15 de maig 2016

El dramaturg Pau Miró tanca la seva ronda d'obres ambientades al Raval de Barcelona amb «Victòria» a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya

Plovia a Barcelona mentre Somreia un Elefant i s'enviaven cartes d'amor a Singapur que llegien les Girafes, els Lleons i els Búfals com si fossin cartes de Jugadors camí de la Victòria. D'aquesta manera, el dramaturg Pau Miró (Barcelona, 1974) diu que tanca el seu lot d'obres que tenen el Raval de Barcelona com a paisatge de fons, un Raval que l'autor coneix bé com a veí que en va ser i que ha inspirat, ara ja mitificada, una part de la seva carrera teatral, no perquè el passat —ni que sigui el passat més recent— fos millor, sinó perquè el passat —per gris que sigui— no es mereix ser oblidat. «Victòria» parla d'aquest passat que Pau Miró i la seva generació ja no ha viscut ni de rellisquentes. Fa un cert respecte quan se'ls escolta fer referència al temps dels "nostres avis". Però ha calgut que arribessin precisament els néts perquè aquest passat, com una tossuda arrel que ha vegetat durant anys sota terra, acabés esclatant. Ara ja no es tracta de recuperar la Memòria Històrica sinó de refer la memòria, o millor, les memòries anònimes, les que difícilment han tingut veu per poder-se reivindicar. Com la protagonista de «Victòria», una dona de barri, que enviuda el 1951 —justament els dies que hi ha la coneguda Vaga dels Tramvies per l'augment de preus de les tarifes— i que es fa càrrec de la barberia que regentava el marit... [+ informació]