L'Editorial Joventut pel seu centenari i el mecenes i col·leccionista Rafael Tous per la seva trajectòria reben la Medalla d'Or al Mèrit Cultural de l'Ajuntament de Barcelona

El Plenari del Consell Municipal ha acordat per unanimtat concedir la Medalla d’Or al Mèrit Cultural al mecenes i col·leccionista Rafael Tous i a l’Editorial Joventut. Rafel Tous rebrà la màxima distinció de la ciutat en l’àmbit de la cultura per la seva trajectòria com a col·leccionista i per la seva voluntat de treballar per la difusió i l’impuls de les pràctiques artístiques contemporànies. Per la seva banda, la medalla de l’Editorial Joventut és un reconeixement a la seva dilatada trajectòria, per la voluntat de promoure i apropar la lectura de la literatura universal al públic en general, que ha mantingut i ampliat fins a l’actualitat, i especialment com a referent editorial de la literatura infantil i juvenil. Nascut a Barcelona l’any 1940, Rafael Tous va ser pioner en l’aposta per l’art conceptual i va anar configurant un fons personal d’un miler d’obres que des de l’any 2020 forma part de la col·lecció del Macba... [+ informació]

París Texas i Austràlia

A una nova sala com l'Espai Texas li va bé un subtil homenatge pels seus orígens cinematogràfics. I ni que la mítica pel·lícula «París Texas» de Wim Wenders no tingui res a veure amb el muntatge teatral «Austràlia» d'Israel Solà (Vallirana, Baix Llobregat, 1982) sí que tenen de fons una lleugera relació pels substrat familiar que contenen les dues obres. Avanti Texas!, doncs, en una nova iniciativa en un espai que n'ha passat de tots colors des que es va inaugurar com a Cinema Bailén l'any 1912. Allà s'han retallat els fotogrames més emblemàtics del cinema dels últims cent anys. S'hi manté també el record d'haver estat un menjador infantil en temps de la Guerra Civil, confiscat per la República. Lliurat de nou als seus propietaris el 1947 amb l'entrada del règim franquista, es va batejar com a Cinema Texas i es va reobrir amb el film «Els tres mosqueters» —«Los tres mosqueteros», vaja!— quan per Barcelona encara s'estenien impunement pancartes i banderoles nazis... [+ informació]

Les promeses se les emporta el vent

La història recula fins al 1952 i, des d'aleshores, fent salts en els anys, arriba al 1990, amb un punt intermedi, el 1971, que marca una mena de divisió de la trama en dues que, finalment, es troben. Això vol dir que aquesta peça, estrenada a l'off Broadway de Nova York el 1995 i revisada fa poc, més de vint anys després, té una estructura narrativa suggerent que, a diferència d'altres petits musicals, aquest s'explica gairebé exclusivament a través de les lletres de les cançons amb un mínim diàleg. Això exigeix que els dos intèrprets protagonistes tinguin la capacitat vocal que els permeti enfrontar-se als diversos registres de la composició, cosa que tant l'actor i cantant Marc Pociello com l'actriu i cantant Anna Valldeneu superen amb escreix i fan del seu duet un miniconcert que té l'atractiu, a més, de mantenir els músics en directe i aconseguir així un espectacle complet... [+ informació]

L'òpera «Anthony & Cleopatra» comença la seva gira europea al Gran Teatre del Liceu dirigida per John Adams en sis funcions exclusives

El Gran Teatre del Liceu participa en l’encàrrec i la coproducció d’«Antony&Cleopatra», la nova òpera de John Adams, juntament amb la San Francisco Opera i la Metropolitan Opera New York. Estrenada a San Francisco el 2022, l’obra arriba ara a Europa amb només sis funcions al Gran Teatre del Liceu. John Adams debuta al teatre de la Rambla dirigint per primera vegada la seva partitura (a l’estrena nord-americana la batuta va anar a càrrec de la directora Eun Sun Kim). El compositor es posa al capdavant de l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu amb un repartiment també excepcional, amb Julia Bullock i Gerald Finley en els papers protagonistes de Cleopatra i Antony. A partir dels dos temes principals de l’obra de Shakespeare —un drama amorós entre dos adults complexos i una història militar que va canviar... [+ informació]

Viatge al túnel del temps passant pel West End de Londres

Cinquanta anys no se celebren cada dia. Per això la companyia del musical «The Rocky Horror Show» han decidit que els celebrarien fent una gira europea que ha començat precisament a Barcelona i que continuarà a Torí, Nàpols, Roma, Milà, Pàdua, Ljubljana, Dublín, Manchester, Glasgow o Paris. Una gira que dóna l'oportunitat als espectadors catalans de veure en versió original anglesa la interpretació de la companyia que ha estat actuant al West End de Londres i que es pot seguir, a més, amb un sobretitulat en espanyol amb dues grans pantalles amb còmode cos de lletra gegant a banda i banda de l'escenari, tant pel que fa a les escenes dialogades com a la transcripció de les lletres de cadascuna de les peces del musical. «The Rocky Horror Show» va arrencar el 1973 al Theatre Upstairs de Londres, un espai amb només una seixantena de localitats. De seguida es va constatar que requeria un aforament més gran fins a arribar al Comedy Theatre, un espai del West End de Londres amb capacitat per a uns 800 espectadors... [+ informació]

El secret de la carta rebregada

L'escriptor Fred Uhlman (Sttutgart, Alemanya, 1901 - Londres, Regne Unit, 1985) va escriure la trilogia del nazisme viscut i patit en pròpia pell amb tres novel·les: «L'amic retrobat», «L'ànima valenta» i «El retorn», les tres traduïdes per Dolors Udina i publicades aquí entre els anys 1996 i 1997 a Columna Edicions. La dramatúrgia de Josep Maria Miró se centra en la primera de les novel·les, «L'amic retrobat», amb els dos adolescents de protagonistes, un de família jueva, afortunadament exiliat als Estats Units, i l'altre de família aristòcrata, simpatizant de Hitler, alemanys els dos, esclar, que es troben immmersos en l'ascens i la consolidació del nazisme a partir del 1933. Només com a informació complementària i per recomanar la lectura de la trilogia arran de l'adaptació teatral de la primera novel·la estrenada al Teatre Nacional de Catalunya a tocar de la pandèmia el 2019, cosa que la va mig estroncar, i recuperada encertadament ara al Teatre Goya, afegim que la segona novel·la d'Uhlman... [+ informació]

Obre les portes a la casa Garriga Nogués de l'Eixample de Barcelona el nou Museu de l'Art Prohibit amb obres censurades, denunciades o prohibides per motius polítics, socials o religiosos arreu del món

Qui li hauria dit a la casa Garriga Nogués que al llrg del temps acabaria allotjant institucions tan diverses com l'Editorial Enciclopèdia Catalana, primer, i la sala d'exposicions fotogràfiques de Mapfre —ara KRB a la Vila Olímpica— per acabar finalment obrint les portes amb un museu o galeria excecpcional perquè mostra la col·lecció d'obres que han estat censurades, denunciades o prohibides per motius polítics, socials o religiosos d'arreu del món. Tot i així, n'hi ha que tenen un relleu especial com l'obra que es va censurar en una exposició del MACBA amb la copulació del rei fins al punt que va provocar la dimissió del director del Museu d'Art Contemporani de Barcelona en un fet sense precedents i encara més tractant-se d'una institució que té com a missió difondre l'art més actual. El nou Museu de l'Art Prohibit (MAP) és una iniciativa del col·lecionista, empresari i periodista Tatxo Benet... [+ informació]

Es dedica un primer congrés acadèmic per reivindicar l'obra de l'escriptor Sebastià Juan Arbó a Amposta i a la Universitat Autònoma de Barcelona

En aquest congrés acadèmic hi intervenen professors de les universitats Autònoma de Barcelona i de Lleida, a més d'estudiosos i editors que en els últims anys han recuperat l'obra de Sebastià Juan Arbó (La Ràpita, 1902 - Barcelona, 1984). L'obra en català de l'escriptor es va publicar el 1992 a Columna i últimament el Grup 62 ha recuperat també alguns dels títols. Una de les obres més valorades de Sebastià Juan Arbó és la novel·la «Terres de l'Ebre», publicada el 1932, reeditada en diferents ocasions i la que ha estat més traduïda a altres llengües. La novel·la retrata un temps, uns costums i una població ebrencs totalment desapareguts. El nom de Sebastià Juan Arbó no ha format part del col·lectiu d'escriptors catalans del segle XX —malgrat que va ser soci de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i posteriorment soci d'honor—, entre altres coses perquè després de la Guerra Civil, no va optar per l'exili com molts altres de la seva generació. A més, va publicar en espanyol i va ser... [+ informació]

L'Espai Texas es posa en marxa amb les projeccions de les sales de cinema i els espectacles teatrals que es recuperen de les programacions d'altres companyies com la Flyhard o La Calòrica

L'Espai Texas, al brri de Gràcia, obrirà les seves portes amb l'inici de projeccions a les sales de cinema i l'estrena de «Pongo», de Judit Martín, Alba Florejachs i Mónica Ballesteros. Els Cinemes Texas projectaran en versió original catalana, subtitulat o doblat al català, a preus populars films com «Esperant a Dalí», de David Pujol, «La professora de piano», de Jan Ole Gerster o «Barbie», de Greta Gerwig, entre altres, recuperant així l'esperit inicial del que van ser els Cinemes Girona, impulsats pel cineasta Ventura Pons amb la intenció d'oferir pel·lícules en versió original sobretitulades al català o també doblades al català. En teatre, l'Espai Texas té previstes les reposicions d'obres que han tingut un bon recorregut en sales de proximitat com «Austràlia», d'Israel Solà, «Fairfly» de La Calòrica, «El tigre» de Ramon Madaula, «Família (im)possible» de Carol Lòpez o «Cadires», de Mont Plans, entre altres... [+ informació]

El bibliobús de la Claudina

L'escriptora Berta Jardí (Barcelona, 1956) ha humanitzat amb aquesta novel·la la personalitat d'Aurora Díaz Plaja (Barcelona, 1913 - 2003), bibliotecària, escriptora de literatura per a infants i dinamitzadora de múltiples iniciatives a favor de la difusió del llibre i la lectura durant tres quartes parts del segle XX (des de la República a la Represa i la Democràcia), testimoni de la reserva cultural en plena Guerra Civil i impulsora de les primeres biblioteques infantils enmig de parcs i jardins [crítica íntegra a la revista digital Cornabou]. «La bibliotecària del front» agafa com a eix principal de la novel·la —o potser caldria dir-ne documental, reportatge o ficció històrica tenint en compte que l'autora Berta Jardí ha exercit també de periodista— la gesta que una joveníssima Aurora Díaz Plaja protagonitza, amb algunes altres companyes bibliotecàries, quan viatgen amb el famós bibliobús fins al front d'Aragó, en plena Guerra Civil, per distribuir entre els soldats de les trinxeres i els ferits dels hospitals els lots de llibres que els fessin passar millor el tràngol de la batalla... [+ informació]

Potser sí que tot el que necessiten, encara, és amor

Amb l'obra «Love, Love, Love», el dramaturg i guionista Mike Bartlett (Oxford, Regne Unit, 1980) reflecteix la caiguda en picat de tota una generació, molt centrada en el seu país d'origen, però també amb una visió global del món de l'últim mig segle: la que creix amb l'idealisme dels anys seixanta per canviar el món, passant per la primera pantoflada servida per la Dama de Ferro, fins a les conseqüències del poc anomenat crac del 2008 que encara s'arrossega. La mirada del dramaturg Mike Bartlett és tan punyent com irònica i té la capacitat de llençar els dards a la diana del cor i a la vegada provocar un somriure permanent. Poques vegades, una “repassada” tan autocrítica és rebuda amb una certa cuirassa d'autodefensa maquillada amb el somriure... [+ informació]

Un paraigua de barrets

Situem-nos: Victorina Durán Cebrián va ser una escenògrafa, figurinista i pintora avantguardista alineada amb el surrealisme. Nascuda a Madrid el 12 de desembre del 1899 (a tocar de l'entrada del segle XX), es va exiliar a l'Argentina, a causa de la guerra civil, acompanyant l'actriu Margarida Xirgu el 1937. Allà, Victorina va arribar a dirigir el Teatro Colón i el Cervantes de Buenos Aires. Va morir el 1993, després que a la dècada dels anys vuitanta havia tornat a Madrid. Tenia 94 anys. Entremig, una vida i una trajectòria artística internacional tan intensa com sepultada per la ignorància que el país ha dedicat a la iniciativa femenina de l'últim segle. Victorina, filla d'una família burgesa i conservadora, de mare ballarina del Teatro Real de Madrid i d'un pare militar, no va obtenir el permís dels pares per dedicar-se a la seva vocació autèntica, la d'actriu... [+ informació] 

Pilarín Bayés és distingitda amb el Premi Junceda d'Honor de l'Associació d'Il·lustradors de Catalunya que ha guardonat altres categories del sector

L'Associació d'Il·lustradors de Catalunya (APIC) reconeix la trajectòria de la il·lustradora infantil més prolífica, amb més de 1.000 llibres publicats, alguns traduïts a vuit idiomes. Pilar Bayés i de Luna, coneguda com a Pilarín Bayés (Vic, Osona, 1941), és la il·lustradora infantil més prolífica, amb més de 1.000 llibres publicats, alguns traduïts a vuit idiomes. Ha col·laborat en incomptables publicacions, com la revista Cavall Fort i l'Editorial La Galera amb què va publicar el seu primer conte el 1964. Pilarín Bayés, que a més ha estat guardonada amb la Creu de Sant Jordi (1991), la Medalla Serra d'Or (1992) i la Medalla d'Or de la Ciutat de Vic (2011) ha estat reconeguda ara amb el Premi Junceda d'Honor. Els Premis Junceda, que s'atorguen a una quinzena de categories [vegeu aquí el palmarès complet], són considerats els més importants del sector i un reconeixement i homenatge als il·lustradors pels seus treballs en aquesta disciplina, tenint en compte sempre el seu valor experimental i creatiu, la seva aportació dins l'àmbit i el seu viabilitat amb els recursos que s'hi ofereixen... [+ informació]

La plataforma digital «Legiland» dedicada a la millora de la competència lectora en infants i joves ha estat distingida amb el Premi Impulsa Cultura que atorga la Fundació Catalunya Cultura

Legiland, una plataforma digital lúdica per millorar la competència lectora en infants i joves, ha rebut el Premi Impulsa Cultura que atorga la Fundació Catalunya Cultura i que està dotat amb 10.000 euros. El jurat ha valorat que la plataforma «Legiland» contribueixi a millorar les habilitats de comprensió lectora i fomenti la curiositat intel·lectual, el pensament crític i la capacitat de comunicació, preparant els infants i els joves per ser ciutadans informats i líders del futur. La plataforma «Legiland» era una de les deu propostes finalistes del Premi Impulsa Cultura, una iniciativa de mecenatge que vol bastir ponts entre el món empresarial i el cultural; d’una banda, dotant els projectes culturals d’eines i recursos per fer-los sostenibles i, de l’altra, intentant atraure l’interès de les empreses pel sector cultural... [+ informació]

Ser o no ser... si pot ser

Diuen que en faran cinc. Cinc peces que intenten desestructurar o esbrinar que hi ha en l'interior del personatge de «Hamlet» de William Shakespeare, a través de la mirada, la interrogació, les incognites, la incredulitat i la fascinació del dramaturg i director Sergi Belbel, compartides per Enric Cambray, actor i ara també codirector amb Àngel Llàcer del musical «The Producers», de Mel Brooks. «Hamlet.01» és el primer lliurament dels cinc previstos. Un per cada acte de l'obra «Hamlet». Anuncien el segon probablement per a la tardor del 2024. Ja fa dues temporades que ronden pel món amb el primer —Belbel i Cambray en són els únics productors—, per diversos escenaris i festivals. Amb aquesta reposició al Teatre La Biblioteca, comparteixen dates i horaris alternatius amb «Papers de la guerra», que interpreta Pau Vinyals, sobre el llegat dels germans escenògrafs Castells... [+ informació]

Tu critica, que alguna cosa en queda

Una de les polèmiques d'aquest inici de temporada ha estat el pim, pam, pum entre la productora teatral Nostromo Live i el col·lectiu de la crítica teatral catalana arran de l'estrena del musical «The Producers» de Mel Brooks, codirigit escènicament per Àngel Llàcer i Enric Cambray, musicalment per Manu Guix i Gerard Alonso i coreogràficament per Miryam Benedited. És un equip que ja ve d'altres produccions musicals anteriors d'èxit reconegut com «La jaula de las locas» o «Cantando bajo la lluvia», espectacles de factura catalana cent per cent que s'han creat i muntat en versió espanyola, semblava, fins ara, que pensant en una posterior gira fora de Catalunya. La primera polèmica sobre «The Producers» ja va saltar abans que s'estrenés amb unes declaracions del director i actor Àngel Llàcer al·legant que s'havien de fer produccions en espanyol perquè així es recaptava més públic a Catalunya... [+ informació]

Una por que fa basarda

La història del Joan sense Por parteix de la tradició contista europea recollida en el seu dia pels Germans Grimm. En català, el va introduir el folklorista Joan Amades i, des d'aleshores, les versions han estat i són múltiples i diverses i, a cada generació, adaptades a l'evolució de la societat que, per molts anys que passin i per molts invents de progrés que es visquin, continua tenint interioritzat inevitablement el sentiment de la por. El nou espectacle musical de La Roda Produccions, «En Joan sense Por i la casa encantada», juga amb aquesta certesa de la por que té l'ésser humà i, sobretot, en la por de tantes menes que és un dels sentiments que més aviat descobreixen els nouvinguts al món... [+ informació]

Rebentar la caixa forta amb la clau sueca

Embarcar-se amb un musical com «The Producers» de Mel Brooks requereix dues coses: no oblidar que és una obra cinematogràfica premiada dels anys seixanta —ha plogut molt des del 1967—, repescada a entrants del segle XXI, el 2001, com a teatre, també multipremiada, i portada novament al cinema el 2005 arran de l'èxit del musical. Cal tampoc no obidar que jugar amb la figura del genocida Hitler sempre afegeix un plus de risc, que és més elevat ara per la situació social i política internacional que es viu, que fa uns anys. La línia entre l'humor i el blanqueig és molt fina. Els responsables de la versió de «The Producers» que la productora catalana Nostromo Live ha estrenat —que ve avalada per un Oscar, una dotzena de Tony's, 1 Grammy, 8 Premis de la Crítica i 3 Laurence Olivier—, després de «La jaula de las locas», «La tienda de los horrores» i «Cantando bajo la lluvia», musicals també premiats aquí i que han tingut al seu darrere la iniciativa i mà directiva d'Àngel Llàcer (premi de la crítica catalana com a millor actor de musical per «La jaula de las locas») i Manu Guix, amb la incorporació aquesta vegada d'Enric Cambray en la direccio escènica i Gerard Alonso en la musical, diuen que... [+ informació]

Es localitza el registre de Hospital Psiquiàtric de Naugeat a Llemotges on va estar ingressat el 1940 el fill del president Lluís Companys conegut popularment com a Lluïset

Gràcies a una investigació de Jordi Pons Pujol, de l'Associació Memòria i Història de Manresa, s'ha pogut conèixer per primera vegada que el Lluïset, nom popular amb quès es coneix el fill del president Lluís Companys, va estar ingressat a l'Hospital Psiquiàtric de Naugeat (Llemotges), del 30 de setembre al 29 de novembre de 1940. Com se sap, el 14 de juny de 1940, les tropes alemanyes havien ocupat París, després d’una ràpida ofensiva contra Holanda, Bèlgica i França. El fill del president Companys, que patia una malaltia psiquiàtrica i que ja havia estat ingressat a l'Institut Pere Mata de Reus, estava ingressat en una clínica on va viure l’evacuació ràpida i caòtica de l’establiment. Enmig de la desbandada de la població civil cap al sud i després d’un bombardeig, els metges van perdre Lluïset Companys. Ell, incapaç de parlar i sense documentació, va ser confós per un desertor francès i va ser arrestat. Carme Ballester, l’esposa del president, va posar anuncis en diaris locals fins que va rebre la resposta del director d’un sanatori de la ciutat de Llemotges, al sudoest del país... [+ informació]

L'actor i director Julio Manrique agafarà les regnes del Teatre Lliure a partir de l'1 de ferer del 2024 en substitució de Juan Carlos Martel Bayod que va presentar la seva renúncia al càrrec

El Ple del Patronat de la Fundació Teatre Lliure ha escollit a l'actor i director Julio Manrique (Barcelona, 1973) com a nou Director del Teatre Lliure. Segons el que estableixen els Estatuts de la Fundació Teatre Lliure, el càrrec de direcció s'exercirà des de l’1 de febrer del 2024 fins a l’1 de febrer del 2029. El procés de selecció s’ha fet seguint l’establert a les bases de la convocatòria i a través d'un concurs públic que es va obrir el 3 de juliol i es va tancar el dia 15 de setembre i en el qual s’han presentat un total d’onze candidatures.  L’elecció de Julio Manrique per part del Patronat de la Fundació s’ha efectuat en base a la terna de candidatures presentada per la Comissió de Valoració i en la qual hi havia diversitat de gènere, edat i experiència. El Patronat destaca... [+ informació]

Secrets de portaploma i plomí escrits amb tinta negra

Ara que la societat moderna es troba novament atrapada entre dues guerres de final incert que la toquen de prop —la de Rússia i Ucraïna i la d'Israel i Palestina—, escoltar la veu d'un jove de dinou anys de Cardedeu que parla del 1937 com a testimoni de primera línia de la Guerra Civil és un atzar tràgic que no permet oblidar que aleshores mateix estan caient obusos a la línia de front del Donbàs, plovent bombes sobre poblacions de la franja de Gaza, esclatant coets de llarg abast sobre les urbs d'Israel, comptant morts civils dels uns i dels altres per centenars, assumint amb impotència imatges domèstiques de la guerra, com totes les guerres, salvatge i terrorista. El protagonista d'aquesta peça de cambra, «Papers de la guerra», va ser enviat al front d'Aragó, ferit lleument i hospitalitzat prop de València i destinat novament a Madrid... [+ informació]

El yin i el yang de la fecundació de l'ego

La cosa ja va començar a la roda de premsa. Marcel Borràs arriba tard. Nao Albet comença a explicar de què va la que presumptament ha de ser la seva última obra plegats. Se saluden fredament. Enmig dels dos, la directora del TNC, Carme Portaceli, es lamenta que ni tan sols ella ha pogut entrar a cap dels assajos i remarca que la fitxa artística té només dos noms: Nao Albet i Marcel Borràs. El diàleg es reprèn amb dificultats i s'entreveu una tensió entre els dos protagonistes. Com si tinguessin ganes de treure's els drapets al sol. La tensió va en augment fins a arribar a insults personals i retrets que toquen la fibra. En un moment donat, quan li parla de la seva filla petita, Marcel Borràs s'aixeca, agafa el got d'aigua i llença el líquid que ara és or a la cara de Nao Albet (al cinema s'aboquen el whisky i no l'aigua) i abandona la sala. Entremig, fins i tot en surt esquitxada Carme Portaceli. Nao Albet fa cara de circumstàncies i demana acabar. Fi de la roda de premsa... [+ informació]

La Colometa del segle XXI

Qualsevol aproximació que es fa a «La plaça del Diamant» de Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Girona, 1983) porta al background que els espectadors puguin tenir de l'obra. Un background que procedeix de diferents referències. Pot ser de la lectura de la novel·la, que l'autora va escriure el 1960, quan ja era a Ginebra, i que va publicar el 1962 gràcies a la decisió amb visió de futur de Joan Sales, després de ser rebutjada pel jurat del premi Sant Jordi del 1960, on hi havia, entre altres, Josep Pla, rescatada per Joan Fuster i recomanada també per Joan Triadú. De les discussions de correcció d'estil entre l'editor Joan Sales i Mercè Rodoreda se n'ha parlat prou (Sales era un editor en la línia del corrector d'estil anglès). I també de la caiguda proposada per Joan Sales del títol original de «La Colometa» al suggeriment de dir-ne toponímicament «La plaça del Diamant», decisió de la qual ja s'ha vist prou l'encert, un criteri que en certa manera ha manllevat ara Carlota Subirós deixant la Colometa en un segon terme i recuperant el nom de Natàlia per dotar de més força i personalitat pròpia el personatge. Cal recordar que el sobrenom de Colometa li venia imposat pel Quimet... [+ informació]

El Col·legi de Periodistes de Catalunya, el Consell de la Informació de Catalunya i onze universitats catalanes denuncien el «clickbait» com una amenaça pel periodisme

El Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC), el Consell de la Informació de Catalunya (CIC) i totes les universitats catalanes amb estudis de periodisme i comunicació fan una crida conjunta en contra de l’ús de l’anomenat «clickbait» (pescaclics) perquè vulnera els principis ètics del periodisme. Aquest recurs per captar l’atenció del públic a qualsevol preu s’ha convertit en un fenomen cada cop més habitual en moltes capçaleres del país, fet que posa en risc la veracitat de les informacions, genera una pèrdua de confiança per part de la ciutadania, i contradiu els principis que totes les facultats de periodisme signants ensenyen als seus alumnes. En l’actual context de digitalització de la informació, en què les fonts de finançament tradicionals van a la baixa (especialment en el cas dels mitjans impresos) i les subscripcions digitals no són una font de finançament consolidada, els mitjans digitals senten la urgència de monetitzar els seus continguts a través de la publicitat, que ve determinada per l’audiència (nombre de clics o visites). Aquest fet provoca que molts mitjans prioritzin la creació de continguts que puguin generar prou interès en l’audiència com per accedir-hi, independentment de quina sigui la seva rellevància informativa. El clickbait, doncs, s’entén com un contingut digital amb un títol cridaner que té com a únic objectiu aconseguir que els usuaris entrin a dins de la notícia, per tal d’obtenir el màxim volum d’audiència que es pugui traduir en un increment dels ingressos publicitaris [+ informació]

Mestresses fantasma que invoquen la Xirgu

A la dècada dels anys setanta del segle XX, després de la Dictadura franquista, l'escola va començar a remoure's per fer un canvi i recuperar la pedagogia moderna de l'etapa de la Segona República, escapçada a causa de la guerra civil. Moltes de les mestres de mitjana edat d'aquella època, havien viscut la formació obligatòria com a ensenyants amb cursets de la Secció Femenina de la Falange Española, la influència opressora de l'església en l'ensenyament i l'adoctrinament del que el feixisme anomenava Espíritu Nacional [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. L'escola pública, hereva de la mal anomenada “escuela nacional” es va reivindicar com un espai de valors i humanisme i es va anar forjant el que s'anomenaria després “escola catalana en llengua i continguts” amb algunes iniciatives privades de mestres i pares, coopertives escolars i associacions públiques com per exemple Rosa Sensat. De tota aquesta efervescència educativa procedeix l'escola actual. Els qui van tenir l'oportunitat de viure aquella primera etapa des de dins, són testimonis que hi havia mestres —mestresses, vaja, per dir-ho en argot antic— que practicaven els principis de la vella escola moderna catalana. I n'hi havia d'altres que eren la viva imatge del passat gris i amb fortor de naftalina del feixisme... [+ informació]

Programadors internacionals es reuneixen al Teatre Nacional de Catalunya amb la voluntat d'expandir el segell de les seves produccions més enllà dels escenaris i territoris de parla catalana

El Teatre Nacional de Catalunya organitza el TNC Weekend Pro - International Meeting amb la voluntat d’expandir el segell de les seves produccions més enllà dels seus escenaris i dels territoris de parla catalana. El TNC celebra la seva primera trobada internacional de programadors amb l’objectiu de posicionar-se com a centre de referència per a la creació artística i l’exhibició d’espectacles al sud d’Europa. Durant dues jornades els creadors catalans d'aquesta temporada actual i de la pròxima del TNC expliquen els seus projectes a través d'unes presentacions en anglès i amb suports audiovisuals. Alhora, aquests programadors tenen l'oportunitat de veure els tres espectacles programats a les diverses sales del TNC, amb subtítols en anglès, els quals compleixen perfectament amb el requisit de teatre en català amb projecció internacional... [+ informació]

La companyia Cabosanroque instal·la els ginys que recreen l'univers literari de Mercè Rodoreda a la Sala Taller del Teatre Nacional de Catalunya

Humanitzar els ginys i riure-se'n dels robots. La companyia Cabosanroque experimenta amb propostes escèniques o performatives que sempre aporten una visió nova del concepte de la il·lusió. Amb Mercè Rodoreda i «Flors i viatges» —estrenat al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) dins el Festival Grec'23 i ara recuperat al Teatre Nacional de Catalunya—, Cabosanroque s'endinsa en el drama de la guerra, de les guerres, en genèric. «Quanta, quanta guerra», deia la Rodoreda. Quanta, quanta guerra hi ha a Europa una altra vegada. Quanta, quanta guerra hi ha a la malmesa Ucraïna. Quanta, quanta guerra hi ha en el cor de la gent que encara no ha pogut retrobar els seus morts de fa més de vuitanta anys i que els de sempre els ho volen negar, i quanta quanta guerra la que hi ha en el cor de la gent d'avui mateix que ofereix més morts a una causa esbojarrada deixada a les mans del genocida de torn, un fenomen humà que es regenera cada cert nombre d'anys per refrescar la memòria... [+ informació]

El llegir no sempre fa perdre l'escriure

Un dels clàssics de José Sanchis Sinisterra (València, 1940) és «El lector por horas», que l'autor va estrenar a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya el gener del 1999, en l'etapa de direcció de Domènec Reixach, en coproducció amb el Centro Dramático Nacional, una estrena singular perquè, sota la direcció de José Luís García Sánchez, la protagonitzaven l'actor Juan Diego, la filla del mateix autor, Clara Sanchis, i el ja desaparegut actor Jordi Dauder, un dels intèrprets de capçalera de Sanchis Sinisterra. Per a qui va ser fundador de la Sala Beckett el 1989 i ara homenatjat amb el cicle «Tardor Sanchis», aquesta obra té un pes sentimental perquè sembla que la va escriure pensant en un regal per a la seva filla. El triangle protagonista del pare empresari col·leccionista d'obres literàries, la filla cega i el lector té alguna cosa de ressò familiar, tot i que afortunadament la ficció, en aquest cas, no té res a veure amb la realitat autobiogràfica dels Sanchis Sinisterra... [+ informació]

L'obra «Romeu i Julieta» de La Brutal i David Selvas es reposa al Teatre Poliorama amb els mateixos protagonistes i la resta del repartiment renovat amb la perspectiva de torna a congregar més de vuit mil espectadors joves com l'any passat

Els actors Queco Novell, Marc Balaguer i Eudald Font s'incorporen al repartiment que completen Emma Arquillué, Nil Cardoner, Albert Baró, Adrian Grösser, Anna Barrachina i Andrew Tarbet. L'any passat, «Romeu i Julieta» va tenir una gran acceptació entre el públic adolescent amb més de 9.000 espectadors joves, una xifra que es preveu que es pugui repetir en aquesta nova reposició fins a 8.000 adolescents. Els protagonistes d'aquesta versió de «Romeu i Julieta» [crítica íntegra «Welcome to the party» a la revista digital Clip de Teatre] són interpretats de nou per Nil Cardoner i Emma Arquillué, dos joves que s’enamoren i posen les seves vides en perill, converteixen el seu amor en un crit desesperat per deixar en evidència l’absurditat de l’odi que enfronta a les seves famílies. Tot explicat amb la paraula de Shakespeare, més viva que mai, i que farà reviure la història d’amor més famosa de tots els temps... [+ informació]

El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca el setembre del 2023 amb 26.957.125 visitants que han fet 59.404.725 consultes i àudios de pàgines

Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 30 de setembre del 2023, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli» —entre altres monogràfics d'informació cultural—, així com els àudios dels pòdcasts de «Clip de Teatre» i «El cafetó» a través de les plataformes Spotify, Ivoox, Google Podcast i Apple Podcast, a més de les plataformes de lectura dinàmica «Issuu» i «Calameo», i les interaccions amb les diferents xarxes socials de les plataformes de «Twitter», «Facebook» i «Instagram», ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el mes de setembre del 2023, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada des de l'inici de 26.957.125 visitants i 59.404.725 consultes de pàgines i àudios. Actualment es té una mitjana diària de 12.564,4 visites de pàgines (10,52 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 11 minuts i 39 segons per visita)... [+ informació]

El miratge de la imatge

Cada vegada més, l'adolescència s'avança biològicament en un procés fictici per influència de la potència desbordada de l'apologia que se'n fa a través de les xarxes. Unes xarxes, esclar, cada vegada també, més a l'abast descontrolat de l'etapa infantil. La societat fa temps que en busca els culpables o, com a mínim, els que se'n fan culpables permetent-ho: ¿L'escola? ¿La família? ¿Els germans o germanes més grans? ¿El salt prematur dels infants d'11 o 12 anys de l'escola primària a l'institut per mor de la llei d'educació que ja torna a ser qüestionada? [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre] Al voltant d'aquesta qüestió que apel·la tots els sectors de la societat —des dels tutors familiars, als educadors i als mitjans de comunicació— és quan la dramaturga i actriu de cinema i televisió Monica Dolan (Middlesbrough, North Yorkshire, Regne Unit, 1969) escriu i interpreta «The B*easts», sota la direcció de John Hoggarth, al Bush Theatre, dins l'Edinburgh Festival Fringe del 2017. Des de l'estrena d'aquesta obra, o conferència o reflexió —em resisteixo a dir-ne monòleg o soliloqui— fins a avui, han passat sis anys, el fenomen de la sexualització prematura no ha disminuit sinó que, ben al contrari, ha augmentat... [+ informació]