Morta la bruixa, mort el verí

Un simulacre de centre d'arxivística omple tot l'escenari de la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya. A l'esquerra, les taules de treball, ordinadors, multicopiadores i tot l'equipament necessari. Al mig, les vitrines amb documents i un projector ampliador. A la dreta, l'espai de repòs de les arxiveres, amb un microones, la cafetera, el taulell amb una pica i una taula de cuina. Poques vegades s'ha aprofitat tant l'espai sense deixar un pam per ocupar. És una llàstima que, en hores diürnes sense funció, el TNC no l'exploti i el rellogui com a cotreball, allò que s'ha acabat anomenant “coworking” per influència dels seus promotors. L'autor de l'obra i la promoció no ho amaguen: es tracta d'una peça de teatre documental [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. I quan es fa document a l'escenari sempre hi ha el perill que la informació acumulada acabi menjant-se el propòsit de divulgació que potser hauria de tenir. Les sis arxiveres que s'encarreguen de catalogar els documents —bata blanca i guants de seda per no malmetre els papirs— tenen accés a sentències judicials —hi ha una exposició de còpies d'originals al vestíbul del teatre— que van tenir lloc entre els segles XV i XVI sobre fets reals contra dones mal anomenades “bruixes” i algun home mal anomenat “bruixot”... [+ informació]