La, la, la amb Aigua del Carme

¿Què deu passar que hi ha, a hores d'ara, tota una generació jove nascuda entre els anys vuitanta i noranta del segle XX que s'emmiralla en les dècades anteriors dels anys seixanta-setanta? Vegi's, per exemple, l'adaptació de «L'aranya», de Jordi Prat i Coll i, ara, aquest «Guateque», un terme lingüístic manllevat de cal veí i mig permès pel que significa del que era en aquells temps una festa d'un grup d'amics o, en llenguatge més pròxim i adulterat, un botellot. Cançons de l'època, retalls del No-Do en blanc i negre, publicitat conductista de la primera televisió en UHF, imatges de la Dictadura... Seria perillós pensar que aquesta mirada es fa per allò que deien que qualsevol temps passat va ser millor. Res de res. En tot cas, va ser un temps inevitable i, sota el tòpic de la propaganda oficial, el poble ras feia la seva vida i trampejava els esculls tan bé com podia [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. L'espectacle «Guateque», de la companyia Epidèmia Teatre, és un divertimento que parteix de «Les Noces de Fígaro» de Mozart i Beaumarchais, i que, sota la protecció domèstica de rulós o bigudís de coloraines per fermar el cabell i alguna dosi clandestina d'Aigua del Carme —elixir que feia i fa miracles— transporta els espectadors al mite de l'Eurovisió del 1968 i el boom improvisat de la cantant Masiel i aquell «La, la, la», composició del Dúo Dinàmico, que va posar a la picota el jove cantant Joan Manuel Serrat per raons polítiques... [+ informació]

Es reactiva el programa «IT Teatre Lliure» amb el projecte Reverberacions que coordina Marta Galán i dóna sortida artística i professional a l'alumnat graduat de l'Institut del Teatre

El Teatre Lliure estrena «Electra», una nova mirada sobre aquest episodi mític que dirigeix Alícia Gorina amb graduats de l'Institut del Teatre. El muntatge es pot veure a l'Espai Lliure fins al 23 de març i a la primavera farà gira per diferents municipis adscrits a l'Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona amb el programa Reverberacions IT Teatre Lliure. Alícia Gorina reprèn el pols de la tragèdia després d'haver estrenat «Ifigènia» la temporada passada i porta a escena una peça en clau contemporània formada per les tres versions del mite d'Electra que recullen els tres tràgics grecs: Èsquil, a l’obra «Les coèfores» dins de la trilogia l’«Orestíada», i Sòfocles i Eurípides, a les seves obres «Electra». L'adaptació és d'Albert Arribas, que ha construït tres peces independents que corresponen també a tres estils diferents de posada en escena, i que poden llegir-se com un viatge únic al final de l'espectacle... [+ informació]

Hola, sóc la mort... Tant de gust!

El clown, performer, director, dramaturg, actor i creador multidisciplinar Guillem Albà va estrenar «Tota aquesta por que ara tinc» dins el Grec'24 al Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa. L'espectacle —cinc úniques funcions ara a la Sala Atrium—, molt breu, encara no una hora —tenint en compte l'airada de llarga durada que estem vivint— és una mirada a una trajectòria de vint anys d'ofici per la Seca i la Meca des d'un pessimisme realista tintat d'un cert escepticisme. Guillem Albà juga amb la sorpresa i, per no riure's només del mort i de qui el vetlla, comença per riure's d'ell mateix i, per extensió, del gremi de les arts escèniques al qual pertany [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Humor sa que amb un registre estilístic —càmera negra, micro i taulell de tarima sota el segell propi de la direcció sense fronteres d'Andrea Jiménez— evoluciona cap a una filosofia de l'artista entre la vida i la mort. En un intent de declamar «Hamlet», si un no mira bé on posa els peus dalt de la tarima, corre el risc de caure d'esquena i propinar-se un nyanyo amb resultat de traumatisme cranioencefàlic que es transforma en un viatge a la línia del no-res entre el ser i el no ser, ni que sempre sigui aquesta la qüestió o el dilema... [+ informació]

Neix el Festival Incert amb una aposta per al diàleg i la creació cultural internacional que gira al voltant de Palestina, Colòmbia i Kurdistan

El nou festival proposa parlar de i amb tres territoris en conflicte en una proposta descentralitzada fins al 25 de maig. Acosta aquestes realitats a 16 poblacions catalanes i propicia cocreacions entre artistes de zones en conflicte i Catalunya. Amb un concert que fusiona música palestina i catalana amb Al Kamandjati Emsemble, ESMUC, Taller de Músics i Cordes del Món es posa en marxa un recorregut que després passarà per Cornellà de Llobregat, Gualba, Manresa, Mollet del Vallès, Girona, Granollers, Olot, Sant Boi de Llobregat, Terrassa, Sant Feliu de Llobregat, Sant Cugat del Vallès, Vilassar de Dalt, La Seu d’Urgell, Miravet, Vilafranca del Penedès i Inca (Mallorca). Entre els equipaments i entitats que formen part del festival s’hi troben L’Auditori, la Sala Beckett, el Centre Artesà Tradicionarius, el Teatre Auditori de Granollers, el Teatre Principal d’Olot o la Fira Mediterrània de Manresa... [+ informació]

Un miler d'esquelles de ramat il·luminades i suspeses al sostre protagonitzen una singular exposició al Museu de la Música

El Museu de la Música i L'Auditori presenten la instal·lació sonora «Esquellòrium», de Núria Andorrà. L'últim projecte de l'artista sonora lleidatana és un encàrrec del Museu de la Música que s'inscriu en l'eix narratiu conductor «(Contra)Natura», i posa el focus en la ruralitat, l'escolta i la intervenció humana. «Esquellòrium» és una intervenció artística immersiva creada a partir de prop d'un miler d'esquelles il·luminades i suspeses del sostre del Foyer de la Sala 1 Pau Casals de L'Auditori, que es pot visitar fins al 14 de juny. Es tracta d'esquelles usades —que daten des de principis del segle XX fins a l'actualitat— provinents d'una desena de ramats diferents d'arreu de Catalunya, donades o prestades pels seus pastors al projecte. Cada ramat sona diferent... [+ informació]

Els Estats Units d'Amèrica són la sida

Intentant no caure en la temptació simplista de dir només que el més important d'aquest macromuntatge és “la durada” (set horetes de no res sumant-hi els generosos intermedis d'entre cadascun dels sis actes) diria que el dilema rau en saber què és el que impacta més en l'auditori: ¿el contingut o el continent? «L'herència» és una paràbola contemporània sobre el que va representar la pesta de la sida durant l'últim quart de segle XX i el que ha representat i representa encara avui durant el primer quart de segle XXI. «L'herència» és, a més, una sentència entre la mort i la vida [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. I, si no, escolti's només atentament quina és l'última paraula de l'immens i monumental text del dramaturg nord-americà Matthew López (Panama City, Florida, 1977) quan, abans de fer-se el fosc final, un dels personatges principals sentencia, davant la incògnita de futur: «Viure!» «L'herència» és també un mirall de la novel·la «Howards End», d'E. M. Forster (o Edward Morgan Forster). Ho és tant, un mirall, que fins i tot l'escriptor que va escriure «Howards End» el 1910, a principis del segle XX, hi apareix en segons quines escenes com un narrador més d'entre els molts que s'alternen durant tota la representació... [+ informació]

Passar el dol amb “mariachis”

Potser sí que el cànon obliga a dir que «Tot el que passarà a partir d'ara» és un “monòleg” teatral, però cal advertir que aquesta última creació del dramaturg Joan Yago (Barcelona, 1987), aquesta vegada sense la companyia La Calòrica de la qual és fundador, és en realitat un relat curt d'excel·lent contingut literari que s'ha adaptat al teatre, per si algú encara dubta del dilema que a vegades es planteja entre la simbiosi de teatre i literatura. Si l'adaptació a més —ja sé que probablement l'autor no n'ha estat conscient que escrivia un relat literari—, aconsegueix que un espectacle en solitari de 90 minuts —que de fet sobrepassa el temps prudencial d'un “monòleg”— mantingui els espectadors amb l'ai al cor tota l'estona, la conjunció entre les dues disciplines dóna un resultat d'èxit que en aquesta ocasió cal atribuir, sobretot, a la interpretació de Nil Cardoner... [+ informació]

Tres bruixes en clau de castrat

Fa precisament un any que es veia a Barcelona un «Macbeth» ambientat a la Primera Guerra Mundial al Teatre Lliure en una versió de Pau Carrió. Del clima bèl·lic d'aquell muntatge a l'ambient de cabaret o burlesque que ha creat Oriol Broggi ara al Teatre La Biblioteca hi ha un salt de poltre gegant que s'accentua sobretot per la fusió de la línia tradicional escènica de La Perla 29 amb la veterana trajectòria del trio londinenc The Tiger Lillies, el cap visible del qual, el compositor, acordionista, pianista i castrat o, com diuen en italià, “castrato”, Martyn Jacques (Regne Unit, 1959), ha creat a Barcelona, en conxorxa amb la versió d'Oriol Broggi, un recull de 22 peces musicals originals de cap i de nou que són no només la cirereta del pastís sinó tot el pastís sencer... [+ informació]

Una pedregada sobre els vidres de la piscina

Deia Arquimedes de Siracusa, físic grec: «Un cos insoluble total o parcialment submergit en un fluid en repòs, líquid o gas, rep una força de baix cap a dalt, igual al pes del volum del fluid que desallotja.» D'aquesta afirmació, la gent del gremi de les ciències en diu: Principi d'Arquimedes, una teoria que explica, dit en llenguatge més planer, que tot allò que sura, si sura, és perquè desallotja un pes de líquid superior al seu propi pes. Josep Maria Miró i Coromina (Vic, Osona, 1977) aplica la teoria física a la construcció dramatúrgica del muntatge que va estrenar en ocasió del Festival Grec 2012, a la sala Beckett, i que va reposar el 2013 en una Villarroel que aprofitava la disposició dels espectadors a banda i banda, molta il·luminació, cares al descobert i una volguda implicació indirecta de l'auditori. L'autor, com el físic grec, fa surar ara la sospita a l'Espai Texas amb els prejudicis, la por, la traïdoria i el dubte dels més pròxims davant una presumpta acusació de pederàstia d'un monitor de natació que ha estat assenyalat per una nena de la colla del curset que afirma que ha vist com feia un petó als llavis d'un petit nedador que estava espantat de llençar-se a l'aigua... [+ informació]

El palau de Versalles commemora els 150 anys de la proclamació de la Tercera República francesa obrint als visitants sales que fins ara havien estat tancades com el Saló del Congrés o l'edifici de l'Òpera Reial

Els visitants del complex on va viure Lluís XIV i la seva família poden entrar des d'ara espais desconeguts del palau. La visita a les sales reobertes és inclosa en l'entrada general al palau de Versalles. Malgrat que Versalles s'associa amb la dinastia absolutista dels Borbons, el cert és que el conjunt d'edificis que formen el palau va tenir un important paper institucional en la proclamació i el desenvolupament de la Tercera República francesa. Entre les sales que ara s'obren als visitants del Château de Versalles hi ha el Saló del Congrés, el lloc on es van reunir diputat i senadors durant la Tercera República i l'antic apartament del president del Congrés. També es podrà entrar a l'Òpera Reial, que va servir com a assemblea durant la Comuna de París, l'any 1871. El Saló del Congrés, construït l'any 1875 en només sis mesos al cor de l'ala sud de Versalles, té prop de 1.500 seients... [+ informació]

Mor als 104 anys el director de fotografia, restaurador i inventor barceloní Joan Mariné que en la seva etapa activa va paritipar en més de 150 pel·lícules

Tot i que residia ara a Madrid, Joan Mariné havia nascut a Barcelona el 1920. Va dedicar tota la seva vida al cinema. Va participar en més de 150 produccions i en les darreres dècades es va centrar en la restauració de pel·lícules. El reconeixement més important de la indústria a la seva dilatada trajectòria va arribar el 2024, quan va rebre el Goya d'Honor. Joan Mariné va endinsar-se en el cinema amb només quatre anys, quan, un dia, estiuejant a Arenys de Mar, va veure una projecció dels primers curts de Charles Chaplin. L'impacte d'aquestes imatges va ser tan gran que va demanar a la seva mare que l'inscrivís a l'escola abans d'hora per poder llegir els cartells de les pel·lícules mudes. Durant la seva adolescència visitava amb freqüència el cineclub de la població maresmenca, on el projector acostumava a espatllar-se i Mariné intentava arreglar-lo per poder continuar veient les pel·lícules que tant el feien gaudir. Durant la Guerra Civil, va filmar l'enterrament del revolucionari anarquista Buenaventura Durruti, el 1936. Després de sobreviure al conflicte... [+ informació]

El Museu de la Música de Barcelona incorpora un violí del segle XVIII que prové d'un lutier hereu de Stradivari

Es tracta d’un violí Nicolas Duclos, de mitjans del segle XVIII, que ha estat restaurat i que té la factura i les característiques pròpies del lutier francès que va treballar a Barcelona i Madrid, i que venia de formar-se als tallers de Cremona, la ciutat on ja regnaven Antonio Stradivari i els seus fills. L’adquisició, amb una aportació extraordinària de 20.000 euros de l'Institut de Cultura de Barcelona (Icub), s'ha pogut fer gràcies a la decisió de la venedora, Nick Cooper, una lutier de Manchester que estava molt interessada que la peça arribés a l’àmbit públic, com el Museu de la Música de Barcelona, i que pogués tornar a la seva ciutat d’origen, tot i renunciar a obtenir-ne més ingressos. El lutier Duclos va fabricar una bona quantitat d’instruments a Barcelona, des que s’hi va instal·lar el 1740 i abans de traslladar-se el 1765 a Madrid on va morir el 1781. Els violins Duclos es valoren també per la seva qualitat de sobris. El violí adquirit compta amb el certificat d’autenticitat de John Dilworth, reconegut lutier del Regne Unit, que certifica que correspon a l’etapa de Barcelona... [+ informació]

Una exposició de La Virreina mostra la trajectòria de Michel Rangon i la seva trajectòria de crític d'art i arquitectura considerada de les més importants de la segona meitat del segle XX a Europa

El pensador llibertari Michel Ragon (Marsella, Occitània, 1924 – Suresnes, Alts del Sena, Illa de París, 2020) és un dels crítics d’art i arquitectura europeus més importants de la segona meitat del segle XX. Aquesta mostra s’ocupa de les relacions que va establir amb el col·lectiu de joves arquitectes format per Yona Friedman, Paul Maymont, Ionel Schein, Nicolas Schöffer, Walter Jonas i Georges Patrix, que el 1965, a París, van fundar el GIAP (Grup Internacional d’Arquitectura Prospectiva), i amb els quals van anticipar nombroses qüestions actuals, com l’urbanisme participatiu, l’agricultura de proximitat, l’evolució de l’habitatge social i les relacions entre els poders econòmics i polítics i el disseny de les ciutats. D’origen humil i autodidacte, la seva activitat com a crític, poeta, novel·lista, assagista i gestor cultural va estar sempre marcada pel pensament anarquista... [+ informació]

Jo mai mai havia menjat tants anissos feliços

¿Calia fer una segona temporada de la sèrie «Jo Mai Mai»? ¿Calia fer una estrena gairebé d'estora vermella per vuit capítols d'una segona temporada que semblen una repetició dels vuit capítols de la primera temporada? ¿Calia propinar un embaràs tan tardà com increïble al personatge de la mestressa de la casa de colònies per acabar amb una escena de la criatura en braços del pare? ¿Calia parlar d'una segona temporada amb la seguretat que s'hi ventilarien situacions punyents com l'assetjament i el masclisme per una simple baralla d'una de les parelles i l'empoderament d'una de les joves protagonistes? ¿Calia convidar a anar a un càsting d'un musical a una de les joves participants de les colònies per optar a treballar en un musical “de Madrid” quan es podia haver situat a Barcelona on, recordem-ho, fa cinquanta anys que es fan musicals? ¿Calia esperar vuit capítols d'una segona temporada per recordar una vegada més que la Mai és fidel a la seva condició de lesbiana? ¿Calia rematar la sèrie amb un final feliç, feliç, on només faltaria fer menjar anissos als protagonistes? ¿Calia cedir a les presumptes pressions del canal català perquè la sèrie fos més “picantona” i hi hagués més escenes de llit? ¿Calia fer una segona temporada per deixar segons quins personatges als limbs perquè tenen altres compromisos sense saber què els va passar després de la primera temporada? ¿Calia fer anar a cal notari els propietaris de Les Guilles per fer creure que es vendrien la casa de colónies a un grup inversor per fer-hi un hotel rural quan es veia d'una hora lluny que no signarien el contracte? ¿Calia fer veure que van a colònies —i acompanyats dels pares!— els que ja s'afaiten i es depilen i tenen edat de voltar, com a mínim, per Europa tots solets? [text íntegre del comentari a la pàgina de la sèrie «El cafetó] ¿Calia acabar les colònies de la casa Les Guilles amb una festa —una més, amb samarretes incloses— per mostrar les aptituds vocals d'una de les protagonistes i el seu grup de música? ¿Calia fer la segona temporada de la sèrie «Jo Mai Mai» per marginar-la a la plataforma digital 3Cat amb l'excusa que s'adreça als adolescents i que la primera temporada va tenir 1,5 milions de reproduccions? ¿Calia donar per fet que només els joves acudeixen a la plataforma 3Cat? ¿Calia destinar una part del pressupost de ficció catalana de la televisió pública per no atrevir-se a programar els vuit capítols de la segona temporada en una franja de prime time del canal convencional on la primera temporada es va estavellar? ¿Calia deixar només en la força de les interpretacions i l'expressivitat d'una bona càmera i fotografia de cadascun dels protagonistes l'únic atractiu de la sèrie «Jo Mai Mai»? ¿I si no calia... per què s'ha fet? Es reparteixen anissos de felicitat a qui en tingui la resposta... [+ informació]

Diverses obres de Joaquim Sorolla, Anglada-Camarasa i Javier Martín que es van robar en un hotel de Madrid i una galeria de Barcelona fa tres anys s'han recuperat ara a Roma

La Policia espanyola ha recuperat a Roma una escultura de bronze obra de Javier Martín, robada el 2022 d'una galeria d'art de Barcelona, i dues pintures —de Joaquim Sorolla i d'Anglada-Camarasa— sostretes a Madrid, durant una exposició en un hotel el 2021. Les pintures robades a Madrid corresponien a l'oli sobre cartó «Port de Sant Sebastià», de Joaquim Sorolla, i l'oli «Cavall blanc», d'Anglada-Camarasa. De Javier Marín, l'obra robada és una escultura de bronze a la cera. Una confiscació a principis del 2024 va fer sospitar que es tractava de peces robades. Les investigacions s'han dut a terme conjuntament amb la policia espanyola i la policia italiana amb la intervenció també de la Interpol. El Ministeri de Cultura s'ha encarregat dels tràmits legals per repatriar les obres després de tornar-les als seus propietaris legals, en un acta a l'ambaixada espanyola a Roma... [+ informació]

Els conservadors de l'Institut d'Art Courtauld de Londres descobreixen el retrat inèdit d'una dona amagat sota una pintura de Picasso

L'Institut d'Art Courtauld de Londres ha utilitzat tècniques de rajos X i infrarojos per descobrir el retrat. Es tracta del d'una dona enigmàtica que s'ha amagat durant més d'un segle sota una de les pintures que Pablo Picasso va fer durant el període blau. Al rerefons de la pintura d'un escultor amic de Picasso s'hi pot observar el cap d'una figura femenina, amb els cabells recollits, les espatlles endavant i els dits de la mà, pintada pocs mesos abans. Picasso, però, el va tapar amb el que va acabar sent l'obra definitiva. Es tracta d'un quadre del 1901, «Retrat de Mateu Fernández Soto», un dels més emblemàtics de l'etapa més trista del pintor malagueny, un moment crucial en el desenvolupament artístic de Picasso, ja que va deixar enrere les pintures acolorides i impressionistes per acostar-se a un estil més melancòlic. La descoberta, que formarà part d'una exposició de la Galeria Courtauld, té similituds amb altres obres del pintor, com —La bevedora d'absenta» o «Dona amb els braços plegats»... [+ informació]

Qui no vulgui pols que no vagi a la Lluna

L'any 1969, en ple estiu, el 20 de juliol, els televisors en blanc i negre de l'època, a les poques cases que n'hi havia i als bars que oferien l'espectacle, retransmetien la primera arribada de l'home a la Lluna que ha passat a la història com el primer peu posat sobre la superficie lunar. El coet enlairat des de Cap Canaveral formava part de l'Operació Apollo 11 i era un dels estira-i-arronsa entre els Estats Units i Rússia, immersos en la Guerra Freda... [+ informació]

Un antic hospital i centre d'interpretació de la Memòria Històrica del Priorat que alberga una de les col·leccions de cirurgia de la guerra civil es troba tancat des del temps de la pandèmia

El centre d’interpretació de l’hospital del Molar, al Priorat, alberga una de les col·leccions de cirurgia més destacades de la guerra civil. L’equipament està tancat des del temps de la pandèmia. Per revertir aquesta situació, un grup de suport al centre ha impulsat una recollida de firmes per reobrir l’espai de forma «imminent». El centre d’interpretació del Molar ocupa un edifici noble del segle XIX als terrenys de la mina Lussa. El primer pis es va museïtzar amb material sanitari i escolar de l’època de la guerra civil, entre els quals també hi ha la col·lecció del doctor Miquel Gras. L’equipament, que només va estar operatiu uns mesos, va haver de tancar arran del coronavirus i ha continuat tancat des d'aleshores. El projecte executiu espera conèixer quines actuacions són necessàries per garantir la seguretat al centre, aconseguir la llicència d’activitat pertinent i reobrir-lo a tot tardar en un any i mig... [+ informació]

Un pop en la seva tinta

Un esglai. Als espectadors que els agafi despistats, els pot semblar que el gremi del teatre ha entrat en revenja mafiosa i sanguinària. «He mort el pop!», diuen. I els més malpensats ja veuen el pobre Mago Pop trinxat i enviat a l'altre barri. Doncs, no. No és això. El Mago Pop continua fent les seves trapelleries traient-se, si no conills, sí que milers d'espectadors de la màniga que omplen al Paral·lel amb l'últim «Mar i cel» de Dagoll Dagom, tal com coneixem fins ara Dagoll Dagom. El futur no l'ha vist ningú. I Àngel Guimerà, més enllà del centenari de la seva mort, que s'ha commemorat el 2024, i més enllà de «Mar i cel», continuarà apareixent, ara sí, ara també, de la mà de noves generacions, com ho fa ara mateix en tres sales: «L'aranya», al Teatre Nacional de Catalunya; «Mar i cel», al Teatre Victòria; i aquest «He mort el pop», a la Sala Versus Glòries... [+ informació]

La vida continua sent bella

D'Elena Ferrante se'n sap ben poca cosa. És el pseudònim d'un “ésser humà”, diguem-ho així, amb un important èxit literari que s'atribueix haver nascut a la ciutat de Nàpols el 1943. ¿Home o dona...? S'accepten apostes. El relat «I giorni dell’abbandono», es va publicar el 2002 i ja se'n va fer una versió cinematogràfica l'any següent dirigida per Roberto Faenza. Però Elena Ferrante també es coneix aquí per la tetralogia de novel·les de «L'amica geniale», ambientada precisament al Nàpols dels anys cinquanta i seixanta del segle XX, aparentment molt autobiogràfica pel que fa a la ubicació social i memorística, amb dues amigues com a grans protagonistes. De «L'amica geniale» es va fer també una exitosa sèrie televisiva de quatre llargues temporades... [+ informació]

Tulipes enverinades del Turó Parc

L'autor Jordi Galceran, que va traduir «Un déu salvatge» ja fa quinze anys, precisament per a la versió que es va estrenar aleshores, també al mateix Teatre Goya, amb el quartet Jordi Boixaderas, Roser Camí, Ramon Madaula i Vicenta Ndongo, feia servir alguna expressió com la de la cançó infantil «Arri, arri, Tatanet...» entre alguns altres diminutius. Era un dels trets característics d'aquella versió que va dirigir Tamzin Townsend. Ara ha estat el dramaturg i actor Pablo Macho Otero qui ha traduït novament «Un déu salvatge», de Yasmina Reza (París, 1959), i el seu tret característic és el de situar-la en el paisatge urbà de Barcelona, a la part alta, esclar, al Parc d'Eduard Marquina, més conegut com el Turó Parc, a Sant Gervasi, on diu que s'hi venen unes tulipes de color rosa, que l'amor s'hi posa, i un parc que no té punt de comparació, diu una de les dues mares de la història, pel que fa al nivell de seguretat, amb el Parc de l'Espanya Industrial, a tocar de Sants... [+ informació]

Suïssa és bona si la bossa sona

No fa ni quatre dies que el tema de la infertilitat o el desig de tenir descendència planava sobre l'escenari del Teatre Nacional de Catalunya amb «L'aranya» d'Àngel Guimerà, que torna a aparèixer, aquesta vegada al Teatre Borràs, de la mà de la dramaturga Lucía Carballol, que va estrenar la versió original «Las bárbaras» a Madrid el 2019, dirigida per Carol López. La qüestió de fons d'aquesta versió catalana —o més ben dit: d'aquesta versió bilingüe catalanoespanyola— que dirigeix ara l'actor David Selvas, fa patxoca en coincidir amb la preocupació aranyívola de Guimerà de fa un segle. Qüestió universal, doncs, la de la descendència per a la qual el temps no passa mai... [+ informació]

El Teatre Arnau del Paral·lel serà una realitat el primer trimestre del 2027 després de dos anys de rehabilitació que comencen a la primavera d'aquest any

L’Ajuntament de Barcelona ha aprovat definitivament el projecte revisat del projecte executiu de les obres de rehabilitació i adequació del Teatre Arnau, situat al districte de Ciutat Vella. Amb aquest tràmit, el Govern municipal dóna llum verda a l’inici de les obres de rehabilitació i adequació d’aquest històric equipament. L’inici de les obres està previst durant el 2n trimestre del 2025, i una planificació d’execució de dos anys, amb una finalització estimada al primer trimestre de 2027. La intervenció preserva l’essència del teatre de barraca, recuperant el seu patrimoni arquitectònic amb l’ús de materials com la fusta i el formigó vist. L’actuació s’executarà amb un pressupost de 10.174.841,02 euros. El projecte de rehabilitació del Teatre Arnau, anomenat “Boca a Boca” i desenvolupat pel despatx professional Harquitectes, va ser seleccionat el 2018 com la proposta guanyadora... [+ informació]

L'any cultural comença amb una dimissió en bloc del consell de redacció de «Revista de Catalunya» per discrepàncies en el nomenament sense consens del nou director

El consell de redacció de «Revista de Catalunya», la degana de les publicacions en català, ha dimitit en bloc, segons ha anunciat en un tuit la directora sortint de la revista, Lluïsa Julià. Fa només uns dies es va anunciar el fitxatge com a director del politòleg i historiador Frederic J. Porta. En un comunicat, el consell sortint, que ha estat tres anys al capdavant de la redacció, del 2022 al 2024, integrat per Lluïsa Julià (directora) i Elisabet Armengol, Francesco Ardolino, Enric Pujol i Sílvia Tena, acusa el patronat de la revista de decidir unilateralment el relleu en la direcció per diferents circumstàncies i discrepàncies de criteris, entre altres causes. El comunicat assegura també que la direcció del Patronat anterior també ha cessat voluntàriament. La «Revista de Catalunya» té previst presentar el número 328, aquest febrer, a la Bibioteca Lesseps - Jaume Fuster. Fundada ara ha fet 100 anys, el 1924, per Antoni Rovira i Virgili, la «Revista de Catalunya»... [+ informació]

El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca el gener del 2025 amb 29.538.392 visitants que han fet 64.689.622 consultes i àudios de pàgines

Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 31 de gener del 2025, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli» —entre altres monogràfics d'informació cultural—, així com els àudios dels pòdcasts de «Clip de Teatre» i «El cafetó» a través de les plataformes Spotify, Anchor, Ivoox, Google YouTube Podcast i Apple Podcast, a més de les plataformes de lectura dinàmica «Issuu» i «Calameo», i les interaccions amb les diferents xarxes socials de les plataformes de «Twitter (X)», «Facebook», «Threads» i «Instagram», ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el mes de gener del 2025, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada des de l'inici de 29.538.392 visitants i 64.689.622 consultes de pàgines i àudios. Actualment es té una mitjana diària de 11.804,2 visites de pàgines (12,23 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 10 minuts i 44 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 17.752 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, connectats des de 143 països més, entre els quals destaquen, pel nombre de visites, Alemanya, Algèria, Anglaterra... [+ informació]

Un quadre comprat en una venda de garatge a Minnesota ha resultat que és un retrat desconegut del pintor neerlandès Vincent van Gogh segons una anàlisi efectuada per experts

Una vintena d'especialistes de camps diversos han treballat en l'autentificació de l'obra i han conclòs que va ser creada pel pintor neerlandès durant una estada en un hospital psiquiàtric del sud de França el 1889. Ho conclouen els experts de l'empresa d'investigació d'art LMI Group International després d'analitzar el teixit del llenç, el pigment de la pintura i altres característiques del quadre. La pintura, adquirida per un col·leccionista d'antiguitats el 2016, porta la inscripció de la paraula “Elimar” a l'angle inferior dret. Amb una mida de 45,7 per 41,9 centímetres, els experts l'han autentificat com una pintura de Van Gogh després d'un procés que s'ha allargat durant quatre anys. La pintura és un retrat d'un pescador amb barba blanca, fumant en pipa mentre arregla la xarxa... [+ informació]

Rostoll de Guimerà amb porró i a galet

Com que l'obra «L'aranya», d'Àngel Guimerà (Santa Cruz de Tenerife, 1845 - Barcelona, 1924) no és de les més conegudes de l'autor de «Terra baixa» o «Mar i cel», és convenient i suggerent a la vegada que els espectadors que no en sàpiguen la trama la vagin descobrint durant els noranta minuts de la versió que n'ha fet el dramaturg Jordi Prat i Coll (Girona, 1975). El joc és —sense fer trampes i sense venir amb els textos apresos de casa— intentar esbrinar què hi ha a dins de Guimerà i què hi ha de Prat i Coll. I un té la sensació que el dramaturg de muntatges tan celebrats com «Els jocs florals de Can Prosa», «La Rambla de les Floristes» o «Els criminals» ha aprofitat el rostoll que queda de Guimerà i l'ha tastat arriscadament amb porró i a galet. I, malgrat el risc, no s'ha tacat gens amb el vi negre, com tampoc no es taca cap dels personatges que en l'escena del sopar d'amics a taula —els àpats teatrals de ficció sempre acaben malament— es repten a veure qui aguanta més el raig a galet... [+ informació]