Encara més sardina madrilenya

És la novena temporada aquí (compto 6 produccions i hi sumo diverses reposicions) en, ara ja, quaranta anys. És hora de recordar que els pares de la criatura van ser els Tricicle que, en una trobada casual el 1985 a Madrid, van topar amb el director anglès Alexander Herold que els va convidar a veure la versió que s'estava representant aleshores a la capital del regne i, de l'experiència de la platea triciclaire neix aquest fenomen teatral que ha situat Catalunya com a capdavantera en fidelitat a la comèdia de Michael Frayn (Mill Hill, Regne Unit, 1933), que s'ha traduït a una trentena de llengües i que s'ha representat en una cinquantena de països. Després de quaranta anys, doncs, i de les diverses versions catalanes vistes amb els múltiples repartiments, no em repetiré [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Veure créixer una criatura té un avantatge i un risc: que t'agradi com ha crescut o que pensis que hauria pogut créixer millor. En aquest cas, em fa la impressió que com més temps passa més es desmarxa el que ja per naturalesa de l'original té aquesta esbojarrada comèdia o vodevil. I diria que la versió que ens ocupa és la més histriònica que s'ha fet. ¿Signes dels temps, potser, on tot és mes accelerat, més esquizofrènic i més pintat amb brotxa gorda?... [+ informació]

Davant del tresillo m'arrodillo

L'argot lingüístic de La Cubana es mereixeria l'edició d'un vocabulari específic del Centre de Terminologia, àlies Termcat. Els personatges de totes les seves obres les deixen anar amb tanta finor que mai fan mal a les orelles dels espectadors. El català del carrer de fa prop de setanta anys —com aquest de «L'amor venia amb taxi» que s'inscriu temps enllà del 1959— estava lliure de manlleus tan barroers com els “gilipollas”, els “tios”, els “joders” i els “putos” que el teatre pretesament culte actual encoloma a tort i a dret sense compassió per les oïdes contemporànies [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Per això em permeto, amb el permís de la troupe de La Cubana, aplicar aquí un títol com aquest: «Davant del tresillo m'arrodillo», que fa referència a una de les escenes de l'espaterrant musical —si, musical amb totes les lletres!— que Jordi Milán i tot l'equip de La Cubana han elaborat artesanalment, molt i molt artesanalment, després de quaranta-cinc anys llargs de trajectòria i gairebé quaranta anys després que La Cubana entrés per primera vegada, el 1986, en un teatre tancat, primer a El Retiro de Sitges i, superades les seves trapelleries de carrer, al del mateix Romea de Barcelona, on ara fan parada i fonda, amb aquell espectacle mític de goteres, aigua a raig i impermeables de colors que titulaven shakesperianament «La tempestat»... [+ informació]

Els espectacles «Ànima», «Dones de ràdio», «La tercera fuga», «Mar i cel» i «El fil invisible», entre els guanyadors dels Premis Teatre Barcelona que atorga anualment aquesta revista teatral per votació popular

L'última producció del mític musical de Dagoll Dagom, «Mar i cel», s’endú tres guardons: Millor Espectacle Musical, Millor Interpretació Musical per l’actriu Alexia Pascual i el Premi Revel·lació per l'actor Esteve Roig. També amb dos premis destaca «El fil invisible» d’Alícia Serrat, basat en el llibre original de Míriam Tirado, que guanya Millor Adaptació i Millor Espectacle Familiar [tot el palmarès de la gala a la revista digital Clip de Teatre]. El públic teatral ha guardonat també l'espectacle «Dones de ràdio» que, s'emporta el premi a Millor Espectacle Teatral, i «El principi d’Arquimedes», peça reconeguda com a Millor Espectacle de Proximitat. Victoria Szpunberg guanya la millor direcció per «La tercera fuga», mentre que l'autoria premiada és la del musical «Ànima», compartida amb Blanca Bardagil, Oriol Burés, Víctor G. Casademunt, Marc Gómez, Adrià Barbosa i Abel Garriga. Guanyen altres premis les interpretacions d'Oriol Pla a «Gola», com a millor interpretació, i Míriam Iscla pel seu paper a «Lapònia», com a interpretació de repartiment... [+ informació]