De bon matí, quan els estels se suïciden...

Nits tòrrides. De matinada, camí de Montjuïc, que fa pujada si s'hi va a peu, ressona a la memòria la lletra d'una cançó escolta, aquella de tradició suïssa, «Els pics gegants», que deia més o menys això: «De bon matí, quan els estels es ponen, hem de sortir per guanyar el pic gegant...», i més endavant encara rematava: «Avant, avant, que trenca l'alba, si anem pujant, s'abaixa el cim.» Doncs això és gairebé el que passa amb les propostes enverinades que la dramaturga i creadora escènica empordanesa Catalina Angélica González Cano, de reconegut nom artístic internacional, Angélica Liddell (Figueres, Alt Empordà, 1966) prepara per als seus fans. La Liddell —no és nom de supermercat ni que ho sembli— va llevar els espectadors del llit en plena prematinada per assistir al seu espectacle «Seppuku [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. El funeral de Mishima o el placer de morir», per engegar una macroperformance al seu gust i estil més funerari a tres quarts de cinc, quan els estels encara no s'han post i potser sí que, com l'homenatjat personatge japonès Yukio Mishima (1925-1970), també tindrien ganes de suïcidar-se. I tot perquè, a la sortida, dues hores més o menys més tard, els espectadors topin amb els primers raigs del sol, com aquells que la nit de Sant Joan s'estenen a la platja esperant que el rei de l'eclipsi tregui el caparró per l'horitzó... [+ informació]