La Ciutadella i el «golpe de estado»

La degradació parlamentària moderna és tan evident que els presidents o presidentes dels mateixos Parlaments es veuen amb la impotència de caure en el clixé del mestre d'escola fent callar les criatures, demanant que no parlin mentre parlen els altres o que no diguin paraulotes. El Parlament de Catalunya no està lliure de pecat. Hi és evident, d'un temps ençà, el retrocés de l'ús de la llengua catalana en seu parlamentària. Una paradoxa, en boca dels il·lustres diputats i les il·lustres diputades, quan per una banda es toca el violí amb un sumptuós Pacte Nacional per la Llengua i per l'altra, el català deixa de ser respectuosament oficial i protocol·lari en pròpia seu fruit d'una llei de l'embut per acontentar tothom. També és evident que l'arribada al Parlament de la Ciutadella de mercenaris de la ultradreta ha esperonat els nacionalespanyolistes que ja hi eren de sempre... [+ informació]

Una part del fons documental del crític d'art Rafael Santos Torroella i la seva dona María Teresa Bermejo adquirit per l'Ajuntament de Girona es mostra en una exposició al museu d'Història de Girona

El fons d'art i arxiu del matrimoni Rafael Santos Torroella i María Teresa Bermejo va ser adquirit per l'Ajuntament de Girona el 2013. Ara és el mateix Ajuntament el que ha organitzat una exposició per mostrar per primera vegada una selecció documental que custodia. Amb el lema «L’aposta per l’art nou. Itineraris de l’avantguarda a Catalunya a través del fons Rafael i María Teresa Santos Torroella», la mostra conté unes 200 obres d’art i 300 documents que permeten resseguir la història de l’avantguardisme de la mà d’artistes com Pablo Picasso, Antoni Tàpies, Joan Miró, Salvador Dalí, Àngels Santos i Remedios Varo. Els comissaris de l'exposició remarquen que l'objectiu és homenatjar... [+ informació]

El Museu Picasso acaba les obres de rehabilitació dels patis dels Palaus Berenguer d’Aguilar, Meca, Baró de Castellet i Finestres i s'inicia la restauració de les façanes exteriors

Les obres de restauració de les façanes dels patis dels edificis medievals que configuren el conjunt arquitectònic del Museu Picasso van quedar enllestides el passat mes d’agost. L’execució de les obres s’ha fet en dues fases per minimitzar l’impacte en els visitants. En concret, s’han realitzat intervencions als patis del Palau Berenguer d’Aguilar, el Palau Meca, el Palau Baró de Castellet i el Palau Finestres, intervenint en un total de 2.400 m2 de superfície. S’han rehabilitat els paraments formats majoritàriament per pedra de Montjuïc, recuperant els elements constructius històrics i les nombroses peces escultòriques que s’hi troben. Les actuacions dutes a terme han permès augmentar les prestacions de les façanes del Museu Picasso, garantir la futura conservació dels seus elements i millorar la presentació i lectura de les diverses cronologies dels seus paraments... [+ informació]

El consum cultural pel que fa a espectadors de teatre, música i cinema no va sobrepassar durant el 2021 el 50% d'abans de la crisi del coronavirus

El teatre, la música i el cinema van augmentar el 2021 un 40% la seva activitat i un 50% tant el públic com la recaptació respecte a la crisi arran del coronavius. Les dades encara van quedar molt lluny dels nivells del 2019. Ni més ni menys que un 60% per sota, segons l’Anuari de la SGAE de les Arts Escèniques, Musicals i Audiovisuals. Un anuari que mostra també que continuen augmentant les subscripcions a plataformes de vídeo i música en streaming i que, a més, l’any passat hi va haver una notable pujada de les vendes de vinils, dels 18,4 milions anteriors als 25,4 milions d'euros del 2021. Les dades de públic i recaptació es repeteixen per al 2021 en cada sector de la cultura: creixement respecte al 2020 però molta distància respecte a abans del coronavirus. Així, en arts escèniques l’assistència va créixer el 2021 un 65,8%, fins arribar a 5,73 milions d’espectadors, però... [+ informació]

Àlex Ollé dirigeix per tercera vegada una òpera al Gran Teatre del Liceu amb «Il trovatore» de Giuseppe Verdi ambientada a la Primera Guerra Mundial

L'òpera forma part de la trilogia popular de Giuseppe Verdi. La direcció escènica d'Àlex Ollé compta amb la direcció musical de Ricardo Frizza. La mateixa producció ja s'ha vist anteriorment a la Dutch National Opera d’Amsterdam i l’Òpera Nacional de París. És la tercera òpera que Àlex Ollé, membre de La Fura dels Baus, dirigeix com a resident del Gran Teatre del Liceu. La temporada passada hi va dirigir «Pélleas et Mélissande» i «Norma». La posada en escena d'Àlex Ollé ha ambientat aquesta versió d'«Il trovatore» des de la Corona d'Aragó del segle XV del llibret original a la Primera Guerra Mundial, un context bèl·lic per representar l’enfrontament fratricida entre els partidaris del trobador Manrico i els del comte De Luna, pretendents els dos de la noble Leonora. Ollé justifica el canvi de l'òpera «Il trovatore» perquè considera que hi ha algunes escenes absurdes en la història i que resulten més creïbles en un context de guerra. L’escenografia d’Alfons Flores juga amb uns forats que recreen les trinxeres i uns mòduls que pugen i baixen en pocs segons. El repartiment inaugural ha comptat amb la soprano madrilenya Saioa Hernández en el paper de Leonora, el tenor italià Vittorio Grigolo com a Manrico, el baríton andalús Juan Jesús Rodríguez com a De Luna, i la mezzosoprano Ksenia Dudnikova en el paper de la gitana Azuzena. El repartiment alternarà amb Hibla Gerzmava, Yonghoon Lee, Judit Kutasi i Àngel Òdena... [+ informació]

Parlar a un taüt blanc de seda de Nàpols

Ja s'ha dit prou: l'actor Andreu Benito, ben al contrari del que fa l'actriu Blanca Portillo amb «Silencio» al TNC, pràctica tambe l'art del silenci, però d'una altra manera. Allà, Blanca Portillo es mou, es caracteritza, canvia de registre, de to de veu, crida, calla i canvia de multitud de posicions. Aquí, Andreu Benito està durant tota la representació gairebé immòbil, arrepapat a la butaca de braços, amb un personatge, prestador d'ofici, embolcallat amb les tenebres del seu passat i caigut en desgràcia pel present. Andreu Benito es posa en la pell d'aquest prestador que parla a l'ànima en pena de la seva jove dona que ha decidit posar fi a la seva vida... [+ informació]

El carter no sempre truca dues vegades

Hi ha només dues sales entre grans i mitjanes en aquest moment a Barcelona que exhaureixen localitats: el Teatre Goya amb l'obra «La trena» i la Sala Versus Glòries amb «Cartes d'amor». Les altres, dissortadament per al sector teatral, han de fer mans i mànigues per omplir al cent per cent. Qui en vulgui fer un estudi cultural o sociològic, lògicament subvencionat per alguna institució preocupada pel tema, ja sap per on començar. Una de les petites perles de la cartellera és la revisitació d'aquesta obra, «Cartes d'amor» —o potser hauríem de dir “no obra”—, del nord-americà Albert Ramsdell Gurney Jr. (Buffalo, Nova York, EUA, 1930 - Manhattan, Nova York, EUA, 2017)... [+ informació]

El Museu de la Música de Barcelona commemora el centenari de la mort del compositor Felip Pedrell amb una exposició sobre el seu llegat creatiu i pedagògic

La commemoració del centenari de la mort del compositor Felip Pedrell (Tortosa, Baix Ebre, 1841 - Barcelona, 1922) convida a reflexionar en aquesta exposició, «L'empremta de Felip Pedrell», sobre l'actualitat i la vigència de les idees que van impulsar la seva obra. En línia amb els corrents regeneracionistes del seu temps, que creien necessari un impuls i una reforma de la vida cultural, Felip Pedrell va ser un dels primers introductors del wagnerisme aquí. No es tractava, però, d'imitar Richard Wagner, sinó més aviat de desenvolupar una identitat musical que servís de model estètic per la creació d'una escola lírica nacional. Per això, en la línia de les diferents escoles europees, defensava que els compositors s'havien d’inspirar en les músiques del passat i de la tradició oral... [+ informació]

L'amenaça subtil d'un bat de beisbol

El cineasta Woody Allen no ha necessitat ni psicòlegs ni psiquiatres, que se sàpiga. En té prou amb el que ha abocat al llarg de la seva carrera cinematogràfica en els seus guions i en les seves pel·lícules. Diguem que s'ha autoanalitzat permanentment. I per això potser ha superat el llast que arrossega per la seva vida personal i familiar, autoconvencent-se i autodiagnosticant-se que la seva actuació, tot i que poc entesa per una part de la societat, ha estat la correcta. Però no tothom és Woody Allen. I des dels temps que s'han viscut en aquest inici de segle XXI amb la crisi financera que encara s'arrossega, sobretot en el mercat immobiliari, i la crisi sanitària, que també s'arrossega amb les seves conseqüències agreujades ara per la guerra en una part d'Europa, als gabinets de psicologia se'ls ha girat feina i s'han cotitzat a l'alça... [+ informació]

L'actriu Mercè Martínez fa un crit d'alerta a favor del teatre musical en català pel risc que l'espectacle «Golfus de Roma» al Teatre Condal es vegi obligat a abaixar el teló abans d'hora

Hi ha fenòmens que no tenen una explicació raonable de la mateixa manera que hi ha espectacles que tenen el favor del públic i d'altres que no. En aquests moments, una mateixa productora com Focus es troba en aquest dilema. Mentre l'espectacle «La trena» al Teatre Goya, dirigit per Clara Segura, amb Marta Marco, Cristina Genebat i Carlota Olcina, exhaureix entrades gairebé en cada funció i s'ha vist obligat a prorrogar més funcions de les previstes, a La Villarroel, l'obra «La meravellosa famíla Hardwicke (Vanya and Sonia and Masha amb Spike), de Christopher Durang, dirigit per David Selvas, amb Alejandro Bordanove, Paula Jornet, Marta Pérez, Carme Pla, Albert Ribalta i Lide Uranga omple a mig gas la platea, mentre que l'excel·lent espectacle musical «Golfus de Roma», al Teatre Condal, dirigit per Daniel Anglès amb un equip d'una cinquantena d'artistes, músics i tècnics, protagonitzat, entre altres, per Jordi Bosch Mercè Martínez, Frank Capdet o Ana San Martín, no acaba d'omplir amb funcions a vegades al 50% o menys del 50%. Precisament per això, una de les actrius del muntatge, Mercè Martínez, ha llençat un crit d'alerta a través de la xarxa a favor del teatre i el teatre musical en català mentre afirma que si no canvia la tendència i el public no augmenta, el més probable és que el musical... [+ informació]

La copla de La Barni i els “Ojos verdes” de Miguel de Molina

Agafant com a fil conductor la biografia de Miguel Frías Molina (1908-1993), conegut artísticament com a Miguel de Molina, el muntatge creat, dirigit i també protagonitzat per Marc Vilavella en el paper del cantant malagueny, fa un recorregut per la història d'Espanya des de principis del segle XX, passant per la República, fins a la Guerra Civil i l'exili. Amb el fil musical de fons, l'espectacle reivindica la copla, no com un art del franquisme —que sí que se la va apropiar— sinó com un referent musical anterior i viu durant l'època de la República Espanyola. Però és també una denúncia contra la Dictadura franquista i una de les seves repressions, la persecució de l'homosexualitat com a crim gairebé polític. Dit així, podria semblar que «Ojos verdes» és una obra de text i enfocat des de la transcendència [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Res més lluny d'això. L'espectacle, bàsicament musical, inclou un repertori de peces mítiques com «Ay, Carmela!» —que porta a la memòria l'obra de Sanchis Sinisterra—, «Suspiros de España», «La bien pagá» o la mateixa «Ojos verdes», entre una quinzena de cançons, amb tres músics en directe i diferents personatges que van envoltar Miguel de Molina en les seves diverses etapes, des de la infància fins a la plenitud artística i la persecució... [+ informació]

La franquesa d'una bona “Zona Franca” televisiva

La por que feia l'estrena del “late night” —en diuen així— conduït per Joel Diaz, comunicador provinent del popular APM de TV3, s'ha esvaït. L'humorista de Santa Coloma de Gramenet, on va néixer fa 41 anys, exalumne de tres universitats catalanes, la UOC, la Universitat de Barcelona i la Universitat Pompeu Fabra, no necessita una setmana de rodatge per demostrar que l'expectativa de «Zona Franca» s'ha superat amb escreix. I tot gràcies al miracle d'un bon equip de guionistes i un bon guió i a l'actitud espontània d'un presentador que salta a l'altre costat de la càmera i que, en clau de monòleg inicial, es posa de seguida a la butxaca dels espectadors i també del públic en directe, majoritàriament jove per l'hora de la nit. Bona aposta amb auguris de futur. No hi ha millor humor que l'humor que ironitza sobre la pròpia misèria que ens envolta... [+ informació]

Amb l'alè d'una obra de fantasmes

Després de 25 anys des de l’estrena de la versió de Krystian Lupa de l'obra «Ritter, Dene, Voss», de Thomas Bernhard, al Teatre Stary de Cracòvia, la posada en escena es manté amb els mateixos intèrprets: Agnieszka Mandat, Małgorzata Hajewska-Krzysztofik i Piotr Skiba. L'obra es va veure amb aquest repartiment a Temporada Alta el 2006 i en una nova versió de la companyia del Teatre Romea el 2010, en col·laboració amb el Festival Grec, a la qual pertany aquesta crítica. Ara ha tornat amb la versió original polonesa amb els mateixos intèrprets al Teatre Romea en una única funció. La flaquesa de Thomas Bernhard (Herleen, Països Baixos, 1931 - Ohlsdorf, Àustria, 1989) per Ludwig Wittgenstein ve de lluny i està relacionada amb l'amistat que el dramaturg mantenia amb Paul Wittgenstein, nebot del filòsof. El 1982, Thomas Bernhard va escriure el relat «El nebot de Wittgenstein. Una amistat», publicat en català per Empúries el 1985, en traducció de Josep Murgades. En l'obra «Dinar a casa dels Wittgenstein (Ritter, Dene, Voss)», el dramaturg recrea la relació que Ludwig Wittgenstein hauria tingut amb les seves dues germanes... [+ informació]

El nou centre d'exposicions internacionals privat del carrer Ample de Barcelona i la plaça de la Mercè es vol inaugurar a finals de novembre

Es trcta de l'antic palauet neoclàssic, al número 11 del carrer Ample, que ja va acollir l'Escola de Disseny i Enginyeria Elisava de la Universitat Pompeu Fabra, després de ser rehabilitat per Núñez y Navarro. El Palauet es va construir entre els anys 1886 i 1900 amb un projecte de l'arquitecte Joan Martorell Montells encarregat per la Societat del Crèdit Mercantil. Els promotors del nou centre d'exposicions internacionals s'hi instal·laran en règim de lloguer. Evolucionarte és una empresa que té més de vint anys de recorregut amb l'organització de moltes mostres. El 2021 es va presentar per primera vegada a Barcelona amb una exposició de l’holandès M.C. Escher al Museu Marítim... [+ informació]

El silenci de la poltrona “M”

El dramaturg i director Juan Mayorga (Madrid, 1965), també filòsof i professor universitari, és un dels pocs representants del sector teatral que ocupa una de les poltrones de la Real Academia Española: la poltrona “M”. En el seu discurs d'ingrés, l'any 2019, va tractar sobre el silenci i va fer una reflexió sobre l'espai i el temps en relació a la vida humana. Tot i que, dit així, pot semblar que el discurs estava en l'habitual línia carregosa i apta només per a iniciats, Juan Mayorga el va impregnar de la dinàmica i estètica teatral. I és d'aquell discurs que neix aquest espectacle de títol homònim, «Silencio», que sobretot és una gran oportunitat perquè la veterana actriu Blanca Portillo (Madrid, 1963) —de remarcables orígens teatrals però més reconeguda d'un temps ençà pel cinema— s'enfronti en solitari a l'escenari, durant una hora i quaranta minuts llargs, on desplega la seva inesgotable capacitat interpretativa, dramàtica, irònica, humorística, desinhibida i lliure de prejudicis. Totes les funcions esgotades abans de començar... [+ informació]

La National Gallery de Londres commemora el centenari del naixement de Lucian Freud amb una exposició antològica de la seva obra dels últims setanta anys

La National Gallery commemora el centenari del naixement de Lucian Freud amb una exposició que ha reunit seixanta de les seves obres, realitzades al llarg de set dècades, des de les més íntimes fins als retrats més monumentals, que mostren l’evolució de la carrera d’un dels artistes emblemàtics del segle XX. L'estil de Lucian Freud (Berlín, 1922 - Londres 2011), amb les seves pinzellades, feia d'allò més senzill una expressió icònica i singular, segons el comissari de la mostra «Lucian Freud. New Perspectives», Daniel Herrmann. Això es reflecteix en pintures com «Noia amb un gatet», en què Kitty, la seva primera dona, estreny fort el seu animal de companyia i sembla que l’estigui asfixiant. O en els nus de les seves filles Bella i Annie, i de la seva amant Celia Paul, i d’ell mateix. Sota el seu ull de pintor tots són el mateix, gossos, familiars, dones, amics, desconeguts, models, aristòcrates, oficinistes, la reina d’Anglaterra... En el cas d'aquesta exposició de Lucian Freud a la National Gallery, tots els seus retrats tenen una personalitat pròpia... [+ informació]

Mirar més enllà de les ulleres de color rosa

La periodista, cantant i intèrpret —ella diu que no és “actriu”— Mariona Forteza ha tornat per segona vegada al Teatre Gaudí Barcelona on abans ja havia presentat l'espectacle «Llum profunda», encara en repertori, que relacionava l'orientalista Joan Mascaró amb el beatle Georges Harrison, i que té precisament prevista una sessió a la Casa Elizalde de Barcelona el 3 de novembre. També té en catàleg un altre espectacle: «Mapa de somnis». Ara ha estrenat un espectacle molt autobiogràfic —ni que hi pugui haver algun matís dramatúrgic— que fa una mirada a la seva infància i al recorregut vital de la petita, adolescent i jove “Mariona”, tant professionalment com personal. Mariona Forteza, malgrat haver nascut a Tarragona el 1981, va cursar la seva primera formació educativa a Palma (Illes) i es va llicenciar després en Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona per exercir durant més de deu anys... [+ informació]

Protecció per a la pell hipersensible

Amb només vint-i-quatre hores de diferència, la sala gran del Gran Teatre del Liceu s'ha omplert de globus de colors en una instal·lació efímera de la creadora brasilera Flávia Junqueira i la sala gran del Teatre Lliure de Montjuïc s'ha omplert de trenta tones de sorra en una instal·lació no tan efímera —nou dies però amb set franges horàries cada dia— originària de tres creadores de Lituània després de passar per la Biennal d'Art de Venècia del 2019 d'on es van emportar el Lleó d'Or. Globus i sorra. Els atrotinats temps que vivim estan canviant... [+ informació]

Volves de neu fetes paraules

Si la directora Magda Puyo hagués optat per portar al teatre per exemple una versió de l'obra «La pianista» de l'autora austríaca Elfriede Jelinek (Mürzzuschlag, Estiria, Àustria, 1946), de la qual ja es va veure una versió cinematogràfica de Michael Haneke, la recepció d'aquest «Viatge d'hivern (o quan Jelinek va deixar de tocar Schubert)» seria del tot incondicional per part dels espectadors. Aquella història de la pianista turmentada i carregada de frustració que havia interpretat Isabelle Huppert al cinema és de les poques obres que aquí han transcendit més enllà de la literatura d'Elfriede Jelinek, una de les autores guanyadores del Premi Nobel, caracteritzada per un estil complex i arriscat, reflex del seu passat, però també clarament antisistema, fins al punt que, arran de les protestes a França fa uns anys dels “gillets jaunes”, els armilles grogues, ella no només es va posicionar al costat dels revoltats sinó que va admetre que també era una “armilla groga”... [+ informació]

L'històric restaurant Casa Leopoldo del Raval de Barcelona immortalitzat literàriament per Pepe Carvalho de Vázquez Montalbán es converteix finalment en una casa de menjars xinès amb menús a preus estàndard

L'històric restaurant Casa Leopoldo del Raval, al carrer Sant Rafael, a tocar de la Rambla del Raval, un dels favorits de l'escriptor Manuel Vázquez Montalbán i del seu personatge literari Pepe Carvalho, s'ha convertit finalment en una casa de menjars xinès amb un menú diari a 12,5 euros. Casa Leopoldo té el seu origen en un celler que va obrir la família Gil, que provenia de Terol, a Barcelona el 1929. El 1936, poc abans de la Guerra Civil, es va traslladar, ja amb el seu nom emblemàtic, al carrer de Sant Rafael, 24, on continua actualment. Rosa Gil, néta del fundador, va dirigir durant dècades Casa Lepoldo. L'amfitriona seduïa els seus comensals amb plats clàssics, que degustaven entre fotos taurines i de personatges il·lustres que visitaven el negoci. I com no podia ser altrament, la cua de toro era una de les meravelles que es podia menjar en aquest local de l'antic “barri xino” de Barcelona... [+ informació]

La creadora brasilera Flávia Junqueira fa una instal·lació onírica i poètica a la Sala Gran del Gran Teatre del Liceu on els protagonistes són els globus

És una oportunitat única per veure aquesta obra que canvia el paisatge de la sala per convertir-la en una autèntica escenografia transitòria. Flávia Junqueira introdueix els espectadors en escenes il·lusòries i imaginaries que transporten a la infància, tot combinant realitat i fantasia, allò físic i allò al·legòric i el present i el passat. La narrativa visual de Flávia Junqueira (São Paulo, 1985) investiga sobre aspectes vinculats a la representació i els seus vincles amb la història. Tot i que són extremadament pictòriques, les seves fotografies tenen un interès molt més escultòric. En ocupar llocs històrics amb globus, es creen delicades celebracions de la impermanència. Encara que l’escenografia tingui una aparença lúdica i de festivitat... [+ informació]

Col·lapse de naftalina

El nou programa «Col·lapse», conduït per Ricard Ustrell ja porta un breu temps de vida com per donar a entendre quina és la línia que vol adoptar. Se li pot perdonar, a qualsevol nou programa, un primer capítol —així els anomena «Col·lapse»— que temptegi la sort, però quan la tendència es repeteix i es repeteix en capítols successius, ja es veu si se'n sortirà o si, ben al contrari, es tancarà en la seva closca. «Col·lapse», que com se sap va substituir el popular «FAQS» dels dissabtes a la nit i que durava fins a la matinada, és de més curta durada. No passa de dues hores. I si alguna cosa se'n pot dir fins ara és que desprèn una certa fortor de naftalina... [+ informació]

La Tate Modern de Londres ha obert l’exposició més gran de Paul Cézanne presentada a la Gran Bretanya des de fa més de vint-i-cinc anys

La Tate Modern de Londres exposa vuitanta quadres i gravats procedents de diversos museus d’Europa, Àsia i Amèrica. L’exposició més gran dedicada a Paul Cézanne és la més important a la Gran Bretanya en un quart de segle. La mostra pretén també deixr enrere alguns dels tabús i clixés del pintor com l'etiqueta d'un caràcter poc sociable o el desinterès per la política. Després del que es va proposar des que va dir que amb una sola poma revolucionaria París quan era era molt jove i va sortir del sud de França per anar a endinsar-se en la metròpoli a meitat segle XIX, Paul Cézanne (Ais de Provença, França, 1839 - 1906) es va convertir en el que es considerar màxim inspirador del fauvisme, el cubisme, l'expressionisme i fins i tot algunes formes de l'art abastracte. L'exposició «The EY Exhibition: Cezanne» fa un recorregut per les diverses etapes de la seva vida, la seva carrera artística i les múltiples tècniques de composició, colors i formats amb què va experimentar, amb exemples dels seus retrats, dels paisatges provençals que el feien sentir-se a casa, els bodegons o les imatges de banyistes... [+ informació]

«Viu Montjuïc» ofereix un cap de setmana per posicionar el Parc de Montjuïc com un espai obert, accessible, net i segur, amb una oferta cultural, de natura i de lleure de qualitat per al conjunt de la ciutadania

En aquesta segona edició de «Viu Montjuïc», a més dels 22 equipaments coorganitzadors del projecte inicial, s’incorporen de manera plena altres entitats culturals dels barris limítrofs i també s’hi afegeix una zona de restauració i música als jardins de Joan Brossa. La iniciativa neix de la voluntat de coordinació dels operadors culturals de Montjuïc amb l’objectiu d’enfortir les relacions entre ells i millorar el parc, i està coorganitzada i finançada pels propis equipaments, pel Districte de Sants-Montjuïc, l’Institut de Cultura de Barcelona i la Regidoria de Turisme i Indústries Creatives amb fons procedents de l’impost turístic. Es tracta d'un cap de setmana d'activitats culturals i de lleure... [+ informació]

Una festassa de traca i mocador

Amb l'excusa de «Golfus de Roma» i el permís, des del lloc on sigui, d'Stephen Sondheim (Nova York, EUA, 1930 - Roxbury, Connecticut, EUA, 2021), el director Daniel Anglès ha muntat una festassa de traca i mocador al Teatre Condal del Paral·lel en clau de musical que, si no fos per la convenció estructural de la sala a la italiana, es podria representar també en una pista de circ. La gresca de la troupe, a més, és apta per a tots els públics perquè hi ha una part de picada d'ullet per enganxar els més grans —sempre que s'avinguin a la mirada desinhibida de la versió que han signat el mateix Daniel Anglès i Marc Gómez— i una altra part de picada d'ullet per encaterinar els més joves i fins i tot, ¿per què no?, els més petits [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Tot plegat és una excel·lent notícia per al teatre de gran format que, malgrat que parlem d'una coproducció de la catalana Focus amb el Festival Internacional de Teatro Clásico de Mèrida del 2021, ha optat encertadament per readaptar aquí l'espectacle amb un renovat repartiment local d'upa per injectar una dosi de moral en el gènere del musical català que, amb lloables excepcions de petit i mitjà format, vivia i viu encara hores baixes després del canvi de rumb dels pares de la criatura, la companyia Dagoll Dagom, la reconversió màgica del Teatre Victòria, l'explotació de cara a la butxaca del Tívoli, el Comèdia o l'Apolo, i la política d'importació / exportació que s'ha autoimposat sisplau per força segons quina part del sector... [+ informació]

Un centenar de pel·lícules procedents de 25 països de la regió asiàtica i el Pacífic participaran en l'Asian Film Festival Barcelona

«Sardar Udham» del cineasta indi Shoojit Sircar serà el film inaugural de la 10a edició de l'Asian Film Festival Barcelona, a la sala Phenomena amb la presència del director. El certamen, que és considerat el màxim referent del cinema asiàtic d'autor, tindrà lloc del 26 d'octubre al 6 de novembre i la pel·lícula encarregada de cloure la 10a edició serà «The Drover's wife. The legend of Molly Johnson» (2021) de l'australiana Leah Purcell. L'Asian Film Festival Barcelona continua fidel als seus orígens amb una programació que inclou més d'un centenar de pel·lícules procedents de 25 països de la regió asiàtica i el Pacífic, en les quals el relat històric, les qüestions de gènere i el drama en totes les seves facetes omplen de contingut la proposta cinematogràfica d'aquesta edició. Les seus de la programació presencial del festival són els Cinemes Girona, CaixaFòrum, Phenomena i Zumzeig, mentre que la plataforma FILMIN recull les sessions digitals... [+ informació]

La lectura en suport digital ha augmentat quatre punts en un any fins a gairebé el 25% del total segons les últimes dades dels hàbits i les pràctiques culturals

El ministeri de Cultura i Esport del govern espanyol ha fet pública l’última enquesta d’hàbits i pràctiques culturals. L’informe, que comprèn des del març del 2021 fins al febrer del 2022, destaca l’increment de fins a quatre punts de la lectura en format digital (ja se situa en un 24,4% del total) i del consum de videojocs i d’audiovisuals. També s’observen notables augments en les subscripcions a les plataformes digitals de productes culturals (6 de cada 10 persones n’utilitzen alguna), així com el descens de les descàrregues il·legals. D’altra banda, l’enquesta d'hàbits i pràctiques culturals confirma un descens d’assistència als espectacles en directe d’arts escèniques o musicals (un 19,9% pel 46,8% de l’estudi anterior), cosa que s’explica, en aquest període, per les reduccions d’aforament a causa de les mesures sanitàries contra la pandèmia. Malgrat que els indicadors continuen reflectint els efectes de la crisi sanitària, es comencen a registrar signes de recuperació al sector. Per exemple, milloren les dades de l’ocupació cultural anual, que tornen a nivells d’abans del març del 2020, i se situen en 705.400 persones, un 3,5% de l’ocupació total, que suposa una variació de només un 0,7% en relació al 2019... [+ informació]

La Biblioteca Nacional de França ha reobert després de la complexa rehabilitació que s'ha fet durant dotze anys de l'antic palau del cardenal Mazarino al cor de París

La seu històrica de la Biblioteca Nacional de França (BnF), el complex Richelieu, al cor de París, a prop del Louvre ja és un dels esdeveniments culturals més importants d’aquesta tardor a la capital francesa. L’edifici, antic palau del cardenal Mazarino —poderós primer ministre al segle XVII—, ha estat rehabilitat i reformat integralment, unes obres que han durat 12 anys. El cost d’aquest projecte ambiciós arriba als 261 milions d’euros. L’Estat ha aportat el gruix del capital. Gairebé vuit milions procedeixen del mecenatge empresarial i particular. Filantrops estrangers destacats s’han gratat la butxaca, com ara la Fundació Stavros Niarchos, la Carnegie i la parella formada per Susan i David Rockefeller. Per primera vegada, la sala oval, de 43,7 metres de llargària i 32,8 d’amplada, estarà oberta a tot el públic, de franc, i no només als estudiosos... [+ informació]

Més de 350 peces fan un recorregut cronològic i geogràfic per la història del còmic occidental en una exposició de CaixaForum Barcelona

La mostra ressegueix més de cent anys d’història, des dels inicis amb «The Yellow Kid», de Richard Felton Outcault, considerat el primer còmic modern, que ja el 1896 va incloure els textos en bafarades i va posar els ciments del gènere a la premsa nord-americana de l’època. Al costat, l’icònic llit de «Little Nemo» –obra d’Ignasi Cristià, com la resta de les escenografies immersives– s’alça al costat d’un dibuix original del seu autor, Winsor McCay. És una de les novetats a Barcelona com també un nou original del «Krazy Kat» de George Herriman o l’original d’una portada d’El Víbora a càrrec de Nazario. L’exposició «Còmic. Somnis i història» es pot veure fins al 15 de gener al CaixaForum Barcelona. La història del còmic occidental queda així resumida en una exposició amb 350 peces, de les quals més de 300 són originals, amb un recorregut cronològic i geogràfic embolcallat d'una escenografia que la fa tan apta per a erudits com per a neòfits... [+ informació]

El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca el setembre del 2022 amb 25.203.132 visitants que han fet 55.188.498 consultes de pàgines

Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 30 de setembre del 2022, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli», entre altres monogràfics d'informació cultural, ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el mes de setembre del 2022, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada de 25.203.132 visitants i 55.188.498 consultes de pàgines. Actualment es té una mitjana diària de 11.489,3 visites de pàgines (11,8 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 11 minuts i 48 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 16.795 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, connectats des de 143 països més, entre els quals destaquen, pel nombre de visites, Alemanya, Algèria, Anglaterra, Angola, Aràbia Saudita, Argentina, Armènia, Austràlia, Àustria, Bahamas, Bèlgica, Bhutan, Bielorússia, Bolívia, Bòsnia i Hercegovina, Brasil, Bulgària, Burkina Faso, Cambodja, Canadà, Colòmbia, Corea, Costa Rica, Costa d'Ivori, Croàcia, Cuba, Dinamarca, Egipte, Eslovàquia, Eslovènia, El Salvador, Equador, Espanya, Estats Units, Estònia, Filipines, Finlàndia, França, Georgia, Ghana, Groenlàndia, Guatemala, Haití, Hondures, Hongria, Hong Kong, Índia, Indonèsia, Illes Cocos, Illes Maurici, Indonèsia, Iran, Irlanda, Islàndia, Israel, Itàlia, Iugoslàvia, Japó, Kosovo, Latvia, Líban, Lituània, Luxemburg, Macedònia del Nord, Malaisia, Malta, Marroc, Mèxic, Moldàvia, Moçambic, Mònaco, Montenegro, Nicaragua, Noruega, Nova Caledònia, Nova Zelanda, Països Baixos, Pakistan, Panamà, Paquistan, Paraguay, Perú, Polinèsia, Polònia, Portugal, Qatar, República Dominicana, Romania, Sèrbia, Seychelles, Singapur, Síria, Suècia, Suïssa, Tailàndia, Taiwan, Timor, Trinitat i Tobago, Turquia, Txèquia, Ucraïna, Uruguay, Veneçuela, Vietnam, Xina i Xile... [+ informació]

El Gran Teatre del Liceu estrena «La gata perduda», la primera òpera comunitària cocreada amb el barri del Raval dins el projecte «Opera Prima»

Després de quatre anys de treball col·lectiu, el Gran Teatre del Liceu presenta «La gata perduda», una nova òpera co-creada amb el barri del Raval. Aquesta és la primera producció resultant del programa «Opera Prima», la línia de creació comunitària del Liceu, que té la premissa d’usar l’art com a pilar de transformació de les persones, així com amb la voluntat d’inclusió social a través de la cultura. Aquesta iniciativa compta amb la intervenció dels veïnat de la comunitat més eclèctica de Barcelona: més de 40 nacionalitats en 1,1km2 i on es troba la major densitat d’associacionisme de la Unió Europea. Hi han participat (de manera directa o indirecta) unes 1.000 persones entre persones individuals i entitats i organitzacions... [+ informació]