Bestialment descol·lapsats

TV3 —o «3Cat» o «3CatInfo» o el que diguin que diuen que es dirà— no deixa mai de sorprendre. No n'hi havia hagut prou amb el xoc del canvi d'infografia d'El Temps —afortunadament rectificat i millorat amb nota al cap de vuit dies, bravo!— que encara reservava als seguidors les nits d'un cap de setmana ple de sorpreses. Per una banda, la nova etapa del programa dels dissabtes a la nit, «Col·lapse», que, malgrat que continua sent de la mateixa productora La Manchester, ha rellevat el presentador Ricard Ustrell (115 nits) per acomboiar el retorn del veterà Jordi González a allò que ell anomena casa seva i on s'estima més tornar. Perquè quedés clar, l'entrada va ser contundent per als que els falla la memòria: «9.125 nits després, en la meva llengua i a TV3, us dic bona nit!», va dir Jordi González. Per cert, ara que hi ha hagut en els nous informatius caiguda massiva de corbates, ell —com casualment havia fet 24 hores bans la Melero —qui sap si en senyal de rebel·lia— en lluïa una de ben senyora! El nou «Col·lapse» manté l'esperit de l'anterior etapa... [+ informació]

La conferència mundial Mondiacult organitzada per la Unesco acabarà amb la Declaració de Barcelona després de reunir a la capital catalana 150 ministres de Cultura de tot el món tret dels EUA i Israel per voluntat pròpia

Barcelona ha acollit, per primera vegada, Mondiacult, la principal conferència mundial sobre polítiques culturals i desenvolupament sostenible, organitzada per la Unesco. Durant tres dies ha reunit a la capital catalana uns 150 ministres de Cultura de tot el món. No hi són els Estats Units —que no forma part de la Unesco per decisió del president Trump— ni tampoc Israel, que no s'hi ha inscrit. Sí que hi ha, en canvi, representació de Palestina, que la Unesco té reconeguda com a estat membre. Rússia i Ucraïna també estan inscrites. A banda de les representacions ministerials, també hi participen professionals de la cultura, artistes, acadèmics i representants de la societat civil. En total es preveuen uns 2.500 assistents... [+ informació]

La població empordanesa de Portbou rehabilitarà l'antic Ajuntament i les escoles velles per transformar-los en un espai a la memòria de Walter Benjamin

El projecte compta amb el suport de la Generalitat de Catalunya que hi invertirà 4,43 milions d'euros. L'acord preveu que el departament de Territori assumeixi les despeses de les obres i que el departament de Justícia s'encarregui de la gestió de l'equipament a través del consorci del Museu Memorial de l'Exili (MUME), amb seu a la Jonquera. El ministeri de Cultura espanyol s'ha encarregat de la redacció del projecte i també participarà de forma activa en les següents fases. La idea del memorial és difondre l'obra de Walter Benjamin i el seu llegat contra els discursos d'odi. L'objectiu d'aquest espai és oferir a la ciutadania un equipament per difondre la figura del pensador i posteriorment promoure l'estudi de les seves obres i conèixer el seu llegat. A més, també busca reforçar el vincle de Walter Benjamin... [+ informació]

Quan la primavera ressuscita

És així de seductor: la majoria, per no dir tots els espectadors, surten de l'espectacle «La mort i la primavera» de La Veronal dient en veu baixa o pensant en silenci que no han entès res. És el millor elogi que se li pot fer a un espectacle inclassificable perquè «La mort i la primavera» que l'escriptora Mercè Rodoreda va deixar com a testament és, en la seva versió literària, un devessall de llengua, de somnis, de prosa poètica i de llibertinatge absolut de la literatura que va fer que l'autora la tingués més de vint anys en reserva i que no veiés la llum en vida seva sinó tres anys després, el 1986, i encara de la mà de l'editora Núria Folch i Pi, parella i vídua de Joan Sales, editor i impulsor del reconeixement de Mercè Rodoreda. La companyia La Veronal del coreògraf —jo diria més aviat del creador multidisciplinar— Marcos Morau, nom artístic del valencià Marcos Mora Ureña (Ontinyent, Vall d'Albaida, País Valencià, 1982) ha fet una cosa semblant a Rodoreda: a partir de la impressió de la lectura... [+ informació]

El nou Victoria Museum que ha obert a Barcelona una col·leccionista ucraïnesa descobreix en una exposició com vestien les persones fa més d'un segle

Ha obert a Barcelona (al carrer Junta del Comerç, 17) el Victoria Museum, una iniciativa de la col·leccionista ucraïnesa Victoria Lysenko que amplia així el seu espai expositiu vuit anys després d'haver obert el museu mare a la ciutat de Kíiv. La primera exposició del Victoria Museum aplega un miler de peces entre vestits, calçat, accessoris, joies, ventalls i altres objectes, que abasten des de la dècada del 1830 fins al 1920. Els vestits, comprat en botigues i mercats d'antiguitats, han estat restaurats i conservats amb la tecnilogia més moderna. Malgrat que el contingut és bàsicament de fa cent anys, també hi ha alguna peça contemporània com per exemple un vestit amb dibuixos d'infants ucraïnesos que han patit la guerra. La llenceria és una de les seccions destacades del Victoria Museum... [+ informació]

Vine, Greta!

La nostàlgia, a vegades, fa fer coses com aquestes. Per exemple, disset anys després de «Vinagre», una sèrie estrenada a TV3, feta d'esquetxos i protagonitzada per Bruno Oro i Clara Segura, convertida ara en una mena de “remake” de títol gastronòmicament més elaborat: «Vinagreta». Després que, fa cinc anys, els mateixos dos intèrprets ja van recordar «Vinagre» amb una adaptació teatral al Teatre Romea, que va tenir el beneplàcit dels espectadors que s'havien fet grans anys abans amb els seus esquetxos televisius, ara han tornat a mirar de repescar aquells mateixos espectadors i, si pot ser, els més joves, amb una nova minisèrie de 8 episodis —en el moment d'aquest escrit, només disponibles els 4 primers a la plataforma 3Cat— on, gràcies a la caracterització, fa la impressió que, per als dos intèrprets, no hagin passat els anys... [+ informació]

Montjuïc deixa enrere la sequera dels últims tres anys i recupera la Font Màgica per La Mercè després d'una profunda rehabilitació del mecanisme que recull l'aigua freatica que hi puja des del Gran Teatre del Liceu

La Font Màgica de Montjuïc, projectada per Carles Buïgas amb motiu de l'Exposició Universal del 1929, es posa de nou en marxa a tres anys vista de la commemoració del seu centenari. Amb unsistema pioner i singular a l'època es va aconseguir il·luminar l'aigua amb diferents gammes cromàtiques, en un moment que no existien els llums de colors. El sistema que continua vigent avui en dia consisteix en un centenar llarg de claraboies situades sota l'aigua i repartides per tota la font. Darrere, hi ha 120 prismes pentagonals amb vidres de colors que quan giren donen les diferents tonalitats a l'aigua. Un efecte que, unit a les diferents opcions de fer brollar l'aigua, permet que la Font Màgica de Montjuïc... [+ informació]

El Museu Nacional de Praga exposa per primera vegada a Europa les restes de dos homínuds de més de tres milions d'anys d'antiguitat

Els dos individus se'ls ha batejat amb el noms de Lucy i Selam. La Lucy té 3,2 milions d'anys però havia sortit poc de la seva seu que és a Etiopia. És la primera vegada que les restes arriben a Europa i la mostra, cedida pel Museu Nacional d'Etiòpia es titula «Les persones i els seus avantpassats». La Lucy, que es considera una de les troballes més emblemàtiques en l'estudi de l'evolució humana, ja va creuar fronteres una vegada per formar part d'una mostra als Estats Units entre el 2007 i el 2013, i és la segona vegada que s'exposa a l'estranger. Les restes de la Selam són les d'una nena de dos anys de vida que va viure uns 150.000 anys abans que la Lucy i tampoc no havia sortit mai de la seva terra. Quan la van descobrir el 1974, la Lucy, que feia 1,1 metres d'alçada, pesava 29 quilos i es calcula que va morir entre els onze i els tretze anys, va ser considerada l'àvia de la humanitat pels seus 3,2 milions d'anys d'antiguitat... [+ informació]

Surten a la llum documents en català de fa dos segles que van ser robats per corsaris britànics a la Mediterrània i que es van quedar a la Torre de Londres

Segons ha desvelat en exclusiva 3CatInfo, l'Arxiu Nacional de Londres ha localitzat diversa documentació en català amb cartes que mai van arribar a la seva destinació i que els corsaris britànics en cinc vaixells van robar al mercant Sant Magí que navegava de Barcelona a Lisboa i que va ser capturat a tocar del cap de Sao Vicente, al sud de Portugal. Era el 13 d'octubre del 1747. El Sant Magí transportava panses, sacs d'avellanes, brandi i molts documents. Altres documents recuperats ara van ser requisats a vaixells catalans i espanyols entre el 1652 i el 1815. Aquest lot inclou cartes personals i documents oficials entre els quals els que transportava el Sant Magí. La majoria de les cartes relaten enyorances, problemes familiars o sol·licituds de compres. La Torre de Londres ha amagat durant anys... [+ informació]

Hi ha un temps d'enrunar i un temps de construir

Quan la compayia Complicité, amb Simon McBurney, va presentar la seva versió d'«El Mestre i Margarita» al mateix Teatre Lliure de Montjuïc, el 2012, dins el Festival Grec, es van fer algunes comparacions amb la versió dramatúrgica de la novel·la «2666» de Roberto Bolaño, que havia fet Àlex Rigola. Ara que Àlex Rigola ha adaptat «El Mestre i Margarita» els papers s'han capgirat i qui sap si hi haurà també la temptació de comparar la seva versió amb la que es va veure dels de la Complicité. Advertim, però, que cada sastre fa el seu nus i que cada guerra fa sa terra. En tot cas, l'exploració d'aquesta obra clàssica de Mikhaïl Afanasievitx Bulgàkov (Kíiv, Ucraïna, 1891 - Moscou, Rússia, 1940), considerada la més rellevant de la literatura russa del segle XX, no s'acaba d'esgotar mai... [+ informació]

Mapes per pintar

Hi ha editorials de material escolar que ofereixen la possibilitat d'acolorir mapes per donar vida a espais geogràfics. Es trobaven en temps del blanc i negre, se'n troben encara ara i fins i tot n'hi ha de digitals. Ens faltaven, esclar, els mapes de la nova TV3 que, arran de l'espectacular renovació de platós, el sistema d'emissió d'última gneració, el refet web del nou 3CatInfo i l'impuls interactiu de les xarxes, ha sorprès els fidels seguidors de la secció d'El Temps, amb una infografia geogràfica trista, grisa, fosca i plena de xifres minúscules no aptes per a curts de vista amb les temperatures i els símbols que semblen més un aparador de rebaixes de supermercat que no pas una informació que entri per la vista. Les expectatives sobre el rentat de cara de TV3, la fusió de l'antic 3/24 amb Catalunya Informació —dues marques que han passat a millor vida— i la nova imatge dels Telenotícies i els espais informatius... [+ informació]

Ànec mut a la caldera de Pere Botero

S'acosta Nadal, és cert. No només pel calendari de tardor i hivern, que ja punteja, sinó també dins la trama de ficció que ha recreat l'actor i dramaturg Ramon Madaula (Sabadell, 1962) fent una mirada al temps feliç de la infància quan ell, com també l'actor Jordi Boixaderas (Sabadell, 1959) —vallesans d'arrel els dos i companys de batalla i forca en aquesta obra— eren espectadors embadalits d'«Els Pastorets» de la Faràndula de Sabadell amb el miratge del popular i bonàs senyor Virgili a la vida real, que hi feia de terrible Satanàs a la ficció. «Els bons» és una comèdia amable que té l'avantatge que juga amb la referència popular de l'obra de Josep Maria Folch i Torres i el coneixement que molts espectadors en tenen gràcies a les múltiples representacions que se'n fan pels escenaris catalans quan arribi Nadal amb companyies amateurs [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. És evident que sense dos actors de primera fila com Ramon Madaula (que és també l'autor) i Jordi Boixaderas, a més de la direcció de Paco Mir (aura Tricicle), la cosa no tindria l'efecte que té, que és molt aura i molt ben aplaudida en diverses ocasions de la representació quan Jordi Boixaderas es transforma escènicament en el dimoni d'«Els Pastorets» i deixa anar, forca en mà damunt del pedrot de cartó pedra, alguns dels fragments més satànics i carregats de maldat... [+ informació]

El pasdoble «Amparito Roca» commemora el seu centenari i celebra que hagi estat adoptat per la gran majoria de comparses de festes majors catalanes

El repertori musical de moltes festes és el pasdoble «Amparito Roca» del qual enguany es commemora el centenari. És una de les peces més populars de la música tradicional que s'interpreta en festes majors o altres esdeveniments de caràcter festiu. Els directors musicals remarquen que la seva popularitat es deu al fet que té la mateixa estructura que altres pasdobles, però aquest és fàcil de recordar i de cantar, i a més, és una peça que es toca molt. En algunes ciutats fins i tot s'ha convertit en una mena d'himne popular, com Montblanc, a la Conca de Barberà, o Vilanova i la Geltrú, al Garrag, o Tarragona, al Tarragonès. El pasdoble «Amparito Roca» és una composició del músic barceloní Jaume Teixidor. El va compondre l'any 1825 quan treballava com a professor a la població de Carlet, al País Valencià i sembla que inspirat en una aluma de piano que tenia i que es deia, esclar, Amparo Roca. A Carlet es van reunir un mile de músics per homenatjar el centenari de la peça... [+ informació]

Es localitzen les que es consideren les mòmies més antigués del món datades almenys 10.000 anys enrere al sudest asiàtic i preservades amb el mètode del fum

Es tracta d'un procés anterior a les momificacions del desert d'Atacama, a Xile, o les d'Egipte, que ha arribat fins a comunitats modernes d'indígenes d'Austràlia i Nova Guinea. Fa més de 10.000 anys, societats de caçadors-recol·lectors preneolítiques del sud-est asiàtic i el sud de la Xina feien servir el fum per assecar i conservar els seus morts. Molt abans de viure en assentaments fixos, els humans ja demostraven el respecte i record pels seus éssers estimats preservant-los en tombes un cop morts o conservant els seus cadàvers, almenys durant un temps, mitjançant la momificació. Un equip encapçalat per científics de la Universitat Nacional d'Austràlia (ANU) i de la Xina, el Japó, el Vietnam i Indonèsia, han trobat els que es consideren els cadàvers momificats més antics del món, que són l'evidència que el fumat és la forma de momificació més antiga que han fet servir els humans. Els investigadors han estudiat 54 enterraments preneolítics d'11 jaciments del sud de la Xina i dels sud-est asiàtic, el més antic dels quals data de fa 14.000 anys al Vietnam. Tenen en comú que s'han trobat en postures ajupides i a la gatzoneta i no estirats, com en els enterraments neolítics posteriors. La hipòtesi és que abans de ser enterrats, els cadàvers se sotmetien a un lent assecament amb fum sobre el foc... [+ informació]

Un quadre robat pels nazis a Amsterdam ha estat localitzat prop de 80 ays després a l'Argentina per l'atzar de les fotografies d'un anunci immobiliari

L'obra del pintor italià Giuseppe Ghislandi (1655-1743) «Retrat d'una dama», ha estat desapareguda des de l'any 1946. Ara, per atzar, s'ha localitzat penjada al menjador d'una casa d'una de les filles d'un exfuncionari nazi, a l'Argentina, gràcies a una recerca del diari neerlandès AD i a partir d'un anunci immobiliari d'aquest habitatge. El quadre formava part de la prestigiosa col·lecció del comerciant jueu Jacques Goudstikker, que va morir el 1940 quan fugia dels nazis. La seva galeria a Amsterdam, amb més de 1.100 peces, va ser liquidada a preus de saldo entre alts càrrecs del Tercer Reich, entre ells el mariscal Hermann Göring. El quadre de Giuseppe Ghislandi va acabar en mans de Friedrich Kadgien, un funcionari nazi proper a Göring i membre de la SS, que va fugir primer a Suïssa i després a l'Amèrica del Sud. Es va establir a l'Argentina i va morir el 1978 a Buenos Aires. Experts de l'Agència Neerlandesa del Patrimoni Cultural (RCE) garanteixen que no és una còpia. El cas es podria convertir en un procés legal prolongat si les actuals propietàries es neguen a lliurar-lo. Els hereus legítims han notificat formalment la reclamació després de la publicació de la notícia... [+ informació]

L'arxiu dels refugiats palestins es custodia en un soterrani d'Amman després que va ser rescatat en secret per l'Agència de les Nacions Unides per als Refugiats de Palestina amb el suport de l'exèrcit de Jordània

A l'inici de la guerra de Gaza, l'Agència de les Nacions Unides per als Refugiats de Palestina va rescatar confidencialment i amb el suport de l'exèrcit de Jordània tota la documentació que va poder i la va deixar en custòdia a Amman, Jordània. En un soterrani d'un dels edificis que té l'Agència a Amman, a la capital hi ha un miler de caixes que contenen part de l'arxiu històric dels refugiats palestins des del 1950. Des d'aleshores, l'organització abasta fins a cinc generacions i documenta naixements, matrimonis, migracions i morts. També els serveix per reconèixer els drets que els pertoquen com a refugiats. Els més antics daten de poc després de la Nakba, quan milers de palestins van ser expulsats de la seva terra, i serveixen per provar l'estatus de refugiat. Tota la documentació està digitalitzada. Tot l'arxiu està protegit amb un fort sistema de seguretat i càmeres de videovigilància. A més, tots els treballadors han signat un document de confidencialitat. De fet, la vintena de treballadors d'aquesta oficina no tenen permès ni mirar ni llegir la informació dels documents. Només la poden escanejar i, després, els responsables de l'oficina són qui els llegeixen i processen... [+ informació]

Una antiga fàbrica de ventiladors i la sala La Gleva es fusionen en el nou espai Teatres del Farró al barri de Sant Gervasi de Barcelona

Iniciativa d'Albert de la Torre, creador amb el seu fill Daniel i la seva companya Bàrbara Granados del Teatre La Gleva, al carrer del mateix nom i amb nou anys de recorregut, obren un nou espai al barri de Sant Gervasi de Barcelona, a la plaça Mañé i Flaquer, La Fàbrica. Els dos espais es coneixeran a partir d'ara amb el nom Teatres del Farró. La Fàbrica era una antiga fàbrica de ventiladors que ha estat rehabilitada amb una sala o dues, segons la disposició de l’espai, i que pot arribar a un aforament de 200 espectadors. La inauguració, a partir del 16 de setembre, acull l'obra «Freshwater», que és l'única obra teatral de Virgina Woolf i que no s'havia estrenat mai aquí. Ara, amb dramatúrgia de Lluïsa Cunillé i Albert Arribas, amb les interpretacions de Míriam Alamany, Paula Blanco, Cristi Garbo, Mario Gas, Antònia Jaume, Lala, Carles Martínez, Marta Ossó, Pep Munné, i els mateixos promotors dels Teatres del Farró, Albert de la Torre i Daniel de la Torre, amb una trama que és un homenatge a les arts escèniques. Els Teatres del Farró tenen la previsió d'oferir una trentena d'espectacles al llarg de la temporada, amb una quarta part de produccions pròpies... [+ informació]

Una nova etiqueta d'eficiència energètica per a mòbils i tauletes permetrà saber a partir d'ara la durada prevista de la bateria amb l'objectiu de reduir-ne el consum

Cada vegada que s'adquireixi un nou mòbil es podrà saber, a partir d'ara, la seva eficiència energètica des de si l'aparell és totterrey o si es pot trencar fàcilment, quantes hores resistirà la bateria i quan de temps de vida pot tenir a ple rendiment. Tota la informació s'especificarà en una targeta energèrtica que els fabricants han d'adjunta amb els dispositius des d'aquest estiu. A les botigues o les plataformes ja es troba disponible aquesta informació. La novetat respon a la normativa europea aprovada fa dos anys però que no ha entrat plenament en vigor fins aquest estiu. Es tracta d'una targeta similar a la que ja es troba a les informacions dels electrodomèstics o dels habitatges, que és també d'obligació per normativa des de fa anys. L'etiqueta d'eficiciència energètica s'expressa en una escala de colors i letres on la lletra A representa el mínim consum. L'autonomia de la bateria s'hi expressa en hores i minuts... [+ informació]

La incògnita sobre la llei del dret a l'oblit digital deixa buits sobre les informacions que es consideren d'interès públic o de llibertat d'expressió i informació

El dret a l'oblit digital és un tema controvertit que genera opinions a favor i en contra, ja que es vincula al dret a l'honor, a la intimitat o a la pròpia imatge, però que de vegades col·lisiona amb la llibertat d'expressió, d'informació o a la memòria. L'Autoritat Catalana de Protecció de Dades indica que queden exemptes del dret a supressió aquelles informacions que es considerin d'interès públic, de recerca científica o històrica o de llibertat d'expressió i informació. El dret a l'oblit digital està regulat per normatives europees cosa que facilita que si la plataforma de la qual es volen esborrar dades personals està dins la Unió Europea, sigui més senzill fer-ho... [+ informació]

Les angoixants obres de La Rambla de Barcelona deixen al descobert a l'alçada de Santa Mònica un tram de gairebé cinquanta metres de la muralla medieval del segle XIV i una torre pentagonal

Els treballs arqueològics vinculats a la reurbanització de La Rambla han posat al descobert un tram de 44,88 metres de la muralla del segle XIV, amb una amplada màxima de 2,90 metres i una torre pentagonal de 8,32 per 4,21 metres. Els treballs van començar a mitjans de juliol amb l’obertura de la zona central del passeig i han combinat excavacions mecàniques superficials amb sondejos manuals per estudiar la fonamentació de la muralla i l’estratigrafia arqueològica que s’hi adossa. L’objectiu és doble: obtenir una documentació completa de les estructures i, alhora, comprendre millor com es va viure i transformar aquest espai de frontera de la ciutat medieval. En el sondeig exterior, a 3,5 metres de profunditat, s’han identificat estrats relacionats amb antigues riuades, amb acumulacions de terra, pedres i ceràmica arrossegades per l’aigua... [+ informació]

Voler és poder i volar és podar

Als organitzadors de les múltiples gales que es fan al llarg de l'any els convindria fer un màster artístic i prendre bona nota de com es pot fer una gala sense morir en l'intent. Una bona mostra és com han evolucionat les gales que cada començament de temporada arrenquen amb el lema «Catalunya Aixeca el Teló». Ja en porten vint-i-quatre i s'acosta l'aniversari del primer quart de segle i, com més en fan, més excel·lent és el resultat. La d'aquest 2025 es podria dir que gairebé ha tocat sostre, tot i que segurament que la pròxima del 2026 intentarà aixecar encara més no només el teló sinó també el llistó. I el llistó d'aquest any l'ha deixat molt alt l'actor, dramaturg i director Jordi Oriol, un rara avis del teatre català, que és capaç de fer amb la llengua el que un prestidigitador fa amb una vareta i un plec de mocadors. Jordi Oriol, versaire blanc sense límits ni prejudicis, juga amb la llengua com si la mastegués amb un filaberquí. És capaç de demanar “perdó” ni que sigui amb el seu sinònim “pregó” i és capaç de recordar que “voler és poder” perquè amb un salt de vocals “volar és podar”, amb tisores de podar incloses, ni que les de podar no serveixin per tallar la cinta de la inauguració de la temporada, un cop frustrat el revòlver, el fusell, la metralleta o el canó... [+ informació]

El Gran Teatre del Liceu ha tancat la temporada amb 290.000 espectadors que representen un rècors des del 2017 a més de netejar el deute financer que arrossegava

El Gran Teatre del Liceu ha tancat la temporada 2024-2025 amb equilibri econòmic i un pressupost de 54,2Mn€. Per primera vegada, la Fundació no presenta cap deute financer, un indicador clau dins el marc del Pla Estratègic 2023–2026 que, segons la institució, “avança amb fermesa cap a la sostenibilitat artística, econòmica i social del projecte”. El teatre de la Rambla ha reunit durant l'última temporada 290.000 espectadors, amb un augment de l'1,8% en relació a la temporada passada. Les institucions han participat en el finançament amb unes aportacions ordinàries del 25,6Mn€. La xifra de mecenatge és de 8,6Mn€, amb un increment del 3,61% respecte a la temporada passada i amb un augment del nombe de patrocinadors fins a 275 membres... [+ informació]

Mentides que no fan mal

Els pares i les mares del segle passat ho tenien clar a l'hora de fer pujar ben drets els seus plançons: “Si dius mentides, et cauran les dents!», amenaçaven. I el més evident era que, a una edat determinada, les dents sempre queien, i encara cauen. Per tant, el més segur és que tota una generació d'infants, avui ja joves adults, estiguin traumatizats pel fet de sentir-se culpables d'haver dit segons quines mentides sense ser-ne conscients. Alguna cosa semblant els passa a aquestes dues parelles de pares que el tàndem de la comèdia catalana que formen els dramaturgs i guionistes Yago Alonso i Eva Mor han creat al voltant de la criança dels seus primers plançons —dues nenes amigues o amiguíssimes de l'escola bressol, a la ratlla dels cinc anys fets i a punt d'entrar a primer curs de primària— que han provocat que també siguin amigues o amiguíssimes les dues parelles de pares en qüestió... [+ informació]

Allà a L'Havana...

Aquesta i no una altra és una cultura tan contradictòria que mentre per una banda es destrona el marquès de Comillas del seu pedestal esquitxat a dojo per la quisca dels coloms, per l'altra, la petita burgesia i la no tan petita i la que ho voldria ser, quan arriben les nits d'estiu, es vesteixen de blanc immaculat i amb el mocador de rigor per fer-lo voleiar quan toca, s'emmirallen en les lletres, les tonades i els missatges subtils de les lletres de les havaneres que contradiuen els presumptes principis morals dels anticolonialistes i els presumptes principis dels feministes. Després del vodevil recent amb la reivindicació de l'havanera «El meu avi», arran dels fets d'explotació no provats fins ara i esbombats per la televisió catalana sobre el seu autor i massivament perdonats per la societat, la mateixa societat que no dubta a aplicar l'anomenada pena del “telediariu” —o del telenotícies, si voleu— a capellans amb mans llargues, professors espavilats i monitors pocavergonyes a la primera sospita de canvi, és difícil establir la diferència que hi ha... [+ informació] 

Un camió-teatre amb tots els recursos escenogràfics i de so i de llum farà arribar en gira espectacles a poblacions de menys de 5.000 habitants sense un auditori i teatre estable dins el programa «Les Arts en Marxa»

Les Arts en Marxa és una proposta d’exhibició escènica itinerant que posa en circulació un camió-teatre dotat d’un escenari desplegable amb tots els recursos escenogràfics, sistemes de so i llum necessaris, per fer arribar espectacles professionals d’arts escèniques a municipis catalans sense infraestructura teatral estable. La iniciativa, impulsada per Anexa, respon a una realitat coneguda pel sector: l’existència de buits d’accés a la cultura escènica en bona part del país. Tot i l’esforç descentralitzador de les xarxes públiques i municipals, moltes poblacions continuen fora dels circuits regulars d’exhibició. Aquesta proposta vol complementar i ampliar l’accés real a les arts escèniques, apropant-les a nous públics de tots els racons allà on no hi arriben per mitjans convencionals. El projecte «Les Arts en Marxa» s’estrena amb una prova pilot a onze municipis de menys de 5.000 habitants i compta amb el suport de la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Barcelona i la complicitat dels diferents ajuntaments que acullen... [+ informació]

Pseudothriller galaicocatalà amb gaita inclosa

Si Pepe Rubianes aixequés el cap, ell que va patentar l'ètnia galaicocatalana —tot pregonat que era “galaic” perquè havia nascut a Galícia, tot i que no hi hagués viscut quasi mai, i català perquè sempre havia viscut a Catalunya, tot i que mai hi va néixer—, aquesta comèdia de Ferran González (Barcelona, 1980), compositor també de les peces que integren la tenebrosa banda sonora de l'espectacle, li semblaria una picada d'ullet a la seva trapelleria identitària. I és així perquè les dues protagonistes de «Fisterra» i d'una trama més que esbojarrada mantenen un joc de llengües entre el gallec i el català i fan constants referències a alguns dels tòpics que caracteritzen cadascuna de les dues maneres de ser. Una taxista i una viatgera [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Dues cares d'una mateixa moneda: la de dues dones en maduresa que han pres una de les decisions més importants de la seva vida, i que és prudent no desvelar aquí per no trencar l'enjòlit, perquè l'obra té aires de thriller passat pel registre de la comèdia, un thriller que no és ben bé un thriller, això sí, com deia, completament un thriller galaicocatalà i, per acabar de reblar el clau, amb gaita inclosa... [+ informació]

Treure el conill del barret de copa

L'actor, guionista, dramaturg, monologuista, comunicador, humorista i algunes característiques més, de nom artístic Peyu, s'ha tret de la màniga el programa «La Renaixença», així, sense complexos, segle XIX enrere, a l'estil del mag que, com qui no vol la cosa, treu el conill del barret de copa. No és en va que parlo del conill i del barret de copa perquè és un dels eixos del guió del primer capítol de la sèrie que neix en format radiofònic, però amb multidifusió digital a través de la plataforma 3Cat i el suport del pòdcast. Aquesta funcionalitat fa que, durant 45 minuts, no hi hagi ni un segon de silenci, ni un moment de pausa —cosa que el format televisiu sí que admet—, però no el format radiofònic on els silencis, quan es produeixen, poden ser mortals. L'atractiu, ésclar, és també veure com s'enregistra un espai radiofònic en el més pur estil vintage, dels temps clàssics de les ones hertzianes... [+ informació]

La Universitat de Barcelona commemora el 575è aniversari de la seva fundació el 1450 arran d'un privilegi reial d'Alfons el Magnànim al Consell de Cent de Barcelona

El 3 de setembre de 1450, un privilegi reial d’Alfons el Magnànim al Consell de Cent de Barcelona va permetre fundar l’Estudi General de la ciutat, l’origen de l’actual Universitat de Barcelona. Després de 575 anys, la institució commemora aquest aniversari amb un desplegament d’activitats culturals, acadèmiques i institucionals per recordar la seva història i llegat. La celebració s’articula a través de quatre eixos: «Una universitat del segle XXI. Present i futur»; «La història de la universitat»; «El llegat de la commemoració» i «Una festa per a tothom». Durant aquests 575 anys, la Universitat de Barcelona ha estat una defensora ferma de la llengua i cultura catalanes com a part indissoluble del patrimoni d’Europa. Per això, la institució organitzarà una cimera internacional d’alumnat de Charm-EU, l’aliança universitària europea que lidera... [+ informació]

El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca l'agost del 2025 amb 30.997.637 visitants que han fet 67.393.667 consultes i àudios de pàgines

Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 31 d'agost del 2025, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli» —entre altres monogràfics d'informació cultural—, així com els àudios dels pòdcasts de «Clip de Teatre» i «El cafetó» a través de les plataformes Spotify, Anchor, Ivoox, Google YouTube Podcast i Apple Podcast, a més de les plataformes de lectura dinàmica «Issuu» i «Calameo», i les interaccions amb les diferents xarxes socials de les plataformes de «Twitter (X)», «Facebook», «Threads», «Instagram» i «Canal WhatsApp» ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el mes d'agost del 2025, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada des de l'inici de 30.997.637 visitants i 67.393.667 consultes de pàgines i àudios. Actualment es té una mitjana diària de 12.321,8 visites de pàgines (11,32 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 10 minuts i 23 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 17.957 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, connectats des de 143 països més, entre els quals destaquen, pel nombre de visites, Alemanya, Algèria, Anglaterra, Angola, Aràbia Saudita, Argentina, Armènia, Austràlia, Àustria, Bahamas, Bèlgica, Bhutan, Bielorússia, Bolívia, Bòsnia i Hercegovina, Brasil, Bulgària, Burkina Faso, Cambodja, Canadà, Colòmbia, Corea, Costa Rica, Costa d'Ivori, Croàcia, Cuba, Dinamarca, Egipte, Eslovàquia, Eslovènia, El Salvador, Equador, Espanya, Estats Units, Estònia, Filipines, Finlàndia, França, Georgia, Ghana, Groenlàndia, Guatemala, Haití, Hondures, Hongria, Hong Kong, Índia, Indonèsia, Illes Cocos, Illes Maurici, Indonèsia, Iran, Irlanda, Islàndia, Israel, Itàlia, Iugoslàvia, Japó, Kosovo, Latvia, Líban, Lituània, Luxemburg, Macedònia del Nord, Malaisia, Malta, Marroc, Mèxic, Moldàvia, Moçambic, Mònaco, Montenegro, Nicaragua, Noruega, Nova Caledònia, Nova Zelanda, Països Baixos, Pakistan, Panamà, Paquistan, Paraguay, Perú, Polinèsia, Polònia, Portugal, Qatar, República Dominicana, Romania, Sèrbia, Seychelles, Singapur, Síria, Suècia, Suïssa, Tailàndia, Taiwan, Timor, Trinitat i Tobago, Turquia, Txèquia, Ucraïna, Uruguay, Veneçuela, Vietnam, Xina i Xile... [+ informació]

El mirlitó del Parlament

“Per ordre de l'Alcalde, es fa saber a tothom que una fera ferotge del parc s'escaparà. Es prega a les senyores compren força aliments i no surten de casa fins que torne el bon temps”. Tot això ho cantava l'enyorat Ovidi Montllor amb uns compassos que els encara feixistes de l'època van identificar de seguida que contenia unes notes subtils del seu himne patriòtic darrera del tututututú! del mirlitó amb imitació de trompeta. L'Ovidi se la sabia llarga! Ara, les feres ferotges que s'escapen del parc no són, com aleshores, la metàfora dels ciutadans que desafiaven el règim sinó que són els carteristes, els lladres de mòbils, els sicaris de les màfies, els especialitzats en rellotges de gamma alta o els especialitzats en joieries d'alt nivell. I aquesta fauna zoològica encén les brases del foc permanent perquè la ultradreta —que aquí, a més d'ultradreta és ultranacionalista espanyola o catalana— carregui sovint sobre el que fan o deixen de fer els governants de torn i els acusi del condescendents que són amb el bestiar que campa a l'ampla fent malifetes pel país [comentari íntegre de la sèrie El Cafetó]. Hi ha uns espais determinats on aquesta ràtzia de la ultradreta es fa més evident. I no són només les xarxes descontrolades. Es tracta de les anomenades sessions de control que, en el cas del Parlament de Catalunya, acostumen a ser els dimecres quinzenals al matí i són com una mena de comèdia de tres rals, més rància que la malanomenada comèdia de Falset, on tothom ja sap què ha de preguntar a la presidència del govern i tothom ja sap què ha de respondre... [+ informació]