Guerra freda amb esquís

Fa uns anys es pretenia viure sota el miratge de la candidatura d'uns Jocs Olímpics d'Hivern per més enllà del 2030, quan el món vés a saber si seria món en una ciutat escassa de neu i glaç com Barcelona. Els organitzadors del comitè olímpic que viuen del pastís de les neus i els esquís haurien de tenir en compte aquesta comèdia de Biel Perelló (Palma, Illes, 1973), com a proposta cultural olímpica ja que té com a protagonista un esquiador nord-americà que viu de les seves patinades i que, en un temps remot anomenat Guerra Freda, es veu embolicat en una trama internacional entre espies de tots dos colors en un viatge per l'Europa de l'Est que el porta també a Berlín, després de la Segona Guerra Mundial, a la dècada dels cinquanta, quan la frontera entre els dos blocs era encara controlada temporalment i per torns per forces aliades, abans de l'aixecament del Mur... [+ informació]

Literatura, arts visuals i escèniques, música, cinema, ciència i pensament formen part de l’ambaixada cultural barcelonina a Mèxic amb motiu de la Fira de Guadalajara

La inauguració de cinc exposicions als dos principals centres d’art de la ciutat, el Museo Cabañas i el MUSA, ha donat el tret de sortida a deu dies d’ambaixada cultural catalana a Mèxic. El programa d’activitats de Barcelona a la Fira de Guadalajara (FIL), dissenyat per la presència de 68 autors representatius de la diversitat i la riquesa de les lletres actuals, a més dels homenatges i evocacions d’algunes de les figures clau en la tradició literària catalana. La programació dissenyada s'estén per les diferents branques de la fira: la literària, principalment, però també les dedicades al pensament, a la ciència i als nens. En paral·lel, el públic de la FIL té l’oportunitat d’apropar-se a altres manifestacions culturals en forma de concerts, arts escèniques, el cinema i també la gastronomia... [+ informació]

Control d'esfínters interdimensionals

La cosa passa en un lavabo domèstic d'una parella com moltes parelles de les que habiten algun dels barris de Barcelona. Ja que som a Gràcia, diguem, per exemple, de Gràcia. D'aquí ve que el registre de comèdia de portes i finestres amb una única porta, la del lavabo com a vàlvula d'escapament de cadascuna de les accions, porti a pensar que darrere de l'atractiva trama entre fantàstica, mig distòpica, cinematogràfica, generacional i, sobretot, emparada en el misteri de les altres dimensions: ¿quants jos hi ha en un mateix jo? [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre] L'autor de «Desaparellats», l'escriptor, guionista i dramaturg Ramon Pardina (Barcelona, 1977) recorre a l'humor sa i intel·ligent. Hi té la mà trencada perquè la seva targeta de presentació compta amb avals com «Polònia», «El foraster», «Zona Franca» o el programa «Futuro imperfecto»... [+ informació]

Es ven per prop de 2 milions d'euros a l'Hôtel Drouot de París un quadre de Pierre-Auguste Renoir en què apareix el seu fill i que no s'havia exposat mai ni tampoc subhastat

Aquesta obra pràcticament desconeguda del mestre impressionista Pierre-Auguste Renoir no havia vist la llum pública des que va ser pintada al voltant del 1895 perquè sempre havia estat en mans privades pròximes a la família del pintor. «El nen i les seves joguines - Gabrielle i el fill de l'artista, Jean», aquest és el títol de la pintura, representa Jean Renoir quan era un nen, el segon dels cinc fills del pintor, que en el futur seria el famós cineasta francès de «La gran il·lusió» i «Un dia al camp». És una escena íntima i tendra del nen a la falda de la seva mainadera, Gabrielle Renard, jugant amb figures de persones i animals. El més destacable de l'obra i que ha fet pujar la licitació, és que fins ara gairebé ningú no l'havia vist, almenys públicament. L'obra ha sortit a subhasta per un preu d'entre 1 i 1,5 milions d'euros. Sembla que Renoir el va regalar a qui va ser la seva única alumna i amiga intima, Jeanne Baudot, que, a més era la padrina de Jean... [+ informació]

L'Acadèmia de les Arts i les Ciències de la Televisió de Nova York es fixen en el talent català guardonant l'actor Oriol Pla i la documentalista Joanna Pardos

L'eufòria s'ha apoderat a can Pla-Solina, la nissaga artística que pica pedra des de fa més de cinquanta anys i que integren l'actor Quimet Pla i l'actriu Núria Solina, pares de l'actor Oriol Pla Solina i l'actriu Diana Pla Solina. Els Pla Solina és una família que ha crescut enmig del teatre de barraca de la dècada dels anys setanta quan Quimet Pla i Núria Solina recorrien viles i ciutats amb els seus espectacles de carrer. D'aquesta vida nòmada ha continuat als escenaris el veterà Quimet Pla i n'han sortit els dos joves intèrprets que practiquen totes les disciplines, des de la dramàtica a la de la pista de circ, passant pel cinema i per la televisió. Oriol Pla Solina s'ha coronat amb el premi al millor actor dels Emmy Internacionals de Nova York per la seva interpretació a «Jo, adicto»... [+ informació]

A l'ombra de l'avelut

L'avelut, per als que no practiquin la religió jueva, és el període de dol que prohibeix —prohibir és una manera de dir— que els que honoren els seus difunts estimats s'estiguin de demostrar-se aquells dies alegres, no tinguin la temptació de matar el temps fent sopars amb amics i molt menys distreure's amb música —no sé si a l'era d'Spotify i auriculars aquesta normativa s'acaba respectant— i, cosa que, per cert, afecta el sector que ens ocupa, es guardin prou d'anar a veure res de teatre o d'assistir a algun concert. Els creients més rigorosos saben, a més, que, durant gairebé un any, han de recitar cada dia el “kaddish” i, complert el dol, l'aixecament de la prohibició ha de ser respectada tant com la seva instauració... [+ informació]

Es presenta la pel·lícula »Mar i cel» produïda per 3Cat sota la direcció de Paulí Subirà i rodada amb 4K HDR Dolby Vision amb imatges inèdites del musical de Dagoll Dagom i amb l'Orquestra Simfònica del Vallès

El musical «Mar i Cel» fa el salt a la gran pantalla gràcies a una coproducció amb 3Cat. La pel·lícula ofereix una nova manera de viure l’espectacle. Dirigida per Paulí Subirà Claramunt, la pel·lícula combina la força de l’espectacle teatral amb un llenguatge cinematogràfic espectacular. Rodada íntegrament en 4K HDR i Dolby Vision, mostra imatges inèdites i noves perspectives com càmeres situades sobre el mític vaixell de Dagoll Dagom. La banda sonora compta amb la participació de 53 músics de l’Orquestra Simfònica del Vallès, dirigits per Sergi Cuenca amb la supervisió de Joan Vives, i amb Albert Guinovart, autor de la partitura original, al piano. Dagoll Dagom i 3Cat han vlgut fer aquesta vegada no un simple enregistrament teatral com els nteriors sinó una nova experiència cinematogràfica... [+ informació]

Cinc produccions pròpies de 3Cat s'han endut premis en la 23a edició dels Premis Zoom de la Televisió i les Plataformes Digitals

Els programes «La travessa», «Titó» i els reportatges «La bona mort» i «Et faran un home» dels serveis informatius són els més destacats. A més els periodistes Helena Garcia Melero i Ramon Pellicer els han distingit amb el Premi d'Honor del certamen 2025, per la seva trajectòria i una carrera marcada pel rigor professional. Els premis Zoom de la Televisió i les Plataformes Digitals han distingit en la secció de ficció, s'han premiat dues produccions: «Los sin nombre», dirigida per Pau Freixas i coproduïda per Filmax i Movistar Plus i «Die Niechte des Polizisten», un film alemany dirigit per Dustin Loose amb producció de Wiedemann&Berg i SWR. En la categoria d'entreteniment han obtingt premis «La Travessa. Expedició Mediterrani». Una producció d'Aguacate & Calabaza Films i 3Cat presentada per Laura Escanes... [+ informació]

Dues obres inèdites de Johann Sebastian Bach s'han estrenat després de 300 anys a l'església de Leipzig on hi ha enterrat el músic

En aquest espai emblemàtic s'han pohut escoltar per primera vegada dues peces inèdites per a orgue que, després de tres dècades de recerca, han estat atribuïdes a Johann Sebastian Bach, segons els estudiosis de l'Arxiu Bach de Leipzig. Es tracta de dues obres de joventut de Bach, compostes fa 320 anys i descobertes el 1992. Les peces s'han interpretat a l'església de Sant Tomàs de Leipzig on va ser enterrat el compositor el 1750. Les dues peces es van trobar a la Biblioteca Reial de Brussel·les. S'hi va trobar peces del segle XVII que provenien de Turíngia, a l'est d'Alemanya, i es va plantejar que com a mínim un parell d'aquelles partitures anònimes i sense data podien ser transcripcions de composicions de Johann Sebastian Bach. Es tracta de dues xacones, una forma musical que Bach va practicar amb freqüència, compostes entre el 1702 i el 1704 durant la seva etapa a Arnstadt, el seu primer destí professional com a professor. Les obres han passat a ser part de l'índex de les obres de Bach catalogades com a Xacona en re menor BWV 1178 i Xacona en sol menor BWV 1179... [+ informació]

Reapareixen al Quebec les joies familiars dels Habsburg que van sortir el 1918 de la cambra del tresor del Palau Imperial de Viena

El setmanari Der Spiegel ho ha desvelat a partir d'una entrevista amb Carles d'Hagsburg, el nét de l'últim emperador d'Àustria. El nét assegura que ell mateix no sabia res sobre el parador de les joves fins que, fa un any, dos dels seus cosins el van informar sobre l'existència de l'amagatall. El tresor va desaparèixer el 1921 i des de llavors havien circulat molts rumors sobre on havia anat a parar, amb hipòtesis que anaven des del robatori fins a la possibilitat que els Habsburg l'haguessin venut. A les memòries publicades el 1966 per un comerciant suís de pedres precioses s'afirmava que el llegendari diamant conegut com El Florentino, que té la mida d'una nou, havia estat tallat a peces. El novembre de 1918, l'emperador Carles I va ordenar traslladar les joies familiars dels Habsburg des de la cambra del tresor del Palau Imperial de Viena cap a Suïssa. Segons Carles d'Habsburg, l'emperadriu Zita, vídua de Carles I, va portar les joies al Canadà en una maleta marró fins a l'amagatall del Quebec... [+ informació]

Dos cellers catalans distingits en el rànquing entre els cinquanta millors del món per visites de tast i per la valoració de l'espai i el producte

Els cellers Perelada, amb les instal·lacions a Peralada, a l'Alt Empordà, i el Gramona, amb les caves a Sant Sadurni d'Anoia, a l'Alt Penedès han estat distingits entre els cinquanta cellers considerats els millors del món. Això almenys és el que recull la relació per «The World's 50 Best Vineyards 2025» que els reconeix entre els vint-i-cin primers: el de Perelada s'incorpora enguany al rànquing i ocupa la posició vint-i-dos, mentre que el de Gramona se situa al número vint-i-cinc. La llista vol recollir les millors experiències de turisme enològic, de manera que posiciona llocs excepcionals per tastar vins líders en l'àmbit mundial. El celler de Perelada és definit com una carta d'amor líquida a la història i al patrimoni i el qualifica com un celler insígnia de l'Empordà que, a més, ofereix un viatge immersiu i experiencial. Pel que fa al celler de Gramona, el defineix com a artesans del temps i en destaca l'elaboració de vins escumosos des de principis del segle XX. També es remarca que totes les vinyes es gestionen segons principis orgànics i biodinàmics. Altres cellers d'entre el rànquing de la cinquantena, però situats a l'Estat espanyol, són el de Bodegas Ysios, de Laguardia, a La Rioja; el de Pago de Carraovejas, el de Bodegas Tio Pepe, el de Vivanco, de l'Abadía Retuerta i el de Marquès de Murrieta. ¿I el primer de la fila...? Doncs cal anar a Xile —on ara es debaten entre l'esquerra comunista i la ultradreta llatina— i es tracta del celler Vik, a la Vall de Millahue. Anar a fer una copa, cada vegada és més lluny i més car... [+ informació]

Airada napolitana amb ventijol català

¿Què té Eduardo de Filippo (Nàpols, 24 maig 1900 - Roma, 31 octubre 1984) que fascina tant el teatre català? Si fem memòria, trobem, entre alguna altra, les posades en escena de «La gran il·lusió», dirigida per Hermann Bonnín, el 1988, al Teatre Romea; «L'art de la comèdia», dirigida per Jordi Mesalles, el 1992, al SaT; i «Filomena Marturano», que Alfred Lucchetti, d'arrels napolitanes, va traduir i representar el 1995, a l'antic Teatre Goya, sota la direcció de Frederic Roda, i que en cinema, amb guió del mateix De Filippo, l'havia adaptat Vittorio de Sica, el 1964, però amb el títol «Matrimoni a la italiana», amb Sophia Loren i Marcello Mastroianni... [+ informació]

El do de fer galls fins a morir en l'intent

No hi ha cap dubte que la popular i excèntrica cantant nord-americana —ningú no pot dir que no ho fos— coneguda com a Florence Foster Jenkins (Wilkes-Barre, Pennsilvània, EUA, 1868 - Manhattan, Nova York, EUA, 1944) tenia el do de fer galls a discreció i va convertir l'art de desafinar en una icona contraposada a l'art selecte dels millors cantants lírics. El dramaturg anglès Peter Quilter, que ha estrenat les seves obres en més de quaranta països i que ha estat reconegut sobretot per l'oscaritzat biopic sobre Judy Garland, tant al teatre com al cinema, és qui va repescar i repopularitzar fa vint anys la que pejorativament ha estat coneguda com “la pitjor cantant del món” o, com diu el títol de la pel·lícula adaptada i protagonitzada per l'actriu Meryl Streep, amb el mateix títol patronímic «Florence Foster Jenkins»... [+ informació]

Polifonia futurista entre tenebres

De la mateixa manera que hi ha autors d'un sol llibre, cantants d'una sola cançó o intèrprets d'una sola obra, també hi ha companyies d'un únic espectacle. I quan es parla de la companyia Cor de Teatre, de seguida ve a la memòria el seu espectacle «Operetta» que, reposat i revisat l'any passat, ha tornat a tenir una gira intensa per diversos escenaris. Cor de Teatre s'ha guanyat a pols el lloc imprescindible que ara ja té dins de la programació teatral i musical del país i d'auditoris d'Europa on l'espectacle «Operetta», precisament, s'ha guanyat el cor, parlant de Cor de Teatre, dels espectadors... [+ informació]

Palestina i el setge de Gaza protagonitzen l'edició del World Press Photo que s'exhibeix com cada any al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona fins a mitjan desembre

Els conflictes a Gaza, Ucraïna, la crisi mediambiental, la migració i la polarització política són alguns dels temes protagonistes que es poden veure fins al 14 de desembre a l'exposició World Press Photo 2025 al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), l'any en què el premi compleix 70 anys. L'autora de la fotografia guanyadora d'enguany, d'un nen palestí que va perdre els dos braços en un bombardeig israelià a Gaza, és la fotògrafa palestina Samar Abu Elouf, que amb motiu de l'exposició del World Press Photo ha visitat Barcelona i el CCCB. L'autora diu que va fer la foto durant la mitja hora justa que entrava el sol per la finestra de la seva habitació... [+ informació]

La musicalitat de la llengua que flueix com un doll d'aigua

Em fa l'efecte que la versió que el director Xavier Albertí (Lloret de Mar, La Selva, 1962) ha fet de l'obra «La corona d'espines» de Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894 - 1961), vol ser sobretot una peça de cambra per deixar que la musicalitat i la potència del vers i la llengua de Sagarra ocupin tot l'espai i no els distreguin ni res ni ningú. Però les crcumstàncies són les que són i com que Josep Maria de Sagarra es mereix una Sala Gran perquè després no diguin que no es tenen en compte els noms del patrimoni nacional —el seu fill i màxim defensor Joan de Sagarra mort fa sis mesos i revalidat ara per la seva néta n'hauria estat ben satisfet si ho pogués veure—, el muntatge d'Albertí ha hagut d'adaptar-se a una mena de “grandeur”, però a la catalana... [+ informació]

Influenciador celestial

La nova proposta agosarada del dramaturg Miquel Mas Fiol (Sa Casa Blanca, Palma, Illes, 1996) vol posar el dit a la nafra de la plaga dels influenciadors —personatges coneguts amb l'anglicisme de l'àlies “influencers”— que com el seu nom d'ofici virtual indica intenten amb els seus sopars de duro influir o manipular els milers de seguidors o ànimes de càntir que tenen a les xarxes fent-los creure que allò que ja deien els avis era veritat: es poden lligar gossos amb llangonisses. D'estafadors de guant blanc n'hi ha hagut tota la vida. El que passa és que evolucionen i milloren el mètode i l'estratègia. I, fins ara, el cim més alt l'han aconseguit colonitzant les xarxes i apoderant-se sobretot dels usuaris més joves, sempre delerosos de trobar més enllà de la pantalla el que no els ofereix el món real... [+ informació]

Es renova el programa de Barcelona amb les Fàbriques de Creació amb una mesura que impulsa una nova governança per establir un model de finançament i apostar per la internacionalització

 Cada equipament tindrà un consell de la Fàbrica propi que garantirà la transparència i la qualitat en la gestió. A més, la xarxa incorporarà projectes associats per sumar diversitat i complicitats al territori. En paral·lel, les fàbriques reforçaran la seva presència internacional amb programes específics. La xarxa compta amb 11 Fàbriques en 6 districtes de la ciutat de Barcelona, més de 27.000 m² dedicats a la creació. Durant el 2024 ha acollit 817 projectes artístics, 1.354 activitats de difusió, i és un model pioner al món que ha servit d’inspiració a altres iniciatives. Ara l’Ajuntament de Barcelona es compromet a finançar fins al 60% del pressupost de cada Fàbrica, amb una inversió global anual de 3 milions d’euros en activitats i 1 milió en infraestructures per al 2026. Aquesta actualització, impulsada per l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB), consolida un ecosistema cultural que ha esdevingut referent a nivell local i internacional. La nova mesura de les Fàbriques de Creació recull l’experiència acumulada durant gairebé dues dècades des de la posada en marxa del programa, i incorpora criteris renovats de gestió, missió i relació amb l’ecosistema creatiu. Per primera vegada, es defineixen amb claredat els requisits per formar part de la xarxa, amb especial èmfasi en la vocació pública, la independència de gestió i la capacitat d’impacte territorial... [+ informació]

Un musical sobre Antoni Gaudí en el seu centenari amb lletra de Jaume Viñas, música de Marc Sambola i direcció de Martí Torras farà una gira durant el 2026 per més de trenta ateneus programat per la Federació d'Ateneus de Catalunya

La companyia La Tremenda i la Federació d’Ateneus de Catalunya (FAC) han programat la producció de l’espectacle «L’arquitecte prohibit», un musical de Jaume Viñas amb música i lletres de Marc Sambola que es representarà en trenta-tres teatres d’ateneus. Dirigida per Martí Torras Mayneris i interpretada per Clàudia Abellán, Paula Amell, David Bonilla, Arnau Fà, Lu Martín, Abril Morera, Gerard Portolés, Queralt Sánchez i Alba Serrano, el musical es basa en la figura de l'arquitecte Antoni Gaudí per commemorar el centenari de la seva mort durant el 2026. «L'arquitecte prohibit», que s’estrenarà el 31 de gener al teatre de l’Ateneu Unió de la Colònia Güell i, posteriorment, girarà pels escenaris de la Xarxa de Teatres d’Ateneus de Catalunya (XTAC), és un homenatge crític i poètic al llegat de Gaudí... [+ informació]

Tercera temporada de l'obra «Lluna plena» adaptada i dirigida per Àlex Rigola sobre de la novel·la d'Aki Shimazaki i interpretada per Andreu Benito, Luisa Castell, Miranda Gas i Ernest Villegas al Heartbreak Hotel

“Sota un cirerer florit...” cantava un jove Joan Manuel Serrat temps era temps. I recordant la seva lletra, sembla que sigui una premonició de la banda sonora de l'argument que l'autora japonesa Aki Shimazaki (Gifu, Japó, 1954), resident al Quebec i que escriu bàsicament en francès, publiqués anys després «Lluna plena» (Empúries, 2022), la novel·la en la qual es basa aquesta adaptació teatral d'Àlex Rigola. “Com si s'estronqués la vida —deia Joan Manuel Serrat—, quan tu vas tancar la porta em va quedar l'ànima morta i em vas deixar amb les mans buides. (...) I així vaig viure amb les mans buides i el cor patint. No em quedava res, només somniava sota un cirerer florit.» Amb aquests versos de Serrat ja dono a entendre quin és el rerefons de «Lluna plena» d'Aki Shimazaki. Els protagonistes són en Tetsuo i la Fujiko, dos delicats i suggerents personatges que il·luminen l'actor Andreu Benito i l'actriu Lluïsa Castell... [+ informació]

Deu sales del Centre d'Art Amatller del Passeig de Gràcia de Barcelona exposen els bestiaris medievals sota el lema «La biblioteca fantàstica de les bèsties»

Aus fènix, dracs, harpies, grius, balenes, abelles, formigues, paons, pelicans, sirenes, xais, centaures, unicorns, basiliscs, elefants, panteres, lleons... tots formen part dels bestiaris fantàstics i d’un univers simbòlic que dels llibres va passa a capitells, pintures, escultures, tapissos, entre altres elements artístics. A banda de les sales habituals del Centre d'Art Amatller, veïna de la Casa Batlló, al Passeig de Gràcia de Barcelona, l'exposició «La biblioteca fantàstica de les bèsties» inclou també una experiència immersiva en una sala de 300 metres quadrats. En aquest espai, el visitant s’impregna d’animals i criatures que van formar part de l’imaginari medieval i que van copar les pàgines dels bestiaris originaris de l’edat mitjana que eren un compendi d’animals reals o fantàstics carregats de significats simbòlics... [+ informació]

Quarta temporada de l'espectacle «La paella dels dijous» de Cristina Clemente amb Jordi Andújar, Lloll Bertran i Núria Cuyàs dirigit per Muguet Franc a El Maldà

D'arrossos n'hi ha de moltes menes: l'arròs llarg, l'arròs bomba, l'arròs rodó, l'arròs ecològic, l'arròs integral... i fins i tot, com un signe dels temps, l'arros sushi i l'arròs salvatge. A les Terres de l'Ebre, on hi ha els de cal Nomen, empresa col·laboradora d'aquest espectacle, us ho explicaran. I també ho expliquen, amb l'excusa de l'arròs, els tres protagonistes d'aquesta comèdia de la dramaturga Cristina Clemente (Barcelona, 1977), tres bones persones de la Vila de Gràcia: la Mercè, la mare, i el Guifré (casat) i la Lia (soltera), els seus dos fills, perquè, a la vida, com a l'arròs, també hi ha vides llargues, vides bomba, vides rodones, vides ecològiques, vides integrals i, ¿per què no si són un signe dels temps?, vides sushi i vides salvatges. La Mercè, separada de fa temps, és de les gracienques que porta la senyera dins el cor i ho expressa amb motius arreu del pis on les quatre barres no hi falten... [+ informació]

Desencís mil·lenista càustic i gamberro

Quan ja s'està pensant en com s'anomenarà la pròxima generació, ens centrem, de moment, en l'anomenada “Generació mil·lenista” o també “Generació Y”, que correspon als encara anomenats joves nascuts entre els anys 1980 i 2000, els últims, doncs, del segle XX. Aquests han deixat enrere els que pertanyien a l'anomenada “Generació X”, la dels que ara ja freguen la frontera dels cinquanta i que van ser fruit del boom de la natalitat després de la Segona Guerra Mundial. El dramaturg i director illenc, Miquel Mas Fiol (Sa Casa Blanca, Palma, 1996), un dels mil·lenistes, fa quatre anys que ha anat creant una trilogia sobre el desencís, la frustració, la incertesa i la foscor a la qual s'ha hagut d'enfrontar la seva generació sense acabar de veure mai la llum al túnel de sortida. I per bastir un projecte com aquest («Trilogia de la condició “Millennial”») s'ha agafat a la solidesa de tres clàssics universals: «Càndid o l'optimisme», de Voltaire; «Les penes del jove Werther», de Goethe; i «Els miserables», de Victor Hugo... [+ informació]

Torna ara al Teatre Coliseum la versió d«El Tenoriu» amb Sílvia Abril, Andreu Buenafuente, David Olivares, Anna Bertran i Roger Julià, amb dramatúrgia d'Israel Solà i direcció de Carles Sans

Els Buenafuente fan una francesilla. S'ho passen bé. Tots. I és el més important. Fa la impressió que els Buenafuente (la Sílvia i l'Andreu, hi falta la petita Joana que hauria fet el ple) han reunit uns quants amics (bé, és un dir, en tot cas, molts amics perquè tenen totes les localitats exhaurides abans d'aixecar el teló!) i s'han proposat fer-los passar una bona estona com si fessin teatre de saló al menjador de casa. Sense sofisticacions. Amb moltes ganes de ser graciosos més que només caure en gràcia. Fins i tot quan cau el teló, cau, de debò. I tot sempre tirant de veta del carisma universal de Don Juan, convertit aquí en Don Juan Tenorio Buenafuente... [+ informació]

Tercera temporada de l'obra «La trena» de Laetitia Colombani amb Cristina Genebat, Marta Marco, Aida Oset i Clara Segura al Teatre Goya

Una trena està formada per tres badies que s'entrellacen relligant estretament una porció de cabell. Aquesta és l'estructura simbòlica que fa servir l'autora francesa Laetitia Colombani (Bordeus, la Gironda, França, 1976) en la seva novel·la «La trena (La tresse)» de la qual l'Editorial Salamandra va adquirir els drets i, des del 2018, la va expandir tant en català com espanyol. «La trena» s'ha convertit en un dels fenòmens literaris dels anys de tancament per la pandèmia. I s'ha convertit també en un best-seller internacional. No és estrany, doncs, sinó reconfortant, venint d'on venim, que l'adaptació teatral que han fet l'actriu i traductora Cristina Genebat i l'actriu Marta Marco, després d'una idea d'elles dues a més de l'actriu Clara Segura i Bet Orfila (de La Perla 29), sigui de les poques estrenes de la nova temporada que ha recuperat les sessions exhaurides i fins i tot l'enyorada venda anticipada. Però encara és més reconfortant la reacció dels espectadors que, després de gairebé dues hores de representació, s'aixequen en massa, com si tinguessin una molla al seient, per aplaudir dempeus l'obra que el quartet d'intèrprets format per Cristina Genebat, Marta Marco, Carlota Olcina / Aida Oset (2025) i Clara Segura han elaborat a partir de la novel·la de l'autora francesa... [+ informació]

Que Santa Llúcia els conservi la vista

Aquest any, per primera vegada en 74 anys, no hi haurà la que s'havia conegut tradicionalment com La Nit de Santa Llúcia, aquella que atorgava alguns dels premis literaris més antics i reconeguts de les lletres catalanes, com el Sant Jordi de novel·la o el Carles Riba de poesia. La Nit de Santa Llúcia, que organitzava en solitari Òmnium Cultural, havia passat per diferents etapes: des de la inicial, en clandestinitat, el 1951, inventada per l'editor de Selecta i fundador de la Llibreria Catalònia, Josep Maria Cruzet, amb l'atorgament del premi Joanot Martorell de novel·la que publicava l'editorial Aymà. En van dir de Santa Llúcia perquè rememorava la mort el 13 de desembre del 1926 del jove escriptor de trenta anys Joan Crexells, nom també d'un dels premis literaris que encara s'atorguen actualment des de l'Ateneu Barcelonès. No va ser fins al 1960 que la Nit de Santa Llúcia va instituir el premi Sant Jordi de novel·la, una iniciativa que va anar de bracet amb la fundació, un any després, d'Òmnium Cultural. Les Nits de Santa Llúcia, fins al 1971, se celebraven amb un sopar anomenat “literari” a Barcelona... [+ informació]

La Nit de Santa Llúcia deixa la tradicional efemèride del mes de desembre i coincidint amb els 75 anys es convertirà en la Nit de les Lletres Catalanes renovada en una gala que emetrà TV3 des del MNAC el mes de març del 2026

Òmnium Cultural i l’Institut d’Estudis Catalans coorganitzaran a partir d'ara la Nit de les Lletres Catalanes, que tindrà lloc al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) el 14 de març de 2026, en aquesta primera edició tot i que posteriorment es vol avançar al mes de febrer. La nit de premis tan veterans com el Sant Jordi de novel·la o el Carles Riba de poesia sempre es feia, des de l'any 1951, al voltant del 13 de desembre, festivitat de Santa Llúcia. Ara es cancel·la l'edició del 2025 i a partir del 2026 es renovarà definitivament com a Nit de les Lletres Catalanes, amb un mou model, més gran i més espectacular, i una primera gala, retransmesa per TV3 després del TNVespre, el dissabte 14 de març del 2026, des de la Sala Oval del MNAC. L'acte comptarà també amb el suport del Departament de Cultura, a través de la Institució de les Lletres Catalanes, i del Departament de Política Lingüística, entre altres institucions i patrocinadors privats. Es mantindran els premis habituals amb la particularitat que el Sant Jordi de novel·la passa de 65.000 € a 75.000 € i s'hi afegiran altres premis que s'atorguen al llarg de l'any (Òmnium Millor Novel·la de l'Any o Montserrat Franquesa de Traducció del PEN Català) i la creació de nous premis com l'Àngel Guimerà de literatura dramàtica dotat amb 15.000 € i el premi Lo Somni al nou talent literari (obra inèdita), convocat per La Magrana, dotat amb 10.000 € desvinculats dels drets d’autor... [+ informació]

Els Països Baixos tornaran a Egipte una escultura de 3.500 anys d'antiguitat que va ser confiscada en una fira d'art neerlandesa presumptament robada

L'anunci arriba després de la inauguració del Gran Museu de Guiza a Egipte, presentat com el museu arqueològic més gran del món. La peça que es tornarà va ser robada i exportada il·legalment, probablement durant els disturbis de la Primavera Àrab del 2011. Es tracta del bust que representa un alt funcionari del regnat del faraó Tuthmosis III (1479-1425 aC). L'escultura va ser confiscada en una fira d'art neerlandesa a Maastricht el 2022 després que algú avisés anònimament les autoritats sobre el seu origen il·lícit. Una investigació de la policia neerlandesa i la inspecció del patrimoni cultural va confirmar que l'escultura havia estat saquejada i retirada de manera il·lícita d'Egipte. L'antiquari que tenia la peça la va lliurar voluntàriament després de la investigació... [+ informació]

El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca l'octubre del 2025 amb 31.345.260 visitants que han fet 68.110.555 consultes i àudios de pàgines

Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 31 d'octubre del 2025, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli» —entre altres monogràfics d'informació cultural—, així com els àudios dels pòdcasts de «Clip de Teatre» i «El cafetó» a través de les plataformes Spotify, Anchor, Ivoox, Google YouTube Podcast i Apple Podcast, a més de les plataformes de lectura dinàmica «Issuu» i «Calameo», i les interaccions amb les diferents xarxes socials de les plataformes de «Twitter (X)», «Facebook», «Threads», «Instagram» i «Canal WhatsApp» ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el mes d'octubre del 2025, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada des de l'inici (25 anys, 7.832 edicions) de 31.345.260 visitants i 68.110.555 consultes de pàgines i àudios. Actualment es té una mitjana diària de 12.321,8 visites de pàgines (11,33 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 10 minuts i 47 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 18.025 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, connectats des de 143 països més, entre els quals destaquen, pel nombre de visites... [+ informació]

De multiplicar pans i peixos a multiplicar Nocilla

Deien: “Crieu fills i us sortiran corbs!”. Però aquests eren altres temps. Ara, la criança és una de les assignatures més difícils de l'ésser humà: calen manuals d'ajuda, preparació psicològica, ensinistrament en les arts de la neteja quotidiana corporal, fortalesa per aprendre a passar les nits despert i, més endavant, saber trampejar la corda fluixa entre l'excés de proteccionisme i l'excés d'autonomia personal. Superat el màster en criança, la maledicció dels corbs ha passat a millor vida. Als pares protagonistes d'aquesta comèdia d'humor negre i de rerefons psicològic de l'actor, director i dramaturg Josep Julien (Barcelona, 1966), que va guanyar fa tres anys el premi de teatre Ciutat d'Alzira, viuen aquesta incertesa dominats per la passió d'aconseguir la pilota d'or de la criança... [+ informació]