¿Cremem el Lliure de Gràcia?

La troupe de José y sus Hermanas comença fort. Un teatre, per ser un teatre com cal, cal que almenys una vegada a la vida pateixi un incendi. Només cal recordar, diuen, els grans teatres que han tingut incendis cèlebres, sense anar més lluny, el Gran Teatre del Liceu. Per això, l'arrencada d'aquesta nova proposta de la companyia passa per proposar que es cremi el Lliure de Gràcia i així acabi obtenint els honors que es mereix. És el cinquè espectacle de José y sus Hermanas. El més breu. El més, diria, encara en estat de gestació. Una hora clavada és una voluntat de síntesi que s'agraeix, però també és una evidència que la cosa es queda curta i que els fans de la companyia de segur que en voldrien més, tot i que ja se sap que en el pot petit sovint és on hi ha la confitura més bona... [+ informació]

Tot, menys estàtic. Però sempre, no només sol

L'actor Sergi López té una trajectòria cinematogràfica de primera línia i és un dels actors més apreciats pels seguidors del cinema francès i, de rebot, del català. L'hi deu, sobretot, al director Manuel Poirier, que el va fer debutar a la dècada dels noranta amb els films «Le petite amie d'Antonio», «A la campagne», «Marion i Western». Però va ser amb Dominik Moll, amb qui va guanyar l'any 2000, un César al millor actor protagonista per la pel·lícula «Harry, un ami qui vous veut du bien» (Harry, un amic que us estima), i la distinció de millor intèrpret masculí europeu. L'actor ha treballat també, entre altres, amb Stephen Frears, Alain Corneau, Ventura Pons, Samuel Benchetrit i Isabel Coixet, en el film «Mapa dels sons de Tòquio». Ni aquesta estrena ni el teatre van impedir que ja estigués embrancat en un nou rodatge, amb Agustí Villaronga, sobre la versió cinematogràfica de la novel·la «Pa negre», d'Emili Teixidor, en el paper de l'Alcalde... [+ informació]

Sílvia Pérez Cruz inaugura el Festival Grec 2024 que en aquesta edició que tanca el període del director Francesc Casadesús té com a lema l'amistat

La cantant de Palafrugell té encomanats tres concerts a l'amfiteatre Grec de Montjuïc en els quals no estarà sola perquè compta amb la participació de diferents músics com el contrabaixista Javier Colina, a més d'altres artises convidats com per exemple Raül Refree. En l'any d'acabament de direcció de vuit festivals del Grec de Francesc Casadesús, abans que l'1 de setembre s'incorpori com a director adjunt del Teatre Lliure, el lema escollit ha estat el de l'amistat, amb una programació que vol reflexionar sobre les conexions creades amb artistes locals i de fora. Amb 2.100 localitats exhaurides per a cadascuna de les tres funcions, Sílvia Pérez Cruz ha assumit la inauguració a través d'una empresa productora pròpia i amb un pressupost de 217.800 euros, que inclou la seva actuació i les dels artistes convidats, incloses les despeses de manutenció, dietes i honoraris, transports o impostos, entre altres despeses de gestió com assegurances, permisos, decorats o vestuari... [+ informació]

Neix la revista trimestral en paper i diaria digital «Cultura B» com a plataforma de tendències culturals metropolitanes impulsada pels diaris Línia i el Grup Comunicació 21

Difondre la cultura que no té el ressò mediàtic convencional i propiciar que el gran públic de l’àrea metropolitana de Barcelona l’arribi a consumir i la sàpiga valorar és el principal objectiu de «Cultura B», la plataforma de tendències culturals metropolitanes que el pròxim 25 de juny posen en marxa els diaris Línia i el Grup Comunicació 21. Una nova aposta singular que es materialitza en una revista trimestral en paper i un portal digital d’actualització diària. «Cultura B» neix amb la voluntat de trencar dues grans barreres: la poca visibilitat de moltes propostes culturals interessants, d’una banda, i la mirada reduccionista del territori barceloní, de l’altra. Per trencar la primera, «Cultura B» posarà el focus en el substrat cultural que sembla que no existeix perquè no se’n parla gaire. I pel que fa al segon repte, sortirà dels marcs establerts, amb mirada àmplia també territorialment, perquè la pista de joc, en aquest cas, també ha de ser metropolitana. Aquest esperit impregna el primer número en paper de la revista trimestral, protagonitzat per una entrevista a Álvaro Esteve, el jove talent del piano de Ciutat Meridiana que amb només 14 anys ja ambiciona ser director d’orquestra. Pel que fa a la resta de continguts, l’estrena de «Cultura B» arriba amb un gran reportatge sobre la cultura no covencional i les conseqüències de viure al soterrani del periodisme, així com amb un altre reportatge sobre la xarxa de Fàbriques de Creació de Barcelona. Per la seva banda, el portal digital de «Cultura B», inclourà la mateixa manera de fer que la de la revista, amb entrevistes, reportatges i articles d’opinió, però la complementarà amb l’aposta per nous formats, com ara l’audiovisual... [+ informació]

Més de 4.000 instruments musicals de 31 museus catalans s'apleguen en un catàleg col·lectiu en línia projectat pel Museu de la Música de L'Auditori de Barcelona

El projecte «Caticat» és un catàleg col·lectiu en línia dels instruments musicals presents als museus i col·leccions públiques de Catalunya. Es tracta d’una finestra al patrimoni musical català que ofereix un punt d’accés únic a uns 4.000 instruments de 31 museus catalans. El projecte es va iniciar el 2001, liderat pel Museu de la Música, amb l’objectiu de localitzar, inventariar i documentar totes les col·leccions públiques d’instruments musicals del país. En aquesta primera fase es van documentar més de 1.500 instruments provinents de col·leccions de 17 institucions. Els resultats d’aquestes primeres campanyes de recerca van donar forma a una primera base de dades, amb una vintena de camps que descriuen el nom de l’objecte, les dimensions, l’autoria, el lloc, les inscripcions i la classificació organològica entre altres aspectes. Durant les dues dècades següents la digitalització del «Caticat»... [+ informació]

Els sis metres gegants del «The Inflatable Refugee» del grup artístic Schellekens & Peleman s'està uns dies al bell mig del Saló dels Miralls del Gran Teatre del Liceu després de tombar per mig món

Coincidint amb la crisi migratòria actual, el grup artístic Schellekens & Peleman creen «The Inflatable Refugee», una gran figura inflable de 6 metres d’alçada que vol simbolitzar la deshumanització dels refugiats i la crisi migratòria actual arreu del món. La instal·lació es pot veure a Saló dels Miralls del 14 al 30 de juny, coincidint amb els dies de funció. La proposta posa en contrast dues realitats: un espai d'art com és el teatre d’òpera en comparació amb la situació dels refugiats. El resultat d'aquesta confrontació és contrast, renúncia i reflexió, convertint l'art en un vehicle per a la consciència social i el diàleg profund. «The Inflatable Refugee» ha estat exhibida a diverses ciutats del món, incloent Venècia (Itàlia), Uppsala (Suècia), Copenhaguen (Dinamarca), Malines (Bèlgica), Ostende (Bèlgica), Melbourne (Austràlia), Breda (Països Baixos), abans d'arribar a Barcelona... [+ informació]

Els museus de Barcelona milloraran l'accessibilitat física, comunicativa i cognitiva amb un pla sectorial d'inclusivitat i una dotació de més de 500.000 euros

La creació d’un nou Pla sectorial d’accessibilitat arribarà als 31 espais museístics de l’Ajuntament de Barcelona amb vigència fins al 2030 i amb un pressupost de més de 500.000 euros. El Pla vol garantir la màxima inclusivitat de l’oferta cultural dels museus i la participació de tots els públics, posant atenció en l’accessibilitat física, comunicativa i cognitiva. Taulells adaptats, instal·lació de bucles magnètics, materials impresos accessibles, o millores en els lavabos adaptats són algunes de les actuacions que contempla el Pla. El nou Pla d’Accessibilitat de Museus, emmarcat dins del Pla d’Accessibilitat Universal de Barcelona (2016-2026) i del Pla de drets culturals de Barcelona, s’ha treballat conjuntament entre l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat (IMPD) i l’ICUB, i s’ha articulat a través de la diagnosi realitzada durant els anys 2019 i 2020... [+ informació]

Polifonia teatral i cor orgànic

Aquest «Paradise» del polifacètic Kae Tempest, que ha arranjat dramatúrgicament i ha dirigit Moreno Bernardi, podria ser una peça convidada d'un dels festivals musicals contemporanis que juguen amb la veu i el so i que omplen els espais de Barcelona abans de l'estiu. L'espectacle «Paradise» és un luxe teatral poc habitual als escenaris catalans, segurament perquè el tabú de la taquilla passa per davant de l'essència escènica. Que l'estrena de «Paradise» hagi coincidit, en el dia i l'hora, amb l'aberració del presumpte espectacle de fum, decibels i quitrà de la Fórmula 1 en ple Passeig de Gràcia, és com una mena de declaració subtil de principis. Contra el brogit banal, la calidesa de la paraula coral... [+ informació]

La gestora del Festival Cruïlla assumeix la nova etapa d'El Molino que es vol convertir aran en la casa de la música des del flamenc i la rumba a la cançó d'autor i el jazz

El Molino, l’emblemàtic teatre del Paral·lel que l’Ajuntament de Barcelona va adquirir el 2021 per 6,2 milions d’euros, ja té qui el gestioni. Barcelona Events Musicals, l’empresa organitzadora del Festival Cruïlla, s’encarregarà de l’equipament durant quatre anys. La productora compta amb la complicitat de diversos agents musicals, des del Dorado, Carabutsi i l’Associació de Músics de Jazz fins a Barnasants, passant per les escoles de música de la ciutat, com ara el Taller de Músics, el Conservatori del Liceu, l’Esmuc i Jam Session, entre d’altres. La concessió d'El Molino serà d’ús privatiu de domini públic i tindrà la possibilitat de pròrrogues anuals fins a quatre anys més... [+ informació]

L'agència Magnum Photos reconeguda amb el Premi de la Concòrdia 2024 per la seva exigent feina en el camp del fotoperiodisme durant gairebé vuitanta anys

Magnum Photos és considerada l’agència fotogràfica més prestigiosa del món i fundada el 1947 pels pares de la fotografia documental, Robert Capa, Henri Cartier-Bresson, David Seymour i George Rodger. La seva trajectòria ha estat distingida amb el Premi de la Concòrdia 2024, dins dels Premis Princesa d'Astúries de la casa reial espanyola. El jurat del premi remarca la icònica i exigent tasca de fotoperiodisme estesa al llarg de gairebé vuit dècades i enalteix l’agència com un exemple de llibertat de premsa i assumpció de riscos, que, a més, ha contribuït a elevar la consciència de la humanitat. Els fotògrafs de Magnum han documentat la majoria dels esdeveniments més importants del segle XX, com per exemple el desembarcament de Normandia, les revoltes a París el Maig del 68, els moviments a favor dels drets civils i els atemptats de l’11-S, a més d’haver retratat personalitats de tots els àmbits. L’agència Magnum Photos... [+ informació]

Una escultura de l'artista Lluís Lleó commemora els 200 anys del Passeig de Gràcia en un moment que la ciutat s'ha vist immersa en la polèmica per la Fórmula 1 que envaeix el passeig

El projecte de l'escultura va arrencar fa dos anys. Lluís Lleó (Barcelna, 1961) va tenir clara la idea des del primer moment, però trobar el finançament ha sigut un procés més llarg. Està previst que l'escultura «Pink Barcino» estigui davant del Palau Robert fins al gener del 2025, però a Lluís Lleó li agradaria que s'hi quedés. En el cas de «Pink Barcino», la localització no estava clara perquè era complicat per temes de circulació i trànsit, però al mateix temps és la cantonada més àmplia del Passeig de Gràcia. Lluís Lleó havia fet servir el rosa abans, però a «Pink Barcino» aquest color adquireix moltes connotacions, i per a l'artista evoca l'alta moda, l'alta pastisseria, l'estil i el glamur. També vol ser un homenatge... [+ informació]

La reforma urgent de la Biblioteca García Márquez distingida com la millor del món té un cost de prop de mig milió d'euros que assumirà l'Ajuntament de Barcelona

Fa dos anys que es va inaugurar la nova biblioteca a Barcelona García Márquez, la 40a de la ciutat de Barcelona, al districte de Sant Martí. Va obrir enmig d'una gran expectació pel seu disseny innovador, obra de Suma Arquitectes: fusta, vidre, hamaques i catifes endiumenjaven un espai diàfan, fet de fusta i vidre. En la presentació van confirmar que havia costat més de 12 milions d'euros. L'agost del 2023 va ser escollida com la millor biblioteca del món per la Federació Internacional d'Associacions i Institucions Bibliotecàries i a l'octubre es va emportar el premi FAD. L'abril del 2024 encara va arribar a guanyar el premi Mies van der Rohe d'arquitectura. Aquest estiu la biblioteca García Márquez haurà de viure de nou unes obres, que l'obligaran a tancar de moment la primera meitat del mes d'agost, que constaran d'uns reforços estructurals al voladís de la façana, una mena de visera. L'edifici ha registrat alguns moviments que han comportat patologies en alguns dels acabats. Ho han descobert perquè els grans finestrals de vidre de la façana s'han esquerdat i ja han tancat un espai com la terrassa... [+ informació]

Padam, padam, padam...

Deia el malaguanyat escriptor Paul Auster en una de les seves novel·les més conegudes, «Trilogia de Nova York»: “El cel de París té les seves pròpies lleis, i funcionen independentment de la ciutat que hi ha a sota. Si els edificis semblen sòlids, ancorats a la terra, indestructibles, el cel és vast i amorf, subjecte a constants agitacions.” Una d'aquestes agitacions populars va ser l'atzarosa vida i la curta —perquè va morir als 46 anys—, però intensa aportació artística de la cantant, actriu i compositora Édith Piaf, el nom de guerra d'Édith Giovanna Gassion (París, 1915 - Grassa, 1963), de qui les múltiples biografies, les versions musicals i el cinema n'ha divulgat més enllà dels miracles tot el que se'n podia saber i el que se'n podia inventar com passa amb els mites. L'espectacle «Piaf! The show» és un d'aquests homenatges permanents a qui va ser probablement la cantant francesa més valorada i estimada del segle XX. L'espectacle fa més de quinze anys que volta pel món amb un milió d'espectadors a la butxaca, passant per més de cinquanta països i actuant, entre altres espais, al Carnegie Hall de Nova York o tornant als orígens, a l'Olympia de París... [+ informació]

El Teatre Lliure tanca la temporada amb 87.758 espectadors i un 81% d'ocupació i obre la nova etapa sota la direcció de Julio Manrique que ha anunciat la baixa del director adjunt Ivan Benet substituït per qui serà exdirector del Grec Francesc Casadesús

De cara a la Temporada 2024/2025 hi ha un primer canvi en l'equip de direcció del Teatre Lliure. A partir de l'1 de setembre, Cesc Casadesús, futur exdirector del Festival Grec, s'incorporarà com a adjunt a la direcció del teatre agafant el relleu de l'actor Ivan Benet, que ha treballat els primers mesos amb Julio Manrique gairebé sense que hagués estat presentat. Segons algunes fonts, pressions internes des del Patronat del Lliure han forçat aquest canvi, que ha sorprès el sector i que s'afegeix a la cancel·lació que es va fer de la roda de premsa ja anunciada per presentar el projecte artístic que havia convocat Julio Manrique fa tres mesos. La temporada actual del Teatre Lliure es tanca amb 87.758 espectadors que representen un 81% d'ocupació. La nova temporada del Teatre Lliure, qualificada de contemporània i compromesa, estarà formada per 24 espectacles, entre els quals hi ha 7 produccions pròpies, 8 coproduccions i 9 espectacles convidats. Hi treballaran com a directors... [+ informació]

Mor als 77 anys l'actor Fermí Reixach després d'una intensa trajectòria en teatre, cinema i televisió, a més de ser un dels fundadors de Comediants i del Teatre Lliure

L'actor Fermí Reixach (Lloret de Mar, la Selva, 1946) ha mort als 77 anys. Fermí Reixach va tenir una trajectòria prolífica i versàtil com a actor de teatre, cinema i televisió. Va ser un dels membres fundadors de la companyia Comediants (1972) i del col·lectiu Teatre Lliure (1976), on va actuar en produccions com «Camí de nit», «La cacatua verda», «Titus Andrònic», «Abraham i Samuel» i «L'hort dels cirerers». El 2022 va ser nomenat membre d'honor de l'Acadèmia del Cinema Català. Aquests últims anys va participar en sèries de TV3 com «Polseres vermelles», «Olor de colònia» i «La Riera», en què interpretava el personatge de Guillem Almeda. Després de formar-se al centre Estudis Nous de Teatre i l'Institut del Teatre de Barcelona, Reixach va ampliar els estudis a l'Stella Adler Institute de Nova York. En tornar a Catalunya, Fermí Reixach va presentar l'obra de teatre «Diari d'un boig», de Nikolai Gógol, que va ser una de les interpretacions més aplaudides de la seva carrera. També va participar en produccions com «Mel salvatge» (1986), «Absències» (1988), «El pare» (1996), «L'oncle Vània» (1995-2002), «Veinte poemas de amor y una canción desesperada» (2001-2005), «El mestre i Margarita» (2012) i «Pàtria» (2012),de Jordi Casanovas... [+ informació]

L’Arxiu Fotogràfic de Barcelona presenta l’exposició «Família, amics i fotografia. Entorn de l’espai fotogràfic de la llar» amb una mostra del fons i donacions particulars

A partir dels fons conservats a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona i d’alguns préstecs puntuals, aquesta exposició vol posar en valor el sistema significatiu de la fotografia familiar al llarg del temps, confirmant el seu paper simbòlic en el lloc d’origen i el documental en el de l’arxiu, dos espais consecutius en el temps, però radicalment diferents en la seva naturalesa. La primera part de l’exposició assaja l’esbós d’un territori fotogràfic que encara està per narrar en tota la seva complexitat, no tant amb l’objectiu de pensar una taxonomia impossible com sí, en canvi, el d’entendre la importància d’aquesta tipologia fotogràfica que va emergir en el segle XIX de la interacció entre la cultura, la tecnologia i l’economia de mercat. La segona part de l'exposició... [+ informació]

Els artistes còmics denunciats per la companyia teatral Planeta Impro guanyen la batalla judicial emparats per la llibertat d'expressió pels comentaris sobre ls condicions laborals del grup

Un jutjat de Barcelona ha desestimat la demanda que va interposar la companyia de teatre Planeta Impro contra l'actriu i humorista Judit Martín i set còmics més en considerar que havien vulnerat el dret a l'honor i a la pròpia imatge, arran d'uns comentaris a xarxes socials en què criticaven les condicions laborals de l'empresa. El jutjat considera que tots els comentaris queden emparats pel dret a la llibertat d'expressió i d'informació, i que no atempten contra l'honor, la imatge o la intimitat de la companyia, que reclamava una indemnització de 150.000 euros. Una de les actrius demandades per Planeta Impro era Judit Martín, coneguda sobretot per les seves intervencions en els programes «Polònia» i «està passant» de TV3. El litigi judicial es va obrir el març de l'any passat arran d'uns comentaris a les xarxes socials en resposta a una piulada d'un compte anònim anomenat "Torrezna" que denunciava... [+ informació]

Coaching recargolat com una trompa

“T'odio, amor meu”, va fer dir Dagoll Dagom, ja fa trenta anys, a Dorothy Parker. “T'odio, amor meu”, fa dir ara també l'actor i dramaturg Ramon Madaula (Sabadell, Vallès Occidental, 1962) a la fotògrafa o fotoperiodista substituta que interpreta l'actriu Mercè Martínez, i que protagonitza aquest duel de parella amb l'actor David Olivares, un personatge exmúsic d'instrument de trompa que ha deixat de formar part de l'OBC, les sigles de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, per dedicar-se amb èxit mediàtic a les sessions com a coach o entrenador de desenvolupament personal. La nova comèdia de Ramon Madaula —que de fet ja fa un any que ha girat per diferents escenaris abans d'entrar a Barcelona— explora aquesta vegada la recerca de la felicitat, si és que la felicitat existeix perquè l'obra ho posa en dubte. I ho fa amb un parell de personatges que mantenen un intens combat dialèctic, empresonats en les pròpies xacres personals i les pròpies contradiccions... [+ informació]

L'Edifici Històric de la Universitat de Barcelona en col·laboració amb l'Escola Superior de Música de Catalunya organitzen la segona edició de la Nit de la Música en una vesprada oberta i gratuïta

La Universitat de Barcelona (UB) i l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) tornen a unir forces per organitzar la segona edició de la Nit de la Música, un esdeveniment únic (dijous 13 de juny, de les 18:00 a les 24:00h). La vesprada és un viatge musical, amb una programació que inclou des de la polifonia antiga fins al jazz i la composició electrònica, passant per la música clàssica i el lied. Els concerts tenen lloc en diversos espais icònics de l’Edifici Històric de la UB, com el Paranimf, l’Aula Magna, l’Escala d’Honor del Rectorat, el vestíbul principal, el jardí Ferran Soldevila i el pati Montserrat Roig. A més es fan visites guiades a la Torre del Rellotge, amb inscripcions a partir de les 18:00 i fins a les 20:40 al Pati de Lletres. La Nit de la Música fa valer dos conceptes clau per a la Universitat de Barcelona: el patrimoni històric i artístic i la música. Aquesta segona edició de la Nit de la Música compta... [+ informació]

Jutjar a cop d'ull com si fos amor a primera vista

L'actriu Victoria Luengo (Palma, 1990) viu el seu moment d'esplendor, un moment que s'ha guanyat a pols. Primer, picant pedra als escenaris i amb les oportunitats cinematogràfiques i televisives que el destí de l'ofici li ha posat a les mans. Amb «Prima facie», nominada als Premis Max per mèrits propis com a millor actriu i també com a millor espectacle, ha impactat a tot arreu on ha representat aquest text de la dramaturga, llibretista, guionista i també advocada australianobritànica Suzie Miller, un relat que cal dir que no està exempt d'alguns tòpics prou explotats en els últims temps, però que no per això deixa de ser encara necessari que continuïn escoltant-se... [+ informació]

Les avellanes del Miró

Joan Brossa (Barcelona, 1919 - 1998) deia que Joan Miró (Barcelona, 1893 - Palma, 1983) era el pintor dels poetes. Per això, segurament, en aquesta obra, considerada la primera peça de caràcter teatral de Joan Brossa —inèdita als escenaris fins a avui, tot i que escrita o acabada probablement el 1944 i no publicada fins al 2019 per Arola Editors—, el pintor fill adoptiu de Mont-roig del Camp hi apareix subtilment, com un homenatge d'amic, amb una de les accions que juga amb les avellanes i planteja amb aquest fruit sec un d'aquells problemes senzills de matemàtiques d'escola del segle passat per exercitar el càlcul memorístic dels aprenents. ¿Si n'hi ha tantes i en cauen tantes, quantes en queden?... [+ informació]

Visca la vulva!

No és que m'hagi agafat un rampell feminista amb aquest títol. «Visca la vulva!» és un dels lemes que presideix el muntatge «S 62° 58', W 60° 39'» (Sud 62 graus 58 minuts, Oest 60 graus 39 minuts), de la companyia belga Peeping Tom. Visca la vulva!, doncs i el que calgui que pengi i que s'hi assembli, posats a no discriminar. Els espectadors que vegin l'espectacle entendran per què. Els Peeping Tom continuen amb les seves coordenades artístiques, aquesta vegada més que mai perquè el titol de l'espectacle són precisament les coordenades on es troba la que anomenen l'illa de la Decepció, a l'Antàrtida, on ha quedat embarrancat en el gel el vaixell de la companyia. Sense menjar, sense comunicació, confiant que el desglaç els alliberi. He dit “el vaixell de la companyia” perquè en realitat tota la trama és una introspecció cap al seu interior, en una metàfora freda i distòpica d'un moment de l'ésser humà sense un futur gaire prometedor. Una metàfora, a més, que la companyia Peeping Tom fa extensiva a la situació degradada de les relacions personals... [+ informació]

Abans de parlar, pensa

La companyia Fac-òF el que fa és entrar en la quotidianitat dels estereotips i les pressions socials sobre l'estètica que al llarg dels temps han rebut i continuen rebent les dones —des que són nenes i cada vegada més— a la recerca d'una bellesa virtual revisada i augmentada actualment per la influència de les desbocades xarxes socials. Bona part dels gags, accions i reivindicacions que es fan en la trama de «Divina de la mort» parteixen, diuen les seves autores, d'experiències reals i viscudes en pròpia pell. L'humor, però, és una bona fórmula per marcar una certa distància amb l'agror de segons quina experiència viscuda. I això és el que fa la companyia: emparar-se en l'humor sense deixar de partir de la tradició teatral amb escenes totalment d'aire brossià, però amb menys silencis i més paraules i adaptades als nous temps... [+ informació]

Un treball en curs a favor de la memòria

El dramaturg, traductor i director Davide Carnevali (Milà, Itàlia, 1981) fa una mena de treball en curs, un work in progress permanent, amb el seu monòleg «Retrat de l'artista mort», a manera que va adaptant-lo a cada país on el representa i a manera que va gratant en la seva història sobre la memòria i el feixisme en genèric, sempre en relació i comparació a la dictadura de Videla i la repressió genocida argentina del 1978. A Alemanya, on el muntatge es va estrenar l'any 2018, el va confrontar amb el genocidi nazi; a França, amb el mariscal col·laboracionista Pétain i el règim de Vichy; a Itàlia, amb el feixisme de Mussolini; i en aquesta versió catalana estrenada aquí, amb el feixisme de la Dictadura franquista, un cop acabada la guerra civil espanyola... [+ informació]

El nou Centre Martorell Exposicions reobert fa mig any després de tretze anys tancat al passeig Picasso de Barcelona tocant a la Ciutadella rehabilitarà ara la façana amb un pressupost de 560.000 euros

El Museu Martorell, inaugurat el desembre del 2023 ha rebut en mig anys més de 10.000 visitants. Ara veurà com es rehabilita la façana després que la comissió de govern de l'Ajuntament de Barcelona ha aprovat el pressupost calculat en 560.000 euros. Es netejaran i recuperaran les façanes, els paraments de pedra i els elements ornamentals considerats Bé d’Interès Local. Amb aquesta intervenció, que finalment ha tingut un cost més elevat del que s’havia previst al projecte executiu per l’actualització de preus, es completarà la rehabilitació d'aquest antic edifici històric situat al Parc de la Ciutadella. Aquesta tercera fase d’obres se suma a les que han permès rehabilitar tot l’interior de l’edifici i es completarà el projecte de rehabilitació integral del complex. També s’ha fet accessible per la banda del Parc de la Ciutadella, amb una plataforma per acollir rampes... [+ informació]

El rovell del passat

Xavier Buxeda i Marcet (Matadepera, Vallès Occidental, 1985) va debutar el 2021 al Teatre Tantarantana amb l'obra «Si mai has baixat», sobre el racisme. El 2022 va continuar a la Sala Trono i l'Off La Villarroel amb aquesta segona obra, «Qui estigui lliure», ara sobre la violència, després d'una primera lectura dramatizada dos anys abans a l'Obrador de la Sala Beckett, la mateixa sala on ara s'ha recuperat en un clima social que, especialment adreçat als joves, la fa lamentablement més necessària i actual que quatre anys enrere. L'amistat d'infància i adolescència sempre sembla que és una amistat que no es perdrà mai... [+ informació]

El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca el maig del 2024 amb 28.162.323 visitants que han fet 61.888.476 consultes i àudios de pàgines

Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 31 de maig del 2024, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli» —entre altres monogràfics d'informació cultural—, així com els àudios dels pòdcasts de «Clip de Teatre» i «El cafetó» a través de les plataformes Spotify, Anchor, Ivoox, Google YouTube Podcast i Apple Podcast, a més de les plataformes de lectura dinàmica «Issuu» i «Calameo», i les interaccions amb les diferents xarxes socials de les plataformes de «Twitter», «Facebook», «Threads» i «Instagram», ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el mes de maig del 2024, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada des de l'inici de 28.162.323 visitants i 61.888.476 consultes de pàgines i àudios. Actualment es té una mitjana diària de 12.731,8 visites de pàgines (10,43 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 12 minuts i 33 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 17.529 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, connectats des de 143 països més, entre els quals destaquen, pel nombre de visites, Alemanya, Algèria, Anglaterra, Angola, Aràbia Saudita, Argentina, Armènia, Austràlia, Àustria, Bahamas, Bèlgica, Bhutan, Bielorússia, Bolívia, Bòsnia i Hercegovina, Brasil, Bulgària, Burkina Faso, Cambodja, Canadà, Colòmbia, Corea, Costa Rica, Costa d'Ivori, Croàcia, Cuba, Dinamarca, Egipte, Eslovàquia, Eslovènia, El Salvador, Equador, Espanya, Estats Units, Estònia, Filipines, Finlàndia, França, Georgia, Ghana, Groenlàndia, Guatemala, Haití, Hondures, Hongria, Hong Kong, Índia, Indonèsia, Illes Cocos, Illes Maurici, Indonèsia, Iran, Irlanda, Islàndia, Israel, Itàlia, Iugoslàvia, Japó, Kosovo, Latvia, Líban, Lituània, Luxemburg, Macedònia del Nord, Malaisia, Malta, Marroc, Mèxic, Moldàvia, Moçambic, Mònaco, Montenegro, Nicaragua, Noruega, Nova Caledònia, Nova Zelanda, Països Baixos, Pakistan, Panamà, Paquistan, Paraguay, Perú, Polinèsia, Polònia, Portugal, Qatar, República Dominicana, Romania, Sèrbia, Seychelles, Singapur, Síria, Suècia, Suïssa, Tailàndia, Taiwan, Timor, Trinitat i Tobago, Turquia, Txèquia, Ucraïna, Uruguay, Veneçuela, Vietnam, Xina i Xile... [+ informació]

El documental guanyador dels premis Gaudí i Goya «Mentre siguis tu» protagonitzat per l'actriu Carme Elias i dirigit per Claudia Pinto sobre l'alzheimer que pateix l'actriu disponible ara en línia i en exclusiva a la plataforma FILMIN

Dirigit per Claudia Pinto, el documental acompanya durant quatre anys l'actriu Carme Elias, a qui li van diagnosticar Alzheimer, un procés en què l'artista afronta amb fermesa la seva progressiva pèrdua de memòria. Després de la seva estrena al Festival de Sant Sebastià, el documental va rebre els premis Gaudí i Goya. Quan l'actriu Carme Elias (Barcelona, 1951) va rebre la notícia de la seva malaltia, va decidir compartir-la només amb el seu entorn de més confiança, entre el qual hi havia la seva amiga i directora Claudia Pinto, amb qui havia treballat anteriorment a «La distancia más larga» (2013) i a «Las consecuencias» (2021). Precisament sobre el rodatge de «Las consecuencias», la directora relata que va ser allà on es van adonar que a l'actriu li estava passant alguna una cosa estranya. Mentre esperaven la bona presa que no acabava de quallar, ella sentia per primera vegada el pànic davant una força desconeguda que li feia perdre la consciència... [+ informació]

L'amnistia com balla

Que la llei d'amnistia s'hagi aprovat la diada de Corpus, el mateix dia que les fonts antigues de moltes poblacions catalanes s'omplen de l'ou com balla, és una fatalitat més del destí. Entre les moltes creences i llegendes que s'atribueixen a aquesta celebració popular hi ha la que diu que si l'ou com balla cau, tindrem un any dolent; però si l'ou com balla s'aguanta durant tot Corpus, tindrem un bon any. Davant la incredulitat i la falta de confiança que ens envolta, no sé si la mateixa creença es podria aplicar a l'amnistia. Si l'amnistia com balla cau, tindrem un mal any; si l'amnistia com balla s'aguanta, tindrem un bon any. Esclar que l'ou o l'amnistia s'aguantin damunt el raig del brollador o que caiguin no depèn d'ells sinó de múltiples factors que poden enterbolir el miratge... [+ informació]

El Teatre Nacional de Catalunya aposta per a la temporada 2024-2025 pel macroespectacle «Vudú (3318) Blixen» d'Angélica Liddell que es va estrenar al Festival Temporada Alta i va obtenir el Premi de la Crítica com a espectacle de l'any

La temporada del Teatre Nacional de Catalunya que es tanca ha estat la de la recuperació amb un rècord històric de 5.701 abonats i prop d'un 84% d'ocupació mitjana amb un total de 126.500 espectadors. Això fa que la temporada 2024-2025 s'encari amb un objectiu renovat i ambiciós a banda d'apostar pel que la directora Carme Portaceli anomena ‘“la marginalitat”, és a dir, allò que queda fora del model establert com a desitjable o com a normal. Les persones a les quals la societat posa al marge, ja sigui perquè venen d'una altra cultura, perquè són velles, pobres o dones, ens poden ajudar a veure altres mons i obrir la nostra ment. La programació arrenca a la Sala Tallers amb la recuperació de la proposta doble «Hamlet.01» i «Hamlet.02», que dirigeix Sergi Belbel i que protagonitza l'actor Enric Cambray. Els dos han demanat un espai despullat, el taller de pintura de la Sala Tallers, després que els últims anys han representat el primer d'aquests espectacles en altres espais. La Sala Gran obrirà amb «Ànima», una idea en clau de musical d'Oriol Burés, que comptarà amb 24 joves intèrprets, proposta que lliga amb la nova política del departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya de donar suport al teatre musical en català, com passarà també en l'àmbit privat amb el nou musical de Nostromo Live, «El dia de la marmota», d'Àngel Llàcer i Manu Guix, o la nova versió de «Mar i cel», de Dagoll Dagom, ue representarà el final de la companyia. Després de rebre el Premi de la Crítica, el macroespectacle «Vudú (3318) Blixen» d'Angélica Liddell serà a la Sala Gran el mes de març en un cap de setmana i en sessions des de les 4 de la tarda fins a les 10 de la nit llargues. Un altre nom de la temporada 2024-2025 serà «Anna Karènina», de Lleó Tolstoi... [+ informació]

Madame monstre, ¿c'est moi?

No sé si la creadora multidisciplinar Carla Rovira Pitarch (Girona, 1982) va xuclar el títol d'aquest espectacle-instal·lació del film catalogat com a fals documental de Banksy, que el 2010 va representar el debut del popular grafiter en l'art cinematogràfic. Si allà, amb «Exit Through the gift shop», Banksy fa servir un personatge encaputxat a la recerca d'obres d'artistes de carrer, en una mena de road movie urbana, aquí, Carla Rovira també fa una mena de road movie, però més domèstica, per diversos espais que li fan d'escenari mòbil i que en l'estrena de fa dos anys a la Fira de Tàrrega, a les entranyes del Museu Comarcal de l'Urgell, de segur que, per la iconografia pròpia de l'espai, s'acostava més a la filosofia de Banksy, que no pas en altres espais on s'ha representat després... [+ informació]

Una exposició sobre el món geganter amb motiu dels 600 anys de gegants a Barcelona es podrà veure durant tot un any al Museu Etnològic i de Cultures del Món

L’exposició està organitzada en tretze àmbits que aprofundeixen en la història i tradició gegantera L’exposició compta amb materials i peces nacionals i internacionals tant pròpies, de la col·lecció del Museu Etnològic i de Cultures del Món com cedides, per les colles geganteres de la ciutat i altres museus de Barcelona. L’exposició «Barcelona ciutat gegant. 600 anys de festa i tradició» vol aprofundir en el coneixement del món dels gegants i de les persones que en tenen cura, i descobrir anècdotes i curiositats al voltant de les grans figures festives de la ciutat, contextualitzant-ho al llarg de la història. També vol ser un dels eixos vertebradors dels sis-cents anys de gegants a Barcelona, on es pugui tenir una perspectiva sobre la història, la tradició, el present i el futur del món geganter com a element emblemàtic de les festes populars de la ciutat... [+ informació]

Es publica un diagnòstic de la situació i els reptes del català entre els joves a la Catalunya contemporània a partir de diferents fonts de dades tant qualitatives com quantitatives

Aquest estudi té l’origen en un informe elaborat l’any 2018 per a la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya i té una finalitat doble. El primer objectiu és oferir un diagnòstic de la situació i els reptes del català entre els joves a la Catalunya contemporània a partir de diferents fonts de dades, tant qualitatives com quantitatives, amb especial deteniment en els resultats de l’Enquesta d’usos lingüístics de la població de 2018. El segon objectiu és proporcionar uns principis d’actuació, sobretot en l’àmbit discursiu, que siguin útils per promoure l’ús de la llengua catalana en aquesta franja de població. L’objectiu de l'estudi és que sigui adaptable a diferents situacions i destinataris, de tal manera que els diferents arguments es puguin seleccionar (o descartar) i modificar d’acord amb els requeriments de cada context. Tenint en compte aquesta diversitat, l’estudi es tanca amb un recull de propostes i recursos perquè les persones que volen utilitzar més el català, amb diferents interlocutors i en diferents contextos, ho puguin fer... [+ informació]

La normativa de la nova Llei europea d'Intel·ligència Artificial que estableix una protecció limitada per als drets de propietat intel·lectual arrenca sota mínims després de tres anys de negociació

El Consell de la Unió Europea ha aprovat la primera regulació del món sobre intel·ligència artificial (IA), coneguda com a «AI Act». Aquesta normativa, que estableix una protecció limitada per als drets de propietat intel·lectual, entrarà en vigor després de tres anys de negociació. Impulsada per la Comissió Europea, neix amb l'objectiu de promoure el desenvolupament d'eines d'IA segures, fiables i que assegurin el compliment dels drets fonamentals. Per fer-ho, categoritza els diferents sistemes basats en IA en funció del seu risc (limitat, moderat, alt o fins i tot inacceptable i, per tant, prohibit a la UE) i aplica normes més estrictes a aquells sistemes que puguin suposar un perill més gran per als ciutadans europeus... [+ informació]

El col·lectiu Pere Quart demana al professorat que continuï fent llegir literatura catalana a les aules arran de la decisió del departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya de no examinar-ne el coneixement a les Proves d'Aaccés a la Universitat (PAU) del 2025

En contrapartida, el departament diu que la lectura continuarà essent obligatòria, però deixa en mans de cada centre la llibertat de decidir com ho farà. Però el col·lectiu Pere Quart no afluixa quan insisteix que el professorat de batxillerat faci objecció de consciència o insubmissió contra les directrius rebudes i treballi la literatura catalana amb cara i ulls i sentit i responsabilitat. La polèmica s'ha estès arran de l’anunci de la desaparició de les lectures obligatòries a les proves d’accés a la universitat (PAU) del 2025, una mesura que feia temps que se sospitava que s’aplicaria, però que ara s’ha concretat. No ha servit de res un manifest amb gairebé vuit-centes adhesions, la majoria de les quals de docents en actiu, impulsat pel col·lectiu Pere Quart. Ni tampoc els crits d’alerta fets per associacions d’escriptors, editors i llibreters. Ni les protestes dels departaments de filologia catalana d’algunes universitats... [+ informació]

L’artista canadenc Jeff Wall presenta l'exposició fotogràfica més completa que s'ha fet mai d'ell aquí en un recorregut ple de sorpreses per les sales de La Virreina Centre de la Imatge

«Contes possibles» és la retrospectiva de l’obra de Jeff Wall (Vancouver, Canadà, 1946) més completa feta mai a l’Estat espanyol. Des dels anys 80, el treball de l’artista Jeff Wall ha contribuït de manera molt important a definir o redefinir la fotografia com una part integrant de l’art contemporani. La seva pràctica del tableau o quadre fotogràfic hereta de la història de la pintura el seu tret més fonamental: la composició. La mostra «Contes possibles», comissariada per Jean-François Chevrier, recull 35 tableaux fotogràfics del període 1980-2022. Aquest conjunt, creat peça a peça, és dens i divers, travessat de recursos i encreuaments temàtics, on predomina un fort sentit de l’enigma. Són peces entre la descripció documental i la ficció, tan emblemàtiques que formen part dels imaginaris col·lectius... [+ informació]

L’Institut d’Estudis Catalans i el Museu Nacional d’Art de Catalunya presenten el Diccionari d’artistes catalans, valencians i balears

Aquest projecte és fruit d’un conveni entre l’Institut d'Estudis Catalans (IEC) i el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) i suposa un pas important en la tasca de recopilar i transmetre el coneixement del nostre patrimoni artístic. Aquests tipus de diccionari, que existeixen en altres entorns culturals, permeten fixar el coneixement i actuen com a referències en el món de l’art. Aquest és el primer diccionari d’artistes d’àmbit català que es fa des de la publicació del que va dirigir Josep Francesc Ràfols entre 1951 i 1953. És innovador, a més, perquè el de Ràfols va fer-se en espanyol, a diferència d’aquest que és en català, i l’abast actual és molt més ampli, ja que arriba a tots els territoris de parla catalana. Inclou, a més, tota mena d’especialitats: pintura, escultura, orfebreria i fotografia, entre d’altres. El fet que sigui en suport digital d'accés lliure permet la seva actualització d’una manera regular, en consonància amb les noves recerques i troballes que es vagin fent. La llargada dels articles... [+ informació]

Una exposició interactiva commemora els 40 anys de TV3 i Catalunya Ràdio a La Grapadora, el Museu del Disseny de les Glòries de Barcelona que s'ha rebatejat com a DHub

L'exposició fa un recorregut que proposa celebrar i reviure quatre dècades de televisió i de ràdio públiques en català, al mateix temps que pretén oferir una mirada de futur, amb el que ha suposat la posada en marxa de 3Cat. Aquest 2024 es compleixen 40 anys de l'emissió regular de TV3, que va començar el 16 de gener del 1984. Catalunya Ràdio havia engegat una mica abans, el 20 de juny del 1983. Amb motiu d'aquest aniversari 3Cat, en col·laboració amb el Museu del Disseny Hub, conegut com popularment La Grapadora, ubicat a les Glòries de Barcelona, ha plantejat un recorregut que proposa celebrar i reviure aquestes quatre dècades en un exercici estètic i plàstic i algunes sorpreses per als visitants. A través dels 900 m² de l'exposició «Connectem: 40 anys de Catalunya Ràdio i TV3», que estarà oberta fins al 25 d'agost, el visitant pot fer un recorregut per quatre grans espais marcats: la informació a "Connectem l'actualitat", la ficció a "Connectem històries", l'entreteniment a "Connectem somriures" i el servei i la participació a "Connectem amb tu"... [+ informació]

L'artista Antoni Miralda ven a l'Arxiu Lafuente la col·lecció d'objectes culinaris que tenia emmagatzemats al Poblenou esperant una resposta institucional catalana

El fons que finalment anirà a parar a Santander és una selecció de vuit mil dels més de vint mil objectes i materials gràfics relacionats amb la cultura alimentària que Antoni Miralda (Terrassa, 1942) i la seva dona i col·laboradora Montse Guillén (Barcelona, 1964) han anat col·leccionant al llarg de la seva vida en viatges arreu del món. Es tracta de peces molt diverses, de naturalesa quotidiana i popular, des d’utensilis de cuina a menús. Part de l’arxiu Food Cultura de la parella ha estat adquirit per l’empresari i col·leccionista José María Lafuente per a un futur projecte que vol obrir a Santander vinculat a arxius d’artistes. Tot i que la venda és voluntària, Antoni Miralda no s'està de denunciar que les institucions catalanes no s'han interessat per retenir aquest fons. Antoni Miralda havia intentat crear un espai propi a Barcelona, a l'antic edifici de Montjuïc que havia servit per acollir els periodistes... [+ informació]

La Generalitat de Catalunya aprova el decret del règim lingüístic del sistema educatiu per enfortir l'escola catalana i donar seguretat jurídica als directors i els professorat dels centres

Tot i que el govern català està en funcions, ha aprovat el Decret del règim lingüístic del sistema educatiu de Catalunya, que pretén enfortir el model d’escola catalana i dota la comunitat educativa d’un marc normatiu que desenvolupa els principis de la Llei d’educació de Catalunya, que fins ara no havia estat objecte d’un desplegament reglamentari. Un dels principals punts del decret és que precisa com elaborar, aprovar, avaluar i revisar els projectes lingüístics de centre (PLC). El projecte lingüístic de centre inclou diversos aspectes, com ara: els indicadors d’avaluació de les llengües; el procés d’ensenyament i aprenentatge de cada llengua; les mesures d’atenció lingüística per a l’alumnat nouvingut; els criteris de coherència lingüística que cal seguir en els serveis com sortides o el menjador escolar; o la formació del professorat en la millora de la competència lingüística, entre d’altres... [+ informació]

La branca immobiliària de la casa de subhastes Sotheby's és qui posa a la venda el terreny de l'illa de Menorca per 950.000 euros que inclou un poblat talaiòtic protegit

La propietat es troba a Binissafullet, a Sant Lluís, que, a part de la bellesa, conté un poblat talaiòtic de riquesa prehistòrica. Tot plegat implica que l'espai estigui declarat bé d'interès cultural, ja que 6.000 dels 16.000 metres quadrats que ocupa corresponen a un recinte excavat el 1990. El jaciment està protegit, però no s'inclou entre els monuments de la Menorca Talaiòtica, catalogats com a patrimoni de la humanitat per part de la Unesco. L'anunci immobiliari de Sotheby's anuncia que és una oportunitat irrepetible per a un col·leccionista particular que vulgui adquirir no només una joia arquitectònica molt representativa de Menorca sinó també un recinte excepcional per organitzar esdeveniments culturals privats. El fet és que el 85% dels béns del patrimoni històric de l'illa són de propietat privada i per tant es poden comprar i vendre sense que els espais quedin desprotegits. El propietari de qualsevol bé d'interès cultural està obligat a garantir-ne la conservació, facilitar-ne la inspecció i permetre la visita pública durant, almenys, quatre dies al mes... [+ informació]

Combat de nit

L'any 1959, el malaguanyat escriptor i articulista Josep Maria Espinàs va escriure i publicar una novel·la, «Combat de nit», que encara ressona avui com a moderna, sobre els camioners i els viatges per carretera d'anada i tornada. La va dedicar a un personatge no de carn i ossos però absolutament present: “Al meu amic T-7440”. La contrassenya d'un camió, esclar. No sé si el Col·lectiu VVAA —sisplau, pronunciïs “af”, segons indicacions de la companyia— vol dedicar també el seu espectacle «Baby no more» al tràiler que presideix tot el muntatge i que ha obligat a desmuntar la sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya, per convertir-la en una pista oberta on sembla que el conductor del camió en qüestió estigui examinant-se en un circuit tancat per obtenir el carnet superior de classe C [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. No han de passar ànsia els espectadors d'aquest muntatge per por de ser atropellats —els déus del teatre no ho vulguin!—, tot i que potser sí que s'hauran de moure en algun moment, aixecar els pompis i malucs entumits per haver de seure a terra sisplau per força, amb el consol per a alguns de trobar lloc en alguna de les escalinates de les grades desmuntades de la sala, tot i que els ossos també els maldiguin i, quan tot sembla que anirà de mal borràs, llençar-se a obtenir miraculosament una de les cadires de tisora plegables, d'aquelles de festa major d'estiu, que la companyia reparteix un cop plantejat l'espectacle, convidant-los a un acte de comunió que vol ser, aparentment, el comiat oficial del Col·lectiu VVAA, que va començar jove i que ara se sent tan postadolescent que fins i tot mira al futur incert que els espera... [+ informació]

Les velles monarquies no moren mai

¿Què hi fa un enginyer valencià tècnic de telecomunicacions i llicenciat per la Universitat Politècnica de València en la pell del mític cantant Michael Jackson, anomenat el Rei del Pop? Doncs, el que fan molts altres imitadors del cantant —que són incalculables—, però aquest amb un caràcter artístic professional, considerat l'imitador número u per aquests verals, i amb una companyia força nombrosa que volta per la Seca i la Meca escampant el llegat musical que va deixar l'autèntic Michael Jackson (Gay, Indiana, 1958 - Los Angeles, 2009), el que va començar com un nen prodigi i que va acabar captivant tot el món amb les performances musicals i la seva singularitat escènica. El cantant, ballarí i imitador Ximo Fillol o Ximo Jackson (ànima de la Jackson Dance Company) és d'aquests fans que als quatre o cinc anys diu que ja imitava el cantant d'Indiana amb el barret, alguna de les seves jaquetes i amb els moviments de cos, cames i braços [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. No és estrany de creure. Sense anar tan lluny, aquesta dèria infantil continua ben viva perquè el dia de l'estrena d'aquest espectacle al Teatre Poliorama, un parell de petits fans de primera fila no s'estaven —amb el barret i les jaquetes de rigor— d'imitar també els balls dels imitadors. No cal dir que una encaixada del protagonista Ximo Jackson des de l'escenari al parell de petits, a l'hora dels aplaudiments, val més que un regal sorpresa de la nit de Reis i és una escalfor que es conserva per a tota la vida... [+ informació]

L'ampliació del MACBA, la construcció del CAP Raval Nord a la capella de la Misericòrdia i la renovació de la Plaça dels Àngels de Barcelona té un calendari previst de més de dos anys si les impugnacions veïnals no ho bloquegen de nou

La Comissió de Govern de l'Ajuntament de Barcelona ha aprovat inicialment el projecte perquè el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA) creixi en un nou edifici annex al Convent dels Àngels. Ara s'obre un període de trenta dies fins a l'aprovació definitiva. En concret, la Comissió de Govern del consistori barceloní ha aprovat inicialment el projecte d’ampliació, que preveu una inversió de gairebé 13,9 M € per construir l’espai addicional, amb una superfície de 2.110 m² que es dedicaran a noves sales d’exposicions, una galeria, magatzems i altres instal·lacions. Amb l’ampliació del MACBA (que sacrificarà una part de la plaça dels Àngels a la part de mar, el Raval de Barcelona guanyarà un mirador elevat de 349 m². Estarà ubicat al capdamunt de la nova construcció i serà d’accés lliure i públic... [+ informació]

L’hort medieval del Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes ha estat escollit com un dels millors en les pràctiques en patrimoni cultural per l'European Heritage Hub

L’hort medieval del Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes ha estat seleccionat com una de les deu millors pràctiques en patrimoni cultural a escala europea per l’European Heritage Hub, un projecte pilot finançat per la Unió Europea nascut per impulsar la transició cap a una societat sostenible, digital i integradora. La Unió Europea selecciona iniciatives exemplars en el camp del patrimoni cultural que contribueixen a la transformació verda, digital i social de les ciutats. Així, la selecció dels deu projectes té com a objectiu promoure el patrimoni cultural arreu d’Europa. Els projectes seleccionats destaquen per ser propostes innovadores per fer front als reptes locals i presentar alternatives als desafiaments globals, així com pel seu potencial d’influir en les solucions polítiques... [+ informació]

L'antic cinema Comèdia clausurat aquest any es podria convertir en un museu per exposar part de la col·lecció de Carmen Thyssen que comptaria amb el suport d'Stoneweg Experience, promotora del frustrat Hermitage de Barcelona

L'edifici del cinema Comèdia és propietat de les famílies Pla i Planàs i el projecte de Carmen Thyssen és una de les nombroses propostes, sembla que una dotzena, que han rebut per donar un nou ús a l'edifici, que va tancar com a cinema al gener. Abans d'aquest projecte s'havia plantejat que l'equipament continués com a cinema, vinculat a festivals, o com a sala de concerts. Però recentment ha aparegut el projecte de convertir-se en museu amb una selecció de les obres de la col·lecció Carmen Thyssen, que d'altra banda està immersa en el desenvolupament del futur Museu Thyssen de Sant Feliu de Guíxols, que té com a assessor l'exconseller de Cultura Ferran Mascarell de cara a a aconseguir finançament privat, les obres del qual estan previstes per a la tardor. L'anunci del nou projecte al cinema Comèdia de Barcelona es produeix un any després que Carmen Thyssen arribés a un acord amb el ministeri de Cultura segons el qual ella i el seu fill Borja lloguen la seva col·lecció de 330 obres, 179 de les quals ja estan exposades, per 6,5 milions d'euros anuals durant quinze anys. Així mateix, té un museu amb el seu nom a Màlaga, on es pot veure pintura espanyola del segle XIX, i un altre a Andorra. Carmen Thyssen també té dipositat un conjunt d'obres... [+ informació]

Si veus una «Barba-rossa» avarar posa la teva a remullar

A Maó, a l'illa de Menorca, el segle XVI, van saber molt bé quin pa s'hi donava amb les incursions del pirata turc Barba-rossa, que ja havia assolat mig Mediterrani de costa a costa amb assassinats i saquejos sense compassió. L'escriptor menorquí Joan Pons (Ferreries, Menorca, 1960) va publicar la novel·la «Barba-rossa» l'any 2006, recuperada el 2021 a Moll Nova Editorial. L'adaptació teatral d'aquesta novel·la recrea els fets viscuts a Maó el 1535, quan el temut pirata Barba-rossa, malnom de Khair ed-Din Paixà, fill de pare turc i mare grega i germà petit d'un altre pirata que ja portava el malnom heretat per ell, va destruir completament la ciutat menorquina, en revenja de la derrota que havia patit anteriorment quan pretenia conquerir Còrsega, Sardenya i Sicília... [+ informació]

De mare, només n'hi ha una

Àngels Gonyalons diu que es regenera com a actriu treballant amb intèrprets de noves generacions, com li ha passat recentment amb el celebrat musical «L'alegria que passa». El fet és que, si continua així, donant-los tres voltes amb la seva energia cada vegada que comparteix escenari amb ells, potser aviat no en quedaran gaires, de joves vull dir, perquè els acabarà esgotant un darrere l'altre. Tot aquest doll a raig d'energia que desprèn sempre l'actriu es repeteix sense restriccions de cap mena en aquest espectacle de petit format però de gran ambició argumental creat per l'AKA, una de les companyies emergents que no ha parat de despuntar des del seu espectacle «Also Known As», capitanejada pel tàndem Daniel J. Meyer i Montse Rodríguez Clusellas... [+ informació]

La frustració de la tuba

La tuba és un instrument musical de notables dimensions. Per això la fantasia dels espectadors es dispara quan s'imaginen el personatge de la Griselda —no li digueu Gris!—, la germana gran d'aquesta nova família creada pel dramaturg argentí Nelson Valente, carregant, a la seva edat, la tuba a coll. És aquesta —una frustració de joventut de la Griselda— una de les picades d'ullet que Nelson Valente (Buenos Aires, 1971) aporta a la trama de l'obra «Amnèsia», una història que té com a base de fons el drama familiar, dissortadament tan habitual, de la demència senil o l'Alzheimer, i que el dramaturg i la companyia converteixen en una aparent comèdia agredolça. Nelson Valente és un mestre a reflectir el realisme quotidià de moltes nissagues familiars. És capaç de començar amb un somriure que s'encomana a l'auditori, en un ambient ple de presumpta felicitat, i acabar fent caure cairats de punta i amb els personatges a cops... [+ informació]

No diguis burro a ningú que no ho sigui més que tu

És ben cert que ningú no està exempt de tenir una equivocació a la vida, o més d'una. Per això, abans de tractar algú de burro, caldria pensar sobre si un mateix no ha topat alguna vegada en la mateixa pedra. Tots els textos clàssics en els quals es basa aquest espectacle —tots amb el burro, l'ase, el ruc o un èquid del gènere—, tenen com a rerefons de reflexió alertar els humans del mirall que sovint els ofereix el comportament de les bèsties. Però quan es parla del burro, del ruc, de l'ase, del cavall, del poni o de l'euga, hi ha una sensació de familiaritat que supera la que l'èsser humà pugui tenir amb altres animals... [+ informació]

Una notte a Napoli

A l'actor Oriol Genís (Badalona, 1950), se'l pot trobar en un gran espectacle del Teatre Nacional de Catalunya, un espectacle del Teatre Lliure o en una proposta privada d'un director agosarat, ja sigui interpretant un clàssic de text o un musical. I sempre hi té un paper que, ni que a vegades potser sembli secundari, sedueix els espectadors per la seva empremta. Ell, però, com alguns intèrprets de la seva generació, que ja s'acosten o trepitgen els setanta, ha descobert últimament un punt de fuita amb el teatre intimista, de cambra, com per exemple ha fet recentment amb les entranyables «Cadires» de Mont Plans, reposades fa poc a l'Espai Texas. Es una opció, a l'estil d'altres opcions similars, com la de l'actriu Imma Colomer a «Amb la claredat arriba el fred», sobre Thomas Bernhard, al Teatre Romea; l'actor Andreu Benito a «L'home de teatre», també de Bernhard, o «Lluna plena», d'Aki Shimazaki, a la nova sala Heartbreak Hotel d'Àlex Rigola; o l'actor Lluís Marco a «Una còpia», de Caryl Churchil, a la mateixa Sala Àtrium; o ara també l'actriu Àngels Gonyalons a «Llegat», de Daniel J. Meyer, al Teatre Akadèmia, entre molts altres... [+ informació]

L'antiga Foneria Reial de Canons de la Rambla de Barcelona comença la rehabilitació amb un rentat de cara coincidint amb la pròxima Copa Amèrica

S'han iniciat els treballs de restauració de les façanes i la coberta de l'immoble de l'antiga Foneria Reial de Canons. Està previst que aquesta primera fase de rehabilitació acabi el gener del 2025, amb un termini d’execució de trenta-sis setmanes, i un cost d’1,8 M€. El que s'ha de convertir en el nou centre de cultura digital de la Generalitat de Catalunya, que es preveu que obri les portes l’any 2027 després de més de 20 anys en desús, serà la porta d’entrada de la ciutadania, segons els seus responsables, al gran projecte del Catalunya Media City. L’edifici de l’antiga Foneria Reial dels Canons, al número 2 de la Rambla de Barcelona, de cara al mar, es va construir a finals del segle XVII com a ampliació d’una foneria de canons. L’any 1844 va ser convertida en seu del Banc de Barcelona, fet que va comportar una adaptació de l’edifici per part de l’arquitecte Josep Oriol Mestres. L'any 1990, amb motiu dels Jocs Olímpics, ja se’n va restaurar la façana, com ara amb la Copa Amèrica. Les característiques constructives i materials de l’immoble són els propis del segle XIX. Les façanes de l'Antiga Foneria Reial de Canons estan tractades amb pedra de Montjuïc i paraments d’estuc i incorporen baranes de pedra, pilastres decoratives i grups escultòrics del mateix material... [+ informació]

La Viquipèdia en català ha aconseguit l'objectiu de ressenyar més de 40.000 biografies de dones en només un mes

Després de quatre setmanes de l'inici del projecte, es va tancar amb un total de 40.013 biografies de dones, el 21,06% del total. Això suposa haver afegit prop de 530 noves entrades referides a dones en aquest període. Entre les que ara ja tenen entrada pròpia a la Viquipèdia hi ha la política brasilera Manuela d'Ávila, la viròloga nord-americana Bernice Eddy, l'arquitecta i dissenyadora italiana Cini Boeri, o Nancy Astor, la primera dona que va obtenir una acta de diputada a la Cambra dels Comuns britànica. En aquest projecte han participat més de trenta viquipedistes, cosa que asseguren que demostra la implicació de la comunitat amb la idea de disminuir el biaix de gènere existent a la Viquipèdia. El projecte ha estat impulsat per Viquidones i Amical Wikimedia, una organització independent sense ànim de lucre amb un centenar de socis voluntaris. Tots promouen l'enciclopèdia lliure en català escrita de manera col·laborativa. Expliquen que el seu objectiu és que la suma de tot el coneixement humà estigui disponible lliurement en català, i que tot el coneixement sobre la cultura catalana estigui disponible per a tothom en qualsevol llengua... [+ informació]

Berlín cedeix a qui la vulgui mantenir la immensa mansió i casa de camp del ministre de propaganda nazi Joseph Goebbels en els terrenys que la ciutat li va regalar el 1936 pel seu aniversari

Abandonada des de fa vint anys, l'enorme casa de camp que va pertànyer al ministre de la propaganda de Hitler costa milions d'euros cada any a la ciutat de Berlín. Per això, l'estat federal de Berlín la cedeix a qui se'n vulgui fer càrrec. La Vil·la Bogensee, o Vil·la Goobbels tal com és coneguda, és una luxosa edificació que s'erigeix en un terreny de disset hectàrees en plena natura, davant del llac Bogensee i a només uns quaranta quilòmetres de Berlín. Un cop rebut el terreny com a regal, Joseph Goebbels hi va construir la luxosa mansió en forma de U, amb fons de la productora cinematogràfica Universum Film AG, l'estudi de cinema més important a Alemanya durant la República de Weimar i el Tercer Reich. Dins l'edifici Goebbels hi havia un gran cinema privat i amplis salons amb vista al llac Bogensee, on el ministre nazi entretenia estrelles del cinema i famosos, i portava les seves amants a passar els caps de setmana. Al costat de la residència de Goebbels, després de la Segona Guerra Mundial... [+ informació]

Doneu una oportunitat a la pau

Les recents protestes als campus universitaris dels Estats Units, que ja s'han escampat per altres ciutats del món, entre les quals hi ha, per descomptat, Barcelona, han recordat a alguns nostàlgics els moviments dels estudiants i col·lectius pacifistes revoltats dels anys seixanta, d'influència posthippy, contra la guerra del Vietnam. Però la causa actual —el genocidi de la franja de Gaza per part del govern ultraisraelià presidit per Netanyahu— no té res a veure amb la guerra del Vietnam. En primer lloc perquè aleshores els joves i pacifistes revoltats clamaven per posar fi a la guerra i a l'enviament a morir de soldats nord-americans a la selva vietnamita, acció que els EUA va mantenir des del 1964, i a pesar de la pressió pacifista de carrer, fins al març del 1973... [+ informació]

Toni Gomila repesca per setena vegada a Barcelona després de l'estrena de fa dotze anys el seu espectacle «Acorar» a l'Espai Texas

Salvar la llengua com si fos la sobrassada. I un dia va arribar «Acorar». Ningú no sabia ben bé què volia dir ni què era ni qui el representava. I és que el porc, per als golafres del segle XXI, se serveix en safates de plàstic, envasades per a cuinar o llestes per a menjar. El ritual ancestral de la matança del porc ha passat a millor vida per obra i gràcia de les normatives legals que regulen les matances animals als escorxadors oficials. Però queden les paraules... [+ informació]

El Bulevard Rosa reobre després de sis anys les emblemàtiques galeries del Passeig de Gràcia convertides ara en el Museu White Rabbit que mostra la singularitat cultural de la ciutat de Barcelona

Després de gairebé sis anys de tancament, l’activitat torna al Bulevard Rosa. Les emblemàtiques galeries del Passeig de Gràcia reobren com a museu, tot i que serà un museu poc convencional. El nou espai cultural té el nom ara de «White Rabbit» i preveu mostrar la singularitat cultural de Barcelona, però a través de l’experiència immersiva. Per això, els responsables del projecte asseguren que no cal respectar algunes de les normes clàssiques d’un equipament cultural, com fer la visita en silenci o no tocar les obres. Presenten el museu White Rabbit com un espai “per divertir-se coneixent la cultura catalana”. L’espai proposarà un recorregut per una desena d'instal·lacions que mostren la singularitat cultural de Barcelona des de diferents perspectives amb artistes vinculats a la ciutat. Entre aquests hi ha Tvboy, La Fura dels Baus, Mina Hamada i Carles Piera... [+ informació]

El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca l'abril del 2024 amb 27.928.536 visitants que han fet 61.477.174 consultes i àudios de pàgines

Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 30 d'abril del 2024, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli» —entre altres monogràfics d'informació cultural—, així com els àudios dels pòdcasts de «Clip de Teatre» i «El cafetó» a través de les plataformes Spotify, Anchor, Ivoox, Google Podcast i Apple Podcast, a més de les plataformes de lectura dinàmica «Issuu» i «Calameo», i les interaccions amb les diferents xarxes socials de les plataformes de «Twitter», «Facebook», «Threads» i «Instagram», ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el mes d'abril del 2024, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada des de l'inici de 27.928.536 visitants i 61.477.174 consultes de pàgines i àudios. Actualment es té una mitjana diària de 11.956,3 visites de pàgines (11,23 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 11 minuts i 47 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 17.457 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, connectats des de 143 països més, entre els quals destaquen, pel nombre de visites, Alemanya, Algèria, Anglaterra, Angola, Aràbia Saudita, Argentina, Armènia, Austràlia, Àustria, Bahamas, Bèlgica, Bhutan, Bielorússia, Bolívia, Bòsnia i Hercegovina, Brasil, Bulgària, Burkina Faso, Cambodja, Canadà, Colòmbia, Corea, Costa Rica, Costa d'Ivori, Croàcia, Cuba, Dinamarca, Egipte, Eslovàquia, Eslovènia, El Salvador, Equador, Espanya, Estats Units, Estònia, Filipines, Finlàndia, França, Georgia, Ghana, Groenlàndia, Guatemala, Haití, Hondures, Hongria, Hong Kong, Índia, Indonèsia, Illes Cocos, Illes Maurici, Indonèsia, Iran, Irlanda, Islàndia, Israel, Itàlia, Iugoslàvia, Japó, Kosovo, Latvia, Líban, Lituània, Luxemburg, Macedònia del Nord, Malaisia, Malta, Marroc, Mèxic, Moldàvia, Moçambic, Mònaco, Montenegro, Nicaragua, Noruega, Nova Caledònia, Nova Zelanda, Països Baixos, Pakistan, Panamà, Paquistan, Paraguay, Perú, Polinèsia, Polònia, Portugal, Qatar, República Dominicana, Romania, Sèrbia, Seychelles, Singapur, Síria, Suècia, Suïssa, Tailàndia, Taiwan, Timor, Trinitat i Tobago, Turquia, Txèquia, Ucraïna, Uruguay, Veneçuela, Vietnam, Xina i Xile... [+ informació]

Amb la mort de l'escriptor nord-americà Paul Auster, la literatura universal perd un dels seus autors més importants sense que s'hagi vist reconegut amb el Premi Nobel malgrat les diverses candidatures

Mor als 77 anys l'escriptor Paul Auster (Newark, Nova Jersey, Estats Units, 1947 - Brooklyn, Estats Units, 2024), arran del càncer de pulmó que li van diagnosticar fa un any. L'autor de «Trilogia de Nova York», entre molts altres títols, ha mort a la casa de Brooklyn on residia amb la seva parella, la també escriptora Siri Hustvedt. Paul Auster havia estat en les llistes de l'última diada de Sant Jordi amb la novel·la «Baumgartner» —on explica els records d'enyorança d'un professor de filosofia viudo a punt de jubilar-se—, ha estat un dels més venuts d'aquest Sant Jordi.escrita durant aquest últim any de lluita i tractament contra el càncer. La notícia de la seva mort ha estat anunciada pel New York Times, a través d'una família de l'amiga, la matinada de l'1 de maig. Paul Auster és considerat un dels grans de la literatura nord-americana, tot i que ell era molt crítica amb la cultura dels EUA ja que deia que no “estimava” els seus escriptors, probablement perquè se sentia més reconegut a fora... [+ informació]

El Titanic continua “surant” amb rècords de subhastes d'objectes com el rellotge d'or del passatger més ric o el primer violí de l'orquestra a bord del vaixell

Més subhastes de rècord en relació al Titanic i les xifres que aconsegueixen. La més recent, la del rellotge d'or del passatger més ric del vaixell que s'ha subhastat per 1,37 milions d'euros, una quantitat sense precedents per qualsevol peça provinent del Titanic. L'objecte va pertànyer a John Jacob Astor, empresari nord-americà de 47 anys i un dels homes més rics del món en aquell moment. Abans que el Titanic s'enfonsés i morís ofegat, juntament amb 1.500 víctimes més, el magnat amassava una fortuna de 87 milions de dòlars. Avui, equivaldria a diversos milers de milions d'euros. Astor no va sobreviure aquell 15 d'abril del 1912, però la seva dona sí. I un cop van recuperar el seu cos i el que duia a sobre, el seu fill va restaurar el rellotge d'or de 14 quirats... [+ informació]

L'ultima restauració de la Casa Batlló del Passeig de Gràcia de Barcelona recupera els colors originals de la façana posterior

Plantejar-se una restauració de qualsevol obra de l'arquitecte Antoni Gaudí fa que sempre s'hagi d'anar amb peus de plom. Això és el que ha passat ara amb la Casa Batlló durant la restauració de la façana posterior. Aquesta intervenció, que encara està en curs, ha permès deixar al descobert els colors originals, cosa que en canviarà l’aspecte cromàtic. Així, el gris fosc dels reixats i del ferro forjat dels balcons ha donat pas a un blanc de plom, i els estucs groguencs ara són gris fosc, mentre que les fustes verdes de les finestres han canviat a una tonalitat blanca. Diferents equips d’investigació han analitzat aquests mesos mostres de diferents materials per esbrinar la tonalitat exacta de cada element. Un altre descobriment ha estat més tècnic i estructural. Fa referència al sistema de bigues que sosté els balcons a través d’una estructura modular cargolada. En comptes de funcionar mitjançant el concepte mènsula, com gairebé tots, estan tibats... [+ informació]

El mite de la Terra plana

El mite sobre si la Terra és o no és plana ve de temps reculats. Des de l'Edat mitjana ha plogut molt. Que segles després, hi hagi encara qui dubti de la forma esfèrica sobre la qual viu, ni que sigui de cap per avall durant unes hores del dia, forma part de les teories populistes que gràcies a la democratització incontrolada de les xarxes han proliferat en els últims temps. Que els dramaturgs Marc Angelet (Barcelona, 1977) i Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978) hagin escrit a quatre mans una comèdia que parteix d'aquesta teoria, no vol dir que els dos s'apuntin a aquesta teoria. Ben al contrari, allò que pot semblar una obra de debat científic, amb fórmules que potser serien incomprensibles, no és sinó una falsa comèdia que, com tota falsa comèdia, porta implícita una bona dosi de tragèdia [crítica íntegra a la revista digital Recomana]. Una tragèdia personal que capgira els principis dels quatre amics de tota la vida, des que eren criatures fa més de quaranta anys, i que acaba desmuntant una altra teoria, no la que diu que la Terra és plana sinó la bombolla que aparentment protegia una pretesa amistat que semblava que estigués blindada pels quatre costats... [+ informació]

Viure la tragèdia a cappella

Diu Alícia Gorina, la directora d'aquesta nova versió d'«Ifigènia», que ha volgut entendre per què durant més de 2.500 anys –que ben mirat són quatre dies— s'ha mantingut el tòpic del sacrifici d'una verge pura. Per això ha volgut convertir la tragèdia d'Eurípides en una mirada més feminista que ha centrat en un cor de cinc intèrprets —més endavant en seran sis— per remarcar l'absurditat de la violència i per posar els protagonistes en el punt de mira dels fantasmes que conviuen amb la maldat dels seus actes sanguinaris. Amb una adaptació del dramaturg Albert Arribas, d'un parell d'hores sense entreacte —la segona part del muntatge, molt més lliure i onírica que la primera—, la versió es basa en dues de les obres d’Eurípides (485/481? aC - 407/405? aC): «Ifigènia a Àulida» i «Ifigènia entre els taures» per fer una reflexió sobre l'absurditat de les guerres que es mantenen sovint en el temps sense saber perquè es mantenen i que finalment entren en un remolí de destrucció simplement pel plaer de la destrucció... [+ informació]

Apunt biogràfic de guant blanc

Un parell de gaiters a l'entrada del teatre, llibres de paper a la Rambla i roses “plantades” a totes les butaques del Teatre Poliorama. Un poti poti de Galícia i Catalunya en un acabament de diada de Sant Jordi que a Don Ramón María del Valle Inclán (Vilanova de Arousa, Pontevedra, 1869 - Santiago de Compostel·la, 1936), segurament, li hauria semblat el súmmum de l'esperpent ben entès i passat pel color del seu vidre. Un vidre, per cert, atribuït a Ramón Gómez de la Serna (Madrid, 1888 - Buenos Aires, Argentina, 1963), que no té incrustat el monocle que fa servir l'actor Pedro Casablanc, home de guant blanc, com els mags, revestit a vegades del mateix Valle-Inclán i sempre, de Gómez de la Serna —digueu-li “Ramón”— l'autor d'aquests apunts biogràfics, publicats el 1944, quan ja vivia exiliat a Buenos Aires, escrits en una versió molt lliure, càustica i salpebrada d'ironia... [+ informació]

Qui dia passa, anys empeny

Tocar la vellesa és sempre material sensible. Recordem per exemple aquell espectacle del l'antic Tricicle, dirigit per Paco Mir, al Teatre Poliorama, «Forever Young», amb una colla de vells rockers octogenaris convivint en una residència d'avis, però situats en el futur, a l'any 2050. De l'olla de l'humor es pot cuinar sovint la tendresa. I una cosa similar és el que passa amb aquesta obra d'Ever Blanchet, uruguià d'origen nascut a Montevideo i establert a Catalunya des del 1978 i impulsor de les sales Versus Teatre i el Teatre Gaudí Barcelona. Amb només una parella d'intèrprets, la trama avança inicialment en clau pretesament de comèdia per evolucionar progressivament cap a la realitat de la inevitable vellesa i la seva decadència física i mental... [+ informació]

¿Tocata i fuga o Tocata i exili?

Com passa en cada campanya electoral, ses eminències de la Junta Electoral de barri han decidit que segons quines paraulotes no han de ser pronunciades pels periodistes, comunicadors i treballadors de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals que ara exerceixen la seva feina sota el paraigua públic del 3Cat. En aquesta ocasió, davant les eleccions anticipades al Parlament de Catalunya, la paraula escollida ha estat “exili” i els seus derivats: “exiliat”, “exiliada”, “exiliats” o “exiliades”, sempre que es refereixin, esclar, als catalans i les catalanes que han fugit cames ajudeu-me arran de les imputacions que, a pesar de l'amnistia promesa, que de moment ni és calenta ni és a l'aigüera, els han caigut al damunt acusats de terrorisme per mor de la mobilització del Tsunami Democràtic que encara porta de corcoll els serveis d'intel·ligència —no l'artificial— la de l'estat espanyol, que és tota una altra cosa... [+ informació]

Es publiquen tres obres de teatre inèdites de l'escriptor i periodista Josep Maria Planes i Martí afusellat el 1936 a l'Arrabassada per un escamot de la FAI per la seva llibertat d'expressió

Es publiquen tres obres de teatre inèdites de l'escriptor i periodista Josep Maria Planes i Martí (Manresa, Bages, 1907 - 1936), que va ser tràgicament afusellat a l'Arrabassada per un escamot de la FAI que no estava d'acord amb els seus articles sobre aquesta formació revolucionària. El web dedicat a l’escriptor manresà Josep Maria Planes s’enriqueix amb la publicació de aquestes tres obres: «Amor», «Un dinar fred» i «Déu el va castigar». Les dues primeres havien estat representades als anys trenta, però el text no havia vist la llum fins ara. De «Déu el va castigar» no hi ha constància que ni tan sols fos representada, i sembla que fins ara s’ignorava la seva existència. També es posa a disposició de tothom una desconeguda adaptació inèdita que Josep Maria Planes va fer de l’obra «Five Star Final», del periodista i editor de premsa escrita de Pennsilvània Louis Weitzenkorn. Planes la va titular «La edició del vespre» (així, sense apòstrof). Els originals de les quatre obres es conserven al Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques de l’Institut del Teatre. L’obra «Déu el va castigar» s’ha conservat en la versió manuscrita; «Un dinar fred», en versió manuscrita i en versió mecanografiada; «Amor» i «La edició del vespre», en format mecanografiat. Totes les versions contenen anotacions i diverses parts ratllades per l’autor manresà... [+ informació]

Iván Morales posa els intèrprets en una caixa fosca amb molts pocs elements escenogràfics per deixar que sigui l'ànima i la pell de tots ells els que entrin en el cos dels múltiples personatges d'«El día del Watusi»

Era impensable que d'una trilogia de gairebé mil pàgines, entre vuit-centes i nou-centes, depèn de l'edició, en sortís un espectacle convencional de noranta minuts només per fer-ne un tast. Per això l'adaptador i director Iván Morales no només hi ha treballat durant uns quants anys —ja en va presentar una preqüela dins el Festival Grec del 2023— sinó que ha creat un macroespectacle en la línia dels macroespectacles que proliferen últimament i que tenen una durada considerable [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Aquest es conforma amb quatre hores i mitja, amb entreactes, un acte per a cadascuna de les novel·les que integren «El día del Watusi» que primer es van publicar per separat a Mondadori entre el 2002 i el 2003: «Los días feroces», «Viento y joyas» i «El idioma imposible». Va ser Anagrama, el segell que el 2016 les va reunir les tres en un únic volum. A una adaptació d'aquesta mena... [+ informació]

Més de 600 gegants de tot Catalunya desfilaran a Barcelona en una Trobada Nacional de Gegants per commemorar els 600 anys de tradició gegantera de la ciutat

Més de 600 gegants procedents de tot Catalunya desfilaran plegats pels carrers de Barcelona el diumenge 28 d’abril. La Trobada Nacional de Gegants és l’acte central d’un extens programa d’activitats per commemorar els 600 anys de tradició gegantera. L’efemèride està vinculada a la primera referència escrita d’un gegant a la ciutat i al món, en el «Llibre de les Solemnitats de Barcelona» on es recull una relació dels elements municipals que van concórrer a la processó del Corpus de 1424, entre els quals Lo rey David ab lo Giguant. Segons els estudiosos, es tracta de la primera referència gegantera del món, i la primera referència d’un gegant municipal, el de la Ciutat de Barcelona. La Trobada Nacional de Gegants comptarà amb 230 colles de tot Catalunya, que sortiran de quatre punts propers a l’Arc de Triomf per dirigir-se en cercavila al punt de trobada final, al passeig de Lluís Companys... [+ informació]

Uns peus bruts pertanyen a un home net

L'espectacularitat va lligada gairebé sisplau per força a la majoria de propostes de la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya, però no sempre s'aconsegueix enlluernar l'auditori només obrir el teló. I això és el primer que fa aquesta versió que Jordi Prat i Coll (Girona, 1975), ha fet de l'obra «Els criminals», de Ferdinand Bruckner (pseudònim de Theodor Tagger, Sofia, Bulgària, 1891 - Berlín, Alemanya, 1958), considerat un autor avantguardista del teatre europeu. El dramaturg i director Jordi Prat i Coll (amb aromes encara d'«els Jocs Florals de Canprosa», «La Rambla de les Floristes» i «For Evita. Una astracanada musical», ha partit d'una traducció de Kàtia Pago Cabanes, llicenciada en Filologia Anglogermànica i professora d'alemany, autora també d'una tesi doctoral sobre l'obra «Els criminals (Die Verbrecher)» de Ferdinand Bruckner, que ha recuperat així una nova i actualitzada versió catalana que el 1931 ja va fer el pioner Josep Maria Millàs-Raurell, per a la companyia de Maria Vila i Pius Daví, representada aleshores al Teatre Romea, i l'original de la qual s'ha acabat donat per desaparegut... [+ informació]

Una fràgil trencadissa de figuretes de vidre

La Perla 29 ha optat últimament per obrir-se a noves veus, un criteri encertat i imprescindible per garantir la continuïtat del projecte. La més recent és la proposta escènica de la directora originària de Manlleu, Martina Cabanas Collell, fundadora de la companyia ZERO10 i activa des de fa uns anys tant en dramatúrgia, com en escenografia i direcció, a més d'haver col·laborat durant deu anys amb la companyia Joglars i Albert Boadella. La tria de l'obra considerada la primera i més representada del dramaturg Tennessee Williams (Columbus, Mississippí, EUA, 1911 - Nova York, EUA, 1983) ha fusionat el seu propi registre com a directora amb el registre de La Perla 29 en la línia d'un teatre intimista que aconsegueixi una consanguinitat entre els intèrprets i els espectadors [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. I una de les obres que ho facilita és «El zoo de vidre», el títol escollit una vegada més per la traductora, la mateixa Martina Cabanas Collell, i també el títol més conegut a partir del cinema que recorda icones, després d'una primera versió del 1950, com les més recents de les actrius Katharine Hepburn i Joanne Woodward, en films del 1973 i el 1987 titulats originalment «The Glass Menagerie», que una de les primeres traduccions de l'obra en català, la de Bonaventura Vallespinosa (Vilafranca del Penedès, 1899 - Reus 1987), va optar per titular, en canvi, «Figuretes de vidre»... [+ informació]

El llibre digital ha experimentat un creixement del 9% i el préstec del mateix suport en biblioteques s'ha disparat un 97% segons les últimes dades de la distribuïdora Libranda

El mercat del llibre digital continua en la seva línia ascendent. Tant pel que fa al mercat interior com al mercat exterior. Tot i que per ara només representa un 5% de la facturació total. Segons les últimes dades de la distribuïdora Libranda, durant el 2023 el llibre en suport digital hauria crescut un 9%, excloent-hi els llibres acadèmics o de text. A tot el món, les vendes de llibres digitals han augmentat un 12%. Una de les dades més vistoses de l’informe anual de Libranda –que comercialitza 133.113 llibres editats en català, basc, espanyol i gallec és l’augment del préstec digital en biblioteques, que experimenta també un creixement del 97% respecte a l’any anterior i arriba a una quota del 8,7% del mercat. Com sempre, el pes més important del mercat recau un any més en les plataformes internacionals de venda de llibres, amb una quota del 74,8%, que es manté estable respecte a l’any anterior. Al contrari, el pes de les llibreries i plataformes en línia independents experimenta un decreixement i la seva quota es tanca amb un 8,6%... [+ informació]

La fogonada de “San Fermín”

Al teatre li passa com a segons quins gèneres literaris: que quan fan una obra classificada com a docuficció, de segons quin tema o tragèdia o esdeveniment, se n'ha sentit a parlar tant abans, a través de la multiplicitat dels mitjans de comunicació, de les xarxes socials, dels documentals i dels butlletins de notícies que és molt dificil que aconsegueixin provocar la sorpresa tenint en compte que els espectadors ja saben el final a l'avançada. «Jauría», amb guió de Jordi Casanovas i sota la direcció de Miguel del Arco, té aquest perill. Amb l'afegit que, abans d'aquesta versió amb un repartiment nou i més rejovenit, ja s'havia representat amb el repartiment original en els tres anys anteriors i s'havia fet una gira per diversos escenaris fins arribar ara al Teatre Romea [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Però tot i així, evadeix el risc del “déjà vu” i no caduca pel que fa a l'impacte que l'obra ha causat i continua causant. L'obra, a més, s'ha vist superada pel remolí de la realitat. I després de la sentència —o les sentències— als agressors de La Manada i les polèmiques sorgides arran de la llei coneguda popularment com la llei de “només sí és sí”, ha calgut perfilar i ampliar segons quins moments del discurs perquè, precisament amb la docuficció, no s'hi val a carregar més la ficció que la docu, quan la docu és tan coneguda... [+ informació]

En aquest món de mones hi ha més bèsties que persones

Que el món és un món de mones ho sap tothom. Però que una comunitat de veïns s'assembli a una comunitat de bonobos, aquesta espècie de ximpanzés que diu que tenen una gran afinitat amb els humans i que, a més, tenen fama de regir-se per un poder matriarcal, ja és tota una altra cosa. L'arrencada d'aquesta comèdia de bulevard del francès Laurent Baffie (Montreuil, Seine-Saint-Denis, 1958), autor d'una altra comèdia vista aquí entre els anys 2012 i el 2013, «Toc Toc», adaptada per Jordi Galceran i dirigida per Esteve Ferrer, sobre el Transtorn Obsessiu Compulsiu (TOC), torna a posar sobre l'escenari uns personatges amb discapacitats prou comunes, però poc protagonistes d'històries teatrals.Tres companys des de petits, un sord, un mut i un cec —i això no és un acudit—, volen acabar amb les dificultats amb què topen, per les seves circumstàncies personals, quan volen intentar trobar parella. I no se'ls acut res més sinó muntar una ronda de cites a cegues —mal m'està el dir-ho!— amb tres veïnes del bloc on viuen, però amagant cadascun d'ells la seva discapacitat. És a dir, que el sord no sembli sord, que el mut no sembli mut i que el cec no sembli cec... [+ informació]

Un terrat amb vistes al món

Es respira l'aire mariner, ni que l'autor Pere Riera (Canet de Mar, 1974) no anomeni en cap moment de la seva obra la població del Maresme on va néixer fa mig segle, terra adoptiva de la colla de Comediants i de l'arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner. Canet de Mar, terra i mar de contrastos, doncs. Però també de vides modestes i treballadores, felices i desenganyades, visionàries de món obert i recloses en un terrat des d'on es pot arribar a veure el món sencer. A les pel·lícules, a vegades es parla d'actors i actrius “convidats”. Una mica és el que passa en aquesta «Casa Calores», una casa teatral de Pere Riera on dos veterans com l'actriu Rosa Renom i l'actor Jordi Boixaderas, tot i ser dos personatges clau de la trama, sembla que hi siguin com a convidats, perquè molt aviat cedeixen el relleu als quatre intèrprets més joves, i ells dos van fent aparicions intermèdies, gairebé com si fossin els mestres de cerimònies d'entre acte i acte del que ha passat, passa i passarà en aquest terrat amb vistes al mar i al món... [+ informació]

CaixaBank us ofereix aquest “espaci”

Això de tenir la seu social fora de casa acabarà passant factura a les grans empreses com les corporacions bancàries que van fugir esperitades, empeses pel xantatge estatal espanyol a perdre sucosos dipòsits institucionals si no feien un gest contra el que ja veien com un fet possible l'1-O si el procés d'independència no hagués fet botifarra als que se'l van prendre seriosament. Passar factura no vol dir que econòmicament els surti malament. El que els pot sortir malament és l'ús de la llengua. Són les vuit tocades d'un matí qualsevol [comentari íntegre de la sèrie «El cafetó»]. El canal radiofònic de Catalunya Informació —el de les 24 hores de la ràdio nacional de Catalunya, dita ara CatRàdio o 3Cat— detalla, com cada matí, els embussos que hi ha arreu. Fa la impressió que la informació sigui cada dia la mateixa, només canviant algun matís: un camió que crema, un cotxe avariat, una topada sense conseqüències... Darrere d'aquest poema d'asfalt matinal en ve un altre: el de la previsió del temps, en els últims mesos pendent sempre que la sequera digui adéu i caiguin quatre gotes en algun lloc del país, mal anomenat “territori” per complaure aquells que de tan universals com són no tenen país... [+ informació]

Els favors amb favors es paguen

Quan el director Jordi Cadena, l'any 1987, va adaptar la novel·la «La senyora», d'Antoni Mus, que havia guanyat el premi Sant Jordi del 1979, va popularitzar el recurs de l'autor de conservar el semen que hauria de fecundar la protagonista (la recentment desapareguda Sílvia Tortosa) en un didal de cosir. Tant l'autor Antoni Mus, que era home de teatre, com el cineasta Jordi Cadena, parlant del temps ancestral de les Illes quan les convencions socials amagaven els desitjos amagats, van fer un salt al futur amb el que seria després la inseminació artificial, tan habitual i reconeguda aquí des de la feina pionera del doctor català Santiago Dexeus de qui, justament mentre enllesteixo aquest comentari [12 abril 2024], s'anuncia la seva mort als 88 anys [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Els futurs espectadors de la comèdia teatral «El favor», que és el debut com a dramaturga de l'actriu Susanna Garachana (Mataró, Maresme, 1973), potser es preguntaran com es pot introduir el tema de la inseminació artificial en una trama en clau de comèdia. L'autora ha trobat la solució i l'ha resolt amb una fina pàtina d'humor intel·ligent prescidint del tòpic exclusiu de la maternitat per explorar la maternitat des de la paternitat... [+ informació]

N'hi ha per llogar-hi cadires!

Si fossin com Eugène Ionesco, segurament que no en tindrien prou amb dues cadires. A Ionesco, n'hi feien falta moltes perquè estava convençut que la buidor simbolitza la fi de la vida. Però ja se sap que Ionesco va ser titllat d'absurd. Qui sap si la parella veterana d'intèrprets que formen Oriol Genís i Mont Plans en tenen prou amb dues, de cadires, perquè no aspiren a simbolitzar la fi del món o, dit d'una altra manera i molt menys, la fi del teatre. En tot cas, les seves dues cadires són rellogades en un bar pròxim al teatre —a Barcelona, quan van estrenar aquesta petita perla teatral, a tocar de la plaça Goya, l'ajudanta de direcció deia que eren del mític Bar La Principal, un dels pocs que queden d'entre els antics de barra i que guarda zelosament a la façana de Sepúlveda les ceràmiques modernistes d'Anís del Mono protegides amb porticons perquè no caiguin en mans dels grafiters... [+ informació]

Sota un cirerer florit...

“Sota un cirerer florit...” cantava un jove Joan Manuel Serrat temps era temps. I recordant la seva lletra, sembla que sigui una premonició de la banda sonora de l'argument que l'autora japonesa Aki Shimazaki (Gifu, Japó, 1954), resident al Quebec i que escriu bàsicament en francès, publiqués anys després «Lluna plena» (Empúries, 2022), la novel·la en la qual es basa aquesta adaptació teatral d'Àlex Rigola. “Com si s'estronqués la vida —deia Joan Manuel Serrat—, quan tu vas tancar la porta em va quedar l'ànima morta i em vas deixar amb les mans buides. (...) I així vaig viure amb les mans buides i el cor patint... [+ informació]

Una fundació australiana dedicada a fomentar l'estudi i la formació de joves indígenes rep l'Astrid Lindgren Memorial Award 2024, el premi considerat el Nobel del sector infantil i juvenil i el més ben dotat del món

El premi Astrid Lindgren Memorial Award 2024, considerat el Nobel de Literatura Infantil i Juvenil, s'ha atorgat a l'Australian Indigenous Education Foundation (AIEF), una institució creada l'any 2008 en resposta a la demanda comunitària de les famílies indígenes australianes que opten per matricular els seus fills en internats. El premi, que alterna escriptors, il·lustradors i institucions en cada edició, és el més ben dotat econòmicament de l'àmbit per a infants i joves. L'atorga la Fundació sueca que porta el nom en memòria de l'autora Astrid Lindgren i té un import de 5 milions de corones sueques (uns 540.000 €). Amb la participació del govern i el sector privat, l'Australian Indigenous Education Foundation (AIEF) ofereix beques de finançament per als estudiants indígenes per completar els estudis, amb suport professional per ajudar-los a fer una transició exitosa a l'ocupació. Amb el suport d'alguns dels líders empresarials, filantròpics i comunitaris més influents d'Austràlia, l'AIEF ha passat d'un estudiant becat el 2008 a donar suport a més de 1.200 joves indígenes de més de 400 comunitats de tots els estats i territoris d'Austràlia. L'AIEF és una organització apolítica i no religiosa que respecta les creences personals de cadascú. Manté una actitud apartidista en temes polítics, socials i religiosos per tal de reflectir l'amplitud i la diversitat dels grups d'interès i la pluralitat de punts de vista entre ells... [+ informació]

L'escriptor australià Heinz Janisch i l'il·lustrador canadenc Sydney Smith, guanyadors dels Premis Hans Christian Andersen 2024 que s'han atorgat coincidint amb la Fira de Bolonya

Heinz Janisch (Güssing, Burgenland, Àustria, 1960) va estudiar filologia alemanya i periodisme a la Universitat de Viena. Col·labora des de fa més de quaranta anys en programes de ràdio i televisió austríacs. La seva obra ha obtingut destacats premis austríacs. Segons el jurat dels Premis Hans Christian Andersen, que l'IBBY atorga cada dos anys, és un mestre de la història breu que deixa espai a la imaginació dels lectors. Tot i que moltes de les seves obres són humorístiques, fins i tot de vegades absurdes, té un element filosòfic en la seva escriptura que sovint fa que els seus llibres siguin profunds. Pel que fa a l'il·lustrador Sydney Smith (Nova Escòcia, Canadà, 1980), el jurat destaca del seu treball la semblança amb la narració visual o la memòria musical perquè ell mateix diu que escoltar és com aproximar-se a les històries [més informació a Cornabou]. Smith utilitza el color per introduir la natura, les olors i el drama a cada llibre. Ha estat també reconegut sovint amb distincions canadenques i internacionals per la seva obra. Tant un com l'altre tenen obra publicada aquí, Heinz Janisch amb el relat «Mejillas rojas» (Loguez Ediciones) i Sydney Smith amb l'àlbum «Perdut a la ciutat» (Libros del Zorro Rojo)... [+ informació]

L'altra cara de la pista

Els espectadors entren en un espai que els transporta al que queda d'una antiga pista de circ. A l'altra banda hi ha la imaginació. ¿Un gran circ que ja no ho és? ¿Una carpa caiguda en desgràcia? Hi malviuen en Francesco i en Dàrius a qui el vell pallasso anomena Pazzo, boig, “pazzo” en italià, que és la llengua del circ. Francesco és un pallasso cara blanca que regentava el gran circ amb un altre pallasso, en Tonino, ara mort com també la que va ser la seva dona, una cavallista d'acrobàcies, que eren el pare i mare de Dàrius, el jove orfe que ha viscut amb Francesco però que mentre aquest aspira a ressorgir el circ de les cendres de la nostàlgia, ell vol viure un altre món i fugir de l'herència de la vella carpa. Però no pot defugir una altra herència: la del nas vermell i el cuquet del pallasso que li va deixar el seu pare Tonino. No es pot destriar l'essència d'aquesta obra de Fèlix Herzog (Darmstadt, Hessen, Alemanya, 1993), però crescut a Calafell (Baix Penedès) i resident a Catalunya, de l'embolcall escenogràfic, una instal·lació romàntica de l'escenògrafa Anna Tantull al voltant del món del circ i també de la vida que s'ha escolat pels anys de pista... [+ informació]

La por que assetja des de l'altra banda del mirall

L'aula de l'institut femení de l'Iran d'aquesta obra testimonial d'un temps i d'un país és fosca, tenebrosa i està envoltada de miralls on només es reflecteixen les noies que hi assisteixen amb el nicab, el vel integral de rigor de color negre que els cobreix tot el cabell i part del rostre. Com si fos una sala d'interrogatori d'una comissaria de policia, amb el mirall que només permet veure el que hi ha a l'altra banda, el professorat, la “senyoreta” com l'anomenen, o els directius de l'institut són personatges absents, marcats pel silenci, insinuats només per les rèpliques de les noies que s'hi enfronten. Són personatges que els espectadors han d'imaginar a l'altra banda del mirall on s'hi congria la por, la repressió i l'autoritat sense opció als drets mínims per a les dones i per a les noies iranianes... [+ informació]

Passin, passin... que veuran l'emprovador

“El vestit ets tu”, diu el mediàtic dissenyador francès Jean Paul Gaultier (Arcueil, Val-de-Marne, França, 1952). I també deixa anar que la vida és bella i que la bellesa és en l'interior d'un mateix. Entesos. Són petites mentides que no fan mal i alimenten l'autoestima. Mentre ho diu, només cal passar els ulls per la platea del Teatre Coliseum i veure-hi alguns vestits estrambòtics que imiten els seus dissenys, looks de festa de nit (ni que, pel canvi horari, a fora encara peti l'últim sol), lluentons a manta, perruques estarrufades i barrets de disseny, alguns dels quals no deixen veure l'escenari per les seves exagerades dimensions. Teatre, música, xou i moda formen un còctel explosiu... [+ informació]

El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca el març del 2024 amb 27.767.474 visitants que han fet 61.166.062 consultes i àudios de pàgines

Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 31 de març del 2024, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli» —entre altres monogràfics d'informació cultural—, així com els àudios dels pòdcasts de «Clip de Teatre» i «El cafetó» a través de les plataformes Spotify, Anchor, Ivoox, Google Podcast i Apple Podcast, a més de les plataformes de lectura dinàmica «Issuu» i «Calameo», i les interaccions amb les diferents xarxes socials de les plataformes de «Twitter», «Facebook», «Threads» i «Instagram», ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el mes de febrer del 2024, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada des de l'inici de 27.767.474 visitants i 61.166.062 consultes de pàgines i àudios. Actualment es té una mitjana diària de 12.713,7 visites de pàgines (10,49 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 12 minuts i 31 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 17.422 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, connectats des de 143 països més, entre els quals destaquen, pel nombre de visites, Alemanya, Algèria, Anglaterra, Angola, Aràbia Saudita... [+ informació]

Tornen a El Maldà «Les dones sàvies» d'Enric Cambray i Ricard Farré a la sala on van néixer després de passejar amb la mirada de Molière durant 8 anys en 5 temporades i en més de 250 funcions

Fot-li que és un Molière! Potser a algú li pot semblar que aquest espectacle és un exercici de transvestisme —les imatges promocionals amb els dos protagonistes ho faciliten—, però és molt més que això. Els dos únics intèrprets d'aquesta versió «lliure-lliure-molt lliure» de l'obra «Les dones sàvies», estrenada per Molière el 1672, fan els papers més importants de l'auca molieriana i aconsegueixen que els espectadors se'ls creguin tots, malgrat els canvis de vestuari i de caracterització constants —ara la còfia de la minyona, ara el vestit de la senyora, ara el vestit de les filles, ara el vestit de la tia, ara el vestit del pare, ara el vestit dels pretendents, ara les perruques...—, canvis fets, la majoria, a cor obert, i els altres, darrere d'un paravent doble que per davant és una biblioteca i per darrere un joc de portes entapissades, tot plegat en una proposta escènica que forma part del joc divertidíssim que s'han proposat els dos actors i responsables de la «malifeta»: Enric Cambray (en els papers d'Enriqueta, Belisa, Crisal i senyor Cunill) i Ricard Farré (en els papers d'Armanda, Clitandre, Martina i Filaminta) [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. És una hora i quart de no parar —si fa falta algun personatge o ha de fer doblet en una escena, es fa servir la perruca en clau de putxinel·li— que alterna alguns dels discursos originals de Molière... [+ informació]

L'escriptor Joan Jordi Miralles Broto i la traductora i professora Lola Badia, dos dels quinze guanyadors dels Premis Serra d'Or 2024 que distingeix les obres publicades més destacades de l'any anterior en diverses modalitats literàries

Joan Jordi Miralles Broto ha obtingut el premi Serra d'Or 2024 en la categoria de novel·la per «Triomfador», publicada Editorial Males Herbes. El premi de Poesia ha estat per a Vicenç Llorca per «La llum mirada» (Editorial Perifèric). El premi de Traducció, autora també del postfaci, ha estat per a Lola Badia per «La mort del rei Artús» (Anònim) (Editorial Cal Carré). En la categoria de Literatura Infantil, s'han distingit Ramon Besora (text) i Albert Asensio (il·lustracions) per «La lletra que tot ho canvia»; ej la juvenil, Àngel Burgas i Ignasi Blanch per «Els contes de Lesbos» (Editorial Bambú); i en coneixements, Sheddad Kaid-Salah Ferron, Guillem Anglada-Escudé, Miquel Sureda i Eduard Altarriba (il·lustracions) per «Una ciutat a Mart», Editorial Joventut. Els premis de còmic han estat per a Jorge Carrión Sagar per «El museu» (guió i vinyetes) i en la categoria de Còmic Juvenil, per a Pep Brocal per «Llibre de les bèsties» de Ramon Llull... [+ informació]

La Universitat de Harvard ha hagut de retirar l'enquadernació d'un llibre del segle XIX deu anys després de saber que era de pell de la pacient morta d'un metge francès

A causa de la càrrega ètica dels orígens i la història del llibre, la Universitat de Harvard ha retirat la cobertura de pell humana —una pacient morta d'un metge francès— de l'edició del 1880 del llibre «Des destinées de l'âme« (Dels destins de l'ànima), de l'escriptor Arsène Houssaye, una meditació sobre l'ànima i la vida després de la mort, publicada per primera vegada el 1879. Fa deu anys es va confirmar que l'enquadernació era de pell humana i se'n va començar a restringir la consulta. Fa dos anys, les recomanacions publicades per la direcció de la Universitat de Harvard sobre restes humanes a les col·leccions dels museus universitaris van obligar a fer-ne la revisió. La conclusió ha portat no només a retirar la pell de l'enquadernació, sinó a retirar aquesta cobertura del catàleg de la universitat de manera que no es pot consultar ni presencial ni en línia, i se n'han retirat totes les fotografies... [+ informació]

El Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya a Terrassa commemora 40 anys d'història difonent el coneixement i el patrimoni científic, tècnic i industrial de Catalunya

El Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (MNACTEC) celebra el seu 40è aniversari aquest 2024. Inaugurat el 12 d’abril de 1984, el MNACTEC a Terrassa (Vallès Occidental) és un dels tres museus nacionals de Catalunya i té per missió estudiar, interpretar, conservar, difondre i mostrar, de forma innovadora i participativa, la implantació i evolució dels avenços científics i tècnics, la seva aplicació industrial, i, molt especialment la seva implicació i incidència social. El MNACTEC presenta en un dels edificis més destacats del modernisme industrial català, el Vapor Aymerich, Amat i Jover, diverses exposicions temàtiques que donen a conèixer el patrimoni científic, tècnic i industrial de Catalunya en àmbits com l’energia, el transport, el tèxtil, la informàtica o la química... [+ informació]