Viatge al paradís de la disbauxa

«Cancun» és una comèdia amb sorpresa, però també amb desconcert. ¿Què passa de debò al resort del Carib? ¿Es tracta d'un somni? ¿Es tracta de les conseqüències d'una nit pitof? ¿Es tracta d'una al·legoria del gènere de la ciència-ficció? ¿Es tracta d'una apologia de les orgies sexuals en clau d'imaginació? A hores d'ara, potser gairebé tothom ja sap de què va «Cancun» [es va estrenar el 2008 al Teatre Borràs, dirigida per Josep Maria Mestres]. Doncs, bé, a «Cancun», que és el que ara compta, hi ha dues parelles —dos matrimonis—, amics de tota la vida, en edat ja madura, que celebren els vint-i-cinc anys de casats i que fan un viatge al paradís de la disbauxa. Allà, a Barcelona, ha quedat la feina, els fills ja grans, el passat. Aquí, a Cancun, hi ha la despullada de l'ànima —i d'alguna cosa més—, i l'esclat d'una petita mentida guardada un quart de segle que només el xampany fa desbravar. La broma confosa amb la seriositat. El joc de parelles volgut i dolgut. Diguem que campa el "visca la Pepa!" —perquè els personatges són d'arrel de la terra— i que la gresca està servida... [+ informació]

El cant dels ocells de Sant Boi

En una nova aportació de les propostes nascudes en una sala petita com era encara la Sala Atrium el 2023 —ara ja és una sala menys petita—, l'actriu, escriptora, documentalista i directora Anna Agulló i Prieto ha tingut l'oportunitat de revisar, refer, ampliar de contingut escenogràfic i reduir en durada —d'hora quaranta-cinc a hora quinze— el seu primer espectacle com a dramaturga que, en realitat, havia de ser originalment un documental tenint en compte la vena cinematogràfica de l'autora que va passar dels inicials estudis de teatre a l'audiovisual. Però com que els camins de les arts escèniques són inescrutables, la proposta dramatúrgica és, més que un monòleg a l'ús, una obertura en veu alta dels fantasmes i el dolor que han perseguit la pròpia actriu i que en un relat que, per cert, podria ser també estrictament literari, surten a la llum en una mena de catarsi col·lectiva, com si a l'Espai Lliure de Montjuïc s'hi haguessin congregat amics i coneguts, tinguts en confiança... [+ informació]

El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca el març del 2025 amb 29.943.004 visitants que han fet 65.449.034 consultes i àudios de pàgines

Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 31 de març del 2025, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli» —entre altres monogràfics d'informació cultural—, així com els àudios dels pòdcasts de «Clip de Teatre» i «El cafetó» a través de les plataformes Spotify, Anchor, Ivoox, Google YouTube Podcast i Apple Podcast, a més de les plataformes de lectura dinàmica «Issuu» i «Calameo», i les interaccions amb les diferents xarxes socials de les plataformes de «Twitter (X)», «Facebook», «Threads» i «Instagram», ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el mes de març del 2025, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada des de l'inici de 29.943.004 visitants i 65.449.034 consultes de pàgines i àudios. Actualment es té una mitjana diària de 11.352,8 visites de pàgines (12,38 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 10 minuts i 49 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 17.812 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, connectats des de 143 països més... [+ informació]

La mort als 82 anys del mànager musical de la Nova Cançó, Joan Molas, recorda la primera etapa amb Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Marina Rossell o Pi de la Serra, entre altres

Joan Molas va néixer a Reus el 1943. La mort l'ha cridat als 82 anys després d'una llarga trajectòria en els temps més difícils del rellançament de la Nova Cançó. Ell, juntament amb la seva parella, Núria Batalla, van omplir durant els anys de la postDictadura espanyola els auditoris i els espais escènics amb concerts dels cantants d'aquell moviment, sobretot amb Lluís Llach, Raimon (al principi, abans que Raimon s'autogestionés la distribució amb Annalisa Corti), Joan Isaac, Quico Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Rafael Subirachs, Marina Rossell, Ramon Muntaner, Elèctrica Dharma o Ovidi Montllor, entre altres. L'agència musical que van crear Joan Molas i Núria Batalla va arrencar de la seva coneixença de joventut a l'Editorial Concèntric, d'Ermengol Passola. Molas i Batalla ja van ser homenatjats l'any 2016 amb el premi ARC per la seva trajectòria com a mànegers musicals, que es va estrendre des del 1967 —abans de la mort del dictador Franco— fins al 1990... [+ informació]

L'Studio Ghibli dóna set dies al generador d'imatges ChatGPT perquè retiri la Intel·ligència Artificial que replica el seu estil

L'última actualització del generador d'imatges de ChatGPT ha fet furor a les xarxes socials amb una nova tendència: l'adaptació d'imatges personals o històriques seguint l'estil de l'estudi d'animació japonès, Studio Ghibli. El fenomen viral, però, no ha agradat a Ghibli, que ha donat set dies a l'empresa OpenAI perquè retiri l'eina d'intel·ligència artificial del seu programa, ja que considera que vulnera la legislació sobre propietat intel·lectual. De moment, l'empresa nord-americana ha posat límits a l'ús de l'eina i només hi poden accedir els usuaris de pagament. L'Studio Ghibli és autor de pel·lícules d'animació com «El viatge de Chihiro», «La princesa Mononoke» o «El meu veí Totoro», amb la marca personal de l'artista japonès Hayao Miyazaki, que ja s'havia mostrat crític amb l'ús de l'animació generada amb IA el 2016, quan va assegurar que mai la faria servir en la seva obra. No és la primera vegada que ChatGPT té problemes amb els drets d'autor. L'octubre del 2024, més de 13.000 creadors signaven un manifest per denunciar que les grans empreses d'intel·ligència artificial fan servir obres seves sense el seu consentiment. D'altra banda, l'empresa d'intel·ligència artificial ha presentat ChatGPT-4o amb el generador d'imatges més avançat fins a dia d'avui, una eina que inclou un model multimodal capaç de generar resultats precisos, exactes i fotorealistes... [+ informació]

Una humanitat feta de draps de casa

La fe mou muntanyes. I viatges xàrter també. Hi ha qui fa quilòmetres fins al Santuari francès de Lorda, amb el vot de confiança que encara diposita en aquella jove Bernadeta que a mitjan segle XIX diu que va veure la mare de Déu a la gruta de Massavielha. Hi ha qui es conforma en una creença més de quilòmetre zero i puja de tant en tant a Montserrat per comprovar que la Moreneta continua mantenint el reclam turístic i que el mató s'hi continua venent la mar de bé. I hi ha qui peregrina fins a la població de Santa Aurora de la Pietat on hi ha una escola rural amb una directora negra, una mestra visionària acabada d'arribar, un bar de punt de concentració del poble, un capellà amb birreta que marca la pauta religiosa com Déu mana, el metge que coneix tots els mals i on també hi ha la parella del Josep i la Clara, neorurals del segle XXI, que han tingut el primer fill, un fill especial perquè no és ni nen ni nena sinó un nadó de drap que va creixent a manera que la trama també va avançant amb un tempo pausat que s'allargassa fins als 150 minuts de representació més un quart d'hora d'entreacte... [+ informació]

L'excepció de l'excepcionalitat

El que fa l'actor i director Pau Roca, gairebé a set anys vista des de la primera estrena d'aquest espectacle, és una excepció de l'excepcionalitat. Sí que hem entrat en la voràgine de recuperar espectacles pretèrits que s'ho mereixen, però no tots continuen mantenint el solatge que manté «Les coses excepcionals», del dramaturg Duncan Macmillan (Regne Unit, 1980), diria que un autor de capçalera de la companyia Sixto Paz. Potser menys de capçalera del que ells mateixos voldrien, amb l'excepció —valgui el coixí lingüístic— de l'obra «Pulmons», de fa una dècada. Aquí, el joc està en la línia del teatre interactiu... [+ informació]

Se subhasta un misteriós lot de 15.000 monedes enterrades durant cinquanta anys per protegir-les dels nazis que ara es poden valorar en 100 milions de dòlars

Podria ser la col·lecció de monedes més cara que s'hagi subhastat mai. Porta el nom The Traveller Collection i compta amb més de 15.000 peces que daten des de l'antiga Grècia a la Gran Bretanya del segle XX. La subhasta tindrà lloc en diferents lots durant els pròxims tres anys i es preveu que puguin arribar a aconseguir un total de més de 100 milions de dòlars. El que fa que el conjunt de monedes encara sigui més valuós és la història que hi ha al darrere: van estar enterrades durant més de 50 anys. Segons un comunicat de l'empresa de subhastes, Numismatica Ars Classica, la col·lecció va començar després del crac del 1929, quan un home va començar a comprar monedes d'or. El col·leccionista, que no ha estat identificat, com tampoc el lloc d'Europa on van estar enterrades les peces, va desenvolupar amb el temps un gust per les monedes que tenen una gran bellesa, raresa i interès històric... [+ informació]

La Barcelona dels anys vuitanta i noranta del segle XX a través de la mirada del fotògraf Manel Esclusa protagonitza la nova exposició de l’Arxiu Fotogràfic que estrena una sala renovada

«Manel Esclusa. Les formes que mouen l’existència» aplega les sèries fotogràfiques «Barcelona, ciutat imaginada» i «Mar de vitrines», presentades al Palau de la Virreina els anys 1988 i 1992, respectivament, i que actualment es conserven a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona i formen part del patrimoni fotogràfic de la ciutat. En conjunt, l’exposició recull 59 fotografies i una selecció de materials bibliogràfics originals que contextualitzen el treball i la rellevància de l’autor. Les fotografies presentades en aquesta exposició són tiratges originals d’època, a excepció d’un conjunt de set còpies actuals fetes a partir dels negatius originals prestats pel fotògraf. «Barcelona, ciutat imaginada», el primer dels treballs d’Esclusa que es poden veure a l’Arxiu, és una sèrie de 54 fotografies que mostra una nova representació de la ciutat a través d’imatges de nit d’espais públics dels 10 districtes de Barcelona... [+ informació]

El musical «Mar i cel» anuncia l'última pròrroga fins al 13 de juliol al Teatre Victòria amb 303 funcions, 44 setmanes i més de 300.000 espectadors que posen punt i final a mig segle de Dagoll Dagom

Dagoll Dagom s’acomiadarà definitivament de l’escenari del Teatre Victòria el pròxim 13 de juliol després de 50 anys de trajectòria, amb l’última funció de la quarta reposició del musical «Mar i Cel», el seu espectacle que ha sumat més èxits. L’edició d’enguany de «Mar i Cel» acumula un total de 300.000 espectadors i 192 funcions amb les localitats exhaurides. Amb l’ocupació esgotada fins a finals de maig i gairebé totes les entrades venudes fins a mitjans de juny, la companyia ha obert totes les funcions a la venda fins a la data final. El musical «Mar i Cel» clourà una temporada d’èxit amb 303 funcions en 44 setmanes des que es va estrenar el 19 de setembre... [+ informació]

La mort sempre té un preu

I el viatjant d'Arthur Miller es va morir. Però no per això tots els altres viatjants —i qui diu viatjants, diu comediants— han de fer la mateixa fi. La mort dels comediants, per exemple, actors i actrius que acaben formant part del parrimoni d'un país, com hauria de ser? ¿Hauria de ser una mort anunciada a bombos i platerets? ¿Hauria de ser el preàmbul d'una descoberta d'una placa o un monòlit als jardins del Teatre Nacional de Catalunya, posem per cas? ¿Quants monòlits caldrien per honorar aquí tots els comediants que es fan i es desfan? El dramaturg Guillem Clua (Barcelona, 1973) ha agafat com a fil justificant la coneguda obra d'Arthur Miller, «La mort d'un viatjant», però en la notable biblioteca del protagonista de la seva contemporània «Mort d'un comediant» —la biblioteca d'un actor ja retirat anomenat presumptament Llorenç Cardona—, el volum d'aquesta obra d'Arthur Miller és l'únic que està tancat amb pany i clau en un bagul de l'estança i de la que ell no en vol sentir ni parlar... [+ informació]

El càncer de mama no és rosa

Delicat. Delicadíssim. Proposar-se elevar a la categoria de comèdia, que té com a eix principal la plaga del càncer de mama que assota la població femenina d'entresegles, pot semblar una temeritat. Però l'autora Cristina Clemente (Barcelona, 1977) té les eines dramatúrgiques suficients per aconseguir que tot el que l'aposta té d'arriscat es transformi en una mirada optimista, desinhibida, irònica i saludable, tant per a les espectadores que han viscut en pròpia pell la mala ratxa com per a aquelles que afortunadament no hi han passat i també, esclar, per a aquells espectadors que potser ho han viscut, sisplau per força, per proximitat familiar o d'amistat. «Dones de ràdio», que juga amb la doble accepció de la “ràdio” de les ones i l'escurçament del tractament de “radioteràpia”, és un d'aquells espectacles que té tots els déus de cara i en el qual tots s'han conjurat per obtenir un resultat tant brillant com emotiu i entusiasta (l'aplaudiment espontani a peu dret de tot l'auditori ho certifica), que beu de la fortuna d'un text de Cristina Clemente viu, dinàmic i ple també de punxes d'esbarzer... [+ informació]

El director Theodoros Terzopoulos expandeix a tot el món el seu Manifest Internacional amb motiu del Dia Mundial del Teatre 2025

El director teatral Theodoros Terzopoulos (Makrygialos, Grècia, 1947) és autor del Manifest Internacional del Dia Mundial del Teatre 2025. Theodoros Terzopoulos és escriptor, professor i fundador del Teatre Attis i president de la Comissió Nacional de l'Olimpiada Teatral... [+ informació]

El quadre «Retrat del doctor Boucard» de l'artista polonesa Tamara de Lempicka se subhasta per primera vegada en 40 anys i es ven per 8 milions d'euros

Després de 40 anys de no sortir al mercat, l'obra va ser una de les grans estrelles de la subhasta d'art dels segles XX i XXI. Es tracta d'un retrat de cos sencer de Pierre Boucard, un important metge francès, col·leccionista d'art i mecenes de la mateixa Tamara Lempicka (Varsòvia, Polònia, 1898 - Cuernavaca, Mèxic, 1980). Amb el característic estil "art decó"' de Lempicka, es pot veure el científic banyat per un feix de llum, amb una mà recolzada al seu microscopi i amb l'altra agafant un tub d'assaig de vidre. Durant els "bojos anys vint" del segle passat, entre les dues guerres mundials, Tamara de Lempicka va ser una de les retratistes més buscades de París. El mecenatge del metge i científic Pierre Boucard li va donar estabilitat financera. Boucard, aficionat col·leccionista d'art... [+ informació]

L'espectacle «El día del Watusi» surt com a gran guanyador de la XXVII edició dels Premis de la Crítica de les Arts Escènques

Dues hores abans de l'inici de la Gala de la XVII edició dels Premis de la Crítica de les Arts Escèniques, al Teatre Romea, les nominacions ja donaven pistes de per on anirien els trets, millor dit, els diplomes que l'Associació Recomana lliura als guanyadors. «El día del Watusi» (Teatre Lliure) sortia amb 6 categories nominades empatat amb «Tots ocells» (Teatre La Biblioteca. També hi havia bones expectatives amb 5 nominacions per a espectacles com «Limperatiu categòric» (Teatre Lliure), el musical «Ànima» (Teatre Nacional de Catalunya), i l'espectacle «Glengarry Glen Ross». A manera que es van anar desvelant els guanyadors, però, totes aquestes previsions es van resituar i el palmarès va acabar més repartir del que podia semblar de bon principi. «El día del Watusi», adaptació d'Ivan Morales sobre la narrativa del malaguanyat Francisco Casavella, va acabar sent distingit amb el premi de la categoria d'Espectacle, un muntatge en llengua original espanyola, que es va poder veure al Teatre Lliure de Gràcia, amb una durada considerable de quatre hores, i que va exhaurir localitats... [+ informació]

El MNAC ingressa al seu fons d'art català de postguerra i segona avantguarda una escultura de l'artista Parvine Curie provinent d'una donació d'Antonio Sagnier

L’escultura «Première mère», una obra de l’any 1969-70 de Parvine Curie (Nancy, 1936), va ser adquirida pel col·leccionista Antonio Sagnier amb la intenció de donar-la al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) per contribuir a enriquir la col·lecció d’art català de postguerra i segona avantguarda, que s’està conformant. Es tracta d’una escultura en bronze característica de l’estil de Parvine Curie en plenitud. En la línia de l’escultura abstracta de Oteiza, Chillida o Barbara Hepworth, l’artista explora el potencial expressiu de l’objecte tridimensional: volum, massa, superfície i buit. Curie li aporta la dimensió simbòlica a aquest plantejament geomètric amb la referència a la maternitat a través d’estructures arquitectòniques que són com cases o edificis de gran solidesa que protegeixen el seu nucli interior, un tema recurrent en l’obra de l’artista. Recentment l’obra de Parvine Curie... [+ informació]

L'electromagnetisme de l'aurora boreal

Amb comèdies com «Lapònia» no en calen d'importació perquè, com es va constatar en la primera estrena del 2019, estan a l'altura de les més sonades i celebrades que s'hagin vist en els últims temps. Ja fa temporades que s'ha fet visible que hi ha una “mina” per explotar dins de la nova dramatúrgia catalana que, sense renunciar a referències pròpies, és capaç d'aprofundir, estripar si cal i ironitzar sobre qüestions domèstiques universals, amb humor intel·ligent, amb una bona dosi de reflexió i amb una burxada final com a sorpresa. «Lapònia» parteix d'una anècdota tan popular com el dilema de si cal dir o no a les criatures que el Pare Noel és una mentida. I qui diu Pare Noel, diu Reis Mags, diu Tió o diu altres convencions tradicionals similars... [+ informació]

Ous remenats amb decibels

Fa la impressió que el col·lectiu que ha donat cos i ànima a aquest espectacle ideat per Cris Margu i Marc Domingo, que són també els ideòlegs i els dos intèrprets de «The Cibels», l'han cuinat com si preparessin uns ous remenats, un ingredient que, sense desvelar més del que es pot desvelar, és també un protagonista subliminal de tota la història d'aquesta parella de joves rockers d'entre el setanta-set i el vuitanta-set del segle passat, que sembla que diuen que van fer el salt des de Sant Fruitós de Bages fins al Madison Square Garden de Nova York. Ells i els creadors del muntatge han plantejat una trama que comença per batre la qüestió, com es baten els ous, en una entrevista on els periodistes són els mateixos espectadors —ni que no facin cap pregunta. I ells dos, la Margaret i el John, ho assaonen bé i hi posen el pessic de sal, a vegades amb sal més gruixuda de la que convindria... [+ informació]

Amor de mare, la resta és aire

Sona l'emblemàtica i popular cançó «La mare». Més adient, impossible. «La mare», que sembla d'avui mateix, és una composició de té més de cent anys, del 1921. Va néixer al Paral·lel, amb la lletra d'un empresari de cafés-concert de l'època per homenatjar la seva mare, Manuel Sugrañes, i amb la música de Joan Costa. «La mare» és una peça que ha tingut des d'aleshores moltes versions, sobretot a partir de la renaixença que li va donar Dyango el 1989. L'havia estrenat Goyita, una cupletista dels anomenats feliços anys vint del Paral·lel. La versió que han escollit els actors Fel Faixedas i Carles Xuriguera per introduir el seu espectacle «Les mares» és la de la cantant menorquina Anna Ferrer i la cantant gironina Paula Grande. Una troballa que es posa l'auditori a la butxaca... [+ informació]

L'obra «L'aranya» d'Àngel Guimerà en la versió de Jordi Prat i Coll estrenada al Teatre Nacional de Catalunya engega una gira per 16 poblacions de Catalunya i les Illes fins al mes de juny

Dins el programa «El TNC surt de gira», l'obra «L'aranya», d'Àngel Guimerà, que ha adaptat el dramaturg Jordi Prat i Coll, té prevista una gira fins al mes de juny que portarà la companyia per setze poblacions del Principat de Catalunya i les Illes. El programa és una iniciativa conjunta del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i el Teatre Nacional de Catalunya (TNC). «L'aranya»... [+ informació]

La segona edició de la Diada del Teatre «Cap Butaca Buida» s'amplia per primera vegada a les Illes Balears, la Catalunya Nord, el País Valencià i l’Alguer

En la seva primera edició, «Cap Butaca Buida» va reunir, en un únic dissabte, 55.583 espectadors que van omplir les platees dels 145 espais escènics que s’hi van adherir, entre teatres públics, privats i ateneus d’arreu del Principat de Catalunya, superant el 92% d’ocupació mitjana. Aquesta xifra va suposar un rècord absolut d’ocupació a Catalunya. La novetat de la segona edició aquest 2025 és que s'amplia a les Illes, la Catalunya Nord, el País Valencià i l'Alguer. S'hi han adherit, el Teatre i Auditori de Manacor (Illes), el Centre Cultural de Pesillà de la Ribera (Catalunya Nord), el Teatre Talia de València (País Valencià) i el Teatre Cívic Gaví Bal·lero (l’Alguer). La Diada del Teatre «Cap Butaca Buida», que té lloc el 22 de març, és la porta d'entrada a les celebracions de la Setmana Mundial del Teatre que té el seu exponent en el Dia Mundial del Teatre el 27 de març. En aquesta edició de «Cap Butaca Buida», que organitzen conjuntament... [+ informació]

La Crítica de les Arts Escèniques catalana fa públics els premis honorífics que atorga a la companyia Dagoll Dagom, el promotor teatral de Temporada Alta Salvador Sunyer, la creadora Ada Vilaró i la nova sala Heartbreak Hotel

Abans de la gala dels Premis de la Crítica de les Arts Escèniques de Barcelona que s'atorguen des de fa 27 edicions i després de les nominacions de les diferents categories, s'han fet públics alguns dels premis, com els honorífics que, en aquesta edició, els diferents jurats han atorgat amb un Premi Especial de Teatre a la companyia Dagoll Dagom per la seva trajectòria de 50 anys, l'èxit de la revisió actual de «Mar i cel» i l'espectacle que va estrenar al Teatre Grec «La gran nit de Dagoll Dagom». També s'han distingit el promotor teatral i fundador del Festival Temporada Alta, Salvador Sunyer, que s'ha retirat de la primera plana després de trenta-tres anys. Igualment, s'ha distingit la nova sala Heartbreak Hotel que té com a promotor el director Àlex Rigola al barri de Sants de Barcelona; el Centre Cívic Barceloneta per la seva aportació a la dansa; i la creadora i actriu Ada Vilaró per la seva trajectòria i el suport feminista en l'organització d'Escena Poblenou... [+ informació]

Troben el vaixell de càrrega Western Reserve quan fa 133 anys que es va enfonsar al Grans Llacs dels Estats Units amb el balanç de 27 víctimes

S'han descobert al llac Superior, el més gran dels Grans Llacs nord-americans, les restes del Western Reserve, un vaixell de càrrega d'acer que es va enfonsar fa 133 anys. Conegut com el "llebrer de l'interior" per la seva velocitat i modernitat, era una embarcació pionera a la seva època. Amb 91,4 metres d'eslora, va ser un dels primers vaixells construïts íntegrament en acer, simbolitzant l'avantguarda tecnològica del segle XIX. Malgrat la seva reputació de seguretat, el 30 d'agost de 1892, un temporal en una travessia sense càrrega, va sacsejar el llac i la falta de llast va fer que el vaixell es partís en dos. El balanç va ser de vint.i-set víctimes, entre les quals la família del propietari i capità, Peter Minch. Només el timoner, Harry W. Stewart, va sobreviure i va poder nedar fins a la costa després que la seva barca salvavides bosqués. Des d'aleshores, el Western Reserve... [+ informació]

Treure foc pels queixals

S'ha estrenat a la plataforma 3Cat el programa «Bèsties i flames» i, a la vista dels primers vuit episodis, tot fa pensar que s'ha obert una finestra que havia estat tancada massa temps. Fins ara, l'aproximació documental al bestiari fantàstic, al marge, esclar, del seguiment d'actes i festes puntuals informatiu, s'havia fet exclusivament amb publicacions en suport paper amb obres d'experts en l'art popular. Un dels pioners en el gènere va ser l'escriptor i crític Xavier Fàbregas, que el 1976 va publicar «Cavallers, dracs i dimonis: itinerari a través de les festes populars». Ell mateix s'hi va aproximar de nou, però des d'una altra òptica, el 1983, amb un volum de luxe amb imatges fotogràfiques de Jordi Gumí: «El llibre de les bèsties. Zoologia fantàstica». El 1979 va aparèixer també l'assaig del folklorista i escriptor Bienve Moya, amb el volum «Criatures fantàstiques de l’imaginari col·lectiu»... [+ informació]

Èxtasi del totxo amb casc de protecció

Si les arts escèniques fossin com els trens de Rodalies i els usuaris de les butaques teatrals estiguessin acostumats al fet que de tant en tant fallés el so, tronessin els micros o fes pampallugues la il·luminació, es consideraria normal. Però ja sabem que la fe dels espectadors en els tècnics de so i d'il·uminació és sagrada i, per això, quan en l'inici i el transcurs d'aquest espectacle de vocació híbrida del col·lectiu escènic HOTEL, es produeixen volgudament i de manera descarada i expressa tots aquests desajustos tècnics, ja s'entreveu que la tal «Suite nº 4. Do not disturb» vol ser una provocació irònica sobre les convencions de la representació teatral... [+ informació]

Identifiquen una obra inèdita de Maurice Ravel escrita fa 125 anys gràcies a un dietari del compositor Ricard Viñes

L'any 1902, el pianista i compositor Ricard Viñes va fer una anotació en el seu dietari personal gràcies a la qual, després de cent vint-i-cinc anys, s'ha pogut identificar una obra inèdita del música Maurice Ravel. La descoberta de la peça coincideix amb l'estrena que s'ha fer ara a Nova York dirigida pel músic veneçolà Gustavo Dudamel, que ha estat escollit per ser el nou director musical de la New York Philarmonic. Maurice Ravel (Ziburu, Iparralde, 7 de març de 1875 – París, 28 de desembre de 1937) i Ricard Viñes (Lleida, 5 de febrer de 1875 - Barcelona, 29 d'abril de 1943) van néixer el mateix any. Es commemora aquest 2025 el 150è aniversari dels seus naixements. Es van conèixer quan eren infants i van créixer junts, eren amics i els unia la passió per la música. En aquest sentit, l'anotació al dietari de Viñes que ha permès identificar la peça explica un matí al conservatori de París on tots dos van escoltar una obra que Ravel acabava d'escriure i que es deia «Sémiramis»... [+ informació]

Un poema simfònic amb auriculars

No hi ha orquestra física, però es podria dir que aquest musical de petit format de Projecte Ingenu beu de les fonts del poema simfònic. Potser a algú li plaurà més parlar de prosa poètica amb música electrònica. I potser encara algú més preferirà dir que l'espectacle és una experiència immersiva que els espectadors viuen durant noranta minuts amb els auriculars connectats a una altra realitat que, ara mateix, es podria relacionar amb l'anomenada Intel·ligència Artificial. [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre] Que ningú no s'espanti. El musical «Arribaràs i serà de nit» no és una peça tenebrosa, esclava dels sons inconnexos, carregada d'artilugis digitals, sotmesa a la manipulació electrònica i incomprensible per als que no han trepitjat mai el Sónar. Res d'això. Poden estar tranquils els espectadors, que cal dir que haurien de ser molts per descobrir aquesta petita perla escènica que brilla enmig d'una cartellera tan saturada com uniforme i, majoritàriament, enfocada cap al gran públic... [+ informació]

La 27a edició dels Premis de la Crítica de les Arts Escèniques fan públiques les nominacions de l'edició que encapçalen els espectacle «Tots ocells» i «El día del Watusi»

En la modalitat de teatre, les propostes més destacades són els espectacles «El día del Watusi», producció de Los Montoya, el Teatre Lliure i el Grec 2023 Festival de Barcelona, i «Tots ocells», del Grec 2024 Festival de Barcelona i La Perla 29, amb sis nominacions cadascuna, entre les quals, les d'Espectacle i Direcció. L’obra dirigida per Iván Morales, que també està nominat en la categoria Adaptació/Dramatúrgia, opta a tres premis actorals per a Enric Auquer (Actor principal), Raquel Ferri (Actriu repartiment) i Guillem Balart (Actor repartiment). Pel que fa a la peça d’Oriol Broggi, pot portar premi a Pep Barcons (Il·luminació), Francesc Isern (Eines digitals) i Damien Bazin (Espai sonor). Completa el llistat... [+ informació]

¿Qui colonitza primer colonitza més bé?

Els inuits, els habitants de Groenlàndia, es troben actualment entre el gel i els icebergs. O, dit d'una altra manera, es troben entre els desitjos de domini sisplau per força dels Estats Units i el règim antic colonitzador de Dinamarca. El 1721, sis anys després del 1714 de l'11 de Setembre català, el regne de Dinamarca va colonitzar l'illa que geogràficament s'emparenta amb l'Amèrica del Nord. però que socialment i políticament està lligada a Dinamarca i a Europa. Curiosament, el 1979, també coincidint amb les primeres eleccions catalanes després de la Dictadura franquista, Groenlàndia va obtenir l'autonomia, que quaranta anys després es va convertir en autogovern, amb l'opció d'un referèndum d'autodeterminació, que continuen tenint com a prioritat... [+ informació]

El Centre Pompidou de París tanca cinc anys per obres de manteniment i renovació de l'edifici de vidre i ferro amb les icòniques canonades batejades popularment com a «Beaubourg»

Els que facin un viatge a París durant almenys cinc anys han de tenir en compte que no podran pular per les escales mecàniques de les gegantines canocades del Centre Pompidou perquè l'edifici ha entrat en un procés de rehabilitació i manteniment integral. El Beaubourg —com es coneix popularment aquest icònic espai del centre de París— conté també una important col·lecció permanent d'art modern que és la més gran d'Europa amb més de 2.000 obres entre les quals figuren peces de Salvador Dalí, Henri Matisse, Frida Kahlo, Joan Miró, Piet Mondrian, Marc Chagall, Vassili Kandinski o Marcel Duchamp, i que, en aquests cinc anys, es repartirà per altres museus o es cedirà per a exposicions fora de França. Segons els gestors del Centre Pompidou, aquest tancament permetrà que s'hi faci una renovació general que el 2030 el reconnectarà amb la seva utopia original... [+ informació]

Residus de neutrons personals

Quan el dramaturg i traductor Marc Rosich (Barcelona, 1973) va descobrir l'autor Dennis Kelly (High Barnet, Regne Unit, 1970), el món havia començat a canviar. L'atac, uns anys abans, de les Torres Bessones van ser el primer senyal. Però encara no s'intuïa que el perill nuclear podia ser una realitat. Vint anys després, la política actual de rearmament europea, els clams de guerra del genocida Vladimir Putin i la benedicció imperial del satànic Donald Trump, amb retrucs de tambor de la troupe de la Xina i de l'Iran, entre alguns dels altres titelles mundials amb poltrona d'aquest primer quart de segle XXI, reviuen més que mai l'amenaça d'una guerra nuclear, mal anomenada Tercera... [+ informació]