Una mirada de l'artista i poeta Perejaume sobre l'arquitecte Josep Maria Jujol serà una de les exposicions estrella del Museu Nacional d'Art de Catalunya de l'any 2026

Dues grans exposicions marquen la programació del Museu d'Art Nacional de Catalunya (MNAC) del pròxim 2026 immers encara en l'afer de les pintures de Sixena i els estires-i-arronsa judicials entre el MNAC i el govern d'Aragó que, per cert, decidirà el 8 de febrer un nou govern després de convocar eleccions anticipades. La primera de les dues exposicions, que s'obrirà el mes de març, estarà dedicada al Mestre de Cabestany, que es considera el Picasso del segle XII, un mestre del romànic que va fer les escultures del monestir de Sant Pere de Rodes a l'Alt Empordà. La segona exposició estrella del 2026, a finals d'any, el mes de desembre, es basa en la mirada que l'artista i poeta Perejaume farà sobre l'obra de l'arquitecte Josep Maria Jujol. El fons documental de Jujol ha estat cedit al Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya gràcies a la donació de la família. L'exposició Jujol es contrastarà amb peces de Gaudí, Taut i Matisse. Hi haurà al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) més exposicions... [+ informació]

Els humans ja feien foc 350.000 anys abans del que es pensava fins ara després d'haver descobert a l'est d'Anglaterra una antiga prova d'encesa intencionada

Segons un estudi del British Museum publicat a la revita Nature, els humans ja feien foc fa 400.000 anys i no fa 50.000 com es pensava. L'estudi ha localitzat a Suffolk, a l'est d'Anglaterra, la prova més antiga coneguda d'utilització conscient del foc per part d'humans. La troballa és al jaciment paleolític de Barnham, on els arqueòlegs han trobat terra escalfada, destrals de sílex trencades per la calor i dues peces de pirita. Les anàlisis mostren que el sòl va superar els 700 graus de temperatura i que s'hi va fer foc diverses vegades. Això descarta un incendi natural i confirma que les flames es van encendre amb voluntat de fer-ho. Gràcies a altres jaciments europeus, se sabia que la humanitat feia servir puntualment el foc, però la importància d'aquest estudi és que per primera vegada s'aporten indicis de la producció intencionada d'aquest foc. La pirita és poc freqüent a la zona. Aquest mineral, en colpejar-lo amb sílex, fa les espurnes que són necessàries per encendre el foc. Segons la revista Nature, això indica que aquells humans, probablement els primers neandertals, sabien com encendre foc i portaven la pirita fins al campament. Com és sabut, la capacitat de crear foc va representar un salt decisiu per a la humanitat. Va permetre escalfar-se, cuinar i viure en zones fredes, i també va afavorir el desenvolupament del cervell i la vida social al voltant del fogar... [+ informació]

El recorregut del nou Gran Museu Egipci repassa els set mil anys d'història de la civilització faraònica des de l'Egipte predinàstic fins al període grecoromà

Les peces del nou museu estan ordenades en funció de les temàtiques i les dates. Els responsables confien que el visitaran uns 5 milions de persones cada any, una xifra que es podria duplicar en qüestió de deu anys, cosa que servirà també perquè la recuperació el turisme cultural ajudi a remuntat l'economia egípcia que està sota mínims. El Gran Museu Egipci està situat a tocar de les famoses piràmides de Guiza i reuneix més de 100.000 peces de l'Antic Egipte. La màscara d'or de Tutankamon, el seu tron i els cinc mil objectes funeraris que el petit faraó es va endur a la tomba fa 3.500 anys és un dels atractius. El Gran Museu Egipci, a vint quilòmetres del Caire, amb les monumentals piràmides de Kheops i Micerí retallades dos quilòmetres a l'horitzó és l'últim projecte faraònic de l'era moderna: ocupa 48 hectàrees (el doble del Museu del Louvre), ha costat 1.000 milions d'euros (aportats majoritàriament pel Japó) i és el museu més important del món dedicat a una única civilització. El colós Ramsès II, de 12 metres, 83 tones i 3.200 anys d'antiguitat, dóna la benvinguda als visitants. La rehabilitació del Gran Museu Egipci ha trigat més de vint anys i en aquest temps ha hagut de superar entrebancs com la Primavera Àrab o la guerra genocida d'Israel contra Gaza, a més del temps de paràlisi a causa de la pandèmia del coronavirus.Per motius de seguretat, el museu i tota l'esplanada ha quedat sota control militar... [+ informació]

La Biblioteca de Catalunya ha comprat i digitalitzat el «Llibre d’hores Gralla», un manuscrit il·luminat del segle XVI que està considerat una de les joies del Renaixement a Catalunya

Es tracta d'un manuscrit il·luminat del segle XVI que està considerat una de les joies del Renaixement a Catalunya. Al març el llibre estava a la venda a l'estand de l'antiquari Jörn Günther a la fira Tefaf per 430.000 euros, on l'ha comprat la Generalitat de Catalunya, tot i que no n'ha fet públic el preu. El «Llibre d’hores Gralla» el va encarregar el membre més destacat d'aquesta família originària de Lleida, el diputat de la Generalitat i diplomàtic Miquel Joan Gralla. De fet, la desapareguda Casa Gralla, ubicada al carrer Portaferrissa de Barcelona, va ser l’edifici més famós de l’època del Renaixement a Catalunya. La família Gralla estava emparentada amb la Desplà, d'on provenia l’ardiaca major i president de la Generalitat Lluís Desplà, que va encarregar a Bartolomé Bermejo la coneguda Pietat conservada a la catedral de Barcelona. Les miniatures del llibre són del pintor florentí format a Flandes, Giacomo Smeraldo Dotavanti, l'autor de les miniatures del missal de la capella de Sant Jordi de la Generalitat, conservat actualment al MNAC, i també va treballar al monestir de Pedralbes. El volum va ser produït a Barcelona entre 1501 i 1525. La propietat de la família s'observa en l’escut d’armes familiar present en el llibre: una gralla negra sobre fons d’or i atzur, emmarcat per dos àngels... [+ informació]

Una obra de teatre immersiva de gran format reuneix els personatges més icònics de la sèrie «Geronimo Stilton» en una proposta de la productora Nostromo Live

Els espectadors es trobaran amb una escenografia interactiva, visuals espectaculars i música original en una aventura escènica per a tota la família a través del Regne de la Fantasia. Fins al 31 de gener del 2026 es pot viure l'aventura immersiva «Geronimo Stilton Live» en un espai de 1.200 metres quadrats a l'espai Westfield de La Maquinista de Barcelona. És la primera vegada que l'univers de Geronim Stilton es pot experimentar amb aquesta experiència immersiva —anteriorment se n'havia fet una versió de musical teatral dirigida per Àngel Llàcer— que combina teatre amb un recorregut interactiu i escenografies espectaculars amb l'objectiu que els espectadors-visitants ajudin en Geronimo i els seus amics a descongelar la Reina Floridiana i recuperar la màgia del Regne de la Fantasia... [+ informació]

Ballant a la corda fluixa

¿De quina manera es pot explicar una història fent veure que no s'explica? Doncs això és el que fa la jove dramaturga i actriu nord-americana Clare Barron, originària de Washington, amagant-se l'edat per si de cas, amb aquesta peça d'exercici teatral i de títol a tall d'advertència: «Dirty Crusty» que, fent-ne una traducció més o menys barroera, vindria a dir: “Brut i escabrós”. Però que no s'espanti ningú perquè l'espectacle «Dirty Crusty» ni és tan brut ni és tan escabrós, almenys a jutjar per la versió que ha adaptat la companyia La Virgueria, investigant com acostuma a fer sempre en l'ànima de l'obra i els tres personatges que la protagonitzen, amb una mirada més aviat antònima, valgui la ironia, no bruta i escabrosa sinó neta i llisa... [+ informació]

El pianista Manel Camp recupera músiques populars de pobles rurals del Bages i les adapta al llenguatge modern en una iniciativa del programa Patrimoni Obert

El projecte forma part de Patrimoni Obert, una iniciativa per preservar el llegat històric i natural de quatre municipis. El ball de Cascavells de Castellfollit, el ball de la Coca de Rajadell o els Goigs a la Mare de Déu de Fals són tres de les músiques populars del Bages que se sabien de memòria diverses generacions d'habitants d'Aguilar de Segarra, Fonollosa, Rajadell i Sant Mateu de Bages, i que, a poc a poc, han anat quedant en l'oblit. El pianista Manel Camp, en el marc d'un projecte més ampli que s'anomena Patrimoni Obert, s'ha proposat recuperar-les, adaptar-les i fer-les arribar als infants de la zona a través d'un taller de música moderna. Ha convertit aquestes cançons en un llenguatge més proper al que escolten els infants. Manel Camp i Oliveras (Manresa, 20 abril 1947), pianista i compositor, està estretament lligat al moviment de la Nova Cançó des dels seus inicis, col·laborant en la instrumentació de concerts, l'arranjament de cançons i l'enregistrament de discs al costat d'intèrprets com Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Raimon, Joan Isaac o Esquirols, entre molts d'altres... [+ informació]

Es documenten a la costa catalana cargols de mar utilitzats com a instruments sonors per comunicar-se des de fa com a mínim 6.000 anys

Un equip d'arqueòlegs de la Universitat de Barcelona (UB) han analitzat i tocat trompes procedents d’assentaments neolítics i mines de Catalunya fabricades amb cargols de mar. Els resultats revelen que els cargols de mar que s’utilitzaven com a trompes eren molt eficaços per a la comunicació a llarga distància i en llocs amb visibilitat baixa, malgrat que no descarten que s’utilitzessin com a instruments musicals. Fins ara se sabia que s’havien descobert diversos cargols de mar en una zona relativament petita de Catalunya, concretament al curs inferior del riu Llobregat i a la depressió precostera de la comarca del Penedès, a l’est de la ciutat de Barcelona. Quan se’ls va eliminar l’àpex, es va començar a investigar que podien haver servit com a instruments sonors o corns marins... [+ informació]

La companyia Engruna Teatre presenta el seu espectacle sensorial «Univers» adreçat a infants fins a 2 anys al centre Barbican de Londres

El centre Barbican, considerat un dels espais culturals més influents d’Europa i una referència mundial en arts escèniques contemporànies, destaca per la seva aposta valenta per propostes innovadores, experimentals i amb mirada internacional. La invitació del centre a la companyia catalana Engruna és un reconeixement al treball del grup de Sabadell i a la seva dedicació a la creació d'espectacles per a primers espectadors. Inspirat en la fragilitat i l’equilibri de l’univers, l'espectacle convida als infants a explorar i viure una experiència compartida que es construeix de nou a cada funció. «Univers» és una experiència poètica que celebra la descoberta, la presència i l’escolta profunda. Durant quaranta minuts, cossos i objectes es desordenen, es tornen a ordenar i troben el seu lloc dins d’un univers immens, un espai on conviure amb la vulnerabilitat i descobrir com allò més petit pot transformar-ho tots... [+ informació]

Ai que ve la IA!

Poques vegades hi ha l'oportunitat de veure un quartet d'intèrprets com aquest en absolut estat de gràcia després que s'hagin posat en la pell dels personatges creats pel reconegut dramaturg, escriptor i director uruguaià, artífex de portar el català per primera vegada al Festival d'Avinyó amb «Història d'un senglar». Parlar de Gabriel Calderón (Montevideo, 1982) —que sembla que no té res a veure amb Calderón de la Barca malgrat la referència que plana per sota de la trama— és ja parlar d'un autor adoptat del teatre català, un autor uruguaià sensible amb el respecte a la llengua del país d'acollida perquè no ha dubtat gens que la seva obra «Ai! La misèria ens farà feliços», original en castellà, s'estrenés en versió catalana, una versió més que repolida, per reblar el clau, pel traductor teatral Joan Sellent [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. L'obra de Gabriel Calderón, fa uns anys, s'hauria titllat segurament de futurista, distòpica, del ram de la ciència-ficció i alguns atributs més per l'estil. Ara, però, tots aquests qualificatius han quedat superats perquè la Intel·ligència Artificial, àlies IA, ja és aquí per fer el bé o per fer el mal, per millorar encara una mica més el progrés que ens assetja i, segurament també, per ser usada i explotada per a les pitjors malifetes que encara no ens podem ni imaginar... [+ informació]

Pizza Mangione amb regust sicilià

Si alguna iniciativa és digna de ser celebrada i benvinguda és la que fa deu anys, el 2016, va néixer a l'Institut del Teatre, dirigida des d'aleshores pel dramaturg Ramon Simó, que ara passa el relleu per jubilació pedagògica, no pas teatral. Es tracta del programa «Reverberacions» que dóna veu i sortida professional a graduats de l'Institut del Teatre i que, des del 2024, ha estat enfortit amb la coproducció del Teatre Lliure i conegut des d'aleshores com a «Reverberacions IT Teatre Lliure». La proposta d'aquesta temporada és l'espectacle «Manifest Mangione», creat i dirigit per Carol López i que parteix d'un fet de plena actualitat: l'assassinat que justament fa ara un any, el 4 de desembre del 2024, va patir Brian Thompson, el conseller delegat de l'asseguradora mèdica privada United Health Care, a mans, presumptament, del jove aleshores de 26 anys, Luigi Mangione... [+ informació]

Descobreixen amb un excel·lent estat de conservació un refugi antiaeri de la guerra civil que no figurava en el cens de 1938 arran de les obres de l'alta velocitat de l'estació de La Sagrera

Els treballs arqueològics fets entorn del carrer Baixada de la Sagrera, arran de la construcció de l’estructura de la futura estació de la línia d’alta velocitat Madrid–Saragossa–Barcelona, han permès descobrir un refugi antiaeri del qual no es tenia cap constància i que no figurava en el cens de refugis públics de 1938. La troballa s’ha realitzat en els treballs d’excavació. La descoberta correspon a un refugi de caràcter privat o no públic que donava servei a l’antiga estació de mercaderies de la Sagrera. L’element havia quedat completament ocult i només ha emergit amb motiu dels moviments de terra que comporta el projecte ferroviari actual i la futura reurbanització d’aquest espai... [+ informació]

La mula més antiga de l'Europa occidental es localitza en un jaciment del Penedès i es considera que pertany a l'època dels fenicis que van introduir el burro a la península Ibèrica

Investigadors del Seminari d’Estudis i Recerques Prehistòriques i de l’Institut d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona han identificat al Penedès la que es considera la mula més antiga documentada a la Mediterrània occidental i a l’Europa continental. La troballa, explicada en un article publicat a la revista Journal of Archaeological Science: Reports, està datada entre els segles VIII i VI aC, durant la primera edat del ferro, moment en què els fenicis van introduir els burros a la península Ibèrica. Les mules són un híbrid entre un burro i una euga, de manera que la datació establerta pels investigadors pot significar que el coneixement d’hibridar èquids va arribar a Europa, procedent del Pròxim Orient, abans del que es pensava fins ara. L’animal estudiat es va documentar el 1986... [+ informació] 

De porc i d'escriptor se n'ha de venir de mena

En plena crisi del porc per la pesta porcina africana de Collserola n'ha esclatat una altra des de Mèxic on arran de la Fira del Llibre de Guadalajara, l'alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, ha anunciat la convocatòria anual d'una beca de creació literària amb el nom «Narrar Barcelona» adreçada a escriptors llatinoamericans que escriguin en espanyol perquè s'instal·lin tres mesos a Barcelona i elaborin una obra amb les seves impressions. Abans que esclatés la polèmica —les polèmiques culturals sovint tenen curta durada— em va venir de seguida a la memòria que l'invent de l'alcalde Collboni no és cap invent. El llunyà 1989, la Institució de les Lletres Catalanes —en els òrgans de la qual ja hi havia des de sempre els escriptors catalans— va instituir el programa «L'escriptor convidat»... [+ informació]

El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca el novembre del 2025 amb 31.550.340 visitants que han fet 68.496.222 consultes i àudios de pàgines

Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 30 de novembre del 2025, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli» —entre altres monogràfics d'informació cultural—, així com els àudios dels pòdcasts de «Clip de Teatre» i «El cafetó» a través de les plataformes Spotify, Anchor, Ivoox, Google YouTube Podcast i Apple Podcast, a més de les plataformes de lectura dinàmica «Issuu» i «Calameo», i les interaccions amb les diferents xarxes socials de les plataformes de «Twitter (X)», «Facebook», «Threads», «Instagram» i «Canal WhatsApp» ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el mes de novembre del 2025, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada des de l'inici (25 anys, 7.862 edicions) de 31.550.340 visitants i 68.496.222 consultes de pàgines i àudios. Actualment es té una mitjana diària de 12.287,6 visites de pàgines (10,29 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 11 minuts i 34 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 18.059 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, connectats des de 143 països més, entre els quals destaquen... [+ informació]

El monestir, la Moreneta i la muntanya de Montserrat protagonitza l’exposició «Montserrat, mare i terra« del Museu Frederic Marès

El Museu Frederic Marès presenta l’exposició «Montserrat, mare i terra», comissariada per Sílvia Canalda, historiadora de l’art i professora de la Universitat de Barcelona. La mostra, que es pot visitar fins al 24 de maig de 2026, aprofundeix en el fenomen del col·leccionisme d’objectes devocionals a partir de la imatge de la Moreneta, el monestir i la muntanya de Montserrat, coincidint amb la celebració del mil·lenari del Santuari. S’hi reuneixen una quarantena d’obres procedents majoritàriament del fons del Museu Marès, complementades amb tretze peces cedides per altres institucions i col·leccions particulars. A partir del ric conjunt d’objectes montserratins reunits per Frederic Marès... [+ informació]

Guerra freda amb esquís

Fa uns anys es pretenia viure sota el miratge de la candidatura d'uns Jocs Olímpics d'Hivern per més enllà del 2030, quan el món vés a saber si seria món en una ciutat escassa de neu i glaç com Barcelona. Els organitzadors del comitè olímpic que viuen del pastís de les neus i els esquís haurien de tenir en compte aquesta comèdia de Biel Perelló (Palma, Illes, 1973), com a proposta cultural olímpica ja que té com a protagonista un esquiador nord-americà que viu de les seves patinades i que, en un temps remot anomenat Guerra Freda, es veu embolicat en una trama internacional entre espies de tots dos colors en un viatge per l'Europa de l'Est que el porta també a Berlín, després de la Segona Guerra Mundial, a la dècada dels cinquanta, quan la frontera entre els dos blocs era encara controlada temporalment i per torns per forces aliades, abans de l'aixecament del Mur... [+ informació]

Literatura, arts visuals i escèniques, música, cinema, ciència i pensament formen part de l’ambaixada cultural barcelonina a Mèxic amb motiu de la Fira de Guadalajara

La inauguració de cinc exposicions als dos principals centres d’art de la ciutat, el Museo Cabañas i el MUSA, ha donat el tret de sortida a deu dies d’ambaixada cultural catalana a Mèxic. El programa d’activitats de Barcelona a la Fira de Guadalajara (FIL), dissenyat per la presència de 68 autors representatius de la diversitat i la riquesa de les lletres actuals, a més dels homenatges i evocacions d’algunes de les figures clau en la tradició literària catalana. La programació dissenyada s'estén per les diferents branques de la fira: la literària, principalment, però també les dedicades al pensament, a la ciència i als nens. En paral·lel, el públic de la FIL té l’oportunitat d’apropar-se a altres manifestacions culturals en forma de concerts, arts escèniques, el cinema i també la gastronomia... [+ informació]

Control d'esfínters interdimensionals

La cosa passa en un lavabo domèstic d'una parella com moltes parelles de les que habiten algun dels barris de Barcelona. Ja que som a Gràcia, diguem, per exemple, de Gràcia. D'aquí ve que el registre de comèdia de portes i finestres amb una única porta, la del lavabo com a vàlvula d'escapament de cadascuna de les accions, porti a pensar que darrere de l'atractiva trama entre fantàstica, mig distòpica, cinematogràfica, generacional i, sobretot, emparada en el misteri de les altres dimensions: ¿quants jos hi ha en un mateix jo? [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre] L'autor de «Desaparellats», l'escriptor, guionista i dramaturg Ramon Pardina (Barcelona, 1977) recorre a l'humor sa i intel·ligent. Hi té la mà trencada perquè la seva targeta de presentació compta amb avals com «Polònia», «El foraster», «Zona Franca» o el programa «Futuro imperfecto»... [+ informació]

Es ven per prop de 2 milions d'euros a l'Hôtel Drouot de París un quadre de Pierre-Auguste Renoir en què apareix el seu fill i que no s'havia exposat mai ni tampoc subhastat

Aquesta obra pràcticament desconeguda del mestre impressionista Pierre-Auguste Renoir no havia vist la llum pública des que va ser pintada al voltant del 1895 perquè sempre havia estat en mans privades pròximes a la família del pintor. «El nen i les seves joguines - Gabrielle i el fill de l'artista, Jean», aquest és el títol de la pintura, representa Jean Renoir quan era un nen, el segon dels cinc fills del pintor, que en el futur seria el famós cineasta francès de «La gran il·lusió» i «Un dia al camp». És una escena íntima i tendra del nen a la falda de la seva mainadera, Gabrielle Renard, jugant amb figures de persones i animals. El més destacable de l'obra i que ha fet pujar la licitació, és que fins ara gairebé ningú no l'havia vist, almenys públicament. L'obra ha sortit a subhasta per un preu d'entre 1 i 1,5 milions d'euros. Sembla que Renoir el va regalar a qui va ser la seva única alumna i amiga intima, Jeanne Baudot, que, a més era la padrina de Jean... [+ informació]

L'Acadèmia de les Arts i les Ciències de la Televisió de Nova York es fixen en el talent català guardonant l'actor Oriol Pla i la documentalista Joanna Pardos

L'eufòria s'ha apoderat a can Pla-Solina, la nissaga artística que pica pedra des de fa més de cinquanta anys i que integren l'actor Quimet Pla i l'actriu Núria Solina, pares de l'actor Oriol Pla Solina i l'actriu Diana Pla Solina. Els Pla Solina és una família que ha crescut enmig del teatre de barraca de la dècada dels anys setanta quan Quimet Pla i Núria Solina recorrien viles i ciutats amb els seus espectacles de carrer. D'aquesta vida nòmada ha continuat als escenaris el veterà Quimet Pla i n'han sortit els dos joves intèrprets que practiquen totes les disciplines, des de la dramàtica a la de la pista de circ, passant pel cinema i per la televisió. Oriol Pla Solina s'ha coronat amb el premi al millor actor dels Emmy Internacionals de Nova York per la seva interpretació a «Jo, adicto»... [+ informació]

A l'ombra de l'avelut

L'avelut, per als que no practiquin la religió jueva, és el període de dol que prohibeix —prohibir és una manera de dir— que els que honoren els seus difunts estimats s'estiguin de demostrar-se aquells dies alegres, no tinguin la temptació de matar el temps fent sopars amb amics i molt menys distreure's amb música —no sé si a l'era d'Spotify i auriculars aquesta normativa s'acaba respectant— i, cosa que, per cert, afecta el sector que ens ocupa, es guardin prou d'anar a veure res de teatre o d'assistir a algun concert. Els creients més rigorosos saben, a més, que, durant gairebé un any, han de recitar cada dia el “kaddish” i, complert el dol, l'aixecament de la prohibició ha de ser respectada tant com la seva instauració... [+ informació]

Es presenta la pel·lícula »Mar i cel» produïda per 3Cat sota la direcció de Paulí Subirà i rodada amb 4K HDR Dolby Vision amb imatges inèdites del musical de Dagoll Dagom i amb l'Orquestra Simfònica del Vallès

El musical «Mar i Cel» fa el salt a la gran pantalla gràcies a una coproducció amb 3Cat. La pel·lícula ofereix una nova manera de viure l’espectacle. Dirigida per Paulí Subirà Claramunt, la pel·lícula combina la força de l’espectacle teatral amb un llenguatge cinematogràfic espectacular. Rodada íntegrament en 4K HDR i Dolby Vision, mostra imatges inèdites i noves perspectives com càmeres situades sobre el mític vaixell de Dagoll Dagom. La banda sonora compta amb la participació de 53 músics de l’Orquestra Simfònica del Vallès, dirigits per Sergi Cuenca amb la supervisió de Joan Vives, i amb Albert Guinovart, autor de la partitura original, al piano. Dagoll Dagom i 3Cat han vlgut fer aquesta vegada no un simple enregistrament teatral com els nteriors sinó una nova experiència cinematogràfica... [+ informació]

Cinc produccions pròpies de 3Cat s'han endut premis en la 23a edició dels Premis Zoom de la Televisió i les Plataformes Digitals

Els programes «La travessa», «Titó» i els reportatges «La bona mort» i «Et faran un home» dels serveis informatius són els més destacats. A més els periodistes Helena Garcia Melero i Ramon Pellicer els han distingit amb el Premi d'Honor del certamen 2025, per la seva trajectòria i una carrera marcada pel rigor professional. Els premis Zoom de la Televisió i les Plataformes Digitals han distingit en la secció de ficció, s'han premiat dues produccions: «Los sin nombre», dirigida per Pau Freixas i coproduïda per Filmax i Movistar Plus i «Die Niechte des Polizisten», un film alemany dirigit per Dustin Loose amb producció de Wiedemann&Berg i SWR. En la categoria d'entreteniment han obtingt premis «La Travessa. Expedició Mediterrani». Una producció d'Aguacate & Calabaza Films i 3Cat presentada per Laura Escanes... [+ informació]

Dues obres inèdites de Johann Sebastian Bach s'han estrenat després de 300 anys a l'església de Leipzig on hi ha enterrat el músic

En aquest espai emblemàtic s'han pohut escoltar per primera vegada dues peces inèdites per a orgue que, després de tres dècades de recerca, han estat atribuïdes a Johann Sebastian Bach, segons els estudiosis de l'Arxiu Bach de Leipzig. Es tracta de dues obres de joventut de Bach, compostes fa 320 anys i descobertes el 1992. Les peces s'han interpretat a l'església de Sant Tomàs de Leipzig on va ser enterrat el compositor el 1750. Les dues peces es van trobar a la Biblioteca Reial de Brussel·les. S'hi va trobar peces del segle XVII que provenien de Turíngia, a l'est d'Alemanya, i es va plantejar que com a mínim un parell d'aquelles partitures anònimes i sense data podien ser transcripcions de composicions de Johann Sebastian Bach. Es tracta de dues xacones, una forma musical que Bach va practicar amb freqüència, compostes entre el 1702 i el 1704 durant la seva etapa a Arnstadt, el seu primer destí professional com a professor. Les obres han passat a ser part de l'índex de les obres de Bach catalogades com a Xacona en re menor BWV 1178 i Xacona en sol menor BWV 1179... [+ informació]

Reapareixen al Quebec les joies familiars dels Habsburg que van sortir el 1918 de la cambra del tresor del Palau Imperial de Viena

El setmanari Der Spiegel ho ha desvelat a partir d'una entrevista amb Carles d'Hagsburg, el nét de l'últim emperador d'Àustria. El nét assegura que ell mateix no sabia res sobre el parador de les joves fins que, fa un any, dos dels seus cosins el van informar sobre l'existència de l'amagatall. El tresor va desaparèixer el 1921 i des de llavors havien circulat molts rumors sobre on havia anat a parar, amb hipòtesis que anaven des del robatori fins a la possibilitat que els Habsburg l'haguessin venut. A les memòries publicades el 1966 per un comerciant suís de pedres precioses s'afirmava que el llegendari diamant conegut com El Florentino, que té la mida d'una nou, havia estat tallat a peces. El novembre de 1918, l'emperador Carles I va ordenar traslladar les joies familiars dels Habsburg des de la cambra del tresor del Palau Imperial de Viena cap a Suïssa. Segons Carles d'Habsburg, l'emperadriu Zita, vídua de Carles I, va portar les joies al Canadà en una maleta marró fins a l'amagatall del Quebec... [+ informació]

Dos cellers catalans distingits en el rànquing entre els cinquanta millors del món per visites de tast i per la valoració de l'espai i el producte

Els cellers Perelada, amb les instal·lacions a Peralada, a l'Alt Empordà, i el Gramona, amb les caves a Sant Sadurni d'Anoia, a l'Alt Penedès han estat distingits entre els cinquanta cellers considerats els millors del món. Això almenys és el que recull la relació per «The World's 50 Best Vineyards 2025» que els reconeix entre els vint-i-cin primers: el de Perelada s'incorpora enguany al rànquing i ocupa la posició vint-i-dos, mentre que el de Gramona se situa al número vint-i-cinc. La llista vol recollir les millors experiències de turisme enològic, de manera que posiciona llocs excepcionals per tastar vins líders en l'àmbit mundial. El celler de Perelada és definit com una carta d'amor líquida a la història i al patrimoni i el qualifica com un celler insígnia de l'Empordà que, a més, ofereix un viatge immersiu i experiencial. Pel que fa al celler de Gramona, el defineix com a artesans del temps i en destaca l'elaboració de vins escumosos des de principis del segle XX. També es remarca que totes les vinyes es gestionen segons principis orgànics i biodinàmics. Altres cellers d'entre el rànquing de la cinquantena, però situats a l'Estat espanyol, són el de Bodegas Ysios, de Laguardia, a La Rioja; el de Pago de Carraovejas, el de Bodegas Tio Pepe, el de Vivanco, de l'Abadía Retuerta i el de Marquès de Murrieta. ¿I el primer de la fila...? Doncs cal anar a Xile —on ara es debaten entre l'esquerra comunista i la ultradreta llatina— i es tracta del celler Vik, a la Vall de Millahue. Anar a fer una copa, cada vegada és més lluny i més car... [+ informació]

Airada napolitana amb ventijol català

¿Què té Eduardo de Filippo (Nàpols, 24 maig 1900 - Roma, 31 octubre 1984) que fascina tant el teatre català? Si fem memòria, trobem, entre alguna altra, les posades en escena de «La gran il·lusió», dirigida per Hermann Bonnín, el 1988, al Teatre Romea; «L'art de la comèdia», dirigida per Jordi Mesalles, el 1992, al SaT; i «Filomena Marturano», que Alfred Lucchetti, d'arrels napolitanes, va traduir i representar el 1995, a l'antic Teatre Goya, sota la direcció de Frederic Roda, i que en cinema, amb guió del mateix De Filippo, l'havia adaptat Vittorio de Sica, el 1964, però amb el títol «Matrimoni a la italiana», amb Sophia Loren i Marcello Mastroianni... [+ informació]

El do de fer galls fins a morir en l'intent

No hi ha cap dubte que la popular i excèntrica cantant nord-americana —ningú no pot dir que no ho fos— coneguda com a Florence Foster Jenkins (Wilkes-Barre, Pennsilvània, EUA, 1868 - Manhattan, Nova York, EUA, 1944) tenia el do de fer galls a discreció i va convertir l'art de desafinar en una icona contraposada a l'art selecte dels millors cantants lírics. El dramaturg anglès Peter Quilter, que ha estrenat les seves obres en més de quaranta països i que ha estat reconegut sobretot per l'oscaritzat biopic sobre Judy Garland, tant al teatre com al cinema, és qui va repescar i repopularitzar fa vint anys la que pejorativament ha estat coneguda com “la pitjor cantant del món” o, com diu el títol de la pel·lícula adaptada i protagonitzada per l'actriu Meryl Streep, amb el mateix títol patronímic «Florence Foster Jenkins»... [+ informació]

Polifonia futurista entre tenebres

De la mateixa manera que hi ha autors d'un sol llibre, cantants d'una sola cançó o intèrprets d'una sola obra, també hi ha companyies d'un únic espectacle. I quan es parla de la companyia Cor de Teatre, de seguida ve a la memòria el seu espectacle «Operetta» que, reposat i revisat l'any passat, ha tornat a tenir una gira intensa per diversos escenaris. Cor de Teatre s'ha guanyat a pols el lloc imprescindible que ara ja té dins de la programació teatral i musical del país i d'auditoris d'Europa on l'espectacle «Operetta», precisament, s'ha guanyat el cor, parlant de Cor de Teatre, dels espectadors... [+ informació]

Palestina i el setge de Gaza protagonitzen l'edició del World Press Photo que s'exhibeix com cada any al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona fins a mitjan desembre

Els conflictes a Gaza, Ucraïna, la crisi mediambiental, la migració i la polarització política són alguns dels temes protagonistes que es poden veure fins al 14 de desembre a l'exposició World Press Photo 2025 al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), l'any en què el premi compleix 70 anys. L'autora de la fotografia guanyadora d'enguany, d'un nen palestí que va perdre els dos braços en un bombardeig israelià a Gaza, és la fotògrafa palestina Samar Abu Elouf, que amb motiu de l'exposició del World Press Photo ha visitat Barcelona i el CCCB. L'autora diu que va fer la foto durant la mitja hora justa que entrava el sol per la finestra de la seva habitació... [+ informació]

La musicalitat de la llengua que flueix com un doll d'aigua

Em fa l'efecte que la versió que el director Xavier Albertí (Lloret de Mar, La Selva, 1962) ha fet de l'obra «La corona d'espines» de Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894 - 1961), vol ser sobretot una peça de cambra per deixar que la musicalitat i la potència del vers i la llengua de Sagarra ocupin tot l'espai i no els distreguin ni res ni ningú. Però les crcumstàncies són les que són i com que Josep Maria de Sagarra es mereix una Sala Gran perquè després no diguin que no es tenen en compte els noms del patrimoni nacional —el seu fill i màxim defensor Joan de Sagarra mort fa sis mesos i revalidat ara per la seva néta n'hauria estat ben satisfet si ho pogués veure—, el muntatge d'Albertí ha hagut d'adaptar-se a una mena de “grandeur”, però a la catalana... [+ informació]

Influenciador celestial

La nova proposta agosarada del dramaturg Miquel Mas Fiol (Sa Casa Blanca, Palma, Illes, 1996) vol posar el dit a la nafra de la plaga dels influenciadors —personatges coneguts amb l'anglicisme de l'àlies “influencers”— que com el seu nom d'ofici virtual indica intenten amb els seus sopars de duro influir o manipular els milers de seguidors o ànimes de càntir que tenen a les xarxes fent-los creure que allò que ja deien els avis era veritat: es poden lligar gossos amb llangonisses. D'estafadors de guant blanc n'hi ha hagut tota la vida. El que passa és que evolucionen i milloren el mètode i l'estratègia. I, fins ara, el cim més alt l'han aconseguit colonitzant les xarxes i apoderant-se sobretot dels usuaris més joves, sempre delerosos de trobar més enllà de la pantalla el que no els ofereix el món real... [+ informació]

Es renova el programa de Barcelona amb les Fàbriques de Creació amb una mesura que impulsa una nova governança per establir un model de finançament i apostar per la internacionalització

 Cada equipament tindrà un consell de la Fàbrica propi que garantirà la transparència i la qualitat en la gestió. A més, la xarxa incorporarà projectes associats per sumar diversitat i complicitats al territori. En paral·lel, les fàbriques reforçaran la seva presència internacional amb programes específics. La xarxa compta amb 11 Fàbriques en 6 districtes de la ciutat de Barcelona, més de 27.000 m² dedicats a la creació. Durant el 2024 ha acollit 817 projectes artístics, 1.354 activitats de difusió, i és un model pioner al món que ha servit d’inspiració a altres iniciatives. Ara l’Ajuntament de Barcelona es compromet a finançar fins al 60% del pressupost de cada Fàbrica, amb una inversió global anual de 3 milions d’euros en activitats i 1 milió en infraestructures per al 2026. Aquesta actualització, impulsada per l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB), consolida un ecosistema cultural que ha esdevingut referent a nivell local i internacional. La nova mesura de les Fàbriques de Creació recull l’experiència acumulada durant gairebé dues dècades des de la posada en marxa del programa, i incorpora criteris renovats de gestió, missió i relació amb l’ecosistema creatiu. Per primera vegada, es defineixen amb claredat els requisits per formar part de la xarxa, amb especial èmfasi en la vocació pública, la independència de gestió i la capacitat d’impacte territorial... [+ informació]

Un musical sobre Antoni Gaudí en el seu centenari amb lletra de Jaume Viñas, música de Marc Sambola i direcció de Martí Torras farà una gira durant el 2026 per més de trenta ateneus programat per la Federació d'Ateneus de Catalunya

La companyia La Tremenda i la Federació d’Ateneus de Catalunya (FAC) han programat la producció de l’espectacle «L’arquitecte prohibit», un musical de Jaume Viñas amb música i lletres de Marc Sambola que es representarà en trenta-tres teatres d’ateneus. Dirigida per Martí Torras Mayneris i interpretada per Clàudia Abellán, Paula Amell, David Bonilla, Arnau Fà, Lu Martín, Abril Morera, Gerard Portolés, Queralt Sánchez i Alba Serrano, el musical es basa en la figura de l'arquitecte Antoni Gaudí per commemorar el centenari de la seva mort durant el 2026. «L'arquitecte prohibit», que s’estrenarà el 31 de gener al teatre de l’Ateneu Unió de la Colònia Güell i, posteriorment, girarà pels escenaris de la Xarxa de Teatres d’Ateneus de Catalunya (XTAC), és un homenatge crític i poètic al llegat de Gaudí... [+ informació]

Tercera temporada de l'obra «Lluna plena» adaptada i dirigida per Àlex Rigola sobre de la novel·la d'Aki Shimazaki i interpretada per Andreu Benito, Luisa Castell, Miranda Gas i Ernest Villegas al Heartbreak Hotel

“Sota un cirerer florit...” cantava un jove Joan Manuel Serrat temps era temps. I recordant la seva lletra, sembla que sigui una premonició de la banda sonora de l'argument que l'autora japonesa Aki Shimazaki (Gifu, Japó, 1954), resident al Quebec i que escriu bàsicament en francès, publiqués anys després «Lluna plena» (Empúries, 2022), la novel·la en la qual es basa aquesta adaptació teatral d'Àlex Rigola. “Com si s'estronqués la vida —deia Joan Manuel Serrat—, quan tu vas tancar la porta em va quedar l'ànima morta i em vas deixar amb les mans buides. (...) I així vaig viure amb les mans buides i el cor patint. No em quedava res, només somniava sota un cirerer florit.» Amb aquests versos de Serrat ja dono a entendre quin és el rerefons de «Lluna plena» d'Aki Shimazaki. Els protagonistes són en Tetsuo i la Fujiko, dos delicats i suggerents personatges que il·luminen l'actor Andreu Benito i l'actriu Lluïsa Castell... [+ informació]

Deu sales del Centre d'Art Amatller del Passeig de Gràcia de Barcelona exposen els bestiaris medievals sota el lema «La biblioteca fantàstica de les bèsties»

Aus fènix, dracs, harpies, grius, balenes, abelles, formigues, paons, pelicans, sirenes, xais, centaures, unicorns, basiliscs, elefants, panteres, lleons... tots formen part dels bestiaris fantàstics i d’un univers simbòlic que dels llibres va passa a capitells, pintures, escultures, tapissos, entre altres elements artístics. A banda de les sales habituals del Centre d'Art Amatller, veïna de la Casa Batlló, al Passeig de Gràcia de Barcelona, l'exposició «La biblioteca fantàstica de les bèsties» inclou també una experiència immersiva en una sala de 300 metres quadrats. En aquest espai, el visitant s’impregna d’animals i criatures que van formar part de l’imaginari medieval i que van copar les pàgines dels bestiaris originaris de l’edat mitjana que eren un compendi d’animals reals o fantàstics carregats de significats simbòlics... [+ informació]

Quarta temporada de l'espectacle «La paella dels dijous» de Cristina Clemente amb Jordi Andújar, Lloll Bertran i Núria Cuyàs dirigit per Muguet Franc a El Maldà

D'arrossos n'hi ha de moltes menes: l'arròs llarg, l'arròs bomba, l'arròs rodó, l'arròs ecològic, l'arròs integral... i fins i tot, com un signe dels temps, l'arros sushi i l'arròs salvatge. A les Terres de l'Ebre, on hi ha els de cal Nomen, empresa col·laboradora d'aquest espectacle, us ho explicaran. I també ho expliquen, amb l'excusa de l'arròs, els tres protagonistes d'aquesta comèdia de la dramaturga Cristina Clemente (Barcelona, 1977), tres bones persones de la Vila de Gràcia: la Mercè, la mare, i el Guifré (casat) i la Lia (soltera), els seus dos fills, perquè, a la vida, com a l'arròs, també hi ha vides llargues, vides bomba, vides rodones, vides ecològiques, vides integrals i, ¿per què no si són un signe dels temps?, vides sushi i vides salvatges. La Mercè, separada de fa temps, és de les gracienques que porta la senyera dins el cor i ho expressa amb motius arreu del pis on les quatre barres no hi falten... [+ informació]

Desencís mil·lenista càustic i gamberro

Quan ja s'està pensant en com s'anomenarà la pròxima generació, ens centrem, de moment, en l'anomenada “Generació mil·lenista” o també “Generació Y”, que correspon als encara anomenats joves nascuts entre els anys 1980 i 2000, els últims, doncs, del segle XX. Aquests han deixat enrere els que pertanyien a l'anomenada “Generació X”, la dels que ara ja freguen la frontera dels cinquanta i que van ser fruit del boom de la natalitat després de la Segona Guerra Mundial. El dramaturg i director illenc, Miquel Mas Fiol (Sa Casa Blanca, Palma, 1996), un dels mil·lenistes, fa quatre anys que ha anat creant una trilogia sobre el desencís, la frustració, la incertesa i la foscor a la qual s'ha hagut d'enfrontar la seva generació sense acabar de veure mai la llum al túnel de sortida. I per bastir un projecte com aquest («Trilogia de la condició “Millennial”») s'ha agafat a la solidesa de tres clàssics universals: «Càndid o l'optimisme», de Voltaire; «Les penes del jove Werther», de Goethe; i «Els miserables», de Victor Hugo... [+ informació]

Torna ara al Teatre Coliseum la versió d«El Tenoriu» amb Sílvia Abril, Andreu Buenafuente, David Olivares, Anna Bertran i Roger Julià, amb dramatúrgia d'Israel Solà i direcció de Carles Sans

Els Buenafuente fan una francesilla. S'ho passen bé. Tots. I és el més important. Fa la impressió que els Buenafuente (la Sílvia i l'Andreu, hi falta la petita Joana que hauria fet el ple) han reunit uns quants amics (bé, és un dir, en tot cas, molts amics perquè tenen totes les localitats exhaurides abans d'aixecar el teló!) i s'han proposat fer-los passar una bona estona com si fessin teatre de saló al menjador de casa. Sense sofisticacions. Amb moltes ganes de ser graciosos més que només caure en gràcia. Fins i tot quan cau el teló, cau, de debò. I tot sempre tirant de veta del carisma universal de Don Juan, convertit aquí en Don Juan Tenorio Buenafuente... [+ informació]

Tercera temporada de l'obra «La trena» de Laetitia Colombani amb Cristina Genebat, Marta Marco, Aida Oset i Clara Segura al Teatre Goya

Una trena està formada per tres badies que s'entrellacen relligant estretament una porció de cabell. Aquesta és l'estructura simbòlica que fa servir l'autora francesa Laetitia Colombani (Bordeus, la Gironda, França, 1976) en la seva novel·la «La trena (La tresse)» de la qual l'Editorial Salamandra va adquirir els drets i, des del 2018, la va expandir tant en català com espanyol. «La trena» s'ha convertit en un dels fenòmens literaris dels anys de tancament per la pandèmia. I s'ha convertit també en un best-seller internacional. No és estrany, doncs, sinó reconfortant, venint d'on venim, que l'adaptació teatral que han fet l'actriu i traductora Cristina Genebat i l'actriu Marta Marco, després d'una idea d'elles dues a més de l'actriu Clara Segura i Bet Orfila (de La Perla 29), sigui de les poques estrenes de la nova temporada que ha recuperat les sessions exhaurides i fins i tot l'enyorada venda anticipada. Però encara és més reconfortant la reacció dels espectadors que, després de gairebé dues hores de representació, s'aixequen en massa, com si tinguessin una molla al seient, per aplaudir dempeus l'obra que el quartet d'intèrprets format per Cristina Genebat, Marta Marco, Carlota Olcina / Aida Oset (2025) i Clara Segura han elaborat a partir de la novel·la de l'autora francesa... [+ informació]

Que Santa Llúcia els conservi la vista

Aquest any, per primera vegada en 74 anys, no hi haurà la que s'havia conegut tradicionalment com La Nit de Santa Llúcia, aquella que atorgava alguns dels premis literaris més antics i reconeguts de les lletres catalanes, com el Sant Jordi de novel·la o el Carles Riba de poesia. La Nit de Santa Llúcia, que organitzava en solitari Òmnium Cultural, havia passat per diferents etapes: des de la inicial, en clandestinitat, el 1951, inventada per l'editor de Selecta i fundador de la Llibreria Catalònia, Josep Maria Cruzet, amb l'atorgament del premi Joanot Martorell de novel·la que publicava l'editorial Aymà. En van dir de Santa Llúcia perquè rememorava la mort el 13 de desembre del 1926 del jove escriptor de trenta anys Joan Crexells, nom també d'un dels premis literaris que encara s'atorguen actualment des de l'Ateneu Barcelonès. No va ser fins al 1960 que la Nit de Santa Llúcia va instituir el premi Sant Jordi de novel·la, una iniciativa que va anar de bracet amb la fundació, un any després, d'Òmnium Cultural. Les Nits de Santa Llúcia, fins al 1971, se celebraven amb un sopar anomenat “literari” a Barcelona... [+ informació]

La Nit de Santa Llúcia deixa la tradicional efemèride del mes de desembre i coincidint amb els 75 anys es convertirà en la Nit de les Lletres Catalanes renovada en una gala que emetrà TV3 des del MNAC el mes de març del 2026

Òmnium Cultural i l’Institut d’Estudis Catalans coorganitzaran a partir d'ara la Nit de les Lletres Catalanes, que tindrà lloc al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) el 14 de març de 2026, en aquesta primera edició tot i que posteriorment es vol avançar al mes de febrer. La nit de premis tan veterans com el Sant Jordi de novel·la o el Carles Riba de poesia sempre es feia, des de l'any 1951, al voltant del 13 de desembre, festivitat de Santa Llúcia. Ara es cancel·la l'edició del 2025 i a partir del 2026 es renovarà definitivament com a Nit de les Lletres Catalanes, amb un mou model, més gran i més espectacular, i una primera gala, retransmesa per TV3 després del TNVespre, el dissabte 14 de març del 2026, des de la Sala Oval del MNAC. L'acte comptarà també amb el suport del Departament de Cultura, a través de la Institució de les Lletres Catalanes, i del Departament de Política Lingüística, entre altres institucions i patrocinadors privats. Es mantindran els premis habituals amb la particularitat que el Sant Jordi de novel·la passa de 65.000 € a 75.000 € i s'hi afegiran altres premis que s'atorguen al llarg de l'any (Òmnium Millor Novel·la de l'Any o Montserrat Franquesa de Traducció del PEN Català) i la creació de nous premis com l'Àngel Guimerà de literatura dramàtica dotat amb 15.000 € i el premi Lo Somni al nou talent literari (obra inèdita), convocat per La Magrana, dotat amb 10.000 € desvinculats dels drets d’autor... [+ informació]

Els Països Baixos tornaran a Egipte una escultura de 3.500 anys d'antiguitat que va ser confiscada en una fira d'art neerlandesa presumptament robada

L'anunci arriba després de la inauguració del Gran Museu de Guiza a Egipte, presentat com el museu arqueològic més gran del món. La peça que es tornarà va ser robada i exportada il·legalment, probablement durant els disturbis de la Primavera Àrab del 2011. Es tracta del bust que representa un alt funcionari del regnat del faraó Tuthmosis III (1479-1425 aC). L'escultura va ser confiscada en una fira d'art neerlandesa a Maastricht el 2022 després que algú avisés anònimament les autoritats sobre el seu origen il·lícit. Una investigació de la policia neerlandesa i la inspecció del patrimoni cultural va confirmar que l'escultura havia estat saquejada i retirada de manera il·lícita d'Egipte. L'antiquari que tenia la peça la va lliurar voluntàriament després de la investigació... [+ informació]

El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca l'octubre del 2025 amb 31.345.260 visitants que han fet 68.110.555 consultes i àudios de pàgines

Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 31 d'octubre del 2025, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli» —entre altres monogràfics d'informació cultural—, així com els àudios dels pòdcasts de «Clip de Teatre» i «El cafetó» a través de les plataformes Spotify, Anchor, Ivoox, Google YouTube Podcast i Apple Podcast, a més de les plataformes de lectura dinàmica «Issuu» i «Calameo», i les interaccions amb les diferents xarxes socials de les plataformes de «Twitter (X)», «Facebook», «Threads», «Instagram» i «Canal WhatsApp» ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el mes d'octubre del 2025, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada des de l'inici (25 anys, 7.832 edicions) de 31.345.260 visitants i 68.110.555 consultes de pàgines i àudios. Actualment es té una mitjana diària de 12.321,8 visites de pàgines (11,33 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 10 minuts i 47 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 18.025 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, connectats des de 143 països més, entre els quals destaquen, pel nombre de visites... [+ informació]

De multiplicar pans i peixos a multiplicar Nocilla

Deien: “Crieu fills i us sortiran corbs!”. Però aquests eren altres temps. Ara, la criança és una de les assignatures més difícils de l'ésser humà: calen manuals d'ajuda, preparació psicològica, ensinistrament en les arts de la neteja quotidiana corporal, fortalesa per aprendre a passar les nits despert i, més endavant, saber trampejar la corda fluixa entre l'excés de proteccionisme i l'excés d'autonomia personal. Superat el màster en criança, la maledicció dels corbs ha passat a millor vida. Als pares protagonistes d'aquesta comèdia d'humor negre i de rerefons psicològic de l'actor, director i dramaturg Josep Julien (Barcelona, 1966), que va guanyar fa tres anys el premi de teatre Ciutat d'Alzira, viuen aquesta incertesa dominats per la passió d'aconseguir la pilota d'or de la criança... [+ informació]

La incorporació al CosmoCaixa del mamut llanut siberià de més de 40.000 anys permet als visitants aprendre sobre la vida i l'extinció d'aquests animals i ajuda a trencar amb falses creences de la història que precedeix la humanitat

El mamut llanut (Mammuthus primigenius), mamífer que només podia viure en grup, consumia fins a 180 quilos diaris d'herba, i és una de les grans icones de l’edat de gel. La Sala Univers del Museu de la Ciència CosmoCaixa de Barcelona ha donat la benvinguda a un fòssil real d'aquesta espècie. Fa sis metres de llargada i tres i mig d'alçada. La seva incorporació al museu permet als visitants aprendre sobre la vida i l'extinció d'aquests animals i ajuda a trencar amb falses creences de la història que ens precedeix i també a contextualitzar la seva existència en la història de l'evolució. L'esquelet d'aquest mamut és considera tan important perquè és el més complet de tot l'Estat i l'únic que se sosté per ell mateix. Està fet a partir de restes originals, en molt bon estat de conservació, de diversos exemplars adults conservats al permagel. Aquest gran esquelet té entre 40.000 i 50.000 anys d'antiguitat... [+ informació]

Es troba a França un document inèdit del fill del president Lluís Companys amb una fotografia desconeguda datat dos dies abans que deixés el sanatori de Llemotges

L'Associació Memòria i Història de Manresa ha publicat un document inèdit de Lluís Companys i Micó (Barcelona, 1911 - París, 1956), el fill del president Lluís Companys i Jover, conegut familiarment com a “Lluïset”. Es tracta d’una sol·licitud de document d’identificació personal adreçada a les autoritats franceses, el novembre de 1940, que inclou una fotografia inèdita del jove —una de les molt poques que se'n conserven— i la seva empremta digital. El document va ser localitzat als Arxius Departamentals de la Haute-Vienne (Nova Aquitània, França) per l’investigador David Ferrer Revull, que l’ha facilitat a l’Associació per a la seva publicació a internet. La sol·licitud no està signada per Lluís Companys i Micó (“perquè l’interessat no pot signar”), sinó pel director del sanatori de Naugeat (Llemotges), on el fill del president estava ingressat per la seva malaltia psiquiàtrica... [+ informació]

Una cara B ratllada per l'agulla de diamant

Si la directora i dramaturga Lucia del Greco (Roma, 1992) s'hagués plantejat aquest mateix espectacle sense emparar-se en les populars «Donetes» de Louisa May Alcott (Germantown, Filadèlfia, 1832 - Boston, 1888), el resultat probablement hauria estat el mateix. Però, sense les expectatives afegides, no se li hauria exigit que no fugís de reflectir —ni que només fos una mica, carai!— les germanes March (les universals i clàssiques Meg, Jo, Beth i Amy), més conegudes potser a hores d'ara, amb la crisi de la lectura, per les nombroses adaptacions cinematogràfiques que no pas per la novel·la original, per cert —informació per als espectadors frustrats—, traduïda íntegrament al català per Mar Vidal i publicada ja fa tres anys a la col·lecció El Jardí Secret de Viena Editorial... [+ informació]

L'edifici de l'Umbracle del parc de la Ciutadella de Barcelona s'afegeix a la restauració dels altres edificis icònics com l'Hivernacle, el Palau Martorell o el Castell dels Tres Dragons

El projecte de restauració de l’emblemàtic edifici de l’Umbracle del parc de la Ciutadella de Barcelona inclou la restauració de la coberta, les façanes, l’estructura interna, els paviments i les dues portes. L’Umbracle està catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local i, conjuntament amb l’Hivernacle, el Castell dels Tres Dragons i el Centre Martorell d’Exposicions, forma part de l’eix patrimonial de la Ciutadella del Coneixement. L’Umbracle va ser projectat el 1883 per Josep Fontserè i reformat i acabat el 1888 per l’arquitecte de l‘Hivernacle, Josep Amargós. El projecte de restauració preveu recuperar l’aparença original de l’edifici del projecte de Fontserè. D’aquesta manera, està previst restablir els paraments d’obra vista, millorant el mobiliari, els paviments, el drenatge i la senyalització... [+ informació]

El Museu d'Art Contemporani de Barcelona arriba al trentè aniversari amb la vista posada en la gran exposició de l'aniversari i una expansió per Catalunya

A un mes de la commemoració del 30è aniversari de la creació del Macba (Museu d'Art Contemporani de Barelona), la col·lecció permanent serà un dels grans protagonistes. «Com una dansa d’estornells. Col·lecció Macba: trenta anys i infinites formes de ser» (28 novembre 2025 a 28 novembre 2026) mostrarà dos centenars d'obres d'uns cinquanta artistes, per fer una revisió crítica de les línies del museu fins a l'actualitat. La imatge del vol dels estornells fa referència, segons la direcció del Macba, al fet que les obres s’ajusten i es reagrupen en les diferents presentacions formant nusos o mapes de sentit. A més, vídeos i materials d'arxiu de la col·lecció sortiran de l'edifici de la Plaça dels Àngels —actualment en estat d'obres per l'ampliació del museu— i es podran veure entre el juny i el novembre del 2026 en llocs diversos de Catalunya tan singulars com la sala d’espera d’un dentista, un forn, la consulta d’un veterinari, els vestidors d’un camp de futbol, un local d’assaig o el despatx d’un alcalde... [+ informació]

El Museu de l'Educació de Catalunya ha posat la primera pedra amb la presentació del projecte que vol preservar, estudiar i difondre el patrimoni educatiu català

Les primeres Jornades del Museu de l’Educació de Catalunya: «Una il·lusió de futur» han marcat l’inici oficial del projecte per a la creació d’una nova institució dedicada a preservar, estudiar i difondre el patrimoni educatiu català. El Museu de l’Educació de Catalunya neix de la iniciativa d’un grup impulsor format per més de seixanta persones i institucions representatives del món educatiu, cultural i social del país. El projecte compta amb el suport de la Societat Catalana de Pedagogia i la Societat d’Història de l’Educació dels Països de Llengua Catalana, totes dues filials de l’Institut d'Estudis Catalans (IEC). L’objectiu del projecte és crear un espai de referència que combini la preservació del patrimoni historicoeducatiu amb la recerca, la innovació pedagògica i la participació comunitària. El futur Museu de l'Educació de Catalunya es concep com un museu en xarxa, un «museu de museus»... [+ informació]

El vol del trencalòs

Temps era temps, a l'antic Versus Teatre, comandat per Ever Blanchet, un grup de gent jove sortida de les aules teatrals va debutar amb el nom d'El Musical Més Petit amb un espectacle de petit format que passava per les composicions d'Andrew Lloyd Webber o d'Arnold Schönberg. Corria la tardor del 1996. S'hi van estar almenys nou mesos (un fet insòlit mirat amb ulls d'ara!), van fer una gira i el van mantenir durant dos anys llargs. Eren tan a prop del Teatre Nacional de Catalunya de l'època inicial de Josep Maria Flotats que aquest, en veure l'espectacle i amb l'assessorament de l'escriptor Emili Teixidor, que havia estat professor d'alguns d'ells, dos anys després, el 1998, se'ls va emportar Glòries avall amb un altre musical cèlebre, «El somni de Mozart». I tothom sap què en va sortir i que n'ha sortit d'aquella companyia, des d'Àngel Llàcer a Daniel Anglès, Manu Guix, Pili Capellades o Xènia Reguant, entre molts altres. Només fa trenta anys d'aquesta batalleta. La Sala Versus Glòries, que ara gestiona Apunta Teatre, ha recuperat de nou el gènere musical... [+ informació]

Mà morta, mà morta... pica la porta!

Convocar els espectadors a veure una obra del director i dramaturg anglès d'origen irlandès, Martin McDonagh (Camberwell, Londres, 1970) és una garantia que no en sortiran mai decebuts. La inoblidable obra «La reina de la bellesa de Leenane», el seu debut, situada allà dalt a Galway, terra dels pares de l'autor, encara ressona des de fa trenta anys quan es va estrenar aquí i és d'aquelles peces que no hi faria res que cada ics anys tornés als escenaris. La trajectòria de Martin McDonagh ha estat llarga i brillant internacionalment des d'aleshores i el seu domini de la intriga, el diàleg i la crueltat barrejats amb l'humor càustic s'han anat consolidant amb el temps fins a arribar a l'estilisme de «La mà», una comèdia negra, negra, però molt negra, tan negra que és impossible que no arrenqui els somriures de l'auditori per tot el que aquests quatre entranyables personatges tocats per la vareta de la desgràcia social... [+ informació]

El Club de Mar de Sitges acaba amb trenta anys de disputa judicial i assumeix la sentència del govern espanyol perquè la seva situació no compleix la llei de costes

La ubicació de l'edifici, construït als anys cinquanta i catalogat com a bé cultural d'interès local no compleix la legislació de costes i a instàncies del Ministeri de Transició Ecològica i Repte Demogràfic espanyol ha de quedar buit perquè sigui enderrocat en un futur. Els usuaris han passat els últims dies embalant capses, empaquetant material i carregant un camió de mudances. La construcció del Club de Mar de Sitges és anterior a la llei que ara els condemna a desaparèixer i això és el que encara al·leguen els responsanbles d'aquesta institució que es considera bàsica per la feina de pedrera dels esports nàutics. L'Ajuntament de Sitges, per la seva banda, ha demanat formalment al ministeri espanyol que li cedeixi l'espai mentre no s'enderroqui l'edifici amb l'esperança de no perdre una construcció emblemàtica que forma part del paisatge de la població. Amb el tancament del Club de Mar de Sitges queden enrere més de 70 anys d'activitat d'una institució sense ànim de lucre i oberta als seus socis, però que ocupa un sòl que és públic i està protegit per la llei de costes. Si es culminés l'enderrocament del Club de Mar i també de dos restaurants pròxims, el ministeri justifica que es guanyarien 10.000 metres quadrats de platja... [+ informació]

Revolució al llit de mort

Ara que l'expresident de la República Francesa, Nicolas Sarkozy, ha ingressat a la presó, en un fet inèdit en la història de França, per la seva responsabilitat en el finançament irregular escurant les arques de Moammar al-Gaddafi —líder libanès convertit després en l'enemic número u—, ¿què en deu pensar l'autor Édouard Louis que acusa de la mort del seu pare no només l'expresident Nicolas Sarkozy sinó també altres presidents de la República com Jacques Chirac, François Hollande i Emmanuel Macron, aliens totsm segons l'autor, a la realitat d'una classe empobrida, obrera, minada per l'alcoholisme, el racisme i l'atur? [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre] Aquesta és una de les conclusions a la qual arriba Édouard Louis (Hallencourt, Somme, Alts de França, 1992) en aquesta confessió oberta que l'actor Dafnis Balduz ha convertit en monòleg sota la direcció de Pau Roca (companyia Sixto Paz) i que desvela el passat infeliç de l'escriptor francès i que va repercutir en la relació que va tenir amb el seu pare i l'ecosistema violent i empobrit que va patir d'infant. Peces com aquesta requereixen un espai íntim i gairebé reclòs com la “caixa fosca” del Heartbreak Hotel... [+ informació]

La reconstrucció digital d'un crani de fa un milió d'anys suggereix que els humans es podrien haver separat dels seus avantpassats mig milió d'anys abans del que es pensava i a Àsia en lloc d'Àfrica

L'estudi del crani de Yunxian 2, trobat a la província xinesa de Hubei el 1990, s'ha fet amb tomografia computeritzada, imatges molt detallades amb raigs X. A partir d'aquí, s'ha reconstruït virtualment el fòssil en tres dimensions i s'han corregit les deformacions, amb detalls que no s'havien vist abans. Els investigadors van comparar 533 punts del crani amb els d'altres fòssils antics i humans actuals, cosa que els va permetre analitzar en què s'assemblava i en què era diferent d'altres grups. Les anàlisis digitals del crani suggereixen que l'espècie humana s'hauria separat dels seus avantpassats mig milió d'anys abans. La reconstrucció moderna del crani Yunxian 2 aixafat apunta en una direcció diferent del que es pensava fins ara: es creia que el crani pertanyia a l'Homo erectus, un avantpassat dels humans, però les últimes investigacions el relacionen amb un dels membres més antics del grup conegut com a Homo longi, una espècie germana amb nivells de desenvolupament similars als sàpiens. Això suggereix que fa un milió d'anys, els avantpassats de la humanitat ja s'havien dividit en grups diferents, cosa que indica una divisió evolutiva humana molt més antiga i complexa del que es pensava anteriorment... [+ informació]

El nou centre de recerca La Industrial a l'antiga seu de l'Escola Industrial de la Diputació de Barcelona expulsa l'INstitut d'Estudis Fotogràfics de la nau que ocupa des de fa més de cinquanta anys

L'Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya (IEFC) és l'escola de fotograria més antiga de l'Estat espanyol i des de fa cinquanta-tres anys ocupa una nau que li havia cedit la Diputació de Barcelona a l'antiga Escola Industrial. L'Institut d'Estudis Fotogràfics (IEFEC) és una associació sense ànim de lucre i ara es troba que abans del setembre del 2026 ha de canviar de lloc a causa que les obres de rehabilitació converteixen la nau que ocupa en el centre de recerca La Industrial +. L'escola fotogràfica ha entrat en converses amb diverses institucions, entre les quals l'Ajuntament de Barceloa per trobar un nou espai, cosa que no és un objectiu senzill perquè són moltes les associacions que hi ha llista d'espera. Els responsables de l'escola lamenten que hagin d'abandonar l'Escola Industrial perquè relacionanen el seu ensenyament amb els criteris d'aquesta institució... [+ informació]

El rei de les neus

En la mitologia nòrdica i en els contes recollits per Hans Christian Andersen és habitual la presència del mirall o la neu en moviment. Potser per això, la posada en escena d'aquesta obra de l'escriptora i dramaturga sueca Sara Stridsberg (Solna, Suècia, 1972), que ha dirigit el francès Christophe Rauck, rep els espectadors amb un mirall gegant de fons que reprodueix la platea —anem de miralls com ja passava també a «La filla de l'aire» de la sala veïna del TNC— que es convertirà després en un immens cubicle rectangular —només possible pel seu moviment rotatori a l'escenari de la Sala Gran— on les revolades de les volves que aparenten la neu impregnen d'un aire fred i desangelat l'espai escènic blanc i transparent on la reina sueca del segle XVII que es va rebel·lar contra el seu destí desgranarà el perquè de la seva postura davant el poder del tron... [+ informació]

Les arts escèniques mantenen una tendència positiva segons l'últim Anuari de la SGAE però encara no aconsegueixen arribar als valors d'abans de la pandèmia

Segons l'Anuari de la SGAE (Societat General d'Autors i Editors), l'any 2024 es van fer un total de 47.971 representacions d'arts escèniques a l'Estat espanyol, un 7,2% més que un any abans. Tanmateix, encara falta un 5,7% per arribar a xifres del 2019, abans de la pandèmia. Les ciutats que van concentrar més oferta d'arts escèniques el 2024 continuen sent Madrid i Barcelona. Aquestes zones van concentrar el 33,7% i el 21,6% del total, respectivament. En termes absoluts, es van realitzar a Madrid 16.166 funcions, i 10.372 a Catalunya. Durant el 2024 es van vendre 10,39 milions d'entrades. Pel que fa a l'any anterior, es produeix un increment de l'11,1%. Malgrat això, en l'últim Anuari de la SGAE s'observa una reculada del 26,5% en comparació amb la xifra obtinguda el 2019... [+ informació]

Dotze projectes de Palomo Polo i una pel·lícula inèdita s'exposen per primera vegada en una retrospectiva de l'autora al Centre de la Imatge de La Virreina

L'exposició «El retorn de la mirada. La tasca política de narrar», comissariada per Mabel Tapia, aplega per primera vegada en un museu dotze projectes de Paloma Polo (Madrid, 1983) realitzats des de 2010 fins a l’actualitat, entre els quals destaca la pel·lícula inèdita «Wrinkled Minds» (2025). El treball de Palomo Polo s’acosta a esdeveniments històrics molt precisos, a relats que han format part dels fonaments hegemònics, i a d’altres de descartats o silenciats. Els projectes de l’artista Paloma Polo estan travessats per aquestes preguntes i per un compromís contemporani fonamental amb el qual es defineix com la Història en una confrontació constant i innegociable amb ella. A partir de llargs processos d’investigació, l’artista s’acosta a esdeveniments històrics molt precisos, a relats que han estat part dels fonaments hegemònics colonopatriarcals de la nostra història... [+ informació]

Els actors Pere Arquillué i Carles Martínez protagonitzen la sèrie de deu pòdcasts «En defensa de Companys», documental inèdit que recupera la veu de Ramon de Colubí, l'advocat militar que va defensar el president assasinat pel franquisme

Coincidint amb el 85è aniversari de l'afusellament de Lluís Companys, Catalunya Ràdio ha estrenat «En defensa de Companys», una sèrie documental en pòdcast produïda per Abacus Cooperativa i Sàpiens. El projecte recupera per primera vegada el testimoni sonor de Ramon de Colubí, el militar i advocat d'ofici que va defensar el president de la Generalitat davant un consell de guerra franquista l'any 1940 i la persona que va poder compartir amb ell els últims moments de la seva vida, localitzat ara a Caracas, amb 93 anys, pel periodista Jordi Finestres. El documental té com a narrador l'actor Pere Arquillué i l'actor Carles Martínez en la veu del president Lluís Companys. El fil narratiu del pòdcast s'articula a partir d'un material sonor excepcional, imaginat i coordinat per la revista Sàpiens: l'enregistrament inèdit d'una entrevista del 2003 entre el periodista Jordi Finestres i l'exmilitar franquista Ramon de Colubí... [+ informació]

Descobreixen a la Biblioteca de l’Abadia de Montserrat l’únic manuscrit conegut del poema èpic del segle XVIII que té com a protagonista la figura de Cristòfor Colom i els seus viatges a l'anomenat Nou Món

La investigadora postdoctoral Claudia García-Minguillán ha descobert a la Biblioteca de l’Abadia de Montserrat l’únic manuscrit conegut del poema èpic «El Nuevo Mundo», obra del poeta i diplomàtic portuguès Francisco Botelho de Moraes e Vasconcelos (1670-1747). La troballa, fins ara inèdita, es considera de gran valor filològic i històric, ja que representa la primera obra èpica escrita en espanyol que té com a protagonista la figura de Cristòfor Colom. El document havia passat desapercebut als investigadors malgrat aparèixer com una referència breu en un catàleg antic elaborat pel pare Alexandre Olivar l’any 1977. El manuscrit, d’uns trenta-nou folis i amb notables diferències respecte a l’edició impresa de 1701, conté passatges que en el text conegut fins ara eren absents, alguns dels quals podrien haver estat suprimits o modificats per raons ideològiques... [+ informació] 

El vestíbul que ha de connectar el metro de Glòries amb la planta 0 del Museu del Disseny Hub Barcelona serà una realitat l’estiu del 2026

Després de la llarga reforma del nucli de les Glories, les novetats per aquest nou eix no s'aturen. Ara s'ha confirmat que el projecte d’interiorisme que es convertirà en la primera connexió entre el metro de Barcelona i l’interior d’un equipament públic, el Museu del Disseny Hub, serà realitat l'estiu del 2026. El nou vestíbul, de 380 m², té un pressupost aproximat d’un milió d’euros i començarà amb les obres a principis del 2026. El nou espai pretén ser un punt de trobada entre la cultura i la mobilitat, enmig de pantalles audiovisuals, senyalística i geometria. És per això que no només serà una connexió metro museu, sinó que també esdevindrà un espai on es duran a terme activitats i esdeveniments culturals. El vestíbul [vegeu un informe del projecte] serà accessible durant l’horari d’obertura del museu. Està prevista una adaptació dels espais per no comprometre l’experiència dels visitants del museu ni dels usuaris del metro. S’ha previst un itinerari de sortida des de les andanes amb una zona de validadores de TMB i un fals sostre que manté la coherència formal amb la resta de l’espai. La previsió és que les obres comencin a principis de 2026 i estiguin llestes a l’estiu, coincidint així amb la capitalitat mundial de l’arquitectura, en què el DHub serà una de les seus del congrés de la Unió Internacional d’Arquitectes (UIA)... [+ informació]

El príncep danès amb el fang fins al coll

Thomas Ostermeier (Soltau, Alemanya, 1968) és un dels directors europeus que opta, des dels seus inicis, per explorar —no tant explotar— les possibilitats del teatre amb una mirada jove —no tant contemporània— i per això aconsegueix que un espectacle de dues hores i tres quarts —la primera intenció era que en durés cinc o sis!— per a un públic majoritàriament pendent del sobretitulat s'endinsi en l'ànima de l'obra de «Hamlet» per explicar com ell el veu, no només com el va veure William Shakespeare. El director i la companyia berlinesa que dirigeix —força habituals aquí sobretot gràcies a Temporada Alta— sedueixen els espectadors d'ofici i els arrenca passions. El seu, diguem-ne trangressor «Hamlet» es va estrenar el 2008 als Festivals d'Atenes i d'Avinyó i a la propia seu berlinesa. La presentació a Barcelona es va fer el desembre d'aquell mateix any en un moment en què el muntatge estava encara en el procés d'experimentació sobre com reaccionaria l'auditori no estrictament especialitzat ni seguidor de festivals... [+ informació]

Broma baixa berlinesa

La dramaturga Lluïsa Cunillé (Badalona, 1961) fa com si digués: “Ara us explicaré una història”. I de fet n'explica cinc. La dels cinc personatges que protagonitzen la seva obra «Boira», que estan immersos en un estat de desmemòria i de no saber qui són i què fan en aquest món. L'obra va ser escrita fa uns deu anys i se situa vint-i-cinc anys després de la caiguda del Mur de Berlín el 9 de novembre del 1989, en alguna ciutat de l'Est que no s'especifica. Per tant, se suposa que som en un moment determinat del 2014. Quan, posats a recordar efemèrides, ja hi ha hagut l'atemptat de les Torres Bessones, el 2001 —que en certa manera fa oblidar que havia caigut el Mur— i el crac financer modern del totxo del 2007/2008 que encara cueja i que també ha fet oblidar que va caure el Mur i que van caure les Torres Bessones. Viure massa té això. Que com que tot va molt de pressa i el temps passa volant, una fita històrica n'esborra una altra. A «Boira» tot respira, doncs, decadència i frustració [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. La decadència i la frustració que també ha esborrat la capa de la classe mitjana de la societat en els últims anys. Deia que la Cunillé explica cinc històries. I és així. Són històries independents situades en un espai trist de llum, boirós vaja, en un pis que comença a caure a trossos, on el televisor no funciona, les parets necessiten una capa de pintura, amb un finestral que mostra un atractiu videomapatge al fons que passa de la broma baixa a la broma que s'aixeca lentament i mostra finalment al darrere les moles de ciment d'una ciutat grisa... [+ informació]

Noli me tangere

El groc era, i potser encara ho és per als que creuen en sortilegis, el color maleït de la gent del teatre. Digueu-li, si no, a Molière! Però des d'ara, els espectadors que vegin aquesta peça, o aquest aplec de quatre peces breus, del dramaturg i filòsof Juan Mayorga (Madrid, 1965) sabran que el groc també s'atribueix a la prostitució, o almenys així ho va deixar ben pintat Antonio Allegri da Correggio quan el 1525 va crear el quadre renaixentista «Noli me tangere», prenent com a base les paraules que han quedat per a la posteritat a l'«Evangeli segons Sant Joan» i que s'atribueixen a Jesucrist quan, després de ressuscitar, diu que li va dir a Maria Magdalena que no s'hi acostés: No em toquis. És a dir, en llengua mare: «Noli me tangere». [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Doncs aquesta és una de les quatre peces que integren l'obra «Entre los árboles», que dirigeix el cubà Abel González Melo (L'Havana, 1980), i que la companyia madrilenya La Virgen Teatro ha estrenat en exclusiva a Barcelona abans de la seva gira... [+ informació]

La vinya i el vi de la finca de Can Calopa de Collserola donen una oportunitat a persones en risc d'exclusió socialque veremen a la vinya de la Santgiovese

Can Calopa de Dalt, la finca de Collserola que l'Olivera gestiona en règim de concessió i on desenvolupa part dels seus programes d'integració social, funciona en règim de cooperativa d'iniciativa social que treballa al món rural o periurbà. L'Olivera va néixer el 1974 a Vallbona de les Monges per donar una vida digna a persones amb discapacitats de tota mena, sobretot les intel·lectuals. Després s'han obert a altres tipologies amb contractes d'inserció laboral pensats per a persones que també estan en risc d'exclusió social. I aquí el ventall s'obre a molts perfils de persones. A tocar de la carretera de Vallvidrera que circula a tocar de bosc es troba la masia de Can Calopa en un cantó i a baix a les feixes les vinyes. Els ceps posen fre al creixement del bosc. Fan de mosaic agrícola, tan important com s'ha demostrat per combatre els incendis forestals. L'Olivera en té la concessió per gestionar l'espai des del 2010 i passa inspeccions i controls de la Generalitat per comprovar que els seus contractes d'inserció no amaguen explotació encoberta. La seva targeta de presentació són uns vins i olis excel·lents. En total, 2,5 hectàrees de vinya... [+ informació]

L'escriptor hongarès László Krasznahorkai resident a Berlín ha estat distingit amb el Premi Nobel de Literatura 2025 pel conjunt de la seva obra qualificada sovint com a apocalítica

L'escriptor László Krasznahorkai (Gyula, Hongria, 1954), resident a Berlín, és el distingit amb el Premi Nobel de Literatura 2025 pel conjunt de la seva obra qualificada sovint com a apocalítica. L'atzar ha fet que l'escriptor havia estat convidat a participar en la pròxima edició de Kosmopolis, que té la seu al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). L'obra de l'autor László Krasznahorkai és extensa, però poc traduïda al català i l'espanyol. En català, gràcies a una opció d'Edicions del Cràter, i en espanyol, dins de l'Editorial Acantilado. La crítica nordamericana Susan Sontag va definir Krasznahorkai com el "mestre de l'apocalipsi de la literatura contemporània", sobretot a partir de la lectura de «La malenconia de la resistència» (1998) on amb una fantasia de terror febril desenvolupada en una petita ciutat hongaresa situada en una vall dels Carpats, el drama s'hi intensifica encara més. László Krasznahorkai és considerat un escriptor èpic de la tradició centreeuropea que s'estén des de Kafka fins a Thomas Bernhard, i es caracteritza per l'absurdisme i l'excés grotesc... [+ informació]

Les nominacions dels Premis Butaca de Teatre de Catalunya 2025 entren en la fase de votació popular abans de la gala prevista per a mitjan novembre

Els espectacles «Dones de ràdio» (Bitó Produccions), «El cor dels amants» (Teatre Lliure), «L’aranya» (TNC), «L’herència» (Teatre Lliure), «La gavina» (Teatre Lliure), «La tercera fuga» (TNC), «Les mans» (Bitó Produccions / Grec’24) i «Tots ocells» (La Perla 29) són els nominats en la categoria de Muntatge, que pel que fa a Musical nomina els espectacles «A Macbeth Song» (La Perla 29), «Ànima» (TNC) «El dia de la marmota» (Nostromo Live). Les actrius nominades han estat Cristina Plazas (Pura passió), Francesca Piñón (Les bàrbares), Marta Marco (El cor dels amants), Mireia Aixalà (Una mena d’Alaska), Míriam Moukhles (Tots ocells)i Rosa Renom (La majordoma). Les actrius de musical nominades són Diana Roig (El dia de la marmota), Mireia Morera (Artemis) i Paula Malia (Ànima). Els actors de teatre de text nominats són Albert Salazar (L’herència), Carlos Cuevas (L’herència), Guillem Balart (Tots ocells), Joan Carreras (El cor dels amants), Jordi Bosch (Mort d’un comediant) i Nil Cardoner (La gavina), al costat dels actors de musical Oriol Burés (Ànima), Roc Bernadí (El dia de la marmota)i Victor G. Casademunt (Ànima) [veure les nominacions de totes les categories a la revista digital Clip de Teatre] Pel que fa la dramatúrgia entren en votació Cristina Clemente (Dones de ràdio), Josep M. Miró (La majordoma), Llàtzer García (Les mans) i Victoria Szpunberg i Albert Pijuan (La tercera fuga). Els Premis Butaca de Teatre de Catalunya es lliuraran el 17 de novembre en l'habitual gala a la seva localitat on van néixer fa XXXI edicions, Premià de Mar... [+ informació]

El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca el setembre del 2025 amb 31.159.508 visitants que han fet 67.745.219 consultes i àudios de pàgines

Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 30 de setembre del 2025, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli» —entre altres monogràfics d'informació cultural—, així com els àudios dels pòdcasts de «Clip de Teatre» i «El cafetó» a través de les plataformes Spotify, Anchor, Ivoox, Google YouTube Podcast i Apple Podcast, a més de les plataformes de lectura dinàmica «Issuu» i «Calameo», i les interaccions amb les diferents xarxes socials de les plataformes de «Twitter (X)», «Facebook», «Threads», «Instagram» i «Canal WhatsApp» ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el mes de setembre del 2025, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada des de l'inici (25 anys, 7.801 edicions) de 31.159.508 visitants i 67.745.219 consultes de pàgines i àudios. Actualment es té una mitjana diària de 12.297,3 visites de pàgines (10,48 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 11 minuts i 34 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 17.982 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, connectats des de 143 països més, entre els quals destaquen, pel nombre de visites, Alemanya, Algèria, Anglaterra, Angola, Aràbia Saudita, Argentina, Armènia, Austràlia, Àustria, Bahamas, Bèlgica, Bhutan, Bielorússia, Bolívia, Bòsnia i Hercegovina, Brasil, Bulgària, Burkina Faso, Cambodja, Canadà, Colòmbia, Corea, Costa Rica, Costa d'Ivori, Croàcia, Cuba, Dinamarca, Egipte, Eslovàquia, Eslovènia, El Salvador, Equador, Espanya, Estats Units, Estònia, Filipines, Finlàndia, França, Georgia, Ghana, Groenlàndia, Guatemala, Haití, Hondures, Hongria, Hong Kong, Índia, Indonèsia, Illes Cocos, Illes Maurici, Indonèsia, Iran, Irlanda, Islàndia, Israel, Itàlia, Iugoslàvia, Japó, Kosovo, Latvia, Líban, Lituània, Luxemburg, Macedònia del Nord, Malaisia, Malta, Marroc, Mèxic, Moldàvia, Moçambic, Mònaco, Montenegro, Nicaragua, Noruega, Nova Caledònia, Nova Zelanda, Països Baixos, Pakistan, Panamà, Paquistan, Paraguay, Perú, Polinèsia, Polònia, Portugal, Qatar, República Dominicana, Romania, Sèrbia, Seychelles, Singapur, Síria, Suècia, Suïssa, Tailàndia, Taiwan, Timor, Trinitat i Tobago, Turquia, Txèquia, Ucraïna, Uruguay, Veneçuela, Vietnam, Xina i Xile... [+ informació]

L'Hospital Vall d'Hebron planificat durant la Segona República es va inaugurar fa setanta anys després que el règim franquista ocupés Catalunya

El 5 d'octubre del 1955 es va inaugurar l'Hosital Vall d'Hebron, després que el règim franquista recuperés el projecte que havia planificat el govern de la Segona República i que havia quedat congelat a causa de la Guerra Civil Espanyola arran del cop d'estat militar contra el govern legítim republicà el 18 de juliol del 1936. Setanta anys després i amb canvi de nom perquè primer va ser batejat com a Residència Sanitària Francisco Franco, per o confondre'l amb el temr Hospital destinat encara a centres de beneficència i alta mortalitat, l'Hospital Vall d'Hebron, que inicialment abans del 1936 estava destinat a ser un sanatori per a tuberculosos, s'ha convertit en el pioner en el transplantament de pulmó o en diagnòstics de sida a tot l'Estat espanyol. És també un centre de referència internacional que a partir d'ara ha de fer front a nous reptes i canvis socials. Dels primers cinc metges de guàrdia que hi treballaven el 1955, mentre que les infermeres eren monges, s'ha passat a un dels equips més prestigiosos de la sanitat catalana. Va ser a partir del 1976, amb l'arribada de la democràcia que es va anomenat Vall d'Hebron... [+ informació]

Es localitza un botí de mil doblons d'or i plata del carregament de la flota de l'antic imperi espanyol que va ser enfonsada a Florida el 1715 a causa d'un huracà

Una empresa especialitzada en el rescat de naufragis ha aconseguit localitzar un botí de més de 1.000 doblons d'or i plata de principis del segle XVIII. El valor actual d'aquests doblons (que eren les antigues monedes d'or encunyades per la corona espanyola) es calcula que supera el milió de dòlars. El botí forma part d'un tresor enorme. Durant els segles XVI, XVII i XVIII s'e cunyaven milers de monedes d'or i plata a les Índies Occidentals amb material que s'extreia de les mines. Aquestes monedes es carregaven en vaixells juntament amb joies i pedres precioses i s'enviaven cap a la península per seguir abastint les arques de l'imperi espanyol. La troballa de les monedes es creu que podria pertànyer a sèries encunyades a les actuals Bolívia, Mèxic i el Perú. Els vaixells que viatjaven cap a Espanya el 1715 van patir un huracà a prop de la costa de Florida que els va enfonsar amb més de 1.500 pèrdues humanes de mariners. La pèrdua va ser un cop dur per a la monarquia borbònica de Felip V que s'acabava d'establir a Espanya. Segons la llei marítima en relació a les troballes de naufragis, l'estat de Florida té dret a quedar-se amb un 20% com a mínim per garantir que part de la troballa es quedi a disposició dels investigadors o de museus públics. No és la primera vegada que es fan troballes en aquest espai marítim de Florida i menys ara que se sap que encara hi ha més botí per rescatar... [+ informació]

Melmelada de taronja en conserva

El dramaturg, actor i director Raimon Molins, ànima de la Sala Atrium, en aquesta ocasió en coproducció amb el Teatre Nacional de Catalunya, ha defugit la temptació de fer amb «La filla de l'aire» un espectacle estrictament biogràfic i aventurer de la ballarina Roseta Mauri (Reus (?), 1850 (?) - París, 1923) que segurament hauria encantat els amants d'escodrinyar en la nafra de les vides privades. Lluny d'això, ha fet una aproximació al personatge a través d'una mirada estètica, íntima, musical i poètica, emparada amb les referències que van envoltar la vida artística de Roseta Mauri al centre del món de l'art que era París, amb la seva relació amb les elits artístiques de l'època parisenca, sobretot els pintors que es van inspirar en la seva imatge de ballarina com Edgar Degas, el més ballarí amb els pinzells, que la va representar en alguns dels seus quadres, o Édouard Manet, que en va fer un retrat a mitges a causa de la poca paciència de model que es veu que tenia la ballarina [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. L'espectacle té una arrencada que diria que desconcerta els espectadors per la teoria que pretén expandir sobre la física, el moviment, la tesi de Newton i la recerca de l'aire des de la punta dels dits dels peus a la punta dels dits de les mans, i que es justifica a través d'una presumpta conferència —que no acabarà de fer-se del tot— de la doctora Amélie Brunell a la Universitat de París... [+ informació]

Encara més sardina madrilenya

És la novena temporada aquí (compto 6 produccions i hi sumo diverses reposicions) en, ara ja, quaranta anys. És hora de recordar que els pares de la criatura van ser els Tricicle que, en una trobada casual el 1985 a Madrid, van topar amb el director anglès Alexander Herold que els va convidar a veure la versió que s'estava representant aleshores a la capital del regne i, de l'experiència de la platea triciclaire neix aquest fenomen teatral que ha situat Catalunya com a capdavantera en fidelitat a la comèdia de Michael Frayn (Mill Hill, Regne Unit, 1933), que s'ha traduït a una trentena de llengües i que s'ha representat en una cinquantena de països. Després de quaranta anys, doncs, i de les diverses versions catalanes vistes amb els múltiples repartiments, no em repetiré [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Veure créixer una criatura té un avantatge i un risc: que t'agradi com ha crescut o que pensis que hauria pogut créixer millor. En aquest cas, em fa la impressió que com més temps passa més es desmarxa el que ja per naturalesa de l'original té aquesta esbojarrada comèdia o vodevil. I diria que la versió que ens ocupa és la més histriònica que s'ha fet. ¿Signes dels temps, potser, on tot és mes accelerat, més esquizofrènic i més pintat amb brotxa gorda?... [+ informació]

Davant del tresillo m'arrodillo

L'argot lingüístic de La Cubana es mereixeria l'edició d'un vocabulari específic del Centre de Terminologia, àlies Termcat. Els personatges de totes les seves obres les deixen anar amb tanta finor que mai fan mal a les orelles dels espectadors. El català del carrer de fa prop de setanta anys —com aquest de «L'amor venia amb taxi» que s'inscriu temps enllà del 1959— estava lliure de manlleus tan barroers com els “gilipollas”, els “tios”, els “joders” i els “putos” que el teatre pretesament culte actual encoloma a tort i a dret sense compassió per les oïdes contemporànies [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Per això em permeto, amb el permís de la troupe de La Cubana, aplicar aquí un títol com aquest: «Davant del tresillo m'arrodillo», que fa referència a una de les escenes de l'espaterrant musical —si, musical amb totes les lletres!— que Jordi Milán i tot l'equip de La Cubana han elaborat artesanalment, molt i molt artesanalment, després de quaranta-cinc anys llargs de trajectòria i gairebé quaranta anys després que La Cubana entrés per primera vegada, el 1986, en un teatre tancat, primer a El Retiro de Sitges i, superades les seves trapelleries de carrer, al del mateix Romea de Barcelona, on ara fan parada i fonda, amb aquell espectacle mític de goteres, aigua a raig i impermeables de colors que titulaven shakesperianament «La tempestat»... [+ informació]

Els espectacles «Ànima», «Dones de ràdio», «La tercera fuga», «Mar i cel» i «El fil invisible», entre els guanyadors dels Premis Teatre Barcelona que atorga anualment aquesta revista teatral per votació popular

L'última producció del mític musical de Dagoll Dagom, «Mar i cel», s’endú tres guardons: Millor Espectacle Musical, Millor Interpretació Musical per l’actriu Alexia Pascual i el Premi Revel·lació per l'actor Esteve Roig. També amb dos premis destaca «El fil invisible» d’Alícia Serrat, basat en el llibre original de Míriam Tirado, que guanya Millor Adaptació i Millor Espectacle Familiar [tot el palmarès de la gala a la revista digital Clip de Teatre]. El públic teatral ha guardonat també l'espectacle «Dones de ràdio» que, s'emporta el premi a Millor Espectacle Teatral, i «El principi d’Arquimedes», peça reconeguda com a Millor Espectacle de Proximitat. Victoria Szpunberg guanya la millor direcció per «La tercera fuga», mentre que l'autoria premiada és la del musical «Ànima», compartida amb Blanca Bardagil, Oriol Burés, Víctor G. Casademunt, Marc Gómez, Adrià Barbosa i Abel Garriga. Guanyen altres premis les interpretacions d'Oriol Pla a «Gola», com a millor interpretació, i Míriam Iscla pel seu paper a «Lapònia», com a interpretació de repartiment... [+ informació]

Bestialment descol·lapsats

TV3 —o «3Cat» o «3CatInfo» o el que diguin que diuen que es dirà— no deixa mai de sorprendre. No n'hi havia hagut prou amb el xoc del canvi d'infografia d'El Temps —afortunadament rectificat i millorat amb nota al cap de vuit dies, bravo!— que encara reservava als seguidors les nits d'un cap de setmana ple de sorpreses. Per una banda, la nova etapa del programa dels dissabtes a la nit, «Col·lapse», que, malgrat que continua sent de la mateixa productora La Manchester, ha rellevat el presentador Ricard Ustrell (115 nits) per acomboiar el retorn del veterà Jordi González a allò que ell anomena casa seva i on s'estima més tornar. Perquè quedés clar, l'entrada va ser contundent per als que els falla la memòria: «9.125 nits després, en la meva llengua i a TV3, us dic bona nit!», va dir Jordi González. Per cert, ara que hi ha hagut en els nous informatius caiguda massiva de corbates, ell —com casualment havia fet 24 hores bans la Melero —qui sap si en senyal de rebel·lia— en lluïa una de ben senyora! El nou «Col·lapse» manté l'esperit de l'anterior etapa... [+ informació]

La conferència mundial Mondiacult organitzada per la Unesco acabarà amb la Declaració de Barcelona després de reunir a la capital catalana 150 ministres de Cultura de tot el món tret dels EUA i Israel per voluntat pròpia

Barcelona ha acollit, per primera vegada, Mondiacult, la principal conferència mundial sobre polítiques culturals i desenvolupament sostenible, organitzada per la Unesco. Durant tres dies ha reunit a la capital catalana uns 150 ministres de Cultura de tot el món. No hi són els Estats Units —que no forma part de la Unesco per decisió del president Trump— ni tampoc Israel, que no s'hi ha inscrit. Sí que hi ha, en canvi, representació de Palestina, que la Unesco té reconeguda com a estat membre. Rússia i Ucraïna també estan inscrites. A banda de les representacions ministerials, també hi participen professionals de la cultura, artistes, acadèmics i representants de la societat civil. En total es preveuen uns 2.500 assistents... [+ informació]

La població empordanesa de Portbou rehabilitarà l'antic Ajuntament i les escoles velles per transformar-los en un espai a la memòria de Walter Benjamin

El projecte compta amb el suport de la Generalitat de Catalunya que hi invertirà 4,43 milions d'euros. L'acord preveu que el departament de Territori assumeixi les despeses de les obres i que el departament de Justícia s'encarregui de la gestió de l'equipament a través del consorci del Museu Memorial de l'Exili (MUME), amb seu a la Jonquera. El ministeri de Cultura espanyol s'ha encarregat de la redacció del projecte i també participarà de forma activa en les següents fases. La idea del memorial és difondre l'obra de Walter Benjamin i el seu llegat contra els discursos d'odi. L'objectiu d'aquest espai és oferir a la ciutadania un equipament per difondre la figura del pensador i posteriorment promoure l'estudi de les seves obres i conèixer el seu llegat. A més, també busca reforçar el vincle de Walter Benjamin... [+ informació]

Quan la primavera ressuscita

És així de seductor: la majoria, per no dir tots els espectadors, surten de l'espectacle «La mort i la primavera» de La Veronal dient en veu baixa o pensant en silenci que no han entès res. És el millor elogi que se li pot fer a un espectacle inclassificable perquè «La mort i la primavera» que l'escriptora Mercè Rodoreda va deixar com a testament és, en la seva versió literària, un devessall de llengua, de somnis, de prosa poètica i de llibertinatge absolut de la literatura que va fer que l'autora la tingués més de vint anys en reserva i que no veiés la llum en vida seva sinó tres anys després, el 1986, i encara de la mà de l'editora Núria Folch i Pi, parella i vídua de Joan Sales, editor i impulsor del reconeixement de Mercè Rodoreda. La companyia La Veronal del coreògraf —jo diria més aviat del creador multidisciplinar— Marcos Morau, nom artístic del valencià Marcos Mora Ureña (Ontinyent, Vall d'Albaida, País Valencià, 1982) ha fet una cosa semblant a Rodoreda: a partir de la impressió de la lectura... [+ informació]

El nou Victoria Museum que ha obert a Barcelona una col·leccionista ucraïnesa descobreix en una exposició com vestien les persones fa més d'un segle

Ha obert a Barcelona (al carrer Junta del Comerç, 17) el Victoria Museum, una iniciativa de la col·leccionista ucraïnesa Victoria Lysenko que amplia així el seu espai expositiu vuit anys després d'haver obert el museu mare a la ciutat de Kíiv. La primera exposició del Victoria Museum aplega un miler de peces entre vestits, calçat, accessoris, joies, ventalls i altres objectes, que abasten des de la dècada del 1830 fins al 1920. Els vestits, comprat en botigues i mercats d'antiguitats, han estat restaurats i conservats amb la tecnilogia més moderna. Malgrat que el contingut és bàsicament de fa cent anys, també hi ha alguna peça contemporània com per exemple un vestit amb dibuixos d'infants ucraïnesos que han patit la guerra. La llenceria és una de les seccions destacades del Victoria Museum... [+ informació]

Vine, Greta!

La nostàlgia, a vegades, fa fer coses com aquestes. Per exemple, disset anys després de «Vinagre», una sèrie estrenada a TV3, feta d'esquetxos i protagonitzada per Bruno Oro i Clara Segura, convertida ara en una mena de “remake” de títol gastronòmicament més elaborat: «Vinagreta». Després que, fa cinc anys, els mateixos dos intèrprets ja van recordar «Vinagre» amb una adaptació teatral al Teatre Romea, que va tenir el beneplàcit dels espectadors que s'havien fet grans anys abans amb els seus esquetxos televisius, ara han tornat a mirar de repescar aquells mateixos espectadors i, si pot ser, els més joves, amb una nova minisèrie de 8 episodis —en el moment d'aquest escrit, només disponibles els 4 primers a la plataforma 3Cat— on, gràcies a la caracterització, fa la impressió que, per als dos intèrprets, no hagin passat els anys... [+ informació]

Montjuïc deixa enrere la sequera dels últims tres anys i recupera la Font Màgica per La Mercè després d'una profunda rehabilitació del mecanisme que recull l'aigua freatica que hi puja des del Gran Teatre del Liceu

La Font Màgica de Montjuïc, projectada per Carles Buïgas amb motiu de l'Exposició Universal del 1929, es posa de nou en marxa a tres anys vista de la commemoració del seu centenari. Amb unsistema pioner i singular a l'època es va aconseguir il·luminar l'aigua amb diferents gammes cromàtiques, en un moment que no existien els llums de colors. El sistema que continua vigent avui en dia consisteix en un centenar llarg de claraboies situades sota l'aigua i repartides per tota la font. Darrere, hi ha 120 prismes pentagonals amb vidres de colors que quan giren donen les diferents tonalitats a l'aigua. Un efecte que, unit a les diferents opcions de fer brollar l'aigua, permet que la Font Màgica de Montjuïc... [+ informació]

El Museu Nacional de Praga exposa per primera vegada a Europa les restes de dos homínuds de més de tres milions d'anys d'antiguitat

Els dos individus se'ls ha batejat amb el noms de Lucy i Selam. La Lucy té 3,2 milions d'anys però havia sortit poc de la seva seu que és a Etiopia. És la primera vegada que les restes arriben a Europa i la mostra, cedida pel Museu Nacional d'Etiòpia es titula «Les persones i els seus avantpassats». La Lucy, que es considera una de les troballes més emblemàtiques en l'estudi de l'evolució humana, ja va creuar fronteres una vegada per formar part d'una mostra als Estats Units entre el 2007 i el 2013, i és la segona vegada que s'exposa a l'estranger. Les restes de la Selam són les d'una nena de dos anys de vida que va viure uns 150.000 anys abans que la Lucy i tampoc no havia sortit mai de la seva terra. Quan la van descobrir el 1974, la Lucy, que feia 1,1 metres d'alçada, pesava 29 quilos i es calcula que va morir entre els onze i els tretze anys, va ser considerada l'àvia de la humanitat pels seus 3,2 milions d'anys d'antiguitat... [+ informació]

Surten a la llum documents en català de fa dos segles que van ser robats per corsaris britànics a la Mediterrània i que es van quedar a la Torre de Londres

Segons ha desvelat en exclusiva 3CatInfo, l'Arxiu Nacional de Londres ha localitzat diversa documentació en català amb cartes que mai van arribar a la seva destinació i que els corsaris britànics en cinc vaixells van robar al mercant Sant Magí que navegava de Barcelona a Lisboa i que va ser capturat a tocar del cap de Sao Vicente, al sud de Portugal. Era el 13 d'octubre del 1747. El Sant Magí transportava panses, sacs d'avellanes, brandi i molts documents. Altres documents recuperats ara van ser requisats a vaixells catalans i espanyols entre el 1652 i el 1815. Aquest lot inclou cartes personals i documents oficials entre els quals els que transportava el Sant Magí. La majoria de les cartes relaten enyorances, problemes familiars o sol·licituds de compres. La Torre de Londres ha amagat durant anys... [+ informació]

Hi ha un temps d'enrunar i un temps de construir

Quan la compayia Complicité, amb Simon McBurney, va presentar la seva versió d'«El Mestre i Margarita» al mateix Teatre Lliure de Montjuïc, el 2012, dins el Festival Grec, es van fer algunes comparacions amb la versió dramatúrgica de la novel·la «2666» de Roberto Bolaño, que havia fet Àlex Rigola. Ara que Àlex Rigola ha adaptat «El Mestre i Margarita» els papers s'han capgirat i qui sap si hi haurà també la temptació de comparar la seva versió amb la que es va veure dels de la Complicité. Advertim, però, que cada sastre fa el seu nus i que cada guerra fa sa terra. En tot cas, l'exploració d'aquesta obra clàssica de Mikhaïl Afanasievitx Bulgàkov (Kíiv, Ucraïna, 1891 - Moscou, Rússia, 1940), considerada la més rellevant de la literatura russa del segle XX, no s'acaba d'esgotar mai... [+ informació]

Mapes per pintar

Hi ha editorials de material escolar que ofereixen la possibilitat d'acolorir mapes per donar vida a espais geogràfics. Es trobaven en temps del blanc i negre, se'n troben encara ara i fins i tot n'hi ha de digitals. Ens faltaven, esclar, els mapes de la nova TV3 que, arran de l'espectacular renovació de platós, el sistema d'emissió d'última gneració, el refet web del nou 3CatInfo i l'impuls interactiu de les xarxes, ha sorprès els fidels seguidors de la secció d'El Temps, amb una infografia geogràfica trista, grisa, fosca i plena de xifres minúscules no aptes per a curts de vista amb les temperatures i els símbols que semblen més un aparador de rebaixes de supermercat que no pas una informació que entri per la vista. Les expectatives sobre el rentat de cara de TV3, la fusió de l'antic 3/24 amb Catalunya Informació —dues marques que han passat a millor vida— i la nova imatge dels Telenotícies i els espais informatius... [+ informació]

Ànec mut a la caldera de Pere Botero

S'acosta Nadal, és cert. No només pel calendari de tardor i hivern, que ja punteja, sinó també dins la trama de ficció que ha recreat l'actor i dramaturg Ramon Madaula (Sabadell, 1962) fent una mirada al temps feliç de la infància quan ell, com també l'actor Jordi Boixaderas (Sabadell, 1959) —vallesans d'arrel els dos i companys de batalla i forca en aquesta obra— eren espectadors embadalits d'«Els Pastorets» de la Faràndula de Sabadell amb el miratge del popular i bonàs senyor Virgili a la vida real, que hi feia de terrible Satanàs a la ficció. «Els bons» és una comèdia amable que té l'avantatge que juga amb la referència popular de l'obra de Josep Maria Folch i Torres i el coneixement que molts espectadors en tenen gràcies a les múltiples representacions que se'n fan pels escenaris catalans quan arribi Nadal amb companyies amateurs [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. És evident que sense dos actors de primera fila com Ramon Madaula (que és també l'autor) i Jordi Boixaderas, a més de la direcció de Paco Mir (aura Tricicle), la cosa no tindria l'efecte que té, que és molt aura i molt ben aplaudida en diverses ocasions de la representació quan Jordi Boixaderas es transforma escènicament en el dimoni d'«Els Pastorets» i deixa anar, forca en mà damunt del pedrot de cartó pedra, alguns dels fragments més satànics i carregats de maldat... [+ informació]

El pasdoble «Amparito Roca» commemora el seu centenari i celebra que hagi estat adoptat per la gran majoria de comparses de festes majors catalanes

El repertori musical de moltes festes és el pasdoble «Amparito Roca» del qual enguany es commemora el centenari. És una de les peces més populars de la música tradicional que s'interpreta en festes majors o altres esdeveniments de caràcter festiu. Els directors musicals remarquen que la seva popularitat es deu al fet que té la mateixa estructura que altres pasdobles, però aquest és fàcil de recordar i de cantar, i a més, és una peça que es toca molt. En algunes ciutats fins i tot s'ha convertit en una mena d'himne popular, com Montblanc, a la Conca de Barberà, o Vilanova i la Geltrú, al Garrag, o Tarragona, al Tarragonès. El pasdoble «Amparito Roca» és una composició del músic barceloní Jaume Teixidor. El va compondre l'any 1825 quan treballava com a professor a la població de Carlet, al País Valencià i sembla que inspirat en una aluma de piano que tenia i que es deia, esclar, Amparo Roca. A Carlet es van reunir un mile de músics per homenatjar el centenari de la peça... [+ informació]