Els cantautors Joan Manuel Serrat i Maria del Mar Bonet agraeixen amb tres cançons la investidura de doctors honoris causa de la Universitat de Barcelona

El doctorat honoris causa és la màxima distinció que la Universitat de Barcelona concedeix a una persona en reconeixement dels seus mèrits i la seva trajectòria en l’àmbit acadèmic, científic o cultural, dels seus valors i de la seva especial vinculació amb la Universitat. No és la primera vegada que la Universiatt de Barcelona concedeix el doctorat honoris causa a una personalitat del món de la música: l’any 1979 el va rebre el compositor Frederic Mompou; el 1987, la soprano Victòria dels Àngels; el 2003, el director d’orquestra italià Ricardo Mutti; el 2006, el també director Jordi Savall, i l’any 2010, la soprano Montserrat Caballé. Els reconeixements a Joan Manuel Serrat i a Maria del Mar Bonet s'han concedit per «haver contribuït de manera decisiva, a través del grup musical Els Setze Jutges... [+ informació]

Madame Bovary c'est nous

Només cal recordar que un vicari francès va prohibir als seus feligresos que llegissin «Madame Bovary» quan l'autor Gustave Flaubert la va publicar primer, el 1856, a La Revue de Paris i després, el 1857, quan ja havia estat acusat d'obscè, en suport llibre... Des d'aleshores, a més de les múltiples reedicions, se n'han fet almenys vuit versions cinematogràfiques des dels anys trenta del segle passat fins ara i una minisèrie televisiva. No és estrany que no només fos Gustave Flaubert qui digués allò de «Madame Bovary c'est moi» sinó que, per la seva popularitat, es podria arribar a dir: «Madame Bovary c'est nous». La història d'adulteri situada en una localitat mitjana fora de París va ser escrita per Gustave Flaubert (Rouen, França, 1821 - Croisset, Canteleu, França, 1880) a partir de la imatge que l'autor tenia d'un alumne del seu pare, un metge de poble la dona del qual li era infidel i que va acabar suïcidant-se amb verí... [+ informació]

D'aquí a cent anys tots gremlins

La companyia Atresbandes, resident aquesta temporada del Teatre Lliure, va experimentar l'any passat una versió sonora radiofònica de «La guerra dels mons», basada en l'obra d'H.G.Wells escrita el 1898. L'any 1938, un any abans de la Segona Guerra Mundial, el guionista, actor, director i radiofonista Orson Welles, va portar a les ones hertzianes un guió sobre una presumpta invasió extraterrestre que va provocar un fort impacte de credibilitat entre els oients dels Estats Units, segurament que més del que el mateix Welles es podia imaginar. Una premonició de les “fake news” actuals, però amb talent i obrint camins sobre el poder de la ficció. La companyia Atresbandes no pretén, em sembla, que ningú surti esverat i corrent per cames de l'Espai Lliure de Montjuïc, on ara ha recuperat la versió sonora en clau presencial, però amb l'atractiu que mostra els secrets de cadascun dels sons, de cada efecte de so, de cada artilugi que utilitza per aconseguir la sensació immersiva inspirada en els diferents 27 capítols de la novel·la d'H. G. Wells... [+ informació]

Dos pescadors al soterrani

“A la guitarra elèctrica, Jorge Cabrera! A la guitarra acústica, Ignasi Guasch! A la veu i acompanyament de cors, Annabel Castan! A la percussió sobre bafle, Pep Ferrer!” Bé, no és un concert, però poc hi falta! Sobretot perquè les peces originals de l'obra «Kiss me love» tenen autoria catalana del compositor, actor i director Ferran González ni que s'emmirallin en els millors temps del rock (allò de “Buona nit Barçalooonaa!” que tant agrada cridar al Boss) i que el títol del muntatge porti a la memòria la mítica parella de John Lennon i Yoko Ono i la seva «Kiss kiss kiss». La companyia Les Antonietes s'ha afegit a l'airada que corre aquesta temporada pels teatres sobre posar de manifest les situacions de vulnerabilitat o dependència com «Boja», sobre les malalties mentals, al Teatre Eòlia; «Cost de vida», sobre la tetraplègia i la invalidesa, a La Villarroel; «El peix daurat», sobre la depressió, a la sala Atrium; «Els encantats», sobre la família trencada, a la sala Beckett; i també aquesta «Kiss me love», al Teatre Akadèmia... [+ informació]

La maldat no té fronteres

S'està veient aquests dies una sèrie basada en fets reals sobre un parlamentari del Regne Unit, John Stonehouse, que abans de l'etapa de Margaret Thatcher es va involucrar en un afer tèrbol d'espionatge sisplau per força lligat per un xantatge del règim de la Txecoslovàquia en plena Guerra Freda, molt abans de la caiguda del Mur. Stonehouse, ofegat pels deutes i per la descoberta a la premsa del seu cas, amb adulteri inclòs amb imatges reveladores, decideix adoptar una personalitat diferent d'un ciutadà difunt i simular la seva desaparició com a Stonehouse fugint a Austràlia... [+ informació]

De Roald Dahl al Pinotxo

De Roald Dahl, últimament, n'ha parlat el Tal, el Tal Altre, la tieta Maria i fins i tot l'adroguer de la cantonada. El pobre home, si aixequés el cap, se sorprendria encara més del que es va sorprendre quan les criatures que anys enrere es dedicaven a robar pomes dels arbres del seu hort, en els ultims anys de la seva vida —Dahl va morir el 1990—, els brivalls ja no en feien ni cas, ni que les pomes caiguessin a terra de madures. I això que encara no havien arribat els mòbils! L'escriptor gal·lès, d'origen noruec per part de pare, empleat de jove de la petrolífera Shell, pilot de la Royal Air Force durant la Segona Guerra Mundial, on va patir algun accident al desert d'Egipte i viure algunes aventures bèl·liques, acusat d'antisemita, titllat d'espia i, recentment, també de maltractador conjugal... [+ informació]

«The producers» de Mel Brooks serà el nou musical de gran format de Nostromo Live que dirigirà de nou Àngel Llàcer, Manu Guix i Miryam Benedited al Teatre Tivoli la temporada 2023-2024 en la línia dels èxits de «La tienda de los horrores», «La jaula de las locas» i «Cantando bajo la lluvia»

Des que Nostromo Live ha obert una nova línia de producció de musicals a Catalunya en espanyol, sisplau per força, diuen, per raons econòmiques, la companyia està rematant «La jaula de las locas» al Teatre Tívoli, que ha estat cinc anys de gira espanyola, després d'altres èxits com «La tienda de los horrores» i «Cantando bajo la lluvia». Des que Nostromo Live ha començat aquesta aventura musical han reunit en conjunt més d'1 milió d'espectadors. El pròxim musical, que s'estrenarà el setembre del 2023 al mateix Teatre Tívoli, serà un dels més premiats internacionalment, «The producers», de Mel Brooks, que no només ha passat pels escenaris sinó també pel cinema. La direcció tripartira serà, com en anteriors ocasions, d'Àngel Llàcer, Manu Guix i Miryam Benedited, que comptaran amb codireccions com la d'Enric Cambray i Gerard Alonso. La companyia ha convocat els càstings per al mes de març per formar un repartiment de més de vint cantants, intèrprets i ballarins, i els músics en directe. «The producer» és una comèdia en la qual un productor de Broadway arruïnat, Max Bialystock, i un comptable, Leo Bloom, es volen fer rics fraudulentament produint el fracàs més sonat de la història del teatre musical i fugint amb els diners dels productors... [+ informació]

«El Llibre dels Jutges» treu el títol històric de ser el més antic en català a «Les Homilies d'Organyà» després d'una investigació feta pública per la Universitat Autònoma de Barcelona

Segons aquesta investigació, el llibre més antic escrit íntegrament en català seria el «Liber iudicum» o «Llibre dels Jutges» que es conserva a la Seu d'Urgell. El llibre es va copiar entre el 1060 i el 1080, gairebé un segle abans del que s'havia proposat fins ara, a la canònica de Santa Maria d'Organyà. Però la relació amb Organyà es mantindria perquè els investigadors han identificat, a més, que l'escrivà que en va fer la còpia, Traver Radolf, era un prevere de Santa Maria d'Organyà, actiu durant més de divuit anys, que va deixar escrits diversos textos en bon llatí. «El Llibre dels Jutges», que ara ocupa el lloc que ocupava durant anys les «Homilies d'Organyà» és una còpia de la traducció de les lleis visigodes que es van aplicar a l'actual Catalunya des de l'arribada de Carlemany als Pirineus, cap al 780... [+ informació]

El Jan petit quan balla...

Si es diuen les veritats es perden les amistats. Aquest podria ser el lema ocult de l'obra «La pell fina» que és a punt de complir un any des de la seva estrena i que s'ha convertit en una de les sorpreses teatrals, amb funcions exhaurides, primer a la Sala Flyhard on va néixer i, a partir d'ara, a través d'una extensíssima gira per tot Catalunya i també les Illes —terra de teatres— que, de moment, preveu acabar el mes de juliol per la porta gran al Teatre Borràs de Barcelona. Són la troupe d'aquella altra obra de la mateixa autoria, «Ovelles», que ja va fer preveure que aniria també pel bon camí i acabaria, com «La pell fina», fent el salt des de la sala petita als teatres convencionals. Del taller artesanal a la gran factoria. Allò que tota obra contemporània vol i desitja i no sempre aconsegueix. ¿Això els pot fer perdre intimitat? Segurament que sí, esclar. Però no els fa perdre efectivitat perquè la història, el text, la trama... [+ informació]

Alè de circ contemporani amb segell femení

La Desdèmona de Shakespeare es va casar contra la voluntat del seu pare amb Otel·lo, conegut de mal nom com “El moro de Venècia”. Desdèmona ha tingut poques oportunitats per donar la seva versió dels fets. I una de les oportunitats l'hi ha concedit la pallassa, dramaturga, actriu, cantant... i etcètera, etcètera, Alba Sarraute. I ho ha fet, esclar, a través de la disciplina que la caracteritza: el circ, ella i Les Ofèlies i una troupe de les que fan enveja, per la seva envergadura, en els temps escènics que corren. Amb el personatge de Desdèmona com a protagonista, Alba Sarraute tracta escènicament el tema de la violència de gènere. No és la primera vegada que s'acosta a una de les icones de l'imaginari shakesperià. El desembre del 2019, dos anys abans d'estrenar aquesta «Desdèmona», en va fer un tast de cambra que es va poder veure a la sala El Maldà sota el títol «Desveriacions d'Otel·lo» on Alba Sarraute rebatejava també els espectadors de Desdèmona i feia que el Sol fos Desdèmona i la Lluna, Otel·lo. I a Iago, li deixava el paper de la Por, per maquiavèlic i malvat... [+ informació]

La companyia L'Estaquirot Teatre es retira definitivament dels escenaris després d'una trajectòria de 50 anys de teatre familiar

Després de 50 anys de carrera artística, L’Estaquirot Teatre es retira dels escenaris. Per acomiadar-se d’aquesta històrica companyia de titelles, el Sant Andreu Teatre (SAT!) ha programat tres espectacles al llarg de tres caps de setmana consecutius, oferint al seu públic una última oportunitat de poder-los veure. “La pastissera i els follets”, “L’aventura d’avorrir-se” i “En Jan Totlifan”. L’Estaquirot Teatre és una de les companyies històriques del teatre familiar a Catalunya. Des del 1973, no ha deixat de sorprendre gràcies al seu enginy, a l’alta qualitat artística de les seves produccions i a l’artesania pel que fa a la construcció i manipulació de titelles i escenografies. Els seus espectacles... [+ informació]

El secret de la pomera esqueixada

El Teatre Lliure és més “Lliure” si té l'encert de programar un esdeveniment com ho és aquesta recuperació d'una de les obres més punyents del dramaturg Arthur Miller (Nueva York, EUA, 1915 - Roxbury, Connecticut, EUA, 2005). De «Tots eren fills meus» se'n va veure una versió dirigida per Ferran Madico el 2000 al Teatre Romea. Han passat vint-i-tres anys i ja tocava. L'obra va ser escrita per Arthur Miller l'any 1947. «Tots eren fills meus» és una obra de catarsi de postguerra, de la Segona Guerra Mundial o de qualsevol altra guerra. I el seu caràcter clàssic i universal fa que els espectadors del segle XXI no puguin evitar una relectura amb el moment actual que viu Europa, amb la invasió russa d'Ucraïna, i el paper de vetllador que tornen a fer els Estats Units... [+ informació]

L'obra «Un concert a la Casa Blanca» amb Mingo Ràfols, Roc Esquius i Mercè Pons recrea la històrica trobada el 1961 entre Pau Casals i Joh Fitzerald Kennedy

L'obra de Jordi Roigé, dirigida per Llorenç Rafecas, s'inspira en la conversa qe van tenir el músic i l'aleshores president dels Estats Units, dos anys abans que fos assassinat a Dallas. L’espectacle, que s’estrenarà al Teatre Àngel Guimerà del Vendrell el 25 de maig, és una coproducció entre La Drecera i la Federació d’Ateneus de Catalunya (FAC) a través de la Xarxa de Teatres d’Ateneus de Catalunya (XTAC). La gira es podrà veure en 34 ateneus d’arreu del país i també farà una breu temporada al Teatre Gaudí de Barcelona. Segons l'autor i el director, John Fitzgerals Kennedy i Pau Casals van parlar molt més del que havien de parlar, amb motiu del concert que Pau Casals... [+ informació]

«La Puntual» continuarà el camí començat amb «El llop» a TV3 sota la direcció d'Àngel Llàcer per representar després d'un càsting amb intèrprets amateurs «L'auca del senyor Esteve» de Santiago Rusiñol

Després de l'èxit de la primera temporada amb «El llop» i la representació de «Terra baixa», l'actor i director Àngel Llàcer ha fet una crida de nou als intèrprets amateurs de Catalunya per participar en una companyia que representarà en aquesta segona temporada «L'auca del senyor Esteve» de Santiago Rusiñol. A «La Puntual», com va passar amb «El llop», els espectadors podran descobrir com es crea una representació teatral des de zero, sent testimonis de totes les fases tècniques i artístiques necessàries fins a representar l'espectacle. Amb l'entreteniment com a punt de partida i amb la voluntat de reivindicar i dignificar el teatre amateur, Llàcer i el seu equip volten per Catalunya per formar la companyia i viure tot el procés d'assajos fins al dia de l'estrena. Per participar en el càsting, les persones majors de 18 anys interessades han d'enviar abans del 12 de març un vídeo en horitzontal de màxim dos minuts en què es mostrin les seves habilitats interpretatives... [+ informació]

Últims dies per visitar l'exposició «Crim i delicte» del Museu d'Història de Catalunya i la Universitat de Barcelona que recorre la història de la delinqüència de la postguerra espanyola

L'exposició «Crim i delicte», ha fet un recorregut per la història de la delinqüència a la postguerra espanyola a través de la col·lecció de Criminalística de la Universitat de Barcelona. La mostra ha estat comissariada per l'escriptor Andreu Martín i ha comptat amb el projecte expositiu de l'escenògraf i dramaturg Ignasi Cristià. L'exposició «Crim i delicte» ha presentat una selecció d’objectes procedents de l’antic Museu de l’Institut de Criminologia de la Universitat de Barcelona, creat el 1955 sota l’impuls del Dr. Octavio Pérez-Vitoria, catedràtic del Seminari de Dret Penal i fundador i director de l’Institut. El fons del Museu de Criminologia es va formar a partir dels béns, instruments i aparells que va rebre dels arxius judicials de l’Audiència Provincial de Barcelona, els quals s’havien emprat per cometre delictes o com a proves en els judicis que se’n van derivar... [+ informació]

Es destinen prop de 4 milions d'euros al doblatge i la subtitulació en català de pel·lícules i sèries

Les empreses distribuïdores i els estudis de doblatge tenen l'opció de sol·licitar els ajuts que es destinen aquest any per fer créixer l’oferta de continguts audiovisuals doblats i subtitulats en català en plataformes de vídeo a la carta, Blu-ray i DVD. Aquesta línia d’ajuts té enguany una dotació pressupostària inicial de 3.900.000 euros, un 44% més que la dotació inicial del 2022, que va ser de 2.700.000 euros. A través d’aquesta línia, l’any 2022, el departament de Cultura va subvencionar el doblatge i/o la subtitulació de 278 produccions, comptant 264 pel·lícules i 14 temporades de sèries. Totes aquestes produccions es poden veure, ja ara o pròximament, en plataformes digitals de cinema i algunes, en format físic de DVD i Blu-ray. Pel que fa a les versions de les pel·lícules... [+ informació]

Una sueca amb secallona

La companyia Egos Teatre ha fet un salt a finals dels anys seixanta i inicis dels anys setanta del segle XX amb un espectacle que parodia i qüestiona a la vegada el fenomen del “baby boom” que quinze anys abans es va produir als Estats Units i després es va estendre fins a la Seca i la Meca com una taca d'oli. Amb una estètica del cinema, la moda, els costums i els hàbits de la descoberta del turisme i l'explotació de la costa catalana, sobretot l'anomenada Costa Brava, se situen en un càmping lliure a prop de Tossa de Mar on se celebra un dels festivals de la cançó de l'època i ho amaneix amb una trama de comèdia kitsch del temps anomenat del “destape” que va envair el cinema amb pit i cuixa i d'erotisme com a filosofia de la vida. Una comèdia, sí, però sense portes ni finestres... [+ informació]

L'altra cara de la pista

Els espectadors entren en un espai que els transporta al que queda d'una antiga pista de circ. A l'altra banda hi ha la imaginació. ¿Un gran circ que ja no ho és? ¿Una carpa caiguda en desgràcia? Hi malviuen en Francesco i en Dàrius a qui el vell pallasso anomena Pazzo, boig, “pazzo” en italià, que és la llengua del circ. Francesco és un pallasso cara blanca que regentava el gran circ amb un altre pallasso, en Tonino, ara mort com també la que va ser la seva dona, una cavallista d'acrobàcies, que eren el pare i mare de Dàrius, el jove orfe que ha viscut amb Francesco però que mentre aquest aspira a ressorgir el circ de les cendres de la nostàlgia, ell vol viure un altre món i fugir de... [+ informació]

Anarquisme celestial

No entreu pas a un espectacle / pensant-vos que és d'El Maldà. / És d'un col·lectiu de joves / que al Pi es volen enfilar. / I per fer-ho amb alegria / es llegeixen bé la Bíblia / i fan del peixater Pere el sant / un anarquista i farsant. / No en tenen prou amb la broma, / i es treuen música de gorra: / bateria, flauta, guitarra, tamboril... i una bona “mona”. / Fan taula llarga i rodona, / cançó d'autor i a cappella, / s'enfarinen bé la cara, / es planten rosa a la galta / i mocador vermell al coll. / Sindicat d'amics anàrquics, / fàbrica de traïdors a doll. / Trista història i molta farsa, / pitarrades a pleret; / en Pitarra s'estarrufa / damunt del seu pedestal. / Si fos negrer, el tombarien / però el salva no fer mal. / Els Pedant no van a Missa / però resent Repicant. / Són d'Espolla i gens Pirates / però ho volen ser de grans. / Malnascuts a ca la Beckett, / cineastes Filminjant, / es guanyen la Soldevila / i continuen creant. / Vet aquí quina és la història: / en diuen «Sant Pere el farsant». / Un conte no per a la canalla / sinó pels que estimen Massagran. / Tant els fa si no refilen / o si la veu estrafan. / El que volen és fer colla / amb els de la Ludwig Band. [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre] / Fan teatre de barraca / perquè són d'allò més sans. / S'encomanen als Pirates / perquè els del Maldà són molt sants. / Si no fos pels anarquistes / potser cantarien salms. / Prefereixen fer rondalles / com el Puf, aquell drac màgic / que vivia al fons del mar. / I com que aquell s'avorria / ells no volen badallar. / Ja treballen una peça / que es farà en ple carrer: / hi haurà un gos que canti i balli / i de tant mort de gana / es fara emperador. / És com els vells anarquistes, / que de Pere pescador, / acaben venent la barca per fer la revolució. / Beveu, beveu, compare! / que us podeu desmaiar. / Abans que ells es demaïn / deixeu-los traguejar. / Jutgeu en Pere ara, / canteu la bumbabà, / poliu-vos la mistela / i abans que es faci el fosc / sortiu a saludar. /... [+ informació]

De Botticelli a Violent Sex Games

No és ben bé un espectacle teatral tal com l'entenem, però sí que és una instal·lació en la qual han comptat els criteris teatrals i el visitant fa el paper mig d'espectador i mig de protagonista. «Macho man» és una creació del director Àlex Rigola que a través d'un recorregut d'aproximadament 60 minuts sensibilitza i consciencia, en diferents càpsules, sobre la plaga de la violència de gènere. «La violència masclista és la principal causa de mort de les dones d'entre 15 i 44 anys», diu una de les targetes que m'han tocat de recollir a l'atzar d'un calaixó d'una de les càpsules. N'hi ha amb altres afirmacions similars que aporten, juntament amb altres càpsules, el teatre-document. Precisament el calendari de la instal·lació a Barcelona de «Macho man» coincideix amb la polèmica sobre la recent llei del govern espanyol anomenada del «Sí és sí» i el nyap judicial que ha posat sobre les cordes els que la van redactar i revisar... [+ informació]

La Cooperativa Abacus posa en marxa el nou segell Inuk Books destinat a l'edició de literatura infantil i juvenil

Abacus Editorial ha posat en marxa Inuk Books, un nou projecte editorial de llibres infantils i juvenils compromès, segons els seus responsables, amb la diversitat, la convivència i el desenvolupament dels talents dels més joves. La nova editorial vol ser una alternativa per a totes aquelles famílies que no veuen la seva realitat reflectida en l’actual oferta de llibres infantils i juvenils. Per això, les publicacions d’Inuk Books respondran als reptes i característiques pròpies d’una societat multicultural, en què la diversitat es manifesta de moltes maneres. Inuk Books neix des de la certesa que cada dia més, sectors creixents del públic comprador de llibres infantils i juvenils demanen... [+ informació]

L'escultor Jaume Plensa debuta en la direcció escènica d'una òpera al Gran Teatre del Liceu amb una versió de «Macbeth» per a la qual ha creat també una espectacular escenografia de caps gegantins que caracteritza l'obra de l'artista

Jaume Plensa concentra el seu imaginari artístic personal en una producció hipnòtica i fidel al text de l’òpera de «Macbeth» de Giuseppe Verdi, en què es combinen diferents formats i materials per plasmar els símbols estètics del llenguatge més representatiu de l’artista. El vestuari, també dissenyat per Plensa, transforma els personatges en estilitzades escultures d’acord amb el seu estil més pur. L'òpera «Macbeth» va ser la primera de les tres adaptacions de William Shakespeare en les quals va treballar Verdi, una òpera que ja desenvolupa la maduresa del compositor tot combinant el “bel canto” clàssic i un nou impuls dramàtic. Els papers principals de Macbeth i Lady Macbeth els interpreten el baríton Luca Salsi i la soprano Sondra Radvanovsky. La direcció musical és a càrrec de Josep Pons... [+ informació]

D'“Alcarràs” a “El negre de Banyoles”

La celebrada pel·lícula «Alcarràs» ha anat a Sevilla i, com diu aquella dita popular tan castissa, «ha perdido la silla». No passa res. És gairebé llei de vida, de vida espanyola, esclar, que hagi passat això. Malgrat que «Alcarràs» de Carla Simón, sigui una pel·lícula de l'única dona cineasta, com va dir un dels presentadors de la gala dels Premis Goya, l'única dona cineasta “espanyola” —quan cal sí que saben com tirar cap a casa— que havia guanyat fins ara un Ós d'Or a Berlín on, per cert, la directora catalana formarà part del jurat d'aquest any. Als Goya, «Alcarràs» hi anava amb 11 nominacions d'entrada i totes van anar caient una darrere de l'altra. Ben diferent del que havia passat un temps abans quan els mateixos acadèmics espanyols l'havien presentada per optar als Oscar, on tampoc no va passar el filtre. I també unes setmanes després que «Alcarràs» guanyés els Premis Gaudí de Catalunya... [+ informació]

La cordada de “la frase maleïda”

No sé per què l'autor Jordi Galceran (Barcelona, 1964) no ha titulat aquesta nova comèdia senzillament «La frase maleïda», joc ancestral de criatures i postadolescents de l'era del benestar frustrat amb la qual ocupa una considerable part del discurs de les quatre protagonistes, quatre escaladores d'upa. En comptes d'això, Galceran ha preferit traslladar l'imaginari a la Patagònia del sud amb el cim FitzRoy d'amulet, una massa de granit d'especials dificultats per als escaladors entre Xile i l'Argentina que fa més de 3.400 metres i de la qual l'escenografia de l'obra en reprodueix la part baixa, a tocar del cim, arran dels 3.000 metres, dins un marc que aparenta la projecció d'un fals documental o una reproducció de la gesta en 3D. Que el FitzRoy patagònic no l'hagi aconseguit mai una cordada femenina és el que dóna “corda” a Jordi Galceran per situar les seves quatre heroïnes en la frontera de superar allò que cap altra dona havia superat fins aleshores... [+ informació]

La històrica revista «L'Avenç» sucumbeix a la crisi del paper i anuncia per problemes econòmics i falta de subscriptors el tancament tot i que mantindrà un fons digital

La històrica revista «L'Avenç» deixarà de publicar-se en paper i s'editarà només en suport digital a partir de l'abril. Així ho ha explicat el director de la publicació Josep Maria Muñoz. L'última edició en paper de la revista, que es va fundar el 1977, coincidirà amb el número 500 i els seus 46 anys d'història. El motiu d'aquesta decisió, segons el mateix director de «L'Avenç», és la falta de suport econòmic per part de les institucions i també el capital privat i la progressiva reducció de subscriptors. En la nova etapa digital, la revista té la intenció de reforçar la informació i crítica de literatura a més d'alguns atres projectes que s'estan estudiant... [+ informació]

Qui domina esclavitza els altres

Stefan Zweig (Viena, Àustria, 1881 - Petròpolis, Brasil, 1942), austríac d'origen jueu, ha estat un autor que en català ha comptat durant molts anys amb la complicitat de Quaderns Crema i la dèria inesgotable del malaguanyat editor Jaume Vallcorba. Fa vint anys, el 2002, Stefan Zweig es va fer present aquí en dos àmbits culturals paral·lels: el teatre i la literatura. D'una banda, Quaderns Crema publicava el relat breu: «Ells ulls del germà etern», en una traducció de Joan Fontcuberta, i Marisa Siguan feia el mateix amb una versió dramatúrgica a partir del relat «Ells ulls de l'etern germà», posant més emfasi en l'adjectiu “etern” que en el de “germà” segurament [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Aleshores, aquell 2002, un emergent director anomenat Oriol Broggi la va portar a escena a l'antiga Sala Beckett de Gràcia en una proposta que seria la gènesi de la companyia de La Perla 29 que commemora el vintè aniversari amb aquesta nova visita a Stefan Zweig, ara al Teatre La Biblioteca on té la seu. “Qui domina esclavitza els altres», diu en un moment donat Stefan Zweig. L'obra té clarament un ingredient de faula. I no és estrany perquè l'escriptor Stefan Zweig va basar la història en una faula oriental que parla de les actituds davant de la vida i de la llibertat de l'individu davant de la justícia humana... [+ informació]

L’Ajuntament de Barcelona ha suspès temporalment les relacions institucionals amb l’Estat d’Israel i totes les institucions oficials del país inclòs l’agermanament amb la ciutat de Tel-Aviv

Arran de la petició feta per les entitats impulsores de la iniciativa ciutadana Barcelona amb l’«apartheid no, Barcelona amb els drets humans sí», de suport al poble palestí, que han recollit més de 4.000 signatures i el suport d’un centenar d’entitats, l'Ajuntament de Barcelona ha anunciat aquesta decisió que s'ha pres a través d’un decret d’alcaldia i no està previst portar-la a votació al plenari. L'alcaldessa ha enviat una carta al primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, en què li comunica la suspensió de les relacions institucionals i on diu: «No puc romandre impassible davant la vulneració sistemàtica dels drets bàsics de la població palestina»... [+ informació]

El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca el gener del 2023 amb 25.832.034 visitants que han fet 56.668.047 consultes de pàgines

Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 31 de gener del 2023, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli», entre altres monogràfics d'informació cultural, ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el mes de gener del 2023, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada de 25.832.034 visitants i 56.668.047 consultes de pàgines. Actualment es té una mitjana diària de 11.437,8 visites de pàgines (10,32 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 12 minuts i 17 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 17.002 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, connectats des de 143 països més, entre els quals destaquen, pel nombre de visites, Alemanya, Algèria, Anglaterra, Angola, Aràbia Saudita, Argentina, Armènia, Austràlia, Àustria, Bahamas, Bèlgica, Bhutan, Bielorússia, Bolívia, Bòsnia i Hercegovina, Brasil, Bulgària, Burkina Faso... [+ informació]

El nou «Arxiu Lliure» consultable en línia i presencial recull més de 60.000 documents de la hitòria del Teatre Lliure entre fotografies, programes de mà, cartells, premsa, plànols, músiques i videos

Aquest nou espai digital permet navegar pels fons documentals del Teatre Lliure i és accesible a tothom qui hi estigui interessat. La documentació recull els últims 46 anys de la institució amb un fons de més de 60.000 documents que poden ser consultables en línia o, prèvia demanda, també presencialment els dilluns. La documentació és el testimoni de la història de més de 2.000 espectacles i actes paral·lels. S'hi poden trobar fotografies, programes de mà, programes artístics, cartells, reculls de premsa, col·leccions d'objectes, fons sonors, plànols, vídeos, entrevistes, músiques i anècdotes. Per elaborar l'Arxiu Lliure, la responsable d'Arxiu, Biblioteca i Patrimoni del Teatre Lliure... [+ informació]

Mor als 95 anys Josep Maria Espinàs, l'escriptor que als anys cinquanta del segle passat va crear contes en vinil com «El timbaler del Bruc», adaptacions de clàssics com «Viatge a la Lluna« o «En Pere i el llop» i cançons infantils per a la generació de postguerra

La mort als 95 anys de l'escriptor Josep Maria Espinàs (Barcelona, 1927) recorda l'edició de «Les 26 cançons infantils» amb lletra seva i musicades per Francesc Burrull, publicades als anys seixanta en vinil i reeditades el 2010 per l'àrea discogràfica de l'Editorial La Campana amb un pròleg de Lluís Llach. Les lletres havien estat musicades per Francesc Burrull als anys seixanta. Josep Maria Espinàs també va ser autor de l'adaptació en vinil del conte «Viatge a la Lluna» amb música de Xavier Montsalvatge. Havia publicat també en suport vinil la llegenda d'«El timbaler del Bruc», el 1959, amb Josep Casas Augé i Isidre Solà de narrador. El 1964 va publicar en vinil el conte «El Pere i el llop» amb l'Orquestra Pro Música de Viena dirigida per Hans Sawarowsky on s'introdueix els infants en cadascun dels sons d'un instrument musical [més informació a la revista digital Cornabou]. El 1970, va participar amb la guitarrista Laura Almeric (acompanyant de Lluís Llach morta el 2019) en el vinil «Som així», dins la discoteca infantil de la discogràfica Concèntric, amb un recull de cançons infantils sobre la diversitat de les característiques físiques (el fati, els bessons, el prim, l'alt, la baixeta...). Tot i no ser de caràcter infantil, també cal recordar que Josep Maria Espinàs és coautor amb Jaume Picas de l'«Himne del Barça» que amb música de Manuel Valls es va estrenar el 1974 i que és una sintonia que també molts infants i joves taral·legen de tant en tant. Josep Maria Espinàs, advocat de carrera, ofici que va exercir fins al 1955, quan va entrar a l'Editorial Destino, va tenir sempre una gran sensibilitat per la música. Va ser un dels fundador d'Els Setze Jutges, amb Josep Porter i Remei Margarit, i impulsor de la Nova Cançó amb les seves versions del cantant Georges Brassens i es va involucrar el 1971 com a mànager en la fundació del Quartet Tarragó, dissolt el 1988. L'obra literària de Josep Maria Espinàs destaca per la seva prolífica dedicació a l'articulisme periodístic ( Avui i El Periódico), els seus llibres de viatges, els de memòria biogràfica, els de divulgació cronista i també per les seves novel·les i narracions. Josep Maria Espinàs, que també havia tastat el gènere de l'entrevista a la televisió, ha estat un dels autors amb més obra publicada i més aceptació de lectors dels últims quaranta anys dins l'àmbit de les lletres catalanes... [+ informació]

Engruna Teatre dedica una funció de l'espectacle familiar «Sopa de pedres» convidant molts dels refugiats que hi ha a Catalunya arran de la guerra

Crítica de l'espectacle: «No només els catalans de les pedres en fan pans.» L'Alma, la protagonista d'aquest sensible espectacle familiar, representa una nena siriana que fuig de la guerra del seu país. Però no cal que sigui Síria una referència geogràfica imprescindible perquè ben aviat l'Alma —un titella que acaba fent-se entranyable— es posa en la pell de tants refugiats de tants altres indrets que intenten buscar una vida millor fora de la seva terra. Per això, la companyia Engruna Teatre, que ja fa més de dos anys que porta en gira l'espectacle, amb més d'un centenar de representacions, ha aprofitat aquesta minitemporada al Teatre Nacional de Catalunya —funcions escolars i familiars en cap de setmana— per destinar una funció a reunir famílies que viuen refugiades en aquest moment a Catalunya i també les arribades en els últims temps, però sobretot les que encara viuen amb la por al cos arran de la constant revifada i amenaça de la invasió russa sobre Ucraïna quan es pronostiquen els pitjors averanys a tocar del primer any de l'inici de la invasió... [+ informació]

La Federació d’Ateneus de Catalunya a través de la Xarxa de Teatres d’Ateneus de Catalunya té una programació d’espectacles per a aquest 2023 amb dotze propostes de disciplines diferents

Les propostes abasten des de teatre fins a música, dansa, familiars i titelles i es preveu que facin una gira amb un total de 120 representacions en 33 teatres d’ateneus d’arreu del país. Aquests dotze espectacles compten amb el suport de la Federació d’Ateneus per fer possible una gira que inclou reconeguts professionals de l’escena catalana. A banda, cal sumar-hi també l’obra que cada any produeix la Federació d'Ateneus de Catalunya (FAC) que enguany s’estrena el mes de març i que recorrerà també aquests 33 espais escènics dels ateneus. Una de les obres que ha tingut més bona acollida és «Faig tard», un monòleg còmic sobre el “desconcert” interpretat per l'actriu Rosa Andreu i escrit conjuntament... [+ informació]

Buscar les entranyes del Broadway més pur

Dinou peces. Tot un senyor repertori. Setanta minuts sense publicitat intermèdia perquè no és l'Spotify free, que diuen que ara parlarà en català i tot gràcies al futbol —¿el femení?. Un espectacle que és com una mena de “playlist”, però en viu i en directe. En tot cas, la companyia d'El Maldà s'anticipa a l'acord lingüístic de l'Spotify Barça i ha versionat totes i cadascuna de les peces del muntatge al català en adaptacions i traduccions de Roser Batalla, Núria Cuyàs, Jordi Galceran i David Pintó. Feina feta no hi ha destorb. Bona feina, a més. ¿Teatre musical o concert teatral...? Deixem-ho en un mig i mig. I tenint en compte les dimensions de la sala d'El Maldà, diguem que es tracta d'una mena de “party” semblant a aquelles festes particulars de saló dels feliços anys vint del segle passat per a “amics i coneguts” i per donar a conèixer l'última creació artística, teatral o musical... [+ informació]

Una obra enciclopèdica del Servei de Cultura Popular de l'Ajuntament de Barcelona recull més de 600 anys d'història dels gegants de la ciutat

El volum «Barcelona, any 1424. El Llibre de les solemnitats de Barcelona» inclou una relació dels elements municipals que van concórrer a la processó del Corpus. Entre ells, “Lo rey David ab lo Giguant”. Segons els estudiosos, és la primera referència gegantera del món. L’any 2024 es compliran 600 anys dels primers gegants coneguts a la ciutat. Per celebrar-los, l’Ajuntament de Barcelona ha impulsat un treball enciclopèdic, un projecte multimèdia en forma de llibre, «Barcelona gegantera. Història d’un moviment popular contemporani», escrit per Nico Alonso, i de web, que fa una recopilació exhaustiva de la història gegantera de la ciutat. Aquest ambiciós projecte multimèdia posa al dia l’activitat de les colles geganteres de Barcelona. Es tracta d’un treball de recerca, exhaustiu i rigorosament documentat... [+ informació]

El “xou” de la Moliner i el Negrié

Tu dius tomàquet, jo dic tomàquet... O tu dius tomaca, tomàtiga, tomàtec, tomàtic o domàtiga i jo dic tomaca, tomàtiga, tomàtec, tomàtic o domàtiga... a gust no pas dels consumidors del vegetal vermell i sucós sinó dels parlants, experiment lingüístic que ja va córrer en el seu moment en la versió original anglesa de la cançó. El xou que munten des de fa set anys Anna Moliner i Joan Negrié —anomenem-lo "xou" sense embuts ja d'entrada— s'empara en un dels coixins de la cançó «Let's Call the Whole Thing Off», escrita per George Gershwin i Ira Gershwin el 1937, una de les icones musicals de la pel·lícula «Shall We Dance» (la del 1937, doblada aquí com a «Ritme boig»), amb el duet clàssic de Fred Astaire i Ginger Rogers... [+ informació]

Predicar al metavers

Davant el dilema del que en teatre són o no són les ben o mal anomenades “noves tendències”, hi ha aquesta resposta del col·lectiu i companyia La Virgueria que amb l'espectacle «El missioner», de qualificatiu inclassificable, fa una prèdica al metavers a partir de la influència i la manipulació que el bombardeig dels videoclips musicals exerceix sobre la societat actual, sobretot, esclar, en els més joves que el tenen com a mirall del que haurien de voler ser si volen ser com el que diuen que són els protagonistes dels “hits” musicals convertits en models narratius de vida tant des de la ficció com des del realisme... [+ informació]

Entre el dia més llarg i el dia més curt

Coincidint amb aquesta estrena de l'obra «Solstici», salta una notícia de les tràgiques i que a vegades passen desapercebudes. Una jove youtuber francesa, 23 anys, ha demanat el suïcidi assistit a través de la xarxa i ha posat una data: finals d'aquest any a Bèlgica on el suïcidi assistit per problemes psicològics diagnosticats és legal. Sembla que la jove francesa pateix problemes de salut mental derivats en part per una infantesa durant la qual va patir abús sexual i assetjament escolar cosa que l'ha portada a tenir un transtorn de personalitat que li fa la vida insuportable. «Solstici», una peça de petit format però de gran intensitat, posa davant dels espectadors, en un recurs constant de flaixbac, les circumstàncies de dos joves que viuen encadenats per un passat angoixant d'infància i d'adolescència... [+ informació]

Puta nit i bona... tevetrès!

No han calgut més de cinquanta programes, cinquanta nits, perquè el “late night” «Zona Franca» de TV3 estigués a l'ull de l'huracà polític. Després de dos o tres incidents pels límits del seu humor el sintagma «Zona Franca» s'ha sentit repetidament en les últimes sessions de control del Parlament de Catalunya destinades a fiscalitzar del dret i del revés la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Sobretot des de les preguntes dirigides pels portaveus de VOX, Ciudadanos —respectem el seu nom en la llengua que els agrada ja que sempre parlen en espanyol al Parlament—, PP i, de tant en tant, també el PSC. Tots, com es veu, partits nacionalistes o ultranacionalistes espanyols que tenen el dit posat a l'ull de la televisió catalana ja sigui sobre el «Polònia» o sobre qualsevol altre programa més o menys irreverent... [+ informació]

Masoquisme intel·lectual

El dramaturg Martin Crimp (Dartford, Kent, Regne Unit, 1956) va basar aquesta obra estrenada al National Theater de Londres el 2019 a partir de la novel·la «Pamela o la virtut recompensada» de Samuel Richardson, publicada el 1740. La directora Magda Puyo tendeix sempre a pujar a la corda fluixa en els muntatges que dirigeix i fa la sensació que no l'espanten ni el perill de la pèrdua de l'equilibri ni el vertigen de l'alçada. L'obra «Quan ens haguem torturat prou» —en català s'ha optat per no recórrer al subtítol original que fa referència a la novel·la de base i que justifica amb “dotze variacions”— és un muntatge que produeix precisament vertigen. El produeix als espectadors i segurament que també n'ha produït als intèrprets quan s'han posat en la pell dels personatges torturats de Martin Crimp, sobretot l'Home i la Dona, perquè no tenen nom de fonts, interpretats amb la força que els caracteritza, per Xavi Sáez i Anna Alarcón, una parella d'intèrprets... [+ informació]

Un arbre vestit de neu

L'actor Roger Casamajor (La Seu d'Urgell, 1976) i l'actriu Annabel Castan (Tremp, 1980) ja van coincidir en l'adaptació de la novel·la «Pedra de tartera» de Maria Barbal, al Teatre Nacional de Catalunya. Ho dic perquè en el moment que s'enfronten, ell com a director debutant i ella com a una de les quatre intèrprets, en la versió de «Quatre dones i el sol» de Jordi Pere Cerdà, pseudònim literari d'Antoine Cayrol (Sallagosa, Alta Cerdanya, 1920 - Perpinyà, Rosselló, 2011), la relació ambiental amb el món aïllat i aspre de muntanya no els és gens aliè. Una cosa similar es podria dir de les altres tres intèrprets nascudes a Barcelona: Irina Robles es va traslladar als 5 anys a Andorra i tant ella com Jèssica Casal i Núria Montes es van relacionar amb el Principat a través de la formació artística a l'Escena Nacional d'Andorra que produeix el muntatge estrenat ara al Teatre Akadèmia. No hi ha dubte, doncs, que tot i pertànyer a una generació moderna, el ressò del bressol avantpassat s'imprimeix també a l'hora que posen en escena el discurs poètic i de profunda fiblada psicològica que hi va deixar, ara farà aviat 60 anys... [+ informació]

Prohibit encendre foc al bosc

Es reposa l'obra «Animal Negre Tristesa» a la Sala Beckett que es va esrenar amb gran èxit fa un any. La crítica deia: L'autora Anja Hilling (Lingen, Baixa Saxònia, Alemanya, 1975) es mira al mirall de Shakespeare tot i la seva procedència germànica. El drama de la seva obra «Animal Negre Tristesa», que sembla escrita avui mateix, ve en realitat de lluny, del 2007, fa quinze anys, i ja es va estrenar el 2008 a Hamburg. L'obra que es podria gairebé qualificar de “poema èpic” ha reposat força temps dins la cartera de projectes de La Beckett fins que ha trobat el moment (la incertesa actual), l'equip (la maduresa inqüestionable de tot del repartiment) i la direcció (la validesa consolidada de Julio Manrique) que s'hi poguessin enfrontar amb totes les garanties i sense prendre mal... [+ informació]

Mirar i callar sense deixar de pensar

Vist fugaçment dins el Festival Grec del 2018, al Sant Andreu Teatre, la companyia El Conde de Torrefiel es va emportar amb aquest espectacle, «La plaza», el Premi la Crítica de les Arts Escèniques en la modalitat de Noves Tendències. Han passat gairebé cinc anys i probablement es podria continuar qualificant el muntatge que ara recupera el cicle Katharsis del Teatre Lliure com un espectacle encara de “noves tendències”, tot i que aquesta definició canviï ràpidament d'un dia per l'altre i una “nova tendència” d'última hora en deixi una altra per superada. El Conde de Torrefiel és una companyia que, malgrat haver picat pedra en sales alternatives catalanes, després del seu salt internacional, coneixen molt més a fora que aquí, a pesar que va néixer a l'Institut del Teatre de Barcelona el 2010 amb un estil multidisciplinar que van crear, de fet, amb una altra companyia que també té més festejadors a fora que a casa, La Veronal... [+ informació]

T'odio, amor meu!

Aquest espectacle-performance «Domestic Violence» de l'artista visual Markus Öhrn (Suècia, 1972), fa cinc anys que es va estrenar al Festival de Viena quan la violència de gènere, que ja existia amagada des de temps ancestrals, encara no havia sortit a la llum des de tots els angles, polítics, socials i mediàtics, com passa ara. Entrar al Teatre Lliure de Montjuïc venint del carrer amb les notícies gairebé diàries d'assasinats de dones en l'àmbit domèstic no fa res més sinó entrar en un bucle de continuïtat del que hauria de ser l'espectacle: una denúncia preventiva i, en canvi, és un reflex de la realitat més cruel. El suec Markus Öhrn ha estat inclòs en el cicle “Katharsis” del Teatre Lliure que explora per quart any les disciplines més radicals i que tenen la caracerística que s'allunyen del teatre convencional [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. «Domestic Violence» és un muntatge de “només” 5 hores, cinc, que aviat és dit, i que posa a prova els espectadors i els facilita que entrin i surtin de la sala, si volen, mentre a l'escena es desenvolupa una trama monotemàtica: la violència de l'home contra la dona. Dos intèrprets i un pianista (també ell amb 5 hores a les tecles posant-hi la banda sonora que marca els alts i baixos de la violència que s'hi retrata)... [+ informació]

Com un punyal poètic a l'esquena

Pablo Rosal (Barcelona, 1983) és un d'aquests creadors multidisciplinars que es podrien qualificar d'home-orquestra. Poeta, dramaturg, actor, director i, en una certa etapa, també professor d'institut, format en Humanitats i en Direcció i Dramatúrgia a l'Institut del Teatre, ha col·laborat amb Agrupación Señor Serrano (que ja vol dir alguna cosa) i fins i tot s'ha llençat a la piscina cinematogràfica amb una pel·lícula produïda, pensada i cuinada per ell mateix que va visitar diferents festivals internacionals. Fa deu anys, Pablo Rosal ja va estrenar a la Sala Beckett «Monsieur Apeine quiere hacer amigos (Balada conversacional)» i en els últims quatre anys, resident a Madrid, ha participat en espectacles de companyies tan poc sospitoses de no tenir èxit com Teatro del Barrio i el Teatro de la Abadía... [+ informació]

La Rosa de Foc del Manelic

No es pot parlar de deconstrucció de la «Terra baixa» original perquè el que han fet els dramaturgs Pablo Ley i Carme Portaceli en aquesta nova versió del Teatre Nacional de Catalunya és una reconstrucció del crim que Àngel Guimerà va deixar embastat. «He mort el llop!»... i cap a casa. Així ha estat des de fa 125 anys. De la mateixa manera que el «ser o no ser» de Shakespeare deixa clar sempre que “aquest és el dilema”. Semblava que «Terra baixa» era un d'aquests clàssics que no admetia gaires retocs: la muntanya, el llop, la pastura, el mas, la submissió de la dona, el caciquisme de l'amo... Doncs, sí. Pablo Ley i Carme Portaceli han demostrat que sí, que es pot retocar. I han reelaborat una «Terra baixa» que sembla feta de cap i de nou. I el que té més mèrit: sense defugir l'època en què Àngel Guimerà la va emmarcar, però enquadrant-la ara en el context històric d'aquell moment... [+ informació]

Ull per ull, dent per dent

Tothom té dues cares, la pròpia i la de la màscara, ni que potser no ho sàpiga. Tothom porta a dins amagat el seu Jekyll i el seu Hyde. O, com diu un dels dos protagonistes d'aquesta obra de petit format, «Jo sóc la fúria», del dramaturg, director, actor i cantant Marcel Clement (Andorra la Vella, 1982), tothom porta dins el seu Superman i el seu Batman. Només cal una espurna perquè la fúria es descarregui. Sense que qui la fa esclatar sigui capaç d'aturar-la. Aleshores se'l titlla científicament d'esquizofrènic o de tenir una doble personalitat. I el sistema establert opta per amagar-lo dels ulls de la societat en un psiquiàtric o, com es deia abans, en un manicomi, institucions on s'ha passat dels experiments més pedestres amb nefastos electroxocs dels anys trenta del segle passat a la teràpia de la rehabilitació i, més recentment, per la teràpia de l'estudi psiquiàtric i psicològic amb l'esperança frustrada fins ara pel gremi de penetrar en els misteris que emmagatzema zelós el cervell humà... [+ informació]

Delictes a la carta o en streaming

L'esperpent dels diferents estaments judicials espanyols sobre com sortir de safari per caçar el president Puigdemont és digne de la barba de Ramón María del Valle-Inclán. Mentre el principal redactor de les euroordres es contradiu ell mateix i es treu de la màniga de la toga el delicte de malversació agreujant, els fiscals que van protagonitzar la popular sèrie «Yo me lo como, yo me lo guiso», en el judici del Segle d'Or de l'era moderna, volen que el cap del president Puigdemont s'obtingui no només per malversació agreujant sinó també per desordres públics agreujants. I quan tot semblava que aquesta opció no seria atesa pel jutge del Tribunal Suprem espanyol, que s'ha fet un llustrós nom a Europa amb les seves contradictòries euroordres, mai ateses, per cert, s'hi afegeix l'anomenada advocacia de l'Estat que també vol la seva part del botí per malversació agreujant i desordres públics agreujants. L'esperpent nostàlgic del medieval delicte de sedició no té límits... [+ informació]

Els “aventis” a l'ombra de Buffalo Bill

Una tarda d'un dia gris de postguerra va arribar a la ciutat un imitador de Buffalo Bill. I va concertar una actuació a l'escola que el mestre va acceptar amb tot el risc que allò comportava en aquells temps d'inspectors de continguts franquistes i capellans amb sotana supervisors de la religió obligatòria. Però aquell Buffalo Bill —amb l'uniforme típic de vaquer— va anar més enllà del que seria una actuació recomanable per a infants. Va plantar una acompanyant de pista davant d'un tauló i la va començar a envoltar amb una perillosa tirada de punyals amb l'esglai tant del mestre com de tot l'alumnat.Tot això —que avui no s'acceptaria en una activitat escolar pedagògicament admesa— passava a la meitat de la dècada dels anys cinquanta del segle passat, quan les activitats lúdiques de la que després seria anomenada “escola activa” encara no havien arribat... [+ informació]

Els museus de Barcelona es reinventen de cara a l'any 2023 amb propostes expositives noves, celebració de congressos i altres iniciatives

El Museu d'Història de Barcelona (MUHBA) es renova completament amb motiu del seu 80è aniversari, de museu de la ciutat a museu de la ciutadania i inaugurarà 9 seus patrimonials durant el 2023. El Museu de Ciències Naturals obrirà les portes del Museu Martorell al voltant del mes de maig amb noves exposicions temporals, i a la seu del Fòrum retrà homenatge a les dones treballadores de museus amb «Les senyoretes del Museu». El Museu Picasso oferirà dues exposicions en el marc de la celebració del 50è aniversari de la mort de l’artista, a més de l’exposició «Carmen Calvo. Diàleg amb Picasso». S’estrenarà una nova sala immersiva i interactiva per visitar la restauració dels murals de la capella de Sant Miquel del Monestir de Pedralbes. L’art digital, l’art urbà, la ceràmica de Picasso i les dones dissenyadores centren la proposta expositiva del Museu del Disseny... [+ informació]

Entre bruixes i mussols

Suplement núm. 26. Sumari: Entre bruixes i mussols. Fes-me un pòdcast i et diré què escolto. A la corda fluixa. Hi havia una vegada... Biblioteques escolars... qui us ha vist i qui us veu! Novetats literàries. L'aparador. Els suplements de Cornabou. «El temps recent ha deixat un rastre d'incertesa que plana no només sobre la societat del segle XXI sinó també sobre la creació artística de totes les disciplines. I la literària no n'està al marge. Vivim entre bruixes i bruixots i molts mussols. Al calaixó de les bruixes i els bruixots s'hi poden posar els virus invisibles i traïdors o les guerres sempre injustes i cruels que recorden algunes de les caselles històriques més fosques [descàrrega del Suplement Cornabou núm. 26 en PDF]. Els mussols són els que vetllen les bruixes i els bruixots i els esperonen amb els seus esgarips tenebrosos. Però contra bruixes i mussols hi ha sempre la força de la paraula que ens arriba cada vegada per canals més nous. La bruixeria només sent els esgarips dels mussols. L'esperança d'un temps millor té sempre el play a punt per escoltar la netedat de la paraula.»... [+ informació]

La incògnita de la síndrome de resignació

El dramaturg Daniel J. Meyer (Buenos Aires, Argentina, 1982) ha coincidit amb l'actor i director Xicu Masó en basar la seva inquietud per la hipocresia de la vella Europa envers els refugiats en la incògnita descoberta ja fa temps a Suècia sobre infants i joves que pateixen el que s'ha anomenat “síndrome de resignació”, un estat letàrgic que afecta els refugiats quan psicològicament reben l'impacte que poden ser expulsats del país que presumptament els havia d'acollir i ajudar a créixer per una vida millor. Ja sé que començo per allò que la compayia AKA vol que sigui un secret, però a l'era de la intercomunicació global és impossible mantenir un secret ni que aquest s'amagui sota un nom enigmàtic com “huppgivenhet” que porta de seguida a la terminologia adoptada a Suècia per anomenar científicament aquesta patologia: “Uppgivenhetssyndrom”... [+ informació]

Deu pometes té el pomer

L'any 1979 —ha plogut molt des d'aleshores—, l'Editorial Tusquets va saltar de la poltrona quan va saber que el premi La Sonrisa Vertical de relats eròtics l'havia guanyat un original presentat amb el pseudònim d'Ofèlia Dracs que amagava vuit autors encara joves com Quim Monzó, Joaquim Carbó, Jaume Fuster, Jaume Cabré, Josep Maria Illa, Xavier Romeu, Joan Rendé i Joaquim Soler. Diuen que el col·lectiu va voler que hi haguessin també dues escriptores, però que finalment les escollides van renunciar a formar-ne part. El recull es va publicar amb el títol «Deu pometes té el pomer». Ja he començat dient que des del 1979 havia plogut molt. I eròticament encara ha plogut més. A la dècada dels setanta del segle passat, encara es vivia l'eufòria postdictadura i el despertar de tabús com el sexe i l'erotisme. «Deu pometes té el pomer»,... [+ informació]

Els museus i centres d'exposicions de Barcelona van rebre durant el 2022 més de 3.700.000 visitants amb el Museu Picasso al capdavant

Les visites als espais expositius de Barcelona van experimentar una clara recuperació l’any 2022 en relació als dos anys anteriors. A l’espera de les dades definitives, que s’acabaran de recollir al llarg del mes de gener, 3.700.000 persones van visitar els museus i centres d’exposicions gestionats per l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) i els museus amb aportació municipal amb col·leccions municipals. La xifra encara queda lluny de les registrades en els exercicis prepandèmics, però se situa molt per sobre de les dels anys de restriccions provocades per la pandèmia (l’any 2021 van ser poc més de 2.000.000, gairebé tres milions per sota del 2019, en què es van superar... [+ informació]

L'Any Vallverdú començarà a l'Auditori Enric Granados de Lleida el 5 de febrer i encetarà un seguit d'activitats per tot Catalunya

L'escriptor Josep Vallverdú (Lleida, 1923), el 9 de juliol complirà 100 anys. És per això que aquest 2023 s'ha declarat l'Any Vallverdú, cosa que satisfà el mateix autor pel fet que un centenari es pugui commemorar en vida. El programa d'activitats començarà el 5 de febrer a l'Auditori Enric Granados de Lleida, d'on l'autor és fill predilecte. Durant l’acte, organitzat conjuntament per la Institucions de les Lletres Catalanes (ILC) i la Paeria de Lleida, a banda de la presentació dels principals eixos de l’Any, s’hi inclourà un fragment audiovisual inèdit que pertany a un documental sobre Vallverdú elaborat per Eugeni Casanova, una conversa amb l’autor i una lectura de fragments de la seva obra. Balaguer, ciutat de residència actual de l’autor i amb la qual té una relació especial perquè n’és fill adoptiu des de 2016, ha estat lloc triat per posar el punt i final de l’Any. Concretament, se celebrarà un acte, organitzat conjuntament per la ILC i la Paeria de Balaguer, el dia 3 de desembre al Teatre Municipal de Balaguer. En aquesta cloenda es representarà el tast d’un espectacle basat en l’obra de Vallverdú que la Paeria de Balaguer ha encarregat. Així mateix, està previst celebrar un acte institucional a Barcelona, ciutat on Vallverdú també hi ha viscut i treballat, coincidint amb la data del centenari de l’autor durant el mes de juliol. L'Any Vallverdú comptarà amb l'exposició “Vallverdú, horitzó”, que acostarà... [+ informació]

Amb Pisteter, no! Amb Pisteter, no!

Una faula, una comèdia, un cabaret, un divertimento i molt més. Tot això és «Els ocells». En resum: una troballa que no ha de passar desapercebuda i estic segur que no hi passarà. Pronunciar La Calòrica ara ja vol dir que darrere s'hi cou una nova proposta interessant. Ja són deu anys de trajectòria, que en teatre són com si fossin un segle: «L'Editto Bulgaro», «La nau dels bojos» i, entre altres, sobretot, «Fairflay», aquesta amb públic a manta i premis a dojo. Però «Els ocells» és tota una altra cosa. Diria encara més: és la revàlida definitiva i la consolidació absoluta d'una companyia que ha nascut de la necessitat de joventut de fer-se un paper en el sector teatral català i se n'ha sortit picant pedra. «Els ocells» és una obra d'Aristòfenes estrenada el 414 a.C. Ha plogut molt des d'aleshores... [+ informació]

Revolució i poder: dues víctimes del sistema

Reposicions, intensa gira i la roda continua. Oriol Pla torna amb el seu «Ragazzo», estrenat gairebé com un treball de camp a la Nau Ivanow el 2015, reposat a l'Espai Lliure de Montjuïc on, només anunciar-se, va haver de prorrogar amb totes les localitats exhaurides. La gira es tanca definitivament ara amb una reposició a L'Off La Villarroel i també amb una considerable venda anticipada. L'èxit d'aquest espectacle té dues columnes vertebrals: la seva autora, Lali Álvarez Garriga i el seu intèrpret, Oriol Pla. Dues veus joves, 1980 i 1993 respectivament, amb una trajectòria ja al seu darrere, però que amb aquest espectacle van posar el dit a la nafra del teatre compromès —quan semblava oblidat— amb els ideals i les utopies que planen per damunt de la societat globalitzada i, sobretot de la societat juvenil, des que ha començat el segle XXI... [+ informació]

Qualsevol barbaritat sempre es pot tornar a repetir

Quatre anys després que hagués estat un dels espectacles més ben rebuts de la companyia de la Sala Atrium els seus promotors el van recuperar el 2017 i l'han tornat a recuperar ara, en aquest cas al Teatre Akadèmia, i amb un repartiment ampliat, perquè el seu contingut no té data de caducitat. No només no en té sinó que, en certs moments com l'actual, el seu missatge sobre com es congria la deformació de la veritat ressona com un avís: qualsevol barbaritat sempre es pot tornar a repetir. Una delegació de la Creu Roja Internacional va visitar el 1944 el camp d'extermini nazi de Thresienstadt, a Txecolovàquia. Els capos del camp van maquillar les instal·lacions, van enjardinar els voltants i fins i tot van alleugerir la capacitat dels jueus empresonats.... [+ informació]

A cal fuster hi ha novetat...

A cal fuster hi ha novetat... I ho dic com ho deia el poeta J.V.Foix no perquè siguin dies de Nadal sinó perquè, al director i dramaturg Àlex Rigola, això de la fusteria sembla que ho porti a l'ADN, si tenim en compte que posar intèrprets i espectadors embalats en una caixa de fusta —més gran o més petita, depèn— ja ho ha fet en propostes anteriors com «Who is me. Pasolini» (2016) o «Vània» (2017), muntatges d'estructura i dramatúrgia singulars, amb un cert aire experimental que, sense tanta fusteria, el director ha anat imprimint amb un mètode molt personal que han donat altres propostes com «La gavina» (2018), «23F. Anatomia d'un instant» (2021) o «Ofèlia. Panic Attack» (2021), aquest últim, per cert, amb l'actriu Roser Vilajosana dins d'una carrosseria de Seat 600... [+ informació]

Aixeca't i camina!

El dramaturg i director argentí Pablo Messiez (Buenos Aires, 1974), aquesta vegada, que és la tercera que passa pel Teatre Lliure, no ho posa gens fàcil als espectadors sinó que els exigeix que s'endinsin en la seva pròpia especulació sobre el fet de creure o no creure en allò que es veu o en allò que et diuen que es veu. Pablo Messiez va dirigir el 2018 i el 2019 en reposició a l'Espai Lliure de Montjuïc, el suggerent espectacle «El temps que estiguem junts» amb intèrprets catalans. I el 2021 va portar a la sala gran de Montjuïc el seu espectacle lúdic «Las canciones». Amb l'actual muntatge «La voluntad de creer», el dramaturg fa un gir de 360º i parteix de la pel·lícula danesa «Ordet (La paraula)», de Carl Theodor Dreyer, rescatada del blanc i negre del 1955, que Messiez reprodueix en un televisor minúscul vintage situat en un cantó de l'escenari com si volgués que la projecció en blanc i negre... [+ informació]

Grans il·lustrats: mites, llegendes i éssers màgics

És realment difícil i insòlit trobar en un únic segell editorial un lot d'edicions de luxe com aquests quatre grans àlbums que, si bé continuen en la línia habitual de Baula, no paren en la “missió” d'introduir en la literatura catalana obres que fugen del tòpic establert i que aporten la combinació de grans àlbums il·lustrats amb textos clàssics poc coneguts com els «Mites i Llegendes d'Europa, Àsia, Amèrica, Àfrica i narracions de mitologies grega i nòrdica», així com obres contemporànies d'influència clàssica com «La princesa Tòtem» o dos volums de l'Enciclopèdia d'Éssers Màgics («Les bruixes» i «Les fades») que, a pesar de l'arriscada etiqueta “enciclopèdica”, mantenen un atractiu equilibri entre la divulgació i la ficció carregada d'imaginació... [+ informació]

Desplega't, Mare Terra!

Crítica literària del llibre d'artista «Gràcies, Mare Terra!», d'Akiara Books: Cada 22 d'abril —vigília de Sant Jordi— es commemora sense gaires escarafalls el Dia Internacional de la Mare Terra, declarat així el 1970 per les Nacions Unides amb l'objectiu de conscienciar la humanitat sobre els problemes generats per la superpoblació, la contaminació, la conservació de la biodiversitat i la degradació medioambiental. La cosa ve de lluny. Però més de cinquanta anys després, sembla com si la humanitat a la qual s'adreçaven les Nacions Unides aleshores hagués sentit ploure —no gaire últimament, per cert— i tots aquests problemes que a l'ultim quart de segle XX es començaven a posar com a greus i urgents sobre la taula —proliferació de les nuclears, increment de les plantes industrials, abandonament del camp, oblit del manteniment dels boscos, emigració rural versus urbana...— a hores d'ara s'han resumit amb una justificació i una única definició: canvi climàtic. Queden molt lluny els antics lemes «Nuclears? No, gràcies!» que ara, amb la enèsima crisi energètica i financera, sembla que s'hagin canviat alegrement per uns altres que diguin: «Nuclears, Sí, gràcies!»... [+ informació]

A la taula i al llit, en pijama al primer crit!

«¿Qui sóc jo...?», es pregunta finalment el protagonista d'aquesta obra de l'autor Florian Zeller (París, 1979) que tracta subtilment —sense voler fer-ne un documental divulgatiu— la malaltia de l'Alzheimer. Estrenada el 2012 a París, l'obra va saltar ràpidament fronteres i va convertir l'autor, que ja era conegut com a novel·lista, en una de les promeses, aleshores encara jove, de la dramatúrgia francesa. «El pare» té un repte afegit per a aquells que s'hi volen enfrontar: només pot ser interpretada per un actor que tingui aproximadament o que aparenti l'edat prou avançada per fer creïble el seu personatge. En aquest cas, l'Andreu, el personatge protagonista interpretat per l'actor Josep Maria Pou —que en té 78—, és en la ficció a la ratlla dels 76, potser una mica aviat per patir demència senil, però no impossible, tenint en compte els avenços cada vegada més precoços de la malaltia.... [+ informació]

L'òpera «Tosca» de Giacomo Puccini obre el 2023 del Gran Teatre del Liceu amb la mirada del director Rafael R. Villalobos i en coproducció amb el Théâtre de la Monnaie de Brussel·les

La versió del director posa en relleu la por a Déu com a eina de dominació política i de manipulació social en un drama on la música subratlla la psicologia dels personatges. Una partitura on Giacomo Puccini va reflectir el nivell més elevat de truculència i on uneix les baixes passions de l’òpera verista i l’expressionisme amb el cant de la tradició italiana. Rafael R. Villalobos se centra en el malvat Scarpia, presentat com un protofeixista que reprimeix la llibertat artística i sexual. És així com el drama de Giacomo Puccini dialoga amb l’univers de dos genis romans: Pier Paolo Pasolini i Caravaggio, amb la presència a l’escenari de quadres creats pel prestigiós artista Santiago Ydáñez, guardonat amb el premi de pintura BMW 2018. L’encarregat de dirigir l’Orquestra Simfònica i el Cor del Gran Teatre del Liceu és el director Henrik Nánási. En aquesta versió de «Tosca»... [+ informació]

La Calòrica i la flaire del vell Bogatell

La Calòrica tanca definitivament la gira de l'espectacle «De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda» al Teatre Borràs de Barcelona, fins al 8 de gener, amb el repartiment original. Crítica de l'estrena: «¿Nuclears...? No, gràcies!», deien els ecologistes i verds del segle passat. Entremig, una pausa, algunes crisis i l'oblit. Les nuclears han anat fent i fins i tot han revalidat la seva estada sense saber encara on deixaran anar tot el que evacuen. Entremig, també, hi ha hagut altres inquietuds socials. Paradoxalment, com a alternativa a les nuclears, una que també podria dir, com aquella: «¿Eòlics...? No, gràcies!». I és que no estem mai contents. O almenys això és el que pensen els que ara s'anomenen "negacionistes". Com per exemple, aquesta «dèria moderna» a posar el dit a l'ull del famós canvi climàtic... [+ informació]

Humanitzar els “Impossibles”

Joan Font i Jaume Bernadet, dues de les ànimes de Comediants, diuen en l'article «Sobre les arts de carrer i el sentit de la festa (reflexions en veu alta)», inclòs en el volum «Joan Font. La descoberta d'un nou llenguatge teatral», a cura de Piti Español (Converses, 7 / Edicions de l'Institut del Teatre, 2022): “El nostre objectiu és plantejar un teatre dels sentits, un teatre de formes, colors, olors, textures, músiques i silencis, però també d’emoció i provocació. La provocació que suposa enfrontar amb optimisme la política de la por, la provocació que suposa redescobrir valors senzills, quotidians, davant la imparable roda del consum, la provocació del compromís amb els problemes presents, inventant històries compartides, moments que ens reconciliïn amb l’ésser humà i ens ajudin a obrir els ulls, i fer del món una gran casa de cultura que tots hem de cuidar abans no sigui massa tard... [+ informació]

El quart rei mag “freelance”

El nord-americà Henry van Dyke (Germantown, Pennsilvània, 1852 - Princenton, Nova Jersey, 1933), escriptor i pastor presbiterià, ha passat a la història de la literatura com l'autor del relat «The Other Wise Man», publicat el 1896, una recreació de la teoria sobre els tres astròlegs savis, que han passat a ser reis mags en la cultura popular més pròxima, i la suposició que encara n'hi va haver un quart, un jove de trenta anys, que en clau de “freelance”, va anar també a la recerca de l'Estel de Betlem i va acabar detingut en temps d'Herodes per posar el nas on no el demanaven. La dibuixant anglesa Jackie Morris (Birminghan, Regne Unit, 1961) en va publicar una versió en còmic el 1998. Convertir el relat en musical per a tots els públics és una idea de Marc Sambola i el final més aviat tràgic del protagonista, el jove astròleg Artaban, ha estat adaptat a allò que demana un conte fantàstic, nadalenc i especialment ambientat durant la nit de Reis, tendint a una trama que inclou aventura, superació i picada d'ullet romàntica... [+ informació]

Posar el dit de Colom a l'ull

L'any 1492 Cristòfor Colom i el finançament dels Reis Catòlics van posar la primera pedra de l'esclavisme en una terra que no coneixien fins aleshores. Quatre-cents anys després, la sagnia i l'espoli s'havien espremut al màxim i el tràfic d'esclaus des d'Àfrica passant també pel Mediterrani no va ser vist com un delicte fins a mitjan segle XIX. Però aleshores les butxaques dels que s'hi havien dedicat ja estaven prou folrades i la seva influència social coneguda com a llegat dels indianos ja s'havia estès per tota la costa catalana. El Modernisme de moltes poblacions marineres i el de Barcelona no serien el que van ser i el que són sense l'esclavisme. És tan censurable fer els ulls clucs al passat esclavista d'una part de la burgesia industrial catalana —la que un segle després combregaria amb el franquisme— com fer els ulls clucs davant d'edificis monumentals envaïts per les cues de turistes i el metralleig de selfies. Admetre que no hi hauria Gaudí sense la burgesia esclavista seria un bon començament. Això no ho diuen els guies turístics i no figura en cap guia oficial de Barcelona... [+ infomació]

De fora vindran que de casa ens trauran

«Els rapinyaires» és una comèdia en clau de thriller inscrita en la tendència neorural que es va heretar del moviment hippy dels anys seixanta i que es va democratitzar l'últim quart de segle XX, segurament que com a continuació, potser sense saber-ho, de la campanya subtil de “la caseta i l'hortet” dels temps de la República i Francesc Macià, una influència que s'ha reprès en el primer quart de segle XXI, sobretot a partir dels dos anys de confinament arran del coronavirus, amb la fugida massiva del medi urbà cap al medi de la natura. L'autor Roc Esquius (Súria, Bages, 1982) arrenca la trama amb aquesta declaració de principis. Una de les protagonistes, la Clara (l'actriu Rafaela Rivas) fuig de la ciutat i de l'estrès acumulat, amb en Bernat (l'actor Òscar Jarque) un músic que no té on caure mort [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. La fugida és cap a un llogarret en decadència on han trobat només per 2 milions —ep, de pessetes!, que som als anys preolímpics i preeuros encara... [+ informació]

El govern nacionalista espanyol crearà una patrulla de vigilants que passarà personalment casa per casa durant l'any 2023 per comprovar que el xec de 200 euros mensuals a famílies vulnerables s'utilitza correctament amb l'alimentació bàsica

A tocar de fi d'any, el govern nacionalista espanyol que presideix Pedro Sánchez (PSOE) en coalició amb Yolanda Díaz (PODEMOS) ha aprovat les mesures d'ajuts per a l'any 2023 que continuïn alleujant els augments de l'alimentació, l'energia i les despeses quotidianes arran de la crisi derivada de la invasió genocida russa sobre Ucraïna. A banda de mantenir el 5% de l'IVA de la factura del gas i l'electricitat, la gratuïtat del transport públic o la rebaixa de tarifes d'altres, s'hi afegeix una mesura estrella: un xec de 200 euros mensuals per aquelles famílies amb una renda inferior a 27.000 euros i amb un patrimoni no superior als 75.000 euros. Això vol dir, un total anual de 2.400 euros per família que caldrà que justifiquin que s'utilitzen per a l'alimentació bàsica. Per tal que es compleixi com cal... [+ informació]

Escudella i carn d'olla amb panetonne

Mentre escric aquestes línies, les televisions de la Xarxa locals estan emetent el popular concurs de gossos d'atura de Llavorsí, al Pallars Sobirà, que ja compleix 34 edicions. Els crits inintel·ligibles i sincopats dels pastors amb el seu gaiato de rigor i les cabrioles dels diversos gossos d'atura acomboiant els ensinistrats ramats d'ovelles em recorden sempre aquell fugaç gag de Paco Mir del Tricicle imitant-los. A «Terra baixa», Angel Guimerà va immortalitzar el pastor de muntanya més universal, en Manelic. Si no fos pel concurs de Llavorsí, potser no se sabria que encara hi ha pastors que conviuen amb els seus ramats. Per tant, l'arcaisme rural de «Terra baixa» té una justificació. El que no li perdona el temps, a «Terra baixa», és el perfil d'alguns dels seus personatges i les seves actituds... [+ informació]

La vida és bella...

És com si no hi hagués text, però hi ha un gran subtext. És com si no hi hagués registre de clown, però hi ha un gran xou clownesc. És com si no hi passés res, però hi passa de tot. És com si fes riure, però pot acabar fent plorar. És com si es fes un trist cant a la vida, però hi apareix un cant alegre a la mort. És com si només fossin quatre intèrprets, però són una gran família de quatre. «És molt Pla...», diu, dubtant, en un moment donat Oriol Pla, a la vegada personatge de ficció i també actor —i des d'ara, a més, excel·lent debutant director— a la vida real. «Travy» és això: la suma d'una llarga trajectòria d'una nissaga teatral acostumada a trescar amb l'embranzida i els sotracs d'un tot terreny —no hi podia haver un nom millor per a la seva antiga companyia Tot Terreny— i l'esplendor d'un equilibri respectuós entre la tradició de l'origen del teatre i la contemporaneïtat escènica, amb la mirada al futur... [+ informació]

La crueltat de Blancaneu

L'autora i il·lustradora Beatrice Alemagna (Bolonya, Itàlia, 1973) no amaga que els seus orígens són sicilians. I és d'aquesta influència de l'art ancestral de l'illa més gran de la Mediterrània d'on extreu una part de la seva visió de les pintures —cal dir-ne pintures amb totes les lletres— amb què il·lustra aquesta versió original del clàssic publicat el 1812 pelsgermans Grimm que aporta no només el que ha amagat el conte del personatge de la Blancaneu a través de les seves múltiples versions amables i endolcides sinó que aprofundeix en el rerefons tràgic que hi ha darrere de la història i ho fa a través de la maldat i la gelosia que corsequen la reina quan sap que a la terra hi ha la Blancaneu. Un cop superat el sotrac que puguin sentir els lectors coneixedors de les versions modernes i que els proporciona la mirada obscura de Beatrice Alemagna, aquests entraran en una altra dimensió del conte que seria també diferent si ho fessin només a través del text i no amb la seqüència de les pintures que formen un diàleg amb el mateix relat i que mostren la capacitat de Beatrice Alemagna per no deixar-se enganyar per fer un àlbum només per a “infants” perquè és conscient que la maldat, l'enveja, la gelosia i el poder heretat sense cap mèrit no han d'estalviar que es doni a conèixer també així als primers lectors... [+ informació]

La guitarra, la diglòssia i el «La, la, la» de l'enfadós

Joan Manuel Serrat va néixer al Poble-sec de Barcelona l'endemà de Sant Esteve del 1943. Ja en són 79, pim pam, com aquell qui diu. Ha pres una sàvia decisió que no tothom sap prendre a temps: plegar per voluntat pròpia i fer-ho bé. “Està bé tot el que acaba bé”, diu ell mateix. L'últim dels tres concerts al Palau Sant Jordi (divendres, 23 de desembre) té un valor excepcional. Hi han passat unes 45.000 persones i els últims 15.000 se senten uns privilegiats. Hi ha barreja d'emocions i de generacions. Hi predominen els de la quinta del cantant, però també n'hi ha de seixanta, de cinquanta, de quaranta, de trenta i algú d'encara de més avall. Joan Manuel Serrat no té fronteres d'edat... [+ informació]

¿La família que mata unida es manté unida?

La provocació és una de les velles missions del teatre. El portuguès Tiago Rodrigues (Lisboa, Portugal, 1977), actualment director del Festival d'Avinyó, no només ho sap sinó que ho practica. La creació de «Catarina e a beleza de matar fascistas» ho demostra. Dues hores i mitja d'una tirada que, sense gaires escarafalls escènics, només amb la paraula i alguna deconstrucció i reconstrucció escenogràfica de la casa de fusta de la família, passen com una glopada, a pesar que l'original portuguès —tan semblant en segons quines expressions amb el català— exigeixi, per als que no coneguin la llengua, mantenir la lectura del sobretitulat. Les dues primeres hores són una tesi sobre si és legítim fer ús de la violència per combatre el feixisme. «Amb el feixisme no es dialoga —diu algun dels personatges—, se'l combat»... [+ crítica]

Amb l'orella enganxada als auriculars de la ràdio

Tenint en compte que l'autor Alan Bennett (Leeds, Yorkshire, Regne Unit, 1934), quan va escriure aquests relats per a la BBC, es van retransmetre després, fa més de 35 anys, per la ràdio, un cop adaptats al teatre, com es va fer el 1992 a Londres i readaptats ara aquí en una excel·lent versió catalana d'Anna Soler Horta, un té la temptació de tornar als orígens, tancar els ulls i escoltar-los amb els auriculars enganxats al vell aparell de les ones hertzianes. Això sí, amb les mateixes veus de tres actrius d'upa com les que els han reinterpretat, autodirigint-se l'una a l'altra, i descabdellant les dèries de cadascuna de les tres dones protagonistes sobre la mort, les malalties, la solitud, la culpabilibitat... [+ informació]

La Companyia del Príncep Totilau commemora el 15è aniversari de la seva trajectòria que va arrencar amb l'espectacle «Sis Joans» de Carles Riba

La Companyia del Príncep Totilau commemora el 15è aniversari de la seva trajectòria que va començar al Casal de Sant Martí de Tous (Anoia) on ara han representat també l'espectacle «Motzartland» per celebrar l'aniversari. L'inici d'aquesta companyia adreçada a tots els públics va ser amb un espectacle que adaptava el conjunt de contes «Sis Joans» de Carles Riba. En els seus quinze anys de vida, la companyia ha portat a escena onze espectacles adreçats principalment a un públic familiar. A més de «Sis Joans» figuren en el seu catàleg títols com «Monsieur Croche» sobre Claude Debussy; «Mare Terra», «El llop ferotge» o «El meu amic Brutus» així com dos espectacles de dansa contemporània com «Escenes d'infants», amb música de Frederic Mompou, i «El meu príncep blau» contra el masclisme. El Príncep Totilau ha portat els seus espectacles a escenaris com el Teatre Nacional de Catalunya, Temporada Alta, la Mostra d'Igualada, la Fira Mediterrània de Manresa o la Fira de Titelles de Lleida, a més de participar en cicles com El Petit Liceu o en festivals com el FETEN o el d'Almagro, així com en festivals més allunyats com l'Uijeongbu Music Theater Festival de Corea del Sud o l’International Arts Carnival de Hong Kong. La companyia continua activa amb un equip estable d'una quinzena d'artistes entre actors, ballarins, músics, escenògrafa, titellaire, productora, dramaturg i director... [+ informació]

Res no em sembla just si no és del meu gust

Quan Albert Boadella i els seus Joglars, l'any 1981, van estrenar a l'antic Teatre Lliure de Gràcia la versió «Operació Ubú», basada en l'obra «Ubu roi», d'Alfred Jarry, fent una despietada paròdia de qui aleshores era el president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, la relació institucional amb el bufó del regne i, de rebot, amb el Teatre Lliure, va anar durant uns anys de mal en pitjor. A alguns, com al mateix Albert Boadella, encara els dura, i com si el temps no ho esborrés gairebé tot, l'autoodi del bufó ha anat agafant límits incomprensibles. Ara que el periodista i crític teatral Santiago Fondevila (Barcelona, 1953) ha tornat als orígens del mateix «Ubu roi», d'Alfred Jarry, per parodiar els fets del judici farsesc als que, abans dels indults eren anomenats presos politics, caps de turc de l'1-O, les aigües polítiques estan més calmades i la paròdia no sembla que hagi d'enterbolir les relacions de cap jerarquia ni amb la producció de la companyia, on figura el Festival Temporada Alta, ni amb la Sala Beckett que l'ha acollit per fer temporada a Barcelona... [+ informació]

Joan Pera i Roger Pera estrenen a TV3 el film «El Metralla» ambientat durant la guerra civil i basada en l'obra original pensada per al teatre del veterà actor

S'estrena a TV3 «El Metralla», la història de mossèn Joan i el Metralla, dos personatges antagònics que es veuen obligats a passar bona part de la Guerra Civil Espanyola amagats a les mateixes golfes. És una coproducció de TV3. Joan Pera i Roger Pera fan de mossèn Joan i el Metralla, respectivament, a «El Metralla», una història basada en l'obra original «Paco, el Metralla», de Joan Pera. És la primera vegada que pare i fill treballen plegats en una pel·lícula, tot i que ho havien fet a la televisió. Completen el repartiment de la pel·lícula altres intèrprets com l'actriu Mercè Pons i Cristina Brondo. La pel·lícula, amb guió i direcció de Jordi Roigé, producció de La Drecera i música de Pep Sala, explica les contradiccions de la guerra del 36, però dóna un enfocament a la manera de tractar la Guerra Civil, en clau de tragicomèdia. Tot i això, el film «El Metralla» ofereix... [+ informació]

Que Santa Llúcia de Siracusa els conservi la vista... literària!

Ha passat Santa Llúcia, la patrona de les modistes —i dels modistos, per extensió—, per allò que “nostru sinyó” els conservi la vista per poder enfilar l'agulla com cal. I també ha passat l'anomenada Nit de les Lletres Catalanes amb un format televisiu que no té res a veure amb el que havia estat anys enrere quan faltaven taules per reunir els fidels associats d'Òmnium Cultural una nit a l'any en un sopar, ni que fos a costa de penjar els abrics de pell —de pell de Sibèria de debò— al guarda-roba del poliesportiu de la ciutat escollida per a l'esdeveniment. Però no és d'això del que voldria “cafetar” [comentari íntegre de la serie «El cafetó»]. Deixem al marge el lamentable guió de la gala de la Nit de les Lletres Catalanes celebrada a l'escenari del Teatre Nacional de Catalunya. Un guió desafortunat i en l'estil de “Chity Park” per exigència de la presumpta servitud televisiva. Cal abaixar el llistó, no fos cas que els espectadors de TV3 es pensessin que els estan oferint un programa “cultural”... [+ informació]

El programa «Lletres a les Aules» de la Institució de les Lletres Catalanes obrirà el cus 2023-2024 una nova modalitat de trasmissió oral de l'obra d'autors patrimonials adreçada a cicles educatius d'infantil i primària

El programa, que porta per lema «Els nostres clàssics en veu alta» s'adscriu dins del veterà programa «Lletres a les Aules» que organitza habitualment col·loquis amb autors a partir de la seva obra. La nova modalitat oferirà als centres educatius la possibilitat de treballar autors patrimonials de manera lúdica i participativa a través de l’oralitat per tal de fomentar el gust per la lectura i l’hàbit lector. S’entén per autors patrimonials aquells autors que representen un llegat cultural, conformen la memòria col·lectiva i la tradició literària catalana i esdevenen cabdals per a generacions literàries posteriors. El nou programa s'adreçarà a partir del curs 2023-2024 a l'alumnat de segon cicle d’infantil i de primària. Els interessats a participar-hi han de presentar les seves propostes abans del 15 de març del 2023 i una comissió formada pel Departament d'Educació, l'IBBycat i la Institució de les Lletres Catalanes avaluarà els projectes presentats i aquells que compleixin els requisits s’afegiran al catàleg del programa. Anualment es renovarà l'aportació de propostes... [+ informació]

El circ i l'òpera es fusionen en l'espectacle «La torre de Nadal» de Lluís Danés que l'Ajuntament de Barcelona i el Gran Teatre del Liceu ofereixen aquest Nadal a la Plaça de Catalunyaa

El nou espectacle de gran format «La torre de Nadal», de Lluís Danés, és una nova producció del Gran Teatre del Liceu i l’Ajuntament de Barcelona que fusiona dues disciplines: el circ i l’òpera. Es podrà veure a la Plaça de Catalunya del fins al 30 de desembre a partir de les 20h. Un espectacle d’emoció, sensibilitat i màgia amb un viatge musical que reclama la utopia com a eina de transformació amb el guiatge de Giacomo Puccini. És també una història de circ amb equilibris, corda, suspensió capil·lar, trapezi i dansa. A «La torre de Nadal», amb proposta escènica de Lluís Danés i dirigida musicalment per Sergi Cuenca, hi apareixen sis intèrprets de circ, vuit músics i quatre cantants que busquen els límits d’allò factible, viable i versemblant per arribar a fer sentir al públic el veritable esperit de Nadal. «La torre de Nadal» és una versió curta i amb dramatúrgia nadalenca de «La Torre dels somnis», un espectacle que el Liceu estrenarà la temporada vinent a la Sala Gran dins el programa educatiu LiceuAprèn... [+ informació]

Més de 200 funcions d'Els Pastorets es representaran aquest Nadal distribuïts per una cinquantena d'escenaris de teatres catalans

La nova temporada d'Els Pastorets de Catalunya comptarà amb més de 200 representacions protagonitzades per una cinquantena d’entitats associades a la Coordinadora de Pastorets de Catalunya (CPC). Després de dos anys de restriccions per raons de les restriccions sanitàries, els grups teatrals tornen a la normalitat. La nova temporada compta amb 52 grups teatrals de 43 municipis diferents (un 81,2% de la totalitat d'Els Pastorets associats a la CPC). Amb unes 5.000 persones involucrades en les representacions, els grups portaran a escena més de 200 funcions a les quals s’espera que hi assisteixin uns 45.000 espectadors (el 2021 en van ser 28.500). A més de l’activitat dels grups teatrals, la Coordinadora ha posat en marxa dos projectes paral·lels: la 2a edició de l’ajut a la investigació “Pastorets de Catalunya”, dotat amb 3.000 euros (aquest any declarat desert)... [+ informació]

Tot allò que camini sobre dues potes és un enemic

Hi ha moltes maneres d'acostar-se a un clàssic de la literatura com el que va llegar l'escriptor George Orwell (pseudónim d'Eric Arthur Blair, Motihari, Raj Britànic, 1903 - Londres, Regne Unit, 1950). I hi ha també diferents èpoques històriques que ho aconsellen més que en unes altres. A «La revolta dels animals» (o «La rebel·lió dels animals» o «La granja dels animals» o l'original «Animal Farm», a gust de lector i de cada tradició literària), l'escriptor George Orwell s'hi va llençar en plena cua de la Segona Guerra Mundial, entre el 1944 i el 1945. Rellegir ara el relat, en plena mal anomenada guerra d'Ucraïna en comptes de parlar de la real invasió i posterior genocidi rus sobre el poble ucraïnès perpetrat per Vladimir Putin, és un bàlsam de clarividència i també una frustració en constatar que l'ésser humà no aprèn mai dels seus errors i continua furgant de tant en tant en la mateixa mala llavor... [+ informació]

L'actriu Carme Elias ha cedit el seu fons al Museu de les Arts Escèniques de l'Institut del Teatre amb documentacio que arrenca el 1969 fins ara

El Museu de les Arts Escèniques de l’Institut del Teatre (MAE) ha incorporat el fons documental de l'actriu Carme Elias (Barcelona, 1951), gràcies a la donació realitzada per la mateixa actriu fa uns mesos. En concret, Carme Elias va fer la donació l’abril passat, setmanes després d’haver estat guardonada amb el premi especial del Brain Film Fest i haver anunciat en el discurs d’agraïment del guardó que patia Alzheimer. El fons, que ja es pot consultar en línia al MAE, inclou sobretot programes de mà, dossiers, reculls de premsa i fotografies sobre més de 50 espectacles teatrals, 30 programes de televisió i 20 pel·lícules en les que va participar Carme Elias. En concret, hi ha un centenar de programes de mà, així com unes 500 fotografies de l’actriu, especialment de la seva carrera teatral entre els anys 1969 i 2019. Es conserven també més d’una vintena de sèries de retrats de Carme Elias en diferents moments de la seva carrera, realitzats per autors com Manuel Outumuro, Hervé Timarche, Colita, Jaume Peracaula o Xavier Guardans, entre d’altres... [+ informació]

La paradoxa del vaixell de Teseu

L'actor i dramaturg argentí Juan Diego Botto (Buenos Aires, Argentina, 1975), format i establert a Madrid, després de perdre el seu pare el 1977, amb la dictadura del colpista militar Jorge Rafael Videla i arran de la dramàtica desaparició de fins almenys 9.000 resistents i dissidents argentins, té una sensibilitat especial per la injustícia i la immunitat del feixisme de tots els colors. El pes de la pròpia història personal de Juan Diego Botto es reflecteix, com ja ha fet en alguna de les seves altres interpretacions tant de teatre com de cinema, en aquesta mirada tocada de sensibilitat durant més de 100 minuts sobre l'assassinat de Federico García Lorca a mans del feixisme colpista contra el govern de la República espanyola del 1936... [+ informació]

Els dimonis també volen treballar

Ja fa unes quantes temporades que la companyia La Trepa posa en escena aquest espectacle que adapta un dels clàssics de la literatura universal: «La cançó de Nadal», de Charles Dickens. Es pot dir, doncs, que la reposició el converteix en un dels clàssics de la cartellera teatral nadalenca. El muntatge es troba en el seu punt just de maduresa. Les picades d'ullet que s'hi han afegit li han anat donant també un aire nou. És d'aquesta manera com es manté un espectacle en repertori: tenint la saviesa suficient per no ancorar-se en la comoditat i adaptant-se a les tendències inevitables del pas del temps. Un altre element positiu és que el protagonista de l'obra, el senyor Ebenezer Scrooge, com més temps passa, més retrata el paper del botiguer enriquit, garrepa i malhumorat que no vol saber res amb el Nadal, el consum i els costums que l'atabalen i no li agraden gens... [+ informació]

La veterana llibreria Alibri del carrer de Balmes de Barcelona evita el tancament anunciat després d'haver estat adquirida pel grup català de venda a domicili Bookish

A primers d’octubre, la llibreria Alibri (antiga llibreria Herder, situada al carrer Balmes de Barcelona, a tocar de la Gran via) va anunciar que tancaria el 3 de desembre. Una setmana després, no no tan sols no s¡ha fet efectiu el tancament sinó que ha estat adquirida pel grup català Booish, que es dedica a la venda de llibres a domicili. Fundada en 1925, l'antiga Herder és una de les llibreries més emblemàtiques de Barcelona i la notícia del seu tancament va procar una allau de reaccions en clau de rèquiem. La seva proximitat a la Universitat de Barcelona fa també que la seva llarga història no estigui al marge d'aquesta institució. Després de la incògnita dels últims set dies, finalment s'ha fet públic que Alibri no tancarà i que no serà perquè l'hagi engolit cap gran cadena sinó perquè l'ha adquirida el grup Bookish, una empresa de subscripció literària creada fa cinc anys a Barcelona i que a hores d'ara és líder a l'Estat espanyol... [+ informació]

Annie Ernaux reivindica el seu paper d'escriptora del «jo» en el discurs d'acceptació del Premi Nobel de Literatura 2022

«Per on començar? Aquesta pregunta, em vaig fer desenes de vegades davant de la pàgina en blanc. Com si hagués de trobar la frase, l'única, que em permetrà entrar a la redacció del llibre i eliminarà tots els dubtes alhora. Una mena de clau. Avui, per enfrontar-me a una situació que, passat l'estupor de l'esdeveniment, “de veritat em passa això? —la meva imaginació em presenta un temor creixent, és la mateixa necessitat que m'aclapara. Troba la frase que em doni la llibertat i la fermesa per parlar sense tremolar, en aquest lloc on em convides aquest vespre. Aquesta frase, no cal que la busqui gaire. Ella sorgeix. En tota la seva agudesa, la seva violència. Lapidari. Irrefutable. Va ser escrit fa seixanta anys al meu diari. Escriuré per venjar la meva raça... [+ informació]

Un Petit Príncep que format part de l'imaginari col·lectiu

La cantant Mariona Escoda, guanyadora de l'última edició d'«Eufòria», s'incorpora al repartiment d'aquest musical que arriba per 9a temporada a Barcelona a la rebatejada Sala Paral·lel 62. Recordem-ne la crítica de la primera estrena: Sí, és ben cert. De l'obra «El Petit Príncep», d'Antoine de Saint-Exupéry (Lió, 29 juny 1900 - Mediterrani, costa de Marsella, desaparegut en missió de guerra, 31 de juliol del 1944) se n'han fet múltiples versions i adaptacions de tots els gèneres: musical, cinema, teatre, televisió, radiofònic... i de segur que no donaríem l'abast a tenir a les mans totes les edicions de les més de 250 llengües a les quals s'ha traduït. En català, les més recents, a Estrella Polar, reedició del fons d'Empúries del Grup 62, i també una edició especial en suport pop-up a l'Editorial Salamandra. Però hi faltava una versió teatral catalana que ocupés un lloc d'honor al costat de totes les altres propostes internacionals... [+ informació]

L'emblemàtic restaurant «Glaciar» de la Plaça Reial de Barcelona commemora el seu centenari amb la intenció de reconvertir-se en un centre de cultura i oci

El bar va obrir les seves portes el setembre del 1922, però aleshores, per la influència de la moda francesa, ho va fer amb el nom de Bar Glacier —amb e— al número 11 de la Rambla. Set anys més tard, el 1929, l'any del crac, es va traslladar al número 3 de la Plaça Reial on ha estat fins ara que ha commemorat el seu centenari. El bar restaurant La Glacera vol tornar ara als seus inicis amb un servei de cultura gastronòmica i oci. En aquest emblemàtic restaurant s'hi han fet rodatges de pel·lícules com «Libertarias» (1996) o «Salvador» (2006). Durant la Guerra Civil, el Comitè Antifeixista va incautar el restaurant i el va convertir en un menjador popular. La nit de Reis del 1949... [+ informació]

Saló de l'automòbil “Grease”

«Grease» és un espectacle per a tots els públics. Com més temps passa, encara més. Perquè el tractament de la història que es desenvolupa en un centre d'estudis per a adolescents (la Rydell High Schooll) ho facilita. Per als que van veure «Grease» ja fa anys, el 2006, al Teatre Victòria, dirigit per Ricard Reguant, o a la cúpula de Las Arenas, el 2011, en la primera inauguració d'aquest espai, dirigit per Coco Comin i Manu Guix —aleshores amb algunes funcions en català, un fet que ara sembla impossible—, trobaran en aquesta reposició revisada de SOM Produce els canvis que el temps obliga a fer i sobretot una efemèride important: la commemoració del 50è aniversari del naixement de «Grease»... [+ informació]

El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca el novembre del 2022 amb 25.516.811 visitants que han fet 55.904.407 consultes de pàgines

Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 30 de novembre del 2022, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli», entre altres monogràfics d'informació cultural, ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el mes de novembre del 2022, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada de 25.516.811 visitants i 55.904.407 consultes de pàgines. Actualment es té una mitjana diària de 11.389,7 visites de pàgines (8,72 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 11 minuts i 39 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 16.896 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans... [+ informació]

The Fac-òF X

Coincideix a la cartellera teatral catalana la commemoració del desè aniversari de l'espectacle de circ, cabaret i burlesque, «The Hole X», sota la carpa del Port Vell de Barcelona, amb l'espectacle també de cabaret i burlesque, «Divina de la mort», a la sala El Maldà. Algú pot pensar que fer aquesta comparació és una banalitat. I tindria raó. Un espectacle i l'altre, malgrat que beuen de fonts similars, s'assemblen com un ou a una castanya. La companyia Fac-òF es podria dir que el que fa és dinamitar sense proposar-s'ho el pretès glamur de la carpa de «The Hole X» per entrar en la quotidianitat dels estereotips i les pressions socials sobre l'estètica que al llarg dels temps han rebut i continuen rebent les dones —des que són nenes i cada vegada més— a la recerca d'una bellesa virtual revisada i augmentada actualment per la influència de les desbocades xarxes socials... [+ informació]

La cooperativa El Refugi de la Seu d’Urgell presenta el projecte «La Barraca» amb una caravana de llibres i productes pirinencs que recorrerà els municipis del territori a partir del 2023

Mentre que El Refugi d’idees i de cultura del Pirineu fa referència a la tipografia dels antics refugis antiaeris construïts durant la guerra civil pel govern de la Generalitat i la II República, La Barraca està inspirada en la que va impulsar el poeta Federico Garcia Lorca als anys trenta del segle passat per portar actuacions teatrals a pobles rurals. La memòria històrica antifeixista és present en la iniciativa, així com el sentiment pirinenc, el suport mutu i la transformació social. L’objectiu de «La Barraca» és enfortir la xarxa cultural dels territoris de muntanya i promoure altres productes culturals i artístics que tinguin dificultats de distribució, com ara roba, art, música i artesania... [+ informació]

«Escrivim», l'Associació Professional d'Escriptores i Escriptors de Literatura ha acordat dissoldre's pròximament i integrar-se com a secció de LIJ dins de l'Associació Col·legial d'Escriptors de Catalunya (ACEC)

«Escrivim» es va presentar públicament el novembre del 2017 i just cinc anys després els associats en assemblea extraordinària, a proposta de la junta directiva, han decidit procedir a dissoldre-la pròximament i integrar-se com a una nova secció de Literatura Infantil i Juvenil (LIJ) dins de l'Associació Col·legial d'Escriptors de Catalunya (ACEC). L'Associació «Escrivim» va néixer impulsada per un col·lectiu d'escriptores i escriptors de literatura infantil i juvenil amb la intenció de defensar professionalment els seus drets. La decisió de dissoldre's ve motivada, segons ha pogut saber Cornabou, sobretot perquè la normativa de subvencions de la Generalitat de Catalunya és molt restrictiva per a associacions petites («Escrivim» té una cinquantena d'associats) i això fa que acceptar una subvenció indispensable per al bon funcionament de l'associació pot provocar l'ofegament econòmic (per exemple, no han rebut encara la subvenció promesa de l'any 2021 quan s'està tancant el 2022) o, en tot cas, veure's obligats a fer activitats amb la intenció d'obtenir ingressos extres, cosa que en alguns casos fa que s'allunyin dels seus objectius inicials. La decisió de dissoldre's es va prendre el 28 de novembre amb la pràctica unanimitat de tots els presents perquè només es va computar una abstenció... [+ informació]

Si en el més enllà hi ha funcionaris és que són a l'infern

Atenció pares i mares, avis i àvies, tiets i tietes, nens i nenes...! Els Amics de les Arts són tan amics de tots vosaltres que després de quinze anys d'haver-s'ho proposat mig en broma mig de debò han complert una de les seves promeses: crear un espectacle de teatre musical. Però no ho han fet sols. I l'equip en conjunt ha quedat tan rodó que qualsevol cargol que s'hi desacolli por fer trontollar la resta. «Pares normals» és un dels esdeveniments teatrals d'aquesta temporada que s'uneix a la ratxa recent de la represa de la creació de musicals en català de mitjà o gran format, després de «La filla del mar», «T'estimo si he begut» i fent parella ara amb «Golfus de Roma» i amb la mirada posada en la futura estrena de «L'alegria que passa»... [+ informació]