L'obra «Solitud», de Víctor Català dirigida per Alícia Gorina torna a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya després de les restriccions que la van cancel·lar just una setmana després de l'estrena

És evident que si el teatre no va a la muntanya, en aquest cas, la muntanya no es pot fer baixar tampoc al teatre. Esclar que per a impediments físics com aquest existeix el recurs del simbolisme, però aquí se n'ha prescindit i a l'hora de convertir la novel·la modernista «Solitud» —publicada primer en fulletons a la revista “Joventut” entre 1904 i 1905—, el moll de l'os que hi va voler impregnar Víctor Català (pseudònim sisplau per força de Caterina Albert i Paradís, L'Escala, Alt Empordà, 1869 - 1966) queda molt difús, gairebé inexistent [crítica íntegra de l'estrena a la revista digital Clip de Teatre]. La dramatúrgia a càrrec d'Albert Arribas ha remat contra l'impediment de la força literària però els rems no ho han resistit. I la posada en escena de la directora Alícia Gorina ha cedit a convertir l'origen literari —o fulletonesc, vaja— en una peça de teatre i ha optat per fer una relectura en veu alta amb un innegable treball i esforç recitatiu dels intèrprets, però sense allò que s'espera d'un muntatge teatral: que sigui teatral... [+ informació]