La directora Carlota Subirós ha tallat de soca-rel el dilema de si les obres d'Àngel Guimerà són vàlides avui mateix o si han de passar al bagul de la història amb la seva versió de «Maria Rosa» al Teatre Nacional de Catalunya

Carlota Subirós (Barcelona, 1974) és una directora a qui, per generació, potser li hauria pogut passar per alt l'obra dramàtica d'Àngel Guimerà —venim d'on venim— i potser fins i tot no ha tingut l'oportunitat de veure'n cap muntatge anterior, com per exemple el de John Strassberg (1983) o el de Rosa Novell (1997) o el d'Àngel Alonso (2004), sense esmentar, esclar, les diverses adaptacions cinematogràfiques, com la més antiga de Cecil B. DeMille. I em sembla que això, si fos així, li ha anat bé. I en el cas que no sigui així, ha sabut ara desempallegar-se de qualsevol influència anterior i de segons quins criteris ultraacadèmics preestablerts sobre si cal revisar Guimerà a la clàssica o a la contemporània. I ella ho ha fet a la seva manera —i de quina manera!—, jugant amb la percepció que en reben els espectadors de la Sala Petita del TNC... [+ informació]