Predicar al metavers

Davant el dilema del que en teatre són o no són les ben o mal anomenades “noves tendències”, hi ha aquesta resposta del col·lectiu i companyia La Virgueria que amb l'espectacle «El missioner», de qualificatiu inclassificable, fa una prèdica al metavers a partir de la influència i la manipulació que el bombardeig dels videoclips musicals exerceix sobre la societat actual, sobretot, esclar, en els més joves que el tenen com a mirall del que haurien de voler ser si volen ser com el que diuen que són els protagonistes dels “hits” musicals convertits en models narratius de vida tant des de la ficció com des del realisme... [+ informació]

Entre el dia més llarg i el dia més curt

Coincidint amb aquesta estrena de l'obra «Solstici», salta una notícia de les tràgiques i que a vegades passen desapercebudes. Una jove youtuber francesa, 23 anys, ha demanat el suïcidi assistit a través de la xarxa i ha posat una data: finals d'aquest any a Bèlgica on el suïcidi assistit per problemes psicològics diagnosticats és legal. Sembla que la jove francesa pateix problemes de salut mental derivats en part per una infantesa durant la qual va patir abús sexual i assetjament escolar cosa que l'ha portada a tenir un transtorn de personalitat que li fa la vida insuportable. «Solstici», una peça de petit format però de gran intensitat, posa davant dels espectadors, en un recurs constant de flaixbac, les circumstàncies de dos joves que viuen encadenats per un passat angoixant d'infància i d'adolescència... [+ informació]

Puta nit i bona... tevetrès!

No han calgut més de cinquanta programes, cinquanta nits, perquè el “late night” «Zona Franca» de TV3 estigués a l'ull de l'huracà polític. Després de dos o tres incidents pels límits del seu humor el sintagma «Zona Franca» s'ha sentit repetidament en les últimes sessions de control del Parlament de Catalunya destinades a fiscalitzar del dret i del revés la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Sobretot des de les preguntes dirigides pels portaveus de VOX, Ciudadanos —respectem el seu nom en la llengua que els agrada ja que sempre parlen en espanyol al Parlament—, PP i, de tant en tant, també el PSC. Tots, com es veu, partits nacionalistes o ultranacionalistes espanyols que tenen el dit posat a l'ull de la televisió catalana ja sigui sobre el «Polònia» o sobre qualsevol altre programa més o menys irreverent... [+ informació]

Masoquisme intel·lectual

El dramaturg Martin Crimp (Dartford, Kent, Regne Unit, 1956) va basar aquesta obra estrenada al National Theater de Londres el 2019 a partir de la novel·la «Pamela o la virtut recompensada» de Samuel Richardson, publicada el 1740. La directora Magda Puyo tendeix sempre a pujar a la corda fluixa en els muntatges que dirigeix i fa la sensació que no l'espanten ni el perill de la pèrdua de l'equilibri ni el vertigen de l'alçada. L'obra «Quan ens haguem torturat prou» —en català s'ha optat per no recórrer al subtítol original que fa referència a la novel·la de base i que justifica amb “dotze variacions”— és un muntatge que produeix precisament vertigen. El produeix als espectadors i segurament que també n'ha produït als intèrprets quan s'han posat en la pell dels personatges torturats de Martin Crimp, sobretot l'Home i la Dona, perquè no tenen nom de fonts, interpretats amb la força que els caracteritza, per Xavi Sáez i Anna Alarcón, una parella d'intèrprets... [+ informació]

Un arbre vestit de neu

L'actor Roger Casamajor (La Seu d'Urgell, 1976) i l'actriu Annabel Castan (Tremp, 1980) ja van coincidir en l'adaptació de la novel·la «Pedra de tartera» de Maria Barbal, al Teatre Nacional de Catalunya. Ho dic perquè en el moment que s'enfronten, ell com a director debutant i ella com a una de les quatre intèrprets, en la versió de «Quatre dones i el sol» de Jordi Pere Cerdà, pseudònim literari d'Antoine Cayrol (Sallagosa, Alta Cerdanya, 1920 - Perpinyà, Rosselló, 2011), la relació ambiental amb el món aïllat i aspre de muntanya no els és gens aliè. Una cosa similar es podria dir de les altres tres intèrprets nascudes a Barcelona: Irina Robles es va traslladar als 5 anys a Andorra i tant ella com Jèssica Casal i Núria Montes es van relacionar amb el Principat a través de la formació artística a l'Escena Nacional d'Andorra que produeix el muntatge estrenat ara al Teatre Akadèmia. No hi ha dubte, doncs, que tot i pertànyer a una generació moderna, el ressò del bressol avantpassat s'imprimeix també a l'hora que posen en escena el discurs poètic i de profunda fiblada psicològica que hi va deixar, ara farà aviat 60 anys... [+ informació]

Prohibit encendre foc al bosc

Es reposa l'obra «Animal Negre Tristesa» a la Sala Beckett que es va esrenar amb gran èxit fa un any. La crítica deia: L'autora Anja Hilling (Lingen, Baixa Saxònia, Alemanya, 1975) es mira al mirall de Shakespeare tot i la seva procedència germànica. El drama de la seva obra «Animal Negre Tristesa», que sembla escrita avui mateix, ve en realitat de lluny, del 2007, fa quinze anys, i ja es va estrenar el 2008 a Hamburg. L'obra que es podria gairebé qualificar de “poema èpic” ha reposat força temps dins la cartera de projectes de La Beckett fins que ha trobat el moment (la incertesa actual), l'equip (la maduresa inqüestionable de tot del repartiment) i la direcció (la validesa consolidada de Julio Manrique) que s'hi poguessin enfrontar amb totes les garanties i sense prendre mal... [+ informació]

Mirar i callar sense deixar de pensar

Vist fugaçment dins el Festival Grec del 2018, al Sant Andreu Teatre, la companyia El Conde de Torrefiel es va emportar amb aquest espectacle, «La plaza», el Premi la Crítica de les Arts Escèniques en la modalitat de Noves Tendències. Han passat gairebé cinc anys i probablement es podria continuar qualificant el muntatge que ara recupera el cicle Katharsis del Teatre Lliure com un espectacle encara de “noves tendències”, tot i que aquesta definició canviï ràpidament d'un dia per l'altre i una “nova tendència” d'última hora en deixi una altra per superada. El Conde de Torrefiel és una companyia que, malgrat haver picat pedra en sales alternatives catalanes, després del seu salt internacional, coneixen molt més a fora que aquí, a pesar que va néixer a l'Institut del Teatre de Barcelona el 2010 amb un estil multidisciplinar que van crear, de fet, amb una altra companyia que també té més festejadors a fora que a casa, La Veronal... [+ informació]

T'odio, amor meu!

Aquest espectacle-performance «Domestic Violence» de l'artista visual Markus Öhrn (Suècia, 1972), fa cinc anys que es va estrenar al Festival de Viena quan la violència de gènere, que ja existia amagada des de temps ancestrals, encara no havia sortit a la llum des de tots els angles, polítics, socials i mediàtics, com passa ara. Entrar al Teatre Lliure de Montjuïc venint del carrer amb les notícies gairebé diàries d'assasinats de dones en l'àmbit domèstic no fa res més sinó entrar en un bucle de continuïtat del que hauria de ser l'espectacle: una denúncia preventiva i, en canvi, és un reflex de la realitat més cruel. El suec Markus Öhrn ha estat inclòs en el cicle “Katharsis” del Teatre Lliure que explora per quart any les disciplines més radicals i que tenen la caracerística que s'allunyen del teatre convencional [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. «Domestic Violence» és un muntatge de “només” 5 hores, cinc, que aviat és dit, i que posa a prova els espectadors i els facilita que entrin i surtin de la sala, si volen, mentre a l'escena es desenvolupa una trama monotemàtica: la violència de l'home contra la dona. Dos intèrprets i un pianista (també ell amb 5 hores a les tecles posant-hi la banda sonora que marca els alts i baixos de la violència que s'hi retrata)... [+ informació]

Com un punyal poètic a l'esquena

Pablo Rosal (Barcelona, 1983) és un d'aquests creadors multidisciplinars que es podrien qualificar d'home-orquestra. Poeta, dramaturg, actor, director i, en una certa etapa, també professor d'institut, format en Humanitats i en Direcció i Dramatúrgia a l'Institut del Teatre, ha col·laborat amb Agrupación Señor Serrano (que ja vol dir alguna cosa) i fins i tot s'ha llençat a la piscina cinematogràfica amb una pel·lícula produïda, pensada i cuinada per ell mateix que va visitar diferents festivals internacionals. Fa deu anys, Pablo Rosal ja va estrenar a la Sala Beckett «Monsieur Apeine quiere hacer amigos (Balada conversacional)» i en els últims quatre anys, resident a Madrid, ha participat en espectacles de companyies tan poc sospitoses de no tenir èxit com Teatro del Barrio i el Teatro de la Abadía... [+ informació]

La Rosa de Foc del Manelic

No es pot parlar de deconstrucció de la «Terra baixa» original perquè el que han fet els dramaturgs Pablo Ley i Carme Portaceli en aquesta nova versió del Teatre Nacional de Catalunya és una reconstrucció del crim que Àngel Guimerà va deixar embastat. «He mort el llop!»... i cap a casa. Així ha estat des de fa 125 anys. De la mateixa manera que el «ser o no ser» de Shakespeare deixa clar sempre que “aquest és el dilema”. Semblava que «Terra baixa» era un d'aquests clàssics que no admetia gaires retocs: la muntanya, el llop, la pastura, el mas, la submissió de la dona, el caciquisme de l'amo... Doncs, sí. Pablo Ley i Carme Portaceli han demostrat que sí, que es pot retocar. I han reelaborat una «Terra baixa» que sembla feta de cap i de nou. I el que té més mèrit: sense defugir l'època en què Àngel Guimerà la va emmarcar, però enquadrant-la ara en el context històric d'aquell moment... [+ informació]

Ull per ull, dent per dent

Tothom té dues cares, la pròpia i la de la màscara, ni que potser no ho sàpiga. Tothom porta a dins amagat el seu Jekyll i el seu Hyde. O, com diu un dels dos protagonistes d'aquesta obra de petit format, «Jo sóc la fúria», del dramaturg, director, actor i cantant Marcel Clement (Andorra la Vella, 1982), tothom porta dins el seu Superman i el seu Batman. Només cal una espurna perquè la fúria es descarregui. Sense que qui la fa esclatar sigui capaç d'aturar-la. Aleshores se'l titlla científicament d'esquizofrènic o de tenir una doble personalitat. I el sistema establert opta per amagar-lo dels ulls de la societat en un psiquiàtric o, com es deia abans, en un manicomi, institucions on s'ha passat dels experiments més pedestres amb nefastos electroxocs dels anys trenta del segle passat a la teràpia de la rehabilitació i, més recentment, per la teràpia de l'estudi psiquiàtric i psicològic amb l'esperança frustrada fins ara pel gremi de penetrar en els misteris que emmagatzema zelós el cervell humà... [+ informació]

Delictes a la carta o en streaming

L'esperpent dels diferents estaments judicials espanyols sobre com sortir de safari per caçar el president Puigdemont és digne de la barba de Ramón María del Valle-Inclán. Mentre el principal redactor de les euroordres es contradiu ell mateix i es treu de la màniga de la toga el delicte de malversació agreujant, els fiscals que van protagonitzar la popular sèrie «Yo me lo como, yo me lo guiso», en el judici del Segle d'Or de l'era moderna, volen que el cap del president Puigdemont s'obtingui no només per malversació agreujant sinó també per desordres públics agreujants. I quan tot semblava que aquesta opció no seria atesa pel jutge del Tribunal Suprem espanyol, que s'ha fet un llustrós nom a Europa amb les seves contradictòries euroordres, mai ateses, per cert, s'hi afegeix l'anomenada advocacia de l'Estat que també vol la seva part del botí per malversació agreujant i desordres públics agreujants. L'esperpent nostàlgic del medieval delicte de sedició no té límits... [+ informació]

Els “aventis” a l'ombra de Buffalo Bill

Una tarda d'un dia gris de postguerra va arribar a la ciutat un imitador de Buffalo Bill. I va concertar una actuació a l'escola que el mestre va acceptar amb tot el risc que allò comportava en aquells temps d'inspectors de continguts franquistes i capellans amb sotana supervisors de la religió obligatòria. Però aquell Buffalo Bill —amb l'uniforme típic de vaquer— va anar més enllà del que seria una actuació recomanable per a infants. Va plantar una acompanyant de pista davant d'un tauló i la va començar a envoltar amb una perillosa tirada de punyals amb l'esglai tant del mestre com de tot l'alumnat.Tot això —que avui no s'acceptaria en una activitat escolar pedagògicament admesa— passava a la meitat de la dècada dels anys cinquanta del segle passat, quan les activitats lúdiques de la que després seria anomenada “escola activa” encara no havien arribat... [+ informació]

Els museus de Barcelona es reinventen de cara a l'any 2023 amb propostes expositives noves, celebració de congressos i altres iniciatives

El Museu d'Història de Barcelona (MUHBA) es renova completament amb motiu del seu 80è aniversari, de museu de la ciutat a museu de la ciutadania i inaugurarà 9 seus patrimonials durant el 2023. El Museu de Ciències Naturals obrirà les portes del Museu Martorell al voltant del mes de maig amb noves exposicions temporals, i a la seu del Fòrum retrà homenatge a les dones treballadores de museus amb «Les senyoretes del Museu». El Museu Picasso oferirà dues exposicions en el marc de la celebració del 50è aniversari de la mort de l’artista, a més de l’exposició «Carmen Calvo. Diàleg amb Picasso». S’estrenarà una nova sala immersiva i interactiva per visitar la restauració dels murals de la capella de Sant Miquel del Monestir de Pedralbes. L’art digital, l’art urbà, la ceràmica de Picasso i les dones dissenyadores centren la proposta expositiva del Museu del Disseny... [+ informació]

Entre bruixes i mussols

Suplement núm. 26. Sumari: Entre bruixes i mussols. Fes-me un pòdcast i et diré què escolto. A la corda fluixa. Hi havia una vegada... Biblioteques escolars... qui us ha vist i qui us veu! Novetats literàries. L'aparador. Els suplements de Cornabou. «El temps recent ha deixat un rastre d'incertesa que plana no només sobre la societat del segle XXI sinó també sobre la creació artística de totes les disciplines. I la literària no n'està al marge. Vivim entre bruixes i bruixots i molts mussols. Al calaixó de les bruixes i els bruixots s'hi poden posar els virus invisibles i traïdors o les guerres sempre injustes i cruels que recorden algunes de les caselles històriques més fosques [descàrrega del Suplement Cornabou núm. 26 en PDF]. Els mussols són els que vetllen les bruixes i els bruixots i els esperonen amb els seus esgarips tenebrosos. Però contra bruixes i mussols hi ha sempre la força de la paraula que ens arriba cada vegada per canals més nous. La bruixeria només sent els esgarips dels mussols. L'esperança d'un temps millor té sempre el play a punt per escoltar la netedat de la paraula.»... [+ informació]

La incògnita de la síndrome de resignació

El dramaturg Daniel J. Meyer (Buenos Aires, Argentina, 1982) ha coincidit amb l'actor i director Xicu Masó en basar la seva inquietud per la hipocresia de la vella Europa envers els refugiats en la incògnita descoberta ja fa temps a Suècia sobre infants i joves que pateixen el que s'ha anomenat “síndrome de resignació”, un estat letàrgic que afecta els refugiats quan psicològicament reben l'impacte que poden ser expulsats del país que presumptament els havia d'acollir i ajudar a créixer per una vida millor. Ja sé que començo per allò que la compayia AKA vol que sigui un secret, però a l'era de la intercomunicació global és impossible mantenir un secret ni que aquest s'amagui sota un nom enigmàtic com “huppgivenhet” que porta de seguida a la terminologia adoptada a Suècia per anomenar científicament aquesta patologia: “Uppgivenhetssyndrom”... [+ informació]

Deu pometes té el pomer

L'any 1979 —ha plogut molt des d'aleshores—, l'Editorial Tusquets va saltar de la poltrona quan va saber que el premi La Sonrisa Vertical de relats eròtics l'havia guanyat un original presentat amb el pseudònim d'Ofèlia Dracs que amagava vuit autors encara joves com Quim Monzó, Joaquim Carbó, Jaume Fuster, Jaume Cabré, Josep Maria Illa, Xavier Romeu, Joan Rendé i Joaquim Soler. Diuen que el col·lectiu va voler que hi haguessin també dues escriptores, però que finalment les escollides van renunciar a formar-ne part. El recull es va publicar amb el títol «Deu pometes té el pomer». Ja he començat dient que des del 1979 havia plogut molt. I eròticament encara ha plogut més. A la dècada dels setanta del segle passat, encara es vivia l'eufòria postdictadura i el despertar de tabús com el sexe i l'erotisme. «Deu pometes té el pomer»,... [+ informació]

Els museus i centres d'exposicions de Barcelona van rebre durant el 2022 més de 3.700.000 visitants amb el Museu Picasso al capdavant

Les visites als espais expositius de Barcelona van experimentar una clara recuperació l’any 2022 en relació als dos anys anteriors. A l’espera de les dades definitives, que s’acabaran de recollir al llarg del mes de gener, 3.700.000 persones van visitar els museus i centres d’exposicions gestionats per l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) i els museus amb aportació municipal amb col·leccions municipals. La xifra encara queda lluny de les registrades en els exercicis prepandèmics, però se situa molt per sobre de les dels anys de restriccions provocades per la pandèmia (l’any 2021 van ser poc més de 2.000.000, gairebé tres milions per sota del 2019, en què es van superar... [+ informació]

L'Any Vallverdú començarà a l'Auditori Enric Granados de Lleida el 5 de febrer i encetarà un seguit d'activitats per tot Catalunya

L'escriptor Josep Vallverdú (Lleida, 1923), el 9 de juliol complirà 100 anys. És per això que aquest 2023 s'ha declarat l'Any Vallverdú, cosa que satisfà el mateix autor pel fet que un centenari es pugui commemorar en vida. El programa d'activitats començarà el 5 de febrer a l'Auditori Enric Granados de Lleida, d'on l'autor és fill predilecte. Durant l’acte, organitzat conjuntament per la Institucions de les Lletres Catalanes (ILC) i la Paeria de Lleida, a banda de la presentació dels principals eixos de l’Any, s’hi inclourà un fragment audiovisual inèdit que pertany a un documental sobre Vallverdú elaborat per Eugeni Casanova, una conversa amb l’autor i una lectura de fragments de la seva obra. Balaguer, ciutat de residència actual de l’autor i amb la qual té una relació especial perquè n’és fill adoptiu des de 2016, ha estat lloc triat per posar el punt i final de l’Any. Concretament, se celebrarà un acte, organitzat conjuntament per la ILC i la Paeria de Balaguer, el dia 3 de desembre al Teatre Municipal de Balaguer. En aquesta cloenda es representarà el tast d’un espectacle basat en l’obra de Vallverdú que la Paeria de Balaguer ha encarregat. Així mateix, està previst celebrar un acte institucional a Barcelona, ciutat on Vallverdú també hi ha viscut i treballat, coincidint amb la data del centenari de l’autor durant el mes de juliol. L'Any Vallverdú comptarà amb l'exposició “Vallverdú, horitzó”, que acostarà... [+ informació]

Amb Pisteter, no! Amb Pisteter, no!

Una faula, una comèdia, un cabaret, un divertimento i molt més. Tot això és «Els ocells». En resum: una troballa que no ha de passar desapercebuda i estic segur que no hi passarà. Pronunciar La Calòrica ara ja vol dir que darrere s'hi cou una nova proposta interessant. Ja són deu anys de trajectòria, que en teatre són com si fossin un segle: «L'Editto Bulgaro», «La nau dels bojos» i, entre altres, sobretot, «Fairflay», aquesta amb públic a manta i premis a dojo. Però «Els ocells» és tota una altra cosa. Diria encara més: és la revàlida definitiva i la consolidació absoluta d'una companyia que ha nascut de la necessitat de joventut de fer-se un paper en el sector teatral català i se n'ha sortit picant pedra. «Els ocells» és una obra d'Aristòfenes estrenada el 414 a.C. Ha plogut molt des d'aleshores... [+ informació]