Un fons de gairebé 3.000 fragments papiracis procedents d'Egipte i que abasten prop de 25 segles d'història entre a la Universitat Pompeu Fabra cedits per la Companyia de Jesús

La Universitat Pompeu Fabra (UPF) ha incorporat al seu fons gairebé 3.000 fragments papiracis procedents d'Egipte, que abasten prop de 25 segles d'història. N'hi ha en diferents llengües i sistemes d'escriptura, però en destaca especialment un evangeli en copte sahídic, el més antic que es conserva. Data del segle V i manté la seva enquadernació original. Entre els fragments destaca també un rotlle escrit en hieràtic amb un text funerari i restes carbonitzades d’un arxiu administratiu grecoromà de l’Egipte. Tota aquesta col·lecció de papirs la va adquirir el papiròleg, professor i biblista Josep O’Callaghan, membre de la Companyia de Jesús, a Egipte entre els anys 1964 i 1970. Recentment ha estat cedida per la Companyia de Jesús a la UPF a través d’un contracte de comodat signat l’abril del 2024 i d’una durada de vint anys prorrogables. El fons de la col·lecció papirològica Palau-Ribes, que es conserva en una sala lateral de l’edifici del Dipòsit de les Aigües de la UPF, està inventariat i és accessible en versió digital, gairebé completament, en el portal web de la plataforma DVCTVS, juntament amb la col·lecció papiràcia de l'Abadia de Montserrat i la de la Fundació Pastor a Madrid... [+ informació]

L'espectacle de Nadal de la Plaça de Catalunya de Barcelona anirà a carrec de la companyia Animal Religion amb «Natal» que té la direcció musical de Joan Cots i la dramatúrgia d'Irene Vicente amb mitja dotzena d'artistes de circ, cantants i altres intèrprets

Ja s'ha convertit en una tradició que durant les festes de Nadal, en aquest cas entre el 20 i el 30 de desembre, la Plaça de Catalunya sigui el centre de les arts escèniques més diverses. Així, l'espectacle central d'aquest any anirà a càrrec de la companyia Animal Religion que presentaran »Natal», amb artistes de cirs, cantants i altres disciplines amb la direcció musical de Joan Cots i la dramatúrgia d'Irene Vicente. L’espectacle de l’encesa de les llums de Nadal, titulat «Solvern», tindrà lloc al Passeig de Gràcia [28 novembre, 18:00h], amb una proposta d’arts de carrer que fusiona dansa urbana, rap i efectes audiovisuals per transmetre un missatge d’esperança i cohesió. A la Plaça de Catalunya, a més de l'espectacle «Natal», durant diferents hores del dia s'hi programaran 25 espectacles més d'arts escèniques i de música. A més, l'any 2024 s'acomiadarà amb un espectacle innovador a Montjuïc, on música, pirotècnia, drons i escenografia monumental, dirigits per Groupe F, donaran la benvinguda al 2025. També s'oferiran 8 concerts als carrers i mercats i l'Orfeó Català en farà un d'extraordinari a la Plaça de la Catedral, lloc on tradicionalment s'instal·la la Fira de Santa Llúcia... [+ informació]

L'Inevitable de Salt guanya el premi Lluís Carulla 2024 Festival d’Arts Comunitàries dotat amb 60.000 euros per impulsar l'art comunitari i les pràctiques artístiques locals

L’Inevitable, el Festival d’Arts Comunitàries de Salt, ha guanyat el premi Lluís Carulla 2024 al millor projecte en la nit de la Cultura Transformadora celebrada a l’Ideal Centre de les Arts Digitals de Barcelona. L’Inevitable rep 60.000 euros per desenvolupar un projecte que promou l’art comunitari i dóna visibilitat a les pràctiques artístiques locals. El premi de la Fundació Lluís Carulla a la millor idea transformadora, dotat amb 25.000 euros, ha estat per a Mila, una factoria osonenca de talent narratiu per a joves que té com a objectiu fomentar la creació narrativa en català en joves d’entre 18 i 25 anys de perfils socioculturals diversos. L’Inevitable i Mila són dos exemples clars, segons el jurat, de com la cultura pot transformar i generar un impacte real. El Premi Lluís Carulla reconeix iniciatives culturals que no només enriqueixen la societat sinó que també aporten solucions als grans reptes que s'afronten com la cohesió social, l'ús del català i la participació cultural... [+ informació]

Arrenquen els actes del 150è aniversari de Marià Fortuny, considerat el pintor català més important i més internacional del segle XIX i que va morir a Roma el 1874

La celebració de l'Any Fortuny s'inscriu en el conjunt de commemoracions de la Generalitat de Catalunya per l'any 2024 i s’impulsa des de l’Ajuntament de Reus amb la col·laboració del Departament de Cultura, la Diputació de Tarragona i el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). L'Any Fortuny commemora el 150è aniversari de la mort de Marià Fortuny Marsal (Reus, 11 juny 1838 - Roma, 21 novembre 1874) i es vol aprofitar per retre homenatge i revisar l’obra de qui va ser considerat el millor pintor català del segle XIX i el més internacional de tot el període. La commemoració comença aquesta tardor, coincidint amb la data de la seva mort, i s’allargarà fins al 2025 amb un ampli calendari d’actes, exposicions i debats entorn de la figura i l’obra d’aquest pintor i gravador excepcional... [+ informació]

El quadre «Nena sobre l'herba» de Camille Pissarro es quedarà a la Galeria d'Art de Bremen per explicar la tràgica història d'una família jueva

A la Galeria d'Art de Bremen (Alemanya) hi ha el quadre «Nena sobre l'herba» que Camille Pissarro va pintar el 1882. Es tracta d'una obra que Jaap van den Bergh va malvendre el 1940 quan els nazis van envair els Països Baixos, per poder amagar les seves dues filles, que finalment van acabar morint al camp de concentració d'Auschwitz. El mateix Jaap van den Bergh va reclamar el quadre de Camille Pissarro sense èxit. Finalment, els seus hereus han acceptat que continuï a la Galeria d'Art de Bremen, el museu alemany on ha estat fins ara, però a canvi s'ha publicat el llibre «La nena sobre l'herba: El tràgic destí de la família Van den Bergh i la recerca de la pintura», que explica la història d'aquesta família i la seva tragèdia, com la d'altres milers de famílies com la seva, pel genocidi nazi impulsat per Adolf Hitler i els seus còmplices... [+ informació]

Un bust de l'escultor francès del segle XVIII Edmé Bouchardon ha estat 60 anys en un magatzem escocès fent de topall d'una porta comprat per 6 euros i que ara es podria suhastar per més de 3 milions d'euros

L'escultura ha estat oblidada durant dècades, però l'Ajuntament de la ciutat escocesa d'Invergordon va descobrir fa 25 anys que el bust era una obra d'art de 300 anys d'antiguitat molt més valuosa que les cinc lliures (uns 6 euros) que en va pagar. No ha estat fins fa uns mesos que el consistori ha rebut la proposta d'un comprador privat i anònim, que n'ha ofert 2,5 milions de lliures —uns 3 milions d'euros— a través de Sotheby's. El Fons del Bé Comú de Invergordon, que custodia l'obra, ha demanat el permís judicial per iniciar el procés, ja que la llei de tresors nacionals prohibeix exportar-los a l'estranger. Finalment, aquesta setmana passada el tribunal escocès de Tail hi ha donat el vistiplau. De moment no s'ha decidit si el bust serà subhastat o no, però la decisió és vendre'l i que els beneficis vagin a parar al Fons del Bé Comú... [+ informació]

Pastís Michelin de garrofa

Segona campanada de la recent estrenada com a autora, Susanna Garachana («El favor»), actriu de llarga trajectòria. Aquesta vegada fent tàndem en l'autoria amb Jaume Viñas. Els dos, juntament amb el director Daniel Anglès, creant una tradició que s'hauria de convertir en hàbit: muntar una comèdia amb denominació d'origen comptant amb el principal protagonista, l'actor Joan Pera, autèntica estrella Michelin de la comèdia catalana. Dic això de l'estrella Michelin perquè la cosa també va per aquí. Hi ha un xef jove que s'ha enamorat de la promesa d'un comiat de soltera amb ambicions de dissenyadora, hi ha una mare amb un passat hippie feta una senyorassa, hi ha Cadaqués, Balaguer, Escornalbou, Calella i altres referències geogràfiques, i hi ha en l'imaginari molt de Mondrian, el pioner de l'art abstracte... [+ informació]

Màster en FP de deconstrucció d'amor

És, si més no, curiós que un relat com «Pura passió», que comença dient: “Aquest estiu he vist per primer cop una pel·lícula classificada X, a la televisió, a Canal+” i que continua fent una descripció fidedigna del film, dins del que qualitativament se'n podia esperar a finals dels anys vuitanta del segle passat, acabi convertint-se en una confessió tan breu com intensa d'una dona ja madura, a la ratlla dels cinquanta anys, que se sent atreta i obsessivament posseïda i posseïdora de l'amor d'un home casat, més jove, que només contacta amb ella de tant en tant, entre anada i vinguda d'algun viatge [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Amb tota la distància que calgui, la novel·la breu «Pura passió», de l'autora francesa Annie Ernaux (Lillebonne, Normandia, 1940), escriptora distingida fa dos anys amb el Premi Nobel, s'assembla al que va ser la vida sentimental d'una escriptora literàriament... [+ informació]

El banc del si no fos

A molts pobles del país, tant de mar com de muntanya, hi ha un banc, de fusta o de pedra, que serveix perquè s'hi debatin una rere l'altra les misèries del món. Generalment els ocupen vilatans d'edat avançada, algun d'ells, amb la xerrera a tot drap mentre hi hagi oïdes disposades a escoltar-los. A la renovada i ampliada Sala Atrium ara també hi ha, a l'escenari, només per uns dies, un banc com aquests. Dels dels pobles, en diuen “el banc del si no fos”, perquè si no fos per això o per allò, la vida potser hauria anat per uns altres verals. Als dos protagonistes de ficció de la poeta, novel·lista, contista i narradora Víctor Català (pseudònim de Caterina Albert, L'Escala, Alt Empordà, 1869 - 1966), la vida potser també els hauria anat per altres verals si no fos que sí... si no fos que no... Dos relats pensats en clau teatral per l'escriptora que, malgrat els anys transcorreguts, encara redescobreixen una autora encasellada en els drames rurals, però amb una mirada sobre els avatars de la societat de tots els temps avançada a la seva època... [+ informació]

Una investigació d'un grup d'arqueòlegs amb un sistema de mapeig amb làser des de Google descoreix una ciutat maia perduda a Mèxic

La sorprenent troballa de la ciutat anomenada Valeriana va tenir lloc durant una investigació amb un grup d'arqueòlegs, quan un dels estudiants va topar amb un sistema de mapeig amb làser. La troballa s'ha ubicat a Campeche, al sud-est de Mèxic, gràcies a una cerca a Google i aprofitant dades ja existents d'una recerca completament diferent. Per rastrejar la zona es va fer servir la tècnica LIDAR (Light Detection and Ranging), un sistema de teledetecció que permet mesurar distàncies mitjançant rajos làser. Permet definir estructures que hi ha sota terra, cobertes per vegetació densa, i generar models en 3D d'àrees específiques, en funció del temps que triga a tornar el senyal làser. Amb la tècnica LIDAR, els arqueòlegs van poder mapar detalladament una zona d'uns 122 kilòmetres quadrats... [+ informació]

Es descobreixen frescos eròtics i pintures mitològiques en una petita casa de Pompeia decorada amb tot luxe que aporta una nova visió de l'evolució dels habitatges de l'època

Durant les excavacions de l'anomenada Ínsula dels Amants Castos a Pompeia s'ha fet la troballa d'uns frescos molt ben conservats. No són els primers que es troben en bones condicions a la ciutat sepultada per les cendres de l'erupció del Vesuvi l'any 79 dC, però han sorprès els arqueòlegs. Aquestes pintures murals decoren un habitatge de petites dimensions, sense atri, com és l'estil de les cases de l'època, que, tanmateix, està ricament decorat. Els arqueòlegs anomenen aquest habitatge com la Casa de Fedra per un dels frescos relacionat amb el mite de la princesa cretenca Fedra i el seu tràgic enamorament del seu fillastre Hipòlit. A les dues sales situades al fons de l'habitatge en les que s'està treballant també hi ha altres escenes que decoren esplèndidament les parets inspirades en l'ampli imaginari greco-romà, detalla l'article. Una finestra al costat del quadre d'Hipòlit i Fedra... [+ informació]

La caiguda del Mur a TV3

Gràcies, senyor director. Per fi, TV3 (àlies 3Cat) ha fet el que tants catalans esperàvem des de feia quaranta anys. Que el dia del 51è aniversari de la senyora Belén Esteban Menéndez, nascuda a Madrid el 9 de novembre del 1973, es convidés l'abans anomenada Princesa del Poble (del poble espanyol, s'entén) i que en un magazine, a l'hora de les bruixes, fins i tot se li fessin bufar les espelmes amb la conxorxa del públic, admirables conillets d'Índies que es van passar l'entrevista fent mambelletes quan el regidor del programa aixecava el cartell amb la indicació d'“aplaudir”. Gràcies, senyor director, per aquest 35è aniversari de la caiguda del Mur de Berlín, també un llunyà 9 de novembre, però del 1989 [comentari íntegre a la sèrie «El cafetó»]. És un detall que 35 anys després, la televisió que vostè dirigeix amb tant de zel hagi decidit fer caure també el mur de la catalanitat i el ridícul tarannà pagesívol de l'audiència de la televisió catalana per fer debutar dins el magazine «Col·lapse», sota la conducció de Ricard Ustrell, la senyora Belén Esteban Menéndez a qui l'esmentat presentador i director, no tenint-ne prou i conscient del lleig que TV3 havia fet a la senyora Belén Esteban, perquè mai havia trepitjat Sant Joan Despí, l'acomiadés amb la invitació que hi podia tornar un altre dia... [+ informació]

El somriure del més enllà

L'actriu Mont Plans es vesteix de negre. De dol. Un rosari a les mans. Un cabell blanquinós i el maquillatge blanquinós del més enllà. I apareix sobre un teló vermell davant d'un fons blanc lluminós que recorda el folre d'un taüt. El personatge està a punt d'aprovar el qüestionari per obtenir el passi a entrar a l'altre món. I perquè tothom tingui clar el que també els espera, fa que els espectadors siguin ja com ànimes en pena que han superat la mateixa prova de fa temps. Aquest és el recurs teatral que utilitzen tant ella com Òscar Constanti —una autoria, i diria també que una direcció, a quatre mans—, per explicar la història corrent i humana d'un personatge que ha viscut un segle, des del 1914, i que creix envoltada de la presència de la mort, després de néixer en una antiga funerària dels pares, i que acaba tocada deu anys per l'Alzheimer en una residència. Però es fa el miracle... [+ informació]

Diversos col·lectius de pallassos catalans organitzen una gala en col·laboració amb l'associació Clown me in a favor d'una expedició solidària al Líban

La gala «Somriures per al Líban» té lloc al SaT! Sant Andreu Teatre (dimarts, 12, 19:30 h) a càrrec de l'associació Contaminando Sonrisas en col·laboració amb l'associació libanesa Clown me in i el suport de Pallassos sense fronteres. La gala solidària és una resposta als atacs d'Israel contra el Líban i pretén recollir fons de cara a una expedició solidària al Líban. Amb la complicitat de Pallassos sense fronteres, presenten un espectacle de circ que compta amb la participació desinteressada de nombrosos artistes del sector. Els organitzadors es veuen moguts per les notícies que parlen que els atacs de l'exèrcit d'Israel al Líban ja han provocat que es desplacin més d'un milió de persones en els últims mesos. Arran dels constants bombardejos, la població es veu obligada a viure en condicions extremadament precàries. En resposta a aquests atacs, l’associació libanesa de pallassos Clown Me In ha començat una gira d’ajuda d’emergència per portar l’alegria a les comunitats desplaçades. La gala «Somriures per al Líban» compta amb les actuacions de pallassos com Tortell Poltrona, Pau Palaus, Jimena Cavalletti, Mabsutins i Roi Borrallas; la cantant Celeste Alias, l’artista plàstic Txema Rico, el mag Pau Segalés, l’artista de suspensió capil·lar Amanda Wilson i Yldor Llach, especialista en bicicleta artística... [+ informació]

Un piano bar amb caramel

Les Impuxibles, les germanes Ariadna Peya i Clara Peya, s'han conjurat aquesta vegada amb el dramaturg Pablo Messiez en un treball d'investigació i recreació multidisciplinar sobre el consum, no pas sobre la societat de consum que cantava en Raimon, sinó el consum addictiu de les substàncies que comencen semblant bones acompanyants i acaben dominant perversament el cos i el pensament. A «Caramel», amb ressò camuflat de dolçor malgrat la duresa i l'amargor de la qüestió que el muntatge tracta, no s'hi parla mai de “drogues” ni de “consums” ni d'“addiccions”. Tot se sobreentén i tot ho mana el moviment, la música, la paraula, el gest, la il·luminació, el so i fins i tot les ombres que es perfilen darrere d'un mur vidrat de quatre cossos amb una porta d'accés a allò que podria ser un bar musical, o potser millor, com els agrada anomenar-ho a les germanes Peya, un piano bar que té una aparent pista amb quatre taules i una tarima amb l'instrument rei de les tecles que serveix a Clara Peya per posar banda sonora a tota la trama amb diverses composicions seves, totes originals per a aquest espectacle... [+ informació]

Els Buenafuente fan una francesilla

S'ho passen bé. Tots. I és el més important. Fa la impressió que els Buenafuente (la Sílvia i l'Andreu, hi falta la petita Joana que hauria fet el ple) han reunit uns quants amics (bé, és un dir, en tot cas, molts amics perquè tenen totes les localitats exhaurides abans d'aixecar el teló!) i s'han proposat fer-los passar una bona estona com si fessin teatre de saló al menjador de casa. Sense sofisticacions. Amb moltes ganes de ser graciosos més que només caure en gràcia. Fins i tot quan cau el teló, cau, de debò. I tot sempre tirant de veta del carisma universal de Don Juan, convertit aquí en Don Juan Tenorio Buenafuente. És imprescindible que una francesilla com aquesta compti amb intèrprets que, només sortir a l'escenari, els espectadors en facin de seguida una segona reinterpretació pel que en coneixen de les seves altres actuacions, sobretot les televisives. Això és el que passa amb els dos caps de cartell: l'actriu i còmica Sílvia Abril (que hi fa primer de salerosa Macarena, la cambrera de la taverna, i després d'innocent Doña Inés elevada al cub.... [+ informació]

La novel·la «Mecanoscrit del segon origen» de Manuel de Pedrolo commemora els 50 anys de la seva publicació i l'exposició «El meu mecanoscrit» dins del Festival 42 explora la seva aportació a la literatura catalana

Amb motiu de la commemoració dels 50 anys de la publicació de la novel·la «Mecanoscrit del segon origen» i amb l’objectiu de revitalitzar el coneixement de l’autor Manuel de Pedrolo (L'Aranyó, els Plans de Sió, la Segarra, 1918 - Barcelona, 1990) l’IBBYcat ha preparat una exposició que mostra les aportacions literàries i formals més rellevants que l’obra ha aportat a la literatura catalana. L'exposició «El meu manuscrit» forma part del Festival 42 de Gèneres Fantàstics (Fabra i Coats, del 6 al 10 de novenbre) i s’estructura en diferents capes pensant en diferents perfils de visitants, des dels lectors de gènere fins a lectors poc habituals del gènere de la fantasia. El fil conductor de l’exposició, per continuar amb la màxima coherència entre el contenidor i el contingut, és la reconstrucció, el refer, el reparar. Així com els protagonistes de la novel·la reconstrueixen un nou món, el visitant pot participar en la construcció de l’exposició, donant prioritat a les idees i paraules del text que més li ressonin o l’interpel·lin. Més endavant, els visitants es troben amb una exposició desconstruïda... [+ informació]

Una enquesta de la CEO constata que el 43% dels catalans que utilitzen les xarxes socials consumeixen vídeos virals i continguts d'influenciadors en espanyol

El retrocés de la llengua catalana no és ja un fenomen exclusiu del carrer —només cal comprovar aquests dies quina és la llengua vehicular quan parlen molts dels testimonis de la tragèdia del País Valencià— sinó que també és una constant a les xarxes socials on, precisament per ser en molts casos llengua escrita, podria semblar que no calgués utilitzar tant l'espanyol i fer-ho en català, sobretot després de mes de trenta anys d'ensenyament català a l'escola. El cas és que un estudi constata que només el 9% d'usuaris de les xarxes socials ho fa en català com a primera llengua. El 43% dels catalans, segons el mateix estudi, quan utilitzen xarxes socials, consumeixen vídeos virals, mems i continguts d'influenciadors, ho fan en espanyol. Un 29% opta tant en català com en espanyol i el restant 9% utilitza el català, que representen la meitat dels que ho fan en altres llengües (17%), segons l'última enquesta del CEO. El retrocés té a més, les batzegades judicials com la denunciada per Plataforma per la Llengua. En la mateixa enquesta del CEO, el 64% dels catalans estan d’acord que botiguers i cambrers hagin de tenir un nivell suficient de català per atendre als comerços. El mateix percentatge està d'acord que els treballadors públics hagin d'acreditar el català. Ho opinen 9 de cada 10 dels simpatitzants de partits com Junts, CUP i ERC, i 6 de cada 10 simpatitzants del PSC. El 60% creu que el català hauria de ser oficial a la Unió Europea i que el govern espanyol no ho ha fet tot per aconseguir-ho... [+ informació]

La companyia Roseland Musical commemora 40 anys amb la reposició de «Pinocchio», estrenat el 2011 i vist en diversos països des d'aleshores

La companyia Roseland Musical commemora el 40è aniversari de la seva fundació amb la recuperació d'aquest espectacle que durant gairebé 15 anys s'ha representat en molts escenaris d'aquí i de fora com el Canadà, Noruega, Romania, Mèxic, Colòmbia o Croàcia, entre altres. Crítica: Pinotxo, sí, el de sempre, el del nas llarg. Però teatralment sorprenent, suggerent i innovador. Els recursos digitals s'estan imposant per damunt de les posades en escena tradicionals. Si fins ara es mantenien discretament a les consoles de control, ara ja han saltat a l'escenari. L'aplicació dels tuls i la tècnica de les projeccions simultànies combinades amb els intèrprets estan donant resultats dinàmics, amb un acostament als efectes cinematogràfics i als videojocs que, com passa en tants altres àmbits, està fent els primers experiments en el teatre adreçat als més joves. Precisament per aquesta profusió tècnica, un espectacle d'aparent tall clàssic com «Pinocchio» traspassa fronteres d'edat i no es limita als primers espectadors... [+ informació]

¿“Borbonear” fins a enterrar-los al fons del mar?

Quan ja fa quatre anys, Joan Yago (Barcelona, 1987) es va proposar pouar en els tripijocs que s'amaguen sota les travesses i els rails de la xarxa ferroviària espanyola i les seves ramificacions cap a la butxaca foradada de la monarquia borbònica, no es podia pensar que el tren estigués a l'ull de l'huracà com hi està ara i com mai fins ara hi havia estat. Incidències gairebé diàries a les línies de rodalies, retards permanents, supressió de recorreguts essencials per obres, talls per avaries a la catenària —la famosa catenària!— o per robatoris de cable, el desgavell de les obres del corredor Mediterrani, que ha deixat el sud del país durant mig any desconnectat amb transbords caòtics i allargament del temps de segons quines rutes, són només algunes de les perles que et vénen al cap durant el discurs d'aquesta obra de caire documental, carregat de mala bava i d'una crua sàtira [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Mentrestant, a l'altra plat de la balança, se't fan presents les quantioses inversions en les línies d'alta velocitat, que han convertit la pell de brau en un dels llocs del planeta amb més trens bala per quilòmetre quadrat, ni que a vegades circulin a mitja capacitat en segons quines rutes i ni que només estiguin pensades per arribar a un sector elitista de la societat que els utilitza, no per a la massa treballadora que es desplaça sisplau per força diàriament en hores punta... [+ informació]

El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca l'octubre del 2024 amb 29.022.776 visitants que han fet 63.555.451 consultes i àudios de pàgines

Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 31 d'octubre del 2024, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli» —entre altres monogràfics d'informació cultural—, així com els àudios dels pòdcasts de «Clip de Teatre» i «El cafetó» a través de les plataformes Spotify, Anchor, Ivoox, Google YouTube Podcast i Apple Podcast, a més de les plataformes de lectura dinàmica «Issuu» i «Calameo», i les interaccions amb les diferents xarxes socials de les plataformes de «Twitter», «Facebook», «Threads» i «Instagram», ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el mes d'octubre del 2024, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada des de l'inici de 29.022.776 visitants i 63.555.451 consultes de pàgines i àudios. Actualment es té una mitjana diària de 12.498,8 visites de pàgines (11,23 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 10 minuts i 48 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 17.648 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, connectats des de 143 països més... [+ informació]

Prop de la meitat de les pel·lícules que opten com a candidates als Premis Gaudí s'han rodat en català arribant així a una xifra rècord pel que fa a la llengua de la versió original

Els Premis Gaudí han batut, amb un 47%, el seu rècord històric de cinema rodat en català en les seves candidatures —el 2023 van ser un 40% i el 2022 un 32%— en una 17a edició que es mantindrà oberta fins al dia 29 de novembre i que compta amb un total de 75 produccions, 65 de catalanes i 10 d’europees. De les produccions catalanes que opten als >Premis Gaudí, 34 són llargmetratges de ficció, 12 documentals, 4 films d’animació i 15 curtmetratges. L’Acadèmia del Cinema Català ha fet oúblics els candidats en una festa a l’Antiga Fàbrica Damm de Barcelona i enmig del sotrac de la notícia que assenyala el realitzador Eduard Cortès, membre de l'Acadèmia, com a denunciat per assetjament sexual a aspirants joves a actrius. Eduard Cortès ha treballat sovint a TV3 amb sèries tan conegudes com «Merlí»... [+ informació]

Es reposa l'espectacle multidisciplinar «Tirant lo Blanc» al Teatre Romea amb el relleu de l'actor Quim Àvila per Rubén de Eguía

«Anem tirant d'estètica»: Pobre Tirant! Si a can Roca Salada vegessin com ha acabat! Amb una calipàndria de mil dimonis i els pulmons fets una pífia i estès a la pedra! Sembla com si tots els cavallers mítics estiguessin destinats a tenir una mort domèstica. Qui no té un mal de ventre, agafa un constipat. A Tirant lo Blanc, que ja arrossega el dubte malèvol de si el tal Joanot Martorell en va ser en realitat l'autor i creador, li hauria convingut més, per passar a la posteritat, una mort heroica, lluitant aferrisadament a capa i espasa contra qualsevol dels enemics perquè, ja ho diuen ells mateixos: “L'enemic sempre és l'altre”. El polifacètic escriptor i lingüista Màrius Serra (Barcelona 1963) va publicar una versió actualitzada lingüísticament del clàssic. Un volum de prop de mil pàgines que reviu la que es considera la millor novel·la europea de cavalleries. Ara n'ha fet una dràstica reducció a una quarantena de pàgines —estàndard d'obra de teatre— i ha posat sobre l'escenari el que s'anomena una ucronia, és a dir, un mirall d'allò que no és i que l'autor hauria volgut que fos. D'il·lusió també viu la història... [+ informació]

Localitzen a Nova York la partitura d'un vals inèdit que s'atribueix en principi a Frédéric Chopin i que el compositor el podria haver escrit quan era a la franja dels vint anys

La troballa s'ha fet a la Biblioteca i Museu Morgan de Nova York i en un lloc tan insòlit com una volta de seguretat. Es tracta d'un manuscrit musical que es creu que podria ser del compositor polonès Frédéric Chopin (Żelazowa Wola, Polònia, 1810 - París, 1849), segons un article del New York Times. El compositor i curador Robinson McClellan estava revisant el contingut dels arxius. Hi havia des de postals firmades per Picasso fins a cartes de Brahms i Txaikovski, i de sobte hi va trobar amb un manuscrit musical identificat amb el número 147. Era un paper foradat titulat «Valse» i firmat amb el nom de Chopin. McClellan va interpretar l'obra amb el seu piano digital i va enviar una fotografia de la partitura a Jeffrey Kallberg, un expert del compositor polonès de la Universitat de Pensilvània, que es va quedar bocabadat en veure'l. Després d'analitzar el paper... [+ informació]

Els gegants de Reus no estan de sort després que en la seva estada a Barcelona per commemorar els 600 anys han acabat amb un dit trencat del Vitxet i el rostres desfigurat de l'Indi

Tres prelles de gegants de la colla de Reus, els anomenats Vitxets, Moros i Indis, van format part de l'exposició de gegants centenaris de Catalunya, amb un centenar d'exemplars, que es van poder visitar a les sales del Born Centre Cultural. Però els de Reus, datats des del 1805, no estan de sort. Primer, a causa del trasllat, va ser el Vitxet el que va acabar amb un dit trencat, que es va haver de reparar d'urgència per poder desfilar en la cercavila que es va fer entre el Born i la Plaça de Sant Jaume. I, una setmana després, en una ballada davant de Santa Maria del Mar, el gegant indi va ser okupat per un turista, d'amagat dels geganters, i en entrar dins la carcassa el va fer caure endavant acabant amb el rostre desfigurat. Sortosament, els gegants de Reus actuals són una rèplica dels originals. En el cas de l'indi, per exemple, l'original s'acosta gairebé als cent quilos, un pes que es redueix considerablement amb les còpies que es van estrenar el 2005, ara farà 20 anys. Els originals estan en reserva al Museu de Reus. El turista que va voler fer de geganter espontani va ser detingut per la Guàrdia Urbana de Barcelona i, segons consta en el seu atestat, no va donar símptomes d'alcoholisme ni drogues. No és el primer accident que té algun dels gegants de Reus. L'índia, la parella de l'indi, encara quan sotia al carrer en la seva versió original, va patir, a causa del pes, una caiguda que va obligar també a passar pel taller de restauració com ara li passarà al seu clon masculí. Els gegants de Reus tenen sis parelles de gegants: els Vitxets, els Japonesos, els Negres, els Moros i els Indis en una tradició de representar els diversos continents... [+ informació]

La literatura catalana perd l'escriptor i guionista Miquel Obiols als 79 anys, un dels autors més renovadors de la literatura per a infants i joves de l'últim quart de segle XX

L'activitat creativa de Miquel Obiols (Roda de Ter, Osona, 1945) es va moure entre el guionatge de programes de televisió per a infants com «Terra d'escudella» (1976-1979), «Quitxalla» (1980-1981); «La cucafera» (1981), «Planeta imaginari» (1983-1985) o «Pinnic» (1992-1994), tots emesos per TVE i pels quals va rebre un premi Ondas i el Premi Ciutat de Barcelona. També va fer el guió de la pel·lícula «Iris TV», el 2003, coproduïda per TV3 i Diagonaltv, amb qui també va adaptar «Miquel Bauçà, poeta invisible», el 2006. La seva obra en literatura per a infants i joves, potser menys popular, va ser remarcablement renovadora del sector durant l'últim quart de segle XX i inicis del segle XXI. Abans de guanyar el Premi Folch i Torres l'any 1981 per «Habitants de Bubo-Bubo, Miquel Obiols ja havia publicat alguns títols que trencaven amb el que es considerava idoni per a infants en aquell moment. Entre aquests títols hi ha el primer «Ai, Filomena, Filomena! i altres contes», publicat a l'Editorial Joventut, el 1977, premi Serra d'Or el 1978 i recuperat per l'Editorial Kalandraka el 2012, i dos dels seus també primers llibres renovadors, «Tatrebill en contes uns» i «El misteri de Buster Keaton», a l'antiga i desapareguda col·lecció en cartoné La Xarxa, de Publicacions de l'Abadia de Monserrat, el 1980. I també títols com «El tigre de Mary Plexigàs», el 1987, a Editorial Laia (recuperat per l'Editorial Columna el 1997), premi Joaquim Ruyra 1986; o «77 Histèries», el 1990, i «He tornat a jugar amb la mare i se m'ha espatllat», el 2010, els dos a la col·lecció El Vaixell de Vapor, d'Editorial Cruïlla. L'escriptor i guionista Miquel Obiols (Roda de Ter, Osona, 1945), gran seguidor del cinema i les arts plàstiques... [+ informació]

La 69a edició del la Seminci de Valladolid premia el cinema català amb distincions a Carlos Marquès-Marcet, Mar Coll i Albert Serra per les seves produccions

Les pel·lícules «Polvo serán», de Carlos Marqués-Marcet, «Salve Maria», de Mar Coll i «Misericordia», d'Alain Guiraudie, coproducció amb participació d'Andergraun Films, productora d'Albert Serra, han estat distingides per la Seminci de Valladolid. «Misericòrdia» ha obtingut el màxi guardó, l'Espiga d'Or, i també el Premi Miguel Delibes al millor guió d'Alain Guiraudie. La pel·lícula també està preseleccionada per als Premis del Cinema Europeu. La pel·lícula «Polvo serán» de Carlos Marquès-Marcet ha guanyat l'Espiga de Plata, ex aequo amb «Stranger Eyes», del director singapurès Yeo Siew Hua. També ha obtingut una menció especial de la Seminci de Valladolid per als actors Ángela Molina i Alfredo Castro. «Salve Maria» de Mar Coll s'ha endut el premi a la millor actriu, per a la catalana Laura Weissmahr. Tres curtmetratges catalans han obtingut també distincions: «De sucre», de Clàudia Cedó, amb dos guardons: la menció especial i el Premi Jove. Aquest curt és una continuació de l'obra de teatre que va estrenar Clàudia Cedó. «Lluna de sal», de Mariona Martínez, ha guanyat una de les dues Espigues de Plata de curtmetratges internacionals i «El príncep, d'Àlex Sardà, protagonitzat per Enric Auquer, el Premi La Noche del Corto Español... [+ informació]

L'artista Jaume Plensa rep la distinció de la Medalla d’Or al Mèrit Cultural de l'Ajuntament de Barcelona en reconeixement a la seva trajectòria i per la seva intensa activitat creadora

El ple del Consell Municipal de l'Ajuntament de Barcelona ha acordat per unanimitat atorgar la Medalla d’Or al Mèrit Cultural a l’artista Jaume Plensa en reconeixement a la seva trajectòria arreu del món i per la seva intensa activitat creadora. Amb la concessió de la màxima distinció en l’àmbit de la cultura, la ciutat simbolitza l’agraïment a Plensa per l’excel·lència de la seva producció artística, marcada pel desig de travessar les fronteres de la realitat i endinsar-se en l’àmbit espiritual. Precisament fa uns dies es va confirmar que «Carmela», la peça gegantina que presideix l'entrada al Palau de la Música Catalana, s'hi quedarà com a mínim fins al 2032. Artista polifacètic, Jaume Plensa (Barcelona, 1955) es considera, sobretot, escultor, tot i que ha experimentat igualment amb el gravat, el dibuix, el so, el vídeo i fins i tot l’escenografia. Des dels inicis de la seva carrera... [+ informació]

Un art que il·lumina i escalfa els rostres dels espectadors

El Cirque du Soleil no ha estat mai el mateix sense Slava Polunin (Novossil, Rússia, 1950), aquest pallasso rus, de la raça dels august, que als anys noranta del segle passat es va independitzar de la carpa blanca i va muntar el seu xou. Més de 3 milions d'espectadors de 120 ciutats de tot el món [dades del 2010] s'han rendit a una creació que es pot definir com la de l'antipallasso. Slava crea un món oníric indestriable de la música —hi sona sobretot Vangelis—, el so, el color, l'escenografia i els efectes sense enganys. La teranyina és la teranyina; els paperets sobre els caps dels espectadors són els paperets; l'aigua espargida és l'aigua espargida; els grans globus són els grans globus; els personatges i les seves grans orelles són d'un altre món... [+ informació]

Una exposició al Teatre Lliure de Gràcia fa un recorregut pels 30 anys de Pallassos Sense Fronteres després de més de 500 expedicions a 100 zones en conflicte

La mostra, que es mantindrà durant tota la temporada al Teatre Lliure de Gràcia, consisteix en una exposició fotogràfica, una reinterpretació de la «Pluja de sang» de Frederic Amat i el visionat d'un resum dels 30 anys de Pallassos Sense Fronteres. Amb el títol «Una eina de construcció massiva», la mostra vol retre homenatge a les més de 500 expedicions que, des del 1993, ha dut a terme l'organització amb la voluntat de compartir somriures per un centenar de zones en conflicte. L'exposició es divideix en dos espais que intenten copsar la paradoxa radical que envolta aquests 30 anys d’experiències: com en un mateix moment i espai poden conviure l’extrema deshumanització amb l’alegria més genuïna i universal del clown. Aquest dos espais són la tristesa (la instal·lació «Pluja de sang»), que domina l’escala principal, modificada per unes màscares expressament dissenyades per Frederic Amat i que els visitants es poden endur a casa; i l'alegria, una exposició fotogràfica al bar del teatre amb imatges de gran format de diferents expedicions... [+ informació]

El torero de Verges

El xòuman Marcel Tomàs i la seva banda beuen de les fonts arrelades a la terra que els ha vist créixer. Ja ho feien fa dos anys amb l'espectacle «Els colors de Duke Ellington», que també va passar pel Teatre Condal, com ara, després de representar-se al Festival Temporada Alta. El seu recorregut poua en la memòria, qui sap si oblidada, i per això el seu humor connecta des del primer moment amb l'auditori perquè els recorda qui són i d'on vénen, sense falses disfresses, que és una manera d'advertir-los també d'on van. L'espectacle «L'orquestra impossible» és un homenatge a les orquestres del segle passat, d'aquelles formacions que van ser tan estrelles com imprescindibles entre els anys 40, 50 i encara bona part dels 60, quan van començar a ser substituïdes per la música enllaunada dels dj o les festes de discoteca. Aquelles mítiques orquestres, de les quals gairebé no en queda rastre, anaven de poble en poble quan arribaven les festes majors, enfilaven els seus instruments als autocars atrotinats que circulaven per carreteres també atrotinades i si no hi havia hostal o pensió es repartien per les cases del veïnat. Llits eixuts, però taules plenes... [+ informació]

L'efecte «Mar i cel» va més enllà de l'èxit apoteòsic del Teatre Victòria i arriba a l'alumnat del Conservatori Professional de Dansa de l'Institut del Teatre amb un treball pedagògic transversal

L’alumnat de 1r i 2n curs de batxillerat del Conservatori Professional de Dansa (CPD) de l'Institut del Teatre estan treballant des de diferents assignatures el musical «Mar i cel», de Dagoll Dagom, que s'està representant en el cinquantenari de la companyia amb una èxit apoteòsic al Teatre Victòria on el musical va néixer el 1988. El pla pedagògic de «Mar i cel» s’ha plantejat de manera transversal a través de les assignatures d’Arts escèniques, Llengua i literatura catalanes i Anàlisi musical. Des de l’àmbit de les arts escèniques s’ha incidit en el context històric del musical. També s’ha treballat l’escenografia i el disseny de vestuari, creacions de qui en el seu moment van ser docents de l’Escola Superior d’Art Dramàtic (ESAD), Montse Amenós i Isidre Prunés. En el marc de l’assignatura de Llengua i literatura catalanes s’ha analitzat el context històric i literari del Romanticisme i la Renaixença, així com la figura d’Àngel Guimerà. A més, l’alumnat ha fet la lectura de l’obra original en què es basa el musical, un text i adaptació de Xavier Bru de Sala. D’altra banda... [+ informacio]

Un farmacèutic irlandès aficionat a Bram Stoker ha descobert un relat inèdit de l'autor de «Dràcula» que ha estat ocult durant més de 130 anys

Un farmacèutic irlandès, aficionat a Bram Stoker, ha descobert un relat inèdit de l'autor de la novel·la de terror «Dràcula», que ha estat ocult durant més de 130 anys. La història estava en un suplement del diari Daily Mail de 1890 i té com a títol «Gibbet Hill» (El turó del penjat). Per celebrar el descobriment, el relat s'ha convertit en un petit llibre amb il·lustracions de l'artista Paul McKinley (Dublín, Irlanda, 1973) i un pròleg del novel·lista irlandès Roddy Doyle (Dalkey, Irlanda, 1958). La primera lectura pública del conte es fa a l'Hospital Rotunda, on treballa el farmacèutic irlandès Brian Cleary que ha fet el descobriment. Bram Stoker (Marino Crescent, Dublín, Irlanda,1847 - St.George's Square, Londres, Regne Unit (1912) va concebre l'obra quan, arran d'una indigestió de cranc, va patir al·lucinacions sobre una mena de rei dels vampirs que sortia de la tomba a la recerca de sang... [+ informació]

Després de gairebé vuit anys d’obres el VINSEUM Museu de les Cultures del Vi de Catalunya estrena les seves noves instal·lacions al complet a Vilafranca del Penedès la primera setmana de novembre

Als espais ja coneguts del Palau reial s’afegeix un edifici de nova planta amb 3.500m2 addicionals, tres exposicions permanents i nous espais de serveis com l’aula de tast, l’aula educativa o el nou vestíbul d’accés. L’obra arquitectònica ha anat a càrrec de l’arquitecte Santiago Vives i la museografia ha estat dissenyada pel despatx Varis Arquitectes, amb Dani Freixes al capdavant. La nova seu del VINSEUM és fruit d’un ambiciós projecte arquitectònic i museogràfic que ha pretès la modernització de les instal·lacions i del discurs expositiu per adaptar el museu vilafranquí a l’esperit de la societat del segle XXI. El nou VINSEUM es presenta com a motor cultural de la ciutat i de la seva comarca... [+ informacio]

La solitud de la peixera

Diuen els Pet Shop Boys, precisament amb una peça que titulen «Loneliness» com aquesta coreografia de Roberto G. Alonso, que amb la seva música conviden, els que la pateixen, a deixar córrer la solitud i trobar algú en qui repenjar-se perquè cap ésser humà vol estar mai sol. Em sembla que Roberto G. Alonso vol dir alguna cosa semblant al que diuen els Pet Shop Boys. El seu llenguatge, però, no és la cançó, com el grup anglès, sinó que és el moviment, el cos, la coreografia, l'embolcall escenogràfic, la il·luminació i el so. Un conjunt que respira sensibilitat per conscienciar els espectadors, i de manera especial els espectadors joves, sobre el malson que alguns pateixen amb el “bullying” [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Només entrar a la Sala Tallers, els espectadors descobreixen a peu d'escenari una peixera plena d'aigua amb un cos a dins. ¿És una figura de cera, com les del museu, o és un dels joves intèrprets de la companyia? La seva immobilitat fa pensar en la primera opció. Però després d'una bona estona, mentre s'espera que es faci el fosc, el cos nu es mou i enceta la trama que la dramatúrgia de Roberto G. Alonso fa transitar des de l'aparent comunitat ben avinguda d'una colla de vuit joves encistellant pilotes de bàsquet —atenció perquè plouen pilotes de bàsquet en aquest espectacle— a la solitud que un d'ells acabarà patint pel rebuig dels altres... [+ informació]

La “professió” va per dins

Era previsible que un dia o altre l'actor Santi Ricart (Vic, 1968) arribés amb el seu “peix kiwi” en algun dels espais del Teatre Lliure de Montjuïc. Sobretot perquè el relat que li ha escrit el també actor i dramaturg Josep Julien (Barcelona, 1966) arrenca en bona part allí. «La nit del peix kiwi» es va estrenar a la Sala Flyhard la temporada passada, on ja es va haver de reposar, i des d'aleshores no ha parat. Aquesta nova i merescuda temporada a Montjuïc, que ha revalidat novament l'Espai Lliure com una sala més amb programació estable, diria que fa que l'actor s'hi senti, mai més ben dit, com un peix a l'aigua... o fora de l'aigua, més aviat. Santi Ricart és un actor de llarg recorregut que ha treballat amb nombrosos directors. Els seus inicis van ser precisament amb el Teatre Lliure de Fabià Puigserver i amb espectacles històrics com «Les noces de Fígaro» i «Terra baixa»... [+ informació]

Nova temporada de l'obra «El perro del hortelano», una recreació de Paco Mir del Tricicle a partir de l'obra de Lope de Vega al Teatre Poliorama

«Ni “perro” ni “hortelano”... més aviat un “mano a mano”. Lope de Vega es va cordar bé les espardenyes quan el 1618 va escriure i publicar l'obra «El perro del hortelano» a partir d'aquella frase popular castellana que diu que el gos fidel, tot i que es vegetarià, no es menja mai les verdures de l'hort de l'amo i el que fa és no deixar que els gossos o altres animals intrusos se la mengin. És allò de “ni fer ni deixar fer”. És a dir, ni menjar ni deixar que els altres mengin. Com que a la vinya del teatre, igual que a la del Senyor, hi ha de tot, no m'estranyaria que entre els fidels espectadors teatrals n'hi hagués algun que, cridat pel reclam del clàssic, estigués covençut que la companyia que ha dirigit Paco Mir (Tricicle) li representi l'obra tal com Déu, o com Lope de Vega, vaja, mana... [+ informació]

Els Premis Butaca arriben a la 30a edició amb els nominats que destaquen entre altres possibles guanyadors per votació popular el musical «The Producers» i els muntatges «L'imperatiu categòric» i «El día del Watusi»

Els Premis Butaca arriben a la seva XXX edició convertits en els premis de referència en el sector de les arts escèniques a Catalunya. Aquests guardons van néixer l’any 1995 amb la voluntat de crear uns premis escollits exclusivament pels espectadors. Aquesta decisió tenia una triple voluntat: crear els primers premis de teatre de votació popular de Catalunya; postar per un premi especialment sincer, lliure de qualsevol manipulació i deslligat de qualsevol empresa o organització vinculada professionalment al món de l’espectacle; crear una activitat de promoció i difusió del teatre català. La gala de lliurament dels premis tindrà lloc el 18 de novembre a Premià de Mar, seu per ara definitiva de cada edició després que en anys anteriors hagués fet una roda per diversos escenaris. En aquesta edició [vegeu a Clip de Teatre tots els nominats], els espectacles que opten al Premi de Millor Muntatge són «El dia del Watusi» (Teatre Lliure), «Elling» (La Villarroel), «L'imperatiu categòric» (La Villarroel), «Jauría» (Velvet Events / Teatro Kamikaze), «La madre de Frankenstein» (TNC), «La nostra ciutat» (Teatre Lliure), «La plaça del Diamant» (TNC/Grec'23) i «Els Watson» (TNC). Paral·lelamenta, intèrprets, directors i tècnics d'aquests espectacles, entre altres, apareixen nominats en altres categories. Els Premis Butaca es poden votar al web de l'organització fins a l'11 de novembre... [+ informació]

La companyia Lazzigags commemora els 25 anys amb una taula de debat sobre la creació teatral a Catalunya i una gala benefica destinada a la infància de la guerra d'Ucraïna

La companyia teatral Lazzigags celebra el seu primer quart de segle amb una sèrie d’activitats commemoratives que reflecteixen la seva trajectòria creativa i el seu compromís social. Els actes inclouen des de reflexions sobre la creació teatral a Catalunya fins a una gala benèfica destinada a la infància afectada per la guerra a Ucraïna. La primera activitat té lloc a l'Espai Línia de Barcelona (dilluns, 14 octubre, 18:00 h) amb una taula rodona sota el lema «Reptes i oportunitats en la producció teatral. Creativitat i públic», que tracta sobre els factors que influeixen en les companyies i creadors a l'hora d'engegar nous projectes. La taula compta amb la participació del crítica de teatre Andreu Sotorra, el compositor i director musical Xavier Torras, la programadora teatral Margarida Troguet i l’actriu de la Companyia T de Teatre Marta Pérez. El 4 de novembre l'efemèride dels 25 anys de Lazzigags culmina amb una gala benèfica al Teatre Condal amb la paticipació de diversos artistes i professionals que han acompanyat Lazzigags en aquest quart de segle... [+ informació]

L'organisme dels Estats Units dedicat a fixar estàndards tecnològics i de seguretat diu que no s'han d'exigir canvis de contrasenya recurrents i posa en qüestió l'ús de caràcters especials

Els experts de l'Institut de Tecnologia i Estàndards nord-americà (NIST) han actualitzat les pautes per garantir la seguretat de les contrasenyes i han decidit eliminar la recomanació de canviar-la periòdicament, perquè consideren que empeny els usuaris a buscar contrasenyes cada cop menys segures i, per tant, té l'efecte contrari al desitjat. En aquest sentit, el nou esborrany del document de directrius sobre identitat digital indica que no s'ha d'exigir als usuaris que canviïn de contrasenya recurrentment, tret que hi hagi l'evidència que ha quedat desprotegida per algun motiu. La recomanació de canviar de clau cada cert temps per evitar que es puguin utilitzar en cas de filtració és una de les més habituals entre els experts. L'Institut de Tecnologia i Estàndars nord-americà també aconsella que s'assoleixi una determinada longitud i es combinin lletres, números, símbols, majúscules i minúscules. Unes pautes que es consideraven fiables, però que provoquen que els usuaris tendeixin a generar contrasenyes cada vegada més senzilles que puguin recordar després de cada canvi. Això fa que siguin menys resistents davant de ciberatacs i filtracions de dades, segons l'organisme nord-americà dedicat a fixar estàndards tecnològics per a organitzacions governamentals i privades... [+ informació]

L’Exposició i Trobada de Gegants Centenaris i Històrics en el marc dels 600 anys de gegants a la ciutat i arreu del món tanca la celebració de l'aniversari de Barcelona

Aquesta trobada es perfila com un dels actes més excepcionals del món geganter, ja que per primera vegada s’aconseguirà reunir la gran majoria de gegants centenaris i històrics de Catalunya, un fet sense precedents en la tradició festiva del país. El Born Centre de Cultura i Memòria (Born CCM) acull una exposició d’imatgeria festiva única, que compta amb un centenar de gegants. Alguns d’aquests surten a ballar pels carrers durant la trobada, mentre que altres, per motius de conservació o protocol, només s'exposen. Aquesta mostra és considerada la més gran que s’ha fet fins ara. Aquestes figures també commemoren els 600 anys del Gegant de la Ciutat, documentat al «Llibre de les Solemnitats de Barcelona» l’any 1424. L’Exposició i Trobada de Gegants Centenaris i Històrics ofereix una oportunitat única per veure figures amb més de cent anys d’història, o bé les seves reproduccions, creades per motius de conservació... [+ informació]

Una corona per a vuit prínceps i princeses

Enmig d'una gira internacional sense precedents en el sector, la companyia creada per la dramaturga Chela De Ferrari (Lima, Perú, 1956) torna a aterrar a Barcelona, dos anys després que ho fes amb la mateixa proposta dins el Festival Grec del 2022, aleshores a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya i, ara, al Teatre Lliure de Gràcia. Els vuit actors del muntatge, set d'ells amb síndrome de Down i una amb discapacitat intel·lectual, es presenten tal com són i adverteixen que l'espectacle és tan divers com ho són ells mateixos. Divers i únic, esclar. Admeten que potser no acabaran de vocalitzar prou bé —no cal que es justifiquin perquè altres intèrprets sense cap disfunció tampoc han après encara a vocalitzar— o avisen que, en algun moment, potser se'ls anirà el sant al cel pel que fa al text (cap problema, el teatre té una tradició menystinguda i deixada al racó de pensar: l'apuntador)... [+ informació]

El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca el setembre del 2024 amb 28.849.930 visitants que han fet 63.197.849 consultes i àudios de pàgines

Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 30 de setembre del 2024, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli» —entre altres monogràfics d'informació cultural—, així com els àudios dels pòdcasts de «Clip de Teatre» i «El cafetó» a través de les plataformes Spotify, Anchor, Ivoox, Google YouTube Podcast i Apple Podcast, a més de les plataformes de lectura dinàmica «Issuu» i «Calameo», i les interaccions amb les diferents xarxes socials de les plataformes de «Twitter», «Facebook», «Threads» i «Instagram», ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el mes de setembre del 2024, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada des de l'inici de 28.849.930 visitants i 63.197.849 consultes de pàgines i àudios. Actualment es té una mitjana diària de 13.326,5 visites de pàgines (12,34 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 12 minuts i 23 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 17.613 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, connectats des de 143 països més, entre els quals destaquen, pel nombre de visites... [+ informació]

Una corona per a vuit prínceps i princeses

Enmig d'una gira internacional sense precedents en el sector, la companyia creada per la dramaturga Chela De Ferrari (Lima, Perú, 1956) torna a aterrar Barcelona, dos anys després que ho fes amb la mateixa proposta dins el Festival Grec del 2022, aleshores a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya i, ara, al Teatre Lliure de Gràcia. Els vuit actors del muntatge, set d'ells amb síndrome de Down i una amb discapacitat intel·lectual, es presenten tal com són i adverteixen que l'espectacle és tan divers com ho són ells mateixos. Divers i únic, esclar. Admeten que potser no acabaran de vocalitzar prou bé —no cal que es justifiquin perquè altres intèrprets sense cap disfunció tampoc han après encara a vocalitzar— o avisen que, en algun moment, potser se'ls anirà el sant al cel pel que fa al text (cap problema, el teatre té una tradició menystinguda i deixada al racó de pensar: l'apuntador)... [+ informació]

Esprémer l'alegria de viure

Res és més esperançador que, després d'un diagnòstic, un tractament i una intervenció de mastectomia de càncer de mama, qui l'hagi hagut d'experimentar en pròpia pell s'obri a la vida amb l'alegria de combatre els fantasmes del passat i de la por. Això és el que fa l'actriu Ada Vilaró (Prats del Lluçanès, 1972) que, des de fa cinc anys, després d'haver estrenat aquesta peça al Festival de Teatre de Noves Tendències de Terrassa (TNT) i haver engegat una gira a Escena Poblenou i la Sala Beckett, a més del Festival Temporada Alta, el Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa i molts altres escenaris del país, no ha parat de representar l'obra que no té data de caducitat, però que, bonament, tothom desitjaria que en tingués per poder deixar de parlar de la plaga del càncer que visita tantes i tantes famílies en alguna de les seves disfresses... [+ informació]

L'ocasió fa el lladre

El paradís és, per a cadascú, aquell espai que resta en la imaginació i que potser no ha existit mai. L'actor i dramaturg illenc Sergio Baos (Palma, 1976) fa tres temporades que porta la seva particular mirada del paradís pels escenaris amb la sornegueria pròpia de qui sap molt bé que no existeix, però que convé fer creure que pot existir. Per aconseguir el seu objectiu, clava dentellada, com aquell qui es guarda una poma per a les set per si el fan fora del paradís, en la crisi de l'illa que l'ha vist néixer i créixer i en la fatal destinació no volguda de molts mallorquins i mallorquines que es veuen obligats a malviure del turisme ni que hagin de pagar el cost de la marginació, de la pèrdua de la identitat i de no tenir a l'abast la pomera que els alimentava. La proposta de Sergio Baos recorda, guardant les distàncies i respectant els registres diferents, l'actor, productor i director manacorí Toni Gomila —que també ha passat per l'Espai Texas aquest mateix any— i el seu veterà espectacle «Acorar» on, en el seu cas, fa un retrat demolidor de la pèrdua de la pagesia de les Illes davant l'embat dels forasters... [+ informació]

Ser o no ser... si pot ser

Com a complement de l'estrena de «Hamlet.02», la companyia ha organitzat dues funcions en clau de marató per a espectadors que decidissin experimentar els dos primers lliuraments en una sessió contínua amb entreacte. És només un preàmbul del que Sergi Belbel i Enric Cambray pretenen fer un dia més llunyà, quan hagin completat la sèrie de cinc episodis escorcollant les interioritats de «Hamlet» de William Shakespeare. Crítica de «Hamlet.02»: Tornem-hi, que no ha estat res! Vet aquí la revisió del segon acte de «Hamlet» que torna a fer jugar a quatre mans el director Sergi Belbel i l'actor Enric Cambray, aquesta vegada amb el suport d'una ajudanta de direcció, Júlia Bonjoch, actriu i parella, a la vida real, de l'actor, com en els millors temps del teatre de barraca. Tots tres no s'hi han posat pas per poc, una altra vegada... [+ informació]

Hi ha una gavina a la vora del llac

Alguna cosa deu tenir l'obra «La gavina», d'Anton Txékhov que és una proposta recurrent en tants escenaris i tantes temporades. Ara mateix, coincidint amb l'estrena del Teatre Lliure, se'n presenta una altra versió al Festival Temporada Alta a càrrec de Guillermo Carcace. I posats a mirar més lluny, París, Viena, Berlín, Milà, Madrid o Londres n'han fet, en fan o en faran altres versions aquesta mateixa temporada. Esclar que, si es vol, hi ha una efemèride que ho justifica aquest any: el cent vintè aniversari de la mort d'Anton Txékhov (Taganrog, Rússia, 1860 - Badenweiller, Alemanya, 1904). L'obra «La gavina» captiva pel misteri que amaga durant tota la trama. Un misteri que sembla que obligui els espectadors a pensar constantment: “¿I això que els passa a aquesta bona família, cap on anirà a parar ara?”... [+ informació]

Troben un llibre del 1763 d'un jesuïta missioner entre les parets d'una masia del segle XVIII a la població de Maials del Segrià

Dues mosaïcistes que treballen en la restauració de les pintures noucentistes de Casa Marc, una casa pairal del segle XVIII de Maials, al Segrià, han trobat un llibre del 1763, «Vida i obra de Joan Saloni», que explica les vivències d'aquest jesuïta i missioner de la Granadella nascut el 1537. Es tracta d'una troballa important no només pel contingut de l'obra, sinó perquè és única perquè no es tenia constància de la seva existència. Tot i que les primeres pàgines estan molt deteriorades, la resta es poden llegir molt bé. Els propietaris de la masia en restauració han decidit fer donació de l'exemplar a l'Arxiu Històric de Lleida que el posarà a l'abast de tothom mitjançant la digitalització. El document original es conservarà, prèviament desinfectat i restaurat, al dipòsit de documentació textual, a 18 o 20 graus, per a la conservació al llarg del temps... [+ informació]

Morta la bruixa, mort el verí

Un simulacre de centre d'arxivística omple tot l'escenari de la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya. A l'esquerra, les taules de treball, ordinadors, multicopiadores i tot l'equipament necessari. Al mig, les vitrines amb documents i un projector ampliador. A la dreta, l'espai de repòs de les arxiveres, amb un microones, la cafetera, el taulell amb una pica i una taula de cuina. Poques vegades s'ha aprofitat tant l'espai sense deixar un pam per ocupar. És una llàstima que, en hores diürnes sense funció, el TNC no l'exploti i el rellogui com a cotreball, allò que s'ha acabat anomenant “coworking” per influència dels seus promotors. L'autor de l'obra i la promoció no ho amaguen: es tracta d'una peça de teatre documental [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. I quan es fa document a l'escenari sempre hi ha el perill que la informació acumulada acabi menjant-se el propòsit de divulgació que potser hauria de tenir. Les sis arxiveres que s'encarreguen de catalogar els documents —bata blanca i guants de seda per no malmetre els papirs— tenen accés a sentències judicials —hi ha una exposició de còpies d'originals al vestíbul del teatre— que van tenir lloc entre els segles XV i XVI sobre fets reals contra dones mal anomenades “bruixes” i algun home mal anomenat “bruixot”... [+ informació]

«Jauría», «La Plaça del Diamant» i el musical «Un amor particular» són els espectacles més premiats a la VII edició dels Premis TeatreBarcelona

«Jauría» de Jordi Casanovas s'emporta dos guardons: Millor Espectacle Teatral i Millor Autoría. També amb dos premis destaca «La Plaça del Diamant» dirigida per Carlota Subirós com a Millor Direcció i Millor Adaptació. En el terreny dels musicals l'espectacle «Un amor particular» de Jumon Erra i Daniel Feixas guanya els premis de Millor Espectacle Musical i Millor Interpretació Musical per l'actuació de l'actriu Mara Jiménez. Victoria Luengo i Roser Batalla s'alcen amb els premis de Millor Interpretació i Millor Interpretació de Repartiment, respectivament [tot el palmarès de l'edició a la revista digital Clip de Teatre]. Andreu Buenafuente obté el premi al Millor Espectacle d'Humor pel monòleg «La ràdio que em va parir». Francesc Casadesús, exdirector del Mercat de les Flors i del Festival Grec i actual director adjunt del Teatre Lliure, és reconegut amb el Premi Especial dels Recomanadors de Teatre Barcelona per la seva tasca al capdavant del Festival Grec... [+ informació]

¿Jutjar per codi penal o jutjar per codi postal?

La directora de la companyia basca La Dramática Errante, María Goricelaya, ho té clar: a vegades la justícia espanyola sentencia a partir del codi postal i no a partir del codi penal, diu. Una frase per a la posteritat que val la pena emmarcar. A partir d'aquesta sentència, i per encàrrec del Nuevo Teatro Fronterizo, de José Sanchis Sinisterra i Carlos José Reyes i el cicle «Cicatritzar», neix «Altsasu», un espectacle entre el documental i la denúncia que vol ser el mirall d'uns fets reals que van ocórrer el 2016 en una festa de Carnaval del bar Koxka, de la localitat navarresa d'Altsasu, i que va enfrontar en una baralla dos guàrdies civils de paisà i les seves parelles i vuit joves del poble. Allò que hauria d'haver estat considerat un cas d'aldarulls de carrer es va convertir per obra i gràcia de l'Audiència Nacional espanyola en un cas de terrorisme... [+ informació]

Un jutjat de l'Argentina ordena a la Reial Acadèmia Espanyola que elimini immediatament del diccionari la definició de la paraula «jueu» com a sinònim de persona avariciosa o usurera

Aquesta és una accepció etiquetada "d'ús ofensiu i discriminatori" que, per cert, també recull el diccionari de la llengua catalana de l'IEC, però adverteix: “Ús abusiu fruit d’un prejudici”. La sentència argentina va més enllà i sol·licita a l'Ens Nacional de Comunicacions argentí que bloquegi provisionalment l'accés a la definició de "jueu" fins que la web de la Reial Acadèmia Espanyola (RAE) acati l'ordre judicial. Per les entitats denunciants, aquesta accepció és un discurs d'odi que incita a la discriminació per motius religiosos. Fa anys que les comunitats jueves al·leguen que han intentat dialogar amb la RAE per modificar el contingut antisemita de la definició, però l'única resposta que obtenen només empitjora la situació. De fet, tal com fa el català, inclou també l'etiqueta d'us racista o discriminatori... [+ informació]

Es descobreix una composició inèdita de Wolfgang Amadeus Mozart a l'arxiu de la Biblioteca de Música de les Biblioteques Municipals de Leipzig

La serenata en C, «Ganz kleine Nachtmusik» (Una mica de música nocturna) és una peça curta, d'uns 12 minuts de durada que consta de set moviments en miniatura per a trio de cordes que es creu que el compositor austríac hauria escrit en la seva adolescència, entre els 10 i els 13 anys, abans del seu viatge a Itàlia. Dos joves violinistes i una violoncel·lista de l'Escola de Música Johann Sebastian Bach de Leipzig han interpretat l'obra per primer cop a Alemanya, enmig d'una gran expectació, al vestíbul de l'Òpera de Leipzig, després que s'interpretés abans a Salzburg, a la presentació del nou catàleg de Köchel, que edita la Fundació Internacional Mozarteum, de la ciutat natal del músic austríac, i que es considera el directori de referència de tota l'obra de Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791)... [+ informació]

Els set nans de la Blancaneu no són importants

¿Què és més important, el personatge de la Blancaneu o els set nans? ¿Què és més important: un dibuixant d'animació home o una dibuixant d'animació dona? Vet aquí una de les tesis d'aquest musical de creació i producció catalana cent per cent que excel·leix per la composició, el llibret, la interpretació en tots els seus registres, l'escenografia i, en general, la posada en escena. La protagonista és la Greta, una jove nord-americana dels anys trenta del segle passat, que viu en un poble no gaire gran, que conviu precàriament amb una germana amb dues criatures bessones (no hi ha pare, que se sàpiga) en una tenda de sabateria heretada dels pares de les dues ja morts (¿la caixa registradora és una mica moderna, oi, per ser dels anys trenta? I això que els veïns dels Encants del TNC en van plens de relíquies d'època!). La Greta, bona dibuixant des de sempre, vol arribar a ser dibuixant de films d'animació en un moment que el gènere endevina progrés. Però, quan fa les maletes per fugir del cau on viu i fa el salt arriscat a Los Angeles i es presenta a una convocatòria dels estudis de Walt Disney per formar part del grup de dibuixants de la pel·lícula «La Blancaneu i els set nans», es veu marginada, malgrat la seva qualitat i imaginació espontània en el dibuix, pel sol fet de ser dona. No entrarem en el debat, ara aquí, sobre si la versió animada de «La Blancaneu i els set nans» va ser la primera pel·lícula en technicolor que es va fer d'aquest gènere. Afirmem, vaja, que no ho va ser... [+ informació]

Qui no canta els seus mals no espanta

L'actor Ivan Labanda i l'actriu Mireia Portas saben molt bé, per la seva brillant trajectòria en el teatre musical, que qui canta els seus mals espanta. Però aquí no canten. I es pot ben bé dir al revés, per tot el que els passa, que qui no canta els seus mals no espanta. A «Turisme rural», l'última obra del dramaturg Jordi Galceran (Barcelona, 1964), els ensurts no hi falten. Però «Turisme rural» és d'aquelles obres que obliguen a mossegar-te la llengua i no desvelar res o gairebé res del que els espectadors han de descobrir pel seu compte amb ganes de deixar-se sorprendre. Diguem només que no sempre és una bona idea anar un cap de setmana amb clàusula de “romàntic” a una casa rural si el que es vol fer és procrear la descendència de parella... [+ informació]

De l'horitzó de les muntanyes afganeses a l'horitzó del mar Mediterrani

Nadia Ghulam (Kabul, 1985) s'ha convertit, en deu anys, en una afganesa catalana d'adopció que no només domina la llengua, sinó que s'ha fet escriptora i també, malgrat que no ho sembli, s'ha llençat a fer d'actriu. Coincidint amb la reestrena d'aquest document testimonial —no sé si és prou correcte dir-ne espectacle— de la companyia La Conquesta del Pol Sud, Nadia Ghulam, acaba de publicar el seu segon llibre, aquesta vegada, en col·laboració amb l'escriptor Joan Soler i Amigó, un recull de relats («Contes que em van curar», Editorial Columna) que la seva mare li explicava des de petita i fins que tenia 21 anys quan, al llarg de catorze intervencions quirúrgiques, convalescent a l'hospital de Kabul, es refeia de les ferides causades per l'explosió d'una bomba. Fa cinc anys, Nadia Ghulam, a quatre mans amb Agnès Rotger, ja havia publicat la novel·la basada en la seva pròpia història, «El secret del meu turbant» (Edicions 62), que el 2010 havia obtingut el Premi Prudenci Bertrana... [+ informació]

El Gran Teatre del Liceu aixeca el teló de la temporada operística amb la versió de «Lady Macbeth de Mtsensk» dirigida per Àlex Ollé

Aquesta és la segona i última òpera de Dmitri Xostakóvitx (1906-1975), que només s'havia representat al Gran Teatre del Liceu el 2002. En aquesta recuperació, es faran vuit representacions, amb Josep Pons al capdavant de l'orquestra i amb un element que ha aixecat expectació: l'aigua. Un escenari com una bassa que ha estat dissenyada per l'escenògraf Alfons Flores i que vol simbolitzar l'estat anímic de la Katerina, la protagonista, que és com una claveguera, un forat negre. Aquest bassal té 10.000 litres d'aigua que provenen del reaprofitament de les aigües freàtiques del mateix Gran Teatre del Liceu, reciclades per un procés de tractament i desinfecció i que habitualment circula per un circuit intern per evitar el consum. La soprano nord-americana Sara Jakubiak debuta al Liceu i també en el paper de Katerina... [+ informació]

Vestir la selva de Rudyard Kipling amb peces de luxe

L'espectacle té tant de risc com d'ambició. ¿Com es representen els principals personatges de la faula de Rudyard Kipling (Bombai, 1865 - Londres, 1936) que envolten Mowgli a la jungla dels llops o els que ronden per la selva o les mones que es pensen que Mowgli és com una mena de titella o joguina que es pot trencar, quan l'imaginari col·lectiu els té identificats per la múltiple influència audiovisual? La companyia La Trepa ho fa amb un treball de vestuari excel·lent de Lleo Quintana i amb una interpretació coral musical, amb partitura del veterà de la casa, Ferran Gonzàlez, que aconsegueix una tonalitat allunyada de les melodies típiques d'altres musicals familiars i entra de ple en l'atmosfera singular que requereix la selva... [+ informació]

Les tisores invisibles del «Polònia»

Arran de la polèmica que es va crear amb la defenestració del guionista de la primera etapa del programa «Zona Franca» de TV3, es va desvelar públicament el que ja s'intuïa: que alguns programes compromesos d'humor, com el veterà «Polònia», passen per una revisió de la jerarquia directiva i el vistiplau corresponent, poques hores abans de ser emesos. Els espectadors, esclar, no sabran mai si un esquetx, un gag o una paròdia, ha estat retocada, subtilment censurada o simplement retirada del programa de la setmana per la pressió servil que fomenta l'autocensura [comentari íntegre de la sèrie «El cafetó»]. Si el «Polònia» sempre ha estat a l'ull de l'huracà de la comissió de control del Parlament de Catalunya, que fiscalitza la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, sobretot per part dels representants dels partits que més practiquen l'autoodi sobre la televisió catalana... [+ informació]

L'exposició sobre els 50 anys de Dagoll Dagom i també el mític vaixell de «Mar i Cel» es poden visitar lliurement el dia de La Mercè al Teatre Victòria que s'afegeix així a un matí de portes obertes

Durant el matí del 24 de setembre, diada de La Mercè, de les deu a les dues, el Teatre Victòria obre les portes de forma gratuïta perquè tothom qui ho vulgui pugui veure l’exposició dels 50 anys de la companyia que s'ha instal·lat al segon pis del teatre i veure el vaixell de «Mar i Cel» des de la platea. L’exposició dels 50 anys de Dagoll Dagom és un viatge històric a través d’una vuitantena de vestits originals, figurins, maquetes, recreacions d'escena, material gràfic i documents dels espectacles. L'exposició és una activitat paral·lela de la qual poden gaudir els espectadors que assisteixen a alguna de les funcions del musical. Excepcionalment, però, amb motiu de La Mercè, ho podran fer tots els ciutadans que vulguin, al marge que hagin estat, siguin o pensin ser espectadors d'aquesta quarta versió del musical que s'ha estrenat amb més de 170.000 entrades venudes... [+ informació]

Com un cavall desbocat... pel Paral·lel!

«Com un cavall desbocat per les ones», diu una de les lletres de la partitura de «Mar i Cel». Ara, aquest cavall, el mascaró de proa del mític vaixell de Dagoll Dagom, trota desbocat pel Paral·lel després de trenta-sis anys de la seva primera navegació al mateix escenari que el va veure varar el 1988 quan, com diu el veterà actor Pep Cruz, la mateixa companyia tenia un nus a la gola pensant que el musical seria un fracàs. Res més lluny d'això. Quan Dagoll Dagom commemora el cinquantè aniversari i diu adéu com a companyia —massa adéus en tan poc temps!— els espectadors han continuat demostrant que «Mar i Cel» és el gran clàssic del teatre català contemporani que gosaria dir que no morirà mai. El relleu hi és. Si «Mar i Cel» va tornar el 2004 i va repetir el 2014 i hi ha tornat el 2024, res no hauria d'impedir que el relleu generacional l'enlairés de nou el 2034... [+ informació]

Catequesi musical

Qui no vulgui pols, que no vagi a l'era, diuen. Doncs, qui no vulgui “revival” que no vagi a veure un musical. D'un temps ençà, els espectadors de teatre s'han hagut d'avesar a retrobar-se amb la recuperació de musicals cèlebres, made in Broadway o Londres, revisitats amb el convenciment que la seva tesi o moralitat continua sent la mateixa que fa més de cinquanta anys, com aquest «Godspell», estrenat el 1971 a Broadway, un any després d'un altre musical tan celebrat com «Jesus Christ Superstar». «Godspell» es va adaptar aquí per primera vegada el 1974, i ara s'ha enlairat, des de fa dos anys, de la mà d'Antonio Banderas i Emilio Aragón, al Teatre Soho CaixaBank de Màlaga, productors que confessen que «Godspell» va ser un dels primers musicals que ells van veure quan eren criatures. Emilio Aragón (L'Havana, Cuba, 1959), director escènic i musical d'aquesta proposta, s'esforça a fer entendre que el seu «Godspell» fuig de la base dramatúrgica a partir de l'«Evangeli segons Mateu»... [+ informació]

De la cigonya a Amazon

Molt bé. Primer va ser la cigonya. Després, va ser París. Però els temps, en època de globalitat, han canviat. Les cigonyes van escasses. Sobretot des que se socarrimen quan topen amb les línies de molt alta tensió. I tot el que ve de París és molt car. Aleshores, no és estrany que qui finalment decideix tenir fills —o un fill, que la caixa no està per gaires alegries!— s'avingui a aquest nou mètode “sociofilialcapitalista” que sota el nom comercial de «Bialogical» ofereix el lloguer, mitjançant el rènting, un contracte de lloguer que si bé s'ha popularitzat en l'ús de vehicles, tot just està a les beceroles pel que fa a l'ús de nadons. I aquesta és la “boutade” que l'autora Sílvia Navarro Perramon (Barcelona, 1982) es permet amb aquesta família matriarcal que integren una mare que frisa per ser àvia i dues germanes que són com el blanc i el negre —tot i que destaquin per la seva estètica vermellosa tirant a rosa, que és on l'amor diuen que més s'hi posa... [+ informació]

Desvelen les llicències argumentals preses en la recreació cinematogràfica de la història del conductor d'«El 47» en relació a l'adscripció política del protagonista

El 7 de maig de 1978, el conductor d'autobús de Barcelona que ara s'ha fet popular per la seva gesta de segrest d'el 47 en reivindicació perquè arribés al barri, no va actuar sol, segons desvela un article d'El País, signar per Marc Andreu, sinó que va ser fruit d'una acció col·lectiva i organitzada. Manel Vital, el conductor en qüestió, va ser processat l'any 1969 juntament amb altres companys i un sacerdot de l'època, sense antecedents penals i bona conducta, per formar part d'una cèl·lula de Comissions Obreres que escampaven la seva llavor pels barris obrers de Torre Baró, Trinitat i Verdú de la rodalia de Barcelona. La cèl·lula es dedicava a difondre fulls de ciclostil on es criticaven les mesures de seguretat que el govern de la Dictadura havia adoptat davant la celebració de l'1 de Maig i es feia una crida a la lluita de classes. Una causa suficient per ser persegit pel règim. A Manel Vital, aquell fet li va costar mig any i un dia de presó per propaganda il·legal. Però resulta que aquest Manel Vital no era el protagonista d'«El 47» sinó que era el seu fill, orfe de mare i futur pare d'una nena que la versió cinematogràfica ha canviat per la filla en comptes de la néta del conductor. Manel Vital, de 50 anys, nascut a València d'Alcántara ( Càceres), veí de Barcelona, viudo, xofer, insolvent i en llibertat provisional també va ser processat pel TOP (Tribunal d'Ordre Públic feixista)... [+ informació]

El Molino reneix aquesta temporada després de deu anys tancat amb una nova gestió de programació musical i el Teatre Arnau torna a rebre una promesa d'obertura després que la seva rehabilitació estigui prevista a partir del primer trimestre del 2025

La programació del nou Molino incorporarà propostes locals i internacionals de jazz, soul, blues i cançó d'autor. Inspirats en l'ambient dels cèlebres Blue Note de Nova York o en el Ronnie Scott's de Londres, l'oferta es completarà amb un servei gastronòmic de qualitat que permetrà sopar i beure durant els concerts. Un cop acabin els concerts, diferents discjockeys també faran les seves sessions. A partir del 27 d'octubre El Molino es convertirà en un escenari musical estable, doncs, de la mà dels mateixos promotors del festival Cruïlla, guanyadors del concurs de gestió convocat per l'Ajuntament de Barcelona, propietari d'aquest espai escènic mític, que, des de la seva última gran reforma arquitectònica el 2010, havia viscut en la incertesa de la seva continuïtat. El nou Molino també recuperarà l'humor en la programació, amb sessions de monòlegs. El Molino va iniciar la seva activitat el 1898. Durant molts anys va ser un punt de trobada entre la classe benestant de Barcelona, la classe treballadora i els veïns del mateix barri del Poble Sec. Coincidint amb l'obertura d'El Molino, s'ha anunciat també un nou compromís per començar les obres de rehabilitació del Teatre Arnau el primer trimestre del 2025. L'antic teatre del Paral·lel es troba en estat ruïnós i té aprovat un projecte de l'Estudi H Arquitectes... [+ informació]

La pel·licula «Polvo serán» del director barceloní Carlos Marquès-Marcet amb Alfredo Castro i Ángela Molina, música de Maria Arnal i coreografies de La Veronal, guanya la secció Platform del Festival Internacional de Cinema de Toronto

Aquesta secció és l'única en la qual es pot competir i és també la primera vegada que una pel·lícula catalana guanya el premi. El jurat del guardó ha premiat les interpretacions que qualifica de “commovedores” dels intèrprets Alfredo Castro i Ángela Molina, així com la capacitat del film de barrejar diversitat de moments amb humor de forma “convincent”. També han aplaudit que es tracta d'una història carregada d'emocions explicada amb un gran “atreviment formal, sentit visual i amb humanitat”. El director Carles Marqués-Marcet ha explicat que el film mostra com s'afronta el final de la vida i com es vol fer el que sigui en aquell moment i que per ser més fidel a la qüestió va comptar durant el rodatge amb el suport d'associacions sobre la dignitat del dret a morir. «Polvo serán» té un guió del mateix Carles Marqués-Marcet amb Clara Roquet i Coral Cruz. «Polvo serán» també compta amb la música de Maria Arnal i les coreografies de la companyia La Veronal. La coproducció compta amb la participació de Suïssa i Itàlia. La trama explica la història de la Clàudia, que, després de ser diagnosticada amb una malaltia terminal, decideix iniciar un últim viatge a Suïssa. Allà podrà decidir com i quan acaba la seva vida gràcies a l'ajuda d'una associació de suïcidi assistit. En Flavio, que no s'ha separat d'ella en més de quaranta anys, decideix acompanyar-la en aquest viatge sense retorn. La Violeta es converteix en una mediadora involuntària entre els seus pares i tot el que deixen enrere, al mateix temps que intenta trobar el seu lloc en aquesta història... [+ informació]

El dilema d'Amic i Amat

No se li pot demanar a Homer, autor de la «Ilíada» —entre altres coses perquè fa malves des del segle VIII abans de Crist—, que aclareixi d'una vegada la relació entre els personatges d'Aquil·les i Pàtrocle del seu poema èpic. Davant de la incògnita deixada com a llegat pels temps dels temps a múltiples interpretacions, de la qual ni els grecs antics en van treure l'aigua clara, cal donar per bona aquella que qualsevol altre autor, des de Plató a Sòcrates fins arribar al dramaturg Alberto Conejero (Vilches, Jaén, 1978), aporti com a conclusió de la seva mirada. I així és com l'etern dilema d'«Amic e Amat» es fa present en aquesta recreació lliure, interpretada, i prou reconeguda des de la seva estrena fa dos anys, per l'actor Rubén de Eguía, sobre el personatge de Pàtrocle, un dels que té més joc dins de la «Ilíada» i la guerra de Troia [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. L'anomenat Pàtrocle o «glòria del pare» de nom de fonts, amb un currículum de sang i fetge considerable, es presenta aquí mostrant el seu costat més noble i amb l'idealisme, gairebé ingenu, que li fa pensar en el fons que el pitjor de la guerra és que ningú en surt ben parat i que, amb pau i amor i allà glòria —fent honor al seu nom—, és possible un altre món on no imperin ni l'horror ni la venjança en nom d'una bandera esfilagarsada o una pàtria esqueixada. La clau del discurs d'Alberto Conejero és que, partint de l'antiga Grècia, parla també de l'avui mateix i, per extensió, de molt a prop d'aquí mateix. On hi havia rocs i sagetes —el cinema ha fet molt de mal en l'imaginari del clàssic troià!— ara hi ha míssils de llarg abast esperant en reserva al magatzem bèl·lic per quan a Zelenskins, Putins, Netanyahus o els seus successors els agafi la dèria de pitjar el botó vermell... [+ informació]

La sequera fa aparèixer les restes d'uns vaixells nazis de la Segona Guerra Mundial a la llera del riu Danubi

Segons la documentació dels historiadors, els vaixells els van enfonsar els mateixos alemanys nazis en la retirada davant de l'avenç de l'exèrcit soviètic el 1944. La falta de pluges dels mesos d'estiu ha reduït molt considerablement el cabal del riu Danubi en el seu curs per Hongria i Sèrbia. A causa d'aquesta llarga sequera s'ha produït l'aflorament d'aquests vaixells nazis de la Segona Guerra Mundial, amb l'afegit que encara estaven carregats d'explosius, a Prahovo, al municipi de Negotin, a l'est de Sèrbia. També a consqüència de la sequera han emergit quatre vaixells construïts abans del 1950 al parc nacional de Drava, prop de Mohacs, a Hongria, on el nivell d'aigua del Danubi era de només un metre i mig. Els vaixells que es poden contemplar a Prahovo formen part d'una flota enfonsada pel Tercer Reich al mar Negre, i a banda i banda de la llera del riu, encara es poden veure els principals elements dels vaixells de guerra. El nivell d'aigua del riu Danubi a la capital hongaresa, Budapest, era només d'1,17 metres, quan pot arribar fins a 6 metres en cas d'inundació. Com a la resta del continent europeu fins ara, l'augment de la temperatura i la falta de pluges han deixat moltes mostres de sequera, que contrasta ara amb l'episodi de tempestes i inundacions... [+ informació]

El mirall impossible d'un somni

Que un auditori es posi dempeus aplaudint unànimament després d'una representació, per aquests verals no és gaire habitual. Però aquest reconeixement dempeus és el que passa en cadascuna de les funcions —segona temporada gairebé exhaurida— en el cas de l'obra «Tots ocells», de Wajdi Mouawad, versionada magníficament al català per l'actriu i traductora Cristina Genebat i dirigida amb guants de seda, com aquell qui acarona incunables, per Oriol Broggi, al Teatre La Biblioteca. Sota aquests tres puntals de l'obra: el discurs, la traducció i la direcció, hi ha una companyia que regalima esplèndidament i absolutament acoblada els uns amb els altres al servei d'una història que arrenca com si volgués ser un tractat científic, històric o filosòfic, però que de seguida evoluciona en un progrés imparable... [+ informació]

El risc de la informació

El Teatre Gaudí Barcelona recupera l'espectacle «Assange. El poder de la informació», dirigit per Mireia Ros, després que aquest popular personatge hagi obtingut finalment la llibertat. Han passat els temps en què s'atribuïa a la informació un poder superior per damunt de tots els mortals. La informació ha deixat pas a la desinformació. I aquesta sí que té la paella pel mànec quan vol enfonsar un rival. En tot cas, la informació de debò ha perdut el poder i s'ha quedat amb el risc. Això és el que li ha passat a Julian Paul Assange (Townsville, Austràlia, 1971), que des del 2010 passa pel calvari de la persecució dels Estats Units per haver difós a través de la seva plataforma de WikiLeaks imatges de les atrocitats de l'exèrcit nord-americà en operacions de la guerra de l'Afganistan i de l'Iraq, entre altres documents compromesos... [+ informació]

El Festival Temporada Alta arrenca l'edició més ambiciosa de la seva història després d'haver afegit deu nous espectacles i consolidat les subseus escèniques

Fins al 8 de desembre, el Festival Temporada Alta es posa en el centre del teatre internacional que visita Catalunya. En una edició que es considera la més ambiciosa de la seva ja llarga història —aquesta és la 33a edició— el certamen preveu entre altres, l'estrena a Catalunya, concretament a la subeu de Barcelona del Mercat de les Flors, d'«Age of Content», un espectacular muntatge de la companyia (La)Horde que, des del 2019, lidera el Ballet National de Marseille. El festival estrena una nova posada en escena d’«Un matrimoni de Boston», de David Mamet, que es va estrenar al Teatre Lliure l’any 2005 amb Anna Lizaran, Emma Vilarasau i Marta Marco. En aquesta ocasió, el nou muntatge repeteix director, Josep Maria Mestres, atorgant a Vilarasau el paper que llavors va fer Lizaran, a Marco el paper que llavors va fer Vilarasau i incorporant a Emma Arquillué per interpretar el personatge més jove. Aquesta comèdia nord-americana escrita el 1999 recrea l’ironia victoriana d’Oscar Wilde, per parlar de la relació entre dues dones que no necessiten el suport de cap home per a subsistir... [+ informació]

El teatre no té edat... ni hauria de tenir fronteres

La fita de fa molt anys era arribar als 3 milions i finalment s'ha superat. La temporada 2023-2024 del teatre català ha tancat amb 3.020.710 espectadors que han assistit a algun dels 1.235 espectacles que s'han programat durant tota la temporada. Són dades d'ADETCA, l'Associació d'Empreses de Teatre de Catalunya, de qui es podria dir que ara sí que totes li ponen perquè a partir d'aquest salt de perxa més amunt dels 3 milions, pretén elevar el llistó. ¿Quines són les claus d'aquest rècord no aconseguit mai fins ara en el teatre català? Són diverses. Hi tenen molt a veure els espectacles d'El mago Pop, al seu Teatre Victòria, el musical de Nostromo Live, «The Producers», al Teatre Tívoli, i la seqüela d'«Escape Room 2», al Teatre Condal. Entre els tres, s'emporten prop de 400.000 espectadors. Però encara en queden molts més, repartits entre les 13.035 funcions que han fet una mitjana del 61,6% d'ocupació, algunes, esclar, amb el 100% i les entrades esgotades... [+ informació]

L'escultora i artista multidisciplinar Rebecca Horn, autora de l'obra «L'estel ferit» de la Barceloneta des del 1992, ha mort als 80 anys a Alemanya

L'artista multidisciplinar alemanya Rebecca Horn ha mort aquest dissabte als 80 anys. Nascuda a Michelstadt (Alemanya) el 24 de març de 1944, Rebecca Horn va ser pionera de l'art performatiu. Durant la seva carrera artística va ser pintora, escultora, poeta i directora de cinema, entre altres disciplines. Es va formar a Hamburg i a Londres i, a causa d'una malaltia pulmonar, va canviar els materials escultòrics pesants per altres més lleugers, com les plomes d'estruç i i les teles. Incorpora així les escultures corporals a les seves performances, utilitzant els materials com a extensió del seu propi cos. Entre els seus treballs més reconeguts, hi ha «Einhorn» (Unicorn), una performance crítica amb la superficialitat burgesa, en què Horn portava un vestit acabat amb una gran banya vertical. Rebecca Horn també va crear instal·lacions pensades per a espais específics, com «L'estel ferit», una de les escultures del 1992, situada a la platja de Sant Miquel de la Barceloneta. Es tracta d'una escultura formada per quatre cubs, un homenatge a les antigues guinguetes del passeig marítim que el pla urbanístic dels Jocs del 1992 van fer desaparèixer. La seva obra forma part de la col·lecció de museus com el Solomon R. Guggenheim de Nova York, l'Irish Museum Modern Art de Dublín o el Tate Modern de Londres... [+ informació]

El Grup Focus continua l'ascens d'assistència i s'encamina cap al mig milió d'espectadors repartits entre els teatres Romea, Goya, Condal i La Villarroel amb una inversió de 14 milions d'euros en produccions

La productora teatral catalana ha batut el seu propi rècord durant la temporada que s'acaba de tancar amb 471.000 espectadors i 10,3 milions d'euros de recaptació, cosa que suposa un increment sobre la temporada anterior de l’11%. S’han presentat 74 espectacles, s'hann fet 1.457 funcions amb una mitjana de 364 funcions per teatre, a més de 336 funcions en gira i 3 espectacles programats en temporada a Madrid. A través del programa educatiu Cooltiva't, que porta quatre anys en funcionament, s'ha arribat a 18.000 joves que han assistit a 13 espectacles en 43 funcions exclusives i, amb Àfora, s’han cobert els objectius amb escreix, trobant i posant en pràctica noves línies de participació socio-cultural. Amb aquestes dades, el Grup Focus aconsegueix ell sol els assistents que tenen tots junts els tres equipaments públics catalans: el TNC, el Teatre Lliure i el Mercat de les Flors. La nova temporada 2024-2025 preveu 14 produccions pròpies i 9 coproduccions entre les quals figuren «Un matrimoni de Boston», de David Mamet, «Un sogre de lloguer», de Susanna Garachana i Jaume Viñas, amb Joan Pera o «Un déu salvatge», de Yasmina Reza, amb Pere Arquillué, al Teatre Goya, i «Mort d'un comediant» de Guillem Clua, amb Jordi Bosch, al Teatre Romea... [+ informació]

L'aclamada obra «Les mans» de Llàtzer Garcia amb Raquel Ferri i Ernest Villegas, dirigida per Sílvia Munt, reprén les representacions a La Villarroel durant tot el setembre

«Bergman a la catalana». A vegades els autors arriben a un punt de maduresa sense que ni ells mateixos se n'adonin. És, em sembla, el que li ha passat al dramaturg i director Llàtzer Garcia (Girona, 1981), que al costat d'un llarg catàleg d'obres representades, algunes premiades, sorprèn ara amb una perla com «Les mans», aparentment senzilla, només amb un parell d'intèrprets, sobre la dificultat de les relacions personals, amb el rerefons subtil de les seqüeles de la malaltia mental, sobre les dificultats de compaginar feina professional i vida privada sota un mateix sostre, sobre l'ego i l'enveja, i sobre les conseqüències d'un còctel de circumstàncies que acaba explotant. Llàtzer Garcia s'ha apartat aquesta vegada de la direcció de la seva pròpia obra i ha fet un encertat maridatge amb l'actriu i, últimament, sobretot directora, Sílvia Munt, amb qui l'uneix també el fet d'haver provat posar-se darrere la càmera amb l'adaptació fa uns anys a la pantalla de la seva obra «La pols». Darrere de «Les mans» es parla també del rodatge d'una pel·lícula del mateix títol, de la qual és guionista el personatge de la Paula i n'és actor el personatge de l'Isaac, ella enfrontada a la seva primera pel·lícula, i ell, refent-se d'una mala època que l'havia afectat mentalment... [+ informació]

Les coses només són ombres

Al filòsof i dramaturg Juan Mayorga (Madrid, 1965) l'ús de la metàfora i el simbolisme ja li va bé. Però a vegades, si aquest ús no té un descodificador que el descodifiqui, es pot fer difícil que l'auditori el rebi i l'interpreti amb la mateixa intenció amb la qual el va dotar l'autor. A «La colección», una obra que Juan Mayorga va estrenar al Teatro de la Abadía de Madrid —d'on és també responsable artístic—, l'alè filosòfic, tot i que expressat amb la màxima senzillesa possible i fins i tot amb algun moment lúdic i sempre amb el rigor interpretatiu inqüestionable dels quatre personatges, es respira des del primer moment. I precisament això exigeix als espectadors seguir fil per randa cadascuna de les diatribes, les ironies, les moralitats o les segones intencions sense que se'n perdi cap perquè, quan menys se n'adonin, la cosa va cap al fosc, després d'una hora tres quarts aproximadament, i podria ser que es quedessin en blanc esperant trobar-hi encara el moll de l'os [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. «La colección» té dos grans atractius: la interpretació, que ja he esmentat, encapçalada per aquesta parella de veterans que són l'actor José Sacristán —en farà 87 a l'escenari del Teatre Romea dos dies abans d'acabar les representacions— i l'actriu Ana Marzoa. Representen un matrimoni d'edat avançada, però amb el cap encara ben moblat, que porta mig segle reunint peces d'art de tot el món i que, en absència de fills o altres hereus, busca algú a qui deixar el seu hipotètic llegat. La parella més jove, l'actriu Zaira Montes i l'actor Ignacio Jiménez, són respectivament l'hereva escollida i un presumpte ajudant dels col·leccionistes, tot i que aquest paper queda una mica en la incògnita fins al punt que podria ser només un observador de la fi de tota una vida... [+ informació]

L'edifici del Mercat de les Flors s'acosta al centenari amb un projecte de reforma en marxa per al 2025 que preveu una inversió superior als quatre milions d'euros

De l'Exposició Universal del 1929 a Barcelona, l'any del crac per cert, ha plogut molt. Però, malgrat la crisi que es va desencadenar, va representar per a Barcelona una de les modernitzacions que van deixar com a llegat. Una d'aquestes inversions va ser l'edifici que actualment la seu teatral del Mercat de les Flors de Montjuïc i que el 1929 va ser un dels que va formar part del conjunt d'edificis expositius del Palau de l'Agricultura. Ara fa quaranta anys, el 1923, amb Pasqual Maragall d'alcalde i Maria Aurèlia Capmany de regidora de cultura, l'Ajuntament va reconvertir aquell edifici en un teatre municipal que el 1985 va batejar el director britànic Peter Brook amb l'obra «Mahabarata». Ara, camí del centenari, el Mercat de les Flors té en marxa un projecte de reforma que es portarà a terme durant l'any 2025 i que té un pressupost inicial que supera els quatre milions d'euros. Es rehabilitaran les faanes, respectant el Mural de les Olles, de Frederic Amat, al passadís posterior fronterer amb l'Institut del Teatre, es faran treballa de fusteria exerior, als elements escultòrics i decoratius i a les cobertes, inclosa la restitució de la cúpula central. També entren en el projecte les oficines, els camerinos, el vestíbul i les instal·lacions annexes, a més d'un nou bar i cuina al vestíbul, uns nous lavabos i un jardí d'instal·lacions a la cinquena planta. El Mercat de les Flors s'ha consolidat en els últis anys com a la casa de la dansa... [+ informació]

La Sala Muntaner es prepara per tornar a aixecar el teló aquesta tardor després de sis anys de tancament amb una programació que combinarà teatre i espectacles

El nou projecte està liderat per la productora Sandra Reyes i l’actor Toni Cano, que exercirà de director, dos barcelonins que en els últims anys han treballat majoritàriament a l’escena madrilenya (Corta el cable rojo). Són els administradors solidaris, juntament amb José Carlos Ramos Alija, de La Muntaner Teatre SL, societat de recent creació que serà l’encarregada de gestionar aquesta sala barcelonina, veïna de la Plaça Goya, al número 4 del carrer Muntaner. Fonts dels responsables del projecte confirmen que ja han començat les obres de rehabilitació de l’espai, tancat des de fa sis anys, i que es manté la previsió d'aixecar el teló el mes d'octubre. La nova direcció vol apostar pel teatre de qualitat, sobretot per l’alternatiu, però també per l’espectacle en general. La Sala Muntaner va tancar el 2018, després de 24 anys de funcioament, per problemes econòmics, sobretot l'impacte de l'IVA del 21% d'aquell moent i la baixada d'espectadors, tot i que tenia sovint bones crítiques de la seva programació. El propietari de l'edifici és el mateix de la sala de ball La Paloma al carrer del Tigre del Raval... [+ informació]

Còctel de fruites en crisi

¿Teatre mut, com l'antic cinema pioner...? ¿O potser no hi ha so i els intèrprets, ni que estiguin tan pròxims als espectadors, no se senten...? ¿Teatre gestual, potser...? Ni una cosa ni les altres. L'arquitectura teatral d'«Angle mort», una obra a quatre mans de Roc Esquius (Súria, Bages, 1982) i Sergi Belbel (Terrassa, Vallès Occidental, 1963), té un embigat que, a primer cop d'ull, no es veu, però que aguanta tota l'estructura de la trama. I és aquesta estructura —el discurs sembla que en principi sigui només una excusa— el que ha fet que aquesta comèdia satírica sobre les pressions laborals contemporànies es repesqui per tercera temporada, estrenada el 2020, i ho faci coronant ara les cent funcions i després que els Premis Teatre Barcelona, de votació dels espectadors, l'hagués escollit com a millor espectacle de proximitat [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. ¿I quina és l'estructura d'«Angle mort»? Doncs, una situació d'extrema actualitat com és la fallida d'una empresa emergent, una start up, en llenguatge financer, amb el cap i tres empleats, al servei d'una mirada psicològica sobre com actuen els éssers humans en segons quines situacions extremes i quin és el seu doble joc i la seva doble cara... [+ informació]

El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca l'agost del 2024 amb 28.673.526 visitants que han fet 62.863.809 consultes i àudios de pàgines

Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 31 d'agost del 2024, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli» —entre altres monogràfics d'informació cultural—, així com els àudios dels pòdcasts de «Clip de Teatre» i «El cafetó» a través de les plataformes Spotify, Anchor, Ivoox, Google YouTube Podcast i Apple Podcast, a més de les plataformes de lectura dinàmica «Issuu» i «Calameo», i les interaccions amb les diferents xarxes socials de les plataformes de «Twitter», «Facebook», «Threads» i «Instagram», ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el mes d'agost del 2024, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada des de l'inici de 28.673.526 visitants i 62.863.809 consultes de pàgines i àudios. Actualment es té una mitjana diària de 13.246,8 visites de pàgines (11,33 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 11 minuts i 48 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 17.589 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, connectats des de 143 països més, entre els quals destaquen, pel nombre de visites, Alemanya, Algèria, Anglaterra, Angola, Aràbia Saudita, Argentina, Armènia, Austràlia, Àustria, Bahamas, Bèlgica, Bhutan, Bielorússia, Bolívia, Bòsnia i Hercegovina, Brasil, Bulgària, Burkina Faso, Cambodja, Canadà, Colòmbia, Corea, Costa Rica, Costa d'Ivori, Croàcia, Cuba, Dinamarca, Egipte, Eslovàquia, Eslovènia, El Salvador, Equador, Espanya, Estats Units, Estònia, Filipines, Finlàndia, França, Georgia, Ghana, Groenlàndia, Guatemala, Haití, Hondures, Hongria, Hong Kong, Índia, Indonèsia, Illes Cocos, Illes Maurici, Indonèsia, Iran, Irlanda, Islàndia, Israel, Itàlia, Iugoslàvia, Japó, Kosovo, Latvia, Líban, Lituània, Luxemburg, Macedònia del Nord, Malaisia, Malta, Marroc, Mèxic, Moldàvia, Moçambic, Mònaco, Montenegro, Nicaragua, Noruega, Nova Caledònia, Nova Zelanda, Països Baixos, Pakistan, Panamà, Paquistan, Paraguay, Perú, Polinèsia, Polònia, Portugal, Qatar, República Dominicana, Romania, Sèrbia, Seychelles, Singapur, Síria, Suècia, Suïssa, Tailàndia, Taiwan, Timor, Trinitat i Tobago, Turquia, Txèquia, Ucraïna, Uruguay, Veneçuela, Vietnam, Xina i Xile... [+ informació]

El sottogoverno de la pizza

La llengua és poderosa, que deia aquell. L'estiu polític ha posat en ús popular i mediàtic un italianisme que fa gràcia: “sottogoverno”. El seu impacte fonètic i vocàlic —les dues tes i la cacofonia de les os— ha caigut tan bé que no hi ha tertúlia, informació, crònica o article d'opinió on no aparegui en un moment o altre. La cosa ha vingut a tomb, esclar, a partir de la consolidació de l'entrada en minoria a la Generalitat de Catalunya de la facció espanyolista del PSC amb la conxorxa de la meitat més un dels militants amb quota pagada d'Esquerra Republicana [article íntegre de la sèrie «El cafetó»]. Els contraris a aquest favor enverinat dels esquerrans catalans al PSOE català van córrer de seguida a posar el dit a la nafra i van acusar els negociadors d'Esquerra Republicana de vendre's per un plat de llenties o, el que és el mateix, per una picossada de càrrecs en plantilla al “sottogoverno”. Tret d'alguna excepció, el cas és que el relleu de més de cinc-cents alts càrrecs del govern català no ha fet concessions i la majoria de nomenats a dit són, per llei natural i biològica, afiliats al partit dels socialistes, sobretot càrrecs provinents de diputacions, institucions o ajuntaments governats pel PSC i assessors de confiança del partit. ¿Però això dóna dret a titllar-los alegrement de “sottogoverno”, a la italiana, com aquell qui demana una pizza? El cas és que les paraules tenen ànima, color, música i, en alguns casos, segona i mala intenció. I quan en català s'ha començat a parlar de “sottogoverno”, s'ha fet ironitzant subtilment allò que el diccionari italià defineix: “una activitat il·legal d'acaparament de càrrecs burocràtics i de l'administració pública o d'empreses cotrolades per l'estat per part de persones membres dels partits governants, amb la finalitat d'obtenir guanys per a ells i per als seus electors”... [+ informació]