Viure la tragèdia a cappella

Diu Alícia Gorina, la directora d'aquesta nova versió d'«Ifigènia», que ha volgut entendre per què durant més de 2.500 anys –que ben mirat són quatre dies— s'ha mantingut el tòpic del sacrifici d'una verge pura. Per això ha volgut convertir la tragèdia d'Eurípides en una mirada més feminista que ha centrat en un cor de cinc intèrprets —més endavant en seran sis— per remarcar l'absurditat de la violència i per posar els protagonistes en el punt de mira dels fantasmes que conviuen amb la maldat dels seus actes sanguinaris. Amb una adaptació del dramaturg Albert Arribas, d'un parell d'hores sense entreacte —la segona part del muntatge, molt més lliure i onírica que la primera—, la versió es basa en dues de les obres d’Eurípides (485/481? aC - 407/405? aC): «Ifigènia a Àulida» i «Ifigènia entre els taures» per fer una reflexió sobre l'absurditat de les guerres que es mantenen sovint en el temps sense saber perquè es mantenen i que finalment entren en un remolí de destrucció simplement pel plaer de la destrucció... [+ informació]

Apunt biogràfic de guant blanc

Un parell de gaiters a l'entrada del teatre, llibres de paper a la Rambla i roses “plantades” a totes les butaques del Teatre Poliorama. Un poti poti de Galícia i Catalunya en un acabament de diada de Sant Jordi que a Don Ramón María del Valle Inclán (Vilanova de Arousa, Pontevedra, 1869 - Santiago de Compostel·la, 1936), segurament, li hauria semblat el súmmum de l'esperpent ben entès i passat pel color del seu vidre. Un vidre, per cert, atribuït a Ramón Gómez de la Serna (Madrid, 1888 - Buenos Aires, Argentina, 1963), que no té incrustat el monocle que fa servir l'actor Pedro Casablanc, home de guant blanc, com els mags, revestit a vegades del mateix Valle-Inclán i sempre, de Gómez de la Serna —digueu-li “Ramón”— l'autor d'aquests apunts biogràfics, publicats el 1944, quan ja vivia exiliat a Buenos Aires, escrits en una versió molt lliure, càustica i salpebrada d'ironia... [+ informació]

Qui dia passa, anys empeny

Tocar la vellesa és sempre material sensible. Recordem per exemple aquell espectacle del l'antic Tricicle, dirigit per Paco Mir, al Teatre Poliorama, «Forever Young», amb una colla de vells rockers octogenaris convivint en una residència d'avis, però situats en el futur, a l'any 2050. De l'olla de l'humor es pot cuinar sovint la tendresa. I una cosa similar és el que passa amb aquesta obra d'Ever Blanchet, uruguià d'origen nascut a Montevideo i establert a Catalunya des del 1978 i impulsor de les sales Versus Teatre i el Teatre Gaudí Barcelona. Amb només una parella d'intèrprets, la trama avança inicialment en clau pretesament de comèdia per evolucionar progressivament cap a la realitat de la inevitable vellesa i la seva decadència física i mental... [+ informació]

¿Tocata i fuga o Tocata i exili?

Com passa en cada campanya electoral, ses eminències de la Junta Electoral de barri han decidit que segons quines paraulotes no han de ser pronunciades pels periodistes, comunicadors i treballadors de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals que ara exerceixen la seva feina sota el paraigua públic del 3Cat. En aquesta ocasió, davant les eleccions anticipades al Parlament de Catalunya, la paraula escollida ha estat “exili” i els seus derivats: “exiliat”, “exiliada”, “exiliats” o “exiliades”, sempre que es refereixin, esclar, als catalans i les catalanes que han fugit cames ajudeu-me arran de les imputacions que, a pesar de l'amnistia promesa, que de moment ni és calenta ni és a l'aigüera, els han caigut al damunt acusats de terrorisme per mor de la mobilització del Tsunami Democràtic que encara porta de corcoll els serveis d'intel·ligència —no l'artificial— la de l'estat espanyol, que és tota una altra cosa... [+ informació]

Es publiquen tres obres de teatre inèdites de l'escriptor i periodista Josep Maria Planes i Martí afusellat el 1936 a l'Arrabassada per un escamot de la FAI per la seva llibertat d'expressió

Es publiquen tres obres de teatre inèdites de l'escriptor i periodista Josep Maria Planes i Martí (Manresa, Bages, 1907 - 1936), que va ser tràgicament afusellat a l'Arrabassada per un escamot de la FAI que no estava d'acord amb els seus articles sobre aquesta formació revolucionària. El web dedicat a l’escriptor manresà Josep Maria Planes s’enriqueix amb la publicació de aquestes tres obres: «Amor», «Un dinar fred» i «Déu el va castigar». Les dues primeres havien estat representades als anys trenta, però el text no havia vist la llum fins ara. De «Déu el va castigar» no hi ha constància que ni tan sols fos representada, i sembla que fins ara s’ignorava la seva existència. També es posa a disposició de tothom una desconeguda adaptació inèdita que Josep Maria Planes va fer de l’obra «Five Star Final», del periodista i editor de premsa escrita de Pennsilvània Louis Weitzenkorn. Planes la va titular «La edició del vespre» (així, sense apòstrof). Els originals de les quatre obres es conserven al Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques de l’Institut del Teatre. L’obra «Déu el va castigar» s’ha conservat en la versió manuscrita; «Un dinar fred», en versió manuscrita i en versió mecanografiada; «Amor» i «La edició del vespre», en format mecanografiat. Totes les versions contenen anotacions i diverses parts ratllades per l’autor manresà... [+ informació]

Iván Morales posa els intèrprets en una caixa fosca amb molts pocs elements escenogràfics per deixar que sigui l'ànima i la pell de tots ells els que entrin en el cos dels múltiples personatges d'«El día del Watusi»

Era impensable que d'una trilogia de gairebé mil pàgines, entre vuit-centes i nou-centes, depèn de l'edició, en sortís un espectacle convencional de noranta minuts només per fer-ne un tast. Per això l'adaptador i director Iván Morales no només hi ha treballat durant uns quants anys —ja en va presentar una preqüela dins el Festival Grec del 2023— sinó que ha creat un macroespectacle en la línia dels macroespectacles que proliferen últimament i que tenen una durada considerable [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Aquest es conforma amb quatre hores i mitja, amb entreactes, un acte per a cadascuna de les novel·les que integren «El día del Watusi» que primer es van publicar per separat a Mondadori entre el 2002 i el 2003: «Los días feroces», «Viento y joyas» i «El idioma imposible». Va ser Anagrama, el segell que el 2016 les va reunir les tres en un únic volum. A una adaptació d'aquesta mena... [+ informació]

Més de 600 gegants de tot Catalunya desfilaran a Barcelona en una Trobada Nacional de Gegants per commemorar els 600 anys de tradició gegantera de la ciutat

Més de 600 gegants procedents de tot Catalunya desfilaran plegats pels carrers de Barcelona el diumenge 28 d’abril. La Trobada Nacional de Gegants és l’acte central d’un extens programa d’activitats per commemorar els 600 anys de tradició gegantera. L’efemèride està vinculada a la primera referència escrita d’un gegant a la ciutat i al món, en el «Llibre de les Solemnitats de Barcelona» on es recull una relació dels elements municipals que van concórrer a la processó del Corpus de 1424, entre els quals Lo rey David ab lo Giguant. Segons els estudiosos, es tracta de la primera referència gegantera del món, i la primera referència d’un gegant municipal, el de la Ciutat de Barcelona. La Trobada Nacional de Gegants comptarà amb 230 colles de tot Catalunya, que sortiran de quatre punts propers a l’Arc de Triomf per dirigir-se en cercavila al punt de trobada final, al passeig de Lluís Companys... [+ informació]

Uns peus bruts pertanyen a un home net

L'espectacularitat va lligada gairebé sisplau per força a la majoria de propostes de la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya, però no sempre s'aconsegueix enlluernar l'auditori només obrir el teló. I això és el primer que fa aquesta versió que Jordi Prat i Coll (Girona, 1975), ha fet de l'obra «Els criminals», de Ferdinand Bruckner (pseudònim de Theodor Tagger, Sofia, Bulgària, 1891 - Berlín, Alemanya, 1958), considerat un autor avantguardista del teatre europeu. El dramaturg i director Jordi Prat i Coll (amb aromes encara d'«els Jocs Florals de Canprosa», «La Rambla de les Floristes» i «For Evita. Una astracanada musical», ha partit d'una traducció de Kàtia Pago Cabanes, llicenciada en Filologia Anglogermànica i professora d'alemany, autora també d'una tesi doctoral sobre l'obra «Els criminals (Die Verbrecher)» de Ferdinand Bruckner, que ha recuperat així una nova i actualitzada versió catalana que el 1931 ja va fer el pioner Josep Maria Millàs-Raurell, per a la companyia de Maria Vila i Pius Daví, representada aleshores al Teatre Romea, i l'original de la qual s'ha acabat donat per desaparegut... [+ informació]

Una fràgil trencadissa de figuretes de vidre

La Perla 29 ha optat últimament per obrir-se a noves veus, un criteri encertat i imprescindible per garantir la continuïtat del projecte. La més recent és la proposta escènica de la directora originària de Manlleu, Martina Cabanas Collell, fundadora de la companyia ZERO10 i activa des de fa uns anys tant en dramatúrgia, com en escenografia i direcció, a més d'haver col·laborat durant deu anys amb la companyia Joglars i Albert Boadella. La tria de l'obra considerada la primera i més representada del dramaturg Tennessee Williams (Columbus, Mississippí, EUA, 1911 - Nova York, EUA, 1983) ha fusionat el seu propi registre com a directora amb el registre de La Perla 29 en la línia d'un teatre intimista que aconsegueixi una consanguinitat entre els intèrprets i els espectadors [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. I una de les obres que ho facilita és «El zoo de vidre», el títol escollit una vegada més per la traductora, la mateixa Martina Cabanas Collell, i també el títol més conegut a partir del cinema que recorda icones, després d'una primera versió del 1950, com les més recents de les actrius Katharine Hepburn i Joanne Woodward, en films del 1973 i el 1987 titulats originalment «The Glass Menagerie», que una de les primeres traduccions de l'obra en català, la de Bonaventura Vallespinosa (Vilafranca del Penedès, 1899 - Reus 1987), va optar per titular, en canvi, «Figuretes de vidre»... [+ informació]

El llibre digital ha experimentat un creixement del 9% i el préstec del mateix suport en biblioteques s'ha disparat un 97% segons les últimes dades de la distribuïdora Libranda

El mercat del llibre digital continua en la seva línia ascendent. Tant pel que fa al mercat interior com al mercat exterior. Tot i que per ara només representa un 5% de la facturació total. Segons les últimes dades de la distribuïdora Libranda, durant el 2023 el llibre en suport digital hauria crescut un 9%, excloent-hi els llibres acadèmics o de text. A tot el món, les vendes de llibres digitals han augmentat un 12%. Una de les dades més vistoses de l’informe anual de Libranda –que comercialitza 133.113 llibres editats en català, basc, espanyol i gallec és l’augment del préstec digital en biblioteques, que experimenta també un creixement del 97% respecte a l’any anterior i arriba a una quota del 8,7% del mercat. Com sempre, el pes més important del mercat recau un any més en les plataformes internacionals de venda de llibres, amb una quota del 74,8%, que es manté estable respecte a l’any anterior. Al contrari, el pes de les llibreries i plataformes en línia independents experimenta un decreixement i la seva quota es tanca amb un 8,6%... [+ informació]

La fogonada de “San Fermín”

Al teatre li passa com a segons quins gèneres literaris: que quan fan una obra classificada com a docuficció, de segons quin tema o tragèdia o esdeveniment, se n'ha sentit a parlar tant abans, a través de la multiplicitat dels mitjans de comunicació, de les xarxes socials, dels documentals i dels butlletins de notícies que és molt dificil que aconsegueixin provocar la sorpresa tenint en compte que els espectadors ja saben el final a l'avançada. «Jauría», amb guió de Jordi Casanovas i sota la direcció de Miguel del Arco, té aquest perill. Amb l'afegit que, abans d'aquesta versió amb un repartiment nou i més rejovenit, ja s'havia representat amb el repartiment original en els tres anys anteriors i s'havia fet una gira per diversos escenaris fins arribar ara al Teatre Romea [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Però tot i així, evadeix el risc del “déjà vu” i no caduca pel que fa a l'impacte que l'obra ha causat i continua causant. L'obra, a més, s'ha vist superada pel remolí de la realitat. I després de la sentència —o les sentències— als agressors de La Manada i les polèmiques sorgides arran de la llei coneguda popularment com la llei de “només sí és sí”, ha calgut perfilar i ampliar segons quins moments del discurs perquè, precisament amb la docuficció, no s'hi val a carregar més la ficció que la docu, quan la docu és tan coneguda... [+ informació]

En aquest món de mones hi ha més bèsties que persones

Que el món és un món de mones ho sap tothom. Però que una comunitat de veïns s'assembli a una comunitat de bonobos, aquesta espècie de ximpanzés que diu que tenen una gran afinitat amb els humans i que, a més, tenen fama de regir-se per un poder matriarcal, ja és tota una altra cosa. L'arrencada d'aquesta comèdia de bulevard del francès Laurent Baffie (Montreuil, Seine-Saint-Denis, 1958), autor d'una altra comèdia vista aquí entre els anys 2012 i el 2013, «Toc Toc», adaptada per Jordi Galceran i dirigida per Esteve Ferrer, sobre el Transtorn Obsessiu Compulsiu (TOC), torna a posar sobre l'escenari uns personatges amb discapacitats prou comunes, però poc protagonistes d'històries teatrals.Tres companys des de petits, un sord, un mut i un cec —i això no és un acudit—, volen acabar amb les dificultats amb què topen, per les seves circumstàncies personals, quan volen intentar trobar parella. I no se'ls acut res més sinó muntar una ronda de cites a cegues —mal m'està el dir-ho!— amb tres veïnes del bloc on viuen, però amagant cadascun d'ells la seva discapacitat. És a dir, que el sord no sembli sord, que el mut no sembli mut i que el cec no sembli cec... [+ informació]

Un terrat amb vistes al món

Es respira l'aire mariner, ni que l'autor Pere Riera (Canet de Mar, 1974) no anomeni en cap moment de la seva obra la població del Maresme on va néixer fa mig segle, terra adoptiva de la colla de Comediants i de l'arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner. Canet de Mar, terra i mar de contrastos, doncs. Però també de vides modestes i treballadores, felices i desenganyades, visionàries de món obert i recloses en un terrat des d'on es pot arribar a veure el món sencer. A les pel·lícules, a vegades es parla d'actors i actrius “convidats”. Una mica és el que passa en aquesta «Casa Calores», una casa teatral de Pere Riera on dos veterans com l'actriu Rosa Renom i l'actor Jordi Boixaderas, tot i ser dos personatges clau de la trama, sembla que hi siguin com a convidats, perquè molt aviat cedeixen el relleu als quatre intèrprets més joves, i ells dos van fent aparicions intermèdies, gairebé com si fossin els mestres de cerimònies d'entre acte i acte del que ha passat, passa i passarà en aquest terrat amb vistes al mar i al món... [+ informació]

CaixaBank us ofereix aquest “espaci”

Això de tenir la seu social fora de casa acabarà passant factura a les grans empreses com les corporacions bancàries que van fugir esperitades, empeses pel xantatge estatal espanyol a perdre sucosos dipòsits institucionals si no feien un gest contra el que ja veien com un fet possible l'1-O si el procés d'independència no hagués fet botifarra als que se'l van prendre seriosament. Passar factura no vol dir que econòmicament els surti malament. El que els pot sortir malament és l'ús de la llengua. Són les vuit tocades d'un matí qualsevol [comentari íntegre de la sèrie «El cafetó»]. El canal radiofònic de Catalunya Informació —el de les 24 hores de la ràdio nacional de Catalunya, dita ara CatRàdio o 3Cat— detalla, com cada matí, els embussos que hi ha arreu. Fa la impressió que la informació sigui cada dia la mateixa, només canviant algun matís: un camió que crema, un cotxe avariat, una topada sense conseqüències... Darrere d'aquest poema d'asfalt matinal en ve un altre: el de la previsió del temps, en els últims mesos pendent sempre que la sequera digui adéu i caiguin quatre gotes en algun lloc del país, mal anomenat “territori” per complaure aquells que de tan universals com són no tenen país... [+ informació]

Els favors amb favors es paguen

Quan el director Jordi Cadena, l'any 1987, va adaptar la novel·la «La senyora», d'Antoni Mus, que havia guanyat el premi Sant Jordi del 1979, va popularitzar el recurs de l'autor de conservar el semen que hauria de fecundar la protagonista (la recentment desapareguda Sílvia Tortosa) en un didal de cosir. Tant l'autor Antoni Mus, que era home de teatre, com el cineasta Jordi Cadena, parlant del temps ancestral de les Illes quan les convencions socials amagaven els desitjos amagats, van fer un salt al futur amb el que seria després la inseminació artificial, tan habitual i reconeguda aquí des de la feina pionera del doctor català Santiago Dexeus de qui, justament mentre enllesteixo aquest comentari [12 abril 2024], s'anuncia la seva mort als 88 anys [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Els futurs espectadors de la comèdia teatral «El favor», que és el debut com a dramaturga de l'actriu Susanna Garachana (Mataró, Maresme, 1973), potser es preguntaran com es pot introduir el tema de la inseminació artificial en una trama en clau de comèdia. L'autora ha trobat la solució i l'ha resolt amb una fina pàtina d'humor intel·ligent prescidint del tòpic exclusiu de la maternitat per explorar la maternitat des de la paternitat... [+ informació]

N'hi ha per llogar-hi cadires!

Si fossin com Eugène Ionesco, segurament que no en tindrien prou amb dues cadires. A Ionesco, n'hi feien falta moltes perquè estava convençut que la buidor simbolitza la fi de la vida. Però ja se sap que Ionesco va ser titllat d'absurd. Qui sap si la parella veterana d'intèrprets que formen Oriol Genís i Mont Plans en tenen prou amb dues, de cadires, perquè no aspiren a simbolitzar la fi del món o, dit d'una altra manera i molt menys, la fi del teatre. En tot cas, les seves dues cadires són rellogades en un bar pròxim al teatre —a Barcelona, quan van estrenar aquesta petita perla teatral, a tocar de la plaça Goya, l'ajudanta de direcció deia que eren del mític Bar La Principal, un dels pocs que queden d'entre els antics de barra i que guarda zelosament a la façana de Sepúlveda les ceràmiques modernistes d'Anís del Mono protegides amb porticons perquè no caiguin en mans dels grafiters... [+ informació]

Sota un cirerer florit...

“Sota un cirerer florit...” cantava un jove Joan Manuel Serrat temps era temps. I recordant la seva lletra, sembla que sigui una premonició de la banda sonora de l'argument que l'autora japonesa Aki Shimazaki (Gifu, Japó, 1954), resident al Quebec i que escriu bàsicament en francès, publiqués anys després «Lluna plena» (Empúries, 2022), la novel·la en la qual es basa aquesta adaptació teatral d'Àlex Rigola. “Com si s'estronqués la vida —deia Joan Manuel Serrat—, quan tu vas tancar la porta em va quedar l'ànima morta i em vas deixar amb les mans buides. (...) I així vaig viure amb les mans buides i el cor patint... [+ informació]

Una fundació australiana dedicada a fomentar l'estudi i la formació de joves indígenes rep l'Astrid Lindgren Memorial Award 2024, el premi considerat el Nobel del sector infantil i juvenil i el més ben dotat del món

El premi Astrid Lindgren Memorial Award 2024, considerat el Nobel de Literatura Infantil i Juvenil, s'ha atorgat a l'Australian Indigenous Education Foundation (AIEF), una institució creada l'any 2008 en resposta a la demanda comunitària de les famílies indígenes australianes que opten per matricular els seus fills en internats. El premi, que alterna escriptors, il·lustradors i institucions en cada edició, és el més ben dotat econòmicament de l'àmbit per a infants i joves. L'atorga la Fundació sueca que porta el nom en memòria de l'autora Astrid Lindgren i té un import de 5 milions de corones sueques (uns 540.000 €). Amb la participació del govern i el sector privat, l'Australian Indigenous Education Foundation (AIEF) ofereix beques de finançament per als estudiants indígenes per completar els estudis, amb suport professional per ajudar-los a fer una transició exitosa a l'ocupació. Amb el suport d'alguns dels líders empresarials, filantròpics i comunitaris més influents d'Austràlia, l'AIEF ha passat d'un estudiant becat el 2008 a donar suport a més de 1.200 joves indígenes de més de 400 comunitats de tots els estats i territoris d'Austràlia. L'AIEF és una organització apolítica i no religiosa que respecta les creences personals de cadascú. Manté una actitud apartidista en temes polítics, socials i religiosos per tal de reflectir l'amplitud i la diversitat dels grups d'interès i la pluralitat de punts de vista entre ells... [+ informació]

L'escriptor australià Heinz Janisch i l'il·lustrador canadenc Sydney Smith, guanyadors dels Premis Hans Christian Andersen 2024 que s'han atorgat coincidint amb la Fira de Bolonya

Heinz Janisch (Güssing, Burgenland, Àustria, 1960) va estudiar filologia alemanya i periodisme a la Universitat de Viena. Col·labora des de fa més de quaranta anys en programes de ràdio i televisió austríacs. La seva obra ha obtingut destacats premis austríacs. Segons el jurat dels Premis Hans Christian Andersen, que l'IBBY atorga cada dos anys, és un mestre de la història breu que deixa espai a la imaginació dels lectors. Tot i que moltes de les seves obres són humorístiques, fins i tot de vegades absurdes, té un element filosòfic en la seva escriptura que sovint fa que els seus llibres siguin profunds. Pel que fa a l'il·lustrador Sydney Smith (Nova Escòcia, Canadà, 1980), el jurat destaca del seu treball la semblança amb la narració visual o la memòria musical perquè ell mateix diu que escoltar és com aproximar-se a les històries [més informació a Cornabou]. Smith utilitza el color per introduir la natura, les olors i el drama a cada llibre. Ha estat també reconegut sovint amb distincions canadenques i internacionals per la seva obra. Tant un com l'altre tenen obra publicada aquí, Heinz Janisch amb el relat «Mejillas rojas» (Loguez Ediciones) i Sydney Smith amb l'àlbum «Perdut a la ciutat» (Libros del Zorro Rojo)... [+ informació]

L'altra cara de la pista

Els espectadors entren en un espai que els transporta al que queda d'una antiga pista de circ. A l'altra banda hi ha la imaginació. ¿Un gran circ que ja no ho és? ¿Una carpa caiguda en desgràcia? Hi malviuen en Francesco i en Dàrius a qui el vell pallasso anomena Pazzo, boig, “pazzo” en italià, que és la llengua del circ. Francesco és un pallasso cara blanca que regentava el gran circ amb un altre pallasso, en Tonino, ara mort com també la que va ser la seva dona, una cavallista d'acrobàcies, que eren el pare i mare de Dàrius, el jove orfe que ha viscut amb Francesco però que mentre aquest aspira a ressorgir el circ de les cendres de la nostàlgia, ell vol viure un altre món i fugir de l'herència de la vella carpa. Però no pot defugir una altra herència: la del nas vermell i el cuquet del pallasso que li va deixar el seu pare Tonino. No es pot destriar l'essència d'aquesta obra de Fèlix Herzog (Darmstadt, Hessen, Alemanya, 1993), però crescut a Calafell (Baix Penedès) i resident a Catalunya, de l'embolcall escenogràfic, una instal·lació romàntica de l'escenògrafa Anna Tantull al voltant del món del circ i també de la vida que s'ha escolat pels anys de pista... [+ informació]

La por que assetja des de l'altra banda del mirall

L'aula de l'institut femení de l'Iran d'aquesta obra testimonial d'un temps i d'un país és fosca, tenebrosa i està envoltada de miralls on només es reflecteixen les noies que hi assisteixen amb el nicab, el vel integral de rigor de color negre que els cobreix tot el cabell i part del rostre. Com si fos una sala d'interrogatori d'una comissaria de policia, amb el mirall que només permet veure el que hi ha a l'altra banda, el professorat, la “senyoreta” com l'anomenen, o els directius de l'institut són personatges absents, marcats pel silenci, insinuats només per les rèpliques de les noies que s'hi enfronten. Són personatges que els espectadors han d'imaginar a l'altra banda del mirall on s'hi congria la por, la repressió i l'autoritat sense opció als drets mínims per a les dones i per a les noies iranianes... [+ informació]

Passin, passin... que veuran l'emprovador

“El vestit ets tu”, diu el mediàtic dissenyador francès Jean Paul Gaultier (Arcueil, Val-de-Marne, França, 1952). I també deixa anar que la vida és bella i que la bellesa és en l'interior d'un mateix. Entesos. Són petites mentides que no fan mal i alimenten l'autoestima. Mentre ho diu, només cal passar els ulls per la platea del Teatre Coliseum i veure-hi alguns vestits estrambòtics que imiten els seus dissenys, looks de festa de nit (ni que, pel canvi horari, a fora encara peti l'últim sol), lluentons a manta, perruques estarrufades i barrets de disseny, alguns dels quals no deixen veure l'escenari per les seves exagerades dimensions. Teatre, música, xou i moda formen un còctel explosiu... [+ informació]

El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca el març del 2024 amb 27.767.474 visitants que han fet 61.166.062 consultes i àudios de pàgines

Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 31 de març del 2024, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli» —entre altres monogràfics d'informació cultural—, així com els àudios dels pòdcasts de «Clip de Teatre» i «El cafetó» a través de les plataformes Spotify, Anchor, Ivoox, Google Podcast i Apple Podcast, a més de les plataformes de lectura dinàmica «Issuu» i «Calameo», i les interaccions amb les diferents xarxes socials de les plataformes de «Twitter», «Facebook», «Threads» i «Instagram», ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el mes de febrer del 2024, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada des de l'inici de 27.767.474 visitants i 61.166.062 consultes de pàgines i àudios. Actualment es té una mitjana diària de 12.713,7 visites de pàgines (10,49 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 12 minuts i 31 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 17.422 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, connectats des de 143 països més, entre els quals destaquen, pel nombre de visites, Alemanya, Algèria, Anglaterra, Angola, Aràbia Saudita... [+ informació]

Tornen a El Maldà «Les dones sàvies» d'Enric Cambray i Ricard Farré a la sala on van néixer després de passejar amb la mirada de Molière durant 8 anys en 5 temporades i en més de 250 funcions

Fot-li que és un Molière! Potser a algú li pot semblar que aquest espectacle és un exercici de transvestisme —les imatges promocionals amb els dos protagonistes ho faciliten—, però és molt més que això. Els dos únics intèrprets d'aquesta versió «lliure-lliure-molt lliure» de l'obra «Les dones sàvies», estrenada per Molière el 1672, fan els papers més importants de l'auca molieriana i aconsegueixen que els espectadors se'ls creguin tots, malgrat els canvis de vestuari i de caracterització constants —ara la còfia de la minyona, ara el vestit de la senyora, ara el vestit de les filles, ara el vestit de la tia, ara el vestit del pare, ara el vestit dels pretendents, ara les perruques...—, canvis fets, la majoria, a cor obert, i els altres, darrere d'un paravent doble que per davant és una biblioteca i per darrere un joc de portes entapissades, tot plegat en una proposta escènica que forma part del joc divertidíssim que s'han proposat els dos actors i responsables de la «malifeta»: Enric Cambray (en els papers d'Enriqueta, Belisa, Crisal i senyor Cunill) i Ricard Farré (en els papers d'Armanda, Clitandre, Martina i Filaminta) [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. És una hora i quart de no parar —si fa falta algun personatge o ha de fer doblet en una escena, es fa servir la perruca en clau de putxinel·li— que alterna alguns dels discursos originals de Molière... [+ informació]

L'escriptor Joan Jordi Miralles Broto i la traductora i professora Lola Badia, dos dels quinze guanyadors dels Premis Serra d'Or 2024 que distingeix les obres publicades més destacades de l'any anterior en diverses modalitats literàries

Joan Jordi Miralles Broto ha obtingut el premi Serra d'Or 2024 en la categoria de novel·la per «Triomfador», publicada Editorial Males Herbes. El premi de Poesia ha estat per a Vicenç Llorca per «La llum mirada» (Editorial Perifèric). El premi de Traducció, autora també del postfaci, ha estat per a Lola Badia per «La mort del rei Artús» (Anònim) (Editorial Cal Carré). En la categoria de Literatura Infantil, s'han distingit Ramon Besora (text) i Albert Asensio (il·lustracions) per «La lletra que tot ho canvia»; ej la juvenil, Àngel Burgas i Ignasi Blanch per «Els contes de Lesbos» (Editorial Bambú); i en coneixements, Sheddad Kaid-Salah Ferron, Guillem Anglada-Escudé, Miquel Sureda i Eduard Altarriba (il·lustracions) per «Una ciutat a Mart», Editorial Joventut. Els premis de còmic han estat per a Jorge Carrión Sagar per «El museu» (guió i vinyetes) i en la categoria de Còmic Juvenil, per a Pep Brocal per «Llibre de les bèsties» de Ramon Llull... [+ informació]

La Universitat de Harvard ha hagut de retirar l'enquadernació d'un llibre del segle XIX deu anys després de saber que era de pell de la pacient morta d'un metge francès

A causa de la càrrega ètica dels orígens i la història del llibre, la Universitat de Harvard ha retirat la cobertura de pell humana —una pacient morta d'un metge francès— de l'edició del 1880 del llibre «Des destinées de l'âme« (Dels destins de l'ànima), de l'escriptor Arsène Houssaye, una meditació sobre l'ànima i la vida després de la mort, publicada per primera vegada el 1879. Fa deu anys es va confirmar que l'enquadernació era de pell humana i se'n va començar a restringir la consulta. Fa dos anys, les recomanacions publicades per la direcció de la Universitat de Harvard sobre restes humanes a les col·leccions dels museus universitaris van obligar a fer-ne la revisió. La conclusió ha portat no només a retirar la pell de l'enquadernació, sinó a retirar aquesta cobertura del catàleg de la universitat de manera que no es pot consultar ni presencial ni en línia, i se n'han retirat totes les fotografies... [+ informació]

El Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya a Terrassa commemora 40 anys d'història difonent el coneixement i el patrimoni científic, tècnic i industrial de Catalunya

El Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (MNACTEC) celebra el seu 40è aniversari aquest 2024. Inaugurat el 12 d’abril de 1984, el MNACTEC a Terrassa (Vallès Occidental) és un dels tres museus nacionals de Catalunya i té per missió estudiar, interpretar, conservar, difondre i mostrar, de forma innovadora i participativa, la implantació i evolució dels avenços científics i tècnics, la seva aplicació industrial, i, molt especialment la seva implicació i incidència social. El MNACTEC presenta en un dels edificis més destacats del modernisme industrial català, el Vapor Aymerich, Amat i Jover, diverses exposicions temàtiques que donen a conèixer el patrimoni científic, tècnic i industrial de Catalunya en àmbits com l’energia, el transport, el tèxtil, la informàtica o la química... [+ informació]

L'antiga font gòtica de l'Àngel del segle XIV per abastir el barri de la Ribera de Barcelona localitzada amb les obres actuals de Correus i que es va tapar al segle XVIII tornarà a ser tapada un cop documentada la troballa

A finals del segle XIII, la part de Barcelona a tocar del mar no tenia gaire a veure amb la ciutat d'avui. L'actual plaça davant l'edifici de Correus era coneguda com la plaça del Vi i era un espai pràcticament buit. Al segle XIV, el Consell de Cent va aixecar la font de l'Àngel a la part oest de la plaça. Era força espectacular: feia vuit metres de diàmetre i havia d'abastir el barri de la Ribera i alguns dels vaixells que atracaven al port. Aquesta font va desaparèixer en algun moment del segle XVIII perquè ja no se'n té constància a la documentació de l'època. Ara se sap que es va tapar, però no es va destruir, perquè el Servei d'Arqueologia de Barcelona l'ha trobat pràcticament intacta en les obres de reforma de la Via Laietana. Quan es va construir la font gòtica, Barcelona vivia una època d'esplendor... [+ informació]

Un documental desvela la connexió de l'empresa municipal de transports d'Amsterdam amb el nazisme quan va col·laborar a transportar la poblaciño jueva als camps d'extermini

La població d'Amsterdam ha anunciat que col·locarà plaques commemoratives en les principals estacions de la ciutat per recordar el paper que GVB, l'empresa municipal de transports, va tenir en la deportació i la mort de desenes de milers de persones durant l'Holocaust. GVB funciona des del 1900 i gestiona el tramvia, els autobusos, el metro i els ferrocarrils d'Amsterdam. L'empresa ja existia quan va començar la Segona Guerra Mundial i els seus responsables van veure com els nazis prenien el control d'Amsterdam i com detenien i deportaven els jueus. Però des de GVB van fer alguna cosa més que observar. Ara els Països Baixos han descobert que l'operador públic de transports GVB va col·laborar activament amb els nazis i van transportar en tramvies desenes de milers de jueus cap als trens que els portaven als camps de concentració i extermini. I, és més, també van cobrar per aquests "serveis"... [+ informació]

Dit així, de la K de Kant a la K de Kafka

Dit així, de la K de Kant a la K de Kafka, pot semblar un joc de lletres kas, però és un joc aparentment filosòfic que, sense caure en una enutjosa tesi de càtedra, la dramaturga i directora argentina d'adopció catalana, Victoria Szpunberg (Buenos Aires, 1973), porta al caire de la ironia i l'humor subtil per vestir amb suavitat la tragèdia interior que viu la seva protagonista —no goso dir alter ego—, una brillant professora associada d'ètica, complidora tota la vida amb la feina i les seves obligacions, que és a la ratlla dels cinquanta anys, que es veu abocada a caure en la invisibilitat, abocada al divorci, amenaçada per un fons voltor perquè abandoni el pis de lloguer en quinze dies, tocada per algun malestar físic de caire psicològic que li provoca algun mareig a l'aula, denunciada per un alumne poca-solta sense arguments i tractada amb menyspreu o ignorància per aquells amb qui es veu obligada a tractar: un estol d'homes que veu tallats tots pel mateix patró, independentment de la situació o la categoria professional que ells tinguin... [+ informació]

Treure els peluixos de la foscor

Quan un espectacle continua viu cinc anys després d'haver-se creat —va guanyar el Premi Adrià Gual del 2019 de l'Institut del Teatre— vol dir que el missatge que transmet no ha caducat. És el que passa lamentablement amb «Pruna», que grata en la nafra dels abusos infantils, que no han disminuït en aquests anys sinó que han augmentat i han sortit encara més a la llum. La protagonista és la Pruna, una criatura que les dues actrius representen en els seus dos estadis de vida: la nena (l'actriu Laura Calvet) i l'adulta (l'actriu Annabel Castan, que en aquesta reposició ha incorporat com a substituta en algunes funcions l'actriu Patrícia Mendoza)... [+ informació]

L'escriptor Jon Fosse, premi Nobel de Literatura del 2023, és l'autor del Missatge del Dia Internacional del Teatre amb el lema «L'art és pau»

L'escriptor, dramaturg, poeta i assagista Jon Fosse (Haugesund, Noruega, 1959), que l'any passat va ser guardonat amb el Premi Nobel de Literatura pel conjunt de la seva obra, ha estat l'escollit aquest any per transmetre el Missatge Internacional amb motiu del Dia Munndial del Teatre, que se celebra cada 27 de març i que a Catalunya organitza l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC). Sota el lema «L'art es pau», Jon Fosse diu en el seu manifest: «Cada persona és única, i alhora com qualsevol altra persona. La singularitat és l'exterior i es pot veure amb força claredat, però també hi ha alguna cosa dins de cada individu que pertany a aquesta persona. És a dir, només a aquesta persona. Podem anomenar-ho ànima o esperit, o fins i tot no necessitem descriure'l amb paraules. Deixem que només sigui. Però alhora que som diferents, també som iguals... [+ informació]

Els ous de l'Ustrell

Abans de Pasqua, és tradició secular i és també profecia que els ous en siguin els protagonistes, aquí i en molts llocs del món. Des de segles enrere, ja se'n té constància a l'antiga Pèrsia o a Egipte, per esmentar dues cultures allunyades. A Europa, se sap que els ous de Pasqua formen part de la tradició des d'almenys el segle XIII. Com en tants casos, d'un símbol pagà esdevingut religiós i adoptat pel cristianisme, en aquest cas per festejar la resurrecció de Crist, es passa al símbol del renaixement o la fertilitat. Fins i tot el gremi dels pastissers, fa un parell o tres d'anys van tenir la pensada de recuperar del passat les mones anomenades Cristina, que són les mones artesanals i tradicionals que molts obradors de la dolçor ja feien des de sempre: farina, sucre, llard, sal i llevat, amb una aroma de llimona i ametlla. I, per descomptat, ous durs, que acompanyen la flonjor de la massa. I res més. Així la fan, per exemple, a cal Padreny de Reus, una pastisseria que se les té amb les mones des d'almenys l'any 1815. Que aquesta antiga confiteria, coneguda tant a Reus com a París i Londres, estigui entre carrers de nom tenebrós com el de l'Hospital i el de la Presó no ha de fer pensar que és cap mal averany, són coses de la toponímia de la Catalunya Nova... [+ informació]

S'exposen al MNAC les tires originals del cèlebre personatge de còmic Friday Foster creat pel dibuixant Jordi Longaron als anys setanta del segle XX i publicades amb gran èxit a la premsa nord-americana de l'època

L'exposició del Museu d'Art Nacional de Catalunya (MNAC) recorda que l’any 1970, The Chicago Tribune Syndicate va contractar el català Jordi Longaron (1933-2019) per dibuixar la seva nova sèrie de còmic setmanal amb guió de Jim Lawrence. En un país marcat pels conflictes racials i la lluita pels drets civils, el personatge de ficció Friday Foster és una fotògrafa-detectiu afroamericana valenta, independent i atrevida que transcendeix els tabús de l’època, un personatge disruptiu, que va causar polèmica i rebuig en certs sectors. Va esdevenir la primera protagonista afroamericana d’una tira de premsa sindicada. I gràcies a això es va publicar en nombrosos diaris dels estats Units, des de Los Angeles fins a Nova York... [+ informació]

El camp de treballs forçats nazi de Plaszów a Polònia que va ser l'escenari del rodatge del film «La llista d'Schindler» es converteix en un museu

Al camp de treballs forçats nazi de Plaszów, a Polònia, situat en un suburbi de Cracòvia, es calcula que hi van morir 150.000 presoners entre els anys 1940 i 1945, la majoria jueus del gueto de Cracòvia, però també protestants, homosexuals i hongaresos deportats. Els nazis van construir més de 7.000 camps de treballs forçats, de concentració i d'extermini. Però el camp polonès de Plaszów es va fer conegut mundialment per ser l'escenari on el director Steven Spielberg va situar l'acció de la mítia pel·lícula «La llista de Schindler». Amb els edificis mig en ruïnes, aquest camp de concentració ha estat oblidat durant dècades. Ara, però, les autoritats de Polònia han obert un museu per recordar i retre homenatge als més de 6.000 presoners que van morir afusellats i les desenes de milers que hi van morir de fam o d'esgotament després de maratonianes jornades de treballs forçats. La construcció del camp, originàriament pensat com a camp de treball, va començar l'estiu del 1940. Un any més tard, es va ampliar i va esdevenir un camp de concentració, amb deportacions massives de jueus del gueto de Cracòvia a partir de l'octubre del 1942... [+ informació]

La Casa Sayrach del xamfrà entre la Diagonal i el carrer Enric Granados de Barcelona ha estat declarada pel govern català Bé Cultural d’Interès Nacional en la categoria de monument històric

El govern de la Generalitat de Catalunya ha anunciat que la Casa Sayrach, edifici emblemàtic de l’avinguda Diagonal que fa cantonada amb el carrer Enric Granados, passa a ser Bé Cultural d’Interès Nacional en la categoria de monument històric, de manera que a més es delimita així un entorn de protecció al voltant de l’edifici per garantir-ne la preservació. Aquesta catalogació constitueix la categoria superior de protecció d’una construcció. La Casa Sayrach, projectada el 1915 per l'arquitecte Manuel Sayrach i Carreras, és l‘obra més destacada de l’arquitecte santsenc, juntament amb la veïna Casa Montserrat Fatjó, que va construir per a la seva dona. L’edifici va ser un dels primers a construir-se en una Diagonal naixent, que seguia els paràmetres urbans de la trama projectada per Ildefons Cerdà... [+ informació]

Trenta anys d'«Alegria» i tots pobrets i alegrets

«Alegria» és una criatura artística creada ara fa exactament trenta anys, el 1994 al Canadà, i descoberta aquí d'una manera impactant per primera vegada el 1998, a l'esplanada de la Mar Bella, encara amb la ressaca de l'eufòria olímpica. Diuen els seus pares biològics que la trama de l'espectacle simbolitza l'evolució del poder, el traspàs de les caduques monarquies a les democràcies actuals. Dit d'una altra manera, el desig de l'abandó del món vell i la naixença d'un món nou i rejovenit, pensant sempre en un futur prometedor, una vella utopia que fa trenta anys es veia possible a l'horitzó, però que les circumstàncies actuals que amenacen el planeta la posen una mica en risc d'extinció. En aquesta renovada «Alegria», l'espectacle més clàssic d'entre els clàssics del Cirque du Soleil, diria que aquí pesa molt el lligam sentimental creat amb els espectadors catalans més fidels que han crescut amb la companyia... [+ informació]

Fer rodar caps a ritme de ball de dervixos

La veterana dramaturga i directora Magüi Mira (València, 1944) ha revisat el mite de Salomé amb una mirada contemporània i amb un registre escènic que, tot i comptar amb la coproducció del Festival Internacional de Teatro Clásico de Mérida, fuig del concepte tòpic del “clàssic” i el fa lúdic, entenedor i descarat a la vegada, cosa que, als que potser n'esperarien una versió encarcarada i casposa no els deu acabar de fer el pes. Però aquest és el risc i el mèrit a la vegada. Al marge de la coneguda història bíblica tràgica —dos mil anys són molts però pel que hi passa encara sembla ahir mateix— l'atractiu principal del muntatge és la barreja de disciplines artístiques amb què Magüi Mira ha penetrat en el drama de Salomé, la fillastra del rei Herodes, un titella dels romans del segle I, casat amb la reina Herodies, un dictador que regna amb mà sagnant... [+ informació]

La casa Vicens ha presentat en societat un armari raconer penjat ideat per Antoni Gaudí després d'una minuciosa restauració que ha durat mig any i que s'exposa per primera vegada en públic

L'armari data de finals del segle XIX i va ser un encàrrec a l’arquitecte per a la casa de la família Vicens que tenia a la localitat d'Alella. Des d'aleshores, l’armari ha estat propietat de quatre generacions de la família i el seu últim lloc havia estat un pis a Sarrià fins al 2023, quan va ser adquirit en una casa de subhastes per la casa Vicens per 95.000 euros. Els treballs de restauració s’han centrat a desinfectar el moble, després de trobar-hi algun forat per corc, i posteriorment es van netejar la fusta i les parts metàl·liques de l’objecte, que es van desmuntar peça per peça. Després d’analitzar-ne la fusta, també s’ha pogut comprovar que el moble està fet de noguera, en comptes de cedre, com es creia històricament. Els experts adverteixen que l'estat de conservació de l'armari... [+ informació]

El musical «L'alegria que passa» de Dagoll Dagom guanya cinc dels nou premis als quals optava en la gala dels Premis de la Crítica de les Arts Escèniques de Barcelona que reuneixen tot el sector al Teatre Romea

La gala dels XXVI Premis de la Crítica d’Arts Escèniques de Barcelona, que des de fa uns anys organitza l'Associació Recomana i se celebra al Teatre Romea en el marc del Dia Internacional del Teatre, ha estat presentada pels periodistes televisius Jofre Font (TV3) i Laura Contreras (La Xarxa). a més de la intervenció monologada i musical de l'inici a càrrec de la drag Jèssica Pulla. Durant la gala, l’espectacle «Vudú (3318) Blixen» d’Angèlica Liddell s’ha emportat el premi Espectacle de teatre. Però el gran triomfador de l'edició ha estat el musical «L’alegria que passa» de Dagoll Dagom amb cinc guardons: Musical, Actor i Actriu de Musical (Eloi Gómez i Àngels Gonyalons), Adaptació/Dramatúrgia (Anna Rosa Cisquella, Andreu Gallén, Ariadna Peya i Marc Rosich) i Música original/adaptada (Andreu Gallén). Un altre espectacle destacat ha estat «La plaça del diamant», del Teatre Nacional de Catalunya, que s’ha emportat els premis a Direcció (Carlota Subirós) i Espai Escènic (Max Glaenzel)... [+ informació]

Primer balla, després pensa

Crítica de la pel·lícula sobre Samuel Beckett, estrenada en exclusiva a Filmin: Quan el cinema s'acosta al teatre en clau biogràfica, ho fa generalment per redescobrir les interioritats dels personatges que a través de la seva obra creativa s'han convertit en clàssics. Això és el que passa en aquesta pel·ícula del director James Marsh, a partir d'un guió de Neil Forsyth sobre els aspectes poc coneguts de la vida del dramaturg Samuel Beckett (Dublín, 1906 - París, 1989), des de la seva infància, en una família rígida protestant irlandesa del barri de Foxrock, a Dublín, on va néixer el 1906, fins a la seva mort a París, tres dies abans del Nadal del 1989. Els autors del film, rodat en un noranta per cent en blanc i negre —cosa que dóna encara més relleu a l'època— no cauen en la concessió amable de retratar un Samuel Beckett intocable sinó que, ben al contrari, aprofundeixen en les contradiccions del personatge i en el sentiment de culpabilitat i de remordiment que arrossega des de molt petit... [+ informació]

L'escriptor hongarès László Krasznahorkai ha estat guardonat amb el Premi Formentos de les Lletres 2024 per sostenir la potència narrativa que envolta, revela, oculta i transforma la realitat del món, segons el jurat

El jurat d'aquesta edició, reunit a Tànger, ha estat integrat per Berta Vias Mahou, Dulce María Zúñiga, José Enrique Ruiz-Domènec, Andrés Ibáñez i el seu president Basilio Baltasar. L'acta al·lega que el guardó se li atorga per sostenir la potència narrativa que envolta, revela, oculta i transforma la realitat del món, per dilatar la versió novel·lesca de l'enigmàtica existència humana, per convocar la vigorosa lectura d'una fabulació complexa i construir els laberints fascinants de la imaginació literària. L'obra de l'escriptor László Krasznahorkai (Gyula, Hongria, 1954), abasta en la seva el·líptica i demorada evocació els ombrívols, bells i malenconiosos paisatges de l'ànima, l'abrupta cartografia del sinuós pelegrinatge humà i els secrets murmuris d'una premonició tan absurda. A la trama d'unes ficcions sorprenents, els personatges de László Krasznahorkai es distingeixen per la seva lànguida, recòndita i ensortida personalitat. En el seu itinerari narratiu, consciència i peripècia, ironia i tristesa, la bogeria i allò sagrat, flueixen al compàs d'una meditada cavil·lació... [+ informació]

El programa «Oh!Pera» del Gran Teatre del Liceu viatja a Xile en col·laboració amb el Teatre Biobío i el suport de l'Institut Ramon Llull i Òpera Latinoamérica

Des del mes d'abril fins al mes de novembre, un equip d'artistes, encapçalats per la compositora Marian Márquez, la directora escènica Alicia Serrat i la supervisió d' Àlex Ollé, mentor del projecte Oh!Pera, portaran a terme la creació i la presentació de la microòpera «Filles del món». Aquesta proposta es representarà dins del Teatre Biobío i hi participaran artistes locals: cantants, músics i equips del mateix teatre. En el procés de creació de l'escenografia i el vestuari també hi participaran estudiants universitaris de la ciutat. El projecte «Oh!pera» va néixer amb l'objectiu de ser la porta d'entrada al món de l'òpera per a creadors joves de tots els àmbits artístics: compositors, llibretistes, directors d'escena, cantants, músics, il·luminadors, alumnes d'escoles de disseny, etc. L'objectiu final és... [+ informació]

16M: Cap Butaca Buida & 8M: Cap Butaca Plena

El lema ha quallat: «Cap Butaca Buida». I la data escollida aquest 2024: un dissabte, el 16M. Segons dades d'ADETCA, l'Associació d'Empreses de Teatre de Catalunya, a quaranta-vuit hores del dia en qüestió per omplir fins a la teulada tots els teatres de Catalunya, s'havien venut anticipadament més de 40.000 localitats. Unes dades encara provisionals perquè hi falten les vendes d'última hora i també cal tenir en compte que moltes sales, sobretot les de fora de Barcelona, no han entrat en aquesta primera edició en la campanya per qüestions de programació. El cas és que, només vuit dies abans del 16M, es va commemorar el 8M i, per celebrar-ho, els dos principals equipaments públics, el Teatre Nacional de Catalunya i el Teatre Lliure van decidir, a última hora i sense previ avís, cancel·lar les funcions d'aquell dia en nom de la vaga feminista. Conseqüència: prop de 2.000 espectadors amb un pam de nas i amb l'entrada penjada al mòbil o al paper de la butxaca. Sense menystenir els criteris, encertats o no, de fer una vaga per celebrar una commemoració, que són legítims i comprensibles tenint en compte el que s'hi reivindica, sí que l'opció triada treu a la llum alguns dubtes... [+ informació]

La Mostra d'Igualada aprofita la iniciativa Grup Mostra Jove que integra una vintena de joves de la comarca de l'Anoia d'entre 12 i 22 anys per participar en un dels espectacles d'aquesta edició

El Grup Mostra Jove participarà de manera activa en l’espectacle «Sfumato» de la companyia Llum de Fideu i en l’activitat «L’apocalipsi de les arts en viu», que coorganitza L’última Merda Col·lectiu, en el marc de la Mostra PRO Catalan Arts. Les companyies Oriol Sauleda, Sala Flyhard, Teatre de l’Aurora, Les Maladroits, Escenapart - TeatreAkadèmia i DA.TE Danza presentaran espectacles adreçats a nois i noies a partir de dotze anys dins de la 35a Mostra Igualada. El desig i el consentiment, la transició i els codis de gènere, l’inconformisme o els drets humans són algunes de les temàtiques de la programació per a joves de la Mostra d'Igualada del 2024. Des del 2019, Mostra Igualada compta amb el Grup Mostra Jove. L'objectiu d’aquest grup és sobretot enriquir l'experiència dels joves envers el fet escènic i potenciar-ne la participació. Posar-los al centre, oferint-los eines i recursos perquè ampliïn els seus coneixements i bagatge envers les arts escèniques i alhora coneguin en profunditat la Mostra, no només com a festival o esdeveniment sinó també com a fira i plataforma professional. Pel que fa a la programació de la Mostra... [+ informació]

La claredat de l'imitador de veus

L'actor, dramaturg i director Pep Tosar no ha canviat només el títol d'aquest espectacle, que va estrenar el 2013 dins el Festival Grec, a l'Espai Lliure de Montjuïc, aleshores anomenat «Allò de què parlem roman inexplorat», sinó que també ha canviat el personatge del periodista (aleshores l'actor Òscar Intente) pel d'una periodista (la mateixa codramaturga i ajudanta de direcció del muntatge, Evelyn Arévalo). El que no ha canviat és l'acompanyament de l'actriu Imma Colomer, en el paper de la que Thomas Bernhard anomena afectuosament la “tante”, una amiga de tota la vida, Hedwig Stavianicek, trenta-cinc anys més gran que ell, que va conèixer quan l'autor va ser donat d'alta d'una estada en un sanatori als dinou anys i ella en tenia cinquanta-cinc [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Llarga amistat que no es va trencar mai, sota l'aura d'una certa protecció, i que aqui és, a més, l'amfitriona, a casa seva, d'aquesta entrevista de ficció, ara revisada lleugerament, amb Thomas Bernhard / Pep Tosar. L'espectacle «Amb la claredat arriba el fred», aquest és el nou títol, mostra una vegada més la capacitat de l'actor Pep Tosar per posar-se en la pell de personatges cèlebres sense que abandoni un registre familiar, quotidià, serè, fugint de qualsevol caracterització que resultaria falsa i aproximant-se a través de la paraula al discurs de l'autor que homenatja, ja sigui en el seu moment Federico García Lorca, Blai Bonet, Fernando Pessoa o ara el mateix Thomas Bernhard... [+ informació]

El Grup Enciclopèdia unifica en un mateix portal de consulta gratuïta més de 400.000 articles de 34 obres editades en suport paper en els últims anys

Sense ni tan sols enregistrar-se, tots els usuaris poden consultar des d'ara el contingut enciclopèdic que el Grup ha reunit amb 34 obres de diverses temàtiques i un total de més de 400.000 articles. Des de l’art, l’economia, l’esport, el folklore, la geografia, la història, la llengua, la música, la natura, la tecnologia i moltes més matèries, el portal es nodreix principalment de les obres publicades pel Grup Enciclopèdia en els seus seixanta anys d’existència, adaptades ara al suport digital i sotmeses a una actualització constant i des d'un únic punt de connexió. Des dels coneguts diccionaris, a la popular Gran Enciclopèdia Catalana, passant per obres com «Art a Catalunya», «Caixes i Bancs de Catalunya», «Catalunya romànica», «Comarques de Catalunya», «El Modernisme», «Enciclopèdia de la Medecina i Salut», «Fàbriques i empresaris», «Gran Enciclopèdia de la Música», «Història Natural dels Països Catalans» o «L'Art gòtic a Catalunya», entre moltes altres obres. Amb aquesta iniciativa, el Grup Enciclopèdia es converteix en una plataforma en accés obert que no es limiti als estudiants, acadèmics, professionals o amants del coneixement sinó a la ciutadania en general... [+ informació]

El risc de la informació

Han passat els temps en què s'atribuïa a la informació un poder superior per damunt de tots els mortals. La informació ha deixat pas a la desinformació. I aquesta sí que té la paella pel mànec quan vol enfonsar un rival. En tot cas, la informació de debò ha perdut el poder i s'ha quedat amb el risc. Això és el que li ha passat a Julian Paul Assange (Townsville, Austràlia, 1971), que des del 2010 passa pel calvari de la persecució dels Estats Units per haver difós a través de la seva plataforma de WikiLeaks imatges de les atrocitats de l'exèrcit nord-americà en operacions de la guerra de l'Afganistan i de l'Iraq, entre altres documents compromesos... [+ informació]

Taula parada... vaixella esberlada

Quan una obra de teatre té lloc en una taula ben parada com aquesta, amb una bona vaixella, un bon vi, una transparent aigua embotellada, un menú amb panses confitades i un envejable pastís de formatge per a les postres, perquè a l'hora que es fan les funcions, sempre hi ha el cuquet de la gana, el presagi que la feliç trobada acabi en punxa sempre hi és. I això és el que passa en la trama d'aquesta presumpta comèdia que enganya els espectadors d'entrada, fins i tot arrencant-los el somriure, i que els va portant pels camins més foscos de la tragèdia fins a glaçar-los la sang, uns camins que em guardaré prou de desvelar quins són perquè l'auditori els ha de resseguir en primera persona... [+ informació]

Didalets d'humor en heptasíl·labs

Es fan dir Pedant a Missa i Repicant i el Col·lectiu de la Ludwig Band ja va despertar l'interès de la colònia teatral amb l'espectacle «Sant Pere el Farsant», primer a El Maldà i després al Teatre de la Biblioteca on ara han instal·lat el bar de l'«Artemi, el cambrer abstemi». Per respecte a l'argot lingüístic, farcit de manlleus populars del “català que es parla” dels Pedants missaires i repicadors, hauria volgut titular aquest comentari “xupitos d'humor” en comptes de “didalets d'humor”. Però no repiquem més el DEIEC que ja està prou repicat! L'espectacle de l'«Artemi, cambrer abstemi», cal dir-ho perquè tampoc ells no ho amaguen des del primer moment, dura dues horetes... [+ informació]

L'altra cara de la càmera

El dramaturg, novel·lista i director Florian Zeller (París, 1979) és sobretot conegut aquí per l'obra «El pare», que l'actor Josep Maria Pou va representar al Teatre Romea, una obra que forma part d'una trilogia de caire familiar: «El pare», «La mare» i «El fill», que han festejat també amb el cinema. Al costat d'un registre més aviat dramàtic, el director Guido Torlonia n'ha escollit ara una obra de registre sublim de comèdia —tot i que ja se sap que la comèdia a vegades té cops amagats i es converteix en tragèdia. El principal recurs que utilitza l'autor Florian Zeller en aquesta obra és el de recórrer al tradicional discurs “a banda”. Expliquem-ho perquè els espectadors del segle XXI ja no hi estan gaire avesats: els intèrprets juguen en dos plans, el propi de l'escena amb els altres personatges i les reflexions o pensaments de cadascun d'ells explicats així, “a banda”, cara a cara, només als espectadors... [+ informació] 

S'obre el concurs per a la concessió de l'ús privatiu de domini públic d'El Molino amb l'objectiu que sigui un espai cultural i gastronòmic destinat a la música popular

L’Ajuntament de Barcelona ha obert el concurs per a la concessió de l’ús privatiu de domini públic d’El Molino. Un cop finalitzat el termini d’exposició pública sense que s’hagin presentat al·legacions, les clàusules reguladores del concurs han quedat aprovades de manera definitiva. L’objecte del contracte és la posada en marxa d’un projecte d’espai cultural amb proposta gastronòmica que pugui esdevenir, entre d’altres coses, un espai de referència per a les músiques populars de la ciutat amb especial atenció a les músiques d’arrel, la cançó d’autor, el jazz, el flamenc, la rumba catalana i, en general, totes aquelles que necessiten d’un espai càlid, amb personalitat i de petit format i de proximitat amb l’espectador, tant pel que fa a la programació com a la producció artística i cultural, sent un centre de suport al teixit musical i la creació de la ciutat. Entre els requisits de les bases que hauran de satisfer els projectes que es presentin al concurs hi ha els de proposar un model de gestió que ofereixi usos alternatius per assolir el màxim rendiment de la sala en tots els horaris. El termini de la concessió serà de quatre anys, amb la possibilitat de pròrrogues anuals fins a quatre anys més... [+ informació]

L'excepció confirma la regla

La directora Mònica Bofill ha rescatat de l'oblit una obra del dramaturg Joan Yago (vinculat íntimament a la companyia La Calòrica) que va estrenar a París i a Montreal fa uns sis o set anys i que ara, estrenada finalment aquí, ha retocat lleugerament amb algunes referències d'última hora, com per exemple que el president dels EUA sigui l'actual Joe Biden (amb el permís de l'esperpèntic Donald Trump, esclar). La direcció ha sabut esprémer al màxim el que el substrat de l'obra ja porta d'origen. I ha dissenyat un muntatge que, sense defugir el miratge nord-americà de l'autor, que justifica per la influència del reality televisiu «My strange addiction», acaba tenint un caràcter universal i eminentment global... [+ informació]

Confabulació en comunió col·lectiva

Els espectadors més granats que hagin viscut experiències, que ara també es qualificarien d'“immersives”, amb companyies com La Fura dels Baus —en els seus inicis més radicals i violents— o amb La Cubana —en el seus espectacles més interactius, atrevits i amables— no els vindrà de nou el muntatge que la companyia argentina Fuerza Bruta, refundada el 2003 a partir de la companyia De La Guarda, una companyia que no amaga que l'any 1984 va conèixer l'estil de La Fura dels Baus catalana i que des d'aleshores se'ls van obrir els ulls sobre el tipus de teatre que volien fer. Si els espectadors del Teatre Cúpula Arenas —encapsulats i confabulats en comunió col·lectiva a peu dret en aquest singular espai— fossin seguidors de Fuerza Bruta o coetanis d'ells, potser tindrien una mirada més subjectiva i crítica que no pas els que s'hi troben per primera vegada... [+ informació]

El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca el febrer del 2024 amb 27.621.119 visitants que han fet 60.871.383 consultes i àudios de pàgines

Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 29 de febrer del 2024, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli» —entre altres monogràfics d'informació cultural—, així com els àudios dels pòdcasts de «Clip de Teatre» i «El cafetó» a través de les plataformes Spotify, Anchor, Ivoox, Google Podcast i Apple Podcast, a més de les plataformes de lectura dinàmica «Issuu» i «Calameo», i les interaccions amb les diferents xarxes socials de les plataformes de «Twitter», «Facebook», «Threads» i «Instagram», ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el mes de febrer del 2024, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada des de l'inici de 27.621.119 visitants i 60.871.383 consultes de pàgines i àudios. Actualment es té una mitjana diària de 12.679,3 visites de pàgines (11,29 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 11 minuts i 24 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 17.397 subscriptors... [+ informació]

El públic del cinema va créixer un 26% el 2023 per tercer any consecutiu fins arribar a la xifra de 77,8 milions d’espectadors a tot l'Estat espanyol tot i que està un 24% per sota de la xifra d'abans del tancament pel coronaviru

Aquestes són les dades que reflecteixen el dossier «Les sales de cinema: dades 2023», que ha fet públiques la Federació de Cinemes d’Espanya (FECE) i el Gremi de Cinemes de Catalunya, que va confirmar també que s'havia arribat als 504 milions d’euros en taquilla, un 31% més. A Catalunya, la recaptació va ser de 95,4 milions d’euros, un 25,7% més que el 2022, i va acollir 13,7 milions d’espectadors, un increment del 21,1%. De les dades, es destaca el fenomen «Barbenheimer», que va accelerar la taquilla d’estiu. Millor cap de setmana de l’any, del 21 al 23 de juliol, amb 11,5 milions d’euros de recaptació; el 26 de juliol, com a millor dia de l’any, amb més de 900.000 espectadors, i el segon millor estiu de l’última dècada. Tot i això, les xifres més positives no es van mantenir al llarg de l’any. Si «Barbie» va ser el títol internacional més taquiller, amb una recaptació de 33,7 milions d’euros, la comèdia «Campeonex», de Javier Fesser, va aconseguir ser la número u de les estrenes, amb 11,8 milions d’euros. Pel que fa al nombre de sales de cinema actives, l'Estat espanyol té més cinemes oberts el 2023 que abans de la pandèmia, després de passar de 723 cinemes el 2019 a 751 el 2023... [+ informació]

La intenció que el Mercat del Born expliqui a partir d'ara la història Moderna i Contemporània de la ciutat un cop s'ha integrat al Museu d'Història de Barcelona posa en guàrdia els que vetllen perquè continuï sent el testimoni de la invasió borbònica del 1714

L’edifici de l’antic mercat d’El Born es troba en transició cap a una nova etapa, la definició de la qual s’ha estat treballant al llarg dels últims mesos. Amb aquest canvi de cicle, El Born passarà a formar part de la xarxa d’espais del Museu d’Història de Barcelona (MUHBA), que incorpora així un equipament clau per tal de completar el relat històric des de l’època Romana fins a la Contemporània. D’aquesta manera, l’equipament situat a la plaça Comercial se centrarà en explicar des de la història Moderna de la ciutat, fins a la puixança de Barcelona durant el segle XIX, que va culminar amb l’exposició Universal del 1888. L’espai d’El Born compta amb un emplaçament privilegiat, que el converteix en un equipament únic al mon. La seva estructura data del segle XIX, i va ser un dels primers edificis de ferro i vidre... [+ informació]

Carme Solé Vendrell exposa a la Biblioteca Nacional d'Espanya a Madrid il·lustracions sobre obres literàries de Gabriel García Márquez, Salvador Espriu, Miquel Martí i Pol, Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany o Mercè Rodoreda, entre altres

Aquesta exposició acull algunes de les seves obres més destacades amb les quals il·lustra creacions literàries de Gabriel García Márquez, Salvador Espriu, Miquel Martí i Pol, Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Mercè Rodoreda a més de col·laboracions amb altres artistes com Emma Reyes, José Luis García Sánchez o Antonia Rodenas. Actualment, Carme Solé Vendrell (Barcelona, 1944) treballa en la campanya «WHY?», un projecte en què mostra en grans teles rostres d'infants que pateixen la barbàrie de les guerres, la fam o l'explotació entre tantes injustícies en una aposta de compromís per la defensa dels drets dels infants. Carme Solé Vendrell acaba d'escriure i il·lustrar un dels seus llibres més personals, basat en la història de la infantesa: «Mitama i la cançó del mar», del qual agafa el títol de l'exposició actual a la Biblioteca Nacional d'Espanya, a Madrid, «Mitama. Ilustración y pintura. Carme Solé Vendrell», que es pot veure fins al 26 de maig i que, quan l'autora arriba als 80 anys, mostra la creativitat, la destresa tècnica, el tractament de la llum i el color aixi com les influències que ha rebut de pintors com Miró, Picasso o Kandinsky... [+ informació]

La censura sobre clàssics de la literatura considerada per a tots els públics no s'atura després que el Regne Unit hagi colpejat la versió cinematogràfica de la popular «Mary Poppins» seixanta anys després de la seva estrena

Prohibit volar en paraigua! La Junta Britànica de Classificació de Pel·lícules (BBFC) ha elevat la qualificació d'edat del film «Mary Poppins», seixanta anys després de la seva estrena i de la popularitat guanyada per moltes generacions des d'aleshores. Ara, segons la Junta, «Mary Poppins» ja no es considera un film apte per a tots els públics, almenys al Regne Unit, perquè la Junta al·lega que conté termes despectius i els infants no l'haurien de mirar sols. ¿I quins són aquests termes que fan que la pel·lícula passi d'apta a discriminatòria? Doncs, senzillament perquè hi apareix el qualificatiu "hotentot", un nom considerat despectiu que els colons holandesos van posar als khoikhoi, uns grups ètnics de pastors nòmades que formaven part dels primers habitants del sud d'Àfrica... [+ informació]

El “jet” tòxic del temps de la Il·lustració

Plana per damunt de tot un pamflet anònim incendiari que porta a la faixa Jean-Jacques Rousseau i que impregna tot el diàleg que mantenen ell i François Marie Arouet, altrament dit Voltaire. En temps de la Il·lustració, malgrat les Llums del segle, el pamflet anònim és un preludi del que vindria dos segles després amb l'esclat de les xarxes socials i els allaus d'impromperis que s'hi difonen sense restriccions a tort i a dret. Rousseau, per aquells temps, en vol imprimir un miler llarg per desemmascarar l'autor que el deixa com un drap brut. Els pamfletaires digitals del segle XXI també aspiren a ser retuitats i likeats massivament per aconseguir el seu propòsit. La confrontació històrica del segle XVIII entre Jean-Jacques Rousseau i Voltaire, com era previsible, només el temps l'ha posada al seu lloc. I, just després de morir l'un i l'altre, qui ho podia fer des del poder de la República... [+ informació]

Les despulles de les famílies de la noblesa catalana dels segles XIII i XIV, els Cervelló, els Cervera, els Queralt, els Puigvert i els Montcada donaran a conèixer quins eren els seus hàbits alimentaris i de salut després d'estar intactes en els sarcòfags trobats al Monestir de Santes Creus

Les obres de restauració del claustre gòtic del Monestir de Santes Creus, a l'Alt Camp, amagaven una sorpresa: una troballa excepcional i inesperada que ha tret a la llum un conjunt funerari insòlit. La descoberta d'unes restes funeràries intactes a l'interior dels sarcòfags de la galeria nord del claustre han desvelat que pertanyen a membres de la noblesa catalana dels segles XIII i XIV, enterrats al Reial Monestir de Santes Creus després que els reis Jaume el Just i Blanca d'Anjou decidissin convertir el monestir en panteó de la reialesa catalana. El conjunt de sis sarcòfags correspon, d'acord amb l'heràldica que apareix a la decoració frontal i a les cobertes, a les famílies Cervelló, Cervera, Queralt, Puigvert i Montcada... [+ informació]

El Museu Nacional d’Art de Catalunya i l’Hospital Universitari Vall d’Hebron han posat en marxa el programa «Obrint portes» destinat a adolescents de 12 a 17 anys amb càncer

Es tracta d’una intervenció que combina el gaudi de l’art i la creació artística per ajudar als pacients a disposar d’un espai de trobada segur, on explorar la seva autoestima i creativitat, i alhora relacionar-se amb nois i noies que comparteixen les mateixes inquietuds. Seguint la recomanació de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) d’incorporar les arts i la cultura en els sistemes sanitaris, el projecte explorar el potencial de l’art com a eina per assolir objectius de salut específics. Els destinataris del programa són 12 adolescents amb càncer del Servei d’Oncologia i Hematologia Pediàtriques de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron d’entre 12 i 17 anys, amb les seves famílies, tot i que fan les activitats per separat. L’equip de professionals del centre hospitalari és qui selecciona els pacients participants, que han d’estar en un tractament de baixa intensitat, en manteniment o fora de tractament... [+ informació]

El fons de la Fundació Institut Cambó incorporat a la Biblioteca de Catalunya entra en procés de tractament i descripció

El fons, cedit mitjançant una donació, és d’innegable interès documental i bibliogràfic, i documenta l’obra de mecenatge i patrocini de Cambó, de reconeguda autoritat, a més d’esdeveniments històrics en els quals va jugar un paper protagonista. El fons documental consisteix principalment en l’arxiu de Francesc Cambó, que conté documents personals, correspondència, memòries, discursos, fotografies en diversos suports, alguns dibuixos, documents sonors i audiovisuals, documentació de l’editorial Alpha, monografies impreses i publicacions periòdiques de temàtica política, econòmica, literària o d’història de Catalunya, sobre la seva figura i altra documentació... [+ informació]

El Pla d'Impuls Lingüístic del 3Cat pretén reimpulsar la llengua catalana a través d'un programa de trenta mesures que posarà en marxa en dos anys

L'objectiu és acostar el català a tota la ciutadania, fer-lo més atractiu i multiplicar-ne la presència per contribuir a revertir el retrocés en l'ús social de la llengua. Les mesures més destacades inclouen l'increment en un 34% de pel·lícules i sèries internacionals doblades al català aquest 2024 i la cessió d'un miler de doblatges i subtitulacions en català a plataformes digitals per augmentar la presència general del català al món audiovisual. També es difondran programes específics sobre la llengua a través dels diferents canals de la plataforma, ràdio i televisió. Aquests aniran adreçats tant al públic infantil, com al públic generalista, i la previsió és que aquest any s'incorporin una desena de continguts d'aquest tipus a les graelles i es creïn dos videojocs en català... [+ informació]

La factoria Ikea i la mítica Vínçon són dues de les icones protagonistes de la nova temporada del Museu del Disseny de Barcelona (Dhub) que s'ha convertit en el punt d'encontre de les Indústries Culturals de l'Institut de Cultura

El Museu del Disseny de Barcelona, conegut popularment com La Grapadora per la forma de la seva construcció, commemmora el desè aniversari. Una de les primes exposicions és una selecció de peces dels fons del museu i de peces del segle XXI per plantejar, segons l'equip directiu, una profunda reflexió sobre l'estat actual del món des de la relació dels ciutadans amb la matèria i els materials que donen forma a cada element de la realitat. Amb més de 300 projectes sobre un centenar d'històries, la mostra estarà oberta almenys fins a la temporada 2026-2027 i formarà part de la programació cultural de la Capital Mundial de l’Arquitectura Barcelona 2026. Al llarg de l'any, el Museu del Disseny (Dhub) també acollirà... [+ informació]

L’Ajuntament de Barcelona impulsa el sector audiovisual amb una estratègia que n’incentiva la internacionalització i promou la recerca en aplicacions tecnològiques i digitals

L’Ajuntament de Barcelona impulsa el creixement del sector audiovisual a la ciutat i enfortir-lo en un context de globalització de processos productius i continguts. La mesura, consensuada amb tots els agents implicats, parteix de la voluntat de fer costat a un àmbit amb enorme potencial per la capacitat de generar talent, i de reforçar el paper de Barcelona com a pol d’atracció de la producció audiovisual internacional. El document contempla una bateria d’accions en àmbits com la formació, el foment de programes de retenció de talent, la internacionalització i el foment d’espais de diàleg entre l’administració i el conjunt d’agents del sector. Per tal de portar a terme totes aquestes accions, es preveu un increment pressupostari anual d’entre 1,5 i 2 milions d’euros cada any. Segons es recull en el text de la mesura, Barcelona concentra el 57,1% dels llocs de treball i el 61,7% de les empreses amb assalariats a l’àmbit català relacionats amb l’àmbit audiovisual... [+ informació]

L'adquisició del fons del fotògraf Humberto Rivas per a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona garanteix la seva conservació i difusió segons el compromís de l'Institut de Cultura de Barcelona

L'Ajuntament de Barcelona ha adquirit el fons del fotògraf Humberto Rivas (Buenos Aires, 1937 - Barcelona, 2009), culminant així un procés que ha de garantir la conservació i difusió de l’obra de l’autor argentí, establert a la ciutat des de l’any 1976. Amb la compra, l'Ajuntament barceloní evidencia el reconeixement de la importància d’Humberto Rivas en el relat de la fotografia contemporània barcelonina, i es materialitza la voluntat de la família per tal que el fons continuï a la ciutat on l’autor va passar més de la meitat de la seva vida. La trajectòria creativa d'Humberto Rivas va ser reconeguda amb guardons com el Premi Nacional de Fotografia (1997), el Premi d’Arts Plàstiques de l’Ajuntament de Barcelona (1997) i la Medalla d’Or al Mèrit Artístic (2009); la plaça del darrere del Centre Cívic Can Basté, on donava classes, porta el seu nom... [+ informació]

El mico de Sant Antoni

El mico de Sant Antoni no és un lloro, ni és un moro, ni és un senyor de Puerto Rico, com aquell quartet protagonista del poema humorístic que, per error, es considera un anònim de canya i cordill del segle XIX, però que en realitat hauria de tenir el copyright d'un autor ressenyat com a Sabater i Aribau. «Un lloro, un moro, un mico i un senyor de Puerto Rico» no és només el títol d'un dels poemes més recitats a la vora del foc durant el segle XX, quan no hi havia ni televisió ni molt menys mòbils, sinó que també va ser a la dècada dels anys vuitanta, entre el 1983 i el 1985, el títol del mític programa de nit i matinada de Catalunya Ràdio que conduïen els malaguanyats Jordi Vendrell i Ramon Barnils amb Quim Monzó, el guionista, des de La Mercantil Radiofònica [article íntegre de la sèrie «El cafetó»]. Com que tots els poemes tenen vuitada, el títol m'ha vingut a la memòria arran de la denúncia que la Fundació per a l’Assessorament i Acció en Defensa dels Animals... [+ informació]

Una entranyable reina dels bojos

Les direccions escèniques de l'actor, dramaturg i artista polifacètic Paco Mir (exTricicle de per vida) són sempre polides, afinades i amb una exigència evident darrere d'un intens treball d'intèrprets que es deixa entreveure en cadascun dels seus moviments, dels seus detalls, dels petits secrets escènics i fins i tot en l'ús de la paraula —i això que Paco Mir s'ha passat anys sense parlar a l'escenari!... [+ informació]

Foc de camp solidari

La companyia Pont Flotant, del País Valencià, agafa la motxilla, les “xiruques” i les tendes de campanya i s'instal·la en un paratge fictici de l'escenari des d'on, amb una mica d'imaginació, es veu la Serra d'Aitana. La colla són sis, però acaben sent vuit. Tot sembla improvisat. Però la presumpta improvisació és una de les juguesques de la companyia. Un dels intèrprets dóna la benvinguda als espectadors. I ho fa d'una manera especial. A la sala hi ha una espectadora cega, amb gos pigall, que s'està als seus peus, vigilant. A la sala també li han dit que hi ha alguna persona muda (i en conseqüència, sorda). Per això demana si algú coneix el llenguatge de signes. Per sort, hi ha una intèrpret disposada a fer la transcripció de l'espectacle. I al veí de butaca de la persona cega, li demana que, amb veu baixa, faci l'audiodescripció per a la noia del gos pigall... [+ informació]

Pau i llibertat sota les cendres del bosc de Birnam

Els supervivents de «Macbeth» acaben de cridar el lema “Pau i llibertat!” que tanca l'obra, en conxorxa amb l'auditori de la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure de Montjuïc, i a la sortida, només obrir el mòbil, les notificacions d'última hora parlen d'un tiroteig a Kansas City, d'un bombardeig més a Ucraïna i d'un altre hospital bombardejat a Gaza. Pau i llibertat, doncs. Tot i que Shakespeare, en el seu text original, en tenia prou amb un “Visca!” dedicat al rei d'Escòcia. El director i dramaturg Pau Carrió (Barcelona, 1981) —un dels que més ha treballat al Teatre Lliure en diferents disciplines amb prop de quaranta produccions en els últims quinze anys— ha adaptat aquesta versió de «Macbeth» a una època en estat de guerra contemporània, inspirada en la Gran Guerra, la sagnant Primera Guerra Mundial, però que pels cops de taló dels militars també podria ser la Segona Guerra Mundial. Intemporal, doncs... [+ informació]

La Sala Atrium ha recuperat l'obra «Una còpia» de Caryl Churchill amb Lluís Marco i Raimon Molins que Andreu Benito i David Selvas van estrenar a l'Espai Lliure de Montjuïc el 2007

Joc de clons. Era el febrer del 2007 —ha plogut molt ni que ara faci de mal dir amb la sequera actual— quan els actors Andreu Benito i David Selvas van estrenar aquí aquesta obra de la dramaturga Caryl Churchill (Londres, 1938), a l'Espai Lliure de Montjuïc. L'autora l'havia estrenada cinc anys abans a Londres. Si aleshores l'impacte ja va ser considerable, el d'ara no ho és menys. Si es vol, amb els avenços de la tecnologia, sembla menys de ficció i més realista, a més de molt visionària de cap on va el món. ¿Què s'hi ha guanyat amb aquesta recuperació disset anys després? Raimon Molins —que, a més de ser un dels intèrprets la dirigeix— ha optat novament per la bona traducció que aleshores ja va fer de l'anglès el dramaturg Jordi Prat i Coll. I l'altre guany és posar el veterà actor Lluís Marco en un espai de cambra i amb una obra que no admet el sopluig de formar part d'una gran companyia —on a ell se l'ha vist sovint durant molts anys— i que el posa cara a cara amb l'auditori... [+ informació]

París descobreix l'agrulla de la catedral de Notre-Dame quan s'arriba als cinc anys de l'incendi amb la mirada posada en els Jocs Olímpics de juliol

Fa gairebé cinc anys, la catedral de Notre-Dame de París va començar a cremar i les imatges es van escampar per tot el món. L'incendi va fer caure part del sostre i l'agulla central de l'edifici, amb l'icònic gall que la coronava. La ràpida actuació dels bombers va evitar que l'estructura arquitectònica quedés afectada pel foc i també que es perdessin relíquies religioses i obres d'un valor incalculable. Des de fa dos mesos, el gall daurat dissenyat per l'arquitecte Philippe Villenueve, que substitueix l'original, malmès per les flames, llueix al capdamunt de l'agulla. I ara s'ha fet un pas més. S'han començat a retirar les bastides que cobreixen la catedral de Notre-Dame, i part de l'agulla, la creu i el gall ja són visibles des de diferents punts de la ciutat. El desmantellament de la bastida durarà uns mesos, però l'objectiu és que l'agulla sigui totalment visible quan comencin els Jocs Olímpics de París, a finals de juliol. La reobertura definitiva de la catedral està prevista per al 8 de desembre del 2024, coincidint amb la celebració de la Puríssima... [+ informació]

L'actriu Lloll Bertran i l'actor Manel Barceló reviuen el «Pigmalió» de Bernard Shaw i la versió catalana de Joan Oliver amb dramatúrgia de Marc Rosich a la Sala Versus Glòries

Els encantadors de serps de la pamela. ¿Què seria de l'obra «Pigmalió», de Bernard Shaw, sense la pamela d'Audrey Hepburn en la versió musical «My Fair Lady»? La troupe Marc Rosich, Jordi Andújar, Marc Sambola, Lloll Bertran i Manel Barceló han recuperat el mite i la màgia del barret de plomalls i han entrat en el teatre a través del teatre amb una mirada que barreja des de l'original de Bernard Shaw, estrenat el 1913, passant per la versió del dramaturg i poeta Joan Oliver (Pere Quart), escrita el 1957 i estrenada el 1961, fent un salt a la repesca que el 1997 en va fer Dagoll Dagom, amb Joan Lluís Bozzo al capdavant, en una nova versió retocada per Xavier Bru de Sala, amb una companyia de tretze intèrprets i amb una llarga temporada al Teatre Poliorama de més de 100.000 espectadors... [+ informació]

L'empremta digital de Jane Austen

Laura Wade (Bedford, Bedfordshire, Regne Unit, 1977) es va proposar amb aquesta obra, penetrar en l'univers de Jane Austen (Steventon, Hanpshire, Regne Unit, 1775 - Winchester, Regne Unit, 1817) reinterpretant què hauria volgut fer i dir la popular novel·lista anglesa amb «Els Watson». Austen la va començar a escriure el 1803, prevista en cinc capítols, i sembla que la va aparcar el 1805, arran de la mort del seu pare. Com en el rerefons de la major part de l'obra d'Austen, hi ha una crítica a la societat del seu temps i amb l'èmfasi en el paper de la dona de l'època sotmesa a les convencions socials i sense independència econòmica. De fet, a mitjan segle XIX, Catherine Hubback, neboda de Jane Austen, ja va acabar la novel·la, amb el presumpte final que sembla que Jane Austen havia confessat de paraula a la seva germana Cassandra... [+ informació]

Mor als 88 anys el periodista i crític teatral Joan Anton Benach considerat el degà de la crítica teatral catalana i un dels imoulsors del Mercat de les Flors

El periodista i crític Joan Anton Benach ha mort la tarda de dissabte 10 de febrer a Barcelona, després d'una malaltia que l'havia tingut retirat de la vida pública en els últims cinc anys. Joan Anton Benach ha estat un dels crítics més veterans de les arts escèniques i degà de la crítica catalana, col·lectiu del qual va formar part dels inicis fins a la renovació dels últims deu anys a partir de la plataforma Recomana. Joan Anton Benach (Vilafranca del Penedès, 1936) va ser delegat dels Serveis de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona entre els anys 1979 i 1983, des d’on va revitalitzar els museus. En el camp de l’escena, va reactivar el Teatre Grec com a festival d’estiu de la ciutat i, va portar figures internacionals com Peter Brook, per al qual va buscar un espai no convencional i va escollir l'antic Mercat de les Flors... [+ informació]

La companyia La Calòrica torna a recuperar l'espectacle «Fairfly» dins de la programació del nou Espai Texas de Barcelona

Un bon plat de farinetes entre la utopia i la supervivència. Crítica de l'estrena: Advertim d'entrada que no s'ha de confondre «Fairfly» amb «Firefly», un cafè amb jocs de taula de l'Eixample, ni amb una sèrie televisiva nord-americana de principis d'aquest segle que, dins del gènere de la ciència-ficció estava situada a l'any 2517. Malgrat que «Fairfly» —visca Internet!— és la marca d'una multinacional nord-americana que es dedica a rastrejar preus de productes i donar-ne una comparativa, tampoc no té res a veure amb la ficció del «Fairflay» de la companyia La Calòrica, que sembla que irònicament es vol referir més aviat al "fair play", terme anglès que caracteritza la sinceritat i l'honestedat en la conducta, és a dir, allò que lliga més amb la intenció inicial dels quatre protagonistes de l'obra de Joan Yago que volen canviar el món, ni que sigui amb la invenció, elaboració i distribució d'un producte per a infants, unes farinetes elaborades amb... bé, no ho diguem... amb uns ingredients que, per no trencar la sorpresa dels espectadors, un servidor es reserva de no anomenar ni ara ni després... [+ informació]

Sant Joan de la Creu i Harry Potter

Lluís Homar, que actualment dirigeix la Compañía Nacional de Teatro Clásico, a Madrid, ha portat al Teatre Romea la seva mirada sobre Sant Joan de la Creu, amb la música de Frederic Mompou, l'actriu Adriana Ozores i el pianista Emili Brugall. Crítica de l'estrena: ¿Què hi fa l'actor Lluís Homar en posició zen en una punta de l'escenari, davant d'una reproducció del «Crist crucificat» de Velázquez? Els espectadors l'hi troben ja quan entren al teatre. I un comença a pensar que potser és una pregària, una prometença o un recolliment místic perquè els déus del teatre protegeixin els que s'hi dediquen amb tanta vocació però precàriament, i per les circumstàncies, amb una sabata i una espardenya... [+ informació]

La plataforma 3Cat explica la història i els mites de Catalunya en una sèrie humorística i divulgativa adreçada als joves a càrrec dels intèrprets del programa satíric «Polònia»

Es diu «Fuet» i consta de dotze primers capítols que ja es poden visualitzar íntegres a la plataforma 3Cat tot i que també s'emeten pel canal SX3. La producció de Minoria Absoluta es fa així hereva d'anteriors programes emesos en altres èpoques de TV3 com la sèrie d'animació «Història de Catalunya» emesa el 1988 o «La memòria dels cargols» emesa el 1999. Els dotze capítols actuals incorporen en els personatges la majoria dels intèrprets de «Polònia» que protagonitzen una sèrie d'esquetxos sobre els fets i els mites més esencials de la història de Catalunya. La sèrie [tots els episodis aquí] té com a fil conductor una família que va entrant en diferents èpoques de la història que va des de l'època romana als Jocs Olímpics del 92... [+ informació]

El drama «Un ballo in maschera» de Giuseppe Verdi omple de misteri el Gran Teatre del Liceu amb la direcció de Riccardo Frizza

Estrenada el 1859, «Un ballo in maschera» és una de les obres principals de la maduresa de Verdi, amb una integració perfecta de música i drama. Inspirada en un esdeveniment real —l’assassinat del rei Gustau III de Suècia—, aquí afloren les passions romàntiques —l’amor impossible, l’odi, el penediment—, amb el rerefons impactant d’un ball de màscares amb què Graham Vick va plantejar una producció vistosa i subversiva. Giuseppe Verdi va haver de passar dues vegades per la censura abans d’estrenar l’òpera. Així, el compositor es va veure obligat a fer adaptacions importants i a transportar la trama de Suècia al Boston de finals del segle XVII. El director d’escena Graham Vick va morir pocs mesos abans de l’estrena d’aquesta producció. Jacopo Spirei presenta la versió definitiva de la posada en escena, que compta amb la direcció de Riccardo Frizza i que trenca amb els codis tradicionals. Una escenografia construïda a partir d'una pantalla semicircular que envolta el fons, amb una premonitòria tomba que presideix l'escenari són la base per explicar el tràgic destí en què es mostren els turments dels personatges principals... [+ informació]

El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca el gener del 2024 amb 27.485.787 visitants que han fet 60.598.491 consultes i àudios de pàgines

Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 31 de gener del 2024, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli» —entre altres monogràfics d'informació cultural—, així com els àudios dels pòdcasts de «Clip de Teatre» i «El cafetó» a través de les plataformes Spotify, Anchor, Ivoox, Google Podcast i Apple Podcast, a més de les plataformes de lectura dinàmica «Issuu» i «Calameo», i les interaccions amb les diferents xarxes socials de les plataformes de «Twitter», «Facebook», «Threads» i «Instagram», ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el mes de gener del 2024, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada des de l'inici de 27.485.787 visitants i 60.598.491 consultes de pàgines i àudios. Actualment es té una mitjana diària de 12.712,8 visites de pàgines (12,34 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 10 minuts i 29 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 17.378 subscriptors... [+ informació]

El poeta del tetabric de puré de patata

El teatre noruec porta la tendresa de dos personatges interns en un psiquiàtric amb «Elling» d'Ingvar Ambjorsen, amb David Verdaguer i Albert Prat de protagonistes, a més de Queralt Casasayas, Òscar Muñoz i Albert Ribalta, a La Villarroel. Crítica de l'estrena: Si l'artista Andy Warhol va inventar el disseny de les llaunes de la sopa Campbell's amb les seves pintures pop, ¿per què Elling —aquest personatge que ve del nord on, vistes les coses per les quals passen ell i el seu amic de l'ànima, ara potser ja no és tan clar que la gent sigui neta, noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç— per què, Elling, no pot difondre també la seva poesia dins de tetabrics de puré de patata? D'aquest Elling, un personatge de ficció creat per l'autor noruec Ingvar Ambjorsen (Tonsberg, Vestfold, Noruega, 1956) se n'han fet almenys tres pel·lícules i Ingvar Ambjorsen ha estat reconegut com un dels autors més importants de la literatura noruega contemporània... [+ informació]

La pols de la Laika que encara volta per l'espai

La veterana companyia Xirriquiteula Teatre fa més de cinc anys que porta en gira el seu celerat espectacle familiar «Laika». Ara el reposen al Sant Andreu Teatre (SaT!) durant tot el febrer. Crítica de l'estrena: En més de cinc anys des de la seva estrena al Sant Andreu Teatre (SaT!), la companyia Xirriquiteula Teatre ha fet voltar per l'espai, mai més ben dit, aquesta delicada mirada a la gossa Laika, que l'any 1957 la Guerra Freda li va canviar la vida. Gossa de carrer de Moscou, l'atzar la porta a formar part, escollida entre tres aspirants de morro i cua com ella, de la cursa espacial dins de l''Spútnik, la nau que ha llegat el seu nom a múltiples recreacions en aventures literàries o de còmic... [+ informació]

Tres badies que s'entrellacen

A partir de la novel·la «La tresse» de Laetitia Colombani, les actrius i productores Cristina Genebat, Marta Marco, Clara Segura i Bet Orfila es van posar a traduir i elaborar la dramatúrgia d'un dels espectacles d'èxit de l'última temporada. Cristina Genebat, Marta Marco, Carlota Olcina i Clara Segura Crespo, reposen ara l'espectacle al mateix Teatre Goya on e van estrenar. Crítica: Una trena està formada per tres badies que s'entrellacen relligant estretament una porció de cabell. Aquesta és l'estructura simbòlica que fa servir l'autora francesa Laetitia Colombani (Bordeus, la Gironda, França, 1976) en la seva novel·la «La trena (La tresse)» de la qual l'Editorial Salamandra va adquirir els drets i, des del 2018, la va expandir tant en català com espanyol. «La trena» s'ha convertit en un dels fenòmens literaris dels anys de tancament per la pandèmia... [+ informació]

EL POETA DEL TETABRIC DE PURÉ DE PATATA

«Elling», d'Ingvar Ambjorsen. Adaptació original: Axel Hellstenius, en col·laboració amb Petter Naes. Nova versió: Simon Bent. Intèrprets: Queralt Casasayas, Òscar Muñoz, Albert Ribalta, Albrt Prat i David Verdaguer. Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Zaida Crespo. Espai sonor: Pau Carrió. Caracterització: Núria Llunell. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Àlvar Rovira. Direcció d'oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: David Ruiz. Ajudantia de direcció i regidoria: Omar Bañón. Ajudantia d'escenografia: Laura Martínez Pi. Ajudantia de producció: Sira Castells. Cap tècnica del teatre: Marta Pérez. Construcció de l'escenografia: Jorba-Miró Estudi-taller d'escenografia. Màrqueting i comunicació: La Villarroel. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Disseny gràfic: Santi&Ko. Disribució: Sergi Calleja. Producció: La Villarroel. Direcció de l'espectacle: Pau Carrió. La Villarroel, Barcelona, 1 febrer 2024.

Si l'artista Andy Warhol va inventar el disseny de les llaunes de la sopa Campbell's amb les seves pintures pop, ¿per què Elling —aquest personatge que ve del nord on, vistes les coses per les quals passen ell i el seu amic de l'ànima, ara potser ja no és tan clar que la gent sigui neta, noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç— per què, Elling, no pot difondre també la seva poesia dins de tetabrics de puré de patata? D'aquest Elling, un personatge de ficció creat per l'autor noruec Ingvar Ambjorsen (Tonsberg, Vestfold, Noruega, 1956) se n'han fet almenys tres pel·lícules i Ingvar Ambjorsen ha estat reconegut com un dels autors més importants de la literatura noruega contemporània. L'obra teatral de la qual parteix el director Pau Carrió ha passat abans per sis mans: les del mateix autor, l'adaptació d'Axel Hellstenius, en col·laboració amb Petter Naes, i l'autor d'una nova versió, el guionista i dramaturg Simon Bent. Sembla com si tots plegats s'haguessin conxorxat per fer una obra en la qual encaixés mil·limitrat l'actor David Verdaguer. Faran bé els espectadors del muntatge —que tot fa pensar que seran molts—, de no perdre's ni un gest, ni una ganyota, ni una mirada, ni un posat, ni un moviment, ni un impromperi, ni una sentència de les que deixa anar el seu Elling, rematat per un actor company de batalles de joventut, Albert Prat —els dos, fundadors d'una companyia de nom indignat o potser resignat: El Nacional No Ens Vol—. Però aixo era abans. Dubto que ara el TNC es deixi perdre, si en té l'oportunitat, un paper per a Albert Prat o per a David Verdaguer, aquest en un moment gloriós entre teatre i cinema... [+ crítica]

Qu'est-ce que ç'est ce merder?

Els actors i dramaturgs Ricard Farré i Arnau Puig han estrenat al Teatre Akadèmia en col·laboració amb El Maldà, sota la direcció d'Adrià Aubert i Carla Coll, amb l'actriu Marta Pérez de T de Teatre i l'actor Arnau Puig, l'espectacle «El collar de la reina», basat en els fets reals que van envoltar la cort de Lluís XV i del seu successor Lluís XVI a més de la reina Maria Cristina, abans de la Revolució francesa. Crítica de l'estrena: Doncs, “ce merder” és la nova revolució francesa que els actors i dramaturgs Ricard Farré i Arnau Puig han reinventat després de l'adaptació que van fer d'«El bon policia» de Santiago Rusiñol i, estirant més la corda, d'aquell Molière de «Les dones sàvies» que Ricard Farré va esculpir a quatre mans amb Enric Cambray. Els esmento perquè els dos més un fan tres espectacles similars per la concepció dramatúrgica: només dos intèrprets que fan tots els papers de l'auca d'uns quants personatges, una línia que El Maldà, que coprodueix aquest espectacle amb el Teatre Akadèmia, va experimentar també amb l'espectacle «Els secundaris», amb Laura Aubert i Bernat Cot... [+ informació]

Es reposa l'espectacle «Travy» de Pau Matas Nogué i Oriol Pla Solina amb Diana Pla Solina, Oriol Pla Solina, Quimet Pla i Núria Solina al Teatre La Bblioteca durant tot el mes de febre

La vida és bella... És com si no hi hagués text, però hi ha un gran subtext. És com si no hi hagués registre de clown, però hi ha un gran xou clownesc. És com si no hi passés res, però hi passa de tot. És com si fes riure, però pot acabar fent plorar. És com si es fes un trist cant a la vida, però hi apareix un cant alegre a la mort. És com si només fossin quatre intèrprets, però són una gran família de quatre. «És molt Pla...», diu, dubtant, en un moment donat Oriol Pla, a la vegada personatge de ficció i també actor —i des d'ara, a més, excel·lent debutant director— a la vida real. «Travy» és això: la suma d'una llarga trajectòria d'una nissaga teatral acostumada a trescar amb l'embranzida i els sotracs d'un tot terreny —no hi podia haver un nom millor per a la seva antiga companyia Tot Terreny— i l'esplendor d'un equilibri respectuós entre la tradició de l'origen del teatre i la contemporaneïtat escènica, amb la mirada al futur... [+ informació]

Do re mi fa sol... si fa no fa

L'actor, dramaturg i director Jordi Oriol amb el músic i actor Carles Pedragosa han reestrenat al Teatre Lliure de Gràcia l'espectacle «Sísif fa no fa», vist per primera vegada a l'últim Festival Temporada Alta. Crítica: Hi havia un piano que ja tocava sol a l'anterior espectacle del Teatre Lliure de Gràcia, «Casares-Camus: una història d'amor», que també venia de Temporada Alta com aquest de Jordi Oriol. Hi havia una escenografia plena de records dels dos mítics protagonistes. Hi havia també Albert Camus en existencialisme. Dic “també” perquè va ser el mateix Albert Camus el que va escriure un assaig filosòfic sobre l'absurd i sobre Sísif («Le mythe de Sisyphe», Éditions Gallimard, 1942), el mateix Sísif que ara invoca l'actor i dramaturg Jordi Oriol per reblar segurament el que ja debatia Camus: l'absurditat i l'esforç inútil de l'ésser humà. ¿I a causa de la inutilitat de l'esforç, hi ha alguna alternativa al suïcidi?... [+ informació]

La il·lustradora Roser Capdevila ha estat distingida amb el Premi Trajectòria de la Mostra Internacional de Cinema d'Animació de Catalunya amb especial èmfasi per la creació de «Les tres bessones»

Animac, la Mostra Internacional de Cinema d'Animació de Catalunya, que organitza l'Ajuntament de Lleida per 28a edició, ha atorgat el Premi Trajectòria a la il·lustradora, escriptora i creadora Roser Capdevila (Barcelona, 1939) en reconeixement al llegat i la capacitat de crear obres que han penetrat a la cultura popular, com «Les Tres Bessones», que han passat del paper a la pantalla i ja formen part de l'imaginari col·lectiu de moltes generacions catalanes i de moltes altres cultures on ha estat adaptada la sèrie. La Mostra Animac ha programat la projecció de diversos capítols de «Les tres bessones» i de la pel·lícula «Les tres bessones i Gaudí». La il·lustradora Roser Capdevila, amb una llarga trajectòria dins del món cultural, de ben jove va iniciar la seva activitat professional il·lustrant estampats sobre teles i creant pintures a l'oli i aquarel·les. El 1980 va començar a escriure... [+ informació]

El barrufet rondinaire es deia Xuxo

Sobre els informes dels serveis secrets espanyols. Comentari d'actualitat de la sèrie «El cafetó»: Posats a convertir la justícia en un còmic, el més adequat és emparar-se en uns personatges que siguin ben populars. ¿I qui dubta que els Barrufets d'en Peyu —no el Peyu de les cabres, l'altre, el belga, el dels llapis de colors— no són uns dels més populars? Per això, segurament, les perspicaces investigacions dels serveis secrets espanyols, segons algunes filtracions del sumari que ha aixecat el veto, es van fixar en un tal Xuxo Rondinaire, un agent de la policia catalana, un mosso de capa i espardenya, a qui atribueixen el paper de confident del moviment que es va donar a conèixer com a Tsunami Democràtic i que, presumptament, segons la causa del jutge, pretenia boicotejar la visita del rei borbó Felip VI, el juliol de l'any 2020, quan viatgés a Catalunya amb motiu dels Premis Princesa de Girona que, com que a Girona no els volen, s'havien de celebrar fora vila, a Barcelona... [+ informació]

La cacofonia de les xarxes

L'obra «Cacohony» de l'autora anglesa Molly Taylor s'ha estrenat en català a la Sala Beckett. Una reflexió sobre la tirania de les xarxes. Crítica de l'estrena: L'origen de «Cacophony», de la dramaturga anglesa Molly Taylor, és una proposta que l'autora va escriure per a una companyia jove de Londres i que aquí, ja va tenir un primer tast com a lectura dramatitzada a Dau al Sec. La posada en escena que ha dirigit Anna Serrano Gatell, a partir d'una versió catalana feta a quatre mans amb Oriol Puig Grau, compta també amb una companyia que encara es pot dir que té els atributs de “jove”, tot i que el temps passa volant, i que té el repte que entre només set han d'interpretar almenys uns vint-i-cinc personatges. L'atractiu del muntatge és que, d'un pla escenogràfic on no hi ha res, la companyia crea un tot i, a més, aconsegueix que, quan tota la trama quadra, quedi molt clar el missatge que vol expandir en l'auditori... [+ informació]

Pinyes que són perleres

La dramaturga i actriu Francesca Vadell Cubells ha recuperat la memòria de la fàbrica de perles de Manacor a través de la veu de la seva padrina. Crítica de l'estrena a El Malda de l'obra «Perla»: La Memòria, en majúscules, la que es considera Històrica, és també la de les dones obreres sovint anònimes que han treballat a les fàbriques o al camp i que s'han clonat en mestresses de casa amb una doble jornada que ningú no els ha compensat mai. Aquest espectacle, que les autores qualifiquen de documental però que acaba burxant en el cuquet sentimental de molts espectadors, és una creació de la Companyia Les Pinyes, una companyia fundada fa només cinc anys per tres actrius joves especialitzades en teatre visual de l'Institut del Teatre... [+ informació]