Un segle d'escudella i carn d'olla

Només començar les primeres escenes de «La tercera fuga», un ja intueix que l'obra es mereixerà un d'aquells apludiments a peu dret. Però no ens precipitem i esperem que es faci el fosc al final cap de dues hores i tres quarts —sense entreacte— que transcorren amb un tempo veloç i apassionant que no defalleix en cap moment. Ritme, paraula, música, fiblada molt endins i emoció a flor de pell que s'expandeix progressivament per tot l'auditori a manera que avança la trama d'una obra que, sense voler ser estrictament autobiogràfica de l'autora catalano-argentina Victoria Szpunberg (Buenos Aires, Argentina, 1973) té tota la voluntat i l'encert de furgar en les veritats potser amagades de l'antiga i la nova família Szpunberg i té l'encert també de crear una ficció al voltant dels seus orígens, mitificant aquelles petites històries personals que han corregut de veu en veu de la nissaga familiar i de generació en generació, i elevant a especulació literària i dramatúrgica una llegenda mai aclarida sobre l'existència o no d'un diamant que ha fet, com aquell qui diu, la volta al món... [+ informació]

La nissaga Poltrona torna a omplir la calma del Montseny amb el Festival Circ Cric que omple Sant Esteve de Palautordera els caps de setmana i festes especials fins al 15 de juny

Tortell Poltrona ha definit l'espectacle «Embamba’t» com un concert il·lustrat amb números de circ molt potents. Amb una dotzena d’artistes en pista —comptant intèrprets i músics— l’espectacle es desenvolupa amb música en directe dissenyada per Bàrbara Granados, la directora musical de la proposta. A més de Stets, a «Embamba’t» hi actuen les acròbates Marina Benites, Dani Foncu, Ariadna Gilabert i Linda i Otto, i els pallassos habituals del Circ Cric; és a dir, els mateixos Tortell Poltrona i Senyoreta Titat, a més de la Petita Lu —identitat clownesca de Luara Mateu— i Bobas, alter ego de Boris Ribas, fundador de la companyia Circ Los, i col·laborador del Circ Cric des de l’any 2002. L’objectiu de la nova producció del Circ Cric és, precisament, embadalir els espectadors amb un combinat de pallassos i acròbates acompanyats per l’home orquestra Karl Stets, artista danès instal·lat a Barcelona des de fa més de vint anys. La codirectora del Festival Circ Cric, Montserrat Trias —més coneguda com a Senyoreta Titat— ha explicat que davant l’onada perquè el català no es perdi, han decidit titular el nou espectacle estrella del festival amb un mot català poc conegut. Trias ha explicat que, segons el diccionari, per una banda, hi ha el verb embambar, que vol dir distreure o que fa quedar embadalit, i per l’altra, hi ha l’adjectiu embambat o embambada, que vol dir tenir l’ànim suspès en la contemplació d’una cosa; és a dir, restar distret, bocabadat o absorbit per alguna cosa... [+ informació]

Ja podem tirar l'arròs!

D'arrossos n'hi ha de moltes menes: l'arròs llarg, l'arròs bomba, l'arròs rodó, l'arròs ecològic, l'arròs integral... i fins i tot, com un signe dels temps, l'arròs sushi i l'arròs salvatge. A les Terres de l'Ebre, on hi ha els de cal Nomen, empresa col·laboradora d'aquest espectacle, us ho explicaran. I també ho expliquen, amb l'excusa de l'arròs, els tres protagonistes d'aquesta comèdia de la dramaturga Cristina Clemente (Barcelona, 1977), tres bones persones de la Vila de Gràcia: la Mercè, la mare, i el Guifré (casat) i la Lia (soltera), els seus dos fills, perquè, a la vida, com a l'arròs, també hi ha vides llargues, vides bomba, vides rodones, vides ecològiques, vides integrals i, ¿per què no si són un signe dels temps?, vides sushi i vides salvatges [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. La Mercè, separada de fa temps, és de les gracienques que porta la senyera dins el cor i ho expressa amb motius arreu del pis on les quatre barres no hi falten. Si per Sant Jordi, els més patriotes les posen de faldilla a les taules de llibres i els supervivents dels jocs florals les fan servir també de cortinatges per tapar les cames dels ponents ¿per què no es poden tenir a la nevera de la cuina?... [+ informació]

La paraula és música

El director del Festival d'Avinyó, el portuguès Tiago Rodrigues (Lisboa, 1977) posa entre l'espasa i la paret, en el bon sentit de l'expressió, la parella d'intèrprets que protagonitzen la seva obra «Cor dels amants». Ja ho havia fet amb dos intèrprets francesos el 2021 («Choeur des amants») i amb dos intèrprets grecs i dos intèrprets portuguesos («Ο Χορός των εραστών» i «Coro dos amantes») el 2024. Ara li ha tocat el torn a la versió catalana, que ha elaborat amb exquisidesa Cristina Genebat (es troba publicada a la col·lecció Llum de Guàrdia, de Comanegra), i la parella escollida ha estat la de l'actor Joan Carreras —amb qui Tiago Rodrigues ja havia confiat en l'última edició d'Avinyó portant la seva espectacular «Història d'un senglar (o alguna cosa de Ricard)» en original català al festival— i ha cridat l'actriu Marta Marco, en feliç estat de maduresa... [+ informació]

El meu pes en llet

Si l'esponsorització cultural va escassa per la temuda inflació i l'augment velat dels preus dels aliments i, més recentment, per la incertesa de les càrregues arenzelàries als exportadors espargides a tort i a dret pel perillós showman internacional Donald Trump, a la Sala Beckett totes li ponen perquè no es pot dir que en aquesta obra, «La cadena del fred», que va obtenir el premi Calderón de la Barca 2020, de la dramaturga i guionista catalana Yaiza Berrocal Guevara (Llinars del Vallès, 1991), hi falti la publicitat gratuïta, començant pels tetrabrics de La Central Lechera Asturiana i continuant per les patates prefregides i congelades de la marca McCain que elabora aquesta multinacional canadenca [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. «La cadena del fred» és una metàfora del sistema capitalista que s'ha imposat cavalcant al galop per damunt de tota la societat, de la mateixa manera que els aliments escombraria s'han imposat en la dieta gens mediterrània de la societat d'aquest primer quart de segle XXI com a herència enverinada dels ideals de l'últim decenni del segle XX que, com les patates fregides McCain, també han estat la majoria congelats... [+ informació]

Tot és culpa meva

Aquest és un dels lemes que sembla que justifiqui tot el que passa en aquesta «Opereta imaginària», que ha servit per tornar a Barcelona —present el dia de l'estrena— el director suís Valère Novarina (Chêne-Bougeries, Suïssa, 1942), després que el 2010 el convidés l'enyorat Hermann Bonnín en una de les mogudes Barribrossa que tenia com a epicentre l'Espai Brossa antic del carrer Allada Vermell. Precisament, la traducció original catalana d'«Opereta imaginària», feta pel dramaturg i director Albert Arribas, prové d'aquella mateixa moguda Barribrossa on, entre diverses càpsules marca Novarina, ja hi va prendre part l'actor Oriol Genís, que també va fer tàndem al quadrat amb Novarina i Arribas amb un monòleg del «Decameró» al Teatre Nacional de Catalunya, dirigit per Xavier Albertí... [+ informació]

L'home de la maleta

La maleta simbolitza sempre el viatge. I un viatge, un llarg viatge, és el que ha fet el director, dinamitzador i actor Joan Font (Olesa de Montserrat, Montserratí, Baix Llobregat, 1949) durant més de mig segle marcat sobretot per l'empremta deixada internacionalment per la companyia Comediants, amb arrels a Canet de Mar on el Centre de Creació de La Vinya es va convertir en un lloc de peregrinatge d'artistes multidisciplinars disposats a descobrir més enllà del que es pensaven que podien fer. Joan Font, acompanyat del guionista i anteriorment també saltimbanqui, Piti Español (Barcelona, 1954), han confegit un espectacle singular, únic, que sota el títol suggerent d'«El venedor de fum» —que Joan Font extreu, en part, d'un record del seu pare que li augurava que seria capaç de vendre fum— vol expressar també la qualitat d'efímer que té el teatre, que, com el fum, desapareix quan s'ha acabat de fer... [+ informació]

El realisme màgic de Joan Yago

Si l'escriptor Pere Calders hagués nascut el 2012, en comptes del mític 1912, l'any del Titànic, probablement d'aquí a uns quants anys —com a autor novell!— escriuria un recull de contes curts semblant al de les petites històries d'aquesta obra que té la dramatúrgia de Joan Yago (Barcelona, 1987). El muntatge «El futur» respira realisme màgic més que surrealisme i, en certs moments, repeteixo, respira també la subtil ironia caldersiana. La tradició literària no és mai dolenta, ben al contrari. A partir d'un quadre de gest —modernament en diríem de "càmera lenta"— els diferents personatges de l'obra fan un viatge de gairebé dos segles (1900 - 2100), del passat al futur, passant per algunes escenes de caire costumista, com per exemple el relat de la immigració de postguerra i l'impacte de l'arribada de la que seria l'àvia d'una de les protagonistes a Barcelona o també —una de les millors peces del conjunt— la mirada de futur de la parella jove embarassada que busca pis i que fa passar per davant seu tota la vida que li espera quan neixi el seu plançó, amb les virtuts, els riscos i els defectes... [+ informació]

L'Exposició Universal 2025 que omple la ciutat japonesa d'Osaka fins a mitjan octubre té la previsió de rebre 28 milions de visitants entre japonesos i estrangers

En els primers dies, però, l'Expo25 no ha despertat gaire interès entre els 124,5 milions d'habitants de la quarta economia mundial, que confia que aquest esdeveniment tindrà un impacte econòmic important per al país, d'almenys 12.200 milions d'euros. Una prova d'aquest interès discret és el fet que fins al dia de la inauguració s'havien venut anticipadament menys de 9 milions d'entrades, per sota de la previsió de 14 milions dels organitzadors. Com cada Expo, la mascota d'aquesta edició té com a nom Myaku-Myaku. És un ésser de color blau i vermell, amb cinc ulls al davant i un a la cua, que somriu que els seus creadors han definit com una criatura misteriosa nascuda de la fusió de les cèl·lules i de l'aigua, el nom de la qual evoca el so dels batecs del cor. Per una banda, el vermell simbolitza les cèl·lules, i el blau, l'aigua pura, fluïda i canviant. Fins a 158 països i set organitzacions internacionals participen en aquesta edició de l'Exposició Universal 2025, però els primers visitants no van poder recórrer tots els pavellons, perquè n'hi havia que encara estaven en obres. De fet, els sobrecostos i els retards en la construcció són alguns elements negatius que han marcat les notícies prèvies de l'Expo 2025. Una quarantena de països tenen pavelló amb disseny propi, com Espanya, França, Irlanda, Itàlia, els Estats Units, Colòmbia, Malàisia, Indonèsia o les Filipines. D'altres, com Xile i el Perú... [+ informació]

El final de les targetes de crèdit que han substituït pràcticament els pagaments en efectiu es podria accelerar amb l'aplicació de l'anomenat «euro digital»

Prop de 800 milions de targetes de crèdit expedides per Visa i Mastercard circulen per la Unió Europea, cosa que representa un superàvit de gairebé 33.000 milions de dòlars que tenen els EUA amb Europa arran de l'intercani de serveis financers. La cultura del pagament amb targeta de crèditha arrelat en la majoria de transaccions domèstiques i encara més des que aquest sistema es pot fer mitjançant el contacte digial amb el telèfon mòbil. El projecte, encara en estudi, de la creació d'un euro digital —que significaria la mort definitiva de l'efectiu— podria acabar també amb l'allau de targetes de crèdit. Arran de la nefasta política d'aranzels del govern populista de Donald Trump, aquesta proposta em la qual treballa el Banc Central Europeu es podria ara desencallar i fer front així al domini nord-americà de les targetes de crèdit. La Unió Europea vol tenir un sistema propi a tota la zona euro, per als pagaments a botigues, a Internet i de particular a particular, que es faria servir sense les comissions que cobren Visa o Mastercard i que es podria canalitzar amb la globalització del sistema Bizum que s'ha popularitzat aquí, però amb més garanties de les actuals... [+ informació]

La literatura infantil i juvenil és l'àmbit que lidera el rànquing dels préstecs dels últims cinc anys segons dades de la Xarxa de Biblioteques Municipals

Les biblioteques catalanes van prestar 11,4 milions de llibres l’any 2023, una mica més de la meitat dels quals —un 52%— en català, i un 45,7% en espanyol. Les dades dels últims cinc anys mostren que, a tot Catalunya, el préstec en català s'acosta al 60%. Segons mostren les dades del període 2019-2024 a la Xarxa de Biblioteques Municipals de Barcelona, el préstec de literatura infantil en català dobla el de l'espanyol des del 2019 (amb 14 milions de préstecs envers 6,3), i això compensa el domini del català en l’àmbit del préstec de llibres per a adults, que és molt superior en espanyol: en aquesta llengua s'han prestat 17,2 milions de llibres, mentre que la xifra en català és de 7,4 milions. Els llibres prestats en català des de la Xarxa de Biblioteques Municipals durant els últims cinc anys concentren el 80% del préstec bibliotecari del país, un 65% pertanyen a la categoria de llibre infantil i juvenil, mentre que el 35% restant és de llibre per a adults... [+ informació]

El que va ser l'emblemàtic restaurant Pitarra del carrer Avinyó de Barcelona on l'autor va escriure a la rebotiga de la rellotgeria familiar la majoria de les seves obres teatrals es converteix en un bar de tapes

Aquest local del barri Gòtic de Barcelona, que datava del 1890, es va mantenir obert amb diferents renovacions fins al 2018. Amb el seu tancament, va intentar reobrir-lo un pub irlandès que també va tancar només al cap de tres mesos. Ara, després de set anys tancat, s'ha reobert com un nou local de tapes i menús. Aquest espai va ser la casa familiar del dramaturg Frederic Soler, conegut amb pseudòni Serafí Pitarra (Barcelona, 1839 - 1895) —el monument al capdavall de la Rambla, davant del tancat Teatre Principal, a la Plaça del Teatre, el recorda. El local, una antiga rellotgeria de la família, on el mateix autor va començar a treballar quan era adolescent, el va heretar quan va morir el seu oncle. Durant la segona meitat del segle XIX, Serafí Pitarra va començar a escriure a la rebotiga de la rellotgeria obres de temàtica humorística i popular. També en aquells anys, després de ser acceptat al cercle de les elits que dominaven els Jocs Florals, l’espai on escrivia es va convertir en un lloc de xerrades i tertúlies a les quals assistien personatges de l'època com Anselm Clavé, Valentí Almirall, Víctor Balaguer o Feliu Codina, una tradició que durant la segona meitat del segle XX es va mantenir amb lloc de trobada i de tertúlia de col·lectius, escriptors o intel·lectuals de la Transició... [+ informació]

Trenta minuts de cangueli cibernètic

El programa «30Minuts» de TV3 va dedicar un espai a alertar l'audiencia, o més aviat a constatar, que vivim en un món d'estafes cibernètiques que han deixat per a la nostàlgia les estafes més picaresques de l'estampeta, la taca o el revisor del gas, tot i que encara continuen funcionant de tant en tant. Però si analitzem el contingut del programa, la veritat és que més que prevenir, posar en guàrdia, ensinistrar o fer agafar confiança en el món de botons en què s'ha convertit el viure diari, el que aconsegueix és que molts espectadors, sobretot els que tenen al·lèrgia primaveral als telèfons mòbils, les tauletes, els ordinadors, les app's i les tecnologies digitals, pensessin que el millor era continuar com estaven: ni acostar-s'hi i, posats a fer, ni pensar d'acudir a una màquina expenedora de qualsevol comissaria espanyola per gestionar l'accés del deneí al telèfon mòbil, regulat recentment per decret... [+ informació]

Quatre exposicions obren l'any de La Virreina Centre de la Imatge amb mstres d'Eugenio Barba, Cathty Berberian, Sara Gómez i Álvaro Perdices

«La meva aportació» és la primera presentació museogràfica de la filmografia completa de la cineasta afrocubana Sara Gómez (Guanabacoa, 1942 – L’Havana, 1974), una de les principals representants del documentalisme fet a Cuba durant els anys seixanta i setanta del segle passat. Roger Bernat comissaria l’exposició «Autopenetració», dedicada al dramaturg Eugenio Barba (Bríndisi, 1936) fundador de l’Odin Teatret i abanderat del «Tercer teatre», que sorgeix als anys 70 a les perifèries de les grans capitals d’Europa i Llatinoamèrica. Coincidint amb el centenari del naixement de la performer Cathy Berberian (Attleboro, Massachusetts, 1925 – Roma, 1983), l’exposició de La Virreina Centre de la Imatge a cura d’Arnau Horta examina la genealogia de «Stripsody», la seva òpera prima com a compositora i una de les creacions vocals més inclassificables del segle XX. «Cultivar l’estrany» ofereix una mirada antològica a la trajectòria d’Álvaro Perdices (Madrid, 1971) amb projectes duts a terme des de la primera meitat dels anys noranta fins al 2022, a més d’altres concebuts específicament per a La Virreina Centre de la Imatge... [+ informació]

Neixen els Premis CRIT per reconèixer i impulsar la creació de continguts digitals que itilitzin la llengua catalana a les xarxes socials i plataformes

Els nous Premis CRIT, que s'atorgaran el 20 de juny en una Gala al Teatre Nacional de Catalunya retransmesa en directe per 3Cat, reconeixen i impulsen la creació de contingut digital en llengua catalana. S’adrecen a creadors i creadores que utilitzen el català a les xarxes socials i plataformes digitals per informar, entretenir, inspirar i generar comunitat. En una primera fase, es poden nominar els creadors preferits a través de terceres persones o també pels mateixos candidats creadors. Els Premis CRIT volen fomentar l’excel·lència i la professionalització del sector digital en català i també volen oferir l'oportunitat als creadors considerats emergents. Els Premis CRIT són una iniciativa de 3Cat, l’AMIC i la Fundació Punt cat, amb el suport d’un comitè assessor format per entitats i professionals reconeguts del sector cultural i digital. La categoria General premiarà el talent global i l'impacte en l'ecosistema digital en català. Els finalistes són seleccionats pel comitè assessor i premiades pel jurat dels CRIT. Un dels premis, el de millor vídeo, es decidirà per votació popular... [+ informació]

L'Ajuntament de Dublín provarà de situar vigilants al costat de la famosa estàtua de Molly Malone per evitar que els turistes li toquin els pits seguint una mena de tradició moderna

La veu popular diu que és un gest que porta bona sort però que està erosionant el monument i, a més, pot ser considerat ofensiu. Fotografiar-se grapejant els pits de l'escultura s'ha convertit en tota una tradició per molts dels visitants de la ciutat de Dublín, i, de tant fregament, la zona s'ha acabat tornant d'un color brillant que desentona amb la resta de l'obra, creada en bronze per l'escultora irlandesa Jeanne Rynhart el 1998. En aquell moment, la figura ja va causar certa controvèrsia entre els que deien que el vestit era massa insinuant. L'estàtua recorda una venedora de marisc dublinesa que, segons la llegenda, hauria viscut al segle XVII i era molt estimada per tothom. La seva mort sobtada la va convertir en tot un mite a la capital irlandesa, on el nom de Molly Malone encara ressona a través de la cançó que porta el seu nom, i que s'ha convertit en un l'himne oficiós de la ciutat... [+ informació]

El Club Capitol de les Rambles (Can Pistoles per als cinèfils) reobrirà, segons avança el diari ARA, sota paraigua municipal de l'Ajuntament de Barcelona que el cedirà a la gestió privada com ja s'ha fet amb El Molino o la sala Paral·lel 62

Tancat i barrat des de l'any 2020 i ara sepultat per les obres de remodelatge de la Rambla, el Club Capitol sembla que tindrà una segona vida de la mà del suport municipal de l'Ajuntament de Barcelona que, com ja ha fet amb altres espais com El Molino o la sala Paral·lel 62, el cedirà mitjançant concurs públic a la gestió privada. El Club Capitol és un espai emblemàtic de Barcelona. Conegut popularment amb el sobrenom de Can Pistoles, de la seva època d'esplendor cinematogràfic, es va convertir en teatre de la mà del Grup Balañá, que n'era el gestor des de l'any 1962, on s'hi van representar alguns èxits importants, a més de ser la casa del desaparegut Pepe Rubianes, com per l'exemple l'estrena de l'obra «Lapònia», que ara s'està representant al Teatre Condal i que ha estat exportada a diverses llengües... [+ informació]

L’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) amb el seu director titular Ludovic Morlot inicia el seu programa de gires 2025

Fins a finals d'any, viatjarà per 9 ciutats de 4 països en 5 viatges, amb una comitiva de més de 100 músics, 5 prestigiosos solistes i 3 compositors catalans convidats que estrenen obra d'encàrrec. El programa de gires posa en marxa una nova estratègia d'internacionalització de les formacions de la casa —també la Banda Municipal de Barcelona (BMB)— basada en la coordinació de tres aspectes clau de L'Auditori: les publicacions del segell discogràfic, els encàrrecs de composició durant la temporada i el repertori que es presenta a les gires. Així, mentre es van publicant els 6 àlbums que composen l'integral de Maurice Ravel que l'OBC està enregistrant i de la qual ja se n'han tret els dos primers volums, l'OBC interpretarà obres del compositor francès en totes les ciutats on viatjarà. De la mateixa manera... [+ informació]

El Born torna a canviar de nom amb l'etapa que reprèn sota l'ombra de la derrota del 1714 i el fusiona amb el Museu d'Història de Barcelona

El nou projecte de direcció del Museu d’Història de Barcelona, liderat per Carles García Hermosilla, obre una etapa de transformació per a tot el conjunt museístic. García Hermosilla, que va assumir la direcció el desembre de 2024, compta amb una llarga trajectòria vinculada als museus, el patrimoni i la recerca. La seva proposta té com a objectiu repensar el relat del museu des d’una mirada contemporània, accessible i compromesa amb la diversitat de relats que formen la història de la ciutat. Anteriorment, el Born ha estat motiu de polèmica pels diferents canvis d'identitat que ha patit a remolc de les diferents opcions polítiques de l'Ajuntament de Barcelona. Un dels primers passos d’aquesta nova etapa és la renovació de la identitat visual del museu. Es deixa enrere l’acrònim MUHBA i s’adopta la denominació completa de Museu d’Història de Barcelona. Igualment, es prescindeix... [+ informació]

Les mares de la llum

A la generació que encara ha tingut l'oportunitat de néixer a casa i no en la fredor d'un quiròfan quan li parlen de les “llevadores” li evoquen uns personatges imaginaris que no ha conegut però que té tota la consciència que són les primeres mans que l'han tingut als braços i els han llençat a l'atzar de la vida. Segons la llengua islandesa, la paraula “llevadora” n'inclou dues d'essencials: “mare” i “llum”. Per això, fa una dotzena d'anys, els islandesos segurament van triar “llevadora” com a la paraula més bonica de la seva llengua. O potser també perquè van ser conscients de qui els va dir el primer bon dia. L'atzar ha fet que coincideixin a la cartellera dues obres ambientades als països nòrdics, Finlàndia i Islàndia, i que, en les dues, es faci referència i es mitifiqui el fenomen de l'aurora boreal... [+ informació]

La segona edició del «Bus de l’Òpera» aproparà el gènere operístic a un miler d’espectadors no habituals gracies al programa impulsat per NovAria

Fins al 17 d’agost, el «Bus de l’Òpera» torna a circular pels carrers de Barcelona. És la segona edició d’aquest projecte cultural impulsat per la companyia operística NovAria amb el suport de l’Institut de Cultura de Barcelona, que té per objectiu democratitzar l’accés al gènere operístic i, des d’una mirada a la vegada cultural i social, apropar-lo a noves audiències de la ciutat: joves, gent gran, infants i ciutadania en general. Per aconseguir-ho es treballa l’accessibilitat dels públics, en el sentit més ampli: un autobús especial trasllada els espectadors des dels barris respectius fins al lloc de l’espectacle, i se’ls ofereixen entrades assequibles, amb un preu total de 5 €. El «Bus de l’Òpera» es va posar en marxa la temporada passada, en una prova pilot en què van participar 500 persones. Aquest cop s’amplia l’oferta a un miler d’espectadors, a qui s’ofereix la possibilitat d’assistir a una funció del Cicle d’Òpera NovAria al Palau de la Música i al Teatre Casino de l’Aliança del Poblenou... [+ informació]

L'«Anna Karènina» del Teatre Nacional de Catalunya inicia una gira per set teatres europeus en versió original catalana sobretitulada

Un dels lemes del Teatre Nacional de Catalunya, a partir de la direcció de Carme Portaceli ha estat «El TNC una porta al món». I amb aquest propòsit, l'obra «Anna Karènica» que es va estrenar a la Sala Gran, inicia una gira per diversos escenaris europeus. L'obra «Anna Karènina» de Lleó Tolstoi, que es va estrenar i representar durant sis setmanes a Barcelona, amb una adaptació d'Anna Maria Ricart Codina, a partir de la primera traducció catalana d'Andreu Nin, dirigida per la mateixa Carme Portaceli, és una coproducció del TNC i el KVS de Brussel·les, el Teatro Nacional São João de Porto i el Théâtre des Amandiers-Nanterre. El muntatge [crítica de l'estrena catalana a la revista digital Clip de Teatre] inicia la gira al ZKM de Zagreb (11 i 12 abril), el Théâtre Nanterre-Amandiers, de París (7 a 10 maig), el Teatro Nacional São João, de Porto (15 i 16 maig), el KVS de Brussel·les (23 i 24 maig), l'Internationaal Theater Amsterdam (29 i 30 maig), Teatrul Naţional Cluj de Romania (6 juny) i el Miskolci Nemzeti Színház d'Hongria (8 juny). Els intèrprets d'aquesta gira internacional són Jordi Collet, Andie Dushime, Borja Espinosa, Eduard Farelo, Ariadna Gil, Miriam Moukhles, Bernat Quintana i Bea Segura... [+ informació]

Viatge al paradís de la disbauxa

«Cancun» és una comèdia amb sorpresa, però també amb desconcert. ¿Què passa de debò al resort del Carib? ¿Es tracta d'un somni? ¿Es tracta de les conseqüències d'una nit pitof? ¿Es tracta d'una al·legoria del gènere de la ciència-ficció? ¿Es tracta d'una apologia de les orgies sexuals en clau d'imaginació? A hores d'ara, potser gairebé tothom ja sap de què va «Cancun» [es va estrenar el 2008 al Teatre Borràs, dirigida per Josep Maria Mestres]. Doncs, bé, a «Cancun», que és el que ara compta, hi ha dues parelles —dos matrimonis—, amics de tota la vida, en edat ja madura, que celebren els vint-i-cinc anys de casats i que fan un viatge al paradís de la disbauxa. Allà, a Barcelona, ha quedat la feina, els fills ja grans, el passat. Aquí, a Cancun, hi ha la despullada de l'ànima —i d'alguna cosa més—, i l'esclat d'una petita mentida guardada un quart de segle que només el xampany fa desbravar. La broma confosa amb la seriositat. El joc de parelles volgut i dolgut. Diguem que campa el "visca la Pepa!" —perquè els personatges són d'arrel de la terra— i que la gresca està servida... [+ informació]

El cant dels ocells de Sant Boi

En una nova aportació de les propostes nascudes en una sala petita com era encara la Sala Atrium el 2023 —ara ja és una sala menys petita—, l'actriu, escriptora, documentalista i directora Anna Agulló i Prieto ha tingut l'oportunitat de revisar, refer, ampliar de contingut escenogràfic i reduir en durada —d'hora quaranta-cinc a hora quinze— el seu primer espectacle com a dramaturga que, en realitat, havia de ser originalment un documental tenint en compte la vena cinematogràfica de l'autora que va passar dels inicials estudis de teatre a l'audiovisual. Però com que els camins de les arts escèniques són inescrutables, la proposta dramatúrgica és, més que un monòleg a l'ús, una obertura en veu alta dels fantasmes i el dolor que han perseguit la pròpia actriu i que en un relat que, per cert, podria ser també estrictament literari, surten a la llum en una mena de catarsi col·lectiva, com si a l'Espai Lliure de Montjuïc s'hi haguessin congregat amics i coneguts, tinguts en confiança... [+ informació]

El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca el març del 2025 amb 29.943.004 visitants que han fet 65.449.034 consultes i àudios de pàgines

Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 31 de març del 2025, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli» —entre altres monogràfics d'informació cultural—, així com els àudios dels pòdcasts de «Clip de Teatre» i «El cafetó» a través de les plataformes Spotify, Anchor, Ivoox, Google YouTube Podcast i Apple Podcast, a més de les plataformes de lectura dinàmica «Issuu» i «Calameo», i les interaccions amb les diferents xarxes socials de les plataformes de «Twitter (X)», «Facebook», «Threads» i «Instagram», ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el mes de març del 2025, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada des de l'inici de 29.943.004 visitants i 65.449.034 consultes de pàgines i àudios. Actualment es té una mitjana diària de 11.352,8 visites de pàgines (12,38 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 10 minuts i 49 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 17.812 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, connectats des de 143 països més... [+ informació]

La mort als 82 anys del mànager musical de la Nova Cançó, Joan Molas, recorda la primera etapa amb Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Marina Rossell o Pi de la Serra, entre altres

Joan Molas va néixer a Reus el 1943. La mort l'ha cridat als 82 anys després d'una llarga trajectòria en els temps més difícils del rellançament de la Nova Cançó. Ell, juntament amb la seva parella, Núria Batalla, van omplir durant els anys de la postDictadura espanyola els auditoris i els espais escènics amb concerts dels cantants d'aquell moviment, sobretot amb Lluís Llach, Raimon (al principi, abans que Raimon s'autogestionés la distribució amb Annalisa Corti), Joan Isaac, Quico Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Rafael Subirachs, Marina Rossell, Ramon Muntaner, Elèctrica Dharma o Ovidi Montllor, entre altres. L'agència musical que van crear Joan Molas i Núria Batalla va arrencar de la seva coneixença de joventut a l'Editorial Concèntric, d'Ermengol Passola. Molas i Batalla ja van ser homenatjats l'any 2016 amb el premi ARC per la seva trajectòria com a mànegers musicals, que es va estrendre des del 1967 —abans de la mort del dictador Franco— fins al 1990... [+ informació]

L'Studio Ghibli dóna set dies al generador d'imatges ChatGPT perquè retiri la Intel·ligència Artificial que replica el seu estil

L'última actualització del generador d'imatges de ChatGPT ha fet furor a les xarxes socials amb una nova tendència: l'adaptació d'imatges personals o històriques seguint l'estil de l'estudi d'animació japonès, Studio Ghibli. El fenomen viral, però, no ha agradat a Ghibli, que ha donat set dies a l'empresa OpenAI perquè retiri l'eina d'intel·ligència artificial del seu programa, ja que considera que vulnera la legislació sobre propietat intel·lectual. De moment, l'empresa nord-americana ha posat límits a l'ús de l'eina i només hi poden accedir els usuaris de pagament. L'Studio Ghibli és autor de pel·lícules d'animació com «El viatge de Chihiro», «La princesa Mononoke» o «El meu veí Totoro», amb la marca personal de l'artista japonès Hayao Miyazaki, que ja s'havia mostrat crític amb l'ús de l'animació generada amb IA el 2016, quan va assegurar que mai la faria servir en la seva obra. No és la primera vegada que ChatGPT té problemes amb els drets d'autor. L'octubre del 2024, més de 13.000 creadors signaven un manifest per denunciar que les grans empreses d'intel·ligència artificial fan servir obres seves sense el seu consentiment. D'altra banda, l'empresa d'intel·ligència artificial ha presentat ChatGPT-4o amb el generador d'imatges més avançat fins a dia d'avui, una eina que inclou un model multimodal capaç de generar resultats precisos, exactes i fotorealistes... [+ informació]

Una humanitat feta de draps de casa

La fe mou muntanyes. I viatges xàrter també. Hi ha qui fa quilòmetres fins al Santuari francès de Lorda, amb el vot de confiança que encara diposita en aquella jove Bernadeta que a mitjan segle XIX diu que va veure la mare de Déu a la gruta de Massavielha. Hi ha qui es conforma en una creença més de quilòmetre zero i puja de tant en tant a Montserrat per comprovar que la Moreneta continua mantenint el reclam turístic i que el mató s'hi continua venent la mar de bé. I hi ha qui peregrina fins a la població de Santa Aurora de la Pietat on hi ha una escola rural amb una directora negra, una mestra visionària acabada d'arribar, un bar de punt de concentració del poble, un capellà amb birreta que marca la pauta religiosa com Déu mana, el metge que coneix tots els mals i on també hi ha la parella del Josep i la Clara, neorurals del segle XXI, que han tingut el primer fill, un fill especial perquè no és ni nen ni nena sinó un nadó de drap que va creixent a manera que la trama també va avançant amb un tempo pausat que s'allargassa fins als 150 minuts de representació més un quart d'hora d'entreacte... [+ informació]

L'excepció de l'excepcionalitat

El que fa l'actor i director Pau Roca, gairebé a set anys vista des de la primera estrena d'aquest espectacle, és una excepció de l'excepcionalitat. Sí que hem entrat en la voràgine de recuperar espectacles pretèrits que s'ho mereixen, però no tots continuen mantenint el solatge que manté «Les coses excepcionals», del dramaturg Duncan Macmillan (Regne Unit, 1980), diria que un autor de capçalera de la companyia Sixto Paz. Potser menys de capçalera del que ells mateixos voldrien, amb l'excepció —valgui el coixí lingüístic— de l'obra «Pulmons», de fa una dècada. Aquí, el joc està en la línia del teatre interactiu... [+ informació]

Se subhasta un misteriós lot de 15.000 monedes enterrades durant cinquanta anys per protegir-les dels nazis que ara es poden valorar en 100 milions de dòlars

Podria ser la col·lecció de monedes més cara que s'hagi subhastat mai. Porta el nom The Traveller Collection i compta amb més de 15.000 peces que daten des de l'antiga Grècia a la Gran Bretanya del segle XX. La subhasta tindrà lloc en diferents lots durant els pròxims tres anys i es preveu que puguin arribar a aconseguir un total de més de 100 milions de dòlars. El que fa que el conjunt de monedes encara sigui més valuós és la història que hi ha al darrere: van estar enterrades durant més de 50 anys. Segons un comunicat de l'empresa de subhastes, Numismatica Ars Classica, la col·lecció va començar després del crac del 1929, quan un home va començar a comprar monedes d'or. El col·leccionista, que no ha estat identificat, com tampoc el lloc d'Europa on van estar enterrades les peces, va desenvolupar amb el temps un gust per les monedes que tenen una gran bellesa, raresa i interès històric... [+ informació]