La futura sala de concerts annexa al Palau Sant Jordi de Barcelona amb 17.000m² i per a 9.000 espectadors es vol convertir a partir del 2029 en el primer gran espai destinat a la música en directe

La proposta guanyadora del Sant Jordi Club ha estat l'elaborada conjuntament per l'estudi parisenc Bruther i pels barcelonins Jorge Vidal Studio. El projecte, escollit a través d'un concurs públic, amb un pressupost de 70 milions d'euros, preveu que el nou espai pugui acollir fins a 9.000 espectadors. S'espera que el nou equipament entri en funcionament l'any 2029. La proposta de Bruther i Jorge Vidal Studio preveu construir un edifici de planta rectangular de 17.000m², amb una alçada de 25 metres i dues plantes subterrànies. L'objectiu és aconseguir un espai singular però que, alhora, preservi el protagonisme de l'antic Palau Sant Jordi, l'obra de l'arquitecte Arata Isozaki. Per mantenir aquesta continuïtat, es crearà una gran plaça d'accés a la façana oest, connectada amb l'Esplanada Olímpica, que actuarà com a porta principal i vestíbul exterior del nou equipament. La plaça del Sant Jordi Club enllaçarà amb el vestíbul interior, on hi haurà diferents serveis de restauració i marxandatge i a través del qual s'accedirà a les sales. La proposta preveu construir dues places més a l'exterior: una, destinada a la sortida del públic després dels concerts, i l'altra, pensada per als treballs tècnics, logístics i operatius necessaris per al dia a dia del nou equipament. La sala s'adaptarà a diferents configuracions de concert, amb públic assegut o dempeus. El projecte preveu la instal·lació de plaques fotovoltaiques i d'aerotèrmia, així com la recuperació d'aigua de la pluja o la utilització de criteris d'economia circular durant les obres... [+ informació]

Viatge al paradís de la disbauxa

«Cancun» és una comèdia amb sorpresa, però també amb desconcert. ¿Què passa de debò al resort del Carib? ¿Es tracta d'un somni? ¿Es tracta de les conseqüències d'una nit pitof? ¿Es tracta d'una al·legoria del gènere de la ciència-ficció? ¿Es tracta d'una apologia de les orgies sexuals en clau d'imaginació? A hores d'ara, potser gairebé tothom ja sap de què va «Cancun» [es va estrenar el 2008 al Teatre Borràs, dirigida per Josep Maria Mestres]. Doncs, bé, a «Cancun», que és el que ara compta, hi ha dues parelles —dos matrimonis—, amics de tota la vida, en edat ja madura, que celebren els vint-i-cinc anys de casats i que fan un viatge al paradís de la disbauxa. Allà, a Barcelona, ha quedat la feina, els fills ja grans, el passat. Aquí, a Cancun, hi ha la despullada de l'ànima —i d'alguna cosa més—, i l'esclat d'una petita mentida guardada un quart de segle que només el xampany fa desbravar... [+ informació]

El cabaret de la muntanya dels jueus

Les troballes arqueològiques són perilloses. Només cal donar un cop d'ull a les obres aturades o ajornades a tot Barcelona perquè els equips d'investigadors puguin remenar la terra per trobar-hi les restes dels avantpassats. Es pot veure amb les futures noves dependències de la justícia espanyola establerta a Catalunya, entre el Passeig Lluís Companys i el carrer Pujades —que, sigui dit de passada, no se sap quina falta fan— i que hauran d'esperar encara dos anys més abans que no se sàpiga què hi ha sota una gran necròpolis dels afores de la ciutat antiga, sepultada pels borbons, on fins i tot diuen que hi podrien reposar les restes de la jove màrtir Santa Eulàlia... [+ informació]

Amb barnús i plantofes d'anar per casa

Tot de color paper de plata. Icones del consum iniciàtic de mitjan segle passat com les famoses llaunes de sopa Campbell's, l'antiga beguda Coca-Cola, i la cadena de detergents Mister Brillo. Dissenys mai recanviats per algun grafista informàticament il·luminat. Tot són marques, Campbell's, Coca-cola, Brillo, que van tenir un inventor per atzar i que han perdurat en el temps. La Heartbreak Hotel sí que ha recanviat la típica cambra negra per la lluminositat del paper d'alumini gegant. I és que es tracta de barrejar la fantasia shakespeariana de «Somni d'una nit d'estiu» i la vida esbojarrada i pionera de la bohèmia artística més trencadora de l'estudi artístic novaiorquès d'Andy Warhol, The Factory —o «La Fàbrica», per als amics, un nom comercial que han adoptat després moltes altres iniciatives inspirades en l'esperit inconformista i alternatiu— i que Andy Warhol va instal·lar primer al carrer 47 Est de Manhattan, entre el 1963 i el 1968, i després en una sisena planta de l'edifici del carrer Union Square Oest... [+ informació]

De bon matí, quan els estels se suïciden...

Nits tòrrides. De matinada, camí de Montjuïc, que fa pujada si s'hi va a peu, ressona a la memòria la lletra d'una cançó escolta, aquella de tradició suïssa, «Els pics gegants», que deia més o menys això: «De bon matí, quan els estels es ponen, hem de sortir per guanyar el pic gegant...», i més endavant encara rematava: «Avant, avant, que trenca l'alba, si anem pujant, s'abaixa el cim.» Doncs això és gairebé el que passa amb les propostes enverinades que la dramaturga i creadora escènica empordanesa Catalina Angélica González Cano, de reconegut nom artístic internacional, Angélica Liddell (Figueres, Alt Empordà, 1966) prepara per als seus fans. La Liddell —no és nom de supermercat ni que ho sembli— va llevar els espectadors del llit en plena prematinada per assistir al seu espectacle «Seppuku [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. El funeral de Mishima o el placer de morir», per engegar una macroperformance al seu gust i estil més funerari a tres quarts de cinc, quan els estels encara no s'han post i potser sí que, com l'homenatjat personatge japonès Yukio Mishima (1925-1970), també tindrien ganes de suïcidar-se. I tot perquè, a la sortida, dues hores més o menys més tard, els espectadors topin amb els primers raigs del sol, com aquells que la nit de Sant Joan s'estenen a la platja esperant que el rei de l'eclipsi tregui el caparró per l'horitzó... [+ informació]

L'Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya es traslladarà provisionalment a l'antiga Escola del Carme de Barcelona a partir del setembre de 2027 a causa de les obres de remodelació de l'Escola Industrial

El centre, l'escola de fotografia més antiga de l'Estat espanyol, garanteix així la seva continuïtat mentre duren les obres de renovació al recinte de l'Escola Industrial, on tornarà l'any 2031. L'antiga Escola del Carme, situada a l'avinguda de Madrid, 214, al barri de Sants de Barcelona, acollirà els diversos departaments sense que es vegi afectada la seva activitat. L'acord posa fi a mesos d'incertesa sobre el futur del centre, fundat el 1972. Diverses entitats i plataformes culturals havien alertat del risc que l'Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya (IEFC) perdés la seva seu històrica arran del pla de transformació impulsat per la Diputació a l'Escola Industrial. Durant el curs 2026-2027, continuarà impartint la seva docència amb normalitat a l'Escola Industrial. El trasllat es durà a terme de manera planificada al llarg de l'estiu de 2027, de manera que l'alumnat podrà iniciar el curs 2027-2028 al nou emplaçament de Sants... [+ informació]

Una instal·lació artística de Naked Space transforma la terrassa del centre d’arts Santa Mònica en un espai d’ombra i descans que reacciona a la llum solar i protegeix dels rajos UV

El centre d'arts Santa Mònica forma part, un any més, de la xarxa de refugis climàtics del Raval i del projecte Raval estiu educatiu. I, amb l’arribada de la calor, ha obert al públic Solar index, una instal·lació de Naked Space que converteix la terrassa del centre d’arts en un refugi climàtic temporal i reactiu a la llum solar. Es tracta d’un espai gratuït, habitable i accessible per al veïnat i els visitants durant tot l’estiu. Més enllà de la seva funció pràctica com a refugi climàtic, Solar index convida a reflexionar sobre com la calor, la llum solar i les condicions ambientals afecten la manera com convivim i utilitzem l’espai públic. Solar index és el projecte seleccionat enguany a través de la convocatòria oberta impulsada pel Santa Mònica per convertir la terrassa en un refugi climàtic durant l’estiu... [+ informació]

Els futurs jutjats de l'Audiència de Barcelona del Born es retardaran dos anys a causa de les excavacions arqueològiques que s'hi fan per documentar una enorme necròpolis del desaparegut barri de la Ribera

La descoberta d'una necròpolis dels segles IX i X es va descobrir quan entre els anys 2018 i 2019 es van enderrocar els antics jutjats municipals al passeig de Lluís Companys. En aquell moment no es va trobar cap temple associat. Tot i això, la documentació del segle XII assenyala que s'hi podria trobar l’església de Santa Eulàlia del Camp on algunes fonts afirmen que s’hi podia haver enterrat Santa Eulàlia, la patrona històrica de la ciutat. Les excavacions continuaran durant dos anys més que retardaran la construcció de la nova seu de l'Audiència de Barcelona i es fan amb l'objectiu de documentar una manera de viure d'aquella etapa històrica. Al segle XIV, el solar allotjava l'Hort dels Tiradors, una zona agrícola amb horts i canals de reg que s'alimentaven del Rec Comtal... [+ informació]

Mirall trencat

Quan una família es desfà és com un mirall trencat que s'esberla i només deixa veure-hi el que en queda, dins dels trossos esquerdats. Un mirall trencat —pregunteu-ho a Mercè Rodoreda— és allò que el temps canvia fins a fer-ho tot malbé, és allò que passa de viure una època feliç a una decadència de buidor, és allò que només reviuen els fantasmes de les pèrdues i els records. «Forever», el tercer espectacle de capgrossos o màscares de la companyia basca Kulunka Teatro, després d'«André & Dorine» i «Solitudes» —revisitades com un pack dins el Grec'26— és una tragèdia. Així, amb totes les lletres. Sense que hi càpiga el consol de la comèdia... [+ informació]

Sis docents en cerca d'actor

¿Si Luigi Pirandello ja va qüestionar la naturalesa del teatre i va fer irrompre els seus sis famosos personatges en un assaig per trobar un autor que els completés les seves històries, per què La Conquesta del Pol Sud, companyia especialitzada en el teatre-document, no pot posar sis representants del professorat en cerca d'un actor que els il·lumini en el recorregut de les seves trajectòries com a docents a les aules? No hi ha dubte que el curs acadèmic convuls que s'acaba de viure, amb vagues i protestes al carrer, i que anticipa una represa de setembre tan convulsa com l'anterior, ha influït en el neguit escènic, ja sigui per atzar o per premonició, i ha fet que en un mateix espai de temps hagin conviscut a la cartellera teatral tres espectacles que tenen l'educació com a rerefons i com a bombolla a punt d'esclatar de preocupació social... [+ informació]

L'últim estudi del sector musical català constata que en els últims 25 anys la industria del sector ha duplicat la facturació passant de 152M a 265M d'euros

L'Anuari de la Música, coeditat per ARC i el Grup Enderrock, fa una mirada a l'últim quart de segle pel que fal sector musical català i constata que la indústria musical catalana ha duplicat la facturació en 25 anys arribant a una nova xifra de rècord, passant de 152M a 265M d’euros (+74%). El comportament per sectors ha estat radicalment diferent. La música en directe no ha parat de créixer, mentre que la indústria discogràfica ha patit una gran davallada causada per la crisi del format físic i la desaparició de grans segells. La causa de duplicació de la facturació ha estat la implantació del model de festivals, que ha multiplicat per set el mig milió d’espectadors del 2001 fins als 3,7 milions del 2025 (+640%). La xifra global d’espectadors a Catalunya, segons el mateix Anuari de la Música, també ha augmentat gairebé sis vegades la xifra del 2001 amb una pujada estratosfèrica de 4 a 24 milions (+441%)... [+ informació]

El Tapís de Bayeux ha tornat desde Normandia a Londres en un viatge secret prop de mil anys després per exposar-lo a partir del setembre al Museu Britànic

El Tapís de Bayeux ha tornat des de l'oest de França, a Normandia, fins a Londres, en un viatge secret i amb escorta policial. Per motius de seguretat, només un grup reduït de persones ho sabien. La seva destinació ha estat el Museu Britànic, al barri londinenc de Bloomsbury on s'exposarà a partir del setembre amb més de cent mil entrades anticipades esgotades el primer dia de venda. El Tapís de Bayeux ha travessat el canal de la Mànega en un contenidor especial per protegir-lo de les vibracions i dels canvis de temperatura. De fet, l'obra medieval és molt fràgil i aquest trasllat, finançat íntegrament pel Regne Unit, ha preocupat alguns experts i defensors del patrimoni a França, que temen que es deteriori de manera irreversible. Per afrontar el repte logístic del trasllat, es van fer diversos estudis tècnics i es van dur a terme dos viatges de prova amb una rèplica a escala real del tapís. Al setembre, ja va caldre una operació molt delicada per retirar-lo del seu museu, del qual no havia sortit des del 1983. Com a mostra del valor de la peça única, el Regne Unit s'ha compromès a pagar 800 milions de lliures (uns 918 milions d'euros) en cas de danys importants a la peça. Les autoritats britàniques també han acceptat prestar a França peces del Tresor de Sutton Hoo —mobles funeraris d'un cap saxó del segle VII— i dibuixos renaixentistes, que s'exposaran a França. Es preveu que, en tornar a França l'any que ve, el tapís torni a la seva seu, al Museu de Bayeux, abans de ser sotmès a una delicada restauració, planificada des de fa temps i repetidament ajornada.... [+ informació]

Sense connexió amb el gueto malgrat els satè·l·lits

Parlem de desconnexió, no pas de connexió. Perquè, de connexió entre els cinc personatges d'aquesta obra del dramaturg alemany Roland Schimmelpfennig (Göttingen, Alemanya, 1967), no n'hi ha gaire. Cal advertir els espectadors que «L'esquerda en el món» és una obra complexa, difícil. Ha estat una proposta del Grec'26 que la sala Versus Glòries ha introduït en la seva programació. És una obra difícil sobretot per als intèrprets, que no tenen les manilles i el folre d'un diàleg compartit on aferrar-se i que no es poden desviar en cap moment del seu discurs unipersonal. No és tan difícil, en canvi, per als espectadors, receptors passius, perquè la reben tal com l'autor els l'ha plantejada: com un text essencialment narratiu, fins al punt que, en algunes escenes, cada personatge que s'adreça, en apartat, a l'auditori ho fa amb les acotacions pròpies de la novel·la: “diu ell...”, “diu ella...”, “li diu a ell...”, “li diu a ella...”. Hi ha, doncs, una línia de continuïtat entre el discurs original, que per als espectadors és com un work in progress que es va descabdellant amb un registre eminentment literari, amb repeticions, flaixbacs i inserts, en el sentit més de muntador cinematogràfic, i que aquí té la fortuna de comptar amb una excel·lent traducció de l'alemany al català a càrrec del dramaturg Albert Tola i es reajusta amb la direcció de Rodrigo García Olza, els dos fent tàndem creatiu i fundador de la companyia Nigredo... [+ informació]

Bufar bombolles i surar a la vida

De “performance” en “performance” i així ens anem fent grans. L'espectacle «Muljil» ha estat l'aportació de Corea del Sud, juntament amb un altra proposta de dansa, dins el Grec'26. El teatre coreà no ha estat dels més habituals aquí i l'experiència té tot l'aire del paper irrenunciable d'un festival que vol mirar a fora. A més, «Muljil» ve avalat pel seu pas pel Festival d'Avinyó, de qui, al Grec, sempre li ha fet gràcia sentir-se'n cosí germà. Però si un o una van al teatre confiant que passaran una hora —en aquest cas l'espectacle és breu—, si pot ser a la fresca i també alimentant el seu esperit cultural, i es troben que, sisplau per força, sense previ avís, perquè els ha tocat per obra i gràcia i assenyalament d'un dels intèrprets, els posen dins un cubicle de vidre o plàstic transparent, ple d'aigua, amb la roba que porten posada i els conviden a practicar allò que algunes criatures.... [+ informació]

El taller d'Antoni Gaudí al peu de la Sagrada Família s'ha reconstruït molt semblant al que era aleshores coincidint amb el 90è aniversari de l'aixecament militar contra la república espanyola i la resposta de la revolta incontrolada el 1936 que el va incendiar

Fa noranta anys que el cop d'estat militar feixista contra la república espanyola va desembocar en una confrontació civil de tres anys que els primers dies de juliol es va acarnissar amb espais creatiius, culturals o religiosos com el taller de l'arquiecte Antoni Gaudí al peu de la Sagrada Família que ara s'ha reconstruït molt semblant al que era aleshores. Gràcies a les poques fotografies que s’han conservat de l'incendi del 1936 del despatx i taller, on Gaudí va acabar vivint els últims mesos de la seva vida mentre dirigia les obres de la Sagrada Família, s'ha pogut fer una reconstrucció força fidel del que era aleshores. Gaudí el va construir com un espai provisional, igual que les escoles dels obrers de l'obra, però el va fer servir com a banc de proves, segons explica l'arquitecte responsable de la gestió de projectes de la Sagrada Família. A través de les fotografies i documents conservats, han reconstruït la història d’aquest conjunt ubicat a la cantonada dels carrers Provença i Sardenya. La planta baixa dels edificis es va dedicar sempre a serveis parroquials i a la primera es van ubicar els tallers i magatzems. La distribució no va canviar al llarg dels anys, però, a mesura que l’obra avançava, es van anar ampliant les instal·lacions que el 1906 van incorporar l’edicle, un petit oratori conservat tal com era originalment. El taller es va anar expandint en paral·lel al carrer Provença i també al carrer Sardenya... [+ informació]

La carta portolana de Pere Rossell del 1447 considerada la joia de la cartografia malloquina i adquirida ara a Sotheby's Londres pel Consell de Mallorca s'exposa al Museu de les Illes

La carta portolana de Pere Rossell és datada l’any 1447 i es considera que és una de les peces més rellevants de la cartografia mallorquina medieval i un testimoni excepcional de l’anomenada escola cartogràfica mallorquina. Ha estat adquirida pel Consell de Mallorca per incorporar-la al patrimoni públic mallorquí després que la institució insular formalitzàs el mes d’abril la compra de la peça a Sotheby’s, Londres. L’obra es pot veure al Museu de Mallorca coincidint amb la inauguració d’una exposició monogràfica dedicada a aquesta joia de la cartografia medieval, que permet contextualitzar la peça i aprofundir en la importància de l’escola cartogràfica mallorquina i en el valor històric, científic i artístic d’aquesta obra singular. La carta portolana va ser elaborada l’any 1447 pel cartògraf mallorquí Pere Rossell, un dels noms destacats de l’escola cartogràfica mallorquina, reconeguda internacionalment per la precisió tècnica i la riquesa artística dels seus mapes nàutics durant l’edat mitjana. Aquestes cartes eren instruments fonamentals per a la navegació i el comerç marítim a la Mediterrània i a l’Atlàntic... [+ informació]

El Jove Teatre Regina abaixa la persiana víctima de l'especulació immobiliària després que El Mago Pop hagi adquirit l'Aquitània i hagi quedat en suspens la compra del teatre del carrer Sèneca de Gràcia que ha estat 38 anys dedicat al teatre familiar

La data límit ha arribat i, després de 38 anys, el 15 de juliol, el Jove Teatre Regina del carrer Sèneca del barri de Gràcia de Barcelona s'ha vist obligat a abaixar la persiana definitivament víctima de l'especulació immobiliària després que la propietat hagués anunciat a la companyia La Trepa, gestora del Regina, que no renovaria el contracte i que s'hagués també obert una escletxa davant la possible compra de l'espai per El Mago Pop que, en realitat, ha anunciat juntament amb la cantant Aitana que el que han adquirit ha estat el Teatre Aquitània, l'antiga Filmoteca de Sarrià, per encetar un projecte obert a noves creacions escèniques. Ja fa uns anys, l'Escola de Música Llongueras, que era damunt del Teatre Regina, va tancar per dificultats econòmiques. Els hereus de l'edifici han optat per acabar amb un espai que tampoc no ha estat blindat per la llei de protecció d'espais culturals... [+ informació]

Una partida de cartes no combat la solitud

Els Kulunka Teatro són com un poema amb cames, si se'm permet la llicència. I creadors i portadors d'uns capgrossos que tenen la virtut d'entendrir els espectadors com si fossin personatges de carn i os. Ho vam constatar de seguida quan els vam descobrir aquí, ja fa més de deu anys, amb el seu primer espectacle, «André & Dorine», que ara també ha format part de la trilogia que dins el Grec'26 omple el juliol del Teatre Condal, amb aquest, «Solitudes», que es veu aquí per primera vegada, i el següent, «Forever», reposició provinent d'un Grec anterior. Fa la impressió que els dramaturgs i creadors de Kulunka Teatro, provinents del País Basc, primer pensen i escriuen el guió d'una tragicomèdia i, quan la tenen, fan un “delete” que esborra tot el text del disc dur i es queden amb el gest, la impressió, la potència del mut, la mirada de tristesa, la mirada provocativa o la mirada de felicitat... [+ informació]

Ni rastre de les terres gastades

El poeta, dramaturg i crític estatunidenc Thomas Stearns Eliot, conegut amb el nom literari de T.S. Eliot (San Luis, Misuri, 1888 - Londres, 1965), va publicar «The Waste Land» el 1923, «La terra gastada», en la versió catalana. Considerat un dels poemes emblemàtics del segle XX, Eliot hi reflecteix, després de la Primera Guerra Mundial, el desengany que es va apoderar de la societat occidental, cosa que Eliot exposa amb una reflexió sobre el sentiment de la pèrdua, el trencament i la decadència. En aquesta tesi es basa la part cantada i musical d'aquest espectacle de l'artista multidisciplinar sud-africana Ntando Cele (Durban, Sud-àfrica, 1980) que li serveix també per adoptar una part del títol que va fer cèlebre T.S. Eliot el 1923, «Wasted Land» o «Terra perduda», o «Terra gastada», si respectem la versió catalana de Joan Ferraté. Si no volem fer teatre, podem fer performances... [+ informació]

¿Una fàbrica de títols o una pedrera de persones?

Quan l'Izan, un adolescent promesa del futbol d'un institut públic d'un barri dels anomenats perifèrics de Barcelona, fa els seus presumptes passis amb la bimba per l'escenari, la síndrome Lamine Yamal és fa inevitable. Quan Adri, un professor nouvingut, segurament interí, amb criteris pedagògics heretats de la vella escola activa intenta fer entendre la llei de Newton a l'Izan, la lluita d'una sèrie de professionals de l'ensenyament que topen amb la burocràcia i els plans obsolets també es fa inevitable. Quan la Mònica, la directora de l'institut, es prepara per enregistrar una entrevista arran d'un premi que el centre ha rebut pel seu projecte escolar, es fa inevitable la feina amagada i silenciada de molts equips de professorat que treballen dia a dia contracorrent... [+ informació]