Un estudi de la Universitat Pompeu Fabra conclou que la creativitat lèxica dels infants i la dels parlants d’una llengua tenen patrons compartits amb unes altres 1.400 llengües

Un estudi liderat per la Universitat Pompeu Fabra (UPF) conclou que la creativitat lèxica dels infants i la del conjunt de parlants d’una llengua —que explica l’evolució històrica dels significats de les paraules—, segueixen patrons comuns. És la principal conclusió d’una recerca feta per la UPF amb la col·laboració de la Universitat de Toronto (Canadà), que també conclou que aquests patrons comuns són compartits per les comunitats de parlants de fins a 1.400 llengües diferents. Entre aquestes, l’estudi assenyala llengües com l'espanyol, el català, el basc, el gallec, l’alemany, el francès, el portuguès, l’holandès, el danès o el noruec, i també s’hi inclouen llengües d’altres parts del món com el swahili, l’àrab, i el xinès mandarí. L’equip de recerca ha fet servir models computacionals per analitzar la creativitat lèxica durant el procés de desenvolupament lingüístic dels infants i la del conjunt de la societat. Segons han detallat els autors de la Universitat Pompeu Fabra, aquests models computacionals estan entrenats per detectar quins factors intervenen sobre els diferents fenòmens lingüístics que poden explicar la creació de nous significats de les paraules... [+ informació]

Del “pols” amb Mercè Rodoreda al “pols” amb Raffaella Carrà

L'edició del 2023 del Festival Grec ha tancat amb un dels millors balanços dels últims anys, cosa que fa que el seu director, Francesc Casadesús, encari el que serà el seu últim any com a director del certamen amb la tranquil·litat de la feina ben feta —la que no té fronteres, com s'ha vist en els seus criteris internacionals adoptats— i amb el fet d'haver superat en els últims vuit anys —un cas de llarga durada excepcional en el càrrec— la ressaca de la crisi financera amb la caiguda generalitzada d'espectadors en el sector i la clatellada de les restriccions sanitàries arran del coronavirus. Tot va començar amb «El Pols» («The Pulse»), que va marcar un Grec amb una mirada més extensa que mai cap al circ, i el “pols” pres a la recuperació de Mercè Rodoreda, amb la revisió de «La plaça del Diamant» que es recuperarà en l'obertura de temporada del Teatre Nacional de Catalunya, i el “pols” pres a Raffaella Carrà amb l'excusa d'Evita Perón i el músical «For Evita... [+ informació]

Verdura musical saltejada amb mongeta perona

La cosa —o l'astracanada musical, com la subtitulen els seus creadors— ve de «Rèquiem for Evita», un espectacle estrenat dins el Festival Temporada Alta del 2016 i que es va veure el 2018 a La Seca del Born —en argot ara La Brossa—, en petit format, espectacle convertit ara, excepcionalment pel nombre d'intèrprets, músics, ballarins i coralistes, en un espectacle de gran format. Fi de festa del Grec'23. Esplendor i lluentons. Grades a rebentar i aplaudiments a fons. Tant de bo es pogués recuperar en temporada, cosa que sembla una mica difícil tenint en compte el nombre inusual de participants a l'escenari i els compromisos dels tres intèrprets principals. Però de més verdes en maduren. El director i dramaturg Jordi Prat i Coll (Girona, 1975) ho ha tornat a fer, ell sí. Burxa i fa esclatar el musical perquè diu que no sap com fer un musical. L'escarxa ben escarxat com qui escarxa una síndria... [+ informació]

L’edició tradicional del Cor Jove Nacional de Catalunya arrenca el curs a Vic amb la celebració del primer i habitual encontre d’estiu

En aquesta onzena edició s’hi trobaran els 31 joves cantaires que conformen la nova fornada del Cor Jove Nacional de Catalunya, la majoria d'entre 18 i 19 anys, molts d’ells novells en aquesta experiència, i tots amb molt bon nivell i molt de talent, segons afirma la directora Mireia Barrera. Durant nou dies, els participants treballen diversos aspectes de la tècnica vocal i musical, tenen sessions d’assaig amb cantants de cor professionals i amb directors convidats de prestigi com Antoni Ros-Marbà. També preparen el repertori que presentaran en concert en una breu gira pels Països Catalans: el 4 d’agost a la Seu d’Egara de Terrassa, el 5 d'agost a Banyuls de la Marenda (al Rosselló) i el 6 d'agost en el 51è Festival de Música d’Estiu de Ciutadella. Impulsat pel Moviment Coral Català el 2012 com a plataforma per als joves talents musicals del país, el Cor Jove Nacional de Catalunya (CJNC)... [+ informació]

El Museu de la Música replica sis instruments patrimonials del seu fons mitjançant la impressió en 3D

El Museu de la Música de Barcelona ha incorporat sis rèpliques d'alguns dels instruments més representatius del seu fons que han estat impreses en 3D gràcies a les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies i al finançament rebut per part del programa europeu FEDER. Els instruments triats per a la seva rèplica són peces que formen part de l'exposició permanent i representen les diverses famílies organològiques: una flauta travessera Xuriach feta a Barcelona el segle XVII, una xeremia del segle XVI, una ocarina de fang amb més de 2.000 anys d'història (l'instrument més antic del Museu), unes castanyoles eivissenques, un charango en què la closca d'un armadillo fa de caixa de ressonància i un violí del reputat lutier José Contreras. Totes són peces excepcionals i úniques del Museu de la Música que, a partir d'ara i gràcies als seus facsímils impresos... [+ informació]

Les ciutats de Kíiv i Barcelona s'agermanen amb el paraigua de les Festes de la Mercè com a convidada i amfitriona que segellaran amb el regal de dos gegants ucraïnesos a les colles barcelonines

La capital ucraïnesa Kíiv és la ciutat convidada de les Festes de la Mercè 2023, amb una programació especial que es farà present en tots els àmbits de la festa i un llegat a la ciutat en forma de dos gegants construïts expressament que representen els prínceps ucraïnesos Olga i Volodímir. És la primera vegada que la ciutat convidada a les Festes de Mercè ofereix un llegat com aquest que quedarà en el conjunt de colles barcelonines. Els convidats volen agrair així el paper que Barcelona i Catalunya han tingut amb Ucraïna amb l'acollida incondicional de refugiats de la guerra provocada pel dictador rus Vladimir Putin. El programa d'actes tindrà també una especial dedicació a la cultura i el folklore ucraïnès. D'altra banda, l'escriptora catalana Najat el Hachmi (Beni Sidel, Marroc, 1979) serà la pregonera de l'edició en el tradicional acte d'obertura el 22 de setembre al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona. El cartell de La Mercè 2023 és obra de l’il·lustrador barceloní Chamo San (Barcelona, 1987) i s’inspira en l’estètica dels anys setanta i els fanzines en blanc i negre... [+ informació]

Ametllons tendres en florida en ple hivern

Molt poques pel·lícules toquen les entranyes del teatre des dels seus començaments com ho fa aquest últim film de l'actriu i directora Valeria Bruni Tedeschi (Torí, Itàlia, 1964), que va presentar a l'últim Festival de Canes i que fa un any que ha fet un recorregut per diversos certàmens, a més de la distribució tradicional a les sales, i ara també accessible en línia a la plataforma Filmin. Com ha fet en altres ocasions, Valeria Bruni Tedeschi parla d'ella, del seu passat, de la seva trajectòria, de la seva vida. Però aquesta vegada ho exposa només des de darrere de la càmera perquè fa un salt enrere fins als seus inicis joves en el teatre quan va estar un parell de cursos a l'Escola del Théâtre des Amandiers, situat a la comuna parisenca de Nanterre, un eixample de l'Illa de París, des de molt abans que s'hi contruís a la dècada dels anys setanta el districte de negocis i habitatges de La Défense, i en el temps que dirigia el teatre Patrice Chéreau (Lézigné, França, 1944 - Clichy, França, 2013), que hi va exercir el càrrec entre els anys 1982 i 1990, quan el teatre de Nanterre es va convertir en Centre Dramàtic Nacional... [+ informació]

A l'ombra del llac Léman

Han coincidit a la cartellera teatral catalana tres espectacles a partir de l'obra no teatral, que també en té, sinó narrativa de l'escriptora Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Girona, 1983). Una, la versió de «La plaça del Diamant», de Carlota Subirós i Ferran Dordal, del Teatre Grec i el Teatre Nacional de Catalunya (TNC); dues, el muntatge sensorial «Viatges i flors», de Cabosanroque, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i el Grec'23; i ara, durant el que queda d'estiu, amb l'agost inclòs, la mirada dramatúrgica que Ever Blanchet —com ja va fer fa uns trenta anys amb el muntatge «En veu baixa»—, ha creat sota el títol «Mercè Rodoreda en el triangle de París», amb dos dels contes de l'autora, «Nit i boira» i «Paràlisi», amb una breu introducció de l'assaig novel·lístic «Retrat de Mercè Rodoreda», de Mercè Ibarz, una de les escriptores que ha documentat i ha fet un seguiment a fons de la vida i l'obra de l'autora de novel·les immenses com... [+ informació]

Amor de Raval amb ou ferrat

«Un amor particular» entra al catàleg del teatre musical català amb una comèdia romàntica que esquiva el final feliç tirant de les convencions socials del segle XXI. Però això no vol dir que no miri enrere i s'enorgulleixi de la tradició perquè situa l'acció al Raval de Barcelona i la relació —ja sigui per atzar o no, ja ho sabran els espectadors— entre un marit en crisi de classe alta, benestant, conservador, de tortell i missa els diumenges, i una actriu que ha de fer mans i mànigues per sobreviure enmig de la precarietat del gremi, ni que sigui inventant-se l'especialitat de coach amb publicitat de fulletons inclosa que arriben fins i tot a les primeres files de platea. ¿I per què deia que l'obra mira enrere i s'enorgulleix de la tradició? Doncs perquè no hi ha gaire diferència entre la relació del Xavi i l'Ada amb la relació que tenien els seus avantpassats del temps del Paral·lel d'or, quan tenir una “querida” no era només ben vist sinó que era gairebé imprescindible... [+ informació]

Ginecologia poètica en pràctiques

Als múltiples noms que ha rebut el personatge de la Ventafocs al llarg del temps com l'Aspirafocs, la Bufafocs, la Cendrellosa, la Pelleringa, la Cacigalla, la Fregallots, la Pedaçots o la Fustots, cal afegir-hi ara el malnom de “Bona Nit Ventafocs” —en portuguès “Boa Noite Cinderella”—, l'argot amb què es coneix fora d'aquí una les drogues que adormen les víctimes amb males arts, sense que ella —remarco el d'“ella”— en sigui conscient, per poder-ne abusar sexualment. Per això també se la coneix com “la droga del violador”. Com que per aquí, en aquest sentit, es parla molt de “burundanga” —que per cert ja va protagonitzar una obra de teatre del dramaturg Jordi Galceran—, qui sap si un dia no gaire llunyà alguns creadors com els The Tyets —jo en diria “Els Tiets”, però ells es volen dir The Tyets—, que han reviscolat la sardana, no reviscolaran també la “burundanga” però amb nom autòcton, emprant un dels esmentats abans de sinònim de la Ventafocs... [+ informació]

Una calaixera de calaixos feixistes

L'actriu Mercè Aránega s'ha fet seu el discurs de la dramaturga sarda Michela Murgia (Cabras, Sardenya, 1972) i és un dels encerts i atractius del seu monòleg breu —una hora justa— perquè el minicurset en seixanta minuts per fer-se feixista requereix que qui l'imparteix se'l cregui i les instruccions li surtin de l'ànima. De l'ànima... o de la calaixera, una calaixera d'Ikea que Mercè Aránega diu que encara té per muntar i que es va quedar a mitges amb els cargols i els calaixos escampats perquè la va agafar amb les mans al fullet d'instruccions de muntatge quan la ultradreta espanyola, el 28M, va començar a ocupar poltrones de moltes de les autonomies de l'Estat espanyol. Tothom té un petit feixista dins seu, diuen Murgia i Aránega. Només cal activar el botó vermell per constatar que, de tant tant, es dispara: ja sigui per l'emigració, per la crisi econòmica, per l'atur, per la pèrdua de valors propis, pels costums, per la religió... I tot això es converteix en vots a l'hora de les urnes. Però ja se sap que, com diuen elles dues, Murgia i Aránega, el sufragi universal té forats i és el mal menor de tots els mals i molts, molts dels votants, queda clar que, votant el que voten, “no toquen vores”. Mercè Aránega és una de les actrius del teatre català actual amb l'etiqueta de “gran"... [+ informació]

La instal·lació «Formes d'oli i aigua. Empremtes i figuracions a les Valla d'Àeu» del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) es porta a l'Església de Sant Joan d'Isil al Pallars Sobirà

La instal·lació d'Oriol Vila Puig, que es va presentar al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) de Montjuïc el 2020, amplia i resignifica Son i planteja des del present noves formes d’interrogar el passat per sostenir una relació amb el temps més plural i complexa. Aquest treball dona visibilitat a uns relleus dels segles XI i XII esculpits en diverses piques de pedra específiques de les Valls d’Àneu, que es troben actualment a les esglésies romàniques d'aquest territori. Mitjançant la tècnica del frottage, un procediment que permet que les imatges apareguin per contacte, emergeixen unes imatges i formes ancestrals esculpides pels artesans en aquestes piques destinades a contenir oli i aigua, una cultura popular, pagana i rural, oculta pels discursos historiogràfics més hegemònics. «Formes d’oli i aigua. Empremtes i figuracions a les Valls d’Àneu» retorna aquest imaginari... [+ informació]

El Pla Nacional del Llibre i la Lectura desenterra el vell projecte de la Casa de les Lletres i es proposa augmentar la lectura en català d'aquí al 2030 fins a arribar a un moderat 40% de lectors

El govern català ha aprovat finalment el Pla Nacional del Llibre i la Lectura que ha estat presentat conjuntament pel departament de Cultura i el d'Educació, El Pla ha estat elaborat i compta amb la coordinació de la Institució de les Lletres Catalanes. Hi han participat 180 representants d'un centenar d'associacions i recull un plec de 73 mesures per fomentar l'hàbit lector amb un pressupost de 58 milions d'euros. El Pla es posarà en marxa al setembre i es marca com a objectiu que el 2030 el 76% de la població llegeixi llibres almenys una vegada al trimestre (ara és el 70,7%, segons l'estudi d'hàbits lectors de l'Institut Català d'Empreses Culturals del 2022), que el 65% llegeixi almenys un cop a la setmana (un 60,35% el 2022), i que el 40% llegeixi en català (un 34,5% el 2022). Aquest és el resultat de la feina d'un any, i va néixer d'un acord de Govern del 2020... [+ informació]

La pirateria digital de llibres, revistes, diaris i partitures ha augmentat prop d'un 60% en un any i ja representa un 27,5% del total

La pirateria digital de contingut editorial —llibres, diaris, revistes i partitures— es dispara. En només un any, del 2021 al 2022, ha augmentat un 59,14%. I ara ja suposa un 27,5% dels accessos a webs il·lícits. La situació és més greu a l'Estat espanyol que en altres països perquè la pirateria dels internautes hispanoparlants en aquest àmbit és un 15% superior al d'altres llengües. És una conclusió d'un informe del nou Observatori de la Sostenibilitat de la Cultura Escrita, una iniciativa de Cedro, l’entitat que s’encarrega dels drets de reproducció de llibres, revistes, diaris i partitures i que vol prendre el pols a la propietat intel·lectual del sector i comparar-la amb Europa. El resultat: un sector clau per a l'economia ja que representa un 1% del PIB, està en desavantatge competitiu davant d'altres cultures europees. A la pirateria més gran se li afegeix, segons les conclusions d’un altre informe comparatiu... [+ informació]

Abacus debuta en la ficció amb «Jo mai mai», una nova sèrie juvenil de TV3 inspirada en la basca «Go!Azen» però que té com a fil conductor la música catalana icònica dels últims trenta anys

La sèrie de ficció juvenil de TV3, «Jo mai mai» s'ha estat rodant en una masia del Vallès Oriental. Està ambientada en una casa de colònies d'estiu i la dirigeix Uri Garcia. Compta entre el repartiment amb Clàudia Riera, coneguda pel seu paper a «Les de l'hoquei». La voluntat de la producció és ajuntar al públic familiar, a través de la música catalana icònica dels últims 30 anys. La ficció també tracta temes transcendents de l'adolescència com ara, l'amor, el desamor, la descoberta i conflicte entre generacions. La sèrie de TV3 en col·laboració amb Abacus consta de vuit episodis de 45 minuts de durada i es preveu que s'estreni el primer trimestre de 2024. Després de 10 setmanes de rodatge de «Jo mai mai» s'elaborarà una primera temporada que tindrà vuit episodis... [+ informació]

D'illa en illa i tiro perquè em pilla

Davant de la nova proposta de la companyia Agrupación Señor Serrano hi ha el perill de passar per “retrògrad” si se t'acut dir que no t'acaba de convèncer això de posar el teatre a les mans de la Senyora Intel·ligència Artificial. Però el fet és que els Señor Serrano i la Senyora Intel·ligència Artificial acaben fent una bona parella, no sé si avançada al temps, però almenys sense caure, ells sí que no, en l'etiqueta de “retrògrads”. I dic això perquè els Señor Serrano han estat dos anys, abans que ningú hi somniés, treballant amb el que ara ja és pràcticament plat de menú de barres de bar, l'anomenada Intel·ligència Artificial (IA) que ho té tot menys la intel·ligència i l'artifici [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. I ho han fet no amb la popular ChatGPT sinó amb altres plataformes de pagament que ja fa temps que assagen quin negoci en poden treure del nou invent... [+ informació]

Prop d'un 60% de la població mundial fa servir les xarxes socials i la incorporació de la Intel·ligència Artificial al sector es considera que serà clau en el futur

Aquestes són dues de les conclusions més destacades de l’informe publicat per l’OBS Business School per proporcionar una visió completa i actualitzada del món de les xarxes socials i el seu impacte en diferents aspectes de la societat. Es calcula que 5.160 milions de persones tenen connexió a internet, de les quals 4.760 milions són usuàries de xarxes socials (un 94,9% de la població internauta). Aquesta xifra creix un 3% anualment i ja suposa un 59,4% de la població mundial. La majoria dels usuaris són als països occidentals i a l’Àsia. De fet, el nord d’Europa és la zona que en fa més ús, amb un 83,6% dels internautes); Europa central i occidental, un 83,3%, i Amèrica del Nord, un 73,9%. Segons l'informe d'OBS Business School, la plataforma Facebook continua sent la que més es fa servir del món. Tot i això, YouTube està empetitint la bretxa ràpidament amb un creixement de la seva audiència dues vegades més gran (2,510 milions d’usuaris actius). La tercera plataforma que es fa servir més és... [+ informació]

¿Jutjar per codi penal o jutjar per codi postal?

La directora de la companyia basca La Dramática Errante, María Goricelaya, ho té clar: a vegades la justícia espanyola sentencia a partir del codi postal i no a partir del codi penal, diu. Una frase per a la posteritat que val la pena emmarcar. A partir d'aquesta sentència, i per encàrrec del Nuevo Teatro Fronterizo, de José Sanchis Sinisterra i Carlos José Reyes i el cicle «Cicatritzar», neix «Altsasu», un espectacle entre el documental i la denúncia que vol ser el mirall d'uns fets reals que van ocórrer el 2016 en una festa de Carnaval del bar Koxka, de la localitat navarresa d'Altsasu, i que va enfrontar en una baralla dos guàrdies civils de paisà i les seves parelles i vuit joves del poble. Allò que hauria d'haver estat considerat un cas d'aldarulls de carrer es va convertir per obra i gràcia de l'Audiència Nacional espanyola en un cas de terrorisme. Presó per als joves. Absolució total per als agents de la benemèrita. Desestimació de proves. Presentació de proves falses... [+ informació]

Calixto Bieito no escatima la polèmica en l'estrena de «L'incoronazione di Poppea» de Claudio Monteverdi amb la contrarietat de Jordi Savall al Gran Teatre del Liceu

Ha tornat a l’escenari del Gran Teatre del Liceu per tancar la seva temporada operística 2022/2023 l'obra «L’Incoronazione di Poppea», de Claudio Monteverdi, però ho ha fet amb la polèmica creada ja en la presentació amb el director musical, Jordi Savall, que va manifestar que no estava d'acord amb l'excés de violència de la posada en escena. El fet és que Calixto Bieito ha tornat amb una de les seves últimes direccions més controvertides, acceptada per uns i rebutjada per uns altres. Calixto Bieito presenta una visió molt particular de l’obra de Monteverdi, amb un llibret d’una actualitat sorprenent i visionari, transformant la tragèdia i l’ascens al tro de Roma de Poppea en una mena de reality show de televisió, amb personatges extravagants i assedegats de poder i de sexe, tot plegat en una espectacular i immersiva escenografia de Rebecca Ringst plena de pantalles led... [+ informació]

Somniar amb els faunes del Grec

En el sector de les arts escèniques s'ha recuperat l'hàbit de xiular, picar de peus o “buuuejar” alguns directors com Calixto Bieito o Àlex Ollé quan gosen “épater les bourgeois” al Gran Teatre del Liceu. El cas més recent el tenim amb l'estrena de «L'incoronazione di Poppea» de Claudio Monteverdi, amb un Bieito absent per altres compromisos operístics i amb el venerable director musical Jordi Savall manifestament en desacord amb la posada en escena, com si la versió de Bieito no tingués res a veure amb ell i la seva funció fos només posar-hi música al seu aire. En el teatre, aquest hàbit, potser perquè és més popular i, per tant, més feble, no existeix. No hi ha cap estrena teatral que sigui rebuda amb xiulets, cops de peus o buuus!, ni que a vegades se'ls mereixi, quan l'equip directiu surt a saludar... [+ informació]

Humanitzar els ginys i riure-se'n dels robots

La companyia Cabosanroque experimenta amb propostes escèniques o performatives que sempre aporten una visió nova del concepte de la il·lusió. Parlo d'il·lusió perquè era un dels termes que encantava Joan Brossa, que és un dels autors de la trilogia que ara s'ha recuperat íntegra dins la programació del Grec'23 i que, en diferents passis d'entre trenta i quaranta minuts cadascun, s'ha instal·lat en dos dels espais de la Sala Raval del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) durant tot el mes de juliol... [+ informació]

Soliloqui poèticomusical sobre poltre

És com un àngel caigut que impregna de silencis i d'esgarips un recital poètic estripat, irònic i descarat que esgarrapa com un lament però provoca també el somriure dels espectadors. Un àngel, sí, però amb les ales escapçades, amb una camisa blanca de volants a dalt i un tanga a baix. Alberto Cortés (Màlaga, 1983), llicenciat en Història de l'Art i format en dansa, abans de crear companyia pròpia, amb la companyia belga Peeping Tom, ha passat per Catalunya en altres ocasions com a convidat en diversos festivals de noves tendències. En aquest Grec, li han tocat dues úniques funcions... [+ informació]

Tornar als orígens de la gent de la Terra

La companyia La Conquesta del Pol Sud continua vinculant una mirada escènicament poètica sobre situacions d'alt voltatge d'emergència, ja sigui humana o climàtica. Ho va fer amb «Nadia», sobre els talibans afganesos; «Claudia», sobre els nens robats de l'Argentina; o «Raphäelle», sobre el canvi de gènere. En clau de documental, La Conquesta del Pol Sud es distancia del que seria el gènere estàndard que es pot trobar als canals de televisió o a les plataformes de la xarxa i s'empara en el recurs de l'oralitat, de la narració, fins i tot del conte explicat a cau d'orella. En aquesta ocasió, els integrants de la companyia viatgen fins a l'Amazònia i els acompanya Txana Bane Huni Kuin, un descendent, nét i fill, dels que van lluitar pels drets dels indígenes, nascut ell mateix a les profunditats de la selva amazònica, tot i que establert després a Alemanya d'on és originària la seva companya... [+ informació]

Tinc tanta sang que a les cinc tinc son

“Que no dormi ningú”, diu l'ària de «Turandot» coneguda com a «Nessun dorma», de Giacomo Puccini, que la dramaturga resident aquesta temporada de la Sala Beckett, Eu Manzanares (Barcelona, 1985), ha adoptat per retre un homenatge a la seva àvia i, de retruc, també a la seva mare, dues dones de classe obrera que van patir les conseqüències d'una postguerra, la primera, i les d'un presumpte benestar social, la segona. És la tercera obra de la programació del Grec'23 que, ja sigui intencionadament o per atzar, parla de les progenitores dels seus autors: la d'Alexander Zeldi, «The confessions»; la de Sergi Belbel i Emma Vilarasau, «Lali Symon»; i la d'Eu Manzanares que, a més, es mou també, com la de la Vilarasau, en el triangle familiar d'àvia, mare i néta. La història de l'àvia d'Eu Manzanares és de les que glaça la sang, mal m'està el dir-ho perquè és de sang del que parla. De les donacions que moltes persones humils de la postguerra espanyola feien de la seva sang a canvi d'un cistell de queviures. L'àvia d'Eu Manzanares feia un llarg recorregut des de Santa Coloma de Gramenet fins a la part alta de Barcelona on en uns laboratoris clínics feien les extraccions... [+ informació]

La Vilarasau es despentina

Si algú havia d'aconseguir que la veterana actriu Emma Vilarasau, la Vilarasau, vaja, es presentés als espectadors, els de sempre i els novells, amb un paper poc habitual en ella era, sens dubte, el dramaturg i director Sergi Belbel. La Vilarasau es despentina fent de Lali Symon, una monologuista mordaç i sense pèls a la llengua que té un espai fix en una televisió i que brilla amb els seus vestits de lluentons i una caracterització kitsch sota un neó lluminós que pregona el seu nom artístic i que presideix l'escenari del Teatre Romea. Però darrere del personatge de Lali Symon hi ha la Joana, filla de l'Aurora, amb una filla a la ratlla dels vint, Violeta. Tres dones, tres generacions: àvia, mare, néta... [+ informació]

Alicia Burns, dita altrament Alexander Zeldin

La que serà la protagonista durant gairebé tres hores —depèn de com el director i dramaturg Alexander Zeldin tingui el dia perquè entre la primera i segona funció va decidir escurçar un quart d'hora i no fer l'intermedi— es passeja per la platea com fan a vegades tants espectadors buscant la seva localitat. Les llums de la sala es van esmorteint però no s'acaben d'apagar mai, potser perquè els espectadors es fonguin amb els personatges. Finalment, queda clar que la protagonista, de somriure murri, no és una espectadora mig despistada sinó que és l'actriu, el personatge, que dóna el tret de sortida a l'obra «The confessions» pujant a l'escenari... [+ informació]

Amb un animal a l'esquena de seixanta anys

Els Mal Pelo són molts quan es reuneixen al Centre de Creació L'Animal a l'Esquena de Celrà, al Gironès, però, de fet, l'ànima només són dos: els coreògrafs i ballarins María Muñoz i Pep Ramis. Es van trobar i van fundar la companyia fa 35 anys. Des d'aleshores, els seus espectacles han guanyat progressivament l'acceptació del sector de les arts escèniques i, especialment, de la dansa contemporània. Després d'aquest impasse breu pel Teatre Nacional de Catalunya dins el Festival Grec es preparen per presentar al Festival d'Avinyó l'espectacle «Inventions», que també es va estrenar el 2020 dins el Grec d'aquell any. Els Mal Pelo han sortit d'un temps immmersos en Johann Sebastian Bach i s'han adonat que els dos havien trepitjat la ratlla dels seixanta anys. ¿Es pot fer dansa quan s'han fet seixanta anys?, es pregunten. Alguns dels coreògrafs més reconeguts ho han demostrat i María Muñoz i Pep Ramis també volen superar el repte... [+ informació]

El Grec a la corda fluixa

El pintor bielorús d'origen jueu, Marc Chagall —que va acabar abandoant Rússia i es va exiliar a París i que als anys trenta va fer una estada catalana a Tossa de Mar— si aixequés el cap s'ho hauria passat pipa durant els quaranta minuts —38 minuts per ser exactes— en què el funambulista francès Nathan Paulin va recórrer la distància de 350 metres, a 70 metres d'altura, entre la cúpula del Centre Movistar, al Portal de l'Àngel-Plaça de Catalunya i el terrat de l'Assicurazioni Generali, al Passeig de Gràcia-Gran Via de les Corts Catalanes. El funambulisme, art ancestral del circ de carrer, té avui en dia un aire romàntic que posa els espectadors del segle XXI al límit d'allò que l'ésser humà era i encara és capaç de fer. Marc Chagall feia volar en la imaginació de les teles els seus violinistes i alguns dels seus personatges de la nostàlgia de la Rússia d'infància perduda del pintor... [+ informació]

El Jan Petit quan balla...

Si es diuen les veritats es perden les amistats. Aquest podria ser el lema ocult de l'obra «La pell fina» que és a punt de complir un any des de la seva estrena i que s'ha convertit en una de les sorpreses teatrals, amb funcions exhaurides, primer a la Sala Flyhard on va néixer i, a partir d'ara, a través d'una extensíssima gira per tot Catalunya i també les Illes —terra de teatres— que, de moment, preveu acabar el mes de juliol per la porta gran al Teatre Borràs de Barcelona. Són la troupe d'aquella altra obra de la mateixa autoria, «Ovelles», que ja va fer preveure que aniria també pel bon camí i acabaria, com «La pell fina», fent el salt des de la sala petita als teatres convencionals... [+ informació]

Un pols de sacs de gemecs elàstics

L'espectacle «The Pulse (El pols)» és una de les icones que quedarà en la memòria històrica del Festival Grec i ja en van quaranta-set edicions. Tot i que la companyia australiana Gravity & Other Myths ja havia passat per Barcelona en anteriors ocasions, el 2019 al mateix amfiteatre Grec amb l'espectacle «Backbone», i tres anys abans, el 2016, dins les Festes de la Mercè, el seu paper ara en la inauguració oficial del Grec'23 ha marcat una línia d'aquelles que defineixen clarament què ha de ser, o què hauria de ser, un festival amb vocació internacional. I això no només perquè la companyia australiana sigui la convidada d'honor sinó perquè la seva fusió artística amb el Cor de Noies de l'Orfeó Català —preparada almenys durant quinze dies abans de l'estrena en sessions d'assaig— compleix amb una de les assignatures sempre pendents: la internacionalització dels valors artístics catalans fora de casa, com en aquesta ocasió passa amb la gira que la companyia íntegra —australians i catalanes— faran tot el juliol primer al Canadà, al Circus Arts City de Montreal; després al Twon Hall Center de Galway, a Irlanda; i finalment a la Graz Opera House d'Àustria... [+ informació]

Herois de vinyeta amb globus incorporats

Salta la notícia: Panini Còmics, que té la seu a Torroella de Montgrí, editarà per primera vegada en català un Spiderman del veterà segell nord-americà Marvel Comics de Nova York, que Panini distribueix aquí en exclusiva des de fa temps. Això se sap l'endemà de l'estrena oficial de «La Chispa», un espectacle de teatre emergent, d'aquell que batega amb el cor, com diu el lema de les sales que hi participen, però també l'excusa per muntar una botiga especialitzada en còmics, com si fos una extensió del popular Saló del Còmic, en un reduït local del Raval als voltants del carrer de l'Hospital de Barcelona, lluny esclar del temple del còmic del Passeig de Sant Joan. Segurament que la notícia de l'Spiderman del segell català Panini Còmics interessaria als personatges que, en la ficció creada... [+ informació]