El dramaturg Guillem Clua fa amb l'obra «Justícia» al Teatre Nacional de Catalunya una mirada de fals costumisme local que eleva a universal

És de justícia dir que «Justícia» és una obra de “caça major”, de les imprescindibles de la temporada. Que quedi clar d'entrada, doncs, que tothom la pot reservar entre les que hauria de veure. El que cadascú en traurà ja és una altra cosa perquè «Justícia» integra totes les misèries i més d'una societat molt “nostrada” que diria aquell —recordi's Rusiñol o Sagarra, per exemple—, i que el seu autor, Guillem Clua (Barcelona, 1973), amb ull d'experiodista i dramaturg com és, situa en l'espai local amb bona dosi de documentació clau d'efemèrides per a diverses generacions d'espectadors, però sense deixar-se engolir pel fals costumisme perquè l'eleva a universal. Els que, influïts potser per alguna desinformació, hi pensin trobar una obra de comèdia, satírica i boadelliana sobre el president Jordi Pujol i el seu seguici i la seva llarga etapa política —ai, la cua que va portar aquella «Operació Ubú» dels Joglars!— somnien desperts. Ni tripijocs de saló, ni cas Palau, ni allò que en Pasqual Maragall va dir que es deia “3%”, ni la famosa “deixa" andorrana encara en procés... [+ informació]