El sottogoverno de la pizza

La llengua és poderosa, que deia aquell. L'estiu polític ha posat en ús popular i mediàtic un italianisme que fa gràcia: “sottogoverno”. El seu impacte fonètic i vocàlic —les dues tes i la cacofonia de les os— ha caigut tan bé que no hi ha tertúlia, informació, crònica o article d'opinió on no aparegui en un moment o altre. La cosa ha vingut a tomb, esclar, a partir de la consolidació de l'entrada en minoria a la Generalitat de Catalunya de la facció espanyolista del PSC amb la conxorxa de la meitat més un dels militants amb quota pagada d'Esquerra Republicana [article íntegre de la sèrie «El cafetó»]. Els contraris a aquest favor enverinat dels esquerrans catalans al PSOE català van córrer de seguida a posar el dit a la nafra i van acusar els negociadors d'Esquerra Republicana de vendre's per un plat de llenties o, el que és el mateix, per una picossada de càrrecs en plantilla al “sottogoverno”. Tret d'alguna excepció, el cas és que el relleu de més de cinc-cents alts càrrecs del govern català no ha fet concessions i la majoria de nomenats a dit són, per llei natural i biològica, afiliats al partit dels socialistes, sobretot càrrecs provinents de diputacions, institucions o ajuntaments governats pel PSC i assessors de confiança del partit. ¿Però això dóna dret a titllar-los alegrement de “sottogoverno”, a la italiana, com aquell qui demana una pizza? El cas és que les paraules tenen ànima, color, música i, en alguns casos, segona i mala intenció. I quan en català s'ha començat a parlar de “sottogoverno”, s'ha fet ironitzant subtilment allò que el diccionari italià defineix: “una activitat il·legal d'acaparament de càrrecs burocràtics i de l'administració pública o d'empreses cotrolades per l'estat per part de persones membres dels partits governants, amb la finalitat d'obtenir guanys per a ells i per als seus electors”... [+ informació]