L'Inevitable de Salt guanya el premi Lluís Carulla 2024 Festival d’Arts Comunitàries dotat amb 60.000 euros per impulsar l'art comunitari i les pràctiques artístiques locals

L’Inevitable, el Festival d’Arts Comunitàries de Salt, ha guanyat el premi Lluís Carulla 2024 al millor projecte en la nit de la Cultura Transformadora celebrada a l’Ideal Centre de les Arts Digitals de Barcelona. L’Inevitable rep 60.000 euros per desenvolupar un projecte que promou l’art comunitari i dóna visibilitat a les pràctiques artístiques locals. El premi de la Fundació Lluís Carulla a la millor idea transformadora, dotat amb 25.000 euros, ha estat per a Mila, una factoria osonenca de talent narratiu per a joves que té com a objectiu fomentar la creació narrativa en català en joves d’entre 18 i 25 anys de perfils socioculturals diversos. L’Inevitable i Mila són dos exemples clars, segons el jurat, de com la cultura pot transformar i generar un impacte real. El Premi Lluís Carulla reconeix iniciatives culturals que no només enriqueixen la societat sinó que també aporten solucions als grans reptes que s'afronten com la cohesió social, l'ús del català i la participació cultural... [+ informació]

Arrenquen els actes del 150è aniversari de Marià Fortuny, considerat el pintor català més important i més internacional del segle XIX i que va morir a Roma el 1874

La celebració de l'Any Fortuny s'inscriu en el conjunt de commemoracions de la Generalitat de Catalunya per l'any 2024 i s’impulsa des de l’Ajuntament de Reus amb la col·laboració del Departament de Cultura, la Diputació de Tarragona i el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). L'Any Fortuny commemora el 150è aniversari de la mort de Marià Fortuny Marsal (Reus, 11 juny 1838 - Roma, 21 novembre 1874) i es vol aprofitar per retre homenatge i revisar l’obra de qui va ser considerat el millor pintor català del segle XIX i el més internacional de tot el període. La commemoració comença aquesta tardor, coincidint amb la data de la seva mort, i s’allargarà fins al 2025 amb un ampli calendari d’actes, exposicions i debats entorn de la figura i l’obra d’aquest pintor i gravador excepcional... [+ informació]

El quadre «Nena sobre l'herba» de Camille Pissarro es quedarà a la Galeria d'Art de Bremen per explicar la tràgica història d'una família jueva

A la Galeria d'Art de Bremen (Alemanya) hi ha el quadre «Nena sobre l'herba» que Camille Pissarro va pintar el 1882. Es tracta d'una obra que Jaap van den Bergh va malvendre el 1940 quan els nazis van envair els Països Baixos, per poder amagar les seves dues filles, que finalment van acabar morint al camp de concentració d'Auschwitz. El mateix Jaap van den Bergh va reclamar el quadre de Camille Pissarro sense èxit. Finalment, els seus hereus han acceptat que continuï a la Galeria d'Art de Bremen, el museu alemany on ha estat fins ara, però a canvi s'ha publicat el llibre «La nena sobre l'herba: El tràgic destí de la família Van den Bergh i la recerca de la pintura», que explica la història d'aquesta família i la seva tragèdia, com la d'altres milers de famílies com la seva, pel genocidi nazi impulsat per Adolf Hitler i els seus còmplices... [+ informació]

Un bust de l'escultor francès del segle XVIII Edmé Bouchardon ha estat 60 anys en un magatzem escocès fent de topall d'una porta comprat per 6 euros i que ara es podria suhastar per més de 3 milions d'euros

L'escultura ha estat oblidada durant dècades, però l'Ajuntament de la ciutat escocesa d'Invergordon va descobrir fa 25 anys que el bust era una obra d'art de 300 anys d'antiguitat molt més valuosa que les cinc lliures (uns 6 euros) que en va pagar. No ha estat fins fa uns mesos que el consistori ha rebut la proposta d'un comprador privat i anònim, que n'ha ofert 2,5 milions de lliures —uns 3 milions d'euros— a través de Sotheby's. El Fons del Bé Comú de Invergordon, que custodia l'obra, ha demanat el permís judicial per iniciar el procés, ja que la llei de tresors nacionals prohibeix exportar-los a l'estranger. Finalment, aquesta setmana passada el tribunal escocès de Tail hi ha donat el vistiplau. De moment no s'ha decidit si el bust serà subhastat o no, però la decisió és vendre'l i que els beneficis vagin a parar al Fons del Bé Comú... [+ informació]

Pastís Michelin de garrofa

Segona campanada de la recent estrenada com a autora, Susanna Garachana («El favor»), actriu de llarga trajectòria. Aquesta vegada fent tàndem en l'autoria amb Jaume Viñas. Els dos, juntament amb el director Daniel Anglès, creant una tradició que s'hauria de convertir en hàbit: muntar una comèdia amb denominació d'origen comptant amb el principal protagonista, l'actor Joan Pera, autèntica estrella Michelin de la comèdia catalana. Dic això de l'estrella Michelin perquè la cosa també va per aquí. Hi ha un xef jove que s'ha enamorat de la promesa d'un comiat de soltera amb ambicions de dissenyadora, hi ha una mare amb un passat hippie feta una senyorassa, hi ha Cadaqués, Balaguer, Escornalbou, Calella i altres referències geogràfiques, i hi ha en l'imaginari molt de Mondrian, el pioner de l'art abstracte... [+ informació]

Màster en FP de deconstrucció d'amor

És, si més no, curiós que un relat com «Pura passió», que comença dient: “Aquest estiu he vist per primer cop una pel·lícula classificada X, a la televisió, a Canal+” i que continua fent una descripció fidedigna del film, dins del que qualitativament se'n podia esperar a finals dels anys vuitanta del segle passat, acabi convertint-se en una confessió tan breu com intensa d'una dona ja madura, a la ratlla dels cinquanta anys, que se sent atreta i obsessivament posseïda i posseïdora de l'amor d'un home casat, més jove, que només contacta amb ella de tant en tant, entre anada i vinguda d'algun viatge [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Amb tota la distància que calgui, la novel·la breu «Pura passió», de l'autora francesa Annie Ernaux (Lillebonne, Normandia, 1940), escriptora distingida fa dos anys amb el Premi Nobel, s'assembla al que va ser la vida sentimental d'una escriptora literàriament... [+ informació]

El banc del si no fos

A molts pobles del país, tant de mar com de muntanya, hi ha un banc, de fusta o de pedra, que serveix perquè s'hi debatin una rere l'altra les misèries del món. Generalment els ocupen vilatans d'edat avançada, algun d'ells, amb la xerrera a tot drap mentre hi hagi oïdes disposades a escoltar-los. A la renovada i ampliada Sala Atrium ara també hi ha, a l'escenari, només per uns dies, un banc com aquests. Dels dels pobles, en diuen “el banc del si no fos”, perquè si no fos per això o per allò, la vida potser hauria anat per uns altres verals. Als dos protagonistes de ficció de la poeta, novel·lista, contista i narradora Víctor Català (pseudònim de Caterina Albert, L'Escala, Alt Empordà, 1869 - 1966), la vida potser també els hauria anat per altres verals si no fos que sí... si no fos que no... Dos relats pensats en clau teatral per l'escriptora que, malgrat els anys transcorreguts, encara redescobreixen una autora encasellada en els drames rurals, però amb una mirada sobre els avatars de la societat de tots els temps avançada a la seva època... [+ informació]

Una investigació d'un grup d'arqueòlegs amb un sistema de mapeig amb làser des de Google descoreix una ciutat maia perduda a Mèxic

La sorprenent troballa de la ciutat anomenada Valeriana va tenir lloc durant una investigació amb un grup d'arqueòlegs, quan un dels estudiants va topar amb un sistema de mapeig amb làser. La troballa s'ha ubicat a Campeche, al sud-est de Mèxic, gràcies a una cerca a Google i aprofitant dades ja existents d'una recerca completament diferent. Per rastrejar la zona es va fer servir la tècnica LIDAR (Light Detection and Ranging), un sistema de teledetecció que permet mesurar distàncies mitjançant rajos làser. Permet definir estructures que hi ha sota terra, cobertes per vegetació densa, i generar models en 3D d'àrees específiques, en funció del temps que triga a tornar el senyal làser. Amb la tècnica LIDAR, els arqueòlegs van poder mapar detalladament una zona d'uns 122 kilòmetres quadrats... [+ informació]

Es descobreixen frescos eròtics i pintures mitològiques en una petita casa de Pompeia decorada amb tot luxe que aporta una nova visió de l'evolució dels habitatges de l'època

Durant les excavacions de l'anomenada Ínsula dels Amants Castos a Pompeia s'ha fet la troballa d'uns frescos molt ben conservats. No són els primers que es troben en bones condicions a la ciutat sepultada per les cendres de l'erupció del Vesuvi l'any 79 dC, però han sorprès els arqueòlegs. Aquestes pintures murals decoren un habitatge de petites dimensions, sense atri, com és l'estil de les cases de l'època, que, tanmateix, està ricament decorat. Els arqueòlegs anomenen aquest habitatge com la Casa de Fedra per un dels frescos relacionat amb el mite de la princesa cretenca Fedra i el seu tràgic enamorament del seu fillastre Hipòlit. A les dues sales situades al fons de l'habitatge en les que s'està treballant també hi ha altres escenes que decoren esplèndidament les parets inspirades en l'ampli imaginari greco-romà, detalla l'article. Una finestra al costat del quadre d'Hipòlit i Fedra... [+ informació]

La caiguda del Mur a TV3

Gràcies, senyor director. Per fi, TV3 (àlies 3Cat) ha fet el que tants catalans esperàvem des de feia quaranta anys. Que el dia del 51è aniversari de la senyora Belén Esteban Menéndez, nascuda a Madrid el 9 de novembre del 1973, es convidés l'abans anomenada Princesa del Poble (del poble espanyol, s'entén) i que en un magazine, a l'hora de les bruixes, fins i tot se li fessin bufar les espelmes amb la conxorxa del públic, admirables conillets d'Índies que es van passar l'entrevista fent mambelletes quan el regidor del programa aixecava el cartell amb la indicació d'“aplaudir”. Gràcies, senyor director, per aquest 35è aniversari de la caiguda del Mur de Berlín, també un llunyà 9 de novembre, però del 1989 [comentari íntegre a la sèrie «El cafetó»]. És un detall que 35 anys després, la televisió que vostè dirigeix amb tant de zel hagi decidit fer caure també el mur de la catalanitat i el ridícul tarannà pagesívol de l'audiència de la televisió catalana per fer debutar dins el magazine «Col·lapse», sota la conducció de Ricard Ustrell, la senyora Belén Esteban Menéndez a qui l'esmentat presentador i director, no tenint-ne prou i conscient del lleig que TV3 havia fet a la senyora Belén Esteban, perquè mai havia trepitjat Sant Joan Despí, l'acomiadés amb la invitació que hi podia tornar un altre dia... [+ informació]

El somriure del més enllà

L'actriu Mont Plans es vesteix de negre. De dol. Un rosari a les mans. Un cabell blanquinós i el maquillatge blanquinós del més enllà. I apareix sobre un teló vermell davant d'un fons blanc lluminós que recorda el folre d'un taüt. El personatge està a punt d'aprovar el qüestionari per obtenir el passi a entrar a l'altre món. I perquè tothom tingui clar el que també els espera, fa que els espectadors siguin ja com ànimes en pena que han superat la mateixa prova de fa temps. Aquest és el recurs teatral que utilitzen tant ella com Òscar Constanti —una autoria, i diria també que una direcció, a quatre mans—, per explicar la història corrent i humana d'un personatge que ha viscut un segle, des del 1914, i que creix envoltada de la presència de la mort, després de néixer en una antiga funerària dels pares, i que acaba tocada deu anys per l'Alzheimer en una residència. Però es fa el miracle... [+ informació]

Diversos col·lectius de pallassos catalans organitzen una gala en col·laboració amb l'associació Clown me in a favor d'una expedició solidària al Líban

La gala «Somriures per al Líban» té lloc al SaT! Sant Andreu Teatre (dimarts, 12, 19:30 h) a càrrec de l'associació Contaminando Sonrisas en col·laboració amb l'associació libanesa Clown me in i el suport de Pallassos sense fronteres. La gala solidària és una resposta als atacs d'Israel contra el Líban i pretén recollir fons de cara a una expedició solidària al Líban. Amb la complicitat de Pallassos sense fronteres, presenten un espectacle de circ que compta amb la participació desinteressada de nombrosos artistes del sector. Els organitzadors es veuen moguts per les notícies que parlen que els atacs de l'exèrcit d'Israel al Líban ja han provocat que es desplacin més d'un milió de persones en els últims mesos. Arran dels constants bombardejos, la població es veu obligada a viure en condicions extremadament precàries. En resposta a aquests atacs, l’associació libanesa de pallassos Clown Me In ha començat una gira d’ajuda d’emergència per portar l’alegria a les comunitats desplaçades. La gala «Somriures per al Líban» compta amb les actuacions de pallassos com Tortell Poltrona, Pau Palaus, Jimena Cavalletti, Mabsutins i Roi Borrallas; la cantant Celeste Alias, l’artista plàstic Txema Rico, el mag Pau Segalés, l’artista de suspensió capil·lar Amanda Wilson i Yldor Llach, especialista en bicicleta artística... [+ informació]

Un piano bar amb caramel

Les Impuxibles, les germanes Ariadna Peya i Clara Peya, s'han conjurat aquesta vegada amb el dramaturg Pablo Messiez en un treball d'investigació i recreació multidisciplinar sobre el consum, no pas sobre la societat de consum que cantava en Raimon, sinó el consum addictiu de les substàncies que comencen semblant bones acompanyants i acaben dominant perversament el cos i el pensament. A «Caramel», amb ressò camuflat de dolçor malgrat la duresa i l'amargor de la qüestió que el muntatge tracta, no s'hi parla mai de “drogues” ni de “consums” ni d'“addiccions”. Tot se sobreentén i tot ho mana el moviment, la música, la paraula, el gest, la il·luminació, el so i fins i tot les ombres que es perfilen darrere d'un mur vidrat de quatre cossos amb una porta d'accés a allò que podria ser un bar musical, o potser millor, com els agrada anomenar-ho a les germanes Peya, un piano bar que té una aparent pista amb quatre taules i una tarima amb l'instrument rei de les tecles que serveix a Clara Peya per posar banda sonora a tota la trama amb diverses composicions seves, totes originals per a aquest espectacle... [+ informació]

Els Buenafuente fan una francesilla

S'ho passen bé. Tots. I és el més important. Fa la impressió que els Buenafuente (la Sílvia i l'Andreu, hi falta la petita Joana que hauria fet el ple) han reunit uns quants amics (bé, és un dir, en tot cas, molts amics perquè tenen totes les localitats exhaurides abans d'aixecar el teló!) i s'han proposat fer-los passar una bona estona com si fessin teatre de saló al menjador de casa. Sense sofisticacions. Amb moltes ganes de ser graciosos més que només caure en gràcia. Fins i tot quan cau el teló, cau, de debò. I tot sempre tirant de veta del carisma universal de Don Juan, convertit aquí en Don Juan Tenorio Buenafuente. És imprescindible que una francesilla com aquesta compti amb intèrprets que, només sortir a l'escenari, els espectadors en facin de seguida una segona reinterpretació pel que en coneixen de les seves altres actuacions, sobretot les televisives. Això és el que passa amb els dos caps de cartell: l'actriu i còmica Sílvia Abril (que hi fa primer de salerosa Macarena, la cambrera de la taverna, i després d'innocent Doña Inés elevada al cub.... [+ informació]

La novel·la «Mecanoscrit del segon origen» de Manuel de Pedrolo commemora els 50 anys de la seva publicació i l'exposició «El meu mecanoscrit» dins del Festival 42 explora la seva aportació a la literatura catalana

Amb motiu de la commemoració dels 50 anys de la publicació de la novel·la «Mecanoscrit del segon origen» i amb l’objectiu de revitalitzar el coneixement de l’autor Manuel de Pedrolo (L'Aranyó, els Plans de Sió, la Segarra, 1918 - Barcelona, 1990) l’IBBYcat ha preparat una exposició que mostra les aportacions literàries i formals més rellevants que l’obra ha aportat a la literatura catalana. L'exposició «El meu manuscrit» forma part del Festival 42 de Gèneres Fantàstics (Fabra i Coats, del 6 al 10 de novenbre) i s’estructura en diferents capes pensant en diferents perfils de visitants, des dels lectors de gènere fins a lectors poc habituals del gènere de la fantasia. El fil conductor de l’exposició, per continuar amb la màxima coherència entre el contenidor i el contingut, és la reconstrucció, el refer, el reparar. Així com els protagonistes de la novel·la reconstrueixen un nou món, el visitant pot participar en la construcció de l’exposició, donant prioritat a les idees i paraules del text que més li ressonin o l’interpel·lin. Més endavant, els visitants es troben amb una exposició desconstruïda... [+ informació]

Una enquesta de la CEO constata que el 43% dels catalans que utilitzen les xarxes socials consumeixen vídeos virals i continguts d'influenciadors en espanyol

El retrocés de la llengua catalana no és ja un fenomen exclusiu del carrer —només cal comprovar aquests dies quina és la llengua vehicular quan parlen molts dels testimonis de la tragèdia del País Valencià— sinó que també és una constant a les xarxes socials on, precisament per ser en molts casos llengua escrita, podria semblar que no calgués utilitzar tant l'espanyol i fer-ho en català, sobretot després de mes de trenta anys d'ensenyament català a l'escola. El cas és que un estudi constata que només el 9% d'usuaris de les xarxes socials ho fa en català com a primera llengua. El 43% dels catalans, segons el mateix estudi, quan utilitzen xarxes socials, consumeixen vídeos virals, mems i continguts d'influenciadors, ho fan en espanyol. Un 29% opta tant en català com en espanyol i el restant 9% utilitza el català, que representen la meitat dels que ho fan en altres llengües (17%), segons l'última enquesta del CEO. El retrocés té a més, les batzegades judicials com la denunciada per Plataforma per la Llengua. En la mateixa enquesta del CEO, el 64% dels catalans estan d’acord que botiguers i cambrers hagin de tenir un nivell suficient de català per atendre als comerços. El mateix percentatge està d'acord que els treballadors públics hagin d'acreditar el català. Ho opinen 9 de cada 10 dels simpatitzants de partits com Junts, CUP i ERC, i 6 de cada 10 simpatitzants del PSC. El 60% creu que el català hauria de ser oficial a la Unió Europea i que el govern espanyol no ho ha fet tot per aconseguir-ho... [+ informació]

La companyia Roseland Musical commemora 40 anys amb la reposició de «Pinocchio», estrenat el 2011 i vist en diversos països des d'aleshores

La companyia Roseland Musical commemora el 40è aniversari de la seva fundació amb la recuperació d'aquest espectacle que durant gairebé 15 anys s'ha representat en molts escenaris d'aquí i de fora com el Canadà, Noruega, Romania, Mèxic, Colòmbia o Croàcia, entre altres. Crítica: Pinotxo, sí, el de sempre, el del nas llarg. Però teatralment sorprenent, suggerent i innovador. Els recursos digitals s'estan imposant per damunt de les posades en escena tradicionals. Si fins ara es mantenien discretament a les consoles de control, ara ja han saltat a l'escenari. L'aplicació dels tuls i la tècnica de les projeccions simultànies combinades amb els intèrprets estan donant resultats dinàmics, amb un acostament als efectes cinematogràfics i als videojocs que, com passa en tants altres àmbits, està fent els primers experiments en el teatre adreçat als més joves. Precisament per aquesta profusió tècnica, un espectacle d'aparent tall clàssic com «Pinocchio» traspassa fronteres d'edat i no es limita als primers espectadors... [+ informació]

¿“Borbonear” fins a enterrar-los al fons del mar?

Quan ja fa quatre anys, Joan Yago (Barcelona, 1987) es va proposar pouar en els tripijocs que s'amaguen sota les travesses i els rails de la xarxa ferroviària espanyola i les seves ramificacions cap a la butxaca foradada de la monarquia borbònica, no es podia pensar que el tren estigués a l'ull de l'huracà com hi està ara i com mai fins ara hi havia estat. Incidències gairebé diàries a les línies de rodalies, retards permanents, supressió de recorreguts essencials per obres, talls per avaries a la catenària —la famosa catenària!— o per robatoris de cable, el desgavell de les obres del corredor Mediterrani, que ha deixat el sud del país durant mig any desconnectat amb transbords caòtics i allargament del temps de segons quines rutes, són només algunes de les perles que et vénen al cap durant el discurs d'aquesta obra de caire documental, carregat de mala bava i d'una crua sàtira [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Mentrestant, a l'altra plat de la balança, se't fan presents les quantioses inversions en les línies d'alta velocitat, que han convertit la pell de brau en un dels llocs del planeta amb més trens bala per quilòmetre quadrat, ni que a vegades circulin a mitja capacitat en segons quines rutes i ni que només estiguin pensades per arribar a un sector elitista de la societat que els utilitza, no per a la massa treballadora que es desplaça sisplau per força diàriament en hores punta... [+ informació]

El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca l'octubre del 2024 amb 29.022.776 visitants que han fet 63.555.451 consultes i àudios de pàgines

Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 31 d'octubre del 2024, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli» —entre altres monogràfics d'informació cultural—, així com els àudios dels pòdcasts de «Clip de Teatre» i «El cafetó» a través de les plataformes Spotify, Anchor, Ivoox, Google YouTube Podcast i Apple Podcast, a més de les plataformes de lectura dinàmica «Issuu» i «Calameo», i les interaccions amb les diferents xarxes socials de les plataformes de «Twitter», «Facebook», «Threads» i «Instagram», ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el mes d'octubre del 2024, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada des de l'inici de 29.022.776 visitants i 63.555.451 consultes de pàgines i àudios. Actualment es té una mitjana diària de 12.498,8 visites de pàgines (11,23 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 10 minuts i 48 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 17.648 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, connectats des de 143 països més... [+ informació]

Prop de la meitat de les pel·lícules que opten com a candidates als Premis Gaudí s'han rodat en català arribant així a una xifra rècord pel que fa a la llengua de la versió original

Els Premis Gaudí han batut, amb un 47%, el seu rècord històric de cinema rodat en català en les seves candidatures —el 2023 van ser un 40% i el 2022 un 32%— en una 17a edició que es mantindrà oberta fins al dia 29 de novembre i que compta amb un total de 75 produccions, 65 de catalanes i 10 d’europees. De les produccions catalanes que opten als >Premis Gaudí, 34 són llargmetratges de ficció, 12 documentals, 4 films d’animació i 15 curtmetratges. L’Acadèmia del Cinema Català ha fet oúblics els candidats en una festa a l’Antiga Fàbrica Damm de Barcelona i enmig del sotrac de la notícia que assenyala el realitzador Eduard Cortès, membre de l'Acadèmia, com a denunciat per assetjament sexual a aspirants joves a actrius. Eduard Cortès ha treballat sovint a TV3 amb sèries tan conegudes com «Merlí»... [+ informació]

Es reposa l'espectacle multidisciplinar «Tirant lo Blanc» al Teatre Romea amb el relleu de l'actor Quim Àvila per Rubén de Eguía

«Anem tirant d'estètica»: Pobre Tirant! Si a can Roca Salada vegessin com ha acabat! Amb una calipàndria de mil dimonis i els pulmons fets una pífia i estès a la pedra! Sembla com si tots els cavallers mítics estiguessin destinats a tenir una mort domèstica. Qui no té un mal de ventre, agafa un constipat. A Tirant lo Blanc, que ja arrossega el dubte malèvol de si el tal Joanot Martorell en va ser en realitat l'autor i creador, li hauria convingut més, per passar a la posteritat, una mort heroica, lluitant aferrisadament a capa i espasa contra qualsevol dels enemics perquè, ja ho diuen ells mateixos: “L'enemic sempre és l'altre”. El polifacètic escriptor i lingüista Màrius Serra (Barcelona 1963) va publicar una versió actualitzada lingüísticament del clàssic. Un volum de prop de mil pàgines que reviu la que es considera la millor novel·la europea de cavalleries. Ara n'ha fet una dràstica reducció a una quarantena de pàgines —estàndard d'obra de teatre— i ha posat sobre l'escenari el que s'anomena una ucronia, és a dir, un mirall d'allò que no és i que l'autor hauria volgut que fos. D'il·lusió també viu la història... [+ informació]

Localitzen a Nova York la partitura d'un vals inèdit que s'atribueix en principi a Frédéric Chopin i que el compositor el podria haver escrit quan era a la franja dels vint anys

La troballa s'ha fet a la Biblioteca i Museu Morgan de Nova York i en un lloc tan insòlit com una volta de seguretat. Es tracta d'un manuscrit musical que es creu que podria ser del compositor polonès Frédéric Chopin (Żelazowa Wola, Polònia, 1810 - París, 1849), segons un article del New York Times. El compositor i curador Robinson McClellan estava revisant el contingut dels arxius. Hi havia des de postals firmades per Picasso fins a cartes de Brahms i Txaikovski, i de sobte hi va trobar amb un manuscrit musical identificat amb el número 147. Era un paper foradat titulat «Valse» i firmat amb el nom de Chopin. McClellan va interpretar l'obra amb el seu piano digital i va enviar una fotografia de la partitura a Jeffrey Kallberg, un expert del compositor polonès de la Universitat de Pensilvània, que es va quedar bocabadat en veure'l. Després d'analitzar el paper... [+ informació]

Els gegants de Reus no estan de sort després que en la seva estada a Barcelona per commemorar els 600 anys han acabat amb un dit trencat del Vitxet i el rostres desfigurat de l'Indi

Tres prelles de gegants de la colla de Reus, els anomenats Vitxets, Moros i Indis, van format part de l'exposició de gegants centenaris de Catalunya, amb un centenar d'exemplars, que es van poder visitar a les sales del Born Centre Cultural. Però els de Reus, datats des del 1805, no estan de sort. Primer, a causa del trasllat, va ser el Vitxet el que va acabar amb un dit trencat, que es va haver de reparar d'urgència per poder desfilar en la cercavila que es va fer entre el Born i la Plaça de Sant Jaume. I, una setmana després, en una ballada davant de Santa Maria del Mar, el gegant indi va ser okupat per un turista, d'amagat dels geganters, i en entrar dins la carcassa el va fer caure endavant acabant amb el rostre desfigurat. Sortosament, els gegants de Reus actuals són una rèplica dels originals. En el cas de l'indi, per exemple, l'original s'acosta gairebé als cent quilos, un pes que es redueix considerablement amb les còpies que es van estrenar el 2005, ara farà 20 anys. Els originals estan en reserva al Museu de Reus. El turista que va voler fer de geganter espontani va ser detingut per la Guàrdia Urbana de Barcelona i, segons consta en el seu atestat, no va donar símptomes d'alcoholisme ni drogues. No és el primer accident que té algun dels gegants de Reus. L'índia, la parella de l'indi, encara quan sotia al carrer en la seva versió original, va patir, a causa del pes, una caiguda que va obligar també a passar pel taller de restauració com ara li passarà al seu clon masculí. Els gegants de Reus tenen sis parelles de gegants: els Vitxets, els Japonesos, els Negres, els Moros i els Indis en una tradició de representar els diversos continents... [+ informació]

La literatura catalana perd l'escriptor i guionista Miquel Obiols als 79 anys, un dels autors més renovadors de la literatura per a infants i joves de l'últim quart de segle XX

L'activitat creativa de Miquel Obiols (Roda de Ter, Osona, 1945) es va moure entre el guionatge de programes de televisió per a infants com «Terra d'escudella» (1976-1979), «Quitxalla» (1980-1981); «La cucafera» (1981), «Planeta imaginari» (1983-1985) o «Pinnic» (1992-1994), tots emesos per TVE i pels quals va rebre un premi Ondas i el Premi Ciutat de Barcelona. També va fer el guió de la pel·lícula «Iris TV», el 2003, coproduïda per TV3 i Diagonaltv, amb qui també va adaptar «Miquel Bauçà, poeta invisible», el 2006. La seva obra en literatura per a infants i joves, potser menys popular, va ser remarcablement renovadora del sector durant l'últim quart de segle XX i inicis del segle XXI. Abans de guanyar el Premi Folch i Torres l'any 1981 per «Habitants de Bubo-Bubo, Miquel Obiols ja havia publicat alguns títols que trencaven amb el que es considerava idoni per a infants en aquell moment. Entre aquests títols hi ha el primer «Ai, Filomena, Filomena! i altres contes», publicat a l'Editorial Joventut, el 1977, premi Serra d'Or el 1978 i recuperat per l'Editorial Kalandraka el 2012, i dos dels seus també primers llibres renovadors, «Tatrebill en contes uns» i «El misteri de Buster Keaton», a l'antiga i desapareguda col·lecció en cartoné La Xarxa, de Publicacions de l'Abadia de Monserrat, el 1980. I també títols com «El tigre de Mary Plexigàs», el 1987, a Editorial Laia (recuperat per l'Editorial Columna el 1997), premi Joaquim Ruyra 1986; o «77 Histèries», el 1990, i «He tornat a jugar amb la mare i se m'ha espatllat», el 2010, els dos a la col·lecció El Vaixell de Vapor, d'Editorial Cruïlla. L'escriptor i guionista Miquel Obiols (Roda de Ter, Osona, 1945), gran seguidor del cinema i les arts plàstiques... [+ informació]

La 69a edició del la Seminci de Valladolid premia el cinema català amb distincions a Carlos Marquès-Marcet, Mar Coll i Albert Serra per les seves produccions

Les pel·lícules «Polvo serán», de Carlos Marqués-Marcet, «Salve Maria», de Mar Coll i «Misericordia», d'Alain Guiraudie, coproducció amb participació d'Andergraun Films, productora d'Albert Serra, han estat distingides per la Seminci de Valladolid. «Misericòrdia» ha obtingut el màxi guardó, l'Espiga d'Or, i també el Premi Miguel Delibes al millor guió d'Alain Guiraudie. La pel·lícula també està preseleccionada per als Premis del Cinema Europeu. La pel·lícula «Polvo serán» de Carlos Marquès-Marcet ha guanyat l'Espiga de Plata, ex aequo amb «Stranger Eyes», del director singapurès Yeo Siew Hua. També ha obtingut una menció especial de la Seminci de Valladolid per als actors Ángela Molina i Alfredo Castro. «Salve Maria» de Mar Coll s'ha endut el premi a la millor actriu, per a la catalana Laura Weissmahr. Tres curtmetratges catalans han obtingut també distincions: «De sucre», de Clàudia Cedó, amb dos guardons: la menció especial i el Premi Jove. Aquest curt és una continuació de l'obra de teatre que va estrenar Clàudia Cedó. «Lluna de sal», de Mariona Martínez, ha guanyat una de les dues Espigues de Plata de curtmetratges internacionals i «El príncep, d'Àlex Sardà, protagonitzat per Enric Auquer, el Premi La Noche del Corto Español... [+ informació]

L'artista Jaume Plensa rep la distinció de la Medalla d’Or al Mèrit Cultural de l'Ajuntament de Barcelona en reconeixement a la seva trajectòria i per la seva intensa activitat creadora

El ple del Consell Municipal de l'Ajuntament de Barcelona ha acordat per unanimitat atorgar la Medalla d’Or al Mèrit Cultural a l’artista Jaume Plensa en reconeixement a la seva trajectòria arreu del món i per la seva intensa activitat creadora. Amb la concessió de la màxima distinció en l’àmbit de la cultura, la ciutat simbolitza l’agraïment a Plensa per l’excel·lència de la seva producció artística, marcada pel desig de travessar les fronteres de la realitat i endinsar-se en l’àmbit espiritual. Precisament fa uns dies es va confirmar que «Carmela», la peça gegantina que presideix l'entrada al Palau de la Música Catalana, s'hi quedarà com a mínim fins al 2032. Artista polifacètic, Jaume Plensa (Barcelona, 1955) es considera, sobretot, escultor, tot i que ha experimentat igualment amb el gravat, el dibuix, el so, el vídeo i fins i tot l’escenografia. Des dels inicis de la seva carrera... [+ informació]

Un art que il·lumina i escalfa els rostres dels espectadors

El Cirque du Soleil no ha estat mai el mateix sense Slava Polunin (Novossil, Rússia, 1950), aquest pallasso rus, de la raça dels august, que als anys noranta del segle passat es va independitzar de la carpa blanca i va muntar el seu xou. Més de 3 milions d'espectadors de 120 ciutats de tot el món [dades del 2010] s'han rendit a una creació que es pot definir com la de l'antipallasso. Slava crea un món oníric indestriable de la música —hi sona sobretot Vangelis—, el so, el color, l'escenografia i els efectes sense enganys. La teranyina és la teranyina; els paperets sobre els caps dels espectadors són els paperets; l'aigua espargida és l'aigua espargida; els grans globus són els grans globus; els personatges i les seves grans orelles són d'un altre món... [+ informació]

Una exposició al Teatre Lliure de Gràcia fa un recorregut pels 30 anys de Pallassos Sense Fronteres després de més de 500 expedicions a 100 zones en conflicte

La mostra, que es mantindrà durant tota la temporada al Teatre Lliure de Gràcia, consisteix en una exposició fotogràfica, una reinterpretació de la «Pluja de sang» de Frederic Amat i el visionat d'un resum dels 30 anys de Pallassos Sense Fronteres. Amb el títol «Una eina de construcció massiva», la mostra vol retre homenatge a les més de 500 expedicions que, des del 1993, ha dut a terme l'organització amb la voluntat de compartir somriures per un centenar de zones en conflicte. L'exposició es divideix en dos espais que intenten copsar la paradoxa radical que envolta aquests 30 anys d’experiències: com en un mateix moment i espai poden conviure l’extrema deshumanització amb l’alegria més genuïna i universal del clown. Aquest dos espais són la tristesa (la instal·lació «Pluja de sang»), que domina l’escala principal, modificada per unes màscares expressament dissenyades per Frederic Amat i que els visitants es poden endur a casa; i l'alegria, una exposició fotogràfica al bar del teatre amb imatges de gran format de diferents expedicions... [+ informació]

El torero de Verges

El xòuman Marcel Tomàs i la seva banda beuen de les fonts arrelades a la terra que els ha vist créixer. Ja ho feien fa dos anys amb l'espectacle «Els colors de Duke Ellington», que també va passar pel Teatre Condal, com ara, després de representar-se al Festival Temporada Alta. El seu recorregut poua en la memòria, qui sap si oblidada, i per això el seu humor connecta des del primer moment amb l'auditori perquè els recorda qui són i d'on vénen, sense falses disfresses, que és una manera d'advertir-los també d'on van. L'espectacle «L'orquestra impossible» és un homenatge a les orquestres del segle passat, d'aquelles formacions que van ser tan estrelles com imprescindibles entre els anys 40, 50 i encara bona part dels 60, quan van començar a ser substituïdes per la música enllaunada dels dj o les festes de discoteca. Aquelles mítiques orquestres, de les quals gairebé no en queda rastre, anaven de poble en poble quan arribaven les festes majors, enfilaven els seus instruments als autocars atrotinats que circulaven per carreteres també atrotinades i si no hi havia hostal o pensió es repartien per les cases del veïnat. Llits eixuts, però taules plenes... [+ informació]

L'efecte «Mar i cel» va més enllà de l'èxit apoteòsic del Teatre Victòria i arriba a l'alumnat del Conservatori Professional de Dansa de l'Institut del Teatre amb un treball pedagògic transversal

L’alumnat de 1r i 2n curs de batxillerat del Conservatori Professional de Dansa (CPD) de l'Institut del Teatre estan treballant des de diferents assignatures el musical «Mar i cel», de Dagoll Dagom, que s'està representant en el cinquantenari de la companyia amb una èxit apoteòsic al Teatre Victòria on el musical va néixer el 1988. El pla pedagògic de «Mar i cel» s’ha plantejat de manera transversal a través de les assignatures d’Arts escèniques, Llengua i literatura catalanes i Anàlisi musical. Des de l’àmbit de les arts escèniques s’ha incidit en el context històric del musical. També s’ha treballat l’escenografia i el disseny de vestuari, creacions de qui en el seu moment van ser docents de l’Escola Superior d’Art Dramàtic (ESAD), Montse Amenós i Isidre Prunés. En el marc de l’assignatura de Llengua i literatura catalanes s’ha analitzat el context històric i literari del Romanticisme i la Renaixença, així com la figura d’Àngel Guimerà. A més, l’alumnat ha fet la lectura de l’obra original en què es basa el musical, un text i adaptació de Xavier Bru de Sala. D’altra banda... [+ informacio]