El nou centre de recerca La Industrial a l'antiga seu de l'Escola Industrial de la Diputació de Barcelona expulsa l'INstitut d'Estudis Fotogràfics de la nau que ocupa des de fa més de cinquanta anys

L'Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya (IEFC) és l'escola de fotograria més antiga de l'Estat espanyol i des de fa cinquanta-tres anys ocupa una nau que li havia cedit la Diputació de Barcelona a l'antiga Escola Industrial. L'Institut d'Estudis Fotogràfics (IEFEC) és una associació sense ànim de lucre i ara es troba que abans del setembre del 2026 ha de canviar de lloc a causa que les obres de rehabilitació converteixen la nau que ocupa en el centre de recerca La Industrial +. L'escola fotogràfica ha entrat en converses amb diverses institucions, entre les quals l'Ajuntament de Barceloa per trobar un nou espai, cosa que no és un objectiu senzill perquè són moltes les associacions que hi ha llista d'espera. Els responsables de l'escola lamenten que hagin d'abandonar l'Escola Industrial perquè relacionanen el seu ensenyament amb els criteris d'aquesta institució... [+ informació]

El rei de les neus

En la mitologia nòrdica i en els contes recollits per Hans Christian Andersen és habitual la presència del mirall o la neu en moviment. Potser per això, la posada en escena d'aquesta obra de l'escriptora i dramaturga sueca Sara Stridsberg (Solna, Suècia, 1972), que ha dirigit el francès Christophe Rauck, rep els espectadors amb un mirall gegant de fons que reprodueix la platea —anem de miralls com ja passava també a «La filla de l'aire» de la sala veïna del TNC— que es convertirà després en un immens cubicle rectangular —només possible pel seu moviment rotatori a l'escenari de la Sala Gran— on les revolades de les volves que aparenten la neu impregnen d'un aire fred i desangelat l'espai escènic blanc i transparent on la reina sueca del segle XVII que es va rebel·lar contra el seu destí desgranarà el perquè de la seva postura davant el poder del tron... [+ informació]

Les arts escèniques mantenen una tendència positiva segons l'últim Anuari de la SGAE però encara no aconsegueixen arribar als valors d'abans de la pandèmia

Segons l'Anuari de la SGAE (Societat General d'Autors i Editors), l'any 2024 es van fer un total de 47.971 representacions d'arts escèniques a l'Estat espanyol, un 7,2% més que un any abans. Tanmateix, encara falta un 5,7% per arribar a xifres del 2019, abans de la pandèmia. Les ciutats que van concentrar més oferta d'arts escèniques el 2024 continuen sent Madrid i Barcelona. Aquestes zones van concentrar el 33,7% i el 21,6% del total, respectivament. En termes absoluts, es van realitzar a Madrid 16.166 funcions, i 10.372 a Catalunya. Durant el 2024 es van vendre 10,39 milions d'entrades. Pel que fa a l'any anterior, es produeix un increment de l'11,1%. Malgrat això, en l'últim Anuari de la SGAE s'observa una reculada del 26,5% en comparació amb la xifra obtinguda el 2019... [+ informació]

Dotze projectes de Palomo Polo i una pel·lícula inèdita s'exposen per primera vegada en una retrospectiva de l'autora al Centre de la Imatge de La Virreina

L'exposició «El retorn de la mirada. La tasca política de narrar», comissariada per Mabel Tapia, aplega per primera vegada en un museu dotze projectes de Paloma Polo (Madrid, 1983) realitzats des de 2010 fins a l’actualitat, entre els quals destaca la pel·lícula inèdita «Wrinkled Minds» (2025). El treball de Palomo Polo s’acosta a esdeveniments històrics molt precisos, a relats que han format part dels fonaments hegemònics, i a d’altres de descartats o silenciats. Els projectes de l’artista Paloma Polo estan travessats per aquestes preguntes i per un compromís contemporani fonamental amb el qual es defineix com la Història en una confrontació constant i innegociable amb ella. A partir de llargs processos d’investigació, l’artista s’acosta a esdeveniments històrics molt precisos, a relats que han estat part dels fonaments hegemònics colonopatriarcals de la nostra història... [+ informació]

Els actors Pere Arquillué i Carles Martínez protagonitzen la sèrie de deu pòdcasts «En defensa de Companys», documental inèdit que recupera la veu de Ramon de Colubí, l'advocat militar que va defensar el president assasinat pel franquisme

Coincidint amb el 85è aniversari de l'afusellament de Lluís Companys, Catalunya Ràdio ha estrenat «En defensa de Companys», una sèrie documental en pòdcast produïda per Abacus Cooperativa i Sàpiens. El projecte recupera per primera vegada el testimoni sonor de Ramon de Colubí, el militar i advocat d'ofici que va defensar el president de la Generalitat davant un consell de guerra franquista l'any 1940 i la persona que va poder compartir amb ell els últims moments de la seva vida, localitzat ara a Caracas, amb 93 anys, pel periodista Jordi Finestres. El documental té com a narrador l'actor Pere Arquillué i l'actor Carles Martínez en la veu del president Lluís Companys. El fil narratiu del pòdcast s'articula a partir d'un material sonor excepcional, imaginat i coordinat per la revista Sàpiens: l'enregistrament inèdit d'una entrevista del 2003 entre el periodista Jordi Finestres i l'exmilitar franquista Ramon de Colubí... [+ informació]

Descobreixen a la Biblioteca de l’Abadia de Montserrat l’únic manuscrit conegut del poema èpic del segle XVIII que té com a protagonista la figura de Cristòfor Colom i els seus viatges a l'anomenat Nou Món

La investigadora postdoctoral Claudia García-Minguillán ha descobert a la Biblioteca de l’Abadia de Montserrat l’únic manuscrit conegut del poema èpic «El Nuevo Mundo», obra del poeta i diplomàtic portuguès Francisco Botelho de Moraes e Vasconcelos (1670-1747). La troballa, fins ara inèdita, es considera de gran valor filològic i històric, ja que representa la primera obra èpica escrita en espanyol que té com a protagonista la figura de Cristòfor Colom. El document havia passat desapercebut als investigadors malgrat aparèixer com una referència breu en un catàleg antic elaborat pel pare Alexandre Olivar l’any 1977. El manuscrit, d’uns trenta-nou folis i amb notables diferències respecte a l’edició impresa de 1701, conté passatges que en el text conegut fins ara eren absents, alguns dels quals podrien haver estat suprimits o modificats per raons ideològiques... [+ informació] 

El vestíbul que ha de connectar el metro de Glòries amb la planta 0 del Museu del Disseny Hub Barcelona serà una realitat l’estiu del 2026

Després de la llarga reforma del nucli de les Glories, les novetats per aquest nou eix no s'aturen. Ara s'ha confirmat que el projecte d’interiorisme que es convertirà en la primera connexió entre el metro de Barcelona i l’interior d’un equipament públic, el Museu del Disseny Hub, serà realitat l'estiu del 2026. El nou vestíbul, de 380 m², té un pressupost aproximat d’un milió d’euros i començarà amb les obres a principis del 2026. El nou espai pretén ser un punt de trobada entre la cultura i la mobilitat, enmig de pantalles audiovisuals, senyalística i geometria. És per això que no només serà una connexió metro museu, sinó que també esdevindrà un espai on es duran a terme activitats i esdeveniments culturals. El vestíbul [vegeu un informe del projecte] serà accessible durant l’horari d’obertura del museu. Està prevista una adaptació dels espais per no comprometre l’experiència dels visitants del museu ni dels usuaris del metro. S’ha previst un itinerari de sortida des de les andanes amb una zona de validadores de TMB i un fals sostre que manté la coherència formal amb la resta de l’espai. La previsió és que les obres comencin a principis de 2026 i estiguin llestes a l’estiu, coincidint així amb la capitalitat mundial de l’arquitectura, en què el DHub serà una de les seus del congrés de la Unió Internacional d’Arquitectes (UIA)... [+ informació]

El príncep danès amb el fang fins al coll

Thomas Ostermeier (Soltau, Alemanya, 1968) és un dels directors europeus que opta, des dels seus inicis, per explorar —no tant explotar— les possibilitats del teatre amb una mirada jove —no tant contemporània— i per això aconsegueix que un espectacle de dues hores i tres quarts —la primera intenció era que en durés cinc o sis!— per a un públic majoritàriament pendent del sobretitulat s'endinsi en l'ànima de l'obra de «Hamlet» per explicar com ell el veu, no només com el va veure William Shakespeare. El director i la companyia berlinesa que dirigeix —força habituals aquí sobretot gràcies a Temporada Alta— sedueixen els espectadors d'ofici i els arrenca passions. El seu, diguem-ne trangressor «Hamlet» es va estrenar el 2008 als Festivals d'Atenes i d'Avinyó i a la propia seu berlinesa. La presentació a Barcelona es va fer el desembre d'aquell mateix any en un moment en què el muntatge estava encara en el procés d'experimentació sobre com reaccionaria l'auditori no estrictament especialitzat ni seguidor de festivals... [+ informació]

Broma baixa berlinesa

La dramaturga Lluïsa Cunillé (Badalona, 1961) fa com si digués: “Ara us explicaré una història”. I de fet n'explica cinc. La dels cinc personatges que protagonitzen la seva obra «Boira», que estan immersos en un estat de desmemòria i de no saber qui són i què fan en aquest món. L'obra va ser escrita fa uns deu anys i se situa vint-i-cinc anys després de la caiguda del Mur de Berlín el 9 de novembre del 1989, en alguna ciutat de l'Est que no s'especifica. Per tant, se suposa que som en un moment determinat del 2014. Quan, posats a recordar efemèrides, ja hi ha hagut l'atemptat de les Torres Bessones, el 2001 —que en certa manera fa oblidar que havia caigut el Mur— i el crac financer modern del totxo del 2007/2008 que encara cueja i que també ha fet oblidar que va caure el Mur i que van caure les Torres Bessones. Viure massa té això. Que com que tot va molt de pressa i el temps passa volant, una fita històrica n'esborra una altra. A «Boira» tot respira, doncs, decadència i frustració [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. La decadència i la frustració que també ha esborrat la capa de la classe mitjana de la societat en els últims anys. Deia que la Cunillé explica cinc històries. I és així. Són històries independents situades en un espai trist de llum, boirós vaja, en un pis que comença a caure a trossos, on el televisor no funciona, les parets necessiten una capa de pintura, amb un finestral que mostra un atractiu videomapatge al fons que passa de la broma baixa a la broma que s'aixeca lentament i mostra finalment al darrere les moles de ciment d'una ciutat grisa... [+ informació]

Noli me tangere

El groc era, i potser encara ho és per als que creuen en sortilegis, el color maleït de la gent del teatre. Digueu-li, si no, a Molière! Però des d'ara, els espectadors que vegin aquesta peça, o aquest aplec de quatre peces breus, del dramaturg i filòsof Juan Mayorga (Madrid, 1965) sabran que el groc també s'atribueix a la prostitució, o almenys així ho va deixar ben pintat Antonio Allegri da Correggio quan el 1525 va crear el quadre renaixentista «Noli me tangere», prenent com a base les paraules que han quedat per a la posteritat a l'«Evangeli segons Sant Joan» i que s'atribueixen a Jesucrist quan, després de ressuscitar, diu que li va dir a Maria Magdalena que no s'hi acostés: No em toquis. És a dir, en llengua mare: «Noli me tangere». [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Doncs aquesta és una de les quatre peces que integren l'obra «Entre los árboles», que dirigeix el cubà Abel González Melo (L'Havana, 1980), i que la companyia madrilenya La Virgen Teatro ha estrenat en exclusiva a Barcelona abans de la seva gira... [+ informació]

La vinya i el vi de la finca de Can Calopa de Collserola donen una oportunitat a persones en risc d'exclusió socialque veremen a la vinya de la Santgiovese

Can Calopa de Dalt, la finca de Collserola que l'Olivera gestiona en règim de concessió i on desenvolupa part dels seus programes d'integració social, funciona en règim de cooperativa d'iniciativa social que treballa al món rural o periurbà. L'Olivera va néixer el 1974 a Vallbona de les Monges per donar una vida digna a persones amb discapacitats de tota mena, sobretot les intel·lectuals. Després s'han obert a altres tipologies amb contractes d'inserció laboral pensats per a persones que també estan en risc d'exclusió social. I aquí el ventall s'obre a molts perfils de persones. A tocar de la carretera de Vallvidrera que circula a tocar de bosc es troba la masia de Can Calopa en un cantó i a baix a les feixes les vinyes. Els ceps posen fre al creixement del bosc. Fan de mosaic agrícola, tan important com s'ha demostrat per combatre els incendis forestals. L'Olivera en té la concessió per gestionar l'espai des del 2010 i passa inspeccions i controls de la Generalitat per comprovar que els seus contractes d'inserció no amaguen explotació encoberta. La seva targeta de presentació són uns vins i olis excel·lents. En total, 2,5 hectàrees de vinya... [+ informació]

L'escriptor hongarès László Krasznahorkai resident a Berlín ha estat distingit amb el Premi Nobel de Literatura 2025 pel conjunt de la seva obra qualificada sovint com a apocalítica

L'escriptor László Krasznahorkai (Gyula, Hongria, 1954), resident a Berlín, és el distingit amb el Premi Nobel de Literatura 2025 pel conjunt de la seva obra qualificada sovint com a apocalítica. L'atzar ha fet que l'escriptor havia estat convidat a participar en la pròxima edició de Kosmopolis, que té la seu al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). L'obra de l'autor László Krasznahorkai és extensa, però poc traduïda al català i l'espanyol. En català, gràcies a una opció d'Edicions del Cràter, i en espanyol, dins de l'Editorial Acantilado. La crítica nordamericana Susan Sontag va definir Krasznahorkai com el "mestre de l'apocalipsi de la literatura contemporània", sobretot a partir de la lectura de «La malenconia de la resistència» (1998) on amb una fantasia de terror febril desenvolupada en una petita ciutat hongaresa situada en una vall dels Carpats, el drama s'hi intensifica encara més. László Krasznahorkai és considerat un escriptor èpic de la tradició centreeuropea que s'estén des de Kafka fins a Thomas Bernhard, i es caracteritza per l'absurdisme i l'excés grotesc... [+ informació]

Les nominacions dels Premis Butaca de Teatre de Catalunya 2025 entren en la fase de votació popular abans de la gala prevista per a mitjan novembre

Els espectacles «Dones de ràdio» (Bitó Produccions), «El cor dels amants» (Teatre Lliure), «L’aranya» (TNC), «L’herència» (Teatre Lliure), «La gavina» (Teatre Lliure), «La tercera fuga» (TNC), «Les mans» (Bitó Produccions / Grec’24) i «Tots ocells» (La Perla 29) són els nominats en la categoria de Muntatge, que pel que fa a Musical nomina els espectacles «A Macbeth Song» (La Perla 29), «Ànima» (TNC) «El dia de la marmota» (Nostromo Live). Les actrius nominades han estat Cristina Plazas (Pura passió), Francesca Piñón (Les bàrbares), Marta Marco (El cor dels amants), Mireia Aixalà (Una mena d’Alaska), Míriam Moukhles (Tots ocells)i Rosa Renom (La majordoma). Les actrius de musical nominades són Diana Roig (El dia de la marmota), Mireia Morera (Artemis) i Paula Malia (Ànima). Els actors de teatre de text nominats són Albert Salazar (L’herència), Carlos Cuevas (L’herència), Guillem Balart (Tots ocells), Joan Carreras (El cor dels amants), Jordi Bosch (Mort d’un comediant) i Nil Cardoner (La gavina), al costat dels actors de musical Oriol Burés (Ànima), Roc Bernadí (El dia de la marmota)i Victor G. Casademunt (Ànima) [veure les nominacions de totes les categories a la revista digital Clip de Teatre] Pel que fa la dramatúrgia entren en votació Cristina Clemente (Dones de ràdio), Josep M. Miró (La majordoma), Llàtzer García (Les mans) i Victoria Szpunberg i Albert Pijuan (La tercera fuga). Els Premis Butaca de Teatre de Catalunya es lliuraran el 17 de novembre en l'habitual gala a la seva localitat on van néixer fa XXXI edicions, Premià de Mar... [+ informació]

El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca el setembre del 2025 amb 31.159.508 visitants que han fet 67.745.219 consultes i àudios de pàgines

Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 30 de setembre del 2025, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli» —entre altres monogràfics d'informació cultural—, així com els àudios dels pòdcasts de «Clip de Teatre» i «El cafetó» a través de les plataformes Spotify, Anchor, Ivoox, Google YouTube Podcast i Apple Podcast, a més de les plataformes de lectura dinàmica «Issuu» i «Calameo», i les interaccions amb les diferents xarxes socials de les plataformes de «Twitter (X)», «Facebook», «Threads», «Instagram» i «Canal WhatsApp» ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el mes de setembre del 2025, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada des de l'inici (25 anys, 7.801 edicions) de 31.159.508 visitants i 67.745.219 consultes de pàgines i àudios. Actualment es té una mitjana diària de 12.297,3 visites de pàgines (10,48 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 11 minuts i 34 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 17.982 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, connectats des de 143 països més, entre els quals destaquen, pel nombre de visites, Alemanya, Algèria, Anglaterra, Angola, Aràbia Saudita, Argentina, Armènia, Austràlia, Àustria, Bahamas, Bèlgica, Bhutan, Bielorússia, Bolívia, Bòsnia i Hercegovina, Brasil, Bulgària, Burkina Faso, Cambodja, Canadà, Colòmbia, Corea, Costa Rica, Costa d'Ivori, Croàcia, Cuba, Dinamarca, Egipte, Eslovàquia, Eslovènia, El Salvador, Equador, Espanya, Estats Units, Estònia, Filipines, Finlàndia, França, Georgia, Ghana, Groenlàndia, Guatemala, Haití, Hondures, Hongria, Hong Kong, Índia, Indonèsia, Illes Cocos, Illes Maurici, Indonèsia, Iran, Irlanda, Islàndia, Israel, Itàlia, Iugoslàvia, Japó, Kosovo, Latvia, Líban, Lituània, Luxemburg, Macedònia del Nord, Malaisia, Malta, Marroc, Mèxic, Moldàvia, Moçambic, Mònaco, Montenegro, Nicaragua, Noruega, Nova Caledònia, Nova Zelanda, Països Baixos, Pakistan, Panamà, Paquistan, Paraguay, Perú, Polinèsia, Polònia, Portugal, Qatar, República Dominicana, Romania, Sèrbia, Seychelles, Singapur, Síria, Suècia, Suïssa, Tailàndia, Taiwan, Timor, Trinitat i Tobago, Turquia, Txèquia, Ucraïna, Uruguay, Veneçuela, Vietnam, Xina i Xile... [+ informació]

L'Hospital Vall d'Hebron planificat durant la Segona República es va inaugurar fa setanta anys després que el règim franquista ocupés Catalunya

El 5 d'octubre del 1955 es va inaugurar l'Hosital Vall d'Hebron, després que el règim franquista recuperés el projecte que havia planificat el govern de la Segona República i que havia quedat congelat a causa de la Guerra Civil Espanyola arran del cop d'estat militar contra el govern legítim republicà el 18 de juliol del 1936. Setanta anys després i amb canvi de nom perquè primer va ser batejat com a Residència Sanitària Francisco Franco, per o confondre'l amb el temr Hospital destinat encara a centres de beneficència i alta mortalitat, l'Hospital Vall d'Hebron, que inicialment abans del 1936 estava destinat a ser un sanatori per a tuberculosos, s'ha convertit en el pioner en el transplantament de pulmó o en diagnòstics de sida a tot l'Estat espanyol. És també un centre de referència internacional que a partir d'ara ha de fer front a nous reptes i canvis socials. Dels primers cinc metges de guàrdia que hi treballaven el 1955, mentre que les infermeres eren monges, s'ha passat a un dels equips més prestigiosos de la sanitat catalana. Va ser a partir del 1976, amb l'arribada de la democràcia que es va anomenat Vall d'Hebron... [+ informació]

Es localitza un botí de mil doblons d'or i plata del carregament de la flota de l'antic imperi espanyol que va ser enfonsada a Florida el 1715 a causa d'un huracà

Una empresa especialitzada en el rescat de naufragis ha aconseguit localitzar un botí de més de 1.000 doblons d'or i plata de principis del segle XVIII. El valor actual d'aquests doblons (que eren les antigues monedes d'or encunyades per la corona espanyola) es calcula que supera el milió de dòlars. El botí forma part d'un tresor enorme. Durant els segles XVI, XVII i XVIII s'e cunyaven milers de monedes d'or i plata a les Índies Occidentals amb material que s'extreia de les mines. Aquestes monedes es carregaven en vaixells juntament amb joies i pedres precioses i s'enviaven cap a la península per seguir abastint les arques de l'imperi espanyol. La troballa de les monedes es creu que podria pertànyer a sèries encunyades a les actuals Bolívia, Mèxic i el Perú. Els vaixells que viatjaven cap a Espanya el 1715 van patir un huracà a prop de la costa de Florida que els va enfonsar amb més de 1.500 pèrdues humanes de mariners. La pèrdua va ser un cop dur per a la monarquia borbònica de Felip V que s'acabava d'establir a Espanya. Segons la llei marítima en relació a les troballes de naufragis, l'estat de Florida té dret a quedar-se amb un 20% com a mínim per garantir que part de la troballa es quedi a disposició dels investigadors o de museus públics. No és la primera vegada que es fan troballes en aquest espai marítim de Florida i menys ara que se sap que encara hi ha més botí per rescatar... [+ informació]

Melmelada de taronja en conserva

El dramaturg, actor i director Raimon Molins, ànima de la Sala Atrium, en aquesta ocasió en coproducció amb el Teatre Nacional de Catalunya, ha defugit la temptació de fer amb «La filla de l'aire» un espectacle estrictament biogràfic i aventurer de la ballarina Roseta Mauri (Reus (?), 1850 (?) - París, 1923) que segurament hauria encantat els amants d'escodrinyar en la nafra de les vides privades. Lluny d'això, ha fet una aproximació al personatge a través d'una mirada estètica, íntima, musical i poètica, emparada amb les referències que van envoltar la vida artística de Roseta Mauri al centre del món de l'art que era París, amb la seva relació amb les elits artístiques de l'època parisenca, sobretot els pintors que es van inspirar en la seva imatge de ballarina com Edgar Degas, el més ballarí amb els pinzells, que la va representar en alguns dels seus quadres, o Édouard Manet, que en va fer un retrat a mitges a causa de la poca paciència de model que es veu que tenia la ballarina [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. L'espectacle té una arrencada que diria que desconcerta els espectadors per la teoria que pretén expandir sobre la física, el moviment, la tesi de Newton i la recerca de l'aire des de la punta dels dits dels peus a la punta dels dits de les mans, i que es justifica a través d'una presumpta conferència —que no acabarà de fer-se del tot— de la doctora Amélie Brunell a la Universitat de París... [+ informació]

Encara més sardina madrilenya

És la novena temporada aquí (compto 6 produccions i hi sumo diverses reposicions) en, ara ja, quaranta anys. És hora de recordar que els pares de la criatura van ser els Tricicle que, en una trobada casual el 1985 a Madrid, van topar amb el director anglès Alexander Herold que els va convidar a veure la versió que s'estava representant aleshores a la capital del regne i, de l'experiència de la platea triciclaire neix aquest fenomen teatral que ha situat Catalunya com a capdavantera en fidelitat a la comèdia de Michael Frayn (Mill Hill, Regne Unit, 1933), que s'ha traduït a una trentena de llengües i que s'ha representat en una cinquantena de països. Després de quaranta anys, doncs, i de les diverses versions catalanes vistes amb els múltiples repartiments, no em repetiré [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Veure créixer una criatura té un avantatge i un risc: que t'agradi com ha crescut o que pensis que hauria pogut créixer millor. En aquest cas, em fa la impressió que com més temps passa més es desmarxa el que ja per naturalesa de l'original té aquesta esbojarrada comèdia o vodevil. I diria que la versió que ens ocupa és la més histriònica que s'ha fet. ¿Signes dels temps, potser, on tot és mes accelerat, més esquizofrènic i més pintat amb brotxa gorda?... [+ informació]

Davant del tresillo m'arrodillo

L'argot lingüístic de La Cubana es mereixeria l'edició d'un vocabulari específic del Centre de Terminologia, àlies Termcat. Els personatges de totes les seves obres les deixen anar amb tanta finor que mai fan mal a les orelles dels espectadors. El català del carrer de fa prop de setanta anys —com aquest de «L'amor venia amb taxi» que s'inscriu temps enllà del 1959— estava lliure de manlleus tan barroers com els “gilipollas”, els “tios”, els “joders” i els “putos” que el teatre pretesament culte actual encoloma a tort i a dret sense compassió per les oïdes contemporànies [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Per això em permeto, amb el permís de la troupe de La Cubana, aplicar aquí un títol com aquest: «Davant del tresillo m'arrodillo», que fa referència a una de les escenes de l'espaterrant musical —si, musical amb totes les lletres!— que Jordi Milán i tot l'equip de La Cubana han elaborat artesanalment, molt i molt artesanalment, després de quaranta-cinc anys llargs de trajectòria i gairebé quaranta anys després que La Cubana entrés per primera vegada, el 1986, en un teatre tancat, primer a El Retiro de Sitges i, superades les seves trapelleries de carrer, al del mateix Romea de Barcelona, on ara fan parada i fonda, amb aquell espectacle mític de goteres, aigua a raig i impermeables de colors que titulaven shakesperianament «La tempestat»... [+ informació]

Els espectacles «Ànima», «Dones de ràdio», «La tercera fuga», «Mar i cel» i «El fil invisible», entre els guanyadors dels Premis Teatre Barcelona que atorga anualment aquesta revista teatral per votació popular

L'última producció del mític musical de Dagoll Dagom, «Mar i cel», s’endú tres guardons: Millor Espectacle Musical, Millor Interpretació Musical per l’actriu Alexia Pascual i el Premi Revel·lació per l'actor Esteve Roig. També amb dos premis destaca «El fil invisible» d’Alícia Serrat, basat en el llibre original de Míriam Tirado, que guanya Millor Adaptació i Millor Espectacle Familiar [tot el palmarès de la gala a la revista digital Clip de Teatre]. El públic teatral ha guardonat també l'espectacle «Dones de ràdio» que, s'emporta el premi a Millor Espectacle Teatral, i «El principi d’Arquimedes», peça reconeguda com a Millor Espectacle de Proximitat. Victoria Szpunberg guanya la millor direcció per «La tercera fuga», mentre que l'autoria premiada és la del musical «Ànima», compartida amb Blanca Bardagil, Oriol Burés, Víctor G. Casademunt, Marc Gómez, Adrià Barbosa i Abel Garriga. Guanyen altres premis les interpretacions d'Oriol Pla a «Gola», com a millor interpretació, i Míriam Iscla pel seu paper a «Lapònia», com a interpretació de repartiment... [+ informació]