La censura sobre clàssics de la literatura considerada per a tots els públics no s'atura després que el Regne Unit hagi colpejat la versió cinematogràfica de la popular «Mary Poppins» seixanta anys després de la seva estrena

Prohibit volar en paraigua! La Junta Britànica de Classificació de Pel·lícules (BBFC) ha elevat la qualificació d'edat del film «Mary Poppins», seixanta anys després de la seva estrena i de la popularitat guanyada per moltes generacions des d'aleshores. Ara, segons la Junta, «Mary Poppins» ja no es considera un film apte per a tots els públics, almenys al Regne Unit, perquè la Junta al·lega que conté termes despectius i els infants no l'haurien de mirar sols. ¿I quins són aquests termes que fan que la pel·lícula passi d'apta a discriminatòria? Doncs, senzillament perquè hi apareix el qualificatiu "hotentot", un nom considerat despectiu que els colons holandesos van posar als khoikhoi, uns grups ètnics de pastors nòmades que formaven part dels primers habitants del sud d'Àfrica... [+ informació]

El “jet” tòxic del temps de la Il·lustració

Plana per damunt de tot un pamflet anònim incendiari que porta a la faixa Jean-Jacques Rousseau i que impregna tot el diàleg que mantenen ell i François Marie Arouet, altrament dit Voltaire. En temps de la Il·lustració, malgrat les Llums del segle, el pamflet anònim és un preludi del que vindria dos segles després amb l'esclat de les xarxes socials i els allaus d'impromperis que s'hi difonen sense restriccions a tort i a dret. Rousseau, per aquells temps, en vol imprimir un miler llarg per desemmascarar l'autor que el deixa com un drap brut. Els pamfletaires digitals del segle XXI també aspiren a ser retuitats i likeats massivament per aconseguir el seu propòsit. La confrontació històrica del segle XVIII entre Jean-Jacques Rousseau i Voltaire, com era previsible, només el temps l'ha posada al seu lloc. I, just després de morir l'un i l'altre, qui ho podia fer des del poder de la República... [+ informació]

Les despulles de les famílies de la noblesa catalana dels segles XIII i XIV, els Cervelló, els Cervera, els Queralt, els Puigvert i els Montcada donaran a conèixer quins eren els seus hàbits alimentaris i de salut després d'estar intactes en els sarcòfags trobats al Monestir de Santes Creus

Les obres de restauració del claustre gòtic del Monestir de Santes Creus, a l'Alt Camp, amagaven una sorpresa: una troballa excepcional i inesperada que ha tret a la llum un conjunt funerari insòlit. La descoberta d'unes restes funeràries intactes a l'interior dels sarcòfags de la galeria nord del claustre han desvelat que pertanyen a membres de la noblesa catalana dels segles XIII i XIV, enterrats al Reial Monestir de Santes Creus després que els reis Jaume el Just i Blanca d'Anjou decidissin convertir el monestir en panteó de la reialesa catalana. El conjunt de sis sarcòfags correspon, d'acord amb l'heràldica que apareix a la decoració frontal i a les cobertes, a les famílies Cervelló, Cervera, Queralt, Puigvert i Montcada... [+ informació]

El Museu Nacional d’Art de Catalunya i l’Hospital Universitari Vall d’Hebron han posat en marxa el programa «Obrint portes» destinat a adolescents de 12 a 17 anys amb càncer

Es tracta d’una intervenció que combina el gaudi de l’art i la creació artística per ajudar als pacients a disposar d’un espai de trobada segur, on explorar la seva autoestima i creativitat, i alhora relacionar-se amb nois i noies que comparteixen les mateixes inquietuds. Seguint la recomanació de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) d’incorporar les arts i la cultura en els sistemes sanitaris, el projecte explorar el potencial de l’art com a eina per assolir objectius de salut específics. Els destinataris del programa són 12 adolescents amb càncer del Servei d’Oncologia i Hematologia Pediàtriques de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron d’entre 12 i 17 anys, amb les seves famílies, tot i que fan les activitats per separat. L’equip de professionals del centre hospitalari és qui selecciona els pacients participants, que han d’estar en un tractament de baixa intensitat, en manteniment o fora de tractament... [+ informació]

El fons de la Fundació Institut Cambó incorporat a la Biblioteca de Catalunya entra en procés de tractament i descripció

El fons, cedit mitjançant una donació, és d’innegable interès documental i bibliogràfic, i documenta l’obra de mecenatge i patrocini de Cambó, de reconeguda autoritat, a més d’esdeveniments històrics en els quals va jugar un paper protagonista. El fons documental consisteix principalment en l’arxiu de Francesc Cambó, que conté documents personals, correspondència, memòries, discursos, fotografies en diversos suports, alguns dibuixos, documents sonors i audiovisuals, documentació de l’editorial Alpha, monografies impreses i publicacions periòdiques de temàtica política, econòmica, literària o d’història de Catalunya, sobre la seva figura i altra documentació... [+ informació]

El Pla d'Impuls Lingüístic del 3Cat pretén reimpulsar la llengua catalana a través d'un programa de trenta mesures que posarà en marxa en dos anys

L'objectiu és acostar el català a tota la ciutadania, fer-lo més atractiu i multiplicar-ne la presència per contribuir a revertir el retrocés en l'ús social de la llengua. Les mesures més destacades inclouen l'increment en un 34% de pel·lícules i sèries internacionals doblades al català aquest 2024 i la cessió d'un miler de doblatges i subtitulacions en català a plataformes digitals per augmentar la presència general del català al món audiovisual. També es difondran programes específics sobre la llengua a través dels diferents canals de la plataforma, ràdio i televisió. Aquests aniran adreçats tant al públic infantil, com al públic generalista, i la previsió és que aquest any s'incorporin una desena de continguts d'aquest tipus a les graelles i es creïn dos videojocs en català... [+ informació]

La factoria Ikea i la mítica Vínçon són dues de les icones protagonistes de la nova temporada del Museu del Disseny de Barcelona (Dhub) que s'ha convertit en el punt d'encontre de les Indústries Culturals de l'Institut de Cultura

El Museu del Disseny de Barcelona, conegut popularment com La Grapadora per la forma de la seva construcció, commemmora el desè aniversari. Una de les primes exposicions és una selecció de peces dels fons del museu i de peces del segle XXI per plantejar, segons l'equip directiu, una profunda reflexió sobre l'estat actual del món des de la relació dels ciutadans amb la matèria i els materials que donen forma a cada element de la realitat. Amb més de 300 projectes sobre un centenar d'històries, la mostra estarà oberta almenys fins a la temporada 2026-2027 i formarà part de la programació cultural de la Capital Mundial de l’Arquitectura Barcelona 2026. Al llarg de l'any, el Museu del Disseny (Dhub) també acollirà... [+ informació]

L’Ajuntament de Barcelona impulsa el sector audiovisual amb una estratègia que n’incentiva la internacionalització i promou la recerca en aplicacions tecnològiques i digitals

L’Ajuntament de Barcelona impulsa el creixement del sector audiovisual a la ciutat i enfortir-lo en un context de globalització de processos productius i continguts. La mesura, consensuada amb tots els agents implicats, parteix de la voluntat de fer costat a un àmbit amb enorme potencial per la capacitat de generar talent, i de reforçar el paper de Barcelona com a pol d’atracció de la producció audiovisual internacional. El document contempla una bateria d’accions en àmbits com la formació, el foment de programes de retenció de talent, la internacionalització i el foment d’espais de diàleg entre l’administració i el conjunt d’agents del sector. Per tal de portar a terme totes aquestes accions, es preveu un increment pressupostari anual d’entre 1,5 i 2 milions d’euros cada any. Segons es recull en el text de la mesura, Barcelona concentra el 57,1% dels llocs de treball i el 61,7% de les empreses amb assalariats a l’àmbit català relacionats amb l’àmbit audiovisual... [+ informació]

L'adquisició del fons del fotògraf Humberto Rivas per a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona garanteix la seva conservació i difusió segons el compromís de l'Institut de Cultura de Barcelona

L'Ajuntament de Barcelona ha adquirit el fons del fotògraf Humberto Rivas (Buenos Aires, 1937 - Barcelona, 2009), culminant així un procés que ha de garantir la conservació i difusió de l’obra de l’autor argentí, establert a la ciutat des de l’any 1976. Amb la compra, l'Ajuntament barceloní evidencia el reconeixement de la importància d’Humberto Rivas en el relat de la fotografia contemporània barcelonina, i es materialitza la voluntat de la família per tal que el fons continuï a la ciutat on l’autor va passar més de la meitat de la seva vida. La trajectòria creativa d'Humberto Rivas va ser reconeguda amb guardons com el Premi Nacional de Fotografia (1997), el Premi d’Arts Plàstiques de l’Ajuntament de Barcelona (1997) i la Medalla d’Or al Mèrit Artístic (2009); la plaça del darrere del Centre Cívic Can Basté, on donava classes, porta el seu nom... [+ informació]

El mico de Sant Antoni

El mico de Sant Antoni no és un lloro, ni és un moro, ni és un senyor de Puerto Rico, com aquell quartet protagonista del poema humorístic que, per error, es considera un anònim de canya i cordill del segle XIX, però que en realitat hauria de tenir el copyright d'un autor ressenyat com a Sabater i Aribau. «Un lloro, un moro, un mico i un senyor de Puerto Rico» no és només el títol d'un dels poemes més recitats a la vora del foc durant el segle XX, quan no hi havia ni televisió ni molt menys mòbils, sinó que també va ser a la dècada dels anys vuitanta, entre el 1983 i el 1985, el títol del mític programa de nit i matinada de Catalunya Ràdio que conduïen els malaguanyats Jordi Vendrell i Ramon Barnils amb Quim Monzó, el guionista, des de La Mercantil Radiofònica [article íntegre de la sèrie «El cafetó»]. Com que tots els poemes tenen vuitada, el títol m'ha vingut a la memòria arran de la denúncia que la Fundació per a l’Assessorament i Acció en Defensa dels Animals... [+ informació]

Una entranyable reina dels bojos

Les direccions escèniques de l'actor, dramaturg i artista polifacètic Paco Mir (exTricicle de per vida) són sempre polides, afinades i amb una exigència evident darrere d'un intens treball d'intèrprets que es deixa entreveure en cadascun dels seus moviments, dels seus detalls, dels petits secrets escènics i fins i tot en l'ús de la paraula —i això que Paco Mir s'ha passat anys sense parlar a l'escenari!... [+ informació]

Foc de camp solidari

La companyia Pont Flotant, del País Valencià, agafa la motxilla, les “xiruques” i les tendes de campanya i s'instal·la en un paratge fictici de l'escenari des d'on, amb una mica d'imaginació, es veu la Serra d'Aitana. La colla són sis, però acaben sent vuit. Tot sembla improvisat. Però la presumpta improvisació és una de les juguesques de la companyia. Un dels intèrprets dóna la benvinguda als espectadors. I ho fa d'una manera especial. A la sala hi ha una espectadora cega, amb gos pigall, que s'està als seus peus, vigilant. A la sala també li han dit que hi ha alguna persona muda (i en conseqüència, sorda). Per això demana si algú coneix el llenguatge de signes. Per sort, hi ha una intèrpret disposada a fer la transcripció de l'espectacle. I al veí de butaca de la persona cega, li demana que, amb veu baixa, faci l'audiodescripció per a la noia del gos pigall... [+ informació]

Pau i llibertat sota les cendres del bosc de Birnam

Els supervivents de «Macbeth» acaben de cridar el lema “Pau i llibertat!” que tanca l'obra, en conxorxa amb l'auditori de la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure de Montjuïc, i a la sortida, només obrir el mòbil, les notificacions d'última hora parlen d'un tiroteig a Kansas City, d'un bombardeig més a Ucraïna i d'un altre hospital bombardejat a Gaza. Pau i llibertat, doncs. Tot i que Shakespeare, en el seu text original, en tenia prou amb un “Visca!” dedicat al rei d'Escòcia. El director i dramaturg Pau Carrió (Barcelona, 1981) —un dels que més ha treballat al Teatre Lliure en diferents disciplines amb prop de quaranta produccions en els últims quinze anys— ha adaptat aquesta versió de «Macbeth» a una època en estat de guerra contemporània, inspirada en la Gran Guerra, la sagnant Primera Guerra Mundial, però que pels cops de taló dels militars també podria ser la Segona Guerra Mundial. Intemporal, doncs... [+ informació]

La Sala Atrium ha recuperat l'obra «Una còpia» de Caryl Churchill amb Lluís Marco i Raimon Molins que Andreu Benito i David Selvas van estrenar a l'Espai Lliure de Montjuïc el 2007

Joc de clons. Era el febrer del 2007 —ha plogut molt ni que ara faci de mal dir amb la sequera actual— quan els actors Andreu Benito i David Selvas van estrenar aquí aquesta obra de la dramaturga Caryl Churchill (Londres, 1938), a l'Espai Lliure de Montjuïc. L'autora l'havia estrenada cinc anys abans a Londres. Si aleshores l'impacte ja va ser considerable, el d'ara no ho és menys. Si es vol, amb els avenços de la tecnologia, sembla menys de ficció i més realista, a més de molt visionària de cap on va el món. ¿Què s'hi ha guanyat amb aquesta recuperació disset anys després? Raimon Molins —que, a més de ser un dels intèrprets la dirigeix— ha optat novament per la bona traducció que aleshores ja va fer de l'anglès el dramaturg Jordi Prat i Coll. I l'altre guany és posar el veterà actor Lluís Marco en un espai de cambra i amb una obra que no admet el sopluig de formar part d'una gran companyia —on a ell se l'ha vist sovint durant molts anys— i que el posa cara a cara amb l'auditori... [+ informació]

París descobreix l'agrulla de la catedral de Notre-Dame quan s'arriba als cinc anys de l'incendi amb la mirada posada en els Jocs Olímpics de juliol

Fa gairebé cinc anys, la catedral de Notre-Dame de París va començar a cremar i les imatges es van escampar per tot el món. L'incendi va fer caure part del sostre i l'agulla central de l'edifici, amb l'icònic gall que la coronava. La ràpida actuació dels bombers va evitar que l'estructura arquitectònica quedés afectada pel foc i també que es perdessin relíquies religioses i obres d'un valor incalculable. Des de fa dos mesos, el gall daurat dissenyat per l'arquitecte Philippe Villenueve, que substitueix l'original, malmès per les flames, llueix al capdamunt de l'agulla. I ara s'ha fet un pas més. S'han començat a retirar les bastides que cobreixen la catedral de Notre-Dame, i part de l'agulla, la creu i el gall ja són visibles des de diferents punts de la ciutat. El desmantellament de la bastida durarà uns mesos, però l'objectiu és que l'agulla sigui totalment visible quan comencin els Jocs Olímpics de París, a finals de juliol. La reobertura definitiva de la catedral està prevista per al 8 de desembre del 2024, coincidint amb la celebració de la Puríssima... [+ informació]

L'actriu Lloll Bertran i l'actor Manel Barceló reviuen el «Pigmalió» de Bernard Shaw i la versió catalana de Joan Oliver amb dramatúrgia de Marc Rosich a la Sala Versus Glòries

Els encantadors de serps de la pamela. ¿Què seria de l'obra «Pigmalió», de Bernard Shaw, sense la pamela d'Audrey Hepburn en la versió musical «My Fair Lady»? La troupe Marc Rosich, Jordi Andújar, Marc Sambola, Lloll Bertran i Manel Barceló han recuperat el mite i la màgia del barret de plomalls i han entrat en el teatre a través del teatre amb una mirada que barreja des de l'original de Bernard Shaw, estrenat el 1913, passant per la versió del dramaturg i poeta Joan Oliver (Pere Quart), escrita el 1957 i estrenada el 1961, fent un salt a la repesca que el 1997 en va fer Dagoll Dagom, amb Joan Lluís Bozzo al capdavant, en una nova versió retocada per Xavier Bru de Sala, amb una companyia de tretze intèrprets i amb una llarga temporada al Teatre Poliorama de més de 100.000 espectadors... [+ informació]

L'empremta digital de Jane Austen

Laura Wade (Bedford, Bedfordshire, Regne Unit, 1977) es va proposar amb aquesta obra, penetrar en l'univers de Jane Austen (Steventon, Hanpshire, Regne Unit, 1775 - Winchester, Regne Unit, 1817) reinterpretant què hauria volgut fer i dir la popular novel·lista anglesa amb «Els Watson». Austen la va començar a escriure el 1803, prevista en cinc capítols, i sembla que la va aparcar el 1805, arran de la mort del seu pare. Com en el rerefons de la major part de l'obra d'Austen, hi ha una crítica a la societat del seu temps i amb l'èmfasi en el paper de la dona de l'època sotmesa a les convencions socials i sense independència econòmica. De fet, a mitjan segle XIX, Catherine Hubback, neboda de Jane Austen, ja va acabar la novel·la, amb el presumpte final que sembla que Jane Austen havia confessat de paraula a la seva germana Cassandra... [+ informació]

Mor als 88 anys el periodista i crític teatral Joan Anton Benach considerat el degà de la crítica teatral catalana i un dels imoulsors del Mercat de les Flors

El periodista i crític Joan Anton Benach ha mort la tarda de dissabte 10 de febrer a Barcelona, després d'una malaltia que l'havia tingut retirat de la vida pública en els últims cinc anys. Joan Anton Benach ha estat un dels crítics més veterans de les arts escèniques i degà de la crítica catalana, col·lectiu del qual va formar part dels inicis fins a la renovació dels últims deu anys a partir de la plataforma Recomana. Joan Anton Benach (Vilafranca del Penedès, 1936) va ser delegat dels Serveis de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona entre els anys 1979 i 1983, des d’on va revitalitzar els museus. En el camp de l’escena, va reactivar el Teatre Grec com a festival d’estiu de la ciutat i, va portar figures internacionals com Peter Brook, per al qual va buscar un espai no convencional i va escollir l'antic Mercat de les Flors... [+ informació]

La companyia La Calòrica torna a recuperar l'espectacle «Fairfly» dins de la programació del nou Espai Texas de Barcelona

Un bon plat de farinetes entre la utopia i la supervivència. Crítica de l'estrena: Advertim d'entrada que no s'ha de confondre «Fairfly» amb «Firefly», un cafè amb jocs de taula de l'Eixample, ni amb una sèrie televisiva nord-americana de principis d'aquest segle que, dins del gènere de la ciència-ficció estava situada a l'any 2517. Malgrat que «Fairfly» —visca Internet!— és la marca d'una multinacional nord-americana que es dedica a rastrejar preus de productes i donar-ne una comparativa, tampoc no té res a veure amb la ficció del «Fairflay» de la companyia La Calòrica, que sembla que irònicament es vol referir més aviat al "fair play", terme anglès que caracteritza la sinceritat i l'honestedat en la conducta, és a dir, allò que lliga més amb la intenció inicial dels quatre protagonistes de l'obra de Joan Yago que volen canviar el món, ni que sigui amb la invenció, elaboració i distribució d'un producte per a infants, unes farinetes elaborades amb... bé, no ho diguem... amb uns ingredients que, per no trencar la sorpresa dels espectadors, un servidor es reserva de no anomenar ni ara ni després... [+ informació]

Sant Joan de la Creu i Harry Potter

Lluís Homar, que actualment dirigeix la Compañía Nacional de Teatro Clásico, a Madrid, ha portat al Teatre Romea la seva mirada sobre Sant Joan de la Creu, amb la música de Frederic Mompou, l'actriu Adriana Ozores i el pianista Emili Brugall. Crítica de l'estrena: ¿Què hi fa l'actor Lluís Homar en posició zen en una punta de l'escenari, davant d'una reproducció del «Crist crucificat» de Velázquez? Els espectadors l'hi troben ja quan entren al teatre. I un comença a pensar que potser és una pregària, una prometença o un recolliment místic perquè els déus del teatre protegeixin els que s'hi dediquen amb tanta vocació però precàriament, i per les circumstàncies, amb una sabata i una espardenya... [+ informació]

La plataforma 3Cat explica la història i els mites de Catalunya en una sèrie humorística i divulgativa adreçada als joves a càrrec dels intèrprets del programa satíric «Polònia»

Es diu «Fuet» i consta de dotze primers capítols que ja es poden visualitzar íntegres a la plataforma 3Cat tot i que també s'emeten pel canal SX3. La producció de Minoria Absoluta es fa així hereva d'anteriors programes emesos en altres èpoques de TV3 com la sèrie d'animació «Història de Catalunya» emesa el 1988 o «La memòria dels cargols» emesa el 1999. Els dotze capítols actuals incorporen en els personatges la majoria dels intèrprets de «Polònia» que protagonitzen una sèrie d'esquetxos sobre els fets i els mites més esencials de la història de Catalunya. La sèrie [tots els episodis aquí] té com a fil conductor una família que va entrant en diferents èpoques de la història que va des de l'època romana als Jocs Olímpics del 92... [+ informació]

El drama «Un ballo in maschera» de Giuseppe Verdi omple de misteri el Gran Teatre del Liceu amb la direcció de Riccardo Frizza

Estrenada el 1859, «Un ballo in maschera» és una de les obres principals de la maduresa de Verdi, amb una integració perfecta de música i drama. Inspirada en un esdeveniment real —l’assassinat del rei Gustau III de Suècia—, aquí afloren les passions romàntiques —l’amor impossible, l’odi, el penediment—, amb el rerefons impactant d’un ball de màscares amb què Graham Vick va plantejar una producció vistosa i subversiva. Giuseppe Verdi va haver de passar dues vegades per la censura abans d’estrenar l’òpera. Així, el compositor es va veure obligat a fer adaptacions importants i a transportar la trama de Suècia al Boston de finals del segle XVII. El director d’escena Graham Vick va morir pocs mesos abans de l’estrena d’aquesta producció. Jacopo Spirei presenta la versió definitiva de la posada en escena, que compta amb la direcció de Riccardo Frizza i que trenca amb els codis tradicionals. Una escenografia construïda a partir d'una pantalla semicircular que envolta el fons, amb una premonitòria tomba que presideix l'escenari són la base per explicar el tràgic destí en què es mostren els turments dels personatges principals... [+ informació]

El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca el gener del 2024 amb 27.485.787 visitants que han fet 60.598.491 consultes i àudios de pàgines

Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 31 de gener del 2024, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli» —entre altres monogràfics d'informació cultural—, així com els àudios dels pòdcasts de «Clip de Teatre» i «El cafetó» a través de les plataformes Spotify, Anchor, Ivoox, Google Podcast i Apple Podcast, a més de les plataformes de lectura dinàmica «Issuu» i «Calameo», i les interaccions amb les diferents xarxes socials de les plataformes de «Twitter», «Facebook», «Threads» i «Instagram», ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el mes de gener del 2024, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada des de l'inici de 27.485.787 visitants i 60.598.491 consultes de pàgines i àudios. Actualment es té una mitjana diària de 12.712,8 visites de pàgines (12,34 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 10 minuts i 29 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 17.378 subscriptors... [+ informació]

El poeta del tetabric de puré de patata

El teatre noruec porta la tendresa de dos personatges interns en un psiquiàtric amb «Elling» d'Ingvar Ambjorsen, amb David Verdaguer i Albert Prat de protagonistes, a més de Queralt Casasayas, Òscar Muñoz i Albert Ribalta, a La Villarroel. Crítica de l'estrena: Si l'artista Andy Warhol va inventar el disseny de les llaunes de la sopa Campbell's amb les seves pintures pop, ¿per què Elling —aquest personatge que ve del nord on, vistes les coses per les quals passen ell i el seu amic de l'ànima, ara potser ja no és tan clar que la gent sigui neta, noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç— per què, Elling, no pot difondre també la seva poesia dins de tetabrics de puré de patata? D'aquest Elling, un personatge de ficció creat per l'autor noruec Ingvar Ambjorsen (Tonsberg, Vestfold, Noruega, 1956) se n'han fet almenys tres pel·lícules i Ingvar Ambjorsen ha estat reconegut com un dels autors més importants de la literatura noruega contemporània... [+ informació]

La pols de la Laika que encara volta per l'espai

La veterana companyia Xirriquiteula Teatre fa més de cinc anys que porta en gira el seu celerat espectacle familiar «Laika». Ara el reposen al Sant Andreu Teatre (SaT!) durant tot el febrer. Crítica de l'estrena: En més de cinc anys des de la seva estrena al Sant Andreu Teatre (SaT!), la companyia Xirriquiteula Teatre ha fet voltar per l'espai, mai més ben dit, aquesta delicada mirada a la gossa Laika, que l'any 1957 la Guerra Freda li va canviar la vida. Gossa de carrer de Moscou, l'atzar la porta a formar part, escollida entre tres aspirants de morro i cua com ella, de la cursa espacial dins de l''Spútnik, la nau que ha llegat el seu nom a múltiples recreacions en aventures literàries o de còmic... [+ informació]

Tres badies que s'entrellacen

A partir de la novel·la «La tresse» de Laetitia Colombani, les actrius i productores Cristina Genebat, Marta Marco, Clara Segura i Bet Orfila es van posar a traduir i elaborar la dramatúrgia d'un dels espectacles d'èxit de l'última temporada. Cristina Genebat, Marta Marco, Carlota Olcina i Clara Segura Crespo, reposen ara l'espectacle al mateix Teatre Goya on e van estrenar. Crítica: Una trena està formada per tres badies que s'entrellacen relligant estretament una porció de cabell. Aquesta és l'estructura simbòlica que fa servir l'autora francesa Laetitia Colombani (Bordeus, la Gironda, França, 1976) en la seva novel·la «La trena (La tresse)» de la qual l'Editorial Salamandra va adquirir els drets i, des del 2018, la va expandir tant en català com espanyol. «La trena» s'ha convertit en un dels fenòmens literaris dels anys de tancament per la pandèmia... [+ informació]

EL POETA DEL TETABRIC DE PURÉ DE PATATA

«Elling», d'Ingvar Ambjorsen. Adaptació original: Axel Hellstenius, en col·laboració amb Petter Naes. Nova versió: Simon Bent. Intèrprets: Queralt Casasayas, Òscar Muñoz, Albert Ribalta, Albrt Prat i David Verdaguer. Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Zaida Crespo. Espai sonor: Pau Carrió. Caracterització: Núria Llunell. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Àlvar Rovira. Direcció d'oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: David Ruiz. Ajudantia de direcció i regidoria: Omar Bañón. Ajudantia d'escenografia: Laura Martínez Pi. Ajudantia de producció: Sira Castells. Cap tècnica del teatre: Marta Pérez. Construcció de l'escenografia: Jorba-Miró Estudi-taller d'escenografia. Màrqueting i comunicació: La Villarroel. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Disseny gràfic: Santi&Ko. Disribució: Sergi Calleja. Producció: La Villarroel. Direcció de l'espectacle: Pau Carrió. La Villarroel, Barcelona, 1 febrer 2024.

Si l'artista Andy Warhol va inventar el disseny de les llaunes de la sopa Campbell's amb les seves pintures pop, ¿per què Elling —aquest personatge que ve del nord on, vistes les coses per les quals passen ell i el seu amic de l'ànima, ara potser ja no és tan clar que la gent sigui neta, noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç— per què, Elling, no pot difondre també la seva poesia dins de tetabrics de puré de patata? D'aquest Elling, un personatge de ficció creat per l'autor noruec Ingvar Ambjorsen (Tonsberg, Vestfold, Noruega, 1956) se n'han fet almenys tres pel·lícules i Ingvar Ambjorsen ha estat reconegut com un dels autors més importants de la literatura noruega contemporània. L'obra teatral de la qual parteix el director Pau Carrió ha passat abans per sis mans: les del mateix autor, l'adaptació d'Axel Hellstenius, en col·laboració amb Petter Naes, i l'autor d'una nova versió, el guionista i dramaturg Simon Bent. Sembla com si tots plegats s'haguessin conxorxat per fer una obra en la qual encaixés mil·limitrat l'actor David Verdaguer. Faran bé els espectadors del muntatge —que tot fa pensar que seran molts—, de no perdre's ni un gest, ni una ganyota, ni una mirada, ni un posat, ni un moviment, ni un impromperi, ni una sentència de les que deixa anar el seu Elling, rematat per un actor company de batalles de joventut, Albert Prat —els dos, fundadors d'una companyia de nom indignat o potser resignat: El Nacional No Ens Vol—. Però aixo era abans. Dubto que ara el TNC es deixi perdre, si en té l'oportunitat, un paper per a Albert Prat o per a David Verdaguer, aquest en un moment gloriós entre teatre i cinema... [+ crítica]

Qu'est-ce que ç'est ce merder?

Els actors i dramaturgs Ricard Farré i Arnau Puig han estrenat al Teatre Akadèmia en col·laboració amb El Maldà, sota la direcció d'Adrià Aubert i Carla Coll, amb l'actriu Marta Pérez de T de Teatre i l'actor Arnau Puig, l'espectacle «El collar de la reina», basat en els fets reals que van envoltar la cort de Lluís XV i del seu successor Lluís XVI a més de la reina Maria Cristina, abans de la Revolució francesa. Crítica de l'estrena: Doncs, “ce merder” és la nova revolució francesa que els actors i dramaturgs Ricard Farré i Arnau Puig han reinventat després de l'adaptació que van fer d'«El bon policia» de Santiago Rusiñol i, estirant més la corda, d'aquell Molière de «Les dones sàvies» que Ricard Farré va esculpir a quatre mans amb Enric Cambray. Els esmento perquè els dos més un fan tres espectacles similars per la concepció dramatúrgica: només dos intèrprets que fan tots els papers de l'auca d'uns quants personatges, una línia que El Maldà, que coprodueix aquest espectacle amb el Teatre Akadèmia, va experimentar també amb l'espectacle «Els secundaris», amb Laura Aubert i Bernat Cot... [+ informació]

Es reposa l'espectacle «Travy» de Pau Matas Nogué i Oriol Pla Solina amb Diana Pla Solina, Oriol Pla Solina, Quimet Pla i Núria Solina al Teatre La Bblioteca durant tot el mes de febre

La vida és bella... És com si no hi hagués text, però hi ha un gran subtext. És com si no hi hagués registre de clown, però hi ha un gran xou clownesc. És com si no hi passés res, però hi passa de tot. És com si fes riure, però pot acabar fent plorar. És com si es fes un trist cant a la vida, però hi apareix un cant alegre a la mort. És com si només fossin quatre intèrprets, però són una gran família de quatre. «És molt Pla...», diu, dubtant, en un moment donat Oriol Pla, a la vegada personatge de ficció i també actor —i des d'ara, a més, excel·lent debutant director— a la vida real. «Travy» és això: la suma d'una llarga trajectòria d'una nissaga teatral acostumada a trescar amb l'embranzida i els sotracs d'un tot terreny —no hi podia haver un nom millor per a la seva antiga companyia Tot Terreny— i l'esplendor d'un equilibri respectuós entre la tradició de l'origen del teatre i la contemporaneïtat escènica, amb la mirada al futur... [+ informació]