Apunt biogràfic de guant blanc

Un parell de gaiters a l'entrada del teatre, llibres de paper a la Rambla i roses “plantades” a totes les butaques del Teatre Poliorama. Un poti poti de Galícia i Catalunya en un acabament de diada de Sant Jordi que a Don Ramón María del Valle Inclán (Vilanova de Arousa, Pontevedra, 1869 - Santiago de Compostel·la, 1936), segurament, li hauria semblat el súmmum de l'esperpent ben entès i passat pel color del seu vidre. Un vidre, per cert, atribuït a Ramón Gómez de la Serna (Madrid, 1888 - Buenos Aires, Argentina, 1963), que no té incrustat el monocle que fa servir l'actor Pedro Casablanc, home de guant blanc, com els mags, revestit a vegades del mateix Valle-Inclán i sempre, de Gómez de la Serna —digueu-li “Ramón”— l'autor d'aquests apunts biogràfics, publicats el 1944, quan ja vivia exiliat a Buenos Aires, escrits en una versió molt lliure, càustica i salpebrada d'ironia... [+ informació]

Qui dia passa, anys empeny

Tocar la vellesa és sempre material sensible. Recordem per exemple aquell espectacle del l'antic Tricicle, dirigit per Paco Mir, al Teatre Poliorama, «Forever Young», amb una colla de vells rockers octogenaris convivint en una residència d'avis, però situats en el futur, a l'any 2050. De l'olla de l'humor es pot cuinar sovint la tendresa. I una cosa similar és el que passa amb aquesta obra d'Ever Blanchet, uruguià d'origen nascut a Montevideo i establert a Catalunya des del 1978 i impulsor de les sales Versus Teatre i el Teatre Gaudí Barcelona. Amb només una parella d'intèrprets, la trama avança inicialment en clau pretesament de comèdia per evolucionar progressivament cap a la realitat de la inevitable vellesa i la seva decadència física i mental... [+ informació]

¿Tocata i fuga o Tocata i exili?

Com passa en cada campanya electoral, ses eminències de la Junta Electoral de barri han decidit que segons quines paraulotes no han de ser pronunciades pels periodistes, comunicadors i treballadors de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals que ara exerceixen la seva feina sota el paraigua públic del 3Cat. En aquesta ocasió, davant les eleccions anticipades al Parlament de Catalunya, la paraula escollida ha estat “exili” i els seus derivats: “exiliat”, “exiliada”, “exiliats” o “exiliades”, sempre que es refereixin, esclar, als catalans i les catalanes que han fugit cames ajudeu-me arran de les imputacions que, a pesar de l'amnistia promesa, que de moment ni és calenta ni és a l'aigüera, els han caigut al damunt acusats de terrorisme per mor de la mobilització del Tsunami Democràtic que encara porta de corcoll els serveis d'intel·ligència —no l'artificial— la de l'estat espanyol, que és tota una altra cosa... [+ informació]

Es publiquen tres obres de teatre inèdites de l'escriptor i periodista Josep Maria Planes i Martí afusellat el 1936 a l'Arrabassada per un escamot de la FAI per la seva llibertat d'expressió

Es publiquen tres obres de teatre inèdites de l'escriptor i periodista Josep Maria Planes i Martí (Manresa, Bages, 1907 - 1936), que va ser tràgicament afusellat a l'Arrabassada per un escamot de la FAI que no estava d'acord amb els seus articles sobre aquesta formació revolucionària. El web dedicat a l’escriptor manresà Josep Maria Planes s’enriqueix amb la publicació de aquestes tres obres: «Amor», «Un dinar fred» i «Déu el va castigar». Les dues primeres havien estat representades als anys trenta, però el text no havia vist la llum fins ara. De «Déu el va castigar» no hi ha constància que ni tan sols fos representada, i sembla que fins ara s’ignorava la seva existència. També es posa a disposició de tothom una desconeguda adaptació inèdita que Josep Maria Planes va fer de l’obra «Five Star Final», del periodista i editor de premsa escrita de Pennsilvània Louis Weitzenkorn. Planes la va titular «La edició del vespre» (així, sense apòstrof). Els originals de les quatre obres es conserven al Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques de l’Institut del Teatre. L’obra «Déu el va castigar» s’ha conservat en la versió manuscrita; «Un dinar fred», en versió manuscrita i en versió mecanografiada; «Amor» i «La edició del vespre», en format mecanografiat. Totes les versions contenen anotacions i diverses parts ratllades per l’autor manresà... [+ informació]

Iván Morales posa els intèrprets en una caixa fosca amb molts pocs elements escenogràfics per deixar que sigui l'ànima i la pell de tots ells els que entrin en el cos dels múltiples personatges d'«El día del Watusi»

Era impensable que d'una trilogia de gairebé mil pàgines, entre vuit-centes i nou-centes, depèn de l'edició, en sortís un espectacle convencional de noranta minuts només per fer-ne un tast. Per això l'adaptador i director Iván Morales no només hi ha treballat durant uns quants anys —ja en va presentar una preqüela dins el Festival Grec del 2023— sinó que ha creat un macroespectacle en la línia dels macroespectacles que proliferen últimament i que tenen una durada considerable [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Aquest es conforma amb quatre hores i mitja, amb entreactes, un acte per a cadascuna de les novel·les que integren «El día del Watusi» que primer es van publicar per separat a Mondadori entre el 2002 i el 2003: «Los días feroces», «Viento y joyas» i «El idioma imposible». Va ser Anagrama, el segell que el 2016 les va reunir les tres en un únic volum. A una adaptació d'aquesta mena... [+ informació]

Més de 600 gegants de tot Catalunya desfilaran a Barcelona en una Trobada Nacional de Gegants per commemorar els 600 anys de tradició gegantera de la ciutat

Més de 600 gegants procedents de tot Catalunya desfilaran plegats pels carrers de Barcelona el diumenge 28 d’abril. La Trobada Nacional de Gegants és l’acte central d’un extens programa d’activitats per commemorar els 600 anys de tradició gegantera. L’efemèride està vinculada a la primera referència escrita d’un gegant a la ciutat i al món, en el «Llibre de les Solemnitats de Barcelona» on es recull una relació dels elements municipals que van concórrer a la processó del Corpus de 1424, entre els quals Lo rey David ab lo Giguant. Segons els estudiosos, es tracta de la primera referència gegantera del món, i la primera referència d’un gegant municipal, el de la Ciutat de Barcelona. La Trobada Nacional de Gegants comptarà amb 230 colles de tot Catalunya, que sortiran de quatre punts propers a l’Arc de Triomf per dirigir-se en cercavila al punt de trobada final, al passeig de Lluís Companys... [+ informació]

Uns peus bruts pertanyen a un home net

L'espectacularitat va lligada gairebé sisplau per força a la majoria de propostes de la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya, però no sempre s'aconsegueix enlluernar l'auditori només obrir el teló. I això és el primer que fa aquesta versió que Jordi Prat i Coll (Girona, 1975), ha fet de l'obra «Els criminals», de Ferdinand Bruckner (pseudònim de Theodor Tagger, Sofia, Bulgària, 1891 - Berlín, Alemanya, 1958), considerat un autor avantguardista del teatre europeu. El dramaturg i director Jordi Prat i Coll (amb aromes encara d'«els Jocs Florals de Canprosa», «La Rambla de les Floristes» i «For Evita. Una astracanada musical», ha partit d'una traducció de Kàtia Pago Cabanes, llicenciada en Filologia Anglogermànica i professora d'alemany, autora també d'una tesi doctoral sobre l'obra «Els criminals (Die Verbrecher)» de Ferdinand Bruckner, que ha recuperat així una nova i actualitzada versió catalana que el 1931 ja va fer el pioner Josep Maria Millàs-Raurell, per a la companyia de Maria Vila i Pius Daví, representada aleshores al Teatre Romea, i l'original de la qual s'ha acabat donat per desaparegut... [+ informació]

Una fràgil trencadissa de figuretes de vidre

La Perla 29 ha optat últimament per obrir-se a noves veus, un criteri encertat i imprescindible per garantir la continuïtat del projecte. La més recent és la proposta escènica de la directora originària de Manlleu, Martina Cabanas Collell, fundadora de la companyia ZERO10 i activa des de fa uns anys tant en dramatúrgia, com en escenografia i direcció, a més d'haver col·laborat durant deu anys amb la companyia Joglars i Albert Boadella. La tria de l'obra considerada la primera i més representada del dramaturg Tennessee Williams (Columbus, Mississippí, EUA, 1911 - Nova York, EUA, 1983) ha fusionat el seu propi registre com a directora amb el registre de La Perla 29 en la línia d'un teatre intimista que aconsegueixi una consanguinitat entre els intèrprets i els espectadors [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. I una de les obres que ho facilita és «El zoo de vidre», el títol escollit una vegada més per la traductora, la mateixa Martina Cabanas Collell, i també el títol més conegut a partir del cinema que recorda icones, després d'una primera versió del 1950, com les més recents de les actrius Katharine Hepburn i Joanne Woodward, en films del 1973 i el 1987 titulats originalment «The Glass Menagerie», que una de les primeres traduccions de l'obra en català, la de Bonaventura Vallespinosa (Vilafranca del Penedès, 1899 - Reus 1987), va optar per titular, en canvi, «Figuretes de vidre»... [+ informació]

El llibre digital ha experimentat un creixement del 9% i el préstec del mateix suport en biblioteques s'ha disparat un 97% segons les últimes dades de la distribuïdora Libranda

El mercat del llibre digital continua en la seva línia ascendent. Tant pel que fa al mercat interior com al mercat exterior. Tot i que per ara només representa un 5% de la facturació total. Segons les últimes dades de la distribuïdora Libranda, durant el 2023 el llibre en suport digital hauria crescut un 9%, excloent-hi els llibres acadèmics o de text. A tot el món, les vendes de llibres digitals han augmentat un 12%. Una de les dades més vistoses de l’informe anual de Libranda –que comercialitza 133.113 llibres editats en català, basc, espanyol i gallec és l’augment del préstec digital en biblioteques, que experimenta també un creixement del 97% respecte a l’any anterior i arriba a una quota del 8,7% del mercat. Com sempre, el pes més important del mercat recau un any més en les plataformes internacionals de venda de llibres, amb una quota del 74,8%, que es manté estable respecte a l’any anterior. Al contrari, el pes de les llibreries i plataformes en línia independents experimenta un decreixement i la seva quota es tanca amb un 8,6%... [+ informació]

La fogonada de “San Fermín”

Al teatre li passa com a segons quins gèneres literaris: que quan fan una obra classificada com a docuficció, de segons quin tema o tragèdia o esdeveniment, se n'ha sentit a parlar tant abans, a través de la multiplicitat dels mitjans de comunicació, de les xarxes socials, dels documentals i dels butlletins de notícies que és molt dificil que aconsegueixin provocar la sorpresa tenint en compte que els espectadors ja saben el final a l'avançada. «Jauría», amb guió de Jordi Casanovas i sota la direcció de Miguel del Arco, té aquest perill. Amb l'afegit que, abans d'aquesta versió amb un repartiment nou i més rejovenit, ja s'havia representat amb el repartiment original en els tres anys anteriors i s'havia fet una gira per diversos escenaris fins arribar ara al Teatre Romea [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Però tot i així, evadeix el risc del “déjà vu” i no caduca pel que fa a l'impacte que l'obra ha causat i continua causant. L'obra, a més, s'ha vist superada pel remolí de la realitat. I després de la sentència —o les sentències— als agressors de La Manada i les polèmiques sorgides arran de la llei coneguda popularment com la llei de “només sí és sí”, ha calgut perfilar i ampliar segons quins moments del discurs perquè, precisament amb la docuficció, no s'hi val a carregar més la ficció que la docu, quan la docu és tan coneguda... [+ informació]

En aquest món de mones hi ha més bèsties que persones

Que el món és un món de mones ho sap tothom. Però que una comunitat de veïns s'assembli a una comunitat de bonobos, aquesta espècie de ximpanzés que diu que tenen una gran afinitat amb els humans i que, a més, tenen fama de regir-se per un poder matriarcal, ja és tota una altra cosa. L'arrencada d'aquesta comèdia de bulevard del francès Laurent Baffie (Montreuil, Seine-Saint-Denis, 1958), autor d'una altra comèdia vista aquí entre els anys 2012 i el 2013, «Toc Toc», adaptada per Jordi Galceran i dirigida per Esteve Ferrer, sobre el Transtorn Obsessiu Compulsiu (TOC), torna a posar sobre l'escenari uns personatges amb discapacitats prou comunes, però poc protagonistes d'històries teatrals.Tres companys des de petits, un sord, un mut i un cec —i això no és un acudit—, volen acabar amb les dificultats amb què topen, per les seves circumstàncies personals, quan volen intentar trobar parella. I no se'ls acut res més sinó muntar una ronda de cites a cegues —mal m'està el dir-ho!— amb tres veïnes del bloc on viuen, però amagant cadascun d'ells la seva discapacitat. És a dir, que el sord no sembli sord, que el mut no sembli mut i que el cec no sembli cec... [+ informació]

Un terrat amb vistes al món

Es respira l'aire mariner, ni que l'autor Pere Riera (Canet de Mar, 1974) no anomeni en cap moment de la seva obra la població del Maresme on va néixer fa mig segle, terra adoptiva de la colla de Comediants i de l'arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner. Canet de Mar, terra i mar de contrastos, doncs. Però també de vides modestes i treballadores, felices i desenganyades, visionàries de món obert i recloses en un terrat des d'on es pot arribar a veure el món sencer. A les pel·lícules, a vegades es parla d'actors i actrius “convidats”. Una mica és el que passa en aquesta «Casa Calores», una casa teatral de Pere Riera on dos veterans com l'actriu Rosa Renom i l'actor Jordi Boixaderas, tot i ser dos personatges clau de la trama, sembla que hi siguin com a convidats, perquè molt aviat cedeixen el relleu als quatre intèrprets més joves, i ells dos van fent aparicions intermèdies, gairebé com si fossin els mestres de cerimònies d'entre acte i acte del que ha passat, passa i passarà en aquest terrat amb vistes al mar i al món... [+ informació]

CaixaBank us ofereix aquest “espaci”

Això de tenir la seu social fora de casa acabarà passant factura a les grans empreses com les corporacions bancàries que van fugir esperitades, empeses pel xantatge estatal espanyol a perdre sucosos dipòsits institucionals si no feien un gest contra el que ja veien com un fet possible l'1-O si el procés d'independència no hagués fet botifarra als que se'l van prendre seriosament. Passar factura no vol dir que econòmicament els surti malament. El que els pot sortir malament és l'ús de la llengua. Són les vuit tocades d'un matí qualsevol [comentari íntegre de la sèrie «El cafetó»]. El canal radiofònic de Catalunya Informació —el de les 24 hores de la ràdio nacional de Catalunya, dita ara CatRàdio o 3Cat— detalla, com cada matí, els embussos que hi ha arreu. Fa la impressió que la informació sigui cada dia la mateixa, només canviant algun matís: un camió que crema, un cotxe avariat, una topada sense conseqüències... Darrere d'aquest poema d'asfalt matinal en ve un altre: el de la previsió del temps, en els últims mesos pendent sempre que la sequera digui adéu i caiguin quatre gotes en algun lloc del país, mal anomenat “territori” per complaure aquells que de tan universals com són no tenen país... [+ informació]

Els favors amb favors es paguen

Quan el director Jordi Cadena, l'any 1987, va adaptar la novel·la «La senyora», d'Antoni Mus, que havia guanyat el premi Sant Jordi del 1979, va popularitzar el recurs de l'autor de conservar el semen que hauria de fecundar la protagonista (la recentment desapareguda Sílvia Tortosa) en un didal de cosir. Tant l'autor Antoni Mus, que era home de teatre, com el cineasta Jordi Cadena, parlant del temps ancestral de les Illes quan les convencions socials amagaven els desitjos amagats, van fer un salt al futur amb el que seria després la inseminació artificial, tan habitual i reconeguda aquí des de la feina pionera del doctor català Santiago Dexeus de qui, justament mentre enllesteixo aquest comentari [12 abril 2024], s'anuncia la seva mort als 88 anys [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Els futurs espectadors de la comèdia teatral «El favor», que és el debut com a dramaturga de l'actriu Susanna Garachana (Mataró, Maresme, 1973), potser es preguntaran com es pot introduir el tema de la inseminació artificial en una trama en clau de comèdia. L'autora ha trobat la solució i l'ha resolt amb una fina pàtina d'humor intel·ligent prescidint del tòpic exclusiu de la maternitat per explorar la maternitat des de la paternitat... [+ informació]

N'hi ha per llogar-hi cadires!

Si fossin com Eugène Ionesco, segurament que no en tindrien prou amb dues cadires. A Ionesco, n'hi feien falta moltes perquè estava convençut que la buidor simbolitza la fi de la vida. Però ja se sap que Ionesco va ser titllat d'absurd. Qui sap si la parella veterana d'intèrprets que formen Oriol Genís i Mont Plans en tenen prou amb dues, de cadires, perquè no aspiren a simbolitzar la fi del món o, dit d'una altra manera i molt menys, la fi del teatre. En tot cas, les seves dues cadires són rellogades en un bar pròxim al teatre —a Barcelona, quan van estrenar aquesta petita perla teatral, a tocar de la plaça Goya, l'ajudanta de direcció deia que eren del mític Bar La Principal, un dels pocs que queden d'entre els antics de barra i que guarda zelosament a la façana de Sepúlveda les ceràmiques modernistes d'Anís del Mono protegides amb porticons perquè no caiguin en mans dels grafiters... [+ informació]

Sota un cirerer florit...

“Sota un cirerer florit...” cantava un jove Joan Manuel Serrat temps era temps. I recordant la seva lletra, sembla que sigui una premonició de la banda sonora de l'argument que l'autora japonesa Aki Shimazaki (Gifu, Japó, 1954), resident al Quebec i que escriu bàsicament en francès, publiqués anys després «Lluna plena» (Empúries, 2022), la novel·la en la qual es basa aquesta adaptació teatral d'Àlex Rigola. “Com si s'estronqués la vida —deia Joan Manuel Serrat—, quan tu vas tancar la porta em va quedar l'ànima morta i em vas deixar amb les mans buides. (...) I així vaig viure amb les mans buides i el cor patint... [+ informació]

Una fundació australiana dedicada a fomentar l'estudi i la formació de joves indígenes rep l'Astrid Lindgren Memorial Award 2024, el premi considerat el Nobel del sector infantil i juvenil i el més ben dotat del món

El premi Astrid Lindgren Memorial Award 2024, considerat el Nobel de Literatura Infantil i Juvenil, s'ha atorgat a l'Australian Indigenous Education Foundation (AIEF), una institució creada l'any 2008 en resposta a la demanda comunitària de les famílies indígenes australianes que opten per matricular els seus fills en internats. El premi, que alterna escriptors, il·lustradors i institucions en cada edició, és el més ben dotat econòmicament de l'àmbit per a infants i joves. L'atorga la Fundació sueca que porta el nom en memòria de l'autora Astrid Lindgren i té un import de 5 milions de corones sueques (uns 540.000 €). Amb la participació del govern i el sector privat, l'Australian Indigenous Education Foundation (AIEF) ofereix beques de finançament per als estudiants indígenes per completar els estudis, amb suport professional per ajudar-los a fer una transició exitosa a l'ocupació. Amb el suport d'alguns dels líders empresarials, filantròpics i comunitaris més influents d'Austràlia, l'AIEF ha passat d'un estudiant becat el 2008 a donar suport a més de 1.200 joves indígenes de més de 400 comunitats de tots els estats i territoris d'Austràlia. L'AIEF és una organització apolítica i no religiosa que respecta les creences personals de cadascú. Manté una actitud apartidista en temes polítics, socials i religiosos per tal de reflectir l'amplitud i la diversitat dels grups d'interès i la pluralitat de punts de vista entre ells... [+ informació]

L'escriptor australià Heinz Janisch i l'il·lustrador canadenc Sydney Smith, guanyadors dels Premis Hans Christian Andersen 2024 que s'han atorgat coincidint amb la Fira de Bolonya

Heinz Janisch (Güssing, Burgenland, Àustria, 1960) va estudiar filologia alemanya i periodisme a la Universitat de Viena. Col·labora des de fa més de quaranta anys en programes de ràdio i televisió austríacs. La seva obra ha obtingut destacats premis austríacs. Segons el jurat dels Premis Hans Christian Andersen, que l'IBBY atorga cada dos anys, és un mestre de la història breu que deixa espai a la imaginació dels lectors. Tot i que moltes de les seves obres són humorístiques, fins i tot de vegades absurdes, té un element filosòfic en la seva escriptura que sovint fa que els seus llibres siguin profunds. Pel que fa a l'il·lustrador Sydney Smith (Nova Escòcia, Canadà, 1980), el jurat destaca del seu treball la semblança amb la narració visual o la memòria musical perquè ell mateix diu que escoltar és com aproximar-se a les històries [més informació a Cornabou]. Smith utilitza el color per introduir la natura, les olors i el drama a cada llibre. Ha estat també reconegut sovint amb distincions canadenques i internacionals per la seva obra. Tant un com l'altre tenen obra publicada aquí, Heinz Janisch amb el relat «Mejillas rojas» (Loguez Ediciones) i Sydney Smith amb l'àlbum «Perdut a la ciutat» (Libros del Zorro Rojo)... [+ informació]

L'altra cara de la pista

Els espectadors entren en un espai que els transporta al que queda d'una antiga pista de circ. A l'altra banda hi ha la imaginació. ¿Un gran circ que ja no ho és? ¿Una carpa caiguda en desgràcia? Hi malviuen en Francesco i en Dàrius a qui el vell pallasso anomena Pazzo, boig, “pazzo” en italià, que és la llengua del circ. Francesco és un pallasso cara blanca que regentava el gran circ amb un altre pallasso, en Tonino, ara mort com també la que va ser la seva dona, una cavallista d'acrobàcies, que eren el pare i mare de Dàrius, el jove orfe que ha viscut amb Francesco però que mentre aquest aspira a ressorgir el circ de les cendres de la nostàlgia, ell vol viure un altre món i fugir de l'herència de la vella carpa. Però no pot defugir una altra herència: la del nas vermell i el cuquet del pallasso que li va deixar el seu pare Tonino. No es pot destriar l'essència d'aquesta obra de Fèlix Herzog (Darmstadt, Hessen, Alemanya, 1993), però crescut a Calafell (Baix Penedès) i resident a Catalunya, de l'embolcall escenogràfic, una instal·lació romàntica de l'escenògrafa Anna Tantull al voltant del món del circ i també de la vida que s'ha escolat pels anys de pista... [+ informació]

La por que assetja des de l'altra banda del mirall

L'aula de l'institut femení de l'Iran d'aquesta obra testimonial d'un temps i d'un país és fosca, tenebrosa i està envoltada de miralls on només es reflecteixen les noies que hi assisteixen amb el nicab, el vel integral de rigor de color negre que els cobreix tot el cabell i part del rostre. Com si fos una sala d'interrogatori d'una comissaria de policia, amb el mirall que només permet veure el que hi ha a l'altra banda, el professorat, la “senyoreta” com l'anomenen, o els directius de l'institut són personatges absents, marcats pel silenci, insinuats només per les rèpliques de les noies que s'hi enfronten. Són personatges que els espectadors han d'imaginar a l'altra banda del mirall on s'hi congria la por, la repressió i l'autoritat sense opció als drets mínims per a les dones i per a les noies iranianes... [+ informació]

Passin, passin... que veuran l'emprovador

“El vestit ets tu”, diu el mediàtic dissenyador francès Jean Paul Gaultier (Arcueil, Val-de-Marne, França, 1952). I també deixa anar que la vida és bella i que la bellesa és en l'interior d'un mateix. Entesos. Són petites mentides que no fan mal i alimenten l'autoestima. Mentre ho diu, només cal passar els ulls per la platea del Teatre Coliseum i veure-hi alguns vestits estrambòtics que imiten els seus dissenys, looks de festa de nit (ni que, pel canvi horari, a fora encara peti l'últim sol), lluentons a manta, perruques estarrufades i barrets de disseny, alguns dels quals no deixen veure l'escenari per les seves exagerades dimensions. Teatre, música, xou i moda formen un còctel explosiu... [+ informació]

El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca el març del 2024 amb 27.767.474 visitants que han fet 61.166.062 consultes i àudios de pàgines

Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 31 de març del 2024, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli» —entre altres monogràfics d'informació cultural—, així com els àudios dels pòdcasts de «Clip de Teatre» i «El cafetó» a través de les plataformes Spotify, Anchor, Ivoox, Google Podcast i Apple Podcast, a més de les plataformes de lectura dinàmica «Issuu» i «Calameo», i les interaccions amb les diferents xarxes socials de les plataformes de «Twitter», «Facebook», «Threads» i «Instagram», ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el mes de febrer del 2024, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada des de l'inici de 27.767.474 visitants i 61.166.062 consultes de pàgines i àudios. Actualment es té una mitjana diària de 12.713,7 visites de pàgines (10,49 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 12 minuts i 31 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 17.422 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, connectats des de 143 països més, entre els quals destaquen, pel nombre de visites, Alemanya, Algèria, Anglaterra, Angola, Aràbia Saudita... [+ informació]

Tornen a El Maldà «Les dones sàvies» d'Enric Cambray i Ricard Farré a la sala on van néixer després de passejar amb la mirada de Molière durant 8 anys en 5 temporades i en més de 250 funcions

Fot-li que és un Molière! Potser a algú li pot semblar que aquest espectacle és un exercici de transvestisme —les imatges promocionals amb els dos protagonistes ho faciliten—, però és molt més que això. Els dos únics intèrprets d'aquesta versió «lliure-lliure-molt lliure» de l'obra «Les dones sàvies», estrenada per Molière el 1672, fan els papers més importants de l'auca molieriana i aconsegueixen que els espectadors se'ls creguin tots, malgrat els canvis de vestuari i de caracterització constants —ara la còfia de la minyona, ara el vestit de la senyora, ara el vestit de les filles, ara el vestit de la tia, ara el vestit del pare, ara el vestit dels pretendents, ara les perruques...—, canvis fets, la majoria, a cor obert, i els altres, darrere d'un paravent doble que per davant és una biblioteca i per darrere un joc de portes entapissades, tot plegat en una proposta escènica que forma part del joc divertidíssim que s'han proposat els dos actors i responsables de la «malifeta»: Enric Cambray (en els papers d'Enriqueta, Belisa, Crisal i senyor Cunill) i Ricard Farré (en els papers d'Armanda, Clitandre, Martina i Filaminta) [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. És una hora i quart de no parar —si fa falta algun personatge o ha de fer doblet en una escena, es fa servir la perruca en clau de putxinel·li— que alterna alguns dels discursos originals de Molière... [+ informació]

L'escriptor Joan Jordi Miralles Broto i la traductora i professora Lola Badia, dos dels quinze guanyadors dels Premis Serra d'Or 2024 que distingeix les obres publicades més destacades de l'any anterior en diverses modalitats literàries

Joan Jordi Miralles Broto ha obtingut el premi Serra d'Or 2024 en la categoria de novel·la per «Triomfador», publicada Editorial Males Herbes. El premi de Poesia ha estat per a Vicenç Llorca per «La llum mirada» (Editorial Perifèric). El premi de Traducció, autora també del postfaci, ha estat per a Lola Badia per «La mort del rei Artús» (Anònim) (Editorial Cal Carré). En la categoria de Literatura Infantil, s'han distingit Ramon Besora (text) i Albert Asensio (il·lustracions) per «La lletra que tot ho canvia»; ej la juvenil, Àngel Burgas i Ignasi Blanch per «Els contes de Lesbos» (Editorial Bambú); i en coneixements, Sheddad Kaid-Salah Ferron, Guillem Anglada-Escudé, Miquel Sureda i Eduard Altarriba (il·lustracions) per «Una ciutat a Mart», Editorial Joventut. Els premis de còmic han estat per a Jorge Carrión Sagar per «El museu» (guió i vinyetes) i en la categoria de Còmic Juvenil, per a Pep Brocal per «Llibre de les bèsties» de Ramon Llull... [+ informació]

La Universitat de Harvard ha hagut de retirar l'enquadernació d'un llibre del segle XIX deu anys després de saber que era de pell de la pacient morta d'un metge francès

A causa de la càrrega ètica dels orígens i la història del llibre, la Universitat de Harvard ha retirat la cobertura de pell humana —una pacient morta d'un metge francès— de l'edició del 1880 del llibre «Des destinées de l'âme« (Dels destins de l'ànima), de l'escriptor Arsène Houssaye, una meditació sobre l'ànima i la vida després de la mort, publicada per primera vegada el 1879. Fa deu anys es va confirmar que l'enquadernació era de pell humana i se'n va començar a restringir la consulta. Fa dos anys, les recomanacions publicades per la direcció de la Universitat de Harvard sobre restes humanes a les col·leccions dels museus universitaris van obligar a fer-ne la revisió. La conclusió ha portat no només a retirar la pell de l'enquadernació, sinó a retirar aquesta cobertura del catàleg de la universitat de manera que no es pot consultar ni presencial ni en línia, i se n'han retirat totes les fotografies... [+ informació]

El Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya a Terrassa commemora 40 anys d'història difonent el coneixement i el patrimoni científic, tècnic i industrial de Catalunya

El Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (MNACTEC) celebra el seu 40è aniversari aquest 2024. Inaugurat el 12 d’abril de 1984, el MNACTEC a Terrassa (Vallès Occidental) és un dels tres museus nacionals de Catalunya i té per missió estudiar, interpretar, conservar, difondre i mostrar, de forma innovadora i participativa, la implantació i evolució dels avenços científics i tècnics, la seva aplicació industrial, i, molt especialment la seva implicació i incidència social. El MNACTEC presenta en un dels edificis més destacats del modernisme industrial català, el Vapor Aymerich, Amat i Jover, diverses exposicions temàtiques que donen a conèixer el patrimoni científic, tècnic i industrial de Catalunya en àmbits com l’energia, el transport, el tèxtil, la informàtica o la química... [+ informació]

L'antiga font gòtica de l'Àngel del segle XIV per abastir el barri de la Ribera de Barcelona localitzada amb les obres actuals de Correus i que es va tapar al segle XVIII tornarà a ser tapada un cop documentada la troballa

A finals del segle XIII, la part de Barcelona a tocar del mar no tenia gaire a veure amb la ciutat d'avui. L'actual plaça davant l'edifici de Correus era coneguda com la plaça del Vi i era un espai pràcticament buit. Al segle XIV, el Consell de Cent va aixecar la font de l'Àngel a la part oest de la plaça. Era força espectacular: feia vuit metres de diàmetre i havia d'abastir el barri de la Ribera i alguns dels vaixells que atracaven al port. Aquesta font va desaparèixer en algun moment del segle XVIII perquè ja no se'n té constància a la documentació de l'època. Ara se sap que es va tapar, però no es va destruir, perquè el Servei d'Arqueologia de Barcelona l'ha trobat pràcticament intacta en les obres de reforma de la Via Laietana. Quan es va construir la font gòtica, Barcelona vivia una època d'esplendor... [+ informació]

Un documental desvela la connexió de l'empresa municipal de transports d'Amsterdam amb el nazisme quan va col·laborar a transportar la poblaciño jueva als camps d'extermini

La població d'Amsterdam ha anunciat que col·locarà plaques commemoratives en les principals estacions de la ciutat per recordar el paper que GVB, l'empresa municipal de transports, va tenir en la deportació i la mort de desenes de milers de persones durant l'Holocaust. GVB funciona des del 1900 i gestiona el tramvia, els autobusos, el metro i els ferrocarrils d'Amsterdam. L'empresa ja existia quan va començar la Segona Guerra Mundial i els seus responsables van veure com els nazis prenien el control d'Amsterdam i com detenien i deportaven els jueus. Però des de GVB van fer alguna cosa més que observar. Ara els Països Baixos han descobert que l'operador públic de transports GVB va col·laborar activament amb els nazis i van transportar en tramvies desenes de milers de jueus cap als trens que els portaven als camps de concentració i extermini. I, és més, també van cobrar per aquests "serveis"... [+ informació]

Dit així, de la K de Kant a la K de Kafka

Dit així, de la K de Kant a la K de Kafka, pot semblar un joc de lletres kas, però és un joc aparentment filosòfic que, sense caure en una enutjosa tesi de càtedra, la dramaturga i directora argentina d'adopció catalana, Victoria Szpunberg (Buenos Aires, 1973), porta al caire de la ironia i l'humor subtil per vestir amb suavitat la tragèdia interior que viu la seva protagonista —no goso dir alter ego—, una brillant professora associada d'ètica, complidora tota la vida amb la feina i les seves obligacions, que és a la ratlla dels cinquanta anys, que es veu abocada a caure en la invisibilitat, abocada al divorci, amenaçada per un fons voltor perquè abandoni el pis de lloguer en quinze dies, tocada per algun malestar físic de caire psicològic que li provoca algun mareig a l'aula, denunciada per un alumne poca-solta sense arguments i tractada amb menyspreu o ignorància per aquells amb qui es veu obligada a tractar: un estol d'homes que veu tallats tots pel mateix patró, independentment de la situació o la categoria professional que ells tinguin... [+ informació]

Treure els peluixos de la foscor

Quan un espectacle continua viu cinc anys després d'haver-se creat —va guanyar el Premi Adrià Gual del 2019 de l'Institut del Teatre— vol dir que el missatge que transmet no ha caducat. És el que passa lamentablement amb «Pruna», que grata en la nafra dels abusos infantils, que no han disminuït en aquests anys sinó que han augmentat i han sortit encara més a la llum. La protagonista és la Pruna, una criatura que les dues actrius representen en els seus dos estadis de vida: la nena (l'actriu Laura Calvet) i l'adulta (l'actriu Annabel Castan, que en aquesta reposició ha incorporat com a substituta en algunes funcions l'actriu Patrícia Mendoza)... [+ informació]