El meu país és tan... Massagran!

L'antropofàgia sempre ha estat un esport gastronòmic nacional. La varietat de la carta dels menús i dels xefs que els han cuinat és llarga. No cal esmentar-los perquè estan en la memòria de tothom. Polítics, càrrecs culturals o institucionals han estat llençats a l'olla gegantina que ja dibuixava primer Joan Junceda i després Josep Maria Madorell en aquelles «Aventures extraordinàries d'en Massagran», de Josep Maria Folch i Torres, quan el bon jan de Massagran topa amb uns antropòfags africans amb no gaire gana a qui anomena els «karpantes».Tenim un país ple de «karpantes». I tenim un país no «Massa gran» sinó «Massa petit». El club dels antropòfags neix, creix, mor i torna a néixer, créixer i morir a cada generació i en cadascun dels sectors més visibles del país: el polític, el cultural, l'institucional... L'últim cas d'antropòfàgia —i no de caïnisme com diuen alguns perquè no se'ls pot considerar precisament germans que s'estimin gaire— el tenim amb el cas de la segona autoritat del país, amb l'esperpèntica suspensió de la presidenta del Parlament de Catalunya segellada pels mateixos que formen part del moll de l'os anomenat “independentista” i no desacomplexadament “republicà”... [+ informació]