El Museu Picasso amb més d'1 milió de visitants se situa al capdavant de tots els museus i centres d'exposicions de l'Ajuntament de Barcelona que han rebut en conjunt 4,4 milions de visitants

Les visites als espais expositius municipals han augmentat l’any 2023, arribant a xifres prepandèmiques. A l’espera de dades definitives, les dades indiquen que 4.400.000 persones han visitat els museus i centres d’exposicions municipals gestionats per l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) i els museus amb aportació municipal amb col·leccions municipals. Aquesta xifra suma gairebé 1 milió més de visitants respecte l’any 2022, amb 3,6 milions, i s’apropa molt a les dades recollides abans de la pandèmia, amb uns 4,8 milions de visitants al 2019, doblant de llarg la xifra de 2021, d’uns 2 milions de visitants. Per espais, segons les dades del centre d'estadístiques municipal... [+ informació]

El Museu Martorell del Parc de la Ciutadella es converteix en el Centre Martorell Exposicions després d'una rehabilitació i d'haver estat tancat tretze anys

L’edifici es reobre després de dos anys d’obres i una rehabilitació integral tant de l’interior, com de la façana i de l’accessibilitat. La reforma ha permès recuperar el museu públic més antic de Barcelona, i l’embrió del Museu de Ciències Naturals, del qual ara n’és una de les subseus. A partir d'ara, el Centre Martorell Exposicions programarà exposicions científiques relacionades amb la crisi climàtica i la biodiversitat. La reinaguració compta amb dues exposicions temporals. La primera és «Wow. Animals de museu: ciència, tècnica i art», que recorda l’afició dels naturalistes pel dibuix i la feina dels taxidermistes. Aquí s’hi podran veure sis escenes naturalitzades d’animals mediterranis i africans, com un grup de 15 cabres salvatges saltant en estampida, dues zebres en lluita o una lleona caçant nyus. La segona exposició és «Natura o Cultura? Una visió des del museu de ciències naturals»... [+ informació]

El professorat d'una escola francesa prop de París es declara en vaga després que una mestra fos acusada de racista i islamòfoba per ensenyar el quadre «Diana i Acteó» de Giuseppe Cesari on es veuen cinc muses nues

Els fets van passar quan la mestra va ensenyar a classe la reproducció d'aquest quadre, una pintura de l'època renaixentista en què apareixen cinc muses despullades amb el pit al descobert. En aquell moment, diversos estudiants de sisè de primària, d'11 i 12 anys, es van sentir incòmodes. Segons el sindicat d'ensenyament Snes-FSU, els estudiants van mirar cap a una altra banda, es van sentir ofesos, van dir que estaven commocionats. A partir de llavors van començar a circular una sèrie de rumors que atribuïen comentaris racistes i islamòfobs a la mestra, fins al punt que diversos pares es van presentar a l'escola per demanar explicacions. El professorat de l'escola considera que les acusacions són falses i, de fet, la mestra ha presentat una denúncia per difamació arran del tractament que va fer del quadre «Diana i Acteó» de Giuseppe Cesari. El professorat assegura que aquests rumors poden suposar un risc per a la seva integritat, tal com va passar el 2020 amb l'assassinat del professor Samuel Paty... [+ informació]

La plataforma «3Cat» obrirà un canal d'Intel·ligència Artificial que utilitzarà com a proveïdor de contiguts el coneixement de base dels seus presentadors, guionistes i programadors

És evident que l'any 2023 ha estat l'any de l'eclosió més espectacular —sense comptar que els primers indicis daten de mitjan segle XX— de l'anomenada Intel·ligència Artificial (IA) que és una branca de la informàtica que desenvolupa algoritmes mitjançant una màquina computadora que li permet prendre decisions intel·ligents o, si més no, comportar-se com si tingués una intel·ligència semblant a la humana. Fa quatre anys, la Comissió Mundial d’Ètica del Coneixement Científic i la Tecnologia (COMEST) de la UNESCO descrivia la IA com un camp que implica màquines capaces d’imitar determinades funcionalitats de la intel·ligència humana, incloses característiques com la percepció, l’aprenentatge, el raonament, la resolució de problemes, la interacció lingüística i fins i tot la producció de treballs creatius. Els resultats s'han vist i es veuen cada dia amb imitacions de presentadors, veus conegudes, continguts enciclopèdics o imatges photoshopades sense cap control humà. Davant d'això, la nova plataforma «3Cat» (que agrupa els mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals), obrirà pròximament un canal d'Intel·ligència Artificial que utilitzarà com a proveïdor de contiguts el coneixement de base dels seus presentadors, guionistes i programadors. La notícia ha causat sorpresa i estupor entre la plantilla dels mitjans del «3Cat» que temen que es poden veure vulnerats els seus drets. Tot i així, alguns també hi veuen avantatges, com per exemple, evitar tenir suplents o substituts quan causen baixa o quan gaudeixen de dies de repòs o vacances. Els resultats de prova del nou canal d'Intel·ligència Artificial del «3Cat» es començaran a veure a partir de la primavera, que és quan la plantilla fa canvis de programació i comença a executar el calendari de baixes o dies de vacances per hores extres treballades. Tothom frisa per veure i escoltar aviat l'algoritme de Toni Cruanyes, Helena Garcia Melero, Xavier Coral, Ramon Pellicer o Ricard Ustrell, entre molts altres noms als quals afecta la nova iniciativa de la cadena catalana... [+ informació]

A bodes em convides!

Es reposa l'espectacle «Un segundo bajo la arena» del Col·lectiu Desasogiego a El Maldà amb Carla Coll, Camille Latron, Pol Toro i Gaspar Corts (músic). Crítica de l'estrena: El Maldà no és el Mas Colom de Tàrrega, on el setembre del 2022, dins de la Fira de Tàrrega, es va estrenar «Un segundo bajo la arena», distingit amb el Premi Moritz de Carrer i el premi Nova Veu de la Crítica, però la imaginació fa miracles. Tot i que el Col·lectiu Desasosiego té plantejat el seu espectacle per representar-lo en un espai a l'aire lliure, el risc d'encapsular-lo en una sala petita també ha donat bon resultat. El cel estelat d'estiu ha estat substituït per un ramell de bombetes d'envelat, canviants d'intensitat atenent a les pujades i baixades de la tensió de la trama... [+ informació]

Com el Vallès no hi ha res!

La plataforma digital 3Cat recupera la comèdia «Adossats» de Ramon Madaula que es va estrenar al Teatre Romea el desembre del 2017 amb Jordi Bosch, Guillem Balart, Carles Canut, el mateix Ramon Madaula, Rosa Renom i Marieta Sánchez. Crítica de l'estrena: Com el Vallès no hi ha res! Ja ho va dir Pere Quart: «En ma terra del Vallès / tres turons fan una serra, / quatre pins un bosc espès, / cinc quarteres massa terra. / Com el Vallès no hi ha res.» El que no sabia Pere Quart és que, al cap dels anys, el Vallès de la seva corranda d'exili, com tantes altres comarques catalanes, es convertiria en un farcit d'urbanitzacions i de cases adossades, separades les unes de les altres per una tanca de bruc, amb algunes heures i amb veïns a vegades no volguts, un «pepero» que fa escàndol quan talla la gespa i fa anar el motocultor, o una veïna que té una dotzena de gats al jardí... [+ informació]

El manuscrit dels 61 volums del «Calaix de sastre» del baró de Maldà que reflecteix la Barcelona de finals del segle XVIII i principi del segle XIX entra a la Biblioteca de Catalunya que els ha adquirit al seu hereu Alfonso de Vilallonga

La Biblioteca de Catalunya ha comprat els 61 volums originals del «Calaix de sastre» de Rafael d'Amat i de Cortada, baró de Maldà, que recorre mig segle de la història barcelonina —va ser escrit entre 1769 i 1819— i que fins ara només s'ha pogut llegir parcialment. L'obra era propietat de l'actual hereu del baró, el músic i compositor Alfonso de Vilallonga. Abans d'aquesta adquisició, la Biblioteca de Catalunya ja tenia vuit toms corresponents a cinc obres o sèries del «Calaix de sastre»: quatre toms corresponents a assentaments dietarístics relacionats amb les guerres, un tom d'una versió en castellà del període 1770-1782, un altre referent al període 1779-1783, un setè dedicat a Viles i ciutats de Catalunya, i un últim dedicat a viatges o excursions i festes majors. A l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona hi ha cinc manuscrits més del baró de Maldà... [+ informació]

Escapada amb pell de banana

Hi ha un avantatge. Els espectadors ja saben què van a veure. Com si participessin de debò en un “escape room”, però des de la butaca, que és menys arriscat. El títol no enganya. Hi diu 2 i al final de la trama, amenaça amb un 3. Tothom queda avisat. D'aquests fenòmens se'n diu “normalitat teatral”. És a dir: hi ha espectacles pensats per a un públic que, sense ser-ne estrictament fan, n'és seguidor. I hi ha companyies, intèrprets o directors i directores que, com si fossin un compte d'Instagram, de Facebook, Tik Tok, Threads o Twitter, en tenen molts, de seguidors. I d'això també se'n diu “normalitat teatral”. Una “normalitat” que hauria de ser “normal” i no sorprendre ningú si l'ecosistema cultural en el qual es mou ho fos, de “normal”. Però com que vivim en l'ecosistema cultural que vivim i som part de l'ecosistema cultural del qual som part, la proesa dels autors i emprenedors Joel Joel i Hèctor Claramunt encara té més mèrit perquè tots dos sols fan de l'excepció la cobejada “normalitat teatral”... [+ informació]

Una Yerma orgànica que remou els sentits

Es reposa l'obra «Yerma», de Federico García Lorca, l'última direcció de Juan Carlos Martel com a director artístic del Teatre Lliure abans de passar el relleu a Julio Manrique. Crítica de l'estrena: Aviat farà 90 anys de la primera estrena del poema tràgic «Yerma» de Federico García Lorca. Era el desembre del 1934, en plena eufòria del període republicà i un any i mig abans que el feixisme acabés amb la vida del poeta. «Yerma» forma part de l'anomenada “trilogia lorquiana” amb «La casa de Bernarda Alba» i «Bodas de sangre», i és, per la proximitat amb la seva mort tràgica, una mena de testament de l'autor avançat en el temps. ¿Drama rural? Sí, en el seu origen, esclar. Però plenament universal i encara intemporal i sense etiquetes en el seu contingut... [+ informació]

La cordada de “la frase maleïda”

Es reposa l'obra «FitzRoy» de Jordi Galceran, dirigida per Sergi Belbel, amb la incorporació de l'actriu Mima Riera que substitueix Natalia Sánchez. Crítica de l'estrena: No sé per què l'autor Jordi Galceran (Barcelona, 1964) no ha titulat aquesta nova comèdia senzillament «La frase maleïda», joc ancestral de criatures i postadolescents de l'era del benestar frustrat amb la qual ocupa una considerable part del discurs de les quatre protagonistes, quatre escaladores d'upa. En comptes d'això, Galceran ha preferit traslladar l'imaginari a la Patagònia del sud amb el cim FitzRoy d'amulet, una massa de granit d'especials dificultats per als escaladors entre Xile i l'Argentina que fa més de 3.400 metres i de la qual l'escenografia de l'obra en reprodueix la part baixa, a tocar del cim, arran dels 3.000 metres, dins un marc que aparenta la projecció d'un fals documental o una reproducció de la gesta en 3D. Que el FitzRoy patagònic no l'hagi aconseguit mai una cordada femenina és el que dóna “corda” a Jordi Galceran per situar les seves quatre heroïnes en la frontera de superar allò que cap altra dona havia superat fins aleshores. Una lectura tan subtil que pot ser que se'ls escapi als espectadors tenint en compte que estan immersos, progressivament, en una comèdia on no falta el riure a cor què vols... [+ informació]

Més de 1.200 objectes personals de les víctimes exhumades en 15 fosses comunes de la Guerra Civil s'incorporaran en un cens digital de consulta pública a partir de l'any vinent

La Generalitat de Catalunya crearà un cens digital amb els objectes trobats a les fosses comunes de la Guerra Civil que hi ha a Catalunya. Aquest any s'han fet excavacions en 15 fosses que han permès exhumar 124 cossos i identificar-ne set, que ja s'han entregat a les famílies. També s'han recuperat 1.200 objectes personals i mèdics relacionats amb les víctimes que hi havia enterrades. Són objectes que aporten informació sobre les circumstàncies de la mort de la persona exhumada i la seva vida quotidiana, i que a més són valuosos i útils per avançar en el coneixement científic. Aquest banc digital d'objectes recuperats de les fosses comunes, que es posarà en marxa l'any vinent, estarà a l'abast de la ciutadania perquè pugui consultar i conèixer la història de cadascuna de les troballes, que tenen un incalculable valor històric... [+ informació]

Qui PISA passa, SALUT empeny!

Hi ha dos pilars bàsics de l'estat del benestar i de la lluita contra la desigualtat social: l'EDUCACIÓ i la SALUT. Precisament l'any 2023 s'ha acabat amb aquests dos pilars esquerdats i tocats per la tramuntana, no la que ve a ventades sinó la que de cop i volta rep els embats de tota mena d'opinadors o no opinadors, la gran majoria dels quals no han trepitjat mai una escola ni s'han posat mai una bata blanca. Aquest pim, pam pum ha posat sobre la taula una dinàmica que ja comença a ser habitual en l'airada social. Desqualificar els professionals, en aquest cas, desqualificar el professorat que hi posa les banyes i desqualificar la professió sanitària, que hi posa més que les banyes, és un risc per l'equilibri d'autoestima de qualsevol societat o qualsevol país que es vulgui autoestimar i fer valdre davant els altres. Arran de la crisi de l'informe PISA i de la Marató sobre la salut sexual i reproductiva s'han llegit i escoltat declaracions, per exemple, que en comptes d'analitzar què hi ha de real o no en l'informe PISA, s'han dedicat a esbandir les seves files i fòbies contra l'escola dels seus fills, els mestres o les mestresses dels seus fills o els mètodes d'ensenyament de les aules dels seus fills... [+ informació]

El fris de Josep Maria Subirachs que va presidir amb la paraula «Barcelona» l‘entrada a l’estació de Sants durant un quart de segle llarg tornarà a aquest equipament després que es diposités al Museu del Ferrocarril de Vilanova per les obres del TGV

Tant l'Associació de Veïns del barri de Sants com l’Espai Subirachs, presidit per la historiadora de l’art i filla de l’artista, Judit Subirachs, fa anys que en demanaven el retorn. Ara ho han confirmar RCR Arquitectes a Betevé. RCR és l'equip d'arquitectura responsable de tota la remodelació de l’estació de Sants. L’obra d’art de Josep Maria Subirachs tornarà al seu lloc, però no en aquesta primera fase de treballs inicials i després caldrà decidir també on es resitua. Quan el fris es va haver de retirar, va ser el Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú el que va oferir les seves instal·lacions perquè hi quedés exposat durant el temps que havia de ser fora de Sants. Han passat disset anys des que es va retiar el 2006 i, com a mínim, ha pogut ser recordat pels visitants del museu... [+ informació]

Per amor a l'art

Han passat quinze anys des que Julio Manrique portés aquesta obra de Neil LaBute al Teatre Lliure —amb una imponent escultura blanca a l'entrada de l'Espai Lliure—, i l'actual versió que ha traduït i dirigit Marc Rosich. Però, pel que hi exposa el dramaturg nord-americà Neil LaBute (Detroit, Michigan, EUA, 1963) sembla que el temps no hagi passat. Neil LaBute l'havia estrenada el 2001 i, dos anys després, ell mateix en va fer el guió i la direcció de la versió cinematogràfica que aquí es va dir «Per amor a l'art». A la Sala Versus Glòries no hi ha la imponent escultura blanca que hi havia al Teatre Lliure. Però sí que tot l'utillatge escènic és blanc. Amb la intenció de crear un espai minimalista on l'invisible art exposat, més que veure'l, s'ha d'imaginar... [+ informació]

Francesc Torres instal·la a El Born «La maldat benvinguda», una obra amb què l’artista reflexiona sobre la crueltat de la guerra

L’obra és una proposta ideada específicament per a El Born amb què l’artista reflexiona sobre la guerra a través del llenguatge simbòlic de l’art. La peça escenifica les tensions pròpies dels conflictes bèl·lics i vol interpel·lar el visitant i forçar-lo a raonar sobre la prevalença històrica de la guerra. «La maldat benvinguda», que està instal·lada en el vestíbul principal d’El Born, sorprèn el visitant de seguida que accedeix al centre patrimonial. A primer cop d’ull, es veu una ambulància militar de la segona meitat del segle XX aparcada contra un mur de formigó. Cal atansar-se molt per veure que, entre tots dos elements, hi ha un ou que se sosté per la pressió exercida entre el vehicle i la paret. En la seva fragilitat, l’ou esdevé el centre de la instal·lació. Tant si l’ambulància avança com si recula, l’ou es trencarà. L’ambigüitat i el doble sentit són radicals. N’és un exemple la fotografia... [+ informació]

Els fantasmes de Picasso

La fanfara dels Rhum treu a ventilar els fantasmes de Picasso. I la troupe dels Rhum&Cia fan el salt des del clown pur a la dramatúrgia clàssica textual, però sense prescindir mai del joc de la pista amb els instruments musicals de rigor, el nas vermell quan convé i les patacades imprescindibles, aquesta vegada patacades de caire tràgic, però tot al voltant de la vida i miracles del pintor malagueny que, en aquest muntatge, tant festiu com revisionista i crític del personatge, interpreta l'actor Jordi Martínez, sortit d'un bagul que vol ser un sarcòfag perquè, en el fons, la cosa va de treure la pols al vell geni del cinquantenari i a les velles glòries que l'envolten com l'escriptor i cronista de circ Ramón Gómez de la Serna o les diverses dones de la vida de Picasso: Jacqueline (Roque), Marie-Thérèse (Walter), Dora (Maar), Françoise (Gilot)... i Tal i Tal Altra, o el pintor Juan Gris o el poeta Guillaume Apollinaire [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. I sempre, això sí, a l'ombra de Montmartre i per damunt del París mític de la revolta de les lletres i les arts. L'espectacle és un seguit de retaules que van i vénen per les imatges icòniques que es poden tenir a la memòria del pintor: l'arlequí, els acròbates de circ, la colombina, el laberint del minotaure... [+ informació]

La roba bruta es neteja a casa

Es reposa al Teatre Gaudí Barcelona la comèdia «E joc de la veritat» de Miquel Murga. Crítica de l'estrena: El director, radiofonista i dramaturg Miquel Murga ja fa temps que ha enfilat la vena de la comèdia de parelles. Els embolics són un estímul creatiu i, en aquest cas, l'autor no amaga que es repenja en l'estil dramàtic del dramaturg francès Florian Zeller, autor d'«El pare», que aquí s'ha vist en dues versions, la protagonitzada per Héctor Alterio i la protagonitzada recentment per Josep Maria Pou, les dues al Teatre Romea. Miquel Murga s'hi basa per la força que Florian Zeller dóna a la paraula, que la fa substituta de les tradicionals portes i finestres de la comèdia de bulevard, un registre que sí que va fer popular en canvi un altre autor de referència del gènere francès, el suís Marc Camoletti, amb peces com «Boeing Boeing» o «No et vesteixis per sopar», que són també conegudes aquí... [+ informació]

El musical «L'alegria que passa» tanca la gira i la temporada al Teatre Poliorama on es va estrenar amb Àngels Gonyalons de protagonista

Que entrin els clowns! Crítica teatral de l'estrena: La companyia Dagoll Dagom tanca mig segle amb un gran espectacle musical que fa honor al Modernisme que va intentar establir Santiago Rusiñol. I ho fa amb aquella “alegria”, la que “passa” i potser no tornarà, però que haurà deixat una enorme empremta al llarg dels cinquanta anys d'història, sempre amb el vaixell de «Mar i cel» a punt a les drassanes per embarcar-se ni que sigui per última vegada horitzó enllà. «L'alegria que passa» és un espectacle musical cent per cent que captiva des del primer moment fins a la nota final. El ritme no té aturador. La banda sonora marca tots els passos, els anar i venir i els girs de guió que el text i la dramatúrgia col·lectiva han fet a partir de la peça breu de Santiago Rusiñol... [+ informació]

Un estudi revela que més del 90% dels centres educatius d’ensenyaments obligatoris visiten un museu, una biblioteca, un teatre o un auditori al llarg del curs escolar

La interacció amb els equipaments culturals, prenent com a base d'estudi Barcelona, forma part de les activitats regulars dels centres d’ensenyaments obligatoris. Un estudi de l'Institut de Cultura de Barcelona revela que un 91,2% dels centres va visitar un museu, biblioteca, teatre o auditori al llarg del curs 2021-2022. En termes absoluts, 174.176 alumnes van visitar algun equipament cultural. Els resultats mostren que la interacció entre equipaments i centres educatius es distribueix de manera homogènia pel territori: en tots els districtes, alumnes de més del 85% dels centres van anar a algun equipament cultural durant el temps analitzat. De mitjana, al llarg del curs cada centre va realitzar 13 visites a 4,33 equipaments culturals per curs... [+ informació]

La Vilarasau es despentina

Sergi Belbel torna al Teatre Romea amb l'obra «Lali Symon» que protagonitzen Emma Vilarasau, Mont Plans i Júlia Bonjoch. És una de les reposicions de final d'any. Crítica de l'estrena: Si algú havia d'aconseguir que la veterana actriu Emma Vilarasau, la Vilarasau, vaja, es presentés als espectadors, els de sempre i els novells, amb un paper poc habitual en ella era, sens dubte, el dramaturg i director Sergi Belbel. La Vilarasau es despentina fent de Lali Symon, una monologuista mordaç i sense pèls a la llengua que té un espai fix en una televisió i que brilla amb els seus vestits de lluentons i una caracterització kitsch sota un neó lluminós que pregona el seu nom artístic i que presideix l'escenari del Teatre Romea. Però darrere del personatge de Lali Symon hi ha la Joana, filla de l'Aurora, amb una filla a la ratlla dels vint, Violeta. Tres dones, tres generacions: àvia, mare, néta... [+ informació]