El mite de Robinson Crusoe és inesgotable. L'idealisme de supervivència en un món hostil, també. Del segle XXI al segle XVIII hi pot haver moltes diferències, però a l'hora de resoldre la tria entre la vida i la mort, els recursos de la humanitat no han canviat gaire. Del foc virtual de la cuina de gas o elèctrica al foc de la cuina de llenya, s'hi arriba amb un cop de misto. De la presumpta civilització urbana a la salvatgia, s'hi cau amb un tres i no res. De tenir una llar a ser un sensellar, s'hi pot arribar d'un dia per l'altre com en un joc de ruleta. David Nel·lo (Barcelona, 1959) ha fet un viatge poc o molt emmirallat en aquests conceptes en un procés semblant a l'anomenat “crusoisme invertit”, un terme patentat per l'escriptor anglès de ciència-ficció, James Graham Ballard, mitjançant el qual l'ésser humà opta per refer la vida en una illa solitària per redescobrir-hi que en la solitud hi ha el secret d'una existència amb més sentit. Al jove protagonista de la novel·la «Tot sol a la ciutat» li passa una cosa semblant, si no volguda, com a mínim sí que escollida quan, en llevar-se un matí, descobreix que la ciutat on viu —que és Barcelona— s'ha llevat silenciosa, buida, sense trànsit, sense bullici, sense turistes i amb totes les persianes abaixades... [+ informació]