Neixen els Premis CRIT per reconèixer i impulsar la creació de continguts digitals que itilitzin la llengua catalana a les xarxes socials i plataformes

Els nous Premis CRIT, que s'atorgaran el 20 de juny en una Gala al Teatre Nacional de Catalunya retransmesa en directe per 3Cat, reconeixen i impulsen la creació de contingut digital en llengua catalana. S’adrecen a creadors i creadores que utilitzen el català a les xarxes socials i plataformes digitals per informar, entretenir, inspirar i generar comunitat. En una primera fase, es poden nominar els creadors preferits a través de terceres persones o també pels mateixos candidats creadors. Els Premis CRIT volen fomentar l’excel·lència i la professionalització del sector digital en català i també volen oferir l'oportunitat als creadors considerats emergents. Els Premis CRIT són una iniciativa de 3Cat, l’AMIC i la Fundació Punt cat, amb el suport d’un comitè assessor format per entitats i professionals reconeguts del sector cultural i digital. La categoria General premiarà el talent global i l'impacte en l'ecosistema digital en català. Els finalistes són seleccionats pel comitè assessor i premiades pel jurat dels CRIT. Un dels premis, el de millor vídeo, es decidirà per votació popular... [+ informació]

L'Ajuntament de Dublín provarà de situar vigilants al costat de la famosa estàtua de Molly Malone per evitar que els turistes li toquin els pits seguint una mena de tradició moderna

La veu popular diu que és un gest que porta bona sort però que està erosionant el monument i, a més, pot ser considerat ofensiu. Fotografiar-se grapejant els pits de l'escultura s'ha convertit en tota una tradició per molts dels visitants de la ciutat de Dublín, i, de tant fregament, la zona s'ha acabat tornant d'un color brillant que desentona amb la resta de l'obra, creada en bronze per l'escultora irlandesa Jeanne Rynhart el 1998. En aquell moment, la figura ja va causar certa controvèrsia entre els que deien que el vestit era massa insinuant. L'estàtua recorda una venedora de marisc dublinesa que, segons la llegenda, hauria viscut al segle XVII i era molt estimada per tothom. La seva mort sobtada la va convertir en tot un mite a la capital irlandesa, on el nom de Molly Malone encara ressona a través de la cançó que porta el seu nom, i que s'ha convertit en un l'himne oficiós de la ciutat... [+ informació]

El Club Capitol de les Rambles (Can Pistoles per als cinèfils) reobrirà, segons avança el diari ARA, sota paraigua municipal de l'Ajuntament de Barcelona que el cedirà a la gestió privada com ja s'ha fet amb El Molino o la sala Paral·lel 62

Tancat i barrat des de l'any 2020 i ara sepultat per les obres de remodelatge de la Rambla, el Club Capitol sembla que tindrà una segona vida de la mà del suport municipal de l'Ajuntament de Barcelona que, com ja ha fet amb altres espais com El Molino o la sala Paral·lel 62, el cedirà mitjançant concurs públic a la gestió privada. El Club Capitol és un espai emblemàtic de Barcelona. Conegut popularment amb el sobrenom de Can Pistoles, de la seva època d'esplendor cinematogràfic, es va convertir en teatre de la mà del Grup Balañá, que n'era el gestor des de l'any 1962, on s'hi van representar alguns èxits importants, a més de ser la casa del desaparegut Pepe Rubianes, com per l'exemple l'estrena de l'obra «Lapònia», que ara s'està representant al Teatre Condal i que ha estat exportada a diverses llengües... [+ informació]

L’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) amb el seu director titular Ludovic Morlot inicia el seu programa de gires 2025

Fins a finals d'any, viatjarà per 9 ciutats de 4 països en 5 viatges, amb una comitiva de més de 100 músics, 5 prestigiosos solistes i 3 compositors catalans convidats que estrenen obra d'encàrrec. El programa de gires posa en marxa una nova estratègia d'internacionalització de les formacions de la casa —també la Banda Municipal de Barcelona (BMB)— basada en la coordinació de tres aspectes clau de L'Auditori: les publicacions del segell discogràfic, els encàrrecs de composició durant la temporada i el repertori que es presenta a les gires. Així, mentre es van publicant els 6 àlbums que composen l'integral de Maurice Ravel que l'OBC està enregistrant i de la qual ja se n'han tret els dos primers volums, l'OBC interpretarà obres del compositor francès en totes les ciutats on viatjarà. De la mateixa manera... [+ informació]

El Born torna a canviar de nom amb l'etapa que reprèn sota l'ombra de la derrota del 1714 i el fusiona amb el Museu d'Història de Barcelona

El nou projecte de direcció del Museu d’Història de Barcelona, liderat per Carles García Hermosilla, obre una etapa de transformació per a tot el conjunt museístic. García Hermosilla, que va assumir la direcció el desembre de 2024, compta amb una llarga trajectòria vinculada als museus, el patrimoni i la recerca. La seva proposta té com a objectiu repensar el relat del museu des d’una mirada contemporània, accessible i compromesa amb la diversitat de relats que formen la història de la ciutat. Anteriorment, el Born ha estat motiu de polèmica pels diferents canvis d'identitat que ha patit a remolc de les diferents opcions polítiques de l'Ajuntament de Barcelona. Un dels primers passos d’aquesta nova etapa és la renovació de la identitat visual del museu. Es deixa enrere l’acrònim MUHBA i s’adopta la denominació completa de Museu d’Història de Barcelona. Igualment, es prescindeix... [+ informació]

Les mares de la llum

A la generació que encara ha tingut l'oportunitat de néixer a casa i no en la fredor d'un quiròfan quan li parlen de les “llevadores” li evoquen uns personatges imaginaris que no ha conegut però que té tota la consciència que són les primeres mans que l'han tingut als braços i els han llençat a l'atzar de la vida. Segons la llengua islandesa, la paraula “llevadora” n'inclou dues d'essencials: “mare” i “llum”. Per això, fa una dotzena d'anys, els islandesos segurament van triar “llevadora” com a la paraula més bonica de la seva llengua. O potser també perquè van ser conscients de qui els va dir el primer bon dia. L'atzar ha fet que coincideixin a la cartellera dues obres ambientades als països nòrdics, Finlàndia i Islàndia, i que, en les dues, es faci referència i es mitifiqui el fenomen de l'aurora boreal... [+ informació]

La segona edició del «Bus de l’Òpera» aproparà el gènere operístic a un miler d’espectadors no habituals gracies al programa impulsat per NovAria

Fins al 17 d’agost, el «Bus de l’Òpera» torna a circular pels carrers de Barcelona. És la segona edició d’aquest projecte cultural impulsat per la companyia operística NovAria amb el suport de l’Institut de Cultura de Barcelona, que té per objectiu democratitzar l’accés al gènere operístic i, des d’una mirada a la vegada cultural i social, apropar-lo a noves audiències de la ciutat: joves, gent gran, infants i ciutadania en general. Per aconseguir-ho es treballa l’accessibilitat dels públics, en el sentit més ampli: un autobús especial trasllada els espectadors des dels barris respectius fins al lloc de l’espectacle, i se’ls ofereixen entrades assequibles, amb un preu total de 5 €. El «Bus de l’Òpera» es va posar en marxa la temporada passada, en una prova pilot en què van participar 500 persones. Aquest cop s’amplia l’oferta a un miler d’espectadors, a qui s’ofereix la possibilitat d’assistir a una funció del Cicle d’Òpera NovAria al Palau de la Música i al Teatre Casino de l’Aliança del Poblenou... [+ informació]

L'«Anna Karènina» del Teatre Nacional de Catalunya inicia una gira per set teatres europeus en versió original catalana sobretitulada

Un dels lemes del Teatre Nacional de Catalunya, a partir de la direcció de Carme Portaceli ha estat «El TNC una porta al món». I amb aquest propòsit, l'obra «Anna Karènica» que es va estrenar a la Sala Gran, inicia una gira per diversos escenaris europeus. L'obra «Anna Karènina» de Lleó Tolstoi, que es va estrenar i representar durant sis setmanes a Barcelona, amb una adaptació d'Anna Maria Ricart Codina, a partir de la primera traducció catalana d'Andreu Nin, dirigida per la mateixa Carme Portaceli, és una coproducció del TNC i el KVS de Brussel·les, el Teatro Nacional São João de Porto i el Théâtre des Amandiers-Nanterre. El muntatge [crítica de l'estrena catalana a la revista digital Clip de Teatre] inicia la gira al ZKM de Zagreb (11 i 12 abril), el Théâtre Nanterre-Amandiers, de París (7 a 10 maig), el Teatro Nacional São João, de Porto (15 i 16 maig), el KVS de Brussel·les (23 i 24 maig), l'Internationaal Theater Amsterdam (29 i 30 maig), Teatrul Naţional Cluj de Romania (6 juny) i el Miskolci Nemzeti Színház d'Hongria (8 juny). Els intèrprets d'aquesta gira internacional són Jordi Collet, Andie Dushime, Borja Espinosa, Eduard Farelo, Ariadna Gil, Miriam Moukhles, Bernat Quintana i Bea Segura... [+ informació]

Viatge al paradís de la disbauxa

«Cancun» és una comèdia amb sorpresa, però també amb desconcert. ¿Què passa de debò al resort del Carib? ¿Es tracta d'un somni? ¿Es tracta de les conseqüències d'una nit pitof? ¿Es tracta d'una al·legoria del gènere de la ciència-ficció? ¿Es tracta d'una apologia de les orgies sexuals en clau d'imaginació? A hores d'ara, potser gairebé tothom ja sap de què va «Cancun» [es va estrenar el 2008 al Teatre Borràs, dirigida per Josep Maria Mestres]. Doncs, bé, a «Cancun», que és el que ara compta, hi ha dues parelles —dos matrimonis—, amics de tota la vida, en edat ja madura, que celebren els vint-i-cinc anys de casats i que fan un viatge al paradís de la disbauxa. Allà, a Barcelona, ha quedat la feina, els fills ja grans, el passat. Aquí, a Cancun, hi ha la despullada de l'ànima —i d'alguna cosa més—, i l'esclat d'una petita mentida guardada un quart de segle que només el xampany fa desbravar. La broma confosa amb la seriositat. El joc de parelles volgut i dolgut. Diguem que campa el "visca la Pepa!" —perquè els personatges són d'arrel de la terra— i que la gresca està servida... [+ informació]

El cant dels ocells de Sant Boi

En una nova aportació de les propostes nascudes en una sala petita com era encara la Sala Atrium el 2023 —ara ja és una sala menys petita—, l'actriu, escriptora, documentalista i directora Anna Agulló i Prieto ha tingut l'oportunitat de revisar, refer, ampliar de contingut escenogràfic i reduir en durada —d'hora quaranta-cinc a hora quinze— el seu primer espectacle com a dramaturga que, en realitat, havia de ser originalment un documental tenint en compte la vena cinematogràfica de l'autora que va passar dels inicials estudis de teatre a l'audiovisual. Però com que els camins de les arts escèniques són inescrutables, la proposta dramatúrgica és, més que un monòleg a l'ús, una obertura en veu alta dels fantasmes i el dolor que han perseguit la pròpia actriu i que en un relat que, per cert, podria ser també estrictament literari, surten a la llum en una mena de catarsi col·lectiva, com si a l'Espai Lliure de Montjuïc s'hi haguessin congregat amics i coneguts, tinguts en confiança... [+ informació]

El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca el març del 2025 amb 29.943.004 visitants que han fet 65.449.034 consultes i àudios de pàgines

Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 31 de març del 2025, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli» —entre altres monogràfics d'informació cultural—, així com els àudios dels pòdcasts de «Clip de Teatre» i «El cafetó» a través de les plataformes Spotify, Anchor, Ivoox, Google YouTube Podcast i Apple Podcast, a més de les plataformes de lectura dinàmica «Issuu» i «Calameo», i les interaccions amb les diferents xarxes socials de les plataformes de «Twitter (X)», «Facebook», «Threads» i «Instagram», ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el mes de març del 2025, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada des de l'inici de 29.943.004 visitants i 65.449.034 consultes de pàgines i àudios. Actualment es té una mitjana diària de 11.352,8 visites de pàgines (12,38 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 10 minuts i 49 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 17.812 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, connectats des de 143 països més... [+ informació]

La mort als 82 anys del mànager musical de la Nova Cançó, Joan Molas, recorda la primera etapa amb Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Marina Rossell o Pi de la Serra, entre altres

Joan Molas va néixer a Reus el 1943. La mort l'ha cridat als 82 anys després d'una llarga trajectòria en els temps més difícils del rellançament de la Nova Cançó. Ell, juntament amb la seva parella, Núria Batalla, van omplir durant els anys de la postDictadura espanyola els auditoris i els espais escènics amb concerts dels cantants d'aquell moviment, sobretot amb Lluís Llach, Raimon (al principi, abans que Raimon s'autogestionés la distribució amb Annalisa Corti), Joan Isaac, Quico Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Rafael Subirachs, Marina Rossell, Ramon Muntaner, Elèctrica Dharma o Ovidi Montllor, entre altres. L'agència musical que van crear Joan Molas i Núria Batalla va arrencar de la seva coneixença de joventut a l'Editorial Concèntric, d'Ermengol Passola. Molas i Batalla ja van ser homenatjats l'any 2016 amb el premi ARC per la seva trajectòria com a mànegers musicals, que es va estrendre des del 1967 —abans de la mort del dictador Franco— fins al 1990... [+ informació]

L'Studio Ghibli dóna set dies al generador d'imatges ChatGPT perquè retiri la Intel·ligència Artificial que replica el seu estil

L'última actualització del generador d'imatges de ChatGPT ha fet furor a les xarxes socials amb una nova tendència: l'adaptació d'imatges personals o històriques seguint l'estil de l'estudi d'animació japonès, Studio Ghibli. El fenomen viral, però, no ha agradat a Ghibli, que ha donat set dies a l'empresa OpenAI perquè retiri l'eina d'intel·ligència artificial del seu programa, ja que considera que vulnera la legislació sobre propietat intel·lectual. De moment, l'empresa nord-americana ha posat límits a l'ús de l'eina i només hi poden accedir els usuaris de pagament. L'Studio Ghibli és autor de pel·lícules d'animació com «El viatge de Chihiro», «La princesa Mononoke» o «El meu veí Totoro», amb la marca personal de l'artista japonès Hayao Miyazaki, que ja s'havia mostrat crític amb l'ús de l'animació generada amb IA el 2016, quan va assegurar que mai la faria servir en la seva obra. No és la primera vegada que ChatGPT té problemes amb els drets d'autor. L'octubre del 2024, més de 13.000 creadors signaven un manifest per denunciar que les grans empreses d'intel·ligència artificial fan servir obres seves sense el seu consentiment. D'altra banda, l'empresa d'intel·ligència artificial ha presentat ChatGPT-4o amb el generador d'imatges més avançat fins a dia d'avui, una eina que inclou un model multimodal capaç de generar resultats precisos, exactes i fotorealistes... [+ informació]

Una humanitat feta de draps de casa

La fe mou muntanyes. I viatges xàrter també. Hi ha qui fa quilòmetres fins al Santuari francès de Lorda, amb el vot de confiança que encara diposita en aquella jove Bernadeta que a mitjan segle XIX diu que va veure la mare de Déu a la gruta de Massavielha. Hi ha qui es conforma en una creença més de quilòmetre zero i puja de tant en tant a Montserrat per comprovar que la Moreneta continua mantenint el reclam turístic i que el mató s'hi continua venent la mar de bé. I hi ha qui peregrina fins a la població de Santa Aurora de la Pietat on hi ha una escola rural amb una directora negra, una mestra visionària acabada d'arribar, un bar de punt de concentració del poble, un capellà amb birreta que marca la pauta religiosa com Déu mana, el metge que coneix tots els mals i on també hi ha la parella del Josep i la Clara, neorurals del segle XXI, que han tingut el primer fill, un fill especial perquè no és ni nen ni nena sinó un nadó de drap que va creixent a manera que la trama també va avançant amb un tempo pausat que s'allargassa fins als 150 minuts de representació més un quart d'hora d'entreacte... [+ informació]

L'excepció de l'excepcionalitat

El que fa l'actor i director Pau Roca, gairebé a set anys vista des de la primera estrena d'aquest espectacle, és una excepció de l'excepcionalitat. Sí que hem entrat en la voràgine de recuperar espectacles pretèrits que s'ho mereixen, però no tots continuen mantenint el solatge que manté «Les coses excepcionals», del dramaturg Duncan Macmillan (Regne Unit, 1980), diria que un autor de capçalera de la companyia Sixto Paz. Potser menys de capçalera del que ells mateixos voldrien, amb l'excepció —valgui el coixí lingüístic— de l'obra «Pulmons», de fa una dècada. Aquí, el joc està en la línia del teatre interactiu... [+ informació]

Se subhasta un misteriós lot de 15.000 monedes enterrades durant cinquanta anys per protegir-les dels nazis que ara es poden valorar en 100 milions de dòlars

Podria ser la col·lecció de monedes més cara que s'hagi subhastat mai. Porta el nom The Traveller Collection i compta amb més de 15.000 peces que daten des de l'antiga Grècia a la Gran Bretanya del segle XX. La subhasta tindrà lloc en diferents lots durant els pròxims tres anys i es preveu que puguin arribar a aconseguir un total de més de 100 milions de dòlars. El que fa que el conjunt de monedes encara sigui més valuós és la història que hi ha al darrere: van estar enterrades durant més de 50 anys. Segons un comunicat de l'empresa de subhastes, Numismatica Ars Classica, la col·lecció va començar després del crac del 1929, quan un home va començar a comprar monedes d'or. El col·leccionista, que no ha estat identificat, com tampoc el lloc d'Europa on van estar enterrades les peces, va desenvolupar amb el temps un gust per les monedes que tenen una gran bellesa, raresa i interès històric... [+ informació]

La Barcelona dels anys vuitanta i noranta del segle XX a través de la mirada del fotògraf Manel Esclusa protagonitza la nova exposició de l’Arxiu Fotogràfic que estrena una sala renovada

«Manel Esclusa. Les formes que mouen l’existència» aplega les sèries fotogràfiques «Barcelona, ciutat imaginada» i «Mar de vitrines», presentades al Palau de la Virreina els anys 1988 i 1992, respectivament, i que actualment es conserven a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona i formen part del patrimoni fotogràfic de la ciutat. En conjunt, l’exposició recull 59 fotografies i una selecció de materials bibliogràfics originals que contextualitzen el treball i la rellevància de l’autor. Les fotografies presentades en aquesta exposició són tiratges originals d’època, a excepció d’un conjunt de set còpies actuals fetes a partir dels negatius originals prestats pel fotògraf. «Barcelona, ciutat imaginada», el primer dels treballs d’Esclusa que es poden veure a l’Arxiu, és una sèrie de 54 fotografies que mostra una nova representació de la ciutat a través d’imatges de nit d’espais públics dels 10 districtes de Barcelona... [+ informació]

El musical «Mar i cel» anuncia l'última pròrroga fins al 13 de juliol al Teatre Victòria amb 303 funcions, 44 setmanes i més de 300.000 espectadors que posen punt i final a mig segle de Dagoll Dagom

Dagoll Dagom s’acomiadarà definitivament de l’escenari del Teatre Victòria el pròxim 13 de juliol després de 50 anys de trajectòria, amb l’última funció de la quarta reposició del musical «Mar i Cel», el seu espectacle que ha sumat més èxits. L’edició d’enguany de «Mar i Cel» acumula un total de 300.000 espectadors i 192 funcions amb les localitats exhaurides. Amb l’ocupació esgotada fins a finals de maig i gairebé totes les entrades venudes fins a mitjans de juny, la companyia ha obert totes les funcions a la venda fins a la data final. El musical «Mar i Cel» clourà una temporada d’èxit amb 303 funcions en 44 setmanes des que es va estrenar el 19 de setembre... [+ informació]

La mort sempre té un preu

I el viatjant d'Arthur Miller es va morir. Però no per això tots els altres viatjants —i qui diu viatjants, diu comediants— han de fer la mateixa fi. La mort dels comediants, per exemple, actors i actrius que acaben formant part del parrimoni d'un país, com hauria de ser? ¿Hauria de ser una mort anunciada a bombos i platerets? ¿Hauria de ser el preàmbul d'una descoberta d'una placa o un monòlit als jardins del Teatre Nacional de Catalunya, posem per cas? ¿Quants monòlits caldrien per honorar aquí tots els comediants que es fan i es desfan? El dramaturg Guillem Clua (Barcelona, 1973) ha agafat com a fil justificant la coneguda obra d'Arthur Miller, «La mort d'un viatjant», però en la notable biblioteca del protagonista de la seva contemporània «Mort d'un comediant» —la biblioteca d'un actor ja retirat anomenat presumptament Llorenç Cardona—, el volum d'aquesta obra d'Arthur Miller és l'únic que està tancat amb pany i clau en un bagul de l'estança i de la que ell no en vol sentir ni parlar... [+ informació]

El càncer de mama no és rosa

Delicat. Delicadíssim. Proposar-se elevar a la categoria de comèdia, que té com a eix principal la plaga del càncer de mama que assota la població femenina d'entresegles, pot semblar una temeritat. Però l'autora Cristina Clemente (Barcelona, 1977) té les eines dramatúrgiques suficients per aconseguir que tot el que l'aposta té d'arriscat es transformi en una mirada optimista, desinhibida, irònica i saludable, tant per a les espectadores que han viscut en pròpia pell la mala ratxa com per a aquelles que afortunadament no hi han passat i també, esclar, per a aquells espectadors que potser ho han viscut, sisplau per força, per proximitat familiar o d'amistat. «Dones de ràdio», que juga amb la doble accepció de la “ràdio” de les ones i l'escurçament del tractament de “radioteràpia”, és un d'aquells espectacles que té tots els déus de cara i en el qual tots s'han conjurat per obtenir un resultat tant brillant com emotiu i entusiasta (l'aplaudiment espontani a peu dret de tot l'auditori ho certifica), que beu de la fortuna d'un text de Cristina Clemente viu, dinàmic i ple també de punxes d'esbarzer... [+ informació]

El director Theodoros Terzopoulos expandeix a tot el món el seu Manifest Internacional amb motiu del Dia Mundial del Teatre 2025

El director teatral Theodoros Terzopoulos (Makrygialos, Grècia, 1947) és autor del Manifest Internacional del Dia Mundial del Teatre 2025. Theodoros Terzopoulos és escriptor, professor i fundador del Teatre Attis i president de la Comissió Nacional de l'Olimpiada Teatral... [+ informació]

El quadre «Retrat del doctor Boucard» de l'artista polonesa Tamara de Lempicka se subhasta per primera vegada en 40 anys i es ven per 8 milions d'euros

Després de 40 anys de no sortir al mercat, l'obra va ser una de les grans estrelles de la subhasta d'art dels segles XX i XXI. Es tracta d'un retrat de cos sencer de Pierre Boucard, un important metge francès, col·leccionista d'art i mecenes de la mateixa Tamara Lempicka (Varsòvia, Polònia, 1898 - Cuernavaca, Mèxic, 1980). Amb el característic estil "art decó"' de Lempicka, es pot veure el científic banyat per un feix de llum, amb una mà recolzada al seu microscopi i amb l'altra agafant un tub d'assaig de vidre. Durant els "bojos anys vint" del segle passat, entre les dues guerres mundials, Tamara de Lempicka va ser una de les retratistes més buscades de París. El mecenatge del metge i científic Pierre Boucard li va donar estabilitat financera. Boucard, aficionat col·leccionista d'art... [+ informació]

L'espectacle «El día del Watusi» surt com a gran guanyador de la XXVII edició dels Premis de la Crítica de les Arts Escènques

Dues hores abans de l'inici de la Gala de la XVII edició dels Premis de la Crítica de les Arts Escèniques, al Teatre Romea, les nominacions ja donaven pistes de per on anirien els trets, millor dit, els diplomes que l'Associació Recomana lliura als guanyadors. «El día del Watusi» (Teatre Lliure) sortia amb 6 categories nominades empatat amb «Tots ocells» (Teatre La Biblioteca. També hi havia bones expectatives amb 5 nominacions per a espectacles com «Limperatiu categòric» (Teatre Lliure), el musical «Ànima» (Teatre Nacional de Catalunya), i l'espectacle «Glengarry Glen Ross». A manera que es van anar desvelant els guanyadors, però, totes aquestes previsions es van resituar i el palmarès va acabar més repartir del que podia semblar de bon principi. «El día del Watusi», adaptació d'Ivan Morales sobre la narrativa del malaguanyat Francisco Casavella, va acabar sent distingit amb el premi de la categoria d'Espectacle, un muntatge en llengua original espanyola, que es va poder veure al Teatre Lliure de Gràcia, amb una durada considerable de quatre hores, i que va exhaurir localitats... [+ informació]

El MNAC ingressa al seu fons d'art català de postguerra i segona avantguarda una escultura de l'artista Parvine Curie provinent d'una donació d'Antonio Sagnier

L’escultura «Première mère», una obra de l’any 1969-70 de Parvine Curie (Nancy, 1936), va ser adquirida pel col·leccionista Antonio Sagnier amb la intenció de donar-la al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) per contribuir a enriquir la col·lecció d’art català de postguerra i segona avantguarda, que s’està conformant. Es tracta d’una escultura en bronze característica de l’estil de Parvine Curie en plenitud. En la línia de l’escultura abstracta de Oteiza, Chillida o Barbara Hepworth, l’artista explora el potencial expressiu de l’objecte tridimensional: volum, massa, superfície i buit. Curie li aporta la dimensió simbòlica a aquest plantejament geomètric amb la referència a la maternitat a través d’estructures arquitectòniques que són com cases o edificis de gran solidesa que protegeixen el seu nucli interior, un tema recurrent en l’obra de l’artista. Recentment l’obra de Parvine Curie... [+ informació]

L'electromagnetisme de l'aurora boreal

Amb comèdies com «Lapònia» no en calen d'importació perquè, com es va constatar en la primera estrena del 2019, estan a l'altura de les més sonades i celebrades que s'hagin vist en els últims temps. Ja fa temporades que s'ha fet visible que hi ha una “mina” per explotar dins de la nova dramatúrgia catalana que, sense renunciar a referències pròpies, és capaç d'aprofundir, estripar si cal i ironitzar sobre qüestions domèstiques universals, amb humor intel·ligent, amb una bona dosi de reflexió i amb una burxada final com a sorpresa. «Lapònia» parteix d'una anècdota tan popular com el dilema de si cal dir o no a les criatures que el Pare Noel és una mentida. I qui diu Pare Noel, diu Reis Mags, diu Tió o diu altres convencions tradicionals similars... [+ informació]

Ous remenats amb decibels

Fa la impressió que el col·lectiu que ha donat cos i ànima a aquest espectacle ideat per Cris Margu i Marc Domingo, que són també els ideòlegs i els dos intèrprets de «The Cibels», l'han cuinat com si preparessin uns ous remenats, un ingredient que, sense desvelar més del que es pot desvelar, és també un protagonista subliminal de tota la història d'aquesta parella de joves rockers d'entre el setanta-set i el vuitanta-set del segle passat, que sembla que diuen que van fer el salt des de Sant Fruitós de Bages fins al Madison Square Garden de Nova York. Ells i els creadors del muntatge han plantejat una trama que comença per batre la qüestió, com es baten els ous, en una entrevista on els periodistes són els mateixos espectadors —ni que no facin cap pregunta. I ells dos, la Margaret i el John, ho assaonen bé i hi posen el pessic de sal, a vegades amb sal més gruixuda de la que convindria... [+ informació]

Amor de mare, la resta és aire

Sona l'emblemàtica i popular cançó «La mare». Més adient, impossible. «La mare», que sembla d'avui mateix, és una composició de té més de cent anys, del 1921. Va néixer al Paral·lel, amb la lletra d'un empresari de cafés-concert de l'època per homenatjar la seva mare, Manuel Sugrañes, i amb la música de Joan Costa. «La mare» és una peça que ha tingut des d'aleshores moltes versions, sobretot a partir de la renaixença que li va donar Dyango el 1989. L'havia estrenat Goyita, una cupletista dels anomenats feliços anys vint del Paral·lel. La versió que han escollit els actors Fel Faixedas i Carles Xuriguera per introduir el seu espectacle «Les mares» és la de la cantant menorquina Anna Ferrer i la cantant gironina Paula Grande. Una troballa que es posa l'auditori a la butxaca... [+ informació]

L'obra «L'aranya» d'Àngel Guimerà en la versió de Jordi Prat i Coll estrenada al Teatre Nacional de Catalunya engega una gira per 16 poblacions de Catalunya i les Illes fins al mes de juny

Dins el programa «El TNC surt de gira», l'obra «L'aranya», d'Àngel Guimerà, que ha adaptat el dramaturg Jordi Prat i Coll, té prevista una gira fins al mes de juny que portarà la companyia per setze poblacions del Principat de Catalunya i les Illes. El programa és una iniciativa conjunta del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i el Teatre Nacional de Catalunya (TNC). «L'aranya»... [+ informació]

La segona edició de la Diada del Teatre «Cap Butaca Buida» s'amplia per primera vegada a les Illes Balears, la Catalunya Nord, el País Valencià i l’Alguer

En la seva primera edició, «Cap Butaca Buida» va reunir, en un únic dissabte, 55.583 espectadors que van omplir les platees dels 145 espais escènics que s’hi van adherir, entre teatres públics, privats i ateneus d’arreu del Principat de Catalunya, superant el 92% d’ocupació mitjana. Aquesta xifra va suposar un rècord absolut d’ocupació a Catalunya. La novetat de la segona edició aquest 2025 és que s'amplia a les Illes, la Catalunya Nord, el País Valencià i l'Alguer. S'hi han adherit, el Teatre i Auditori de Manacor (Illes), el Centre Cultural de Pesillà de la Ribera (Catalunya Nord), el Teatre Talia de València (País Valencià) i el Teatre Cívic Gaví Bal·lero (l’Alguer). La Diada del Teatre «Cap Butaca Buida», que té lloc el 22 de març, és la porta d'entrada a les celebracions de la Setmana Mundial del Teatre que té el seu exponent en el Dia Mundial del Teatre el 27 de març. En aquesta edició de «Cap Butaca Buida», que organitzen conjuntament... [+ informació]

La Crítica de les Arts Escèniques catalana fa públics els premis honorífics que atorga a la companyia Dagoll Dagom, el promotor teatral de Temporada Alta Salvador Sunyer, la creadora Ada Vilaró i la nova sala Heartbreak Hotel

Abans de la gala dels Premis de la Crítica de les Arts Escèniques de Barcelona que s'atorguen des de fa 27 edicions i després de les nominacions de les diferents categories, s'han fet públics alguns dels premis, com els honorífics que, en aquesta edició, els diferents jurats han atorgat amb un Premi Especial de Teatre a la companyia Dagoll Dagom per la seva trajectòria de 50 anys, l'èxit de la revisió actual de «Mar i cel» i l'espectacle que va estrenar al Teatre Grec «La gran nit de Dagoll Dagom». També s'han distingit el promotor teatral i fundador del Festival Temporada Alta, Salvador Sunyer, que s'ha retirat de la primera plana després de trenta-tres anys. Igualment, s'ha distingit la nova sala Heartbreak Hotel que té com a promotor el director Àlex Rigola al barri de Sants de Barcelona; el Centre Cívic Barceloneta per la seva aportació a la dansa; i la creadora i actriu Ada Vilaró per la seva trajectòria i el suport feminista en l'organització d'Escena Poblenou... [+ informació]

Troben el vaixell de càrrega Western Reserve quan fa 133 anys que es va enfonsar al Grans Llacs dels Estats Units amb el balanç de 27 víctimes

S'han descobert al llac Superior, el més gran dels Grans Llacs nord-americans, les restes del Western Reserve, un vaixell de càrrega d'acer que es va enfonsar fa 133 anys. Conegut com el "llebrer de l'interior" per la seva velocitat i modernitat, era una embarcació pionera a la seva època. Amb 91,4 metres d'eslora, va ser un dels primers vaixells construïts íntegrament en acer, simbolitzant l'avantguarda tecnològica del segle XIX. Malgrat la seva reputació de seguretat, el 30 d'agost de 1892, un temporal en una travessia sense càrrega, va sacsejar el llac i la falta de llast va fer que el vaixell es partís en dos. El balanç va ser de vint.i-set víctimes, entre les quals la família del propietari i capità, Peter Minch. Només el timoner, Harry W. Stewart, va sobreviure i va poder nedar fins a la costa després que la seva barca salvavides bosqués. Des d'aleshores, el Western Reserve... [+ informació]

Treure foc pels queixals

S'ha estrenat a la plataforma 3Cat el programa «Bèsties i flames» i, a la vista dels primers vuit episodis, tot fa pensar que s'ha obert una finestra que havia estat tancada massa temps. Fins ara, l'aproximació documental al bestiari fantàstic, al marge, esclar, del seguiment d'actes i festes puntuals informatiu, s'havia fet exclusivament amb publicacions en suport paper amb obres d'experts en l'art popular. Un dels pioners en el gènere va ser l'escriptor i crític Xavier Fàbregas, que el 1976 va publicar «Cavallers, dracs i dimonis: itinerari a través de les festes populars». Ell mateix s'hi va aproximar de nou, però des d'una altra òptica, el 1983, amb un volum de luxe amb imatges fotogràfiques de Jordi Gumí: «El llibre de les bèsties. Zoologia fantàstica». El 1979 va aparèixer també l'assaig del folklorista i escriptor Bienve Moya, amb el volum «Criatures fantàstiques de l’imaginari col·lectiu»... [+ informació]

Èxtasi del totxo amb casc de protecció

Si les arts escèniques fossin com els trens de Rodalies i els usuaris de les butaques teatrals estiguessin acostumats al fet que de tant en tant fallés el so, tronessin els micros o fes pampallugues la il·luminació, es consideraria normal. Però ja sabem que la fe dels espectadors en els tècnics de so i d'il·uminació és sagrada i, per això, quan en l'inici i el transcurs d'aquest espectacle de vocació híbrida del col·lectiu escènic HOTEL, es produeixen volgudament i de manera descarada i expressa tots aquests desajustos tècnics, ja s'entreveu que la tal «Suite nº 4. Do not disturb» vol ser una provocació irònica sobre les convencions de la representació teatral... [+ informació]

Identifiquen una obra inèdita de Maurice Ravel escrita fa 125 anys gràcies a un dietari del compositor Ricard Viñes

L'any 1902, el pianista i compositor Ricard Viñes va fer una anotació en el seu dietari personal gràcies a la qual, després de cent vint-i-cinc anys, s'ha pogut identificar una obra inèdita del música Maurice Ravel. La descoberta de la peça coincideix amb l'estrena que s'ha fer ara a Nova York dirigida pel músic veneçolà Gustavo Dudamel, que ha estat escollit per ser el nou director musical de la New York Philarmonic. Maurice Ravel (Ziburu, Iparralde, 7 de març de 1875 – París, 28 de desembre de 1937) i Ricard Viñes (Lleida, 5 de febrer de 1875 - Barcelona, 29 d'abril de 1943) van néixer el mateix any. Es commemora aquest 2025 el 150è aniversari dels seus naixements. Es van conèixer quan eren infants i van créixer junts, eren amics i els unia la passió per la música. En aquest sentit, l'anotació al dietari de Viñes que ha permès identificar la peça explica un matí al conservatori de París on tots dos van escoltar una obra que Ravel acabava d'escriure i que es deia «Sémiramis»... [+ informació]

Un poema simfònic amb auriculars

No hi ha orquestra física, però es podria dir que aquest musical de petit format de Projecte Ingenu beu de les fonts del poema simfònic. Potser a algú li plaurà més parlar de prosa poètica amb música electrònica. I potser encara algú més preferirà dir que l'espectacle és una experiència immersiva que els espectadors viuen durant noranta minuts amb els auriculars connectats a una altra realitat que, ara mateix, es podria relacionar amb l'anomenada Intel·ligència Artificial. [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre] Que ningú no s'espanti. El musical «Arribaràs i serà de nit» no és una peça tenebrosa, esclava dels sons inconnexos, carregada d'artilugis digitals, sotmesa a la manipulació electrònica i incomprensible per als que no han trepitjat mai el Sónar. Res d'això. Poden estar tranquils els espectadors, que cal dir que haurien de ser molts per descobrir aquesta petita perla escènica que brilla enmig d'una cartellera tan saturada com uniforme i, majoritàriament, enfocada cap al gran públic... [+ informació]

La 27a edició dels Premis de la Crítica de les Arts Escèniques fan públiques les nominacions de l'edició que encapçalen els espectacle «Tots ocells» i «El día del Watusi»

En la modalitat de teatre, les propostes més destacades són els espectacles «El día del Watusi», producció de Los Montoya, el Teatre Lliure i el Grec 2023 Festival de Barcelona, i «Tots ocells», del Grec 2024 Festival de Barcelona i La Perla 29, amb sis nominacions cadascuna, entre les quals, les d'Espectacle i Direcció. L’obra dirigida per Iván Morales, que també està nominat en la categoria Adaptació/Dramatúrgia, opta a tres premis actorals per a Enric Auquer (Actor principal), Raquel Ferri (Actriu repartiment) i Guillem Balart (Actor repartiment). Pel que fa a la peça d’Oriol Broggi, pot portar premi a Pep Barcons (Il·luminació), Francesc Isern (Eines digitals) i Damien Bazin (Espai sonor). Completa el llistat... [+ informació]

¿Qui colonitza primer colonitza més bé?

Els inuits, els habitants de Groenlàndia, es troben actualment entre el gel i els icebergs. O, dit d'una altra manera, es troben entre els desitjos de domini sisplau per força dels Estats Units i el règim antic colonitzador de Dinamarca. El 1721, sis anys després del 1714 de l'11 de Setembre català, el regne de Dinamarca va colonitzar l'illa que geogràficament s'emparenta amb l'Amèrica del Nord. però que socialment i políticament està lligada a Dinamarca i a Europa. Curiosament, el 1979, també coincidint amb les primeres eleccions catalanes després de la Dictadura franquista, Groenlàndia va obtenir l'autonomia, que quaranta anys després es va convertir en autogovern, amb l'opció d'un referèndum d'autodeterminació, que continuen tenint com a prioritat... [+ informació]

El Centre Pompidou de París tanca cinc anys per obres de manteniment i renovació de l'edifici de vidre i ferro amb les icòniques canonades batejades popularment com a «Beaubourg»

Els que facin un viatge a París durant almenys cinc anys han de tenir en compte que no podran pular per les escales mecàniques de les gegantines canocades del Centre Pompidou perquè l'edifici ha entrat en un procés de rehabilitació i manteniment integral. El Beaubourg —com es coneix popularment aquest icònic espai del centre de París— conté també una important col·lecció permanent d'art modern que és la més gran d'Europa amb més de 2.000 obres entre les quals figuren peces de Salvador Dalí, Henri Matisse, Frida Kahlo, Joan Miró, Piet Mondrian, Marc Chagall, Vassili Kandinski o Marcel Duchamp, i que, en aquests cinc anys, es repartirà per altres museus o es cedirà per a exposicions fora de França. Segons els gestors del Centre Pompidou, aquest tancament permetrà que s'hi faci una renovació general que el 2030 el reconnectarà amb la seva utopia original... [+ informació]

Residus de neutrons personals

Quan el dramaturg i traductor Marc Rosich (Barcelona, 1973) va descobrir l'autor Dennis Kelly (High Barnet, Regne Unit, 1970), el món havia començat a canviar. L'atac, uns anys abans, de les Torres Bessones van ser el primer senyal. Però encara no s'intuïa que el perill nuclear podia ser una realitat. Vint anys després, la política actual de rearmament europea, els clams de guerra del genocida Vladimir Putin i la benedicció imperial del satànic Donald Trump, amb retrucs de tambor de la troupe de la Xina i de l'Iran, entre alguns dels altres titelles mundials amb poltrona d'aquest primer quart de segle XXI, reviuen més que mai l'amenaça d'una guerra nuclear, mal anomenada Tercera... [+ informació]

Arqueologia entre reixes liles

Quan els arqueòlegs descobreixen unes peces antigues en un carrer en obres, les situen en el temps i la història i, si no aporten res de nou, hi tiren ciment al damunt i tal dia farà un any. Amb el teatre passa alguna cosa semblant: quan es redescobreix —o es pretén fer justícia— a una autora o una obra volgudament oblidada durant dècades, s'intenta situar-la en el temps i la història i, si no aporta res de nou, s'hi tira sorra al damunt i es torna al bagul del somni dels justos. Fa la impressió que «Marie, la roja» serà d'aquestes obres que tornarà al bagul del somni dels justos. La periodista, escriptora i activista Rosa Maria Arquimbau i Cardill (Barcelona, 1909 - 1992), que quan escrivia contes ho feia amb el pseudònim de “Rosa de Sant Jordi”, va ser una de les primeres dones del primer quart del segle XX que va col·laborar en mitjans de premsa, sempre d'esquerres, amb articles i reportatges de caràcter social i feminista... [+ informació]

L'ocell malferit del refugi d'estiueig

Fa vint anys, el dramaturg Pau Miró (Barcelona, 1974) va revoltar el sector dramatúrgic català amb l'obra «Plou a Barcelona», estrenada primer al Festival de Sitges i després, el 2004, a la Sala Beckett, dirigida també, com ara, per Toni Casares. L'obra, que va tenir una versió radiofònica i una versió cinematogràfica, a més de múltiples versions europees com la del Piccolo Teatro de Milà, va recuperar per a l'escenari teatral català un espai urbà i de barri, com el de Barcelona que, després dels intents de Josep Maria Benet i Jornet, havia estat oblidat en les dues dècades anteriors. D'aquella primera mirada del Raval de Pau Miró que feia a «Plou a Barcelona» a la mirada d'ara de la Barcelona on precisament no es pot dir que hi plogui gaire, però que és la Barcelona de l'especulació immobiliària, els desnonaments i l'urbanisme embogit en mans, no d'urbanistes o enginyers, sinó de juristes i polítics amb la vara a la butxaca, ha plogut molt, metafòricament parlant... [+ informació]

Les obres de la Via Laietana de Barcelona deixen al descobert cinc cases medievals i restes de les Voltes dels primers Encants

En el marc de les obres de reurbanització del carrer de la Fusteria, entre els carrers Ample i de la Mercè, s’han documentat les restes de cinc cases d’origen medieval, així com la seva evolució fins a l’enderrocament l’any 1909, i la posterior construcció de la Via Laietana i l’edifici de Correus. Els treballs arqueològics han posat al descobert la planta baixa i alguns soterranis d’aquests habitatges, juntament amb un tram del paviment de les primeres Voltes dels Encants, que antigament s’obrien a la plaça de Sant Sebastià i als carrers de la Fusteria i Ample històrics. Entre les troballes més destacades arran de les obres de la Via Laietana hi ha un paviment ceràmic del segle XIV, així com diverses estructures medievals i postmedievals, incloent-hi pous, dipòsits i xarxes de sanejament... [+ informació]

¿La gent és insuportable?

Això és el que diu en un moment donat un dels més de trenta personatges d'aquesta minisèrie de sis primers episodis de la companyia teatral La Calòrica estrenada en exclusiva a la plataforma digital 3Cat: “La gent és insuportable”, diuen. I potser per superar aquest síndrome misantròpic, els de La Calòrica, fent un salt en la seva ja llarga trajectòria teatral, amb guió i direcció de Joan Yago i Israel Solà, han situat aquesta «Sala polivalent» en un espai precisament de convivència ciutadana com és un centre cívic on no hi falten tota mena d'activitats des de teatre, ball, tallers de ceràmica, jocs per a infants, sessions de supervivència, gimnàstica o moltes altres opcions per fer més saludable el grau d'insuportable que és la gent. No és la primera vegada que La Calòrica festeja amb la càmera. En temps de postcoronavirus, van fer un primer intent sota el paraigua de la minisèrie televisiva «Incidents», promoguda per Andreu Buenafuente, en la qual van participar diferents companyies, si no emergents, sí que companyies d'esperit innovador, experimental i trencador... [+ informació]

Veritats ocultes en un replà d'escala

Les reunions de comunitats de propietaris s'han introduït d'un temps ençà al teatre segurament perquè l'habitatge i els seus problemes s'han convertit en una qüestió d'urgència social. Ja en van parlar fa uns quatre anys els de La Calòrica amb aquella obra sobre el canvi climàtic de títol més que llarg, «De què parlem quan parlem...», etcètera, etcètera, però que amagava el conflicte d'un edifici amb els baixants fets una quisca per als del local d'assaig. Precisament també en parlen ara mateix els de la companyia Epidèmia Teatre, amb una versió bufa i rebufa de «Les Noces de Fígaro» al Teatre Akadèmia. I n'havia parlat l'autor Víctor Borràs Gasch amb l'obra «La dona del tercer segona», estrenada el 2021 dins el Grec a la Sala Atrium, reconeguda després amb raó, tant per la seva temàtica, com, sobretot, per la interpretació imponent de l'actriu Àurea Márquez... [+ informació]

La companyia La Calòrica estrena la seva primera sèrie televisiva a la plataforma 3Cat amb una proposta transgressora que adapta comèdia teatral a l'audiovisual

Diversos desconeguts, cadascú amb la seva vida i la seva història, arriben a la sala d'un centre cívic no identificat per fer-hi alguna cosa junts: ballar, aprendre a defensar-se d'un atac amb arma blanca o modelar un gerro per l'aniversari de la sogra. Això és «Sala polivalent», una proposta protagonitzada per La Calòrica i impulsada per 3Cat, que, com a factoria de continguts, crea un format que fusiona la comèdia teatral amb el gènere televisiu. A «Sala polivalent» els cinc actors i actrius de la companyia de La Calòrica es converteixen en una trentena de personatges que durant sis capítols tracten temes com la soledat, el classicisme o la necessitat de pertinença. Cada capítol de la sèrie explica una història i posa de relleu les connexions humanes en un espai comunitari, en el mateix centre cívic, on persones de diverses procedències es veuen forçades a interactuar, compartir moments. Sovint, fins i tot es descobreixen a si mateixes en un context que, malgrat ser quotidià, esdevé inesperadament absurd i esbojarrat. Els sis episodis tracten aquestes qüestions: Tècniques de supervivència, vòguing, trobada de fans, iniciació a la ceràmica, ludoteca per a infants i famílies o nit d'estrena... [+ informació]

El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca el febrer del 2025 amb 29.724.202 visitants que han fet 65.056.106 consultes i àudios de pàgines

Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 28 de febrer del 2025, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli» —entre altres monogràfics d'informació cultural—, així com els àudios dels pòdcasts de «Clip de Teatre» i «El cafetó» a través de les plataformes Spotify, Anchor, Ivoox, Google YouTube Podcast i Apple Podcast, a més de les plataformes de lectura dinàmica «Issuu» i «Calameo», i les interaccions amb les diferents xarxes socials de les plataformes de «Twitter (X)», «Facebook», «Threads» i «Instagram», ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el mes de febrer del 2025, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada des de l'inici de 29.724.202 visitants i 65.056.106 consultes de pàgines i àudios. Actualment es té una mitjana diària de 10.978,6 visites de pàgines (11,48 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 11 minuts i 24 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 17.782 subscriptors... [+ informació]

Arrenca la gira de l'espectacle «Sicalíptiques» de Josep Maria Miró, dirigit per Xavier Albertí, amb Mont Plans, Aina Sánchez i Carles Cors i la Cia. Le Croupier que s'endinsa en el món de les cupletistes i el Paral·lel

«Sicalíptiques» és un espectacle musical coproduït per la companyia Le Croupier i la Federació d’Ateneus de Catalunya (FAC) que girarà durant pràcticament durant tot el 2025 pels escenaris de la Xarxa de Teatres d’Ateneus de Catalunya (XTAC). Es tracta d’un espectacle inspirat en el Paral·lel com a porta d’entrada de la modernitat a Catalunya, que, a través del cuplet, recull el prodigiós llegat d’aquesta època i geografia que és la gran vàlvula de transformació urbanística, política i social de principis del segle XX. Segons l'autor Josep Maria Miró, aquest gènere musical difícilment classificable i de doble sentit esdevé un autèntic manifest ideològic de la primera aparició d'una cultura de masses local. El director Xavier Albertí ha avançat que les aventures de l’espectacle de la companyia Le Croupier... [+ informació]

La, la, la amb Aigua del Carme

¿Què deu passar que hi ha, a hores d'ara, tota una generació jove nascuda entre els anys vuitanta i noranta del segle XX que s'emmiralla en les dècades anteriors dels anys seixanta-setanta? Vegi's, per exemple, l'adaptació de «L'aranya», de Jordi Prat i Coll i, ara, aquest «Guateque», un terme lingüístic manllevat de cal veí i mig permès pel que significa del que era en aquells temps una festa d'un grup d'amics o, en llenguatge més pròxim i adulterat, un botellot. Cançons de l'època, retalls del No-Do en blanc i negre, publicitat conductista de la primera televisió en UHF, imatges de la Dictadura... Seria perillós pensar que aquesta mirada es fa per allò que deien que qualsevol temps passat va ser millor. Res de res. En tot cas, va ser un temps inevitable i, sota el tòpic de la propaganda oficial, el poble ras feia la seva vida i trampejava els esculls tan bé com podia [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. L'espectacle «Guateque», de la companyia Epidèmia Teatre, és un divertimento que parteix de «Les Noces de Fígaro» de Mozart i Beaumarchais, i que, sota la protecció domèstica de rulós o bigudís de coloraines per fermar el cabell i alguna dosi clandestina d'Aigua del Carme —elixir que feia i fa miracles— transporta els espectadors al mite de l'Eurovisió del 1968 i el boom improvisat de la cantant Masiel i aquell «La, la, la», composició del Dúo Dinàmico, que va posar a la picota el jove cantant Joan Manuel Serrat per raons polítiques... [+ informació]

Es reactiva el programa «IT Teatre Lliure» amb el projecte Reverberacions que coordina Marta Galán i dóna sortida artística i professional a l'alumnat graduat de l'Institut del Teatre

El Teatre Lliure estrena «Electra», una nova mirada sobre aquest episodi mític que dirigeix Alícia Gorina amb graduats de l'Institut del Teatre. El muntatge es pot veure a l'Espai Lliure fins al 23 de març i a la primavera farà gira per diferents municipis adscrits a l'Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona amb el programa Reverberacions IT Teatre Lliure. Alícia Gorina reprèn el pols de la tragèdia després d'haver estrenat «Ifigènia» la temporada passada i porta a escena una peça en clau contemporània formada per les tres versions del mite d'Electra que recullen els tres tràgics grecs: Èsquil, a l’obra «Les coèfores» dins de la trilogia l’«Orestíada», i Sòfocles i Eurípides, a les seves obres «Electra». L'adaptació és d'Albert Arribas, que ha construït tres peces independents que corresponen també a tres estils diferents de posada en escena, i que poden llegir-se com un viatge únic al final de l'espectacle... [+ informació]

Hola, sóc la mort... Tant de gust!

El clown, performer, director, dramaturg, actor i creador multidisciplinar Guillem Albà va estrenar «Tota aquesta por que ara tinc» dins el Grec'24 al Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa. L'espectacle —cinc úniques funcions ara a la Sala Atrium—, molt breu, encara no una hora —tenint en compte l'airada de llarga durada que estem vivint— és una mirada a una trajectòria de vint anys d'ofici per la Seca i la Meca des d'un pessimisme realista tintat d'un cert escepticisme. Guillem Albà juga amb la sorpresa i, per no riure's només del mort i de qui el vetlla, comença per riure's d'ell mateix i, per extensió, del gremi de les arts escèniques al qual pertany [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Humor sa que amb un registre estilístic —càmera negra, micro i taulell de tarima sota el segell propi de la direcció sense fronteres d'Andrea Jiménez— evoluciona cap a una filosofia de l'artista entre la vida i la mort. En un intent de declamar «Hamlet», si un no mira bé on posa els peus dalt de la tarima, corre el risc de caure d'esquena i propinar-se un nyanyo amb resultat de traumatisme cranioencefàlic que es transforma en un viatge a la línia del no-res entre el ser i el no ser, ni que sempre sigui aquesta la qüestió o el dilema... [+ informació]

Neix el Festival Incert amb una aposta per al diàleg i la creació cultural internacional que gira al voltant de Palestina, Colòmbia i Kurdistan

El nou festival proposa parlar de i amb tres territoris en conflicte en una proposta descentralitzada fins al 25 de maig. Acosta aquestes realitats a 16 poblacions catalanes i propicia cocreacions entre artistes de zones en conflicte i Catalunya. Amb un concert que fusiona música palestina i catalana amb Al Kamandjati Emsemble, ESMUC, Taller de Músics i Cordes del Món es posa en marxa un recorregut que després passarà per Cornellà de Llobregat, Gualba, Manresa, Mollet del Vallès, Girona, Granollers, Olot, Sant Boi de Llobregat, Terrassa, Sant Feliu de Llobregat, Sant Cugat del Vallès, Vilassar de Dalt, La Seu d’Urgell, Miravet, Vilafranca del Penedès i Inca (Mallorca). Entre els equipaments i entitats que formen part del festival s’hi troben L’Auditori, la Sala Beckett, el Centre Artesà Tradicionarius, el Teatre Auditori de Granollers, el Teatre Principal d’Olot o la Fira Mediterrània de Manresa... [+ informació]

Un miler d'esquelles de ramat il·luminades i suspeses al sostre protagonitzen una singular exposició al Museu de la Música

El Museu de la Música i L'Auditori presenten la instal·lació sonora «Esquellòrium», de Núria Andorrà. L'últim projecte de l'artista sonora lleidatana és un encàrrec del Museu de la Música que s'inscriu en l'eix narratiu conductor «(Contra)Natura», i posa el focus en la ruralitat, l'escolta i la intervenció humana. «Esquellòrium» és una intervenció artística immersiva creada a partir de prop d'un miler d'esquelles il·luminades i suspeses del sostre del Foyer de la Sala 1 Pau Casals de L'Auditori, que es pot visitar fins al 14 de juny. Es tracta d'esquelles usades —que daten des de principis del segle XX fins a l'actualitat— provinents d'una desena de ramats diferents d'arreu de Catalunya, donades o prestades pels seus pastors al projecte. Cada ramat sona diferent... [+ informació]

Els Estats Units d'Amèrica són la sida

Intentant no caure en la temptació simplista de dir només que el més important d'aquest macromuntatge és “la durada” (set horetes de no res sumant-hi els generosos intermedis d'entre cadascun dels sis actes) diria que el dilema rau en saber què és el que impacta més en l'auditori: ¿el contingut o el continent? «L'herència» és una paràbola contemporània sobre el que va representar la pesta de la sida durant l'últim quart de segle XX i el que ha representat i representa encara avui durant el primer quart de segle XXI. «L'herència» és, a més, una sentència entre la mort i la vida [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. I, si no, escolti's només atentament quina és l'última paraula de l'immens i monumental text del dramaturg nord-americà Matthew López (Panama City, Florida, 1977) quan, abans de fer-se el fosc final, un dels personatges principals sentencia, davant la incògnita de futur: «Viure!» «L'herència» és també un mirall de la novel·la «Howards End», d'E. M. Forster (o Edward Morgan Forster). Ho és tant, un mirall, que fins i tot l'escriptor que va escriure «Howards End» el 1910, a principis del segle XX, hi apareix en segons quines escenes com un narrador més d'entre els molts que s'alternen durant tota la representació... [+ informació]

Passar el dol amb “mariachis”

Potser sí que el cànon obliga a dir que «Tot el que passarà a partir d'ara» és un “monòleg” teatral, però cal advertir que aquesta última creació del dramaturg Joan Yago (Barcelona, 1987), aquesta vegada sense la companyia La Calòrica de la qual és fundador, és en realitat un relat curt d'excel·lent contingut literari que s'ha adaptat al teatre, per si algú encara dubta del dilema que a vegades es planteja entre la simbiosi de teatre i literatura. Si l'adaptació a més —ja sé que probablement l'autor no n'ha estat conscient que escrivia un relat literari—, aconsegueix que un espectacle en solitari de 90 minuts —que de fet sobrepassa el temps prudencial d'un “monòleg”— mantingui els espectadors amb l'ai al cor tota l'estona, la conjunció entre les dues disciplines dóna un resultat d'èxit que en aquesta ocasió cal atribuir, sobretot, a la interpretació de Nil Cardoner... [+ informació]

Tres bruixes en clau de castrat

Fa precisament un any que es veia a Barcelona un «Macbeth» ambientat a la Primera Guerra Mundial al Teatre Lliure en una versió de Pau Carrió. Del clima bèl·lic d'aquell muntatge a l'ambient de cabaret o burlesque que ha creat Oriol Broggi ara al Teatre La Biblioteca hi ha un salt de poltre gegant que s'accentua sobretot per la fusió de la línia tradicional escènica de La Perla 29 amb la veterana trajectòria del trio londinenc The Tiger Lillies, el cap visible del qual, el compositor, acordionista, pianista i castrat o, com diuen en italià, “castrato”, Martyn Jacques (Regne Unit, 1959), ha creat a Barcelona, en conxorxa amb la versió d'Oriol Broggi, un recull de 22 peces musicals originals de cap i de nou que són no només la cirereta del pastís sinó tot el pastís sencer... [+ informació]

Una pedregada sobre els vidres de la piscina

Deia Arquimedes de Siracusa, físic grec: «Un cos insoluble total o parcialment submergit en un fluid en repòs, líquid o gas, rep una força de baix cap a dalt, igual al pes del volum del fluid que desallotja.» D'aquesta afirmació, la gent del gremi de les ciències en diu: Principi d'Arquimedes, una teoria que explica, dit en llenguatge més planer, que tot allò que sura, si sura, és perquè desallotja un pes de líquid superior al seu propi pes. Josep Maria Miró i Coromina (Vic, Osona, 1977) aplica la teoria física a la construcció dramatúrgica del muntatge que va estrenar en ocasió del Festival Grec 2012, a la sala Beckett, i que va reposar el 2013 en una Villarroel que aprofitava la disposició dels espectadors a banda i banda, molta il·luminació, cares al descobert i una volguda implicació indirecta de l'auditori. L'autor, com el físic grec, fa surar ara la sospita a l'Espai Texas amb els prejudicis, la por, la traïdoria i el dubte dels més pròxims davant una presumpta acusació de pederàstia d'un monitor de natació que ha estat assenyalat per una nena de la colla del curset que afirma que ha vist com feia un petó als llavis d'un petit nedador que estava espantat de llençar-se a l'aigua... [+ informació]

El palau de Versalles commemora els 150 anys de la proclamació de la Tercera República francesa obrint als visitants sales que fins ara havien estat tancades com el Saló del Congrés o l'edifici de l'Òpera Reial

Els visitants del complex on va viure Lluís XIV i la seva família poden entrar des d'ara espais desconeguts del palau. La visita a les sales reobertes és inclosa en l'entrada general al palau de Versalles. Malgrat que Versalles s'associa amb la dinastia absolutista dels Borbons, el cert és que el conjunt d'edificis que formen el palau va tenir un important paper institucional en la proclamació i el desenvolupament de la Tercera República francesa. Entre les sales que ara s'obren als visitants del Château de Versalles hi ha el Saló del Congrés, el lloc on es van reunir diputat i senadors durant la Tercera República i l'antic apartament del president del Congrés. També es podrà entrar a l'Òpera Reial, que va servir com a assemblea durant la Comuna de París, l'any 1871. El Saló del Congrés, construït l'any 1875 en només sis mesos al cor de l'ala sud de Versalles, té prop de 1.500 seients... [+ informació]

Mor als 104 anys el director de fotografia, restaurador i inventor barceloní Joan Mariné que en la seva etapa activa va paritipar en més de 150 pel·lícules

Tot i que residia ara a Madrid, Joan Mariné havia nascut a Barcelona el 1920. Va dedicar tota la seva vida al cinema. Va participar en més de 150 produccions i en les darreres dècades es va centrar en la restauració de pel·lícules. El reconeixement més important de la indústria a la seva dilatada trajectòria va arribar el 2024, quan va rebre el Goya d'Honor. Joan Mariné va endinsar-se en el cinema amb només quatre anys, quan, un dia, estiuejant a Arenys de Mar, va veure una projecció dels primers curts de Charles Chaplin. L'impacte d'aquestes imatges va ser tan gran que va demanar a la seva mare que l'inscrivís a l'escola abans d'hora per poder llegir els cartells de les pel·lícules mudes. Durant la seva adolescència visitava amb freqüència el cineclub de la població maresmenca, on el projector acostumava a espatllar-se i Mariné intentava arreglar-lo per poder continuar veient les pel·lícules que tant el feien gaudir. Durant la Guerra Civil, va filmar l'enterrament del revolucionari anarquista Buenaventura Durruti, el 1936. Després de sobreviure al conflicte... [+ informació]

El Museu de la Música de Barcelona incorpora un violí del segle XVIII que prové d'un lutier hereu de Stradivari

Es tracta d’un violí Nicolas Duclos, de mitjans del segle XVIII, que ha estat restaurat i que té la factura i les característiques pròpies del lutier francès que va treballar a Barcelona i Madrid, i que venia de formar-se als tallers de Cremona, la ciutat on ja regnaven Antonio Stradivari i els seus fills. L’adquisició, amb una aportació extraordinària de 20.000 euros de l'Institut de Cultura de Barcelona (Icub), s'ha pogut fer gràcies a la decisió de la venedora, Nick Cooper, una lutier de Manchester que estava molt interessada que la peça arribés a l’àmbit públic, com el Museu de la Música de Barcelona, i que pogués tornar a la seva ciutat d’origen, tot i renunciar a obtenir-ne més ingressos. El lutier Duclos va fabricar una bona quantitat d’instruments a Barcelona, des que s’hi va instal·lar el 1740 i abans de traslladar-se el 1765 a Madrid on va morir el 1781. Els violins Duclos es valoren també per la seva qualitat de sobris. El violí adquirit compta amb el certificat d’autenticitat de John Dilworth, reconegut lutier del Regne Unit, que certifica que correspon a l’etapa de Barcelona... [+ informació]

Una exposició de La Virreina mostra la trajectòria de Michel Rangon i la seva trajectòria de crític d'art i arquitectura considerada de les més importants de la segona meitat del segle XX a Europa

El pensador llibertari Michel Ragon (Marsella, Occitània, 1924 – Suresnes, Alts del Sena, Illa de París, 2020) és un dels crítics d’art i arquitectura europeus més importants de la segona meitat del segle XX. Aquesta mostra s’ocupa de les relacions que va establir amb el col·lectiu de joves arquitectes format per Yona Friedman, Paul Maymont, Ionel Schein, Nicolas Schöffer, Walter Jonas i Georges Patrix, que el 1965, a París, van fundar el GIAP (Grup Internacional d’Arquitectura Prospectiva), i amb els quals van anticipar nombroses qüestions actuals, com l’urbanisme participatiu, l’agricultura de proximitat, l’evolució de l’habitatge social i les relacions entre els poders econòmics i polítics i el disseny de les ciutats. D’origen humil i autodidacte, la seva activitat com a crític, poeta, novel·lista, assagista i gestor cultural va estar sempre marcada pel pensament anarquista... [+ informació]

Jo mai mai havia menjat tants anissos feliços

¿Calia fer una segona temporada de la sèrie «Jo Mai Mai»? ¿Calia fer una estrena gairebé d'estora vermella per vuit capítols d'una segona temporada que semblen una repetició dels vuit capítols de la primera temporada? ¿Calia propinar un embaràs tan tardà com increïble al personatge de la mestressa de la casa de colònies per acabar amb una escena de la criatura en braços del pare? ¿Calia parlar d'una segona temporada amb la seguretat que s'hi ventilarien situacions punyents com l'assetjament i el masclisme per una simple baralla d'una de les parelles i l'empoderament d'una de les joves protagonistes? ¿Calia convidar a anar a un càsting d'un musical a una de les joves participants de les colònies per optar a treballar en un musical “de Madrid” quan es podia haver situat a Barcelona on, recordem-ho, fa cinquanta anys que es fan musicals? ¿Calia esperar vuit capítols d'una segona temporada per recordar una vegada més que la Mai és fidel a la seva condició de lesbiana? ¿Calia rematar la sèrie amb un final feliç, feliç, on només faltaria fer menjar anissos als protagonistes? ¿Calia cedir a les presumptes pressions del canal català perquè la sèrie fos més “picantona” i hi hagués més escenes de llit? ¿Calia fer una segona temporada per deixar segons quins personatges als limbs perquè tenen altres compromisos sense saber què els va passar després de la primera temporada? ¿Calia fer anar a cal notari els propietaris de Les Guilles per fer creure que es vendrien la casa de colónies a un grup inversor per fer-hi un hotel rural quan es veia d'una hora lluny que no signarien el contracte? ¿Calia fer veure que van a colònies —i acompanyats dels pares!— els que ja s'afaiten i es depilen i tenen edat de voltar, com a mínim, per Europa tots solets? [text íntegre del comentari a la pàgina de la sèrie «El cafetó] ¿Calia acabar les colònies de la casa Les Guilles amb una festa —una més, amb samarretes incloses— per mostrar les aptituds vocals d'una de les protagonistes i el seu grup de música? ¿Calia fer la segona temporada de la sèrie «Jo Mai Mai» per marginar-la a la plataforma digital 3Cat amb l'excusa que s'adreça als adolescents i que la primera temporada va tenir 1,5 milions de reproduccions? ¿Calia donar per fet que només els joves acudeixen a la plataforma 3Cat? ¿Calia destinar una part del pressupost de ficció catalana de la televisió pública per no atrevir-se a programar els vuit capítols de la segona temporada en una franja de prime time del canal convencional on la primera temporada es va estavellar? ¿Calia deixar només en la força de les interpretacions i l'expressivitat d'una bona càmera i fotografia de cadascun dels protagonistes l'únic atractiu de la sèrie «Jo Mai Mai»? ¿I si no calia... per què s'ha fet? Es reparteixen anissos de felicitat a qui en tingui la resposta... [+ informació]

Diverses obres de Joaquim Sorolla, Anglada-Camarasa i Javier Martín que es van robar en un hotel de Madrid i una galeria de Barcelona fa tres anys s'han recuperat ara a Roma

La Policia espanyola ha recuperat a Roma una escultura de bronze obra de Javier Martín, robada el 2022 d'una galeria d'art de Barcelona, i dues pintures —de Joaquim Sorolla i d'Anglada-Camarasa— sostretes a Madrid, durant una exposició en un hotel el 2021. Les pintures robades a Madrid corresponien a l'oli sobre cartó «Port de Sant Sebastià», de Joaquim Sorolla, i l'oli «Cavall blanc», d'Anglada-Camarasa. De Javier Marín, l'obra robada és una escultura de bronze a la cera. Una confiscació a principis del 2024 va fer sospitar que es tractava de peces robades. Les investigacions s'han dut a terme conjuntament amb la policia espanyola i la policia italiana amb la intervenció també de la Interpol. El Ministeri de Cultura s'ha encarregat dels tràmits legals per repatriar les obres després de tornar-les als seus propietaris legals, en un acta a l'ambaixada espanyola a Roma... [+ informació]

Els conservadors de l'Institut d'Art Courtauld de Londres descobreixen el retrat inèdit d'una dona amagat sota una pintura de Picasso

L'Institut d'Art Courtauld de Londres ha utilitzat tècniques de rajos X i infrarojos per descobrir el retrat. Es tracta del d'una dona enigmàtica que s'ha amagat durant més d'un segle sota una de les pintures que Pablo Picasso va fer durant el període blau. Al rerefons de la pintura d'un escultor amic de Picasso s'hi pot observar el cap d'una figura femenina, amb els cabells recollits, les espatlles endavant i els dits de la mà, pintada pocs mesos abans. Picasso, però, el va tapar amb el que va acabar sent l'obra definitiva. Es tracta d'un quadre del 1901, «Retrat de Mateu Fernández Soto», un dels més emblemàtics de l'etapa més trista del pintor malagueny, un moment crucial en el desenvolupament artístic de Picasso, ja que va deixar enrere les pintures acolorides i impressionistes per acostar-se a un estil més melancòlic. La descoberta, que formarà part d'una exposició de la Galeria Courtauld, té similituds amb altres obres del pintor, com —La bevedora d'absenta» o «Dona amb els braços plegats»... [+ informació]

Qui no vulgui pols que no vagi a la Lluna

L'any 1969, en ple estiu, el 20 de juliol, els televisors en blanc i negre de l'època, a les poques cases que n'hi havia i als bars que oferien l'espectacle, retransmetien la primera arribada de l'home a la Lluna que ha passat a la història com el primer peu posat sobre la superficie lunar. El coet enlairat des de Cap Canaveral formava part de l'Operació Apollo 11 i era un dels estira-i-arronsa entre els Estats Units i Rússia, immersos en la Guerra Freda... [+ informació]

Un antic hospital i centre d'interpretació de la Memòria Històrica del Priorat que alberga una de les col·leccions de cirurgia de la guerra civil es troba tancat des del temps de la pandèmia

El centre d’interpretació de l’hospital del Molar, al Priorat, alberga una de les col·leccions de cirurgia més destacades de la guerra civil. L’equipament està tancat des del temps de la pandèmia. Per revertir aquesta situació, un grup de suport al centre ha impulsat una recollida de firmes per reobrir l’espai de forma «imminent». El centre d’interpretació del Molar ocupa un edifici noble del segle XIX als terrenys de la mina Lussa. El primer pis es va museïtzar amb material sanitari i escolar de l’època de la guerra civil, entre els quals també hi ha la col·lecció del doctor Miquel Gras. L’equipament, que només va estar operatiu uns mesos, va haver de tancar arran del coronavirus i ha continuat tancat des d'aleshores. El projecte executiu espera conèixer quines actuacions són necessàries per garantir la seguretat al centre, aconseguir la llicència d’activitat pertinent i reobrir-lo a tot tardar en un any i mig... [+ informació]

Un pop en la seva tinta

Un esglai. Als espectadors que els agafi despistats, els pot semblar que el gremi del teatre ha entrat en revenja mafiosa i sanguinària. «He mort el pop!», diuen. I els més malpensats ja veuen el pobre Mago Pop trinxat i enviat a l'altre barri. Doncs, no. No és això. El Mago Pop continua fent les seves trapelleries traient-se, si no conills, sí que milers d'espectadors de la màniga que omplen al Paral·lel amb l'últim «Mar i cel» de Dagoll Dagom, tal com coneixem fins ara Dagoll Dagom. El futur no l'ha vist ningú. I Àngel Guimerà, més enllà del centenari de la seva mort, que s'ha commemorat el 2024, i més enllà de «Mar i cel», continuarà apareixent, ara sí, ara també, de la mà de noves generacions, com ho fa ara mateix en tres sales: «L'aranya», al Teatre Nacional de Catalunya; «Mar i cel», al Teatre Victòria; i aquest «He mort el pop», a la Sala Versus Glòries... [+ informació]

La vida continua sent bella

D'Elena Ferrante se'n sap ben poca cosa. És el pseudònim d'un “ésser humà”, diguem-ho així, amb un important èxit literari que s'atribueix haver nascut a la ciutat de Nàpols el 1943. ¿Home o dona...? S'accepten apostes. El relat «I giorni dell’abbandono», es va publicar el 2002 i ja se'n va fer una versió cinematogràfica l'any següent dirigida per Roberto Faenza. Però Elena Ferrante també es coneix aquí per la tetralogia de novel·les de «L'amica geniale», ambientada precisament al Nàpols dels anys cinquanta i seixanta del segle XX, aparentment molt autobiogràfica pel que fa a la ubicació social i memorística, amb dues amigues com a grans protagonistes. De «L'amica geniale» es va fer també una exitosa sèrie televisiva de quatre llargues temporades... [+ informació]

Tulipes enverinades del Turó Parc

L'autor Jordi Galceran, que va traduir «Un déu salvatge» ja fa quinze anys, precisament per a la versió que es va estrenar aleshores, també al mateix Teatre Goya, amb el quartet Jordi Boixaderas, Roser Camí, Ramon Madaula i Vicenta Ndongo, feia servir alguna expressió com la de la cançó infantil «Arri, arri, Tatanet...» entre alguns altres diminutius. Era un dels trets característics d'aquella versió que va dirigir Tamzin Townsend. Ara ha estat el dramaturg i actor Pablo Macho Otero qui ha traduït novament «Un déu salvatge», de Yasmina Reza (París, 1959), i el seu tret característic és el de situar-la en el paisatge urbà de Barcelona, a la part alta, esclar, al Parc d'Eduard Marquina, més conegut com el Turó Parc, a Sant Gervasi, on diu que s'hi venen unes tulipes de color rosa, que l'amor s'hi posa, i un parc que no té punt de comparació, diu una de les dues mares de la història, pel que fa al nivell de seguretat, amb el Parc de l'Espanya Industrial, a tocar de Sants... [+ informació]

Suïssa és bona si la bossa sona

No fa ni quatre dies que el tema de la infertilitat o el desig de tenir descendència planava sobre l'escenari del Teatre Nacional de Catalunya amb «L'aranya» d'Àngel Guimerà, que torna a aparèixer, aquesta vegada al Teatre Borràs, de la mà de la dramaturga Lucía Carballol, que va estrenar la versió original «Las bárbaras» a Madrid el 2019, dirigida per Carol López. La qüestió de fons d'aquesta versió catalana —o més ben dit: d'aquesta versió bilingüe catalanoespanyola— que dirigeix ara l'actor David Selvas, fa patxoca en coincidir amb la preocupació aranyívola de Guimerà de fa un segle. Qüestió universal, doncs, la de la descendència per a la qual el temps no passa mai... [+ informació]

El Teatre Arnau del Paral·lel serà una realitat el primer trimestre del 2027 després de dos anys de rehabilitació que comencen a la primavera d'aquest any

L’Ajuntament de Barcelona ha aprovat definitivament el projecte revisat del projecte executiu de les obres de rehabilitació i adequació del Teatre Arnau, situat al districte de Ciutat Vella. Amb aquest tràmit, el Govern municipal dóna llum verda a l’inici de les obres de rehabilitació i adequació d’aquest històric equipament. L’inici de les obres està previst durant el 2n trimestre del 2025, i una planificació d’execució de dos anys, amb una finalització estimada al primer trimestre de 2027. La intervenció preserva l’essència del teatre de barraca, recuperant el seu patrimoni arquitectònic amb l’ús de materials com la fusta i el formigó vist. L’actuació s’executarà amb un pressupost de 10.174.841,02 euros. El projecte de rehabilitació del Teatre Arnau, anomenat “Boca a Boca” i desenvolupat pel despatx professional Harquitectes, va ser seleccionat el 2018 com la proposta guanyadora... [+ informació]

L'any cultural comença amb una dimissió en bloc del consell de redacció de «Revista de Catalunya» per discrepàncies en el nomenament sense consens del nou director

El consell de redacció de «Revista de Catalunya», la degana de les publicacions en català, ha dimitit en bloc, segons ha anunciat en un tuit la directora sortint de la revista, Lluïsa Julià. Fa només uns dies es va anunciar el fitxatge com a director del politòleg i historiador Frederic J. Porta. En un comunicat, el consell sortint, que ha estat tres anys al capdavant de la redacció, del 2022 al 2024, integrat per Lluïsa Julià (directora) i Elisabet Armengol, Francesco Ardolino, Enric Pujol i Sílvia Tena, acusa el patronat de la revista de decidir unilateralment el relleu en la direcció per diferents circumstàncies i discrepàncies de criteris, entre altres causes. El comunicat assegura també que la direcció del Patronat anterior també ha cessat voluntàriament. La «Revista de Catalunya» té previst presentar el número 328, aquest febrer, a la Bibioteca Lesseps - Jaume Fuster. Fundada ara ha fet 100 anys, el 1924, per Antoni Rovira i Virgili, la «Revista de Catalunya»... [+ informació]

El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca el gener del 2025 amb 29.538.392 visitants que han fet 64.689.622 consultes i àudios de pàgines

Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 31 de gener del 2025, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli» —entre altres monogràfics d'informació cultural—, així com els àudios dels pòdcasts de «Clip de Teatre» i «El cafetó» a través de les plataformes Spotify, Anchor, Ivoox, Google YouTube Podcast i Apple Podcast, a més de les plataformes de lectura dinàmica «Issuu» i «Calameo», i les interaccions amb les diferents xarxes socials de les plataformes de «Twitter (X)», «Facebook», «Threads» i «Instagram», ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el mes de gener del 2025, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada des de l'inici de 29.538.392 visitants i 64.689.622 consultes de pàgines i àudios. Actualment es té una mitjana diària de 11.804,2 visites de pàgines (12,23 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 10 minuts i 44 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 17.752 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, connectats des de 143 països més, entre els quals destaquen, pel nombre de visites, Alemanya, Algèria, Anglaterra... [+ informació]

Un quadre comprat en una venda de garatge a Minnesota ha resultat que és un retrat desconegut del pintor neerlandès Vincent van Gogh segons una anàlisi efectuada per experts

Una vintena d'especialistes de camps diversos han treballat en l'autentificació de l'obra i han conclòs que va ser creada pel pintor neerlandès durant una estada en un hospital psiquiàtric del sud de França el 1889. Ho conclouen els experts de l'empresa d'investigació d'art LMI Group International després d'analitzar el teixit del llenç, el pigment de la pintura i altres característiques del quadre. La pintura, adquirida per un col·leccionista d'antiguitats el 2016, porta la inscripció de la paraula “Elimar” a l'angle inferior dret. Amb una mida de 45,7 per 41,9 centímetres, els experts l'han autentificat com una pintura de Van Gogh després d'un procés que s'ha allargat durant quatre anys. La pintura és un retrat d'un pescador amb barba blanca, fumant en pipa mentre arregla la xarxa... [+ informació]

Rostoll de Guimerà amb porró i a galet

Com que l'obra «L'aranya», d'Àngel Guimerà (Santa Cruz de Tenerife, 1845 - Barcelona, 1924) no és de les més conegudes de l'autor de «Terra baixa» o «Mar i cel», és convenient i suggerent a la vegada que els espectadors que no en sàpiguen la trama la vagin descobrint durant els noranta minuts de la versió que n'ha fet el dramaturg Jordi Prat i Coll (Girona, 1975). El joc és —sense fer trampes i sense venir amb els textos apresos de casa— intentar esbrinar què hi ha a dins de Guimerà i què hi ha de Prat i Coll. I un té la sensació que el dramaturg de muntatges tan celebrats com «Els jocs florals de Can Prosa», «La Rambla de les Floristes» o «Els criminals» ha aprofitat el rostoll que queda de Guimerà i l'ha tastat arriscadament amb porró i a galet. I, malgrat el risc, no s'ha tacat gens amb el vi negre, com tampoc no es taca cap dels personatges que en l'escena del sopar d'amics a taula —els àpats teatrals de ficció sempre acaben malament— es repten a veure qui aguanta més el raig a galet... [+ informació]

L'Acadèmia del Cinema Espanyola concedeix el Premi Goya Internacional 2025 a l'actor Richard Gere per la seva trajectòria i la contribució a l'art cinematogràfic

L'actor nord-americà, de 75 anys, protagonista d'èxits com «Días del cielo» o «Pretty Woman», recollirà el guardó de l'Acadèmia de Cinema Espanyola el 8 de febrer dins la gala dels Premis Goya que té lloc a Granada. Richard Gere rep així la màxima distinció que pot atorgar el cinema espanyol a un cineasta internacional. L'Acadèmia del Cinema espanyola l'hi ha concedit per la seva extraordinària contribució a l'art cinematogràfic, protagonitzant algunes de les pel·lícules més icòniques de la història del cine i el compromís social manifestat en l'àmbit personal i professional, segons un comunicat. El Goya Internacional és un guardó de creació recent. Gere, que aquest any celebra el 50è aniversari del seu debut a la gran pantalla, serà la quarta persona a rebre el premi i s'afegirà a altres intèrprets com Sigourney Weaver, Juliette Binoche i Cate Blanchett. De Richard Gere (Filadèlfia, 1949), tothom recorda... [+ informació]

El Museu del Louvre de París s'enfronta a una rehabilitació no només arquitectònica sinó també d'organització interna i de relació amb la massa de visitants

El president Emmanuel Macron ha anunciat un pla de modernització del Museu del Louvre, que és el més visitat del món, després que s'havie fet públiques algunes queixes de la direcció i els treballadors enfocades principalment cap al deteriorament de les instal·lacions, que daten del segle XII i que van ser durant segles la residència oficial dels reis de França. La directora havia presentat al Ministeri de Cultura francès un memorial de greuges com danys en espais molt degradats d'equipaments tècnics i variacions de temperatura preocupants que posen en perill l'estat de conservació de les obres, però també el turisme de masses i la falta d'inversions dels últims anys. La direcció al·lega que la visita al Museu del Louvre s'ha convertit en un calvari físic, amb obres d'art difícils de trobar per una senyalització inadequada, falta d'espais de descans per als visitants, poques instal·lacions de restauració, així com instal·lacions sanitàries per sota dels estàndards internacionals... [+ informació]

La maquinària de l'antiga foneria de la Casa Parés del barri de Ciutat Vella de Barcelona s'exposaran al recinte Fabra i Coats sota la supervisió del Museu d'Història de Barcelona

La maquinària de la foneria Casa Parés abandona el taller després de 150 anys al cor de la Ciutat Vella de Barcelona. Les màquines, algunes comprades a Alemanya, són un símbol de la Barcelona industrial i el Museu d'Història de Barcelona, el MUHBA, les exposarà al recinte Fabra i Coats, que aquest any obrirà l'exposició permanent sobre la història del treball a Barcelona. Quan el taller va acabar l'activitat, l'any 2007, hi havia el perill que aquestes valuoses peces del patrimoni industrial acabessin convertides en ferralla. Han calgut 17 anys de gestions per aconseguir l'objectiu de preservar-les, compartit per la família propietària de la Foneria Parés i el Museu d'Història de Barcelona (MUHBA), tot i que el propòsit inicial era mantenir-les al mateix local per fer-hi visites. La foneria Casa Parés, un negoci familiar que va obrir portes el 1875. El 1888 ja participa en la primera Exposició Universal. Després de quatre generacions de la mateixa família dedicant-se a fondre i laminar plom i estany, la foneria va acabar l'activitat industrial a finals de l'any 2007. El trasllat de la maquinària serà complex i anirà a càrrec de l'Ajuntament de Barcelona... [+ informació]

El documental «The Stringer», presentat al Festival Sundance, nega que la foto més famosa de la guerra del Vietnam fos dek fotògraf Nick Ut i critica el negoci que es fa amb el fotoperiodisme

Qui més qui menys ha vist alguna vegada la fotografia de la nena del napalm Kim Phuc Phan Thi, quan tenia 9 anys, que corre sense roba i cridant de dolor després de l'atac al poble vietnamita de Trang Bang el 8 de juny del 1972. La fotografia, que ha passat a la història amb el títol «El terror de la guerra», va canviar l'opinió pública dels EUA sobre la guerra del Vietnam i els mètodes utilitzats per l'exèrcit. Ara, el documental «The Stringer», que s'acaba de presentar al Festival Sundance, dirigit per Bao Nguyen, qüestiona l'autoria d'aquesta foto que s'ha atribuït sempre a Nick Ut (nom artístic de Hunh Công Út) quan tenia 21 anys i treballava per a l'agència Associated Press. La instantània li va valer, a mes, el premi Pulitzer. Però resulta que, segons el documental, la foto en realitat va ser feta per un fotògraf freelance, Nguyen Thàn Nghe, que va cobrar només 20 dòlars de la mateixa agència... [+ informació]

L’antiga residència del comandant Rudolf Höss del camp nazi d’Auschwitz que va inspirar la pel·lícula «La zona d'interès» allotjarà un centre d’investigació de l’odi a partir de la tragèdia de l'Holocaust

L'edifici de tres plantes d’Oswiecim, la localitat polonesa on l’Alemanya ocupada pels nazis del 1939 al 1945 va ser el símbol oposat del camp de barracons, cambres de gas i crematoris on van ser assassinades més d'un milió de persones, la gran majoria jueus. Ara es preveu que pugui allotjar ben aviat un centre d’investigació contra l’odi i l’extremisme. Una oenagé nord-americana amb oficina a Berlín, la Counter Extremism Project (CEP) ha adquirit l’edifici a les vuit propietàries poloneses dels pisos en què es dividia, les famílies de les quals els havien adquirit durant la postguerra. La casa, que coincidint amb la commemoració del 80è aniversari de l'alliberament d'Auschwitz-Birkenau el 27 de gener del 1945, ha estat oberta al públic i ha pogut mostrar encara alguns objectes, com un vestit ratllat de presoner o un emblema dels SS nazis, trobats en la primera interenció dels operaris encarregats de la reforma... [+ informació]

Tanca el Museu del Perfum obert des del 1963 i que ha estat un espai complementari de la Perfumeria Regia del Passeig de Gràcia de Barcelona que abaixa la persiana i passa al mercat digital

El Museu del Perfum té un recull de més de 5.000 peces, majoritàriament flascons antics i moderns, que mostren al públic l'evolució d'aquest recipients a través de la història i la geografia. Hi ha porcellanes del segle XVII i XVIII, fins i tot un estoig de viatge de la reina Maria Antonieta i una colònia exclusiva de Paco Rabanne que va regalar al museu o una peça del perfum Le Roy Soleil de Salvador Dalí. El Museu del Perfum va obrir el 1963 sota el nom de la Fundació Planas Giralt, propietaris de la gairebé centenària Perfumeria Regia que, amb el tancament de l'establiment, l'últim de la cadena que havia arribat a tenir-ne una dotzena només a Barcelona, estan estudiant la destinació del museu. L'actual Perfumeria Regia està situada molt a prop de la Casa Batlló i amb una botiga Sephora al costat mateix, que no amaguen que els ha afectat de ple les vendes per no poder-hi competir en rebaixes de preus malgrat l'exquisidesa del catàleg que han mantingut des de sempre... [+ informació]

Documental amb dansa de dervix

El projecte ve de lluny, cinc anys, diuen, i de la mà de Dau al Sec, que lidera l'actriu i directora Mercè Managuerra. Però en aquest moment històric és més oportú que mai, després què Síria hagi fet un tomb en la seva voràgine de destrucció en la qual es trobava immersa sota el règim despòtic i genocida de Baixar al-Àssad, president del país des del juliol del 2000 fins al passat 8 de desembre, quan va fugir de Damasc, amb ordre de cerca i captura internacional, refugiat en un lloc desconegut a Rússia sota el paraigua d'un altre genocida com Vladimir Putin (Al·là o algun Déu del món els crea i ells s'ajunten!) [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Els anomenats “contrabandistes” de llibres de Darayya són d'aquells herois que es quedarien en l'anonimat si el resistent i sovint voluntariós periodisme d'investigació no els fes sortir a la llum. En aquest cas, els que van recollir milers de llibres sota els obusos i la destrucció construint, volum a volum, un búnquer de protecció, van ser descoberts per la periodista Delphine Minoui, nascuda el 1975 a França, de mare francesa i pare iranià, i especialista en l'Orient Mitjà que coneix no només des de la distància i la teoria sinó que ha trepitjat vivint un temps a Teheran, Beirut, el Caire o Istambul... [+ informació]

L'absurditat de buscar pis

Trobar pis és absurd actualment. I si se'n troba, no s'hi pot accedir. Potser per això l'obra «Entre monstres», que comença amb un jove protagonista buscant pis, també s'acosta al teatre de l'absurd. La primera escena enganya volgudament els espectadors. Tot té pinta de comèdia, amb l'actor David Bagés de comediant major fent el paper d'un excèntric comercial d'immobiliària, davant l'astorament de l'actor Rafa Delacroix, el jove que fa una visita a un pis en venda, aspirant a fer-se amb una llar... [+ informació]

Pellroja contra rostre pàl·lid

L'escriptor, traductor i dramaturg Erri de Luca (Nàpols, la Campània, Itàlia, 1950) és un afeccionat al muntanyisme i l'escalada i no només practica aquests esports —fins i tot va fer una expedició a l'Himàlaia— sinó que també n'és divulgador a través de les seves col·laboracions periodístiques en mitjans de comunicació com La Repubblica o Il Corriere Della Sera. Valgui aquesta breu introducció biogràfica per justificar que el seu relat «Impossible» parla amb coneixement de causa del risc que suposa fer segons quina travessa de muntanya i les conseqüències impensables —¿impossibles, potser?— que poden esdevenir per als que no en són experts... [+ informació]

El Museu de la Música presenta la recerca del gamelan balinès original que va arribar a Europa i va escoltar Debussy a l'Exposició Universal de París de 1889

Dins de les segones Jornades d’Organologia del Museu de la Música, centrades en els debats i reptes actuals de l’estudi dels instruments musicals, figura la presentació d'un estudi que ha permès localitzar el gamelan original —conjunt instrumental autòcton de Bali (indonèsia)— que va captivar el compositor Claude Debussy i els impressionistes durant l'Exposició Universal de París de 1889. Aquest esdeveniment va ser una fita crucial en la història de la música del segle XX i va marcar una generació de compositors com el mateix Debussy, a més de Ravel, Bartók, Poulenc, Britten i Cowell amb la seva sonoritat i influència en la música europea de concert. La presentació de la troballa del gamelan balinès que es va liderar des de l'Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), es produeix després que es presentés en el congrés anual de l’American Musicological Society a Chicago. El Museu de la Música de Barcelona és l'únic museu d'aquí que compta amb un gamelan complet. L’impacte del gamelan en Claude Debussy és evident en obres com «Pagodes per a piano» o «La Mer», així com en gran part de la seva producció de maduresa, que només es poden entendre des d’aquesta influència... [+ informació]

L'esborrany del manuscrit de dues pàgines grogues mecanografiades amb tres versions de la cançó «Mr. Tambourine Man» de Bob Dylan del 1965 es ven per mig milió de dòlars

L'esborrany de la cançó «Mr. Tambourine Man» de Bob Dylan s'ha venut per 508.000 dòlars en una subhasta celebrada als Estats Units. Es tracta d'un manuscrit format per dues pàgines grogues on apareixen mecanografiades tres versions de la lletra de la cançó, cap de les quals es correspon amb la que es coneix. L'esborrany, que es va vendre a través de la casa de subhastes Julien's Auction's, tenia un preu de sortida de 250.000 dòlars. Formava part de la col·lecció personal del periodista musical del diari The New Tork Times Al Aronowitz, mor el 2005 i amic personal de Dylan, entre d'altres artistes. El manuscrit no va ser l'únic objecte de la col·lecció d'Aronowitz que va ser venut a la subhasta... [+ informació]

Perfum de Chanel número 5

La relació de l'obra «El público» de Frederico García Lorca amb el teatre català ve de lluny. El tripartit format per Lluís Pasqual, a la direcció, i Fabià Puigserver i Frederic Amat, com a escenògrafs, a més de les col·laboracions de Cesc Gelabert i Lydia Azzopardi, en van fer la primera versió després que l'autor l'hagués escrita entre el 1929 i 1930, sense estrenar-la. «El público» havia passat 56 anys en silenci. Curiosament, aquell primer muntatge de factura catalana va veure primer la llum a Milà, al Teatro Fossati, el desembre del 1986. Un any després, la van portar al Teatro María Guerrero de Madrid, i el 1988, al Mercat de les Flors de Barcelona. Fa vint anys, el 2015, el director Àlex Rigola hi va tornar, amb tot un altre imaginari, amb una coproducció del Teatro de la Abadía i el Teatre Nacional de Catalunya. Aquells dos muntatges de factura teatral catalana, malgrat ser cosins germans, amb gairebé quaranta anys de diferència, s'assemblaven com un ou a una castanya... [+ informació]

Ciutat oberta 24 hores

El mateix repartiment original que va estrenar fa quatre anys «Barcelona 24H», aquest musical de creació catalana, i després d'una gira fora de Catalunya amb l'adaptació «Madrid24h» i la de l'Argentina («Open 24h»), torna a l'escenari on va esclatar i va conquerir els espectadors d'aquell moment. L'espai transcorregut de temps des de l'estrena ha permès a la companyia fer ara alguna adaptació nova a la situació social actual i, tècnicament, millorar aspectes d'il·luminació i acompanyament de projeccions amb l'Skyline de Barcelona i amb fotos de carrer, com si fos una petita exposició de figures humanes, gràcies a les quatre pantalles que caracteritzen la sala gran del Teatre Gaudí Barcelona. La història, postjuvenil, inserida en el pou sense sortida en què es troba la generació d'entre els 25 i els 35 anys, no ha perdut gens d'interès... [+ informació]

Un capvespre a l'Olympia

El cantautor Paco Ibáñez (València, 1934) té ara 90 anys. El mateix vespre que veig l'espectacle «Olympia» de Carlota Subirós, al Teatre Lliure de Gràcia, ell està actuant al Palau de la Música Catalana dins el Festival Mil·lenni. Coincidències de la vida. Una altra coincidència: el 1969, Paco Ibáñez tenia encara 34 anys. En ple franquisme i a les portes d'un estat d'excepció que el règim va imposar tres mesos a partir del mes de gener i que va restringir més d'una llibertat de moviment i d'expressió, Paco Ibáñez, que feia un any que havia començat a fer concerts a Catalunya i Espanya, fa encara un últim recital —se'n deia “recital” aleshores— al Teatre Bartrina de Reus. Tinc 18 anys... [+ informació]

El “sarao” del club dels mocadors vermells

La Sala Apolo del Paral·lel s'ha mogut temporalment fins a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya. Tot per rememorar una de les festes drag del Paral·lel del segle XXI que van començar fa sis anys per l'empenta de Licorka Fey i Conxxa Vitoy, que van fundar després el Col·lectiu Futuroa i que ha protagonitzat ja algunes edicions de l'anomenat «Sarao Drag de Futuroa» on tot està al servei del travestisme, la competició per la brillantor dels vestuaris i el lluïment dels millors i a vegades més excèntrics looks. Galàxies, Lunas, Bruces i tota mena de looks surrealistes omplen l'Apolo en cada edició del «Sarao Drag de Futuroa» i, amb llibertat per pujar a l'escenari, els participants s'erigeixen en un reducte de reivindicació i protesta, de llibertat sense escletxes ni sense cap mena d'autocensura i també sense concedir ni un gram a cap intent d'agressió homoelquesigui... [+ informació]

La Lady Di catalana

Sí, la Lady Di catalana. Aquesta és només una de les moltes personalitats que s'atribueix, o que es voldria atribuir, la Diva, com diu que l'anomena familiarment l'autor Josep Maria Miró (Vic, Osona, 1977), que ha elaborat la dramatúrgia d'aquest espectacle off que els d'El Molino no s'haurien de deixar perdre i que, de fet, parteix de la idea original del mateix protagonista —arran d'una agressió homòfaba que el coreògraf Roberto G. Alonso va patir el 2023 al carrer i que, malgrat que es parli d'una proposta multidisciplinar que barreja el teatre, la música i la dansa —això últim, diu, per justificar la subvenció del gènere— és sobretot un relat que es mou entre la biografia i l'autoficció, el somni i la frustració, però sempre amb una mirada irònica, escèptica, reivindicativa, indignada quan cal i fruit de la maduresa d'una llarga trajectòria artística... [+ informació]

L'home que va supervisar durant més de vint anys la col·lecció d'art de la família reial britànica era en realitat un espia del KGB que filtrava informació a la Unió Soviètica

Tot i que és un episodi conegut perquè el va desemmascarar Margaret Thatcher el 1979, ara ha tornat a posar-se a primera línia arran que s'han desclassificat diversos documents oficials de l'MI5, el servei de seguretat britànic, i n'han transcendit més detalls. El més rellevant és que la policia no va informar-ne la reina Elisabet II --que va tenir Anthony Blunt, el membre del KGB, d'assessor— fins al cap de nou anys. Anthony Blunt va ser reclutat pels soviètics mentre estudiava a la Universitat de Cambridge. Era un dels “Cinc de Cambridge”, un dels grups d'espies més famosos del segle passat.Blunt va anar escalant dins l'establishment britànic, i el 1945 el rei Jordi VI el va contractar com a supervisor de la Col·lecció d'Art Reial. Durant els anys cinquanta, va començar a aixecar sospites, però sempre va negar qualsevol vinculació amb la Unió Soviètica... [+ informació]

Mor als 82 anys Oliveiro Toscani el fotògraf i publicista de les provocadores campanyes d'United Colors of Benetton que va crear polèmiques sobre el racisme, la religió i qüestions socials

El publicista italià va revolucionar el món de la publicitat a la dècada dels vuitanta del segle passat, quan va aterrar a United Colors of Benetton amb anuncis polèmics que parlaven de racisme, religió i tota mena de temes socials. Oliviero Toscani (Milà, 1942 - 2025) no era conegut pel gran públic, però el seu treball com a publicista de la marca de moda italiana Benetton sí que va traspassar totes les fronteres. L'estiu passat va explicar que tenia una malaltia rara i incurable: amiloidosis. Toscani va viure de ben a prop el món de la fotografia. El seu pare va ser el primer fotoperiodista del Corriere della Sera... [+ informació]

Es recupera en un arsenal de França una pistola que el Grup Femení de l'Agrupació Municipal Republicana va regalar al president de la Segona República Niceto Alcalá-Zamora

L'arsenal descobert per la Gendarmeria francesa tenia 25 armes llargues, un subfusell, una metralladora STEN, 11 pistoles i més de 3.000 cartutxos. L'arsenal ha estat decomissat a un grup d'aficionats als camps de tir i al món de la caça i, entre tot el lot, ha aparegut una pistola històrica que va pertànyer a qui va ser president de la Segona República espanyola, Niceto Alcalá-Zamora. Es tracta d'una pistola Star model D damasquinada fabricada l'any 1932. Una arma-joia que li va regalar el Grup Femení de l'Agrupació Municipal Republicana en una visita a Eibar. Un record molt personal perquè a una banda de l'empunyadura hi ha gravada en lletra daurada la inicial del seu nom de pila (N de Niceto) i a l'altra aquest missatge: “Al primer ciutadà de la República. El Grup Femení de l'Agrupació Republicana d'Eibar”... [+ informació]

La pols de la Laika que encara volta per l'espai

En més de cinc anys des de la seva estrena al Sant Andreu Teatre (SaT!), la companyia Xirriquiteula Teatre ha fet voltar per l'espai, mai més ben dit, aquesta delicada mirada a la gossa Laika, que l'any 1957 la Guerra Freda li va canviar la vida. Gossa de carrer de Moscou, l'atzar la porta a formar part, escollida entre tres aspirants de morro i cua com ella, de la cursa espacial dins de l''Spútnik, la nau que ha llegat el seu nom a múltiples recreacions en aventures literàries o de còmic. Laika, qui ho havia de dir, és la gossa que passa a la història de la humanitat com el primer ésser viu de la Terra que veurà casa seva des de milers de milions de quilòmetres lluny, sense tenir, com tenen ara alguns magnats, l'ambició de comprar un bitllet per anar, un dia o altre, a la Lluna... [+ informació]

La música folk i tradicional dels Països Catalans i la Mediterrània protagonitza el Festival Folk Internacional Tradicionàrius que arriba a la 38a edició

El tradicional certamen al Centre Artesà de Gràcia reuneix 65 propostes musicals i 14 presentacions de discos. El fil conductor del festival, que segons els seus responsables té un pressupost de 150.000 euros, és la Mediterrània, un desig de pertànyer a un territori i a una geografia, en contrast amb el nord, més atlàntic o l’ibèric; una visió de mar enllà, de sortir, viatjar i descobrir altres sons. I també mostrar el que fa mal, tenint en compte que és un lloc ple de problemes, conflictes i tragèdies. Té especial rellevància l’espectacle inaugural, «Mar Mur», que revisa amb noves veus i instruments el disc que van editar el 2010 els tres malaguanyats Jordi Fàbregas, Mauricio Martinotti i Joan Soler i Amigó, juntament amb Toni Torregrossa, a qui s'han afegit ara Marc Figuerola, Boris Pi i Alidé Sans... [+ informació]

Es confirma que el 2024 ha estat l'any amb rècord històric del teatre català amb 3.118.673 espectadors a Barcelona i 92.794.694 euros de recaptació

Rècord absolut d’espectadors, ocupació i recaptació als teatres de Barcelona el 2024. El conjunt de totes les sales van rebre 3.118.673 espectadors (un 9,47% més que el 2023), van registrar una ocupació del 64,07% (un 6% més que l’any anterior) i van recaptar 92.794.694 euros (6.663.168 euros més que el 2023). Amb aquestes xifres històriques, l'Associació d'Empreses de Teatre de Catalunya (ADETCA) confirma que el 2024 ha estat el millor any teatral de la història. També ho ha estat per a les sales de menys de 200 espectadors, que han aconseguit els millors registres en els mateixos indicadors que les sales grans: han batut rècord d’espectadors, d’ocupació i d’ingressos. La campanya Cap Butaca Buida i la de Nadal han estat especialment importants per assolir aquestes dades... [+ informació]